26 de vidriols als salpassers

Aclucallades (26) Plagiat de na Margaret Cho: –“Per què hauria d’observar el sàbat quan podria estar observant dues xicarronetes toquejant-se els pipinets...?” Tot el que no és, és: –Aquesta és (per a nosaltres: els qui pensem) la quiditat més extraordinària de l’ésser – que sempre és. Car si no fos, ja no fóra pensable. I tot el pensable és. Pots dir: “Això no és un Miró”, o “Això no és un Miró genuí”, però només cal que diguis: “Això és un Miró fals” per adonar-te’n que és un Miró [tret que fals, és clar]. O dius: “Això no és un Cho”, però et dic: “Ho és, un Cho fals” – i ho és. Dius: “No és independent.” Dic: “És dependent!” Encara millor. Dius: “No és viu.” Dic: “És mort!” És com si parlés a la paret: –I la paret m’escolta. El missatge: –El missatge és la mentida. Per què el qui pensa hauria d’ésser responsable del que fan els copròfags qui se’l creuen...? No hi ha ningú altre que pensi...? No hauria d’ésser “propi de l’home” la facultat de no creure’s el qui et ven falòrnies...? Val la pena una humanitat de pensament únic...? En aquest darrer cas, més val el suïcidi general. Polítics i generals, culpables de cada guerra; mestres i historiadors, culpables de cada odi. Cada fill de profeta armat, culpable de tanta de matança. I oi tots plegats que en rebran, de medalles i guardons...! L’amor a “déu” paga per les bombes que llavors ja no sacrificaran bocs qui ja no boqueixen, mes qui hom (els boquers) venen a llurs boqueries, les bombes sacrificaran ara “enemics” – cada boc i ovella qui el moro ha de matar ve taxada durament per l’estat, pel govern, perquè es transformi en bomba a emprar contra els “rebels”. La sang vol sang. Sacrifici de missa o altra merda religiosa només serveix per a acceptar el sacrifici dels qui van contra el poder. La sang de l’anyell duu sempre a més mort. I el romanent, devessall de femta malalta. Tot (sangassa) fot cap al mateix lloc, el duad, el riu atorrentat dels morts i tota la merda cagada. I on s’arramassa el duad – a la bassa que arrabassa cal forat únic del no-res, d’on res altre doncs no surt. Rebel: –Qui no vol fer diners (i més qui no vol “guanyar-ne”, car només en pots guanyar on altri en perd) és l’únic i autèntic rebel. Qui no vol fer diners (ni hi veu cap gràcia), el poder el puneix, el poder cerca a punir-lo amb esquírria i ferotgia. Hom el castiga a la pobretat, hom el castiga a la malaltia. Al mínim avalot, sempre surt rebent; qualsevol poder voldria anihilar-lo, esborrar-lo del mapa, treure’l del món – que no donés més l’exemple (altament càustic) del lògic i legítim. Per a tots els sistemes polítics, és a dir, d’opressió, no hi ha pitjor perversitat. Esdevé el tothora perseguit; pitjor: l’empaitat, l’apartat de tot arreu. Esclaus: –Maleïts agents totalitaris – culpables de fet que la voluntat absoluta del dictador pugui efectuar-se. Tot hi és de més: –Que hi hagi res per comtes de no res ja és excessiu. Que aquest quelcom s’esdevingui, afegeix excés a l’excessiu. Que aquest excés pugui, damunt, pensar-se, l’excessivitat ja sembla llavors boja. I tot sense que tregui cap a res. Tres aberracions, doncs, monstruoses – o: Sense excés, res. Com cada excés, cadascuna d’aqueixes tres grotesques aberracions s’estavellaran al cul de sac de l’atzucac i desapareixeran d’un espetec. I qui ho trobi poc convenient s’haurà de ben collons fotre. Cada accident com cada essència: –Sospitosos rai. Variacions culturals: –No ho comprendran mai – llur racisme contra nosaltres aixeca el nostre odi contra ells. Els pobles hegemòniques s’han tornats culturalment feixistes (ço és, nacionalistes d’estat) per tal