Manifest de l’intel·lectual independentista qui escriu aquest guaitajorns

Manifest de l’intel·lectual independentista qui escriu aquest guaitajorns




Aquest intel·lectual es declara independentista

i dóna suport als polítics independentistes,

i es caga en els repulsius feixistes qui són contra la independència de la nació catalana,

sobretot en els botiflers – patògens molt nocius.



Aquest intel·lectual creu que la independència de Catalunya

i, amb Catalunya, la independència dels tots els Països Catalans ensems,

és una necessitat absoluta.



Aquest intel·lectual donaria si calgués milers de raons

per què només hi ha a l’horitzó l’opció de la independència,

mes a bon entenedor...

n’hi haurà prou amb aquesta:



Com tot català com cal, vol ésser qui és –

ço és, no es vol veure definit per altri,

i molt menys justament

(com ara, i com volen els maleïts botiflers)

pel seu mortal enemic –

l’enemic qui ens vol anorrear.



Si amb açò hi ha algú qui no en té prou, prou és de plànyer.

Aclucallades 43

Aclucallades 43


Amnèsies


—El feixisme canfelipútrid voldria que els catalans fóssim tots plegats amnèsics.

—Que haguéssim oblidat que tan sols nats ja ens prohibien de dir-nos amb noms catalans — que els cognoms mateixos havien estats generalment deturpats per maliciosos i ignorants buròcrates. [Això dels cognoms, me’n vaig adonar quan començant els anys seixanta l’autor i editor Víctor Hurtado va dir rient (car les veritats lleus només es podien dir rient; i les veritats fortes no es podien dir mai ni de cap manera) que el llinatge tradicional de la seua família havia estat Ortedó (amb la variant Ortadó) fins que un buròcrata massa diguem-ne zelós els el va deteriorar en Hurtado.] [I quants de noms que eren Eiximenis són ara Khimenezzzz, o Llop Lopezzzz, o Pere Perezzzz, i Roig Roch(e), i Puig Puch(e), etc?]

—[Buròcrates de merda. Com va dir en Thoreau, quan algú és un pigre qui tampoc no sap fotre re de profit, es fot a fotre de buròcrata.]

—Ens voldrien amnèsics també del anys jovenets on havíem d’anar a escola, i el “mestre” era un nazi mal-reciclat, per exemple, un veterà de la vergonyosa “Divisió Falangista” enviada a envair els russos sota el comandament dels hitlerians. Aquells “mestres” esdevenien boigs si et sentien dir un mot en català, els epilèptics mastegots, les garrotades, les cremades a la llengua amb puntes de cigarrets, i els càstigs bestials i les multes et plovien sense descans. I els pares, a callar. Els tocava altrament rebre també a ells. Com arribàvem plens de sang i plens de boïgues a la pell! I com ens desesperàvem tots plegats un instant, per a més tard fer el cor fort i esperançar que allò s’acabaria un dia o altre. Potser amb l’ajuda dels països “demòcrates”? Car oi que només sobrevivia a Europa un règim nazi? I llavors els americans (sempre tan exemplars, ca?) van donar el vist-i-plau al nostre genocidi. I com se’n van aprofitar els canfelipútrids feixistes — i els encara impunes botiflers de sempre!

—Amnèsics? I una merda! No oblidarem mai els qui som vius que a mitjans segle XX ens volien esborrar la consciència. Ens volien fer esdevenir enemics de nosaltres mateixos per a sempre pus. O això, o morts; anorreats; ni memòria. Tot falsificat. [I ara molts de canfelipesos encara es creuen les falsificacions franquistes, i hi pugen dempeus, i continuen de fotre’ns la vida impossible.]

—Voldrien que oblidéssim la por dels nostres avis, dels nostres pares, qui havien assolit potser d’amagar alguna publicació en català (innòcua i tot, com ara una col·lecció relligada de “En Patufet”). Por feral que fossin descoberts amb un producte tan criminal a casa — potser perquè un infant no havia estat prou discret i un amic seu bocamoll la vessava. No pas solament por de perdre aquella petita possessió sentimental que era un pont al passat il·lusionat, ans, molt pitjor, que, descoberts, t’assaltessin el domicili, t’ho destruïssin tot amb fúria “epanole” i, damunt, aprofitant que hi eren, atupessin de valent tothom qui fos a casa, i més tard, encara denunciats, els “responsables” d’aquell tort tan immens (posseir un volum en català) acabessin engarjolats mesos sencers, i la família multada horriblement, perquè entressin en encara pitjor pobretat.

