Catalonia means exactly HOPE

Ésser català és viure en l’esperança







Ésser català és



Ésser català és

Viure en català



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou

De dir fora: fora

Amb la carronya

A l’esquena



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns-en



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast asfixiant

Ultramerdós



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast

Del castelladregot



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De veure’ns desempallegats

Al capdavall

Del llast podrit

Llefiscós

Del castelladregot

Qui com carronya

Pudent a l’esquena

Costa tant

De treure’ns.

Balafi d'estoneta, bah - [Fet amb recança]

És tan cansat Oh que cansat estic – d’estar cansat El rei Quan Cago primer Va cagar un cagalló – molt llarg Era un cagalló molt merdanyol Es deia “Carles”, “Xavi”, “Pau” – o whoever the fuck Tota cagarrineta qui rimi amb merdanyol...? Es deia “Puyol”, es deia “Gasol” Es deia “Gasofiol”, es deia “Punyol” Es deia “Orinol”, es deia “Purgacionol” Era un cagalló molt reconsagrat Molt reconsagradament caragirat I massa tort de coll – llarg Era un cagalló caragirat, colltort – entortolligat Pudia a merdayol – mal evaginat, enverinat Sortit pel canó – equivocat Pudia a merdanyol Fugim-ne doncs tots – no el toquéssim pas No en féssim mai més cap cas! “Que diu que qui...?” – fa ara tothom I fa ara tothom: “Qui n’ha sentit a parlar!” És clar, ja som a fa quatre o cinc anys envant I ningú no n’ha sentit mai més a parlar No en canta mica ni el gall ni la gallina De coll torçut – tan caragirats, pobrissons Massa entortolligats – tant guaitar enrere Al reial cul qui els havia posts o cagats Enyor de cul – com tornar-hi, com cargolar-s’hi Endins – com cuc molt cargolat Cagalló entortolligat – i llarg Deliciós resultat: han acabats Amb el coll espetegat. Havien fet doncs l’ànec, i ningú ja no en sap... És com si eren sebollits en territori enemic Com si es perderen lluny ha “Per horts desconeguts” – com diríem a tall d’alemany. Per horts desconeguts – de fems aprofitats...? L’enemic els aprofità a tall de fems per a femar’s L’hort...? Tant se val... Qui es capficaria ja en merdetes tals? Bah, prou Car... Que cansat n’estic – d’estar’n cansat.

escataineigs d'estiu

Tres poemes de l'agost, com les gallines ens octubrim



A!


Letzer Avatar
Schreiben ist Scheisse
Leben ist Sterben
Dasein ist Zeit-Sein
Was ist DA, DA IST
Mehr Raum, mehr Raum...!




B!


Fer no fent
Qui no fa res fa més
Qui no diu res diu més
Qui no va enlloc va arreu
Wei wu wei
Ningú no tindrà mai més res a redir-hi.




C!


Prou calia
Silenci, exili, mònita
Has some devasting upheaval just occurred which...
I'm not going to croak...
Filled with murderous feelings for the miraculously heeled
He abominates his sanity not a whit
What you looked in vain for for so long is pure fantasy cunt
Sitting in a train station or an airport
Much gibberish about the well-being of insects
We wade through appearances of deathbed conversions
He became a hermit
There were ants in his crotch
Car l'eix del món és la magnificència
I l'espasa no es comparteix
Per un excés de pegats de ronya
The paths before him diving into crutches
The toads singing lest life should initially be baffled
By their compulsive epigraphs back into its original setting
L'enviat adreça la seua tirallonga lamentable
A les oldanes granotes hirsutes de l'estany
Vae victis, diu, vae victis, and so on
Peuades de cavall d'apocalipsi
Al rerefons, al rerefons, al rerefons...
Més em valia mai no haver-m'hi bellugat
Qui no es belluga, cariàtide, atlant, telamó
Tota la professó més o menys carallot
Li passa part davant
Mes cert és oipús que qui sobrevola l'escena
Ho veu tot a llambregada d'ocell
Ah, nervi!
Branca d'arbre em vull.








