Catorzè de definicions

Catorzè de definicions.







Lletjors i lletgeses: —Hi ha vulgars lletjors… Sartre (“Les temps modernes”, novembre, 1957): —“He viatjat en avió si més no unes dues-centes vegades, i tanmateix no m’hi sé fer… De trast en trast la por torna a atenallar-me, especialment quan els meus companys de viatge són tan lleigs com jo sóc… Ara, tantost hi veig un noia bonica, un al·lot bemplantat, o qualque deliciosa parelleta enamorada, allavòrens totes les pors s’esvaeixen. La lletjor és profètica: conté en ella mateixa qualque mena d’extremitat que assaja de dur la negativitat fins al caire de l’horror. En canvi, allò prou avinent, allò agraciat, sembla indestructible — la seua imatge sagrada ens protegeix. Mentre sigui entre nosaltres, cap catàstrofe no pot irrompre.”



[Ara comprenc per què les hostesses de vol són generalment tan cardables, i els hostes fan aquells culets i tenen aquelles maneretes per tal de tampoc no deixar de banda els bons jans qui són del ram entre els clients volaires.]



—I hi ha malignes lletgeses… Sartre (“Libération”, octubre, 1975): —“La millor manera de fer que els francesos desitgin la mort del Francó és de publicar-ne la foto. Fot exactament una carota que demana a crits el ganivet o la guillotina. Se li dibuixen al cap els gairebé quaranta anys d’assassinats als quals s’ha anat lliurant. Mussolini era un malparit, Hitler tenia una carota antipàtica, però ni l’un ni l’altre no fotien aquesta fila abominable de malparit llatí [n’avaient pas cette gueule abominable de salaud latin.] Amb aqueixes bosses, aqueixes rugues malignes, fastigoses. De vegades m’he demanat si el Francó se n’adonava realment quan feia matar la gent… Si se n’adonava quin martiri no viu un home qui sap que ha de morir al cap de vint-i-quatre hores… I si se n’adonava, ço que sembla ben probable, la seua intolerància el fa doncs impossible de perdonar, ni quan és mort. Hi ha molta de gent qui pensa que això dels malparits no existeix, que en realitat només hi ha situacions on hom posa un home i que aquest home esdevé allò que la situació en fa. Aquest no és pas el cas del Francó — és un malparit amb tots els ets i uts.”



[Si amb el Dorian Gray d’en Wilde només el seu retrat es tornava fastigós, el Francó encara era més fastigós — i desgraciat de mena: la lletgesa la portava per dins i, sobre, li sortia al cresp.



Hi ha un dibuix del Plantú on es veu que la mortalla del Francó moribund ja serveix de capa reial al seu successor… Hom es demana com aniria el diàleg… (En xarnec, és clar. Si no pas tothom qui parla en xarnec és malparit — ni de molt lluny, no fotéssim! — aquesta és tanmateix la nostra experiència de veure’ns els voltants rondats, com metastàtics anticors, per tanta de bòfia i de polític, i d’embriac i d’“anarquista”, i, pitjor, de botifler…: Que tots els malparits parlen en xarnec.) (“Ei, Putadella, vés-te’n al Merdís, a morir-t’hi d’una puta vegada, merdanyol de merda!”)



Francó: És meua, la mortalla és meua…!

Primeró: No, meua, meua…!

Francó: Però sóc jo qui l’he feta tan vermella: l’he omplerta de sang durant tots els jorns i nits de la meua llorda vida de botxí…!

Primeró: No et preocupis, no desdiré ni un dels teus assassinats; els assumiré amb tota la cara…! I ara, et mors, collons, que ja m’estic tornant, sobre lleig, també vell!



Entre la lletgesa intrínseca del feixista i la lletjor fada del bajà qui el succeeix hi ha una gran diferència. No confonguéssim! Encara, això no treu que ni els assassinats han estats reconeguts pel successor ni els pobles que el seu antecessor havia tractat d’anihilar, ell ha fet res perquè aquests pobles mai li perdonin la vil successió…



Hi ha malparits qui neixen i malparits qui lentament es fan.]




