aclucallades (40)

Les quaranta aclucallades Infants: –“Infant” – dieu a cascun dels infants qui us han nascuts – “infant, has nascut per a esdevindre emperador de la Xina. Per dissort (el món és muntat així) tothom et vol mort; el vent mateix és sempre per a tu un vent de bales assassines.” Ara, cap dia, aquest altre infant també es perdrà en cap altre joc d’infants, pujarà dalt la capterrera o dalt cap capçaner, o dalt cap bastida, rient, jugant, oblidós, i una bala li travessarà el crani. Flor de sang damunt el capet rialler del cadavre. “No vull que pugis mai enllà d’enlloc” – digueu-los, a cascun, debades – “infant, seràs dalt la bastida, posaràs el peu a cap cap sord allí jaquit per cap traïdor, i, au, pobrissó, cap avall, cap avall som, a esclafar-te’ns en escruix al paviment. Així ho muntaven. Així s’esdevé ineluctablement cada cop, cada cop.” ~o~o~ Per què servim, per què la vida, per què tot?: –El déu d’abans, abans de morir, va pondre un ou. Aquest ou era l’univers. Aquest ou es desclourà tot plegat, eons avall, amb la naixença d’un nou déu. Pondrà aquest altre déu, abans d’espitxar-la, si així li rota o ho veu prou avinent, un altre univers. Em direu: “Collons, Manel, i qui va pondre el primer déu?” Hi he pensat. I què us responc? Doncs us responc que: “Això no ho sé; la idea mateixa trob que no té ni cap ni peus; que és (com se’n diu?) absurda. La idea que mai hi hagi pogut haver un primer ou o un primer gallinaci déu qui, abans de penjar les barres al trebol, pongués cap ou. Ara, allò que ja no em sembla absurd és que per a això últimament no servíssim tots plegats (tots plegats: pedres, ormeigs, meteors, bèsties), i no serveixi la vida, i no serveixi, en un mot, el tot – per a pondre el proper déu.” Què s’hauria de dir aquest altre pobre nou déu llavors? Es deuria dir: “Idò, què hi pint ací? Per què serveixc?” Tard o d’hora, en fer-se vell, en veure’s a les portes de la mort, potser es diria: “I si ponguéssim ara un ou?” ~o~o~ Qui propicia, perd (perd peu, perd la serva, perd el lleixiu, perd l’amor propi): –Cada cop que sents un d’aquells immensament repel·lents fanocs missaires de qualsevol religió dient que el “seu” déu és tan “bo”, et vénen ganes de fotre-li un batzac que l’arruqui una miqueta més que ja no és, perquè el puguis lligar a una cadira, i, llavors quan es desvetlli, què fer-li? Això: li arrenques un ull, i un altre, i les orelles i la llengua, i el comences d’escorxar a lentes tiretes primes, perquè gemegui fins que no sigui a frec de perdre ja no dic el coneixement (perquè era evident que d’això no en tenia gens d’inici), ans no perdi, doncs, la capacitat d’oir el que li dic: –Què gemegues, dissortat? Només sóc tan “bo” com el teu “déu” dius que és amb les “seues” criatures! Hom es refrena tanmateix; hom prou veu que són uns mesquins i uns pusil·lànimes, que creuen en bestieses d’aqueixes, i que, com el grecs més pecs, perquè tenen por de dir el nom dels déus cruels, malignes i ignorants, com ara aquelles tres merdegades: les “erinyes” (les maleïdes enfellonides), qui, perquè no s’“ofenguessin”, hom les anomenava les “eumènides” (les gràcils bondadoses), així fan ells amb llurs déus tan repugnants: en diuen de “bons” perquè saben en realitat que de “bons” un colló de mico, al contrari, assassins dels més mitgesmerdes ans brutals. Tret que és clar no volen que se’ls alçurin i els comencin a putejar encar més, i els propicien inútilment amb pregàries i raspalleigs, i esgarrifoses adulacions (quan el que caldria és armar-se de mala esquírria i atacar-los d’urta a urta, com amb qualsevol altre mitjamerda més o menys gallinaci, alat o eixalat, enjòlit o terraqüi). ~o~o~ Qui és “el darrer Català”?: –És el Català qui, per modèstia, davant el “miracle” d’ésser Català (del poble al món més fidel a les arrels, i doncs el més esponerós en models d’humanitat), és considera “menys”, troba que no és prou digne de comptar-s’hi – i tanmateix s’hi compta, jatsia que molt humilment. Cada Català (de Perpinyà a Alacant) és (o a tots ops hauria d’ésser) “el darrer Català”. Astruc, es veu [si més no caldria que ho fes, que s’hi veiés] nou representant d’un poble exemplar. Sanament esbalaït davant la mil·lenària resistència dels “seus”. Cada “darrer Català” esdevé – per via de munificent admiració devers milions dels seus co-resistents (sovint enlluernadorament il·luminadors) – el “primer Català”. Cada “darrer Català” serà, un dia o altre, “primer Català”. Us n’adoneu? Feu-hi un cop d’ull: infinites vistes per solells i bacs d’exalçants fenòmens? Tots els savis i estrenus capitans en sengles immensos reguitzells; cascú (estranyament eufòric) amb la mà al gep imponent del gegantí, sòlid, espècimen qui té davant. (I vós darrere, el “darrer Català” per ara.) Els “darrers Catalans”, la nostra mà no afluixa. Ferms en la nostra condició de “darrers”, fem força contra els enemics qui ens voldrien esborrar els reguitzells savis i ardits. Diguéssim: “No permetrem, no, no permetrem que invasors sense llums (obscurantistes adoradors de mort) ens els arraconin, ens els empenyin, malignament, als marges, per a llavors estripar-los per tal que ja no siguin ni al full!” ~o~o~ La guerra: –Concepte simiesc; cal fer veure arreu que com a concepte es tracta d’un concepte erroni, equivocat, parit pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos i que en els mitgesmerdes de l’uniforme és l’únic bocí de cervell que de debò els carbura; que és doncs un concepte descartable, desdenyable – com el concepte que la terra és plana, que el sol és el centre de l’univers, l’església sap re del que fa veure que s’empesca, els humans tenen un esperit etern que manca precisament al corc qui els corca, etc. ~o~o~ Paciència: –Té un límit. Quan l’atenys, veus amb ull balb els gamarussos sense redempció i plegues de fer-los cap cas. Ni prens la pena de mai més adreçar-los paraula. Plegues de tindre re a veure amb els qui encar creuen que un fantasma cèlic revelava, en mots massa ximplets de carallot de poble, els misteris del que és i no és. [Un fantasma cèlic, o potser millor celíac; expert en escatologia, indeed!] Si t’hi veus obligat per les convencions socials, au, el “bon dia” i prou als massa rucs qui encar creuen que enverinar l’aire no repercuteix en el clima ni en la salut. I als “especials” i als “triats per llur déu”. Als qui es veuen al paradís i tothom altri a l’infern. Als qui no “creuen” en el que veuen, en l’evolució, en l’univers tal com és... Un cop de cap i ni mot als boigs qui dirien que un fetus o un afoll són “sagrats” i que la fembra prenyada ha de patir aquell paràsit letal tot i que ells segurament es farien llevar una simple llúpia a la punta del nas. Belleu un bellugueig inquiet que sembli quelcom com ara mig somriure mal dibuixat als uniformats, als saigs envejosos qui a la mínima et torturarien. Una capcinada distreta o ni això als mesquins esclaus de vocació qui es voldrien encar acastellanats. Cal fer molt el distret, efectivament, en aquest món on els gossos se la campen com se la campen els armats, aquests qui són plens de veritats que només són falòrnies aitan grolleres que més val deixar-ho estar. Les ronyes del cervell no es poden mai rentar. El temps que ens roman no el farem malbé amb discussions amb purrialla inútil sense prou llums al terrat. Tot el que pensen i diuen té la mateixa vàlua d’un pet pudent. Fuig-ne. ~o~o~ Saps què?: el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet entre fullaraques i branquillons agafaré la meua lupa i tornaré demà o potser demà en vuit al mateix clapat indret veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven quin treball són a mig fer-hi oh ara hi veig llimacs formigues cargols escarbatets s’enduen d’una en una les lletres del llibre mig rostat en seguiré els reguitzells els ordres d’arrencada les posicions dels coautors i confegiré mots nous m’apuntaré cada lletra com s’escaigui que ara corr i hauré fet un llibre nou i sempre és el llibre resultant molt més interessant que no el llibre cru és clar amb tants de bons partícips esmerçant esforços en la tasca de tots! ~o~o~ Saps què?: baronívoles carícies de cavall sospites evitades amb un somriure col·locat en lloc adient paisatges urbans nous – triangulacions d’edificis impressionants gatzares prandials cavalcades desmanegades rialles que puntuen esfereïdores velocitats els esperits remunten el món és bell! ~o~o~ Saps què?: havia oblidat com me deia anava a dir-los què és un nom? mes els dic em dic josep ferrer o name’s john smith el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet veniu-me al funeral festa de les multituds on esdevinc anònim sense titlles ni falòrnies de lleis de deures d’identificacions a l’altra banda de l’existent els anònims som els únics qui no som impostors no prenen el nom de ningú ni els usurpen doncs els deures els drets el pes massa feixuc de la falòrnia ens fem passeu-ho bé sense saber que mai en jorn nefand qualcú inventaria els miralls les enveges les comparacions ens fem passeu-ho bé sense saber sense saber ens fem passeu-ho bé i l’aire és fi i el cos diàfan ni es nodreix ni es reprodueix no entra en competició ~o~o~ Saps què?: el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet el món és bell! entre fullaraques i branquillons el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet agafaré la meua lupa i tornaré demà veniu-me al funeral veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven els miralls les enveges les comparacions els ordres d’arrencada les posicions dels coautors o potser demà en vuit al mateix clapat indret rialles que puntuen esfereïdores velocitats havia oblidat com me deia a l’altra banda de l’existent en seguiré els reguitzells festa de les multituds els esperits remunten baronívoles carícies de cavall cavalcades desmanegades on esdevinc anònim sense titlles anava a dir-los què és un nom? el pes massa feixuc de la falòrnia anava a dir-los què he fet? tot el que fas prest cal desfer-ho cada construcció no és altre que efímer cos que com tot cos tantost fet comença de desfer-se no he fet re sé que més val no fer altre que allò que és útil a l’instant i justament amb els materials a l’abast i sempre amb mínims retocs no fos cas que hom trenqués el precari equilibri natural de cada indret ~o~o~ [Vegeu-me: desdentegat, i ja amb tres quarts de botifarra a can pistraus: Waiting to die. My life’s almost over. When I was fifty, I said, well, two thirds gone. Then I was sixty and I said, tree fourths gone. Now, though, that’s it; time’s up. Anguish’s eating me. Now I said, is it the eleventh hour yet? What time is it? Quarter to a prick – he answered, almost insultingly. And I felt like a prick indeed. Quarter to a prick... and still dripping – he added, more charitably, and In the hallowed Catalonian fashion.] ~o~o~