de conservar els privilegis de llur hegemonia conquerida per la violència i el carnatge. Buits: –Quin buit deixa el mort? Un buit directament respectiu a l’espai ocupat en vida. Més gros, doncs, o més petit. De què s’ompl el buit deixat pel mort? De noves creixences. D’excrescències d’allò que romania a frec. Com més espai alliberat, més floració, floriment, ai, i floridura. Algun tou d’epígons genuïns i una estesa de paràsits amb botris i xucladors que fan anèmic el forat. Ara, quin buit deixa l’anònim? Cap. Allò innominat és sempre absent [no pas que fos mai inexistent per ell mateix, però ho era per a tothom qui hagués fallit d’anomenar-lo. Ara, desaparegut, tampoc no deixa forat; si no sabies que hi era, és com si mai no hi hagués sigut. Mai no ha existit, tot i que era: i hi era, i no fou trobat. Introbat, tampoc no pots trobar-lo a mancar]. Merda per als duals: –Si hom diu que som dos, carn i esperit, li dic que ens avenim malament rai. Els esperons lúbrics de la carn l’esperit em fereixen i ens duem ensems doncs a l’escorxador del bordell. Altre no hi podem fotre que fotre. Fotem cossos esperonats per la lubricitat esbojarrada de la carn qui ens cavalca, mestressa cruel, l’esperit acollonit. Llengües que es moren: –Vull dir, llengües que es moren de riure. Mentre totes les de la vora es moren de veritat. Com més riurem més viurem. Això diu el savi Douglas R. Hofstadter, a Le Ton Beau de Marot (1997), pàg. 487: “–Això de “llengua morta” és, és clar, una metàfora arrelada a la mort que pateixen els individus. Pel món, contínuament llengües s’esvaeixen, i hom podria adduir que aqueixes extincions, com les de cap individu, són tragèdies qui-sap-lo grosses. Mes, de la mateixa manera que podem demanar-nos si l’esperit o l’ànima d’algú qui es mor no continua vivint eslleïdament en el pensament o el cervell dels qui el conegueren, així mateix podem creure que tota llengua morta pot continuar vivint de manera esparsa i diluïda en la vida de les llengües més parentes i “amigues”. “–To make this concrete, suppose that the French language, in some improbable cataclysm, were suddently wiped out – no native speakers left anywhere. Would it be impossibly far-fetched to argue that some of the “soul” of French nonetheless survived in, say, the Italian or Catalan languages?” Car n’hi ha ja prou per a creure que si, després de centúries de jurcar-hi esmeperdudament, ni el gavatx ni el xarnec no han pogut assassinar del tot el català, aquest català serà al capdavall no solament el qui els enterrarà (sens dubte ha crescut més ferreny i sereny, empedreït, passat massa vegades per la pedra), sinó qui dins la seua terra, doncs, serà l’únic qui en conservarà les traces, o els indicis de l’ànima – una mica del geni (sovint maligne i sapastre, mortridor) qui adés les animava. Així que: Qui se’n riu més fortament i ronca, si doncs no qui el darrer se’n riu...? Els qui escriuen en provincià: –Els qui escriuen en provincià, me’n fot com d’un pià – que entre ells s’ho masteguin i que baldament cap gargall ennuegós no me’ls ennuegui tampoc a mort – només els mancava això, pobra copròfaga gent. Ara, molt més emprenyadors són els qui escriuen en català i llavors, enmig del text, et foten en provincià (en xarnec) els noms d’obres (films, novel·les, quadres, òperes...) no pas en llurs noms originals (en anglès, alemany, rus, japonès...) o en llurs noms naturals en català – no! te’ls foten per barret en provincià (en xarnec), d’on que pleguis de llegir-los en sec, d’espetec, i altament irat – car qui vol saber què diu un provincià – hi ha de dir, per força, merda, car té un cervell “ocupat”.