Parlament: —Diu en Maurice Girodiàs: “Entre Napoleó i Hitler només hi ha una diferència — de temps: dues centúries. Un austríac qui tracta els alemanys com la merda, un cors qui tracta els francesos igualment… A la revolució de 1789 els primers dies hom els esmerçà en el descobriment de la democràcia viva. Els diferents pobles de França foren tractats tots com a iguals. Les lleis de la república foren també publicades en basc, bretó, català, alemany i italià per tal de demostrar que els nous principis de llibertat i igualtat beneficiarien a totes les minories dins la república i no pas solament, com sempre, a les majories i als endollats a París… Tanmateix la tendència centralista tornà a fer mal, l’estat es consolidà i declarà la guerra a tots els reis d’Europa… Per a això palesament calia un exèrcit unificat… Esdevingué il·legal d’emprar-hi cap altra llengua que el parisenc… Els “grans alliberardors” posaren, per comptes de dotze reis, un emperador al capdamunt…



Ran la guerra contra Hitler (el nou Napoleó), un representant del poble puja a l’estrada del parlament… Dins la cambra [o canfelip], Felip Farina explica al seu públic captiu el mecanisme d’una pràctica gens patriòtica: —Cada any, per via de masturbació, la lectura llicenciosa desvia precioses tones de lleterada lluny dels òrgans de reproducció de les femelles de la pàtria. L’enemic de França no és ni Hitler, ni el perill groc… És la sexualitat maladreçada, atraçada a tort!



En Felip Farina vol fer la sacra, sana masturbació il·legal, però encara som lluny, llavors, dels mètodes policíacs que puguin permetre la total intromissió de l’estat en la vida privada… I doncs com fer-s’ho…? Fàcil, cal ofegar tota mena de temptació per al jovent de pelar-se-la d’amagatotis. Cal recordar les sagrades escriptures…! No us hi adverteix déu mateix quin pecat més gros no és fer malbé la lleterada…!”



[Això recomana el datpelcul Farina, com tants de datspelcul qui no tenen altre a fotre que anar a prohibir a tort i a dret pels parlaments totalment presos i envaïts pels criminals repressors.



I se n’adonen que llegint les sàdiques “sagrades escriptures” hom se la pela encara amb més maligne desfici…! (Quin remei! Sovint cap altre molt millor llibre a l’abast!)



Per recargolat exemple. Crueltat trempaire al Segon Llibre dels Reietons (6 : 26-29): —“El rei d’Israel passava damut el mur i una dona a baix gemegant li digué: ‘Oh, gran rei, ajuda’ns, ca?’ El rei se la guaità com el purità mòrbid qui es guaita una gitaneta espitregada, jove mare bonica [i tota la meua experiència es despèn en gitanetes], i li lladrà: ‘—Vés-te’n a la merda, noia. Si déu no t’ajuda, per què collons t’hauria d’ajudar jo…? Què vols que vingui a fer-t’hi, de macip d’estable o de trepitja-raïms de cup…? Malaputa, vejam, què tens…?’



La dona respongué: ‘—Ves, res, malparit, que la veïna m’ha dit: porta’ns el teu fillet que ens el menjarem avui, i demà ja menjarem el meu… I, doncs, bullíem el meu fillet i ens el menjàvem…, i l’endemà arriba i li dic: ara toca al teu fillet, però, escolti, rei, no hi havia déu qui el trobés, el seu fill, perquè la lladra l’havia amagat.’



En oir això el rei s’esquinçà la túnica i, sota, hi portava cilici de masoquista i damunt la muralla s’exposava a totdéu…” Etc. Bestiades rai.]




Mamotrecte i mammotrepte: —Pensava aquests dies en aqueixes sessions de bretolada institucional que en diuen “mamades de mam”, cada mamada de mam generalitzada empresa per cert jovent massa carallot, de qui les tendències suïcides només afavoreixen la podrida puritana vellúria ja establerta [en canvi, el jovent gavatx és molt més intel·ligent], i em venien a l’esment les paraules “mamotrecte” (carraca voluminosa) i “mammotrepte” (minyó aviciat; grossot i fastigós, malesquerat; en grec: pujat per la padrina).