---------------------------------------------------------------------------------



Bassa negra, cel rabiós





Petits sabotatges

a cal senador

fiques al mal calaix cada rucadeta o document que treies

de cap altre indret

aixafaves el pebrot a la porta de la nevera

als prestatges els potets oberts cap per avall

i doncs

tantes d'equivocacions, manoi, creen intranquil·litat.


Al jardí, la bassa negra

a la vora, arbre majestàtic tallat

arbre majestàtic

arbre majestàtic traïdorencament arranat per un escamot

desvergonyit.


Pas subterrani

oblitera’n els senyals

oblitera'n

oblitera'n els senyals

banderes, insígnies, commemoracions

falòrnies massa bigarrades.


Boca nova de metro ben a prop

i doncs, prou podem

tot avança, cada dia vivim millor

i entenem més coses

només morint deixarem d’entendre més i millor.


Bassa negra

bassa negra

bassa negra que ara emmiralla

escletament i nítida, diàfana

un cel rabiós

un cel rabiós

que l’arbre majestàtic adés apaivagava.


---------------------------------------------------------------------------------------




decàleg o endecàleg del soldat


u. mataràs. matar és el teu deure número u.


dos. et cagaràs en déu cada cop que la mort et fregui, li donaràs gràcies un cop et comprovis il·lès.


tres. adoraràs les noves màquines mortíferes, els helicòpters, els canons, els avions, els tancs, els vagarros, les bombes..., tot el que et permeti de matar més i millor i més estalvi, a una distància inviolable.


quatre. violaràs canalla i dones, mules, qui fos; ets un soldat, tens la llicència i el perdó per a violar a tort i a dret.


cinc. a tothom robaràs, faràs tort, causaràs destret. per a això existeixes.


sis. seràs valent, per força, atès que ets l’únic i en tot cas el millor armat. el desarmat és el teu enemic més oïble, mai no li donaràs quarter. això et fa valent.


set. ba... ba...


vuit. ba...


nou. ba...


deu. ba... ba...?


onze. fi de repapieig. tens a la mà l'arma del suïcidi.

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn

Diu en Marcial: “Els rics saben per què els cal la ràbia. Perquè odiar surt més a compte que donar.”