—Voldrien que haguéssim oblidat ara els constants insults, les constants humiliacions, les constants amenaces, les constants menyspreances i ignomínies, les constants degradacions, que havíem de rebre per part de tota mena d’“autoritat” [tantes d’autoritats forasteres! n’arribaven a onades letals. Buròcrates repulsius i la bòfia brutal, aquests darrers a dreta (molt torta) llei! Mes, llavors, auto-inclosos, amb la vènia dels militars, els brètols i repulsius “epanole” de professió: els desgraciats cambrers amb delusions de grandesa pàtria, ultraguardiacivilint llurs molt adorats “guàrdia civil” assassins; els miserables lliuradors de bitllets rere les gàbies de les estacions; les fastigoses monges als hospitals... tota aquella púrria inútil, invasors, feixistes convençuts, “perfeccionant” de franc la feina bruta dels armats ocupants. Tots plegats amb més drets (amb tots els drets, segons ho veien ells) que no els catalans, esdevinguts mitges persones (i ni això) d’una nació condemnada.

—I encara ens hi tenen, a caire d’ofec. Encara hi som.

—Tret que (també) encara hi som. (Fent memòria, això sí.)


(...)


—Per què tantes de carallotades dites pels cridaners feixistes de les estacions de ràdio i televisió? Home, perquè només se’ls escolten i esguarden carallots feixistes. Cascú (si fa no fa) fa bona cara al seu client.

—Cada polític, cada farsant, cada cretí religiós, diu el que els datspelcul qui se l’escolten i esguarden volen sentir-se dir: que són els millors datspelcul del món, i que no hi ha res al món com ésser datpelcul, i que quan es moriran aniran al cel dels datspelcul a fer-hi eternament les mateixes datpelculades — o millors i tot.


(...)


—Segons la teoria dels odis d’en Xopi, hom diria que els canfelipútrids ens odien tant perquè nosaltres els menyspreem tant; no poden suportar que (tips de llur persistència a endrapar-se’ns i cagar-se’ns de viu en viu) els trobem doncs fastigosos i repugnants, sense cap gràcia i, damunt, garlant en un algaraví papissot, ridícul i carrincló, i que doncs els tractem com els tractem — i tenim raó de tractar-los com el contemptibles que apareixen — és clar, cal considerar que ens envaeixen (de fora vénen i de casa volen treure’ns), ens envaeixen, doncs, amb llur purrialla més ignorant, i així l’única experiència que en tenim són de subjectes empesos pel règim feixista a fer mal — de miserables no gens educats i pus tost curts de gambals — com si els feixistes genocides canfelipútrids no tinguessin ningú més amb què envair-nos (em sembla que no): mà de minyones brutes i barroeres, de tifes brutals disfressats de militars i bòfies mitgesmerda, de monges i capellans cruels i tanoques, i d’un tou de mestres torturadors... Els mestres qui ens cremaven puntes de cigarret a la llengua si no sabíem traduir al canfelipès els mots bleda, o pèsol, o mongeta... Els bòfies qui ens cremaven les llibretes dels ninots perquè les bombolles dels personatges eren en català... Els militars qui empresonaven els nostres pares i els ataconaven a la presó tantost un altre ministre feixista, o el bisbe, o fins i tot el mateix dictador sanguinari, havien de fer cap acte d’afirmació patriòtica feixista, i doncs canfelipútrida, a la nostra vila.


(...)


Ocupants


—Com el nom assenyala, els ocupants se’ns caguen damunt. Qui parla amb els ocupants, tot això hi guanya: li fan caure un cagalló a la boca.


(...)


Collons, no fos cas


—Si parla en canfelipenc, fot-te mà a la cartera!


(...)


Fuig-los ben lluny; no en vulguis saber merda


—Qui s’entén amb castellufa, tost l’emboliquen com baldufa.


(...)


Respectem només els qui ens respecten


—De qui ens vol anorrear, només podem voler-ne l’anorreament.


(...)


Estront penjant del cul


—Asspain — the only country in the whole world stupid enough to put a wavy turd [ ~ ] in the middle of its own name. What a sick bunch of turds, those asspainful shitholers!

