Quinzè de definicions

Quinzè de definicions.






Cel clausurat: —L’altre dia [l’altre dia…? El jorn i la nit fan el dia. Per què hi ha encara qui s’hi embolica…? “Llarg com un dia”: 24 hores. “Clar com el jorn”: clar, ço és, si fa no fa amb llum (idealment, mes rarament, llarg de dotze hores). “Fosc com la nit”: fosc, ço és, si fa no fa afòtic (idealment, mes rarament, llarg de les altres dotze hores). A la matinada segueix el matí, al matí el migdia, al migdia l’haventdinat, a l’haventdinat (i quin plaer dir als botits, revinguts, pastosos alemanys: Guten abend, guten abend, guten haventdinat…!) la vesprada, a la vesprada el vespre, al vespre el capvespre, i així anar fent… Ja sé que hi ha la riquesa de les variacions tan boniques que cal no mai perdre… Ara, l’essencial ja estava dit a dalt, per sempre en aquesta terra meua: Una nit afegida a un jorn fan un dia], l’altre dia, doncs, veig que això deia en Guix: “—Va anar pujant al cel, i quan hi va arribar havia fet tard. El cel, claupassat, desnonat, invàlid, obsolet, havia estat doncs clausurat. Rere les portes totes de runa no hi havia tampoc res.”



Clausurat: no hi sura ni la clau de s. Pere — qui, dit de passada, no es deia Pere, es deia Simó.



Simó, com la Simone de Beauvoir, qui en canvi va dir: “Cap sofisma no m’hauria pogut convèncer que al totpoderós li calgués la meua misèria… Refusava furiosament d’esdevindre la mona de déu… Si al cel hi hagués tornat a trobar, multiplicat a l’infinit… el mateix aliatge monstruós de rigor i fragilitat, de caprici i falsa necessitat [la mateixa merda], justament tot allò que m’oprimia des la naixença, abans d’adorar-lo, m’hauria estimat més de condemnar-me. Amb l’esguard radiant de bondat maliciosa, déu m’hauria robada la terra, la vida, els altres, la pròpia existència… Em trobava doncs feliç d’haver tinguda la sort de lliurar-me’n [de tal carallot escanyador].”



Simó també com en Claude Simon, escriptor català qui en el bàrbar patuès del nord va guanyar el premi Nobel de literatura. [Això de bàrbar patuès ho dic de per riure, és clar (de cops no sóc gaire sincer); de fet m’agrada pler la literatura francesa; ara (via fora, companys!), que quan els del nord ho diuen del català — le patois catalan! — no ho diuen pas de per riure, ho diuen perquè són uns brètols claferts de malignitat, escarransits escarbats verinosos qui cal esclafar.]



Aquest Simon, gairebé paralitzat en la contemplació de la nostàlgia, va anar recollint fragments del ruïnós Olimp de la història, on les mans de les deesses hi puden pus tost alhora a cebes, a lleixiu i a mamella de vaca.



Diu en Simon: “…jaguda al rerefons, no pas una altra d’aqueixes innombrables reencarnacions, remotes, domèstiques, de na Dafne, na Susanna, na Leda, na Bathxeba…, amb els trets omnivalents de qualque minyona o altra arrencada de qualque cuina de la Frísia o de Westfàlia i llavors feta despullar a corre-cuita…, mes el contrari de tots aqueixos nus heràldics o bíblics…, els mateixos pitets…, la mateixa panxeta…, els mateixos peus amb els talons albercocs amb durícies causades no pas per les pedretes de les platges iòniques o els boscs parnassians, ans per les corregudes per les escales i llavors pels corredors de rajoletes lluents que puden a pixats dels túnels del metro… Allargassada…” “La veu del metge tractant de dir-li qui no hi havia res, però que per dissort només els metges ho sabien — amb la bòfia, potser — la bòfia qui es posa a les ordres de cada règim polític successiu — i potser les putes també, però que, per dissort per a ella, ella no era cap puta, perquè si ho hagués estat segurament que se n’hauria ja adonat, que no hi ha res…”




Sinceritat: —Com pots de debò ésser sincer amb ningú si no pots doncs ésser-ne ni amb tu mateix…? Només pots ésser sincer (i costa tant!) amb el tu d’ara mateix. No pas ja amb el d’ahir — i encara menys amb el dels temps on cometeres o deixares de cometre tots aquells crims.