del microbi (39)

Trenta-nou d’Aclucallades













Malalties, o del microbi al misticisme: –Pel microbi, la infecció; per la infecció, caquèxia; per l’empobriment del cos, depressió; per les defenses abatudes, por de morir; de l’acolloniment, misticisme.







~o~o~







Bilingüisme: –Em trobava ahir aquella dona pel carrer. Una de les coses que em diu és que amb na Paula sempre se’n recorden de mi, car es mercès a la meua assenyada intervenció que enraonen ara en irlandès sense vergonya ni por.



És que un dia érem uns quants a taula i, entre la vintena de persones presents al voltant, devia haver-hi gent de cinc o sis nacions. Ens enteníem en anglès, com s’entén tothom, barrejat, pel món. Em trobava assegut entre dues irlandeses. Quan em van sentir parlar, passades elles, amb algú de la meua nació en Català, va semblar-me sobtar que s’intercanviaven una llambregada i que feien els inicis aviat reprimits d’una “carota”. Vaig fer llavors una carota molt més palesa i els vaig dir: “En canvi, heus ací que el que no comprendria mai un Català és que, com he notat al llarg de la vesprada, dues persones de la mateixa nació quan s’adrecen elles amb elles no parlin en llur idioma. Dos Catalans sempre parlaran en Català a través de qui sigui. És un dret inalienable, que en diuen. Ara, no veig que les dues, qui m’heu dit que sou irlandeses parleu en irlandès quan parleu damunt meu; no ho fareu pas per qualque desplaçat motiu de ‘gentilesa’? El que fóra potser per a vosaltres ‘gentilesa’ em sembla a mi ofensiva submissió.” Es van quedar parades. No havien parlat mai entre elles en irlandès. No sabien l’una ni que l’altra en sabia! Al cap d’una estoneta, s’aventuraren a dir quelcom en irlandès, i s’entenien! Començaren de riure animadament, esperonades per qualque íntima exaltació. “Aquest és el bilingüisme universal i que cal”, vaig dir, “entre els propis el propi idioma, i tots plegats l’anglès!”



[Els únics qui pateixen en aquest sistema són els anglesos i americans mateixos, privats del goig de saber directament una segona llengua. Com s’ho faran? Els recomanaria que els fos obligatori a les escoles aprendre rus, àrab, xinès. Mai no se sap. No fos cas. I és molt bo per al cervell.]






~o~o~






Home d’inacció: –Me’n ric de les esvalotades anades-i-vingudes, els entra-i-surts, els daltabaixos, dels esverats homes d’acció qui no poden pas fer altre que repetir el guió que els impel·leix al ridícul.






