Onzè de definicions

Onzè de definicions







Meinong: —Dos fragments on hom es refereix a Meinong a la novel·la Plint (2000), diguem-ne d’en Tiberi Glaç, feta tota d’una conversa entre dos granats a la sala d’esperes d’un aeroport a Nova York.


fragment u) “—No, però això de les ficcions reeixides, no dic pas tant “Madama Bovary”, però “Xangai 1937” i tantes d’altres, són com somnis explicats, desplegats en un tapís encara més ben lligat; tot hi pega, els primitius aücs de l’ésser s’harmonitzen en qualque re més assolit, ideal… L’elació, l’eufràsia… El ja-hi-som!… I sense cap altra raó… N’hi ha prou amb la raó de l’existència…


—El llivell superior de les idealitzacions, les fantasies sense solta ni volta?


—Diguem-ne l’enjòlit, el flotant, el surós… I ens encaterinem en (i ens alçurem i perdem el senderi per) totes aqueixes ficcions (les empaperinades i més encara les de l’enteniment massa escalfat): idealitzacions qui no són ni veres ni no-veres. Car ésser no és existir. Tot allò que hom (i a tot estirar, qualsevol altre, inclòs l’arbre) pot concebre és. Però només existeix allò que, de les infinites potencialitats de l’ésser, s’esdevé. Vull dir, el concret. Tot això ho diu En Meinong, per exemple.


—En Meinong, l’home del gong. What a song. On us ho apunteu, a la llibreteta…?


—Tret que no sé que els qui ens ho diuen s’expliquin com cal. Caldria somiar-ho per a entendre-ho. Car quelcom que no sigui copsable no vol dir que no pugui existir. Fora del teu cervell hi ha d’haver d’altres realitats. O ens enfonsem al solipsisme més fastigós. Els més savis i tot no pas que tampoc no la caguin. Altrament, tothom se t’empatolla pel seu cantonet cosó. No us fa? Caldria, crec, conèixer l’opinió de l’arbre. Més: veure tot allò més o menys visible, vull dir, amb els ulls de l’enteniment i amb els del cap, no pas tal com és, que no crec pas que sigui possible, sinó almenys com d’altres entitats ben diferents ho veuen. Car això que en diem aire, finestra, automòbil, arbre, mirall, imatge, què són? Un altre ens amb diferents ulls i enteniments, com ho veu, què hi veu?”




fragment dos) “—Si quelcom aprenc d’en Meinong…


—Ja hi som.