Aclucallades --25--

Aclucallades (25) Qui prediu desitja: –Qui prediu la meua mort la desitja, i per això li etzib una puntada als ous (si en té); qui prediu la mort del català la desitja, i per això li trenc el nas (si en té..., car sovint qui ho diu és un maleït fantasma malcolgat que ni el que diu no sap). (Algú desitjat mort, encontinent ja l’és, n’és. Que camini només vol dir que és un fantasma perillós; altrament, mort, se n’estava com tot mort comcal i prou coindet i modest. Per això me’n vaig lluny, perquè el fantasma malparit no m’hegui.) [Jo predic llibertat, independència, plenitud!] [Predic (car hi ha molts més de catalans ara que no hi havia anglesos llavors (i si diem alfabetitzats la xifra creix enormement)), predic milers de Xèicspies en català!] Plató: –El capdecony qui se’n va anar del prat i l’olivera, i la querrina i l’ocell, i el ventijol i la pageseta, a la puta fosca romàtica cova del pixum i la fortor a veure-hi ballar grotesques flames i ombres – aitan capdecony com els cagalans qui substituïren el nom del xampany pel nom d’una vena que porta sang gastada. Parroquians: –Parroquians: parroquiers: un altre nom per als lloros o periquets; papagais qui, adoctrinats, repeteixen pòstumament allò que els ensenyà el fotut profeta. La religió, doncs: un sistema dogmàtic de bestiadetes perquè els lloros adoctrinats les repeteixin. “Epana” és la religió. Com va dir en Cioran: “–Són els capellans qui han feta “epana”, i a “epana” no val la pena mai anar-hi altre que per a imaginar quin plaer no fóra de matar-hi capellans.” Aquelles esglésies que bateguen com ous malèfics. Això són, sobretot si les veus amb el penell al capdamunt del maleït cloquer. El penell és una gallina qui cloqueja, i la puta església l’ou malèfic que la malèfica gallina ha post. L’empalat per pecats de cul per l’església inquisitorial. En deien “cagalló del penediment” el ferro o el pal que et foten recte amunt fins que el treus per la boca. I doncs, això convindria, millor que no cap gallina per penell al capdamunt de cap cloquer de cap església, un pobre empalat, de marieta, o d’adúltera, o de datpelcul... I de fet, els més datspelcul són el més “fidels” parroquians. I el pitjor és que ni ho saben. Una astringència més per a la República d’en Plató: –En un somni he cregut haver esdevingut aquell carallot d’en Plató i que m’havia oblidada al tinter encara una astringència necessària per al benésser de la república. I era que a les cinc passades migdia [les 5 pm] era l’hora de fer de ventre per a tothom [per a tota la república sense excepció]. Qui ‘‘no pot’’ cagar a les 5 pm no pot (per collons) cagar fins a l’endemà a les 5pm (si pot). Carallotades, rai, pobre home, prou ho dic. [I també (amb molta més de raó) ho deia n’Spinoza.] Aparicions: –Som al 1674. Això, tret d’un intercanvi de lletres entre un admirador, Hugo Boxel, i Spinoza mateix. Diu HB: –Us escric per saber quina opinió us mereixen les aparicions i els esperits o espectres... Posant que reconeguéssiu llur existència, quina duració de vida els allereu...? Car n’hi ha qui els creuen mortals, i d’altres immortals. Els teòlegs i els filòsofs contemporanis prou estan d’acord a admetre l’existència de certes d’aqueixes criatures, tot i que estiguin disconformes quant a la natura de llur essència. Diria que, tot i que estiguéssiu a favor de llur existència, no aniríeu pas tan lluny com per a admetre que alguns d’ells fossin les ànimes dels morts, com defensen els qui són de la fe romana. Diu Spinoza: –No solament les veritats, també les foteses i les fantasies em serveixen... Tanmateix, deixéssim de cantó si els esperits són delusions o fantasies, car veig que, ençà de negar-los, fins i tot dubtar-ne l’existència us sembla estrany, convençut com esteu de les historietes antigues i modernes. En canvi, si voleu que us sigui sincer, no he llegit mai ningú qui clarament demostrés l’existència de coses així. Mai no he assolit d’escatir què foren, i tampoc ningú me n’ha fet cinc cèntims prou creïbles. Allò