—Mal al cul [és a dir, Canfelip, és a dir, Epa~na] — només ells gosen fer-ho, car quin altre país al món fóra prou betzol i ridícul per a fotre’s un cagalló ondulat, un estront pudent, per barret enmig del nom?

—Retre’m tan ofensiu com puc als canfelipútrids — aquest és l’esport que més am d’exercir.

—Ver, aquest és un esport que tothom pot practicar, dels més jovenets als més vellots com jo, dels desvalguts als massa cansats. Fer emprenyar els ultranacionalistes canfelipencs, l’oprobi del món, tots plegats de gambals tan curts, que per no re la ira roent els aflora a la ronyosa pell.

—Que el que dius els nogui tant com puguis, car noure aquella purrialla verinosa és de debò esport delitós.


(...)


—Els fementits canfelipútrids en diuen art de torturar una bèstia.
—Desgraciats. L’únic art on excel·leixen és el de la tortura.


(...)


Utilitat de les corregudes de braus a la canfelipenca


—Tot d’una, ací els tenim, els torturadors, els mal intencionats.
—Torturen animals com torturarien l’animal home, amb el mateix desembaràs.
—I així, doncs, d’una esgarrapada, hom descobreix bon tros del gruix de “caràcters brutals” altrament dispersos, disfressats al llarg de l’ambient.
—Ja els tenim al sac, ramat repulsiu de psicòtics, sense empatia ni esperit d’ajut.
—Perillosos per a la benaurança de la societat, doncs, i qui cal extingir ipso-facte — tothom qui s’hi met, engabiat, i prou — estorcíem la societat dels pitjors elements.


(...)


—Diu un dels personatges a la gran novel·la còmic-filosòfica Cards of Identity (1955) d’en Nigel Dennis:

—A whore in the home is like a horse in Troy. (...) Any ass can get a woman into a house; to get her out is a labour of Hercules.
—Una meuca dins de casa és com el cavall a Troia. Qualsevol capdecony pot ficar una dona a casa; ara, treure-l’hi és un treball herculi.

—Si canviem meuca per canfelipès, ho entenem molt millor. Els botiflers, a l’històric cop de mà, al repulsiu cop d’estat, que va tindre lloc a Casp (1412), ficaren un maleït canfelipútrid de capità mania als Països Catalans. Ja no s’hi han mogut; al contrari, els paràsits qui no hem sabut treure cada cop que calia, han anant augmentant a tal velocitat que ja són a punt d’haver-nos tret del tot de casa. Hostes vingueren i ens anihilaren.

—Si encara roman cap català al món qui gosa fer la farina blana a cap canfelipútrid (és a dir, a l’enemic mortal), ningú no li deu cap respecte, i, doncs, en acabat, per molt que rebi, sempre direm massa poc. No, els qui encara hi som, intentant de treure’ns els letals paràsits de damunt, no pas que el planyerem gens!


(...)


Els qui, per comptes d’anar-se’n, “marxen”


—Exacte — féu, fotent-se’n bon tros, el pianista Krystian Zimerman (qui, en criticar els repugnants, sempre feixistes, militars, va veure que entre el públic qui se l’escoltava n’hi havia qui, fotent-se els ofesos, fotien el camp) — n’hi ha qui quan senten el mot “militar” comencen de “marxar”.


~0~0~

Aclucallades XLII

Aclucallades 42








Ningú no dóna un all per les meues cabòries;

el mateix all que jo don a les llurs;

el món i jo som dos mons paral·lels destinats a mai no ensopegar.





(~0~) (~0~)





Secret del viure i de la felicitat: –El secret del bon viure rau en saber sempre escapolir-se prou a temps – i felicitat és reeixir-hi.



T’escapoleixes de la fama, la policia, la malaltia, la mort, la convenció, els “deures”, el fariseisme, els filisteus. T’escapes incessantment, i ets feliç cada cop que veus que hi has reeixit – t’has escapolit d’un altre perill imminent: no hi ha més sana mesurada eufòria del moment (és a dir, felicitat). Sempre sotjat pels malignes i traïdors qui voldrien endogalar-te a llurs “obligacions”: la bòfia, els xafarders i inquisidors, els hipòcrites i religiosos, els salvadors de pàtries, societats, civilitzacions, ànimes, els burgesos, els flagells episòdics, els gossos, les epidèmies, la mort, ah, i els assenyats.