Feixisme (no tan) tou dels americans. “Per què no us deseu les banderes?” – diu en Zinn, i continua: -En aquest 4 de juliol, faríem comcal si rebutjàvem el nacionalisme i tots els símbols que arrossega: les banderes, els pletges de lleialtat, els himnes, els càntics insistents que déu ha d’afavorir’ns i beneir’ns per força part dessobre tot altre boldró de gent. Nacionalisme – oi?, aquella ferotge devoció a una bandera, un himne, i unes ratlles frontereres, tan ferotge que genera tota mena de matances generalitzades [mass murder] – no és doncs pas els nacionalisme, junt amb el racisme i l’odi religiós, una de les pitjors dolenteries del nostre temps? Aqueixes tres dolenteries hom ens les inocula al cervell d’ençà de menuts, hom ens les conrea, ens les nodreix, ens n’endoctrina d’ençà de néixer, car són molt útils per als qui manen, però esdevenen letals per als allunyats del poder. En una contrada prou petita i, amb un exèrcit condigne, gens afamegada per estendre’s territorialment (Suïssa, Noruega, Costa Rica, i pler d’altres), això de l’idea nacional pot ésser benigne. Mes en un estat com el nostre – enorme, atapeït d’armes de destrucció massiva – allò que podria haver estat un urc innocu, es torna ultracuidat nacionalisme, perillós per a tothom, tant per a altri com per a nosaltres mateixos. Els nostres ciutadans hom els ha pujats amb l’idea que la nostra nació era diferent de les altres, quelcom d’allò com no hi ha altre al món, molt més forta moralment, amb dret doncs d’estendre’s a terra d’altri per tal de dur-hi la civilització, la llibertat, la democràcia. Aquest enganyar’s tot sol comença tost rai. Com els primers colonitzadors anglesos feren cap a la badia de Massachusetts i s’endinsaren en terra índia, hom els presentà resistència, i tot seguit la violència escalà en guerra contra els indis pequot. La matança d’indis, hom la veia com aprovada directament per déu, i el robatori de les terres com manada per la bíblia. Els puritans adduïen un dels salms, el que diu: “Demana’m i et donaré, ço dels heretges serà herència teua, i els indrets més allunyats damunt la terra seran possessió teua.” Com els anglesos calaren foc a un poble pequot i hi mortriren tothom, homes, dones, infants, el teòleg purità Cotton Mather va dir: “Hom afigurà que pel cap baix sis-centes ànimes pequot foren trameses a l’infern en aquell dia.” En començar la guerra contra els mexicans, un periodista americà declarà que era “el nostre destí manifest d’ocupar totalment el continent que la providència prou ens ha ofert.” En acabat que comencés l’invasió del territori mexicà, el diari The New York Herald anuncià: “Creiem que és part del nostre destí la tasca de civilitzar aqueixa formosa contrada.” Sempre deien que la nostra contrada anava a la guerra per raons benignes. Envaírem Cuba el 1898 per tal d’alliberar els cubans, i poc després férem la guerra a les Filipines per tal “civilitzar i cristianitzar” els filipins, segons paraules del president McKinley. Mentre els nostres exèrcits anaven perpetrant tota mena de matances a les Filipines (600,000 filipins si més no periren en els pocs anys que durà el conflicte), el nostre ministre de la guerra, Elihu Root, deia: “El soldat americà és diferent de tots els altres del món. És a l’avantguarda de la llibertat i la justícia, la llei i l’ordre, la pau i la felicitat.” Ara veiem que a l’Iraq els nostres soldats no són gens diferents. Potser a repèl, potser lluitant contra la pròpia natura, però el fet és que igualment han matats milers de ciutadans de l’Iraq. I alguns dels soldats s’han mostrats prou capaços d’entaferrar tota mena de brutalitats i tortures. I tanmateix també ells són víctimes, víctimes de les mentides del nostre govern. Quantes de vegades hem sentit el president Bush i el secretari de defensa Rumsfeld dir a les tropes que, si hi deixen la pell, o si tornen esguerrats o orbs, tot ha estat per la “llibertat” i per la “democràcia”? Un dels efectes del pensament enverinat pel nacionalisme és la pèrdua del sentit de la proporció. 2,300 persones mortes a Pearl Harbor esdevenen la justificació per a matar’n 240,000 a Hiroixima i a Nagasaki. La matança de 3,000 persones l’onze de setembre esdevé la justificació per a matar’n desenes i desenes de milers a l’Afghanistan i a l’Iraq. I encara el nacionalisme guanya en virulència com hom li afegeix la benedicció de la providència. Aquests dies tenim un president qui envaeix dues contrades en quatre anys i que l’any passat, durant la campanya per a la seua reelecció, va dir que déu parlava per la seua boca. Hem de refutar l’idea que el nostre poble és diferent i moralment superior als altres poders imperials de l’història del món. Hem d’afermar el pletge a la lleialtat que devem a tota la raça humana i no pas a cap nació en particular.

Anosognòtics

Nació malalta




En cap nació comcal: —[Trec d’un article d’en Miquel Pueyo aparegut recentment a l’Avui, això: “—Al mateix temps, l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya de l’any 2003 reflecteix una realitat paradoxal: la població de 15 a 29 anys és la qui menys fa servir el català, ja que si bé és llengua habitual d’un 50,1% de la població catalana, aquest percentatge baixa al 44,4% en el cas d’aqueix grup d’edat…”]