~o~o~






Els anys: –Els anys s’escolen a milions incessants – com allaus de polsegueres. De tant en tant, parpellejaré. Àdhuc, algun cop, em fregaré, amb dos dits d’una mà, ensems ambdós ulls.






~o~o~






Éssers: –Entre les infinites caòtiques sorres, efímeres puces de vanes existències.






~o~o~






Els lèmurs van de cul entre els glomèruls: –Branden els caps, dubitatius. Voldrien escatir què foren aquells glòbuls, planetes, negres, ubics, lluents, que reflectien tota idea, invenció, pensament...



Se n’adonaran algun dia que tot allò que guaiten són ulls? Els ulls dels uns i dels altres.



De moment, però, no hi comprenen res.







~o~o~







L’ull: –L’ull veu l’ull. I enllà de l’ull, res.






~o~o~






Temps: –Temps, allò que en diem temps, no són sinó fragments malcasats d’espai – trilions de re-usables instants – il·limitadament re-utilitzats – anàrquics passavolants – (fins que es casaran al canemàs de l’espai, i no hi haurà doncs ja més instants reviscuts).






~o~o~







Malalties: –En aplec extraordinari, al segle dinou, on els científics inventaven remeis a doll, les assetjades, hostilitzades, malalties es digueren que malament rai, que perdien terreny, hegemonia. Que la gent no es moria prou de pressa. Que calia inventar un mal més greu. “Adoneu-vos-en que, tantost inventada qualque nova malaltia, la gent obtempera, segueix, i comença de morir-se’n. Abans d’inventada, la gent no se’n moria. La gent es moria de qualque xacra antiga. Mes ara se’n moren a cabassos, molt més ràpidament, de la nova de trinca.”



Perquè hom els havia identificat i remeiat recentment el truc de molts dels microbis físics, les malalties tiraren a rumiar cap al terreny dels microbis psíquics. (Físiques, psíquiques: tant se val: al capdavall s’equivalen: una malaltia és una malaltia.) Les ideologies eren malalties psíquiques ja veteranes; els en calia una de més virulent, vet ací. Les malalties inventaren doncs al XIX una nova ideologia: el nacionalisme.



Maltempsades rai a tot el voltant de la boteruda, estrabul·lada, esfera terràqüia. Genocidis per a donar i vendre. A prop nostre, dos nacionalismes molt cancerosos, el parisenc, i el sempre mimètic de París, el provincià madrileny, volen llavors anihilar la nació Catalana – paradoxalment no prou empestada amb aquella nova letal malaltia – per a tindre més espai on sobreviure, nodrir-s’hi.



L’inexistent, tantost anomenat existeix. El nacionalisme és malaltia inventada. Això no vol dir que totes les malalties siguin inventades. Hi ha malalties existents no anomenades encara. En canvi, l’existent, tot i innominat, continua existint.



El nacionalisme és una malaltia relativament nova (amb prou feines dos cents anys) i per això encar reïx a esborrar (mentalment o física) tanta de gent. És una malaltia com les altres, però, i per llei de supervivència, si no reïx doncs a carregar-se tothom, hom se la carrega. Comença de perdre gas. (El gremi neguitós de les malalties també vol sobreviure – amb quina nova bertrolada no ens sortiran adés?)






~o~o~






D’on ve el mal?: –El mal ve de la supervivència. És intrínsec a l’afany de supervivència. Tot el que sobreviu tendeix (o és perquè ha tendit) a sobreviure. No hi pot altre (li ve de mena). I per a sobreviure, sovint ho ha de fer a expenses d’altri, contra el veí. Sobreviu (“sobrevisc”, exulta) perquè l’altre mor. Tot organisme – i tot organisme dintre tot organisme – si tendeix a sobreviure, farà mal. Farà mal.



Si volem (o volem poder) ésser bons, hem de no voler (o voler voler poder no) sobreviure gaire.



Només podem sobreviure a expenses d’altri – si sobrevisquéssim amb l’altre, no sobreviuríem, “només” viuríem. Per dissort no semblem (ni semblen cap dels organismes qui “ens viuen”) pas gens estar fets així. Estem fets per a fer mal, és a dir, per a sobreviure. I només viuràs si sobrevius. Viure és estar malalt, ésser dolent. La primera malaltia (dolenteria) és viure.





~o~o~







Sempre la mateixa Història: –Les tres gràcies (la mort, el sexe, la merda) fotent-hi de trascantó horrorós acte de presència!







~o~o~







Motors de la supervivència: –Fragments d’espai malcasats que t’impel·leixen a reviure la fugida (duus els urents diamants, suara emblats, a la butxaca) fins que no topes al budell cec de l’atzucac. Se’t fongué l’eixida. Fi del món, no exit.






~o~o~







Verborrees del dinou, òperes, arengues, misses: –Per què escoltaríem els vells òperes? Per què llegiríem els vells Balzac, Tennyson, Trollope? Per què badoquejaríem els vells davant els polítics prometent sempre, amb les mateixes adotzenades, ensopidores, filigranes, el mateix lloro i el mateix moro? Per què aniríem els vells a misses? Per què mastegaríem desdentegadament la mateix pasta sonsa? Només perquè el fastig de l’ultraprolix ens fa l’efecte que ens allargassa les hores; ens enganya amb el miratge escaguitxós d’un curt espai que ens roman per a córrer fet, pel cansament i l’enfitament, aparentment ara més pregon, tot i que, vulguis no vulguis, de fet com més anem més acceleradament se’ns escurça.






~o~o~






O filosofia; per què filosofaríem?: –Per a espesseir, afeixuguir, les hores.




Exemple:




–Et dic que no hi ha cap “déu” qui pugui fer res contra les lleis de la natura.

–És la natura doncs una “deessa” encar més forta que no tots els altres “déus”?

–No; la natura és el que hi ha. I el que hi ha, és. (No hi calen ara cometes.)

–Mes sap la natura que és?

–Només a través meu.

–D’on tu: tu ets “déu”.

–No; en sóc la consciència: sóc la consciència de la natura. En sóc, perquè sense mi no és conscient. Em fotré ara mateix un tret al cap i la natura continuarà, feliç ara com abans que vingués jo efímerament a tocar-li el voraviu.

–Feliç natura, qui pogués ésser-ne!

–Deixa’t dur pel corrent.

–Sempre ho he fet.

–Feliç tu.

–Per què?

–Perquè qui va contra corrent de la natura, només pateix i fa patir.

–I tu?

–Jo he volgut no anar ni amb la natura ni contra la natura; he volgut pujar al costat i guaitar-me córrer el corrent.

–I?

–L’espectacle és sempre el mateix. Al capdavall t’hi ensopeixes, et roda el cap i caus al mateix riu que tot s’ho enduu.

–És la natura tan natural! Fa enamorar!

–Si et fa goig, endavant. Tu rai.

–I tu, ploramiques, i tu!

–Dem-se les mans que la cataracta és imminent!

–Fi...uh...uh...! (Darrer salt eufòric al buit.)