Més masoquistes que no hi ha sàdics: —Devia tindre raó aquell qui digué que en aquest món no hi ha prous sàdics per a tant de masoquista. Només cal entrar a cap església. Allí te’l trobes, el repugnant sàdic predicant cap al bavós ramat de masoquistes qui no en tenen prou de patir en aquest món de merda [on el sàdic els barra cruelment tots els miserables plaers que ell d’amagatotis prou s’allera], mes que encara hauran de patir una eternitat en un infern on ni la saliva de l’esborronat maligne de dalt no acaba mai de fer-hi cap. Tafoi amb tant de galdoset paradís; qui em va parir!




Boig desig: —Saps què? Parla-me’n en acabat que t’hagis escorregut.




Buidor intrínseca dels homes d’afers: —Els afers són el desfici. Si els afers són el desfici i la por de morir és el desfici, són els afers la por de morir…? Em sembla que sí; lamentables cucs; “només guaiten la superfície, mai el que hi ha sota; no veuen el ventríloc rere el ninot.”



M’hi feia pensar na Joan Didion (1973): “—L’acció del negoci ho és tot — l’acció: més consumptiva que no el sexe, més immediata que no la política, més important sempre que no la mateixa adquisició dels doblers, cosa que per un jugador no és mai la raó de tant de neguit. Els diners són els tòtems de l’acció, i el resultat mateix del negoci un subproducte…” Trist bellugueig desesperat de titella al centre devastat del buit.



I això de la Beauvoir: “—Tota reeixida disfressa una abdicació.” Esdevens quelcom al preu de no esdevindre quelcom d’altre.




Bitllo-bitllo: —Lladres molt avariciosos, per a quan les reparacions per 300 anys d’espoliació! Us agrairíem que fossin ara, al més aviat millor. No sé pas si tenim prou paciència d’esperar que us aneu esfondrant com bitlles corcades, mútuament malestintolades, fanguejant pels llims porcins, leri-leri, si caic no caic, pels corredors fetidíssims de la vostra soll, esterrossades pels morros fotjaires i els unglots grufaires de la putrefacció on xipollegeu ans rabegeu després de 300 anys abassegant sangassa.




Ceballots ceballuts de la ceba: —“Saps que quan estic ensenyant història als minyons de vegades se’m deixondeix la fantasia que puc veure com llurs enteniments s’eixamplen i creixen com si el que fes fos nodrir un hortet amb les primeres cebetes de l’any…?” Llewelyn Powys a Apples Be Ripe (1930).



Així fiquem els calçots i els ceballots reossos del nacionalisme als tendres enteniments, amb les ximpletes mentides de la història empescades per galtuts trinxeraires per a mantindre mercats exclusius i un exèrcit prou furibund i despecec… Em vénen a l’esment tantes de banderes feixistes dotze vegades més grosses que déu… “A nazi twelve times the size of god” (digué en Hunter Thompson), i que bé que li escau la descripció a aquell ridícul hitletret d’Assnàs, i ara encara als seus acòlits dels dos partits lladres, estiracordetes molt merdanyols del segon franquisme sempre tan podridor de cervells.




Història: —O els catalans, qui amb les altres cinc races antigues, guaitem com la història s’enllorda i desenllorda justament a l’indret on neixmor i morneix… La Mediterrània, toll infectat d’història… “I la història, arrossegada per aqueixa infecció, tornava cada vegada a rentar-hi la roba bruta, davant els pudents espectadors de les races antigues assegudes als rengs del davant — els napolitans, els llevantins, els gitans, els grecs, els catalans, els maltesos.” Claude Simon, a El vent (1957).