que de debò espigolem és que hi ha quelcom la natura del qual desconeixem. Si els filòsofs decidien d’anomenar allò que no sabem “esperits”, llavors no en negaré pas l’existència, car hi ha una infinitat de coses de les quals no en sé treure l’entrellat. Ara, expliqueu-m’ho una miqueta. Què foren aqueixos esperits o espectres...? Canalla, folls, tocats del bolet...? Car tot el que se’n sent a llur propòsit sembla que es relacioni a les ximpleries i diversions d’infants i de boigs. Diu HB: –Ara us diré, estimat amic, per què crec que els esperits existeixen. Primer perquè escau a la beutat i perfecció de l’univers que ho facin. Segon perquè és probable que el creador els creés pel fet que són més propers a la seua imatge que no pas els éssers corporals. Tercer perquè com el cos existeix sense l’ànima, també l’ànima sense el cos. Quart, i prou, perquè cal que no hi hagi àrea o espai sobirà, per fosc que sigui, sense habitants propis, d’on que l’espai incommensurable entre nosaltres i els estels sigui, no pas buit, ans poblat densament per éssers espirituals. Cal suposar que els més remots i alts siguin totalment eteris, mentre que els més pesentets a les regions més baixes siguin criatures fetes de substància subtil i primeta, encara que també invisible. Així que crec que hi ha esperits de tota mena, tret potser que no n’hi ha cap del sexe femení. Un ciutadà savi i educat, coneixença meua, un camí em va dir que a la factoria de sa mare on covaven el brou de la cervesa s’hi sentien a la nit sorolls d’operaris com si fóssim al jorn mateix, quan la confecció de la cervesa és en ple funcionament... Pel que fa als àvols dimonis qui torturen els homes maleïts tant en aquesta vida com a l’infern, i qui embruixen la gent, crec que tot això són faules. No dic res de capellans i monjos qui en diuen tantes i de tan crespes que la gent se’n cansen... Ara, responent al passatge on parleu sobre carallots i boigs, només us diré què en deia l’erudit Lavater, al capdavall del seu primer llibre sobre els espectres: “–Qui gosi desdir tants de testimonis, tant antics com moderns, no crec que valgui la pena creure-se’l. Car, així com és marca de frivolitat prestar una orella incontinent a cada historieta de fantasmes, també fóra de palès desvergonyit contradir, sense solta ni volta, tants de prou fiables historiadors, pares de l’església, i d’altres feixucs personatges d’autoritat.” Diu Spinoza: –He trobades les historietes que dèieu d’en Plini i en Suetoni. Us confessaré que n’estic d’allò més esbalaït, no pas per les historietes, ans pel fet que es rebaixessin a empescar-se-les o contar-les. No comprenc per què persones amb talent i judici facin malbé llur aptitud per a la retòrica tractant de convèncer-nos de tals foteses. La discrepància que en llegir els vostres autors us féu decidir d’admetre amb tota certesa l’existència del esperits masculins, alhora tot dubtant molt que cap de femení pogués fer-ho, em sembla d’allò més fantasiosa i poc fonamentada. Si de debò fos la vostra opinió semblaria la del vulgar qui imagina que déu és mascle i no femella. No em sé explicar per què tots els qui han vistes tantes de nues aparicions no han fixats els ulls justament a l’indret de l’entrecuix que hauria resolt la qüestió d’una vegada. O eren massa vergonyosets o no s’havien assabentats de la discrepància... Quant a les vostres raons a favor de l’existència dels esperits, parlem-ne. Pel que fa a la primera: la beutat, car amic, no és tant una qualitat de l’objecte observat, com un efecte en aquell qui l’observa... Pel que fa a la tercera, us diré que també la veig absurda. D’aquesta manera podríeu dir que d’altres facultats, com ara la memòria, l’oïda, la vista, etc., existeixen sense cos pel fet que un cos pot existir sense memòria, oïda, vista, etc. O que una esfera pot existir sense un cercle pel fet que un cercle existeix sense una esfera. El cas que em conteu del ciutadà sòlid i seriós qui volia inferir l’existència dels barrufets del fet que sentia els