~o~o~

Trenta-vuitè de tururutaral·lirotararatades

Trenta-vuitè de Vidriols als Salpassers








Dels homes “providencials”, o cascú tira per on pot: –Blancs i negres barrejats, proletaris i burgesos, gent de bona fe i abjectes religiosos, soldats i generals, amos i servents... El triomfador Ohmama! els beneïa tots alhora i se’n fotia part de dins.



Dic: guaita, tu, el cínic Alcibíades, el tenim de tornada.



L’orgullós arraix feia cara de circumstàncies (quan se’n recordava), (es deia, de trast em trast: “se’m deu notar gaire que me’n ric sota el mostatxet?”)



Fa en Diodor Sicilià: “Els esclaus s’espentejaven amb els homes lliures per a veure’l millor com arribava, victoriós Alcibíades. I és que a pleret la idea s’instal·lava que aquell era un home digne d’admiració, i això tant que els dirigents d’Atenes hi veien al capdavall l’home per ells tan esperat qui fos capaç de posar la gent baixa a llur lloc obertament i sense manies, mentre que les multituds de la pobrissalla hi veien un campió per a llur causa qui duria la ciutat a un daltabaix d’on en sortirien guanyant qui-sap-lo.”



~o~o~





No hi ha com la unió, Catalans, per a guanyar la guerra: –Diu en Diodor mateix:



“Al capdavall els Catalans (vull dir, els atenesos), després d’haver patides tantes de desfetes, oferiren la ciutadania [Catalana, i cal dir, metecs, que només pot ésser Català qui en sap], oferiren la ciutadania als metecs i a d’altres forasters qui volguessin lluitar amb ells; així, quan una gran gentada, ara esdevinguda ciutadana, s’enrolà a l’exèrcit Català (tornem-hi, atenenc), els generals anaren triant els qui es trobaven en millor condició física i els ficaren [en escamots adients].” Bona!



De tal manera que és molt més Català (és clar!) un metec o foraster qui lluita per la nostra llibertat que no pas tant de botifler qui lluita pel nostre anihilament, amb el “bilingüisme”, la “solidaritat”, la “tolerància”, el “constitucionalisme”, l’“iberisme” i d’altres femtes i quisques fètides per l’estil.



~o~o~






Murs: –Diu el rector de Vallfogona: L’enamorat rere la reixa maleïa al començament la reixa, mes en acabat se n’adona que allò que a ell no li permet entrar, tampoc no li permet a ella d’eixir. “Reixa que a mi em té pres, a ella pren.”



O el qui es fa un mur perquè els de fora no l’envaeixin, sovint acaba havent feta una gàbia d’on no pot eixir.



Diodor Sicilià: “S’aixecà en Nicolau, qui havia perdut dos fill a la guerra, i digué: Vencedors, ens ho hem de prendre amb calma. La bona voluntat devers els nostres amics l’hem de mantindre immarcescible, mes l’odi a l’enemic ha d’ésser fàcil de marcir, car, així, els amics creixen i decreixen els enemics. No fóra pas convenient d’encomanar els nostres odis als descendents. No fos cas que la truita es trabuqués i la revenja que dúiem als nostres enemics vençuts es capgirés contra nosaltres. La prova, la guerra suara finida. Hom ens tenia assetjats, l’enemic ens tenia tancats en mur que havien aixecat, mes el mateix mur, mercès a un canvi de fortuna, a ells els tancava. Qui comptava fer-nos captius, captiu acaba.”




Contra això diu algú qui jo em sé:



Murs d’odi: –“Els feixistes canfeliposos (amb massiu ajut nazi) ens guanyaren i aixecaren al nostre voltant un mur d’odi que només ha crescut durant els anys de pseudo-acabada la guerra ençà. Mai ni una escletxa de bona voluntat de l’avariciós canfelipenc devers el Català presoner. I això ens ha marcats. A mi personalment m’ha marcat de tal manera que mai no perdonaré. Al contrari, com més vell em faig i més veig repetir les mentides i excuses d’odi dels canfelipaires per a no permetre cap escletxa de llibertat al poble esbocinat dels Catalans, més creix mon odi i s’eixampla com s’eixampla i creix el mur d’odi contra els Catalans fets malbé. Ja no m’esmenaré. Els altres fotran el que voldran. El meu odi contra canfelip no abatrà mai.”



Només l’odi no fa de tu codonyac que hom trepitja com si no res. L’odi et manté indòmit, viu i ert, prest per a tornar-t’hi tantost s’hi escaigui.




~o~o~




Qui no prea la llibertat dels altres no té dret a la pròpia: –“Multituds qui han aplaudits els esclafaments de les llibertats en d’altri, encar han pogut veure com amb aquesta espifiada els eren esclafades les llurs.” (Mark Twain).



~o~o~





Les veritats cal insistir-hi (exagerar-hi?): –A lliuradors o cullerots curulls, poua al teu arsenal d’infàmies i de desdenys, manoi, i amaneix-te a vessar-ne a mans besades damunt el cap odiat i oiós del canfelipós: “qui mal vol a canfelipaire, un escreix de crims li alleva!”... que, damunt els defectes que apila naturalment, li’n sobreïxquin d’afegits! Això cal que quedi clar.



~o~o~






Inutilitat ans dolenteria de l’acostament de Catalònia a l’avariciós enemic veí seu: –D’ençà que els Catalans fan costat als lladres pidolaires de ponent només n’han tretes misèries. Tota nació que s’alia a una altra massa estretament, es veu arrossegada a haver de fer les guerres de l’altra, i què en treu sinó els treps, i mai els guanys!



Fa més de 200 anys ja ho deia en George Washington: “La inclinació fervent d’una nació envers una altra és font de moltes de dissorts, malastrugances. Per simpatia amb la nació així afavorida, es crea la il·lusió que existeix un interès comú, sovint totalment imaginari. Hom es veu així carregat amb els enemics de la nació ‘amiga’ i alhora participant en les seues guerres sense cap altra mena de justificació ni raó. També, es veu obligada a oferir a la nació afavorida privilegis que nega a d’altres nacions amb les quals per aventura tindria més afinitats; així, aquelles concessions exclusives nouen doblement la nació que les fa: per pèrdua d’allò que no s’hauria d’haver donat mai, i per pèrdua de la bona voluntat en les altres nacions així arbitràriament desposseïdes i ara atiades a veure-la com a enemiga. I és una situació que ofereix a certs ciutadans massa corruptes, ambiciosos o enganyats (els quals ara s’han afeccionats descordadament a la nació afavorida) massa facilitats per a esdevenir traïdors, per a sacrificar els interessos de la pròpia nació a benefici de l’altra, i això sense generar gaire cridòria, de cops fins i tot amb aquiescència quasi general; envernissen llurs vils o folls deliris d’ambició, corrupció o afecció amb aparences d’un virtuós sentit de l’obligació, un encomiable mirament per l’opinió pública, un admirable zel pel bé comú.” Mes són serpetes de letal fiblada.