Així és com en Guix les empra en algunes de les seues novel·les… [Tots aquests llibres acumulats amb els anys que per massa dolents (you mean bad…? I mean vile!) no et publicarà ningú!]:



A Llimbs: —“I ho xiul fluixet, perquè no vull tanmateix distreure cap llegidor, ni de novel·la criminal, on el traïdorenc assassí sempre es diu lord Sússex, adés apàtic i pusil·lànim, galiàs, baldufari, mammotrepte, galta-ros, boví…”



A Contarelles d’en Mamuri Castellviny: —“Mentrestant, el miserable carter fart i esbufegós no trobava el número al llibrot dels telèfons, i, com el mammotrepte datpelcul qui era, desesperadament i reguinyosa, reguitnava i es cagava en la mare qui va parir els fillsdeputes qui confegien ans compilaven, i apilaven a la babalà i confregien (i a naltres sí que ens han ben fregits!), aquells bestials baldufaris gens manejívols ni comcals.”



A Cusc Quest: —”Anit també hi pensava, aquell diumenge, d’excursió, jorn de tràpoles i maltempsades, maleixamusos rai — no pas que cap dels meus infants fos llavors ni sigui ara gens mammotrepte ni aviciat, nogensmenys sempre hi ha dies més esmorteïts, on tot plegat sembla fer fàstic.”



A Rajoletes: —“Veus? —m’indicà amb la tarota devers l’ordinadoret engegat que servae a la falda—. Aquesta matinada haig arribat de Colòmbia. L’avió, també, noi, quina cafetera esbalandrada, quin mamotrecte esgalabrat; ara, plepes i carraques, rai, allà baix.”



Això és la brètola voluda del moltoneig geperut, els boldrons de carrinclonets mammotreptes qui per comptes de ficar justícia al món es fiquen encara més merda als budells: un mamotrecte ja inservible i aviat rovellat i doncs per a llençar, generació escombraria, desgraciats.




Virtuts: —Et sents virtuós no pas perquè en siguis, sinó perquè te’n sents. (La condició, molt comuna, s’anomena autoengany.)




Fot-te un tret: —Malaguanyat dolor…! Si al capdavall t’has de morir, per què patir?




SOLDAT: —Sodomitza, Occeix, Lladrunya, Desminyona, Anorrea, Tortura… impunement. (Impunement; o com diu en Voltaire: “Va amb una patenta o llicència a la butxaca per a matar i pillar el proïsme.”)




Lluitar desficiosament contra l’inexistent: —De què et serveix? Per què ficar-hi tant de desfici?



Lluitar contra l’inexistent, voleu dir…? Déu, Merdanya, etc…? Ho faig per amor. Ho faig per amor als qui se m’assemblen. I qui ha d’assemblar-se’m més que no l’infant qui fui…? Ho faig, doncs, per amor a l’infant qui fui i qui fou engargussat amb cruel embut amb falòrnies demolidores, enganyat amb feixugues, embogidores inexistències de déus i d’estats imposats, il·lògics, mentiders, esclafadors…




Falòrnia: —Tu qui saps que tot és falòrnia i tanmateix tries de sallar vida envant damunt el gep del dromedari blanc de la religió, beneït siguis…! Ara, no tractis d’encolomar-nos tanta de ficta, buida felicitat. El teu gep no ens alta gens!




Collons: —Se t’umflen i desumflen al vaivé de les ones llunàtiques.




Nu: —Mol·lusc sense closca; tremolí de gargall expel·lit per la muntanya.




Vida: —Tremolí de gargall.




Mort: —T’hi fas com amb qualsevol altra tenaç, poixèvola, crònica xacra.




Inescandallable torniol d’oblit: —Inescandallable torniol d’oblit on la ficció torna.




Ficció: —Rere la façana del cos el teu esperit s’escriu en papers de fum.




Façana: —I, rere, re.




Nit de noces: —El tenellut furot romp amb escruix el forrellat de l’himen i s’aombra, ominós, als canemassos adés impol·luts del pap envaït. Amb dentetes esmolades, tacades de sang i rovell, riu múrriament — ah, sarcasme i renec de la llorda lleterada qui tot ho solla!



Dins el pa de la fadesa inimaginativa dels brètols hi ha el companatge de l’ardidesa. Ara gosarà doncs rosegar els nítols de l’esposada — els omplirà de nyaps i llúpies, i en acabat eixirà del cau abjectament vomitant de tip.