cervesaires espectrals treballar de nit a la factoria de sa mare i fer-hi els mateixos sorolls que hom hi feia durant el jorn, em sembla irrisori. Faríem bé de fer com Juli Cèsar que, segons el vostre Suetoni, de tot això se’n fotia. Diu HB: –Que presumptuós i ultracuidat de riure-se’n de tants d’autoritaris testimonis antics i moderns! I en Cèsar no ridiculitzà pas els esperits, ridiculitzà els presagis, i, si en canvi hagués fet cas de Spurina, no hauria acabat assassinat. Acaba Spinoza: –L’autoritat d’en Plató, de n’Aristòtil, d’en Sòcrates, no em diu gaire res. M’hauria sobtat que, entost d’ells, haguéssiu en canvi al·ludit a l’autoritat de n’Epicur, d’en Demòcrit, d’en Lucreci, o dels altres atomistes o dels pensadors qui creuen en la veracitat de la teoria atòmica. No és gens estrany que persones qui s’han empescades qualitats ocultes, espècies intencionals, formes substancials i milers de foteses d’aqueixes..., s’hagin empescats també espectres i esperits, i s’hagin creguts o fets creure tots els contes de la vora del foc només per tal de restar reputació a en Demòcrit, a qui portaven tanta d’enveja i rancúnia que acabaren cremant-li tots els llibres que molt famosament havia publicats. [Toc!] Si sou enclí a creure-us aitals testimonis, què us fa negar els miracles de la verge beneita i de tots els sants...? Això ha estat descrit per tants de filòsofs, teòlegs i historiadors que em fóra fàcil d’adduir-ne cent per cadascun dels vostres sobre les aparicions. [Retoc!] Leopardiana: –Si la vida no és pas gaire important (una espurneta fugaç i ventissa en la foscor infinita de l’eternitat del no-re), encara n’és menys (d’important) fer-la malbé matant-te – i encara menys matant-te per qualsevol causa passional, amorosa, envejosa, avariciosa... – precisament perquè la vida no és gaire important. Si no és doncs important, tot allò que facis per tal de fugir-ne la no-importància per força encara ha d’ésser menys important. Et mataries per cap cony: un forat de carn? Per cap cos: carn qui es corromp com la teua? (Quin escàndol! No en tens prou amb el teu?) Per cap bandera: drapot pintat? Per cap or: pedra grogosa? Per cap abstracció: fum d’efímer mareig? Per què et mataves...? Per allò que, pel fet que és subsidiari a la vida, té menys importància que la vida mateixa, la qual no té gaire importància, i en darrera anàlisi, eixamplant l’horitzó enllà de l’espurneta, de fet gens? Guerres: –Aquests datspelcul de la “guerra contra les drogues” se n’adonen que la pitjor (millor) droga és la vida mateixa...? Els vius som els drogats de vida. Per què no porteu la guerra a les darreres conseqüències, i no foteu doncs volar la puta terra amb les mateixes armes de destrucció total amb què feu la guerra contra les altres drogues – la política, el comerç, la religió...? Diu amb raó el Silè d’en Sòfocles: “–El millor és no haver nascut. I, un cop nat, el millor és morir com més aviat.” Car com més t’arrapes a la vida, més allargues la tortura. I llavors prens gust a la tortura, en tastes i retastes l’amargor, qui lentament esdevé dolça. Vivim, és clar, enganats. Vida: – Vaporets de verí vital = vici – vici sense vaccí. “T’etivoques, capdecony”: –O en llegir la poesia dels antics datspelcul... Ah, vastes desolacions escatxigades per falòrnies, depravacions, estridents. Com eixorivir-ho ans netejar-ho una miqueta?De fet, potser caldria dir els mots pel que de debò signifiquen. Trasconillament dels codis – degudament abreujats en dur impacte anconal de rude botifarra. Per un exemple (apujadet), una de les llistetes on el significant adquireix el bell bo significat més amagat, podria anar així: fe = llengua al palter (fidel = llepapalters; etc.) pàtria = cadàver amor = lleterada. (...) déu = merda pàtria = (carcassa putrefacta, ja ho he dit) rei = canfelip. (...) mare = cigala cel (paradís) = cony infern = soroll ànima = galivances; galindaines cos = esquelet cor = formiguer. (...) (la) mort = el buf (de descans) (el) mort = la bufa = puf! = l’empastifada món (terra) = vesper guerra = merder al vesper. (...) amar = enteranyinar amat = enteranyinat amador = aranya (...) temps = espai... vida = verí societat, humanitat, poble, tribu, nació... = paltruu, budellam. Ei, i així anar fent; llisteta de llestet lleig llec. i per fer-ho més enjogassat encara, que funcioni el tripijoc inversament. Cadàver = pàtria; aranya = amant, etc. La qüestió: tornéssim al significant el significat “autèntic”. Bo i fent “millor cabdell del mal cordill de les paraules”. Això fóra saber llegir. [Parlant de cordills desencordillats, aquest Espriu, se li veu, era un pobre destrempat – volia pelar-se-la de continu, mes el seu honor personal, la seua vergonya, no fos cas que fos vist per “l’ull orb”, li ho vedava, ai. Escandalós: veu “el bisbe” com a truc reeixit (“com a prestigi”) de la mort. Amb això ja es retrata, defineix. “Tens dues filles, sangonera.” Se’ns fa la boca aigua. Un bisbe amb collons i tot. Quin bisbe més ben fet! I ah, si l’aranya fos l’amador! Les germanes pansides, mortes en vida, s’eixorivien: potes d’amant els circulen, ombrívoles, expressionistes, per les parets, dretes cap al llit, on ja no hi caldrien bisbes (ni morir debades i sense més distraccions)! I sempre el Solell, amb els seus raigs d’ull orb de “déu” (o filiformes efluvis del seu forat del cul poixèvol, nic, irritat), recorrent com aranya el pergamí de les mòmies vivents... I l’amant? L’amant és el poeta. Ja no s’escanya el bisbe (no se la pela), com ja no ens l’escanyem: amb el nostre harem d’amatents sorelles, a qui li caldria.] Mes som-hi per feina. Desempolseguéssim els encarcarats antics. Que tanta d’antiga falòrnia – se’ls veu sovint el llautó. Massa de vegades servint excuses al burgeset mamaire, o ja es fiquen directament al servei dels botxins emmedallats i dels altres enfaldillats; pagats doncs pels missaires, pels repressors amb faldilles i en faldilles; sots les faldilles, culs roents martiritzats per bisbes a la biorxa fets. Exemples. L’obscè Verdaguer: “Al canfelip del cony que a tots nos hi convida / qui el cor li negarà? / A una merda que enteranyina amb eixa lleterada sens mida / qui no l’estimarà?” Quin homenic més salat! I el carrinclonet Maragall: “Aquest vesper, sia com sia / tan extens, tan divers, tan temporal; / aquest vesper, amb tot lo que s’hi cria, / és el meu cadàver, merda, / i no podria ésser també un cony?” Tot això és massa divertit. Ei, lo panxut Aribau: “En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró de la cigala la dolça llet bevia.” (Per això pujares tan sa!) En López-Picaó (al pòdex): “L’alè de la merda la nuditat perfila / com la ventada austera del cony cast. / Salut, Adam; salut, grapat d’argila / repòs de la merda contenta del seu abast.” El carregós esbombaire Bartra: “Germans, en veritat us dic que només la teranyina és destí.” (Òspic, parles clar!) “Parla, tu ets l’home; una merda tremola en l’aire: neix el vesper dintre l’ull.” (Doncs fotrem goig.) El llepapalters Riba, un dels pitjors (en pic “autentificat”, millors): “Llavors he dit: creixença del vesper, / merda pura, jo sóc cap al teu moviment. / Tal meu instant renova obscurament / un cony que per l’arrel m’aferra.” (Punyeteret.) I així anar fent. No cal dir que la subtil argúcia també funciona en prosa (i fot igual de riure). Un parell d’exemples d’aquests dos altres (altríssims) catalans (premis Nobel i tot: això rai, van barats). El tanoca Simon: “...sí, aviat el vent... passant... envejant els adormits, criatures peribles i transitòries, envejant-ne llurs possibilitats, facultats d’oblit, de pau – llur privilegi de poder bufar.” [Hà! El vent “envejant” als homes que puguin bufar!] I el faveta Camús (volia ésser un altre Braç i Llac i se’n va quedar amb les ganes): “La meua cigala i la història: Com hom li explica allò de l’Sputnik, la meua cigala dient: Oh, no m’agradaria pas gens ésser allà dalt tan amunt!” No cal dir que la mònita sirga en tots els idiomes. I com més místic i inspirat i infús i teopnèustic el capdecony, millor.