Pregària: –Obsessió que es congria en matèria, en grumoll encès de carn, irritant tumoret – és l’instint del cos (ínfim) que vol guerxar (doblegar) els poders (immensos) de l’univers – (debades).





Corregudes de bous a la castelladra: –Espectacle repugnant, hereu directe del vil espectacle de la Inquisició castelladra – (sempre tan bons inventors els canfelipútrids!) Com en la Inquisició, en el corregudes de bous a la castellana l’espectacle consisteix en la llarga tortura i la cruel execució de l’innocent per a gaudi d’uns quants maleïts psicòpates covards qui encara engresquen els acarnissats botxins perquè la tortura s’empitjori.





Pol·lució i emmerdegament general produïts pels criminals qui s’aprofiten de la peguesa dels addictes a l’energia robada a la natura: –Per què no et cagues al got d’aigua que et beuries quan et mors de set? Ara també em diràs que els teus subproductes no embruten ni fan malbé res...?



Això mateix fas (cagar-te a l’aigua que beuries) quan vesses a rierols, flumissells, rius, estanys i oceans els fastigosos subproductes de les teues boges alteracions químiques només perquè ets avariciós i maligne com verinosa cuca. Si a la terra només t’hi caguessis rai. Com cuca verinosa caldria que hom et trepitgés abans no fessis tant de mal com fas (per comptes de què, llas, hom t’altreja premis i allera més “concessions”, i vius doncs no pas en cadenes com gos rabiós, ans festejat i vantant-te’n; els venuts “economistes”, en llurs revistes i programes àdhuc et posaran d’exemple a la menudalla: “això”, diran religiosament, “és un home qui produeix riquesa”, quan en realitat només produeixes corrosió que assassina la terra).





(~0~) (~0~)






Coses.



Ni el qui les conjumina, ni menys el qui les posa en acció; el qui les contempla és l’home ple.



Per llurs somnis els coneixereu.



Què somia el qui se les pensa? més alteracions a la folla realitat;

i el qui les fa? sang i budells;

el contemplatiu veu amb tots els detalls l’hipnòtic oníric escorregut recorregut de la processó que, com començà, s’acabarà: amb el trip-trap incansable dels mateixos caràcters qui silents s’escolen cap enlloc.



Només en l’immòbil observació la coneixença rau.




(~0~) (~0~)





Hi ha pseudo-ocupació més inútil a la vida que l’estudiar teologia, és a dir, fantasiejar ridículament sobre invents fantasmals d’ésser impossibles...?



Lliçó de teologia:



—“Qui es vulgui morir, que fiqui el nas ací, va dir déu, assenyalant el seu forat del cul...” desenvolupeu-hi carallotades rai... vint fulls mínim.





(~0~) (~0~)





Què fa un general sense guerra?: –Ai, pobrissó, el neguit! Correu-hi tots! Encontinent ha d’empescar-se’n una altra!





(~0~) (~0~)





Totes les bestiotes emprem el mateix mòdul de gèns per a bastir’ns molècules sensitives a la llum; allò que apellem ulls.





(~0~) (~0~)





Was will das weib? què vol la dona...?



Vol fer trempar – una dona qui veu que no fa trempar – que no fa trempar NINGÚ – ha esdevinguda monstre.



Els ulls de la dona, adoneu-vos-en, tot de sobte adquireixen una intenció (una intensitat) fàl·lica – et guaiten la carranxa...



Respon, som-hi!



Fes-les felices! No fossis escarransit!





(~0~) (~0~)




Qui sembla, és: –Ningú no es disfressa – què més voldríeu...? Tots sou com sou.


Els més caritatius sou els més cruels, els més cruels els més acollonits, els més acollonits els més aguts, els més valents els més covards, els més jutges els més criminals, els més panxacontents el més corromputs.


Qui et fas veure, esdevens.


(Idea vol dir forma.) La forma és l’essència.




(~0~) (~0~)




Anarquisme ja no sé què collons deu voler dir ara, mes abans (als primers anys del segle vint) només volia dir la destrucció de l’invent recent dels “estats”— la destrucció dels estats, que en realitat no són altre que màquines de guerra a favor dels instal·lats qui, amb les guerres, es desfan dels joves de qui les energies els podrien desbancar i alhora abasseguen més diners car posseeixen les factories on hom fabrica els armaments.