Les xifres són esfereïdores. El xarneguisme triomfant. I es veu doncs que justament la llenca de gent més encastelladrida — és a dir, la perduda per al món — és la qui fou sotmesa a la vil dictadura del petitburgès missaire i cagadet. Aquell collons de cagalló sucursalista, pobre beneit, pixaire d’aigua beneita i besaire d’anells de bisbe i culs de castelladre — com més reials millor — es va vendre la nació a preu de figa cucada. El botiflerisme pujolista ens ha dut a aquesta agonia d’ara. En cap nació comcal, si després de vint-i-tants anys de col·laboracionisme petainista — amb l’enemic amb qui estem en guerra de sobrevivència com a poble — aquest era l’estat on es trobava la llengua nacional… Ficaven de mantinent el capitost d’aquest moviment botifler de fotuts morros a la presó. En canvi, encara el veus garlar i pontificar fecalment com si tingués dret a fotre cullerada altre que al cul dels seus molts canfelipescs amfitrions.



Tampoc en cap nació comcal hom permetria que un traïdor com l’Alekho Quadres de porc no fos immediatament afusellat. En canvi, presumeix per Europa d’ésser ell mateix l’enemic, totalment identificat amb l’enemic, fent-se donar pel cul molt amicalment amb l’enemic amb qui estem en guerra per la nostra sobrevivència com a poble.




Estem perdent la puta guerra: —Després de tants d’anys d’assimilació forçada per la mà d’assassins molt ignorants, ara vénen els “nostres”, totalment endoctrinats, a continuar la matança — i els anem deixant fer! Només una nació malalta ho permetria, cap altra nació comcal els despatxava sense cap altre afegitó de merdegada. Un traïdor és un traïdor, i s’ha acabat.



[Segons Clovis Maress: “—After the Catalonians lost the war, murderous, fecal asspainer thugs from spic-land tried all kinds of despicably inquisitorial methods in order to enforce assimilation. The Catalonians always endured, and withstood; many died, many were maimed, most children were psychologically damaged by priests and so-called teachers and cops sold to the murderous system. And yet the Catalonians knew they had won… For they had resisted till the end. But now a traitorous breed of “natives” have taken over the disgusting task of killing off the country from the inside out. The petainist Pujol should be put in prison. The quisling Quadras should be shot. Grotesque turds. They are pushing hard the last nails in the coffin. They are the last monstrous enforcers, the sick spic-poisoned sicarii come to wipe up the liquidating job the foreign murderers couldn’t quite finish…”]

Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”

Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”


L’irrisori diari jacobí “Le Monde” fa anys que ens la té promesa. És possible que siguin tan datspelcul quant a la realitat d’una nació veïna: la nació catalana…? Si en són tan ignorants, imaginem-nos per un instant com deuen ésser les notícies que publiquen de llocs remots! Esfereïdor!

I si doncs no són tan betzols com semblen, per força ho han de fer de mala fe; són uns malparits — en Sartre en deia “salauds”, exacte: malparits.

Fa anys que ho he deixat córrer, fastiguejat, d’anar roplegant bocins de diari on llur malparidesa és tan palesa, mes l’altre dia han promogut el probinfiano — el balenfiano — a llengua mundial!

(Se’m guaiten les fotos si els plau.)

Atès que, fent grollera abstracció del mosquit irritant apellat Andorra, també hi tenen, al seu lloc, Andalusia part damunt la mateixa Castellàdria, qui sap on arriba el nou idioma empescat pel darrer feixisme furibund…! Una miqueta més, i de pol a pol, o de bec a bec d’univers! (Se n’adonen que a Vielha i tot hi parlen le valencien!)

També, a la balabà, uns quants retalls de si fa no fa els mateixos anys recents… (1999-2001)

Parlant del batlle d’Eina, hi diuen que “el tractat dels Pirineus de 1659 enjovà DEFINITIVAMENT el Rosselló a la France…” Doncs sí que saben d’història, en aquest diariet de pa sucat amb merda. “Definitivament”, jotfot! És com aquell qui deia que l’història ja no n’hi havia més, que s’havia acabada. I és que clar que res no s’acaba fins que no s’acaba el món… Què hi ha mai de definitiu en els tractats? Diu així mateix que el batlle demanava un retorn a la situació anterior al tractat dels Pirineus, “quan el Rosselló i la Cerdanya estaven enjovades a Espagne…” — es veu que ningú no els ha dit que Catalònia era independent fins que va perdre l’independència el 1714 — independència que cap català de debò no reposarà fins a tornar a guanyar.