Demaneu-me si encara sóc viu

Demaneu-me si encara sóc viu Demaneu-me si encara sóc viu, i, si hò, en quin món visc. Què responc...? Que hò, mes que he passat a pitjor vida. Del quart món on era, sóc al cinquè. A començs del 1974 hi havia l’esperança. El quart món podia aviat accedir al tercer, al segon, al primer... N’Edmond Taylor ho deia ben clar. El gran Exèrcit Totbasc d’Alliberament ens donava joies seguides. El Carreró Blancó a fer punyetes, el Francó dinyant-la molt lleig, tot el castelladrisme escaguissant-se... Titolava n’Edmond: El Quart Món. Un munt d’antigues nacions s’aixequen a exigir l’independència. Serà el mapa d’Europa d’ací a no re com el que mostrem a l’esquerra...? [Publicat a Horizon; volum XVI, núm. 2; 1974.) Tothom a Catalònia, cada català, de Perpinyà a Alacant, volia l’independència i sabia que la teníem a tocar de mà... Llas! Els dels sacs dels diners es van entendre entre ells, i tot se’n va anar en orris. Catalunya, motor de tota Catalònia, es va cagar com un cagalló fluix, tremolós i malaltís: advingué el pujolisme. Khordi Pukhol, l’agent dels dels sacs de doblers, recolzà el Quan Cago, en tost de deixar’l que s’estrompés i tothom sabés que era (com encara és i sempre serà) un altre Francó il·legal – és a dir, un bocí de merda que tot el que signés no significaria, a cap dels mons amb cara i ulls, altre que molt efímera (i molt pudent) caguerada. I ara tenim el Mates de fregar esfínters a les Balears, el Kamps de la mort a València, el Xoriçu a Barcelona; a Perpinyà la mateixa infecta diarrea jacobina... Tret que tot ha empitjorat... Car ens han morta l’esperança. I hem anat baixant de món... Enjorn serem al darrer, aquell on tot crema i esdevé cendra, i la cendra s’espargeix i tot s’oblida i no hi roman re. Tot s’empitjora. La gent més maligna i ignorant al poder. Abans hi havia carallots sense influència que del que parlaven en deien tortosí, lleidatà, etc..., eren els ignorants (i de vegades els plagues, els barralbuits, els faceciosos...) Els mínimament educats sempre n’hem dit d’una sola manera: parlem català, i en català. I s’ha acabat. A València, per què collons hauria d’ésser diferent...? Potser perquè manen els ignorants i els malignes. Els qui del que parlen en diuen balenfiano són (a part dels agents del castelladrisme anihilador) uns ignorants. I prou. Tot va pitjor. A Europa ens diuen: “Catalans a cagar; desapareixeu per sempre més; ja ens heu emprenyat prou; el vostre idioma el foteu comuna avall, i, sobre, beseu i llepeu i rellepeu el canfelip on la merda dels vostre idioma s’escola.” Europa ens diu: “Us n’aneu a la merda!” Literalment: “Us n’aneu a la merda! Esdeveniu merda del Merdís. Us torneu tots castelladres, o a Europa valtres no hi cabeu!” (“You must all become fucking castilian thieves, or Europe connais pas, weiss es nicht, nitxevò ni znàiu; Catalonia, what the fuck is that? The moneybaggers told us to do away with any obstreperous intruder, to do in any uncertified creep crawling around, to do without any annoying snag in the proper working of the money-making machine.”) Més malament som doncs que no amb el Francó. Amb el Francó tothom sabia que aquell pobre cagallonet sanguinari no era altre que un bocí de merda il·legal, i que doncs tot allò que signés [com ara donar-li al Quan Cago aquell palter que en deien (ai, i en diuen encara!) “epana”], no valia sinó merda. Mes ah, entre botiflers i feixistes foteren una “contitufion”, i ara tota la merda i el palter han esdevinguts “legals” de cara al primer món (el que compta, ep), i potser el segon i el tercer i tot – i ens donen pel cul del cervell fins que ja no en tenim, i, la llibertat, als collons – als collons del mai més. Sempre el mateix feixisme: Quan Cago, Canfelipa Gonfales, Assnàs, Sabates... Sempre el mateix botiflerisme: Pukhol, Gallina, Caguerot amb Xoriçu.... Per això cal l’exèrcit totcatalà d’alliberament, per això cal mai no callar, per això cal mai no obeir, per això cal anar pujant, i pujant, car som a frec de no-re. Ah, companys, qui pogués tornar al quart món si més no...!