—És que per a existir (en llatí, eixir o fer bot, de tal manera que hom et vegi), per a existir, doncs, només cal sobresortir, només cal que hom et noti, i per això el nom d’Arpopònax, com el d’en Tirant Loblanc, ara existeix encara que potser el personatge darrere el nom no hagués viscut mai. Suposem que un dels meus poemes (que qualque comerciant creient-lo anònim s’ha apropiat) aparegui sense signar en una bossa de queviures d’aqueixes de plàstic mai moridor. Suposem que aqueixa bossa arqueòlegs futurs, de deu mil anys endavant, la troben i diuen: “—Ah, un poema d’un antic! Pas que en romanen gaires, amb tantes de destruccions!” El poema és meu, però el comerciant es deia Arpopònax i venia albergínies, i ara els arqueòlegs pensen que Arpopònax era poeta. L'Arpopònax de deu mil anys al futur ha existit però gairebé no té res a veure amb l’Arpopònax de deu mil anys enrere, qui “només” era un venedor d’albergínies. El meu Arpopònax existeix perquè l’he inventat, com els capellanufes inventaren llur Crist i tota la repel·lent patuleia acompanyant, però aquell Crist ni ha sigut ni serà mai. Una cosa és existir i una altra ésser. Existeixen tots els personatges mitològics, aquell paiet el Crist (encara que potser no era tan paiet, si paiet ve de pais, en hel·lè minyonet; ara, si ve del gità, volent dir home, allavòrens sí), tant se val, doncs, aquell Crist, i sa mare verge, com els diferents déus de les altres sectes, N’Hermes, N’Hèrcules, etc., existeixen, els tenim present, fan bot a les planes de molts de llibres, a les parets de molts de temples, però mai no han esset ni seran. Tot això són invents de capellà, falòrnies, carrinclonades. Existeix l’estat merdanyol (sobreïx a la pell del mapa com qualque brià purulent, obscè i fastigós), però ni és ni mai no ha esset ni mai serà — al contrari de Catalònia, qui no existeix, però sempre ha esset i sempre serà. Hi ha coses que no existeixen, i existeixen coses que no són. L’impossible por ésser vist: el cercle quadrat; és a dir, existeix, el pots veure (si doncs no geomètricament, si més no al teu magí), però no és, per impossible. Per arribar a qualsevol harmonia cal que el que és es faço també existent. Catalònia cal que existeixi perquè tots els catalònics perdem el neguit de no existir. Arpopònax (ja) existent (a sobre) esdevé si faig un poema i el sign amb el seu nom i el public a tots els vents. Fins i tot si un Crist qualsevol fou (algú qui perquè era un crucificaire va haver d’atone for his sins, d’expiar pels seus pecats mitjançant la mateixa pena, fent-se crucificar, i aquesta pietat és el que el féu conegut — com ara si d’entre tots els molt cruels botxins d’ara qualque bon jorn en sortís un qui es penedís de tanta de barbàrie i per a fer’s perdonar acceptés d’ésser mes i sotsmès a la mateixa tortura i mortriment que adés les seues víctimes, és a dir, es fes garrotar — carall, també aleshores tots els diaris en parlarien!), encara que un tal Crist així hagués de debò viscut, és evident que el Crist del capellans és tot un ridícul invent. Una situació contrària la tindríem amb el Tirant, un invent del Martorell, el qual invent ara adoptat per algú dit Loblanc qui té un fill i l’anomena Tirant, i és ara un xiquet qui es diu Tirant Loblanc el qual potser no existeix altre que pel fet que la gent el reconeix pel nom de l’heroi universal. Un heroi qui ni és ni mai va ésser, i qui tanmateix existeix magníficament fins a les esferes dels universos paral·lels. I això a part del fet que en Tirant (que no vol dir tirà, és clar, sinó dirigent, principal iniciador d’activitats, cap de la vila), a part que en Tirant, doncs, fos una imatge d’algú qui fou. Posem que algú fou apellat ja Tirant Loblanc, suposem que En Martorell en fes un llibre. Encara l’únic que existeix és el Tirant d’En Martorell, tot i que ni és ni fou ni serà. I què és millor...? Existir o ésser…? Millor tots dos alhora, simfònicament, esfèrica, ascendent. I en tot cas, per a una persona ésser, per a un personatge o entitat existir. Nosaltres, els catalans ja som; ara ens manca existir. La meua dona és, però l’imatge de la meua dona com us la present i la present a gairebé tothom existeix i prou. Només quan la veieu fer tot el que us cont que fa, sabreu que és la mateixa persona. I això és impossible. Caldria que en fóssiu l’ombra, però no pas solament l’ombra actual, també la pretèrita. Per tant només existeix (la dona qui us present), no és, encara que és i existirà magníficament tantost baixarà de l’avió i, toca ferro, la veurem. El ninot de la meua dona no és la meua dona. Quan a casa de petit sempre em deien “ninot!” jo sabia que la professó anava per dins. No feia cap paper, altre que el de ninot. Existia com a ninot, però era jo — qualcú únicament diferent, amb unes potencialitats espantoses. I… Si mai transcric això nostre en qualque llarg èpic poema, vós sereu el segon ninot del diàleg.”



—————————————



Vull comentar amb claudàtors aquestes frases tretes dels fragments.