El soldat l’ésser més covard – abans encara com aquell, quan el combat era urta a urta, cos a cos; mes ara no, ara el contrari obté – les guerres d’agressió imperialista van contra la gent, mai contra els “combatents” – així, els més volpells i cagats s’apunten a l’exèrcit – quan tornen a casa, troben tots els veïns morts per bombardeigs de bombes llençades molt covardament de milles enlluny pels covards soldats.




L’univers només pot ésser il·limitat – si fos limitat fóra doncs com ara qualque mena de grossa capsa o contenidor – un contenidor primigeni hauria d’ésser ple de no-res, mentre que com hem conclòs abans només de tot pot sortir re. (Tret que res no vulgui dir alhora tot, en el qual cas tot tant se val.) Altrament, podria ésser fornit amb tot ja a dins? Rebent injeccions de matèria d’un altre univers qui el parís, com ou post? Mes sempre hi hauria l’obstacle de l’univers u. Què fer amb l’univers u? D’on no n’hi ha no en raja.




Democràcia: Els savis (sovint malignes com els “déus” d’arreu) proposen, i els folls (sempre crèduls) (fan veure que) disposen. Sempre en triaves el qui no hi és (ni anc el compten, és clar).




(~0~) (~0~)




Pertot el món, quan et volen conèixer, àdhuc les bòfies més repel·lents d’arreu, et demanen el nom... i els el dius, els dius em dic Aliret Cançons, i, car ningú no t’imagina culpable, un somriure perfuntori signa el ventís intercanvi, i au, tirem envant...



Tret que, ah, si ets prou dissortat de perdre’t per Castellàdria (allò que ells, vomitius, en diuen “epana”! Allí els canfelipútrids et demanen pel nombre! Com si fossin incapaços de comprendre que podria ésser que no fossis, com tots ells, un esclau en presó feixista. Que no fossis cap presoner autèntic o virtual, latent o patent, en camp de concentració, amb el nombre tatuat, perquè al capdavall no ets sinó carn de crematori destinat a l’arbitrari anihilament.



Ah, aquella púrria, foll qui s’hi fes! No ens hi atanséssim pas mai!



I, ah, si poguessis respondre, nombre? 666! I ésser de debò la irrisòria Bèstia Darrera qui nogensmenys tots els destrueix perquè no empudeguessin mai pus el món!



(~0~) (~0~)

I tothom content.



–Per què? per què? –hi deien els epitafis de cada mort.

–Perquè cua! –hi reepitafiàrem, tornant-los contesta, sense aquest cop fer-hi cap pífia ni patafi.




(~0~) (~0~)






La gent pallussa i dadapelcul veuen pertot arreu ninots fantasmagòrics qui màgicament influirien llur sort. Aqueixos ninots carrinclons i merdosets es dirien, entre els més coneguts, “la mort”, “la verge”, “el diable”, “l’àngel”, “el déu”, i “el fat”. Cap d’aqueixos ninots fantasmagòrics amb màgiques propietats no existeixen, és clar, sinó als magins escarransits dels pecs capdeconys qui allí els conreen, en uns cervells del tot erms o en tot cas només fèrtils en parides de peu de banc. Per tota autoritat només esmenten les ridícules delusions de qualsque boigs megalòmans qui els “revelaren” llurs tristes “visions” de mitjamerda xuclacagallons. Fotrem goig!



Senderi, cal, i no pas collonades sense suc ni bruc!



“La mort” no és cap ninot amb qui puguis raonar ni enraonar de re; és simplement un esfigassament lent o sobtat del mecanisme del cos. “La verge” ni cal dir que no és noieta si fa no fot fava i amb el tel encar per esbotzar; és a llur cap malaltís la imatge de la mare amb qui és pecat d’anc pensar a cardar-hi. “El diable” és l’excusa per a fer mal; i “l’àngel” la casualitat de les forces de flaquesa eixorivides per la por de rebre. “El déu” és la por als tacons de l’autoritat repressiva, i “el fat” l’explicació en acabat del fet que, de fet, no explica re.






(~0~) (~0~)






Infantilismes assemblats i diferents, o els tions nadalencs i els déus innombrables







Un infant de mitjana intel·ligència comprèn cap als quatre o cinc anys que qui “caga” llepolies i joguinetes no és pas de debò aquell generós tronc ben amoixat, ans els pares o gent gran qui, tantost la quitxalla distreta, sota la flassada d’abric hi fiquen les boneses.