24 d'aclucallades

Vint-i-quatrè d’aclucallades La raó per a viure: –Anomenem tantes de “coses” que no existeixen. Diem “déu” i no hi ha déu, diem “temps” i no hi ha temps, diem “ànima” i no hi ha ànima, diem “individu” i no hi ha individu... Són “coses” que “són” sense ésser – car tot el que hom anomena ja “és”. Mes llur “ésser” es limita a existir en concepte. En concepte, no pas en realitat concreta. Només el que existeix – és a dir, s’estén en l’espai de la realitat concreta – val la pena d’ésser anomenat. I no ens en mancarà pas, de teca a anomenar. Tindrem por a perdre totes aqueixes camàndules que tanta d’utilitat – i sobretot d’entreteniment! – ens duen en la vida quotidiana, i que sovint tanta de tendresa ens desvetllen. Mes les noves descobertes, per noves, seran més tendres encara. I les adoptarem, i ens hi farem com ens férem amb les velles. Ens acostumem a tot. Potser que fóra hora que ens acostuméssim a la veritat, per comptes de la falòrnia. I, doncs, quantes de “coses” existeixen sense nom! Ací hi ha el tresor amagat – ací hi ha la raó per a viure – per anomenar el que hi ha – (i desanomenar l’anomenat que no hi és – per desempallegar-nos de tanta d’equivocació). Així és com es construeix el text en el varengatge del viure: –El que penses, el que somies, el que desitges (ambicions, fal·leres, galivances), el que idees (projectes, sistemes, fantasies), el que sents... és SIMULTANI amb el que fas, i doncs, té absolutament la mateixa vàlua en les unitats de la teua existència. Aquest moment “teu” és tot això. Donar cap prioritat al “fet” damunt el pensat, l’ideat, el somiat, el gruat, el sentit..., et sostreu existència. Formatges: –L’escriptor es creu d’ésser el melic del món, i que quan treu quelcom al mercat, o de cara al públic, és com si donés a tastar tastets dels seus formatges únics al món. I els llegidors no són sinó pardalets puçosos, escarransidots, qui s’atansen temorecs a ficar-hi cops de bec, i surten tot estarrufadets, piulant i garlant, dient qui sap què. I se’n moren a gavadals, de pardalets..., mes això què hi fa...? Car els formatges de l’autor són eterns, i sempre, pels segles dels segles, vindran nous pardalets fastigosets a ficar el bec al mos de formatget que l’autor es denyava, massa amplot, monumental, d’ensenyar a la gent. En canvi, el llegidor “molt entès” es creu d’ésser el melic del món, i que, generós de sobrepuig, de trast en trast tria de tastar qualque formatge de les lleixes aitan farcides com volten pel món. Tria els formatges amb molt d’ultracuidament, superioritat... Car és ell qui es rebaixa a tastar-te, formatget de merda. I sovint ecs. Tot seguit ha d’escopinar el que es duia al bec: –Quina orqueria, això és oradura, impaïble, vós; mai més no tastaré un formatge d’aquesta lletera capdecony. Rarament, l’entès tasta un formatge que li fa patxoca; llavors s’escarafalla molt, com un descobridor i diu: –Collons, si és bo! Els compraré tots, i els vantaré pertot arreu, car aquest és un formatge qui, molt extravagantment, s’enduu l’oli. D’aquesta marca tothom que en tasti a manès i amb impaciència, car així ho dic, i sóc el més entès, l’únic entès, en formatges, jotfot. Al text, i a esbrinar-hi, assidu: –Quina funció més alta no voldries, escriptor, que la d’ésser, pertinaç i gens untívol, martell crític del poder...! Si el qui escriu se n’està, de criticar el poder, el poder dominant, el poder terrorista, el poder totalitzant, el poder que en l’àrea on el qui escriu actua és el dominant (o posem que en critica un que no és el dominant ni pensaments, un que, per comptes d’un poder, és un voler i no poder), el qui escriu és un entretingudet i gràcies. És un tros de puteta i prou. No és pas cap escriptor. Tothom sap que el compromís és merda. L’escriptor és sempre a l’oposició. Les hegemonies mai no tenen raó: en re. Hi ha els neguits d’expressió, mes l’expressió sempre ha de martellejar el qui abassega el poder en detriment de tothom altri. I l’escriptor ha d’insistir-hi fins que el poder no pertangui de debò a tothom. Derrida, Jankélévitch, tots aqueixos filòsofs amb careta de catecumen datpelcul, de bon minyó sempre impotent: “–Ah, tendre enyor de pupitre d’infància! Hem romasos mocosets del fer-ho bé (gairebé de l’excel·lir-hi) davant la mestrota – deessa severa ans tostemps insatisfeta.” Aplicats, obedients acadèmics, mai no gaire espavilats. Pobrissons, quina no en dirien per a estalviar-se el carxot, i rebre la bona nota del ninot icterici i fastigós qui somriu com un beneit. Article signat: –Hom signa els articles als diaris per a demostrar-se fefaentment que hom és de debò (part dessota les manifestacions decebedores d’allò que hom és capaç de capir amb els ulls) un escarbat. Ve-li: un escarbat. Adoneu-vos-en, si us plau... Tantost no hi esguardeu, o el full de diari