1) Car ésser no és existir. Tot allò que hom (i a tot estirar, qualsevol altre, inclòs l’arbre [efectivament, car qui sap en quina dimensió de potencialitats l’individu viu qui en diem arbre no podria al capdavall concebre’s i doncs concebre?]) pot concebre és. Però només existeix allò que, de les infinites potencialitats de l’ésser, s’esdevé. Vull dir, el concret [així doncs, el concret existeix, pot desenvolupar-se per ell mateix, mentre que el que només és depèn de qui el concep, el qui el pensa, el qui en fa idea, i doncs no és autònom: no pot decidir la seua vida, i en tot cas ni la vida no el pot decidir, car no existeix altre que com a idea o abstracció dins la pensa del qui el pensa].


2) Existir (en llatí, fer bot o eixir [en relleu al cresp uniforme i mort del no-existent], de tal manera que hom et vegi); per a existir, doncs, només cal sobresortir, només cal que hom et noti.


3 ) Una cosa és existir i una altra ésser.


4) Nosaltres, els catalans ja som; ara ens manca existir.


5) Només existeix (la dona qui us present), no és, encara que és i existirà magníficament tantost baixarà de l’avió i, toca ferro, la veurem. El ninot de la meua dona no és la meua dona. [El protagonista li diu al seu interlocutor (qui podria no creure-se’l) que la seua dona és un individu (existeix per ella mateixa), no és una idea, tot i que en l’enteniment de l’interlocutor sí que és una idea, car no la coneix com a existent. La imatge o ninot que l’interlocutor es pugui fer de la dona del protagonista n’és només la imatge, no és com la dona autèntica qui existeix autònomament i emancipada de la pensa de l’interlocutor. Entesos.]




——————————————



Extrapolant, puc dir que efectivament, déu és.


Bi i afegint: “Déu és com a idea, però encara no existeix: no l’hem creat com a existent autònom, és a dir, esdevenible. És com a idea mes no existeix com a cosa tocable.”



——————————————



Aprofundint en Meinong, trobem que hi veu una diferència cabdal entre els objectius (en el sentit de coses objectives, o com n’he dit abans existents autònoms i capaços d’esdevindre’s [i veig que per tal de no confondre objectiu (com a cosa objectiva) d’objectiu (com a finalitat a atènyer), n’hauré de dir cosa objectiva o objecte objectiu, no subjectiu] i els objectes creats per l’idea. Doncs, diferència cabdal entre objecte objectiu i objecte pensat. L’existent és l’objecte objectiu, allò concret que objectivament existeix. Per exemple, la pedra, o l’arbre. L’objecte (pensat o subjectiu) és l’abstracte, per exemple, l’idea de de pedra, l’idea d’arbre. Imaginant la pedra, me’n ve la idea. La idea de pedra és com a idea mes no existeix (no s’esdevé) com a pedra. Al contrari, la pedra ella mateixa, la pedra objectiva, existeix com a pedra, i no cal que sigui com a idea (tot i que també ho pot ésser, és clar), com a objecte pensat.


És clar que qui ja posseeix l’objecte pensat transformat en objecte objectiu, sovint no veu a què treu per a altri de voler-lo transformar d’objecte pensat a objecte objectiu. La vida del qui ja posseeix l’objecte (diguem la independència) s’ha estabilitzada en la misèria vital de tothom qui pensa i viu, i sovint (sobretot si no pensa gaire o si és un malparit) no veu per què voldria algú altre tindre quelcom que al capdavall no (li) augmenta (a ell) la felicitat.


Els catalans volem la independència, volem la llibertat; ja les tenim com a idees, ara les voldríem com a coses objectives. Potser si ja les teníem com a objectes objectius, no ens caldria desficiar-nos-en i corsecar-nos-en, per l’idea, pels objectes pensats qui doncs ens desficien la vida.


Semblen incapaços certs rucs o malparits qui ja posseeixen la independència d’imaginar el desig d’independència dels qui la tenen com a objecte pensat i doncs objectitzable, adquiridor d’existència pròpia.


Els mesquins qui ja tenen l’existent no volen concebre que algú qui en té només l’ésser, d’aquest existir, el vulguin també tocable, visible, viu. Perquè no veuen la necessitat ells de tindre’l, pel fet que tenint-lo continuen tanmateix d’ésser tan infeliços com sempre, no veuen per què algú altre en tindria cap necessitat. Els mesquí qui ja té el concret, troba malament que algú qui només en té l’abstracte, d’aquest concret, també el vulgui. Això es diu mala fe, és diu enveja a la bestreta; tenen enveja dels qui no tenim quelcom, pel fet que no fos cas que, si ho teníem, en omplir una manca tan pregona, i pregonament desitjada d’omplir) potser llavors esdeveníem més feliços que no ara ells.