La mort s’adona a l’obscè: —Allò que els cruels carrinclons de la repressió en diuen altrament “obscè” és justament l’antimort. És el càntic sagrat a la vivesa de la carn.




Gràcies, déus: —Gràcies, déus, per les noies lluminoses; res no ens alleuja la càrrega mentre ens desficiem a la tasca com la visió miraculosa de totes aqueixes meravelloses noies. [Thank god for the luminous girls; nothing lightens our burden as we breathlessly toil as the miraculous vision of those beautiful girls.]




Cel: —Oh, per un cel amb na Georgia O’Keeffe! D’artista a artista. [If there is a proper heaven I hope I get to fuck in it Georgia O’Keeffe.]




Josep-Lluís Cruyff-Rovira: —Plevim-nos-hi tots plegats. Cal que en aquest món tot hi quadri. O, si això no, pleguem doncs.



Un ataquet de cor…? Encara rai!



Febrer de 1991: —Atac al cor de l’ínclit Cruyff.

Maig de 1992: —L’ínclit guanya la copa d’Europa per a Catalònia i per al Barça.



Març de 2006: —Carod-Rovira rep l’atac al cor.

D’aqui una miqueta més d’un any — diguéssim cap a juny del 2007...? — et volem, molt ínclit Rovira, president de la República Catalana.



Som-hi.




Tallaferro: —No travessa les cases, les volta en serenor en la foscor, i les amors qui hi entren i en surten se li llencen dels braços o als braços, mentre els vigilants armats escodrinyen, per a sorprendre’l i occir-lo, debades les tenebrors.




Condó: —No volia déu — o en Zeus, o en Júpiter o Jou — tindre més desastrosos fills… Ni l’Apol·lo, fred cruel mortridor, ni l’embriac destructor Dionís, ni aquell borinot antifiga Jesús, ni cap dels múltiples repugnants déus de la bíblia… Mals exemples a betzef. Per això s’hi posà un condó. D’antic que el condó és pràctica comuna. Empres per exemple el budell cec del moltó…



I ara cerquen aquest condó per Montserrat i pertot arreu. En diuen lo sant greal.



De fet, no en tinc cap prova, és clar, que el sant greal sigui això — els altres qui tant s’empatollen del què és o no pas, tampoc no en tenen cap que sigui cap altra cosa… Falòrnia.



Diu en Mamuri Castellviny a la novel·la d’en Guix: —“Ec la meua espasa (qui representa mon pipí, lo moixó), ec la teua copa, (ton greal, la cuca). Copes, bastons, espases, ors… I baixaven i es desfermaven al magí les avials imatges, En Dares tanmateix guanyant totes les bases amb sobtats atots. Calzes sorgien lluents en plàteres d’or, per espases i màgics punxons llavors apassionadament esberlades, ço és, tot plegat, esbats lúbrics, vós, envits arreu d’esmeperdut verriny. I llavors apareixien aquells fargats minyons, enèrgicament dedicats a llur ínclit, inclement, ball de bastons. En Griu, marejat, li confessa: ‘No puc més. Em ret. Vull fugir del palau, glaç enllà. Sé tanmateix que a cada intent el vehicle se m’espatlla, llas, i poc puc sortir a peu, prou no hi duraria gens, solet a fora, en aquella eixorquesa de glaç i neu, il·limitada, inhospitalària. Any per any m’ho dic, i prou ho haig d’ajornar. Car qui perd els papers d’avui, i els fa cercar, i hi reïx, rep, ultra els recentment perduts, els d’anys i anys ha, cancel·lats, mig oblidats, àdhuc de cops empegueïdors en llur jovenívola carnalitat, o frèvola poca-soltamenta. Car cert és sempre que allò que vols escatir, s’esbrina per via de pitjor. Tot empitjora en misteri — com més esvinces, més vinces envincen, o dit més planerament: com més descobreixes, més cobert apareix per descobrir. A l’ignot per l’ignot; s’ateny l’allò desconegut per l’açò desconegut, i l’açò per l’allò, ignotum per ignotus, i anar fent, no s’acaba mai fins que tot s’acaba del tot. I tan rucs com el dia u. Saps què…? Pleguem.’  Car prou qui diu cor, l’esme li duu cul; qui diu copa, cony.”