A l’altre article, hi ha aquell capdecony — es deia Clair em fa — qui manava al museu Picasso de París i ara encara fa tot el mal que pot contra Catalunya pels corredors del poder jacobí; hi acusava el pobre Pasqual (qui al maig de 1999 no era pas batlle de Barcelona, com pretenen al paperot torcaculs), l’acusava d’ésser l’emperadriu galàctica, el nou i pitjor führer qui destruiria Europa. No sé d’on treuen les “notícies” catalanes aqueixos desgraciats del diari gavatx. Deuen llegir els diaris feixistes dels nostres enemics a ponent. Hi deia que el Pasqualet hi havia gallinament imposat el català a la Catalogne (com pots imposar la pròpia llengua, i qui te’n pot acusar que no sigui un pobre carallot!) i que presumia amb molt d’urc i de quiquiriquic (ara qui fa més d’esgarrifadors escarafalls que els patètics turiferaris de la “francophonie”?), presumia, dic, que el català fos parlat “a Perpinyà, a Montpeller, a Narbona, a València, a les Balears, a Sardenya…”

No hi ha diari més carrinclonament arxigavatx, sempre inguarívolament ridícul, vós. Una lectora els fa veure que tothom és xarnec d’algú o altre, els catalans dels occitans, els occitans dels catalans, i tots plegats, és clar, dels jacobins: perfecció paradisíaca de l’humà incarnat en xuclacagallons bavós sense molla d’idea de què collons s’empatolla.

En fi…

Just farcical: “The Good Putschist’s Handbook.”

Just farcical: “The Good Putschist’s Handbook.”

Mr. Iu Forn, funny man for the excellent Catalonian newspaper “Avui” (Today,) writes in a gag article (dated January the twelve 2006...)


The Good Putschist’s Handbook


“We are afflicted also by an awful pandemic of military personnel drunk with power (and probably absinth) whose dislike for the Catalonian New Statute attains degrees of high dudgeon almost impossible to withstand. Their nervous anger is such that nothing but the menace of sudden aggression, in the shape of armored vehicles sent posthaste to crush the population, allays albeit a little the intolerable pain of their nail-biting angst.

“Whatever. The point is, put up or shut up — are you coming or are you just bantering like hens…?

“This I’m telling them, as a friend, in case the first option is the chosen one, as it has historically been often enough, the option of coming in with the full forces of aggression:

“First, if coming into Barcelona by the Diagonal Avenue, better leave the flaming panzers at the end of the road, and take the tramway instead. This is a self-renewing city and we don’t want to make the mess irreversible, do we?

“As you advance forward up the Diagonal, look at your right hand and see a banking see, a big edifice called The Box (la Caixa,) where some eager Catalonians are darkly plotting to take over another of the asspaining economical pillars in order to deprive Asspain of its nationalistic resources. That dastardly building obviously deserves to be assaulted and reduced… Careful, though! If in the process of wholesale destruction, you happen to find in one of its cubicles a tall blonde girl, better leave her be. It could be one of the your king’s daughters working for the diabolical firm!

“Later, when, during the ransacking of the city, you happen to get the brilliant idea of taking away to your asspainish land the official papers of the Catalonian people better wait a little more, as it seems that some of those that were already stolen by your predecessors in 1939, are only now in the process of being returned. Taking them all together will doubtless save both a trip and a few moneys, always useful for other chores as worthy of these.

“Do not forget also that the new so-called civic ordinances forbid for the city the practice of certain forms of prostitution. In consequence, it would be advisable that the martial junket would rather be performed without the assistance of your saintly mothers.

“Here is an important message: please be advised that the Financial Times, this pink daily that last Tuesday said that an article of your hallowed national constitution (the article number 8) contains “failures,” that for a people to wish to name themselves a nation is democratically suitable, and that the attitude of the francoist party rallying behind a putschist general “surely represents a worse danger for asspainish unity than the Catalonian ambitions,” please be advised, I repeat, that this is not a Catalonian daily. In consequence of which, before you bomb it to oblivion you better inform yourselves of its whereabouts, maybe through a call to the British embassy.