Estic cercant de trobar un argument filosòfic a la negació devers l’altre d’un privilegi (lliure i ubic en aquesta terra com la lluor al desert del Solell, de tal manera que perquè t’hi banyis no vol dir que la prenguis a ningú ni hagis de pagar ningú per a obtindre-la), estic cercant, dic, cap raó lògica per a la negació a altri, dic, d’un privilegi que hom ja té. I no n’hi ha cap de bo. Només hi veig (filosòficament, ep; ja sé que hi ha els arguments econòmics que algú amb ànima de lladre troba infinitament més poderosos), només hi veig, dic, malignitat i estupiditat per part del qui nega al proïsme els benifets d’uns objectes objectius que existeixen per ells mateixos, és a dir, no vénen atorgats pel posseïdor, sinó per l’estat natural de l’univers. La llibertat, la independència existeixen al món per a qui els pugui atènyer. Si algú, criminalment armat, t’impedeix d’atènyer aquests objectes objectius és maligne i cal denunciar-lo i esclafar-lo.




——————————————




Troba en Meinong un tercer estat d’ésser, els objectes pensats falsos. Són estats d’ésser que no pots desdir. No poden existir ni subsistir, i tanmateix són. Idees paràsites que costa d’arrencar precisament perquè no pots agafar-les per enlloc. Fantasmes sense llençol. I no accepten, doncs (i més val!), la teua negació. Perquè llur pròpia impossibilitat d’existència les aixopluga de l’anihilament. El concepte feixista d’Espanya és un d’aquest objectes. Qui diu “Espanya” com la volen els feixistes, és a dir, amb els catalans esdevinguts castelladres cent per cent, és com qui diu “Veig un quadrat esfèric” — aquest “quadrat esfèric” impossible només és, dins del qui ho diu, un concepte hipotètic fals. No pot existir i tampoc no pot ésser contradit per la fórmula “no és…”. És impossible dir “Espanya no és Catalònia” perquè cap de les dues vàlues de “no és” (és a dir, la que diu “és diferent de…” o la que diu “no és gens com…”) no poden aplicar-se a quelcom fals (és com si, per via de negació, volguessis donar-li existència). Si Espanya no existeix, com pot doncs ésser diferent de…, o no gens com… Catalònia? És jugar amb fumets qui s’esvaeixen abans de poder-los tocar. “Espanya”, objectivament, és un nom que els castelladres s’han arrogats avariciosament per a ells tots sols en detriment dels altres pobles qui formaven (geogràficament i prou) la península Ibèrica, apellada pels llatins Hispània.


Cal dir Castellàdria, i s’ha acabat. Prou confusions.







Frege: —Abans que el maniàtic (bona mania, car cal sempre tindre clar què diem; per exemple, repetim-ho: quan jo dic feixisme, dic exactament tiferia mortífera, parl dels “valents”, dels “cigrons”, dels brutals “matemhotot” qui, amb el propòsit d’anihilar una altra secció de gent, juguen amb l’avantatge de la maquinària de l’estat; dic, exactament, que feixisme és nacionalisme d’estat), abans del bon maniàtic de les definicions Wittgenstein hi ha doncs en Frege.


Com en Meinong troba ambígua l’expressió “no és”, amb vàlues diverses, no totes denotant una diferència… I per això s’estima més no emprar-la i la substitueix per “és diferent de…”, “no és gens com…”, “no és ben bé exactament com…”, etc., en Frege, abans, troba ja que la paraula “és” té quatre (o quatre i mig) significats.


—L’“és” d’identitat. La fórmula és: “equival a…”. “La pastanaga és (o equival a) la safranòria.” “Una tracalada és una munió.”