Els botiflers perden la nació, la lliuren lligada de mans i peus a l’enemic, i en acabat encar pretenen que ho fan per a bé nostre (i bon tros del públic carallot, ja massa enverinat, els donen la raó). Un rei traïdor ens va portar a ésser ‘amics’ dels enemics; els enemics ‘amics’ ens ho han pres tot. I ara encar voldrien que, anihilats, ens transforméssim en la mateixa cendra que esborrarà el que fórem. Marxaran triomfalment entre les runes Catalanes damunt la pols garranyigosa que llavors ja no som.



~o~o~







Mals discursos polítics: –“Com més microscòpic el tema, més harmoniosament gegantina l’eloqüència amb què l’exposen”, diu en Twain.



I nosaltres? Allí som, per via d’orelles, ressuscitats pel fum.



Adés, vora els rius, hom ressuscitava negats com hom ressuscita balons, injectant-los al cul gas. Ara, negats en la purrialla, ens elevem bufats per aflats de falòrnies.



~o~o~






Inauguració de nou emperador: –Davant part davant, d’aparador horrorós, allí hi teníeu el predicador molt “recte”: marieta llefiscós, filisteu, colltort, fastigós, pregava a “déu” i se’n declarava esclau llepaculs, mentre, darrere seu, els militars i els capellans s’amanien a matar i a estuprar els ineptes qui se l’escoltaven bocabadats.



~o~o~





Guerres: –Qui és més desgraciat? Els croats qui es feien matar per a defensar un llibre que no havien llegit (ni, analfabets rai, podien llegir) mai... o els moros qui es feien (i es fan!) matar per un llibret que els han fet llegir com si fos l’únic llibre i no n’hi hagués cap altre que valgués prou la pena enlloc?




~o~o~





Llibres de religió: –Els hauria llençats a les escombraries, tret que tenien una certa vàlua material. I ara em deia: on els posaré? Vull dir, aquells llibres de religió, de teologia i mitologia. Els posaràs amb els de “ciència ficció”, o amb els de “fantasia”? O hauràs de començar una curta lleixa que hi digui de l’“esbojarrament malaltís de la malignitat imaginativa”?



~o~o~






Hauríem de prendre’ns-ho tot de conya, com diuen les bíblies?: –Car només per la gràcia (i quina gràcia fa això de la gràcia!), només per la gràcia de ‘déu’ podem ésser “salvats”.



Diu el “llibre” (ha!): “Per la gràcia, amb l’ajut de la fe, i no pas amb res que hi pugueu fer vosaltres, sou salvats, capsdecony. La salvació exclusiva és un present que us fa ‘déu’; no té res a veure amb les vostres obres; així que més va no fotre el mec presumint de recte, ni de just ni de punyetes.”



És “déu” doncs el cabal genètic que més o menys determina on fotràs cap? Hà!




~o~o~





És bo de tindre manta de dona, com volen les bíblies...?: –Què fot n’Abraham, “pare de tots: moros, jueus i altres cretins”? Doncs es fot qui-sap-les femelles: drudes i d’altres, i els fot fills a balquena, i tothom el prea i respecta car veuen que així el seu ‘déu’ el premia, perquè és recte i segueix la llei. I ‘déu” dóna premi a qui vol; i a qui vol donar premi, doncs aquell prou pot, ‘salvat’, beneït, triat, i tot allò.



[Salomó (ens recorda en Twain), per favoritisme del seu ‘déu’, gaudí d’un ministeri copulador consistent en ‘set centes mullers i tres centes concubines’. David (un altre rei) rep així mateix pilots de mullers i concubines. Mes passem endavant. No fos cas que això dels reis fos excepció.]



No. Diu el “llibre” (i no cal dir els “llibrets” dels altres): “És de bon capellà acceptar els dons del teu ‘déu’; així, si et cases amb una verge i més tard veus que et vols casar amb un altra verge, doncs això rai. Li extreus permís a la primera qui desponcellares i ara desponcelles la segona, i ara tens dues dones; el capellà just i justificat no pot cometre així adulteri, car ambdues li han estades donades pel seu ‘déu’, perquè és un malparit molt potrós que ara té en propietat dues dones... oh, i espera’t, amb una mica més de sort, n’afegirà, i ningú no podrà-les-hi prendre!”



I diu: “Ara, si cap de les deu verges [ex-verges, cal suposar], ara que són seues, es fa fotre per un altre home, aqueixa maleïda adúltera ha d’ésser morta sense compliments; car aqueixes verges són seues perquè les prenyi i omplin el món, tararom txim-pom, dels seus fills.”



~o~o~






...o és bo de tindre mant d’home com vol la lògica?: –Apel·léssim a l’autoritat canònica d’en Mark Twain:



“Les dones, d’ençà que fan els set anys fins que es moren de velles, poden, si volen, entrar en acció. Són tan competents per a fer-ho com un portaciris per a portar un ciri. Competents cada jorn i cada nit, dia rere dia, ah, i no és pas que no vulguin aquell ciri – el volen amb desfici, amb totes les forces, seguint els comanaments inscrits per llei divina a llurs cors; no hi ha dona al món que no pugui cada dia exhaurir i desconfir i anorrear deu estintols masculins d’aquells que hom s’enduu al llit.



“Els homes, en canvi, llur competència en la matèria és comparativament breu rai. I en tot cas en grau sempre moderat. D’ençà dels setze o disset, i llavors durant un període d’uns trenta-cinc anys, encar s’eixoriveix. En pic ha fet els cinquanta, tanmateix, la qualitat del seu treball decreix qui-sap-lo; la freqüència de temps hàbil s’espaia; la satisfacció que dóna o rep no val gaire... Mentre la seua àvia és bona com al primer dia! Funciona perfectament. Té un portaciris ferm d’allò més... alhora que el ciri de l’home, com més anem, més s’estova i panseix, escarransit per les maltempsades i els anys, fins que s’escau que ni d’aixecar el caparró no pot, i aleshores hom desisteix, s’hi resigna, el deixar tristament descansar en pau, confiant ja en qualque mena de miraculosa resurrecció que no arribarà mai.



“Ha d’ésser per força llei divina que les dones estiguin fetes per a gaudir d’adulteri il·limitat.



“Només les dones estan fetes per a poder satisfer un harem (d’homes). I en canvi, els homes, quin escàndol, a la Terra ho han organitzat exactament tot a l’inrevés!”



[Poètic, ca?: Afegiu-m’hi ciris, faria la dona, mentre l’estesa de ciris despesos rau com ruïna prehistòrica als peus del llit.]



~o~o~





En Twain, en Shaw i la ‘meua’ dona hi convenen: –Cardar és un plaer. Els tres doncs d’acord. Diu a les seues memòries en Bertrand Shaw: “Cardar ho trobava d’allò millor, era quelcom que era capaç de produir dins teu una sorprenent onada celestial d’emoció i d’exaltació existencial que, per molt passatgera que fos, t’oferia un tast d’allò que per aventura podria esdevindre, en el futur, l’estat normal d’ésser en una humanitat immergida en l’èxtasi intel·lectual.” Som-hi, som-hi.