Patètica roba estesa: —Si hi ha cap “balenfiano” pels voltants, tapeu-li a mastegots ben ressonants les orellotes de ruc, no fos cas que es morís de l’esglai en assabentar-se també que el tió de nadal tampoc no té budells plens de joguinetes i àdhuc de carbonet dolcet.



Car… Llevantí: “De les costes orientals de la Mediterrània.” [Levantine: “A native or inhabitant of the Levant (the countries of the eastern Mediterranean.)” Levantin: “Originaire du Levant (la côte occidentale de l’Asie sur la Méditerranée.)” Levantiner: “Bewohner der Levante (Länder um das östl. Mittelmeer, Küsten Kleinasiens.)”]




Agredit: —Constantment agredit per tanta d’imatge d’ídol datpelcul esbombant pertot arreu creences de capdecony. Diu el Beneit Setzè, en veu baixa, des del seu balcó on sura l’esgarrifosa ferum de por dels beneits de baix qui esbomben imatges carallots d’ídol datpelcul: “—La puta, redéu, quant de beneit; tot n’és a vessar!”




Irrisòria dignitat dels pretensiosos: —Tufegen des d’alta volada els enlairats. Llur pudor ens envaeix, n’orxeguem arxirepel·lits. No és que pixin alt, és que de retruc se’ns pixen. Diu en John Cowper Powys parlant de n’Oscar Wilde: “—Si fos posa de gaudir del plaer que et duen els propis gests espontanis, en Wilde era un faroner d’allò pitjoret. És clar que la tòtila gravetat de pler de generals, jutges i arquebisbes els és tan artificial com a ell li era la seua deliciosa insolència.”




Invent de Satanàs (més esplets hagiogràfics): —El dos de juny de 1997 acabava de llegir aquest llibre d’en Peter Stanford, The Devil (a Biography), del 1996. Veig, per les notetes que en prenguí, que, en aquesta teodicea del diable, això s’hi troba…



Que, com els “pares de l’església” varen anar engreixant els mites recollits dels temps de la picor, i així n’afegiren noves troballes i invents de tota jeia (com ara allò de Jesús i en acabat tota la collonada adjacent, amb la verge, la trinitat, la immortalitat, etc…), també feren el mateix amb l’invent engreixat de l’enemic número u.



—Pecat original: idea indicada per escrit per Pau (cap a l’any 60), proposat com a veritat per Ireneu (cap a l’any 180), integrat al cànon per Agustí (cap a l’any 420). (Així s’inventen les falornioses “veritats”: inventant-les.)



Amb els gnòstics, l’heretge Marció (~160) pensa que el Jahvè de la bíblia és el diable. El diable i déu, dos poders si fa no fa de potents — de cops guanya l’un, de cops l’altre. Això ja ve de molt més lluny, els zoroastrians, etc.



El demiürg satànic Jahvè (de la bíblia) fa tota mena de cruels putades a la gent. Per exemple, pel caprici capdecony de provar Job, li mata els criats, els ramats, els fills… També, Jahvè dóna suport a les violacions. Diu: Assassineu tothom si mai venceu cap poble, estalvieu-n’hi només les minyones i llavors desminyoneu-les a lloure, etc.



Els bogomils (deixebles d’en Bogomil, ~950) tornaran a veure tot el món visible com a diabòlic. En Satanael, fill gran de déu, se li rebel·la i crea aquest collons d’univers on som a xauxinar-hi en merdosa dolor. T’has de despullar de tota pompa, etc. Els càtars hi piquen, els imperialistes els desfan, els catalans rebre-hi rai. Maleït dimoni.



El merdós ultraplom Tertul·lià (~220) escriu tractats sencers contra la neteja — o la neteja convertida en pecat.



Eusebi (~367) reuneix els evangelis, d’una faisó totalment arbitrària. En tria uns quants, en rebutja uns altres.



Un altre molt colt “pare de l’església”, n’Origen molt fanoc: es capa per devoció. Magnífic exemple. Què esperen tots els beneits! (En Porfiri el denuncia amb raó d’empeltar o disfressar totes les salvatjades cristianes amb la bastida, tot façana i vernís, del sistema filosòfic grec.)