“Let’s not forget a last item. Once the invasion has been successfully established, do not fail to follow the recommendations of the justice of the supreme court who the other day pretended that Catalonian is a folkloric curiosity akin to dancing flamenco. Better in that case that as the occupation progresses all you heroes write yourselves in in courses to learn flamenco dancing. Better that obviously than having to learn Catalonian.”


—————————————


[A smidgeon of background to the jolly article: A neurasthenic fascist general (by the name of Merdós de Mena) blinked first, and announced the invasion and wholesale bombardment of the Catalonian Lands. After being sacked by Mr. Mono, the secretary of war, probably for giving away too soon the intentions of the francoist military — whose great feats of arms are the conquering of an inhabited island rock, called the island of the Parsleys and the Goats, and the unending torture and blackmail of its own disarmed nationals — the Financial Times, the Economist, and other independent media laughed at the reasons given for such a sacking:

“—It is ludicrous that a nationalistic fascist given to all kind of ridiculous jingoistic shenanigans sacked a fellow bellicose idiot for the same reasons the same simpleton of a war secretary never fails to show himself in performing in his clownish interventions in the fascist nationalistic TV of that fascist nationalistic circus called Asspain... He must have been hating the one-upmanship of his silly inferior.”

Now even that harmless article has ruffled the nationalistic feathers of the valiant hens.]

Catalonian — language of choice both for the giants of yore and the heroes of today

Catalonian — language of choice both for the giants of yore and the heroes of today



Isn’t it ludicrous…?
A hanging judge of a creep called Khernand-oh,
Another of those hideous fascists from Asspain,
He who speaks spic (the ugliest, more useless, sounding shit
Imaginable,) another fascist in a high place in Asspain
(The fascists never having been purged, still hanging in there
After all those years… And where,
Oh, where, is the Nuremberg
In order at last to rid Europe of such pestilence…?
Seventy years of fascist dominance in Asspain and counting…)
Pretending (the fascist creep with the ludicrous speech,
Speaking spic, the ugliest, more despicable spiel ever heard
From turdsucking lips,) pretending Catalonian is
No longer a language fit for the heroes of today,
Just for the giants of yore…

When in fact, of course, Catalonian is
The richest and most convincingly
Beautiful language out of Europe,
And is (as Anthony Burgess famously said) the real koine
(Or shared language) of the whole Mediterranean.

Catalonian, when spoken at regular speed,
Is understood all across the vast lands
Belonging to the Occitans (whose language is twinned to
Catalonian since time immemorial,) and understood,
When spoken apace, by the French, and the Italians,
The Portuguese, the Rumanians, and so on, every intelligent
Human in classical Europe…, while the sad
Garbled unbearable shit of spic is understood
By nobody in Europe — and in the world just by a few
Worthless too-far-gone garbage-sifters,
Sorrowfully, desperately disinclined to better
Themselves…

Catalonians — from Eivissa to Perpinyà, from Alacant
To Tamarit — speak Catalonian most proudly…
Plus, as a second language, they all are knowledgeable
In American (or English, so-called, quaintly, in Europe,)
As the serviceably international tongue it is…, plus, thirdly,
Chinese, as the world language of the future…

Catalonians are all trilingual (or soon ought to be,)
While that clueless folkloric stinking sick shit, spic,
Only “fine” for asininely hee-hawing and stupidly
Cavorting about during those vile sessions
Of horrors called flamenc-oh, or for savagely screaming
During those cowardly murderous archaic types
Of torture, cow-killing, has, wisely, been
By all Catalonians definitely cast off (or soon should,)
As the gruesome pollution it is.