~o~o~






O som de debò només merda, com diuen els diversos déus de la bíblia?: –Hi diu un passatge: “Som tots plegats com un parrac de torcar-s’hi el cul, i això és així mateix tot el nostre afany de rectitud; i ens podrim com fulla morta; i el vent de les nostres iniquitats se’ns enduu.”



~o~o~






Ésser religiós vol dir haver mort espiritualment: –O dogma és el flagell que corca el cervell. Bell mot de n’Alexander Herzen (parlant d’algú qui havia sobreviscut les arbitràries presons tsaristes): “Aquell en canvi només s’havia mort espiritualment: havia esdevingut religiós.” (Hà!)



~o~o~





Déus – tots morts: –Era petit i mon pare ens contava com, a la “seua” guerra, una nit fosca, s’havia hagut d’amagar a un nínxol del cementiri contra l’atac de l’enemic. Li vaig demanar: “I no tenies por dels morts?” Se’n va riure: “Dels vius, dels vius, tenia por!”



El mateix ara. N’hi ha qui em diuen si no tinc por de llurs “déus”, els quals em pas tots plegats per la carranxa, sobretot com més llorda la duc. Els responc, com hem respost els milions i milions de “callats” sempre amenaçats pels maleïts “divins” assassins: “Els déus, rai! Els vius, em fan por, els vius!”



~o~o~






Què pot dubtar un capellà qui dubta?: –Això fa rodar el cap!



Dubta de quin deu ésser el percentatge de femta en les seues infantiloides creences? Què es diu, en el seu dubte? Es diu: “El noranta per cent del que crec o faig veure que crec és femta i falòrnia...?” “El vuitanta-sis per cent...?” “El seixanta-set...?”



Ajudem-lo: “No! El cent per cent és femta i falòrnia! El dubte és femta afegida! La teua religió (com totes les altres) és cent per cent femta. El teu déu (com tots els altres) és cent per cent falòrnia.”



Bah, quin fàstic de capdecony! Doblement viltenible: primer per capellà i llavors per dubtar!



~o~o~





Impresos: –Caminava i se m’atansà un gos bòxer i, boxant boxant, em va fotre un parell de mastegots als collons que em van fer mal un mes durant pel cap baix. Per això es diu “bòxer”, vaig cogitar, perquè “boxa” i “no pot fer altre que boxar perquè és un bòxer”. Hum! Tots fotem el que duim programat de fotre. No hi ha escapatòria. Altre que un bon cop al cap, per a veure si te’l trastoca. Tots anem tocats cap a un indret; i ens cal un bon cop per a trastocar-nos cap a un altre. Ho portem imprès als gèns.



L’home socialitza, no pot tampoc fer altre. Tota filosofia (ideologia) és excusa per a socialitzar (més o menys); tot argument és doncs fal·làcia; tota moral, falòrnia.



L’home vol viure amb l’home (la dona pròpiament “hominitzada” també, hà!), i ho assoleix i hi reïx amb més o menys gràcia, depèn del seu grau d’intel·ligència. L’home, com més pec, més mata, o agredeix o odia sense solta ni volta; com menys pec, millor s’adapta al mitjà (sovint molt fastigós, i àdhuc massa) del món i hi concorda i hi sura amb una certa felicitat en la familiaritat de la pau, la confiança mútua i la construcció enginyosa i avançada, descobridora.



Altrament, res de res; cops de puny al buit.



~o~o~







El cos: –organisme parasitat també per una bomba; el cos és una bomba d’aquelles que fan tic-tac – i amb el darrer tac, o tic, plop, t’anorrea. O és un cor que fa zub-zub, zub-zub, fins que entre zub i zub fa l’ànec. O es ànec a qui torç el coll, entre cargolada i cargolada, prou. O es cargol que hom cargola, o és... Plop. [Ho hauria dit demà, tret que m’he mort avui.]



~o~o~





Un altre “set” de set: –Dels set “pecats capitals” n’hi ha tres que són pus tost “virtuts”: urc, trempera i mandra.



–“Cobejança” és lleig, fa de canfelipós i de capitalista.



–Amb aquell que diuen “ira”, malament: prendre mal i fer-ne, rai.



–“Golafreria” és fastigós: per a gent plena de greix, és a dir, plena de merda i de pets; qui s’hi atansa, ecs!



–Roman l’“enveja”. Enveja, això és d’ignorant; car de qui tindràs enveja? Del golafre gras? Del cobejós canfelipaire? Del rabiüt i el boig? De l’envejós! No em fotis riure!



–Ah, del mandrós, del luxuriós, del ferm! Aquesta és l’enveja bona!



–Ací hi tenim un empat, tres “virtuts” contra tres “vicis”...



–... i l’enveja d’àrbitre elegant.



~o~o~






Els més feliços els vells: –A part del fet que ja estem tots mig tocats, els vells qui no ens fa mal re o gran cosa som feliços sobretot perquè els potencials enemics, la de més de gent contra la qual fotérem tants de crims, són morts o si fa no fa, i no poden doncs tornar al món dels VIUS a emprenyar-nos!