De fet, tanmateix, això rai. Només cal esperar que faci cap l’apocatastasis: la redempció universal del darrer jorn. Aquell jorn ultraclarós àdhuc el diable es veurà remut. Llas, el pessimista Jeroni (~405), bon altre, qui no troba prous collons en les dones per a toldre’ls-els, contradiu en tot l’optimista anorc, n’Origen.



Agustí (~415) esdevé molt antidona. Reprimit repressor, s’inventa l’equació sexe=pecat. Veu l’església com a poder terrenal successor de l’imperi romà. D’ací l’invent dels papes imperials. Veu dimonis pertot arreu. Com vespes, són, diu. I que com més pena i dolor, més seny i coneixement per als homes, enclins sempre a fotre mal, bords del diable.



Gregori (~599), papa i exorcista, s’inventa els set pecats capitals: perills o dimonis quotidians qui poden envair l’ànima.



[La Beauvoir revela com funcionava el mètode burgès de comonir la cuca: “—M’havia posades a les galtes una mica de coloret, ma mare cregué veure-hi l’emprempta forcada de Satanàs: m’exorcitzà amb un carxot.”] [En Patufet és probablement una historieta d’exorcisme. En Patufet és un dimoniet cruspit per vaca (exactament com la monja farta qui descriu en Gregori) qui cal doncs expel·lir, amb merda rai.]



Parlant de merda si fa no fot santa, en Luter (~1540) es plany de les operacions del diable al seu ventre, li menja la merda, el fa petar, no el deixa cagar, etc.



Antoni, el de les temptacions, visqué 105 anys sense rentar-se ni mudar-se mai! Els pobrissons qui el temptaven tant devien portar agulles d’estendre la roba collades al nas.



Atanasi (~360) racista: l’esperit del cardar o dimoni de la luxúria és un negret trempaire. (L’enveja dels negres i llur virot més gros.)



Mafumet veu més tard els seus versets “satànics” esborrats de la bíblia subsidiària (o alcorà) que diuen que va escriure perquè aquells versets revelaven que en certes proeses havia estat ajudat per “les tres deesses”. I les dones ja sabem que són la pell del diable.



Silvestre, papa idòlatra (~1000), posseïa un “cap màgic” qui li responia diabòlicament tot el que volia saber.



Segle XV, el “Malleus Maleficarum” diu que les dones estan predisposades per la natura als fets del diable.



Tots aqueixos “pares de l’església” puden a misògins malignes. Es veuen amenaçats per “bruixes” pertot arreu. [I els qui llavors hi veien “bruixes”, ara hi veuen “agents i invasors d’altres mons”, paranoics rai. Per què cal ésser tan crèdul? Per què fer tant de cas dels boigs…? Qui ensenya religió a casa o a escola forma cervells corcats.]



En canvi, Reginald Scot (1584) assenyadament escriu: “—Creure això de les bruixes és com creure que la lluna és feta de formatge verd. Si fos veritat que les bruixes poguessin fer màgia i maleficis, per què doncs no viurien en tota mena d’honor mundana i feliç per comptes de fer-ho com ho fan, en abjecte obloqui i misèria, i es captenen tothora com a captaires, per tal d’al capdavall acabar, per a més putada, penjades a la forca.”



A propòsit, la inquisició lladra qui assassinà tantes de “bruixes endimoniades” encara matava l’any 1826: penjaren un quàker, cremaren un jueu. Maleïts lladres, qui nosaltres encara aguantem!



[Tant se val. Un altre dia parlarem del lent invent de la verge, i de les seues assumpcions, i virginals deslliuraments, i de les lentes adquisicions dels atributs que ja pertanyien a les antigues deesses; parlarem del triganer invent del cels, del triganer invent dels inferns, de triganer invent i desinvent dels purgatoris, i dels llimbs, dels llums dels llamps, dels lloms dels qui ballem-la magra prou, etc. Carallotades rai; pas que en manquen gens entre els peguíssims idòlatres, qui el diable deu confondre a cada instant, o no s’empescarien pas tantes de bestiades.]