Per què aqueix mateix infant de mitjana intel·ligència perd (o fa veure que perd?) aquest pesquis mòdic i ara es creu (o diu que es creu?) que hi ha rere els núvols, assegut i sempre a l’aguait, qualque déu o altre, malparit rai, fotent putades i d’altres jocs màgics de mans i de peus i de boca i d’anus, on tothom fet i fet acaba rebent... un déu ferotge, doncs, ei, qui tanmateix, si hom li ho demana molts de cops i amb prou d’acolloniment ni baixesa, us allera, si mai li passés de casualitat pels collons, prou benifets i bonicors?



S’estima més perllongar l’infantilisme fins al moment de la mort — car ves, anguniós, la nua veritat li desplau fins al grau més alt d’una desesperació que el duria potser a fons. El vaccí persuasiu de la delusió el manté si fa no fot surant. Il·lusionat. Com l’infant qui es deu creure les meravelles del màgic de la barraqueta. Tret que aqueix altre màgic apellat “déu” en fa de més grosses i tot. Fa trucs de passa-passa i entona, pretensiós, qualsque abracadabres, i au, produeix els prestigis espectaculars de móns i llunes, i bledes i prunes, i vides i morts, i peixos i porcs, i paradisos i orcs, amb la facilitat del mateix màgic ximplet a les firetes del poblet. (I, abillats xaronament com al circ, els capellans imitatius, amb llurs hòsties i falòrnies, fotent també jocs pseudo-alquimistes de màgia, amb tot de mots confusos (i sense gens de ciència), au que et pseudo-transmuten ells també la matèria.) Tothom hi badaria, i qui fos curt de gambals o pagerol encara més.



Com en el cas del tió, l’única autoritat de l’existència de la màgia d’aqueixos déus ve de la paraula dels “pares” — i així es fan dir també els capellans, i els altres “pares” tirànics: els “pares” de la pàtries, els “pares” de les esglésies, els “pares” de les constitucions... Ningú no enganya millor ni amb més facilitat el babau infantilitzat qui es sotmet (sense qüestions doncs, ni sospites, ni dubtes adventicis) a l’autoritat de qui es fa dir amb el nom fastigós de “pare”. Cada “pare”, dictador garrotaire, pengem-lo pels collons al primer fanal.



I els “pares” de cada tipus, què hi guanyen amb llur “paternitat”, la qual hom ha de coldre... o malament rai? Els pares de debò hi guanyen la fidelitat dels fills “deutors”, garneuament i martellejada culpabilitzats durant tot l’aprenentatge que és la infància: una assegurança per a més tard, no fos cas que amb les velleses esdevinguessin impotents. Ara, els altres pares, els pares àvols i impostors, els pares de la mentida, capellans i vils capitosts, es guanyen per a llur ús exclusiu un reconeixement indiscutible i sobretot un manteniment pecuniari; es guanyen la vida, i se la guanyen bé, com bons paràsits de letals verins (xuclant vida i cabals a adolorits i necessitats), no pas fent altre que amenaçant llurs infants i “creients” amb encara pitjors caos infernals i inferns caòtics, si hom no els col prou, ni compleix els manaments per ells lliurats per a llur propi benefici i prou.



Què hi guanyen els fills i els “fills” en pretendre que en llur infantilisme es creuen les màgies del tió i les màgies del déu de torn? Home, mirat amb benignitat, tot anant bé, els fills de debò hi guanyen una festa nocturna, una complicitat implícita amb els pares de debò, i sobretot unes llepolies i unes joguinetes ben tangibles.



Ara, els “fills” enganyats, cretinitzats, hi “guanyen” viure en fals, en la mentida, en l’abjecció, i espletats a cient pels mitgesmerda i els vividors. Guanyar de debò no hi guanyen re. Hi perden humanitat, hi perden llibertat, hi perden intel·ligència, hi perden diners. Viuen en l’esclavatge del cos, i sobretot de la ment, usurpat l’un i posseïda l’altra; hostes enverinats per les urpes i els ullals del paràsit autoritari i doncs maligne qui corretjós se’ls arrapa. En pic infantilitzats, han esdevinguts desgraciats patentats. Sense remei ni redempció possibles altre que per la rebel·lió i el desempallegar-se doncs del maleït depredador qui els buida no solament les butxaques, els buida de vigoria i, pitjor, de tot seny.







(~0~) (~0~)