Trenta-setè d’afartaments

Trenta-setè d’aclucallades I si apreníem de llegir? Exemple u: – No sabem o no volem llegir allò que tanmateix tenim escrit ben clar en milions i milions d’exemplars. El “jueu” (i l’americà qui s’ha batejat elleix el “nou jueu”, és a dir, el qui pertany al “poble també escollit per déu” [déu: and what the fuck is that?], llegeixen a llur “llibre sagrat” (hà!), entre bestiades a manta, com les que surten als vils opuscles apellats “nombres” i “deuteronomi” (un parell de manuals detallats de com robar i assassinar pertot i a tot estrop, i els nazis, i els jueus i els americans són els qui recentment hi excel·leixen, a aplicar-ne les instruccions), hi llegeixen això mateix, dictat per llur déu: [Tret doncs de nombres, cap 31. i deuteronomi, cap. 20.] –Poble escollit meu, si vols conquerir re (una ciutat, una nació, un territori), fes això: t’hi atanses armat fins a la coroneta i els ofereixes “la pau”. –Si te l’accepten i te l’obren (la vila, el territori), agafes tothom qui hi viu i en fas esclaus teus. –Mes si trien la guerra, llavors els has d’assetjar; al cap d’estona, quan el vostre déu triarà de lliurar-vos-el (el territori, la vila, etc.), cal que en mateu tots els mascles romanents; quant a les dones, la canalla, els ramats, esbarts, tota la resta, això és despulla i us pertany com a botí: un present que el vostre déu us dóna. –Aquest procediment fareu servir amb totes les ciutats que no pertanyin a la família nostra, per lluny que siguin. –I en aqueixes ciutats que el vostre senyor déu us ofereix gratuïtament no hi heu de deixar re que sigui viu; els heu d’anihilar: hittites, amorites, cannaïtes, perizites, hivites, jebusites... tots plegats, això us ordena el vostre déu, no fos cas que si en deixàveu cap de viu, us ensenyés les pràctiques fastigoses de llurs déus. El vostre déu és el millor i s’emprenya molt si us desvieu gens de coldre’l a ell exclusivament. Són obedients la gent del llibre: els nazis a Rússia, els jueus a Palestina, els americans pertot arreu: de Filipines, al Japó, a Corea, a Nicaragua, a l’Iraq... Et proposen la pau si els ets esclau, com els castelladres; ara, si no acceptes l’esclavatge, massivament et bombardegen, t’envaeixen, t’anihilen. –Com llur déu els manava, això foteren els “escollits de llur déu”: assassinaren tots els mascles de l’indret vençut. –Les dones, la canalla, els ramats, esbarts i eixams, tot el que trobaren d’una certa vàlua, s’ho apropiaren. –Tot allò que no es pogueren endur ho cremaren, en feren cendres. –Moisès els va dir: “Què foteu, desgraciats? Heu deixades vives totes aqueixes dones? No us n’adoneu que per llur traïdoria vingué el flagell? Peleu-me-les totes ipsofacte, vull dir, les qui no són verges; i, de la canalla, mateu-me’n ara mateix cada xiquet; les xiquetes qui mai no cardaren us les quedeu i en feu el que us roti que prou us les heu guanyades, campions; les prostituïu i en fareu mant pistrincs, jotfot!” –I l’altre capellà, Eleàzar, els va dir: “Purifiqueu-me tot el botí, i llavors en gaudirem com bavosos camells.” –I en digué ara en Moisès una altra de bona: “Que què en fareu d’aqueixes 675 mil ovelles, 72 mil bous i vaques, 61 mil ases, i 32 mil xiquetes verges? Doncs això: bon tros anirà a parar als capellans qui vivim d’inventar la merdegada; ara, la distribució en acabat anirà així: flim-flam, flim-flam, so d’aram.” +++++ L’uniformat: el militar, el buròcrata, el “manat”: –Sempre content de viure amb un assassí: és a dir, a viure... content... amb ell mateix. Content: Car pensa l’assassí que tothom es mereix d’ésser assassinat per ell; ell, l’assassí triat per “déu” per a assassinar tant de degenerat. +++++ Obama: –El mateix àvol maligne sanguinari pallasso, tret que ara vestit de negre; si fos vestit de dol, encar rai; de dol pels milions de morts per la màquina industrialo-armamentística dels bibliosos nazis, altrament dit, el sempre assassí poder americà. +++++ Formen els qui segueixen la religió jueva el poble més datpelcul i ignorant de la terra?: –Probablement. Cal pensar-ho quan llegeixes, per exemple, que es veu que poden menjar conill, mes que tenen prohibit a mort de menjar llebre. Per què? Doncs, segons llurs lleis, per què “el conill remuga i la llebre no”! Fotre, et dius, cal ésser negat, i tindre probablement el déu més ridículament babau (a part de maleït assassí) mai empescat! +++++ Propitiate my ass! (1): –El bisbe, el capellà, el predicador vol inocular merda al teu infant. No hi ha abús més criminal. Li vol injectar les mentides horribles de déu, infern, pecat, càstig, endimoniament...! I delme eclesiàstic: vol damunt que li paguis l’enverinament letal! Qui els ho permetria, qui fóra tan mesell! Aqueixa purrialla infecta: bisbes, capellans, predicadors, gent del “llibre”, rectes monoteistes o proctítics pagans, tant se val. Tot clergue és infecció: infectes menorrees de mòmies abominables ixen de l’orinal que fan servir per cap. Contra llur truc malastruc, astruc destruc! O muts o difunts! +++++ Estrategs de la sòlita malparidesa imposada: –Cada estrateg de pa sucat amb oli (són arreu, a les inhospitalàries serralades, mes sobretot als pudents palaus ministerials), cada salvaire de la humanitat sap que cal acollonir (terroritzar) el públic perquè, massa cagat, accepti sense piular les reformes calgudes – la revolució que ça com lla “beneficiarà totdéu”. +++++ Clàssic: –Saps que és un “clàssic” aquell escrit que tens la impressió que ja has llegit amb un cert vague plaer manta vegada quan de fet el llegeixes per primera vegada. +++++ Com hauria pogut haver dit en G.B. Shaw: –“Que ningú al món no foti com els Catalans, qui es cagaren davant l’atac constant dels covards militars feixistes castelladres, armats fins a la coroneta, i amb això estintolats, és clar, pels furibunds capellans de la inquisició. No! Feu, al contrari, feu tot el possible per fer-vos amb el que voldríeu (la Independència!), no fos cas que més tard us l’haguéssiu d’espinyar amb la immensa merdegada que us tocava – i on us volien rabejant-vos-hi ja fins a l’ofec i l’anihilament.” +++++ Propitiate my ass! (2): –No hi ha pietat per a qui et vol el seu esclau; no hi ha pietat per a qui et vol anihilat. El castelladre cal batre’l sense pietat en tots els fronts. Al castelladre no li demanes mai res; no et penedeixes mai de re del que li fots; no el propicies mai! Com més avall el tens, més fort el trepitges, fins qui no en giques a l’ambient ni la fetor que fot. +++++ O res o tot (no hi ha tercer): –Res (el concepte “res”) ni existeix ni pot existir, ni pot haver existit mai (altre que com a concepte, és clar); només existeix tot (tot existeix, tant com a concepte, com com a realitat); car si res existís (el concepte “res” existís en la realitat, o altre que merament com a concepte) llavors no existiria re, res no podria existir; mentre que si tot existeix, llavors rai. Doncs, no hi ha creador que valgui; car perquè hi hagi creador, cal que res no existeixi (és a dir, cal que allò que conceptualment en diem “res” existeixi); mes si res no existeix, no pot haver-hi creador (car no hi ha creador existent; en res no hi ha altre que res), mentre que si tot existeix, no cal