Revolting spic, flamenc-oh, cow-murdering…, nothing else,
No, comes off it — the Inquisition not being any
Longer in order — and hey, let’s not resuscitate it
By any means…

Don’t we all hear the rattling of rusted dog-chains,
The rabid uniformed killers at it again,
Again plotting their coups…? — (Please, hasn’t anybody
Got a spare atomic bomb handy enough to drop
Over there, where the murderers fester…?)

(For how else shall the Catalonians — Catalonia, as
The pinnacle of civilized countries, being loath to dirty its
Hands by dealing with such filth — be ultimately free from
That millstone-like vise round their necks,
The thieving grasping avaricious claws of the
Fascist spic beast trying to garrote them
Once and for all…?)

No, but you fucking tell me.

Mena the Menace, Zapped

Mena the Menace, Zapped


In Asspain, a country of fascists,
A general called Turdsucker Mena,
Dubbed “Mena the Menace” appropriately enough
By the stupid rank and file,
Has been zapped by that famous zapper,
Zap-a-taro, the pres of the fascists
In Merd-Is, their lugubrious abode.

The sin of general Turdsucker de Mena
Wasn’t so great — only saying aloud
What the rest of ‘em killers dares not quite
Say, but what the rest of ‘em fascists
Yell everyday from the radios, the pulpits,
The tvs, the papers, and whatnot,
Namely that the Catalonians
Deserve not only annihilation by the regular
Fascist methods at hand, as, say, suppressing
Their culture, and forbidding their
Most basic rights, as is use of language, and so on,
But, again through panzers and bombers,
By bloody and massive physical elimination too,
At once and once and for all…

Turdsucker said: “We, the fascist guardians, must
Enter as a conquering army into Catalonia
And leave no stone unturned,
After we’ve left no stone over stone of what used
To be their doomed country. We are armed and they are
Not. We’ll win that fucking war for sure. We’ve
Never won another, ever. Either the fucking frogs
Or the nazis and Mussolini’s thugs have won
The wars against Catalonia for us, or we’ve lost
Them fucking all. Time to retaliate!”

Zap-a-rutabaga, the pres, confronted to such
Obvious candor,
Had to zap him. “Boy,” he said, “don’t you fucking
Know those kind of silly words
Aren’t fit for the fetid mouth of a
Turdsucking military officer…?
You’re fried, my friend, at least momentarily,
Until the dust and the ashes settle;
In the meantime, zap, go to hell…
Boy, don’t you understand?
Or else our hidden strategy becomes too apparent,
We might frighten into action some vacuous
European organization,
Let’s say, who knows, in Holland,
Where they sometimes take a closer
Look at human rights…
Or even, who knows, Slovenia, Poland…,
Countries used to resist annihilation from neighbors
Too avid to zap them to oblivion.”

Then Zap-a-Horseradish said:
“Not even that piece of soft shit, king One Callous,
Would dare say as much as you did.
He’s not saying let’s enter and bleed them to death,
He’s much more diplomatic, he’s saying
Let’s stay united, meaning let’s bleed them to death
By peaceful means, let’s annihilate them
By bleeding them dry, as we were so smoothly doing
Since they lost the war against fascism,
And always, of course, with the cowardly
Complicity of the Europeans: They don’t see
The blood on tv, that’s good enough for them.
They don’t see that the work of Franco and his
Fascists is kept on track by us “democratic
Nationalist asspainers”; they don’t want blood,
They like the extortions clean.

Whom are you waking up, you creep…?
Fuck the Catalonians,
They are nobody, can’t do shit, unarmed,
Broken up, untongued, unrepresented,
Slovenly slaves, rightless, in the vile shackles
Of an alien constitution, filthy beggars all… And
Do you want to kill off such a source of cheap
Parasitical bloodsucking… Whom the fuck
Are you trying to alert…? Let’s hope
The inured Europeans heard nothing;
In any case, here you are, dormant — zapped!

Worry nor, my lovely.
Little lullaby on the side — here’s me zapping
You, dear honeypot, with my harmless magic wand…

Now take a few winks, at least
(As I was saying,) till the fatherland
Your loyal services
Doesn't indeed need again, of course…”





[A song sung by plenty witty Midge Omission.]