—L’“és” de predicació o d’atribució. D’adjectivació. “El còdol és dur.” (Té aquesta qualitat.) “La flor és blava.” (Tret que, és clar, és moltes coses més a part de blava.)


—L’“és” d’existència.


Bé 1) Designant el qui existeix en ell mateix. “El gat és.” El gat, doncs, és quelcom que existeix.


Bé 2) Designant el qui és entre altres iguals. “Hi ha gats. Aquest n’és un.”


—L’“és” que designa aquell qui pertany a qualque classe distintiva de cosa. “L’home és un animal bíped.” “El llangardaix és un rèptil.”





Un cinquè sentit (faceciós) d’“és”: el qui “és” panyol: —No hi ha pitjor ésser que qui és panyol. Això els catalans ho sentim a la sang: “—Ésser panyol, tu, quin fàstic, el més immens fàstic del món!” (Un tremolí d’horror et solca l’espinada només tractant d’imaginar tanta d’horrorífica, inimaginable, putrefacta lletjor.)


Analitzat fredament (ficant a part la revulsió visceral), ara, què vol dir panyol… Doncs, de fet… Guaitant que, regionalment, “panyar” és robar… I “espanyar” trencar un pany per a robar una casa o una caixa... Això d’ésser panyol i ésser lladregot rai… — rai que s’adiu, no fa…?


Ara, tenim també “apanyar” que, localment, voldria dir quelcom com ara arromangar-se bé els calçotets per a fer qualsevol funció més o menys peluda… Els calçotets, eh…?


Molt bé. Panyol ha d’ésser un diminutiu de pany, això per força. Pany, bocí de quelcom més o menys extens… Mes quina mena de bocins duu a l’esment: de muntanya, de cel, de vidre, de llençol, de paret…?


Sí; ah, i de porta, amb el pany.


Hi ha l’expressió, ben adotzenada, d’“anys i panys”. (“Anys i panys que no la veiem.” “Anys i panys sense piano.” “Anys i panys anant-hi darrere.”) És doncs pany també un bocí d’espai…? Car l’espai és temps. El temps s’eixampla perquè l’espai ho fa. Si l’espai no s’eixamplés, com s’ho faria el temps…?


Tant se val, veiem doncs que pany és sempre un bocí de quelcom. I de roba, i la robeta que duus per a tapar-te les vergonyes, això més val dir-ho en plural i en diminutiu, panyols, com qui amaga la cosa. Panyols, sinònim doncs de calçotets.


Ésser calçotets cagats i encrostats amb sucs secs de llefiscoses palles, tampoc no duu gaire bona imatge a l’esme, no.


[Una mica d’en Tirant.

Conestable: —Tirant, qui pot saber qui és ardit i qui és flac, entre els soldats…?


Tirant: —Anau tocant els esperons a cascú; si els porten fluixos, deixau-los estar; si els porten estrets, d’aquests no pot ésser que no sien bons i virtuosos en les armes.


Conestable: —Els de peu, qui no porten esperons, en què els coneixeré?


Tirant: —Feu-los tocar en els panyos. Si els porten fluixos o ben estrets... D’ací avant sapiau conèixer lo gra entre la palla.



(Així, doncs, qui va trempat (amb l’esperó a punt de fiblar), va fort i ferm i valent. Qui va destrempat, re. Segon, qui porta, sota els panyols o calçotets, la bossa dels ouets (els grans més atapeïts) ben estreta, està prest a guerrejar. El qui porta els panyos, o panyols fluixos, o sia, el qui és un calçasses, és a dir, té la bossa penjant com penjoll de colgafocs petarrer, aquest és un mandra i un dropo i un malhome i no fotrà mai res.)]


Trista conclusió: la condició inimaginablement avorrible de qui és panyol com a persona fóra impossible d’esdevindre vigent, és a dir, vivible. No existeix, ni pot existir, monstre tan impossiblement abominable. Totes les connotacions extremadament negatives: lladregot culcagat, cuc repel·lent, bavós, sense força, llefiscosament corcant brutícia…, ecs, ja n’hi ha prou, massa oi ens duu, no, més val callar.