cap creador perquè creï res, car tot ja és creat. Altrament, fóra pelut. Car d’algun lloc hauria de sortir el que hi ha. I res no pot sortir de “res”. Doncs, cal que tot surti de tot. Tot surt de tot. D’on que cap creador no calgui, car si calia un creador, calia abans un altre creador qui el creés (i així anar fent), ço que és absurd. La idea d’un déu és de totes totes absurda [altre que com a “deuetó” en un món ja pler de coses, i vet ací que en un indret buit, llavors un creador hi crea alguna cosa, controlada per aquest creador, qui experimenta (si fa no fa) amb allò creat; experimenta malignament, és clar – car fer-se “déu” sobre algú altre amb consciència, no hi ha res més maligne; o altrament (si no fos maligne; diguem si ho fes de per riure, si abans que acabessis boig, et revelava que tot era “de per riure”, i fins ara, és clar, l’únic qui se’n reia era molt malignament ell), altrament, dic, tot és una xanxa xarona, una aixecada de camisa de molt mal gust; és com si em dic creador, i agaf una mosca vironera i esper que pongui en qualque bocí de carnús i llavors tanc el farnat en un receptacle i en dic “el meu món” o “univers: i les mosquetes qui hi neixen les tortur a pler]. Em direu: d’on ha sortit “tot”. No ho sé. Mes d’altra banda d’on hauria sortit “res”? Del mateix lloc. Lloc? Sempre? Mai? Tot? Res...? Sí ves! Hi ha el que hi ha. I el que hi ha sembla ésser “tot”. Si el que hi hagués fóra “res”, tota aquesta conversa (o monòleg) no podria tindre lloc. Lloc...? Car no hi hauria lloc, ni mai, ni sempre, ni tot, ni jo. Només hi hauria res, és a dir, no hi hauria res, ni res (ni el concepte absurd “res”). [Estic content? Em satisfà aquesta contesta? Gens. Mes el cas és que no he trobat ningú ni res enlloc que me n’oferís cap de millor. Si hom pretengués ficar-hi “déus” en joc, per què no afegir-hi elfs, follets, barrufets, fades, paitides, valkíries, avatars, tota la tresca i la verdesca d’idiotades d’ignorant? La contesta ha d’ésser seriosa. La qüestió és que res no pot sortir de no res. Ara, tot pot sortir de tot. L’origen de tot ha doncs d’ésser tot (i això ho inclou tot; incloses doncs les “obres” de la imaginació: déus, follets, valkíries, etc.) Quan al “déu” dels “déus”, el primigeni, el qui féu tots els altres, com certes religions pseudomonoteistes pretendrien (els cristians, jueus, moros, etc.) només això: Si no el va fer Ningú, el va deure fer Algú, i si es féu Sol, perquè no Tot?] +++++ jo: –vàgil ió. +++++ Vils dialectes: – mallorquí: dialecte de la ciutat de Palma de Mallorca: lleig barceloní: dialecte de la ciutat de Barcelona: lleig valencià: dialecte de la ciutat de València: lleig alacantí: dialecte de la ciutat d’Alacant: bonic ferrerienc: dialecte de la vila de Ferreries: bonic lleidatà: dialecte de la ciutat de Lleida: bonic. +++++ Ho va dir en Voltaire, mes paga la pena dir-ho, ans dir-s’ho, quotidianament: “–Què són els castelladres sense Catalònia? –Re de re.” “–Què són els Catalans sense Castellàdria? –Tot!” +++++ Raça immortal: la Catalana: –“Se n’adonen (diu el conferenciant) que fa 300 que no es mor cap Català...? Es moren pertot xarnecs, com mosques vironeres; es moren pertot gavatxs, com carn de canó napoleònica; es moren pertot els spaghetti, com fideus apollegats; es moren fins i tot els “andorrans”, whatever the fuck’s that... “Mes no es mor mai cap Català; això no: cap Català no té permès d’estirar la garra – (potser perquè també fa 300 que tampoc no té dret a néixer...?)” +++++ I si apreníem de llegir? Exemple dos: – Ho diu també ben clar en un parell de llibres tanmateix força amagats, la Crònica d’en Jaume, i la Crònica d’en Desclot. El Català (qui pertany a un poble no pas escollit ni pel tros més gros de la població qui viu al territori de la nació, ai!) podria llegir-s’ho, si li vagués, a un parell doncs dels seus “llibres constitutius”, vull dir, això: Als capítols 392 i 396, hom pot llegir-hi (d’en Jaumet) el següent (trobant-se a l’Aragó i parlant a aragonesos, en Jaumet o el seu cul inquiet els diu), capítol 392: “Aquell (reialme) de Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, el pus honrat – i el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d’Urgell, i el comte d’Empúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha rics-hòmens, que per un que aquí (a Aragó) n’haja, n’ha quatre en Catalunya, i, per un cavaller, n’ha en Catalunya cinc...” I els diu, capítol 396: “Nós (la mercè de déu, que ens ho ha donat) havem tres o quatre regnes...” Això vol dir que l’Aragó ja comença de no ésser ni regne ni res, pus tost un cau de malparits. Els diu: tinc tres reialmes lleials i ferms, ço és: Catalunya, València, Mallorca. Quant al quart, Aragó, dubtes rai – massa de traïdors hi treuen massa sovint la corcada cresta. No crec pas que duri gaire com a poble amb cara i ulls; massa de llepaculs de castelladre. “Dura gent d’entendre raó,” diu, “vénen amb clams que no han cap ni sol.” De tots els reialmes de Catalònia, doncs, Catalunya és el principal i més amat. Tots els reialmes, doncs? És clar, car en tenim tants! Mallorques, Nàpols, Sicília, València... Ah, és clar, és clar... Hum, paraula i honor de rei. Sovint, els aragonesos... El tufet, que no? A la crònica d’en Desclot, capítol 132, torna a dir-hi, ara en Peret, el rei Català de llavors, torna a dir als aragonesos que deixin d’emprenyar-lo amb plets carallotets i sense solta ni volta, que ja té prou feina amb la coalició del cap dels assassins cristians a Roma i el cruel cobejós gavatx, qui vénen a atacar el seu reialme. Diu als aragonesos, qui sempre semblen ficar bastons a la roda Catalana: “Vós que tots dies me fets demandes novelles. I així és-me vijares que, si d’aquests cent anys hi estava, que tota hora hauria assats què fer; mes jo no em puc aturar per ninguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França amb tot son poder, amb ajuda de l’apostoli, s’aparella de venir en breu sobre mi i ma terra, ço és a saber, Catalunya ... i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d’ara tan bona.” Diàfan. La terra del rei és Catalunya, i la terra d’un rei és un reialme. I aquest reialme és el millor. Catalunya no solament fou un reialme. Fou així mateix el més gran dels reialmes peninsulars. I els reis Catalans molt més importants (durant un parell de centúries si més no) que no cap altre rei veí. Els reis Catalans eren reis – no eren prínceps. I, per exemple, al tan ridículament gaitejat “reialme” de València no hi va haver mai cap rei – cap rei altre que Català. I els reis d’Aragó mai no foren altre que enllustradors de sabates dels reis Catalans – els quals, en un truc (car no dic pas que els reis Catalans no fossin, com cada humà – i més si mana – agressius, enfruns, golafres, àvids, injusts, etc. – car no hi pot haver mai rei bo, etc.) en un truc, dic, que no els va potser eixir tan bé com haurien volgut, van agafar també el nom d’Aragó – com més tard els castelladres van agafar (robar) el nom d'Espanya – (i al capdavall els eixirà el tripijoc tan bé com als Catalans. Car al món tot és podreix tard o d’hora. I els castelladres, podrits, massa podrits... ara que la ferum ja arriba fins als nassos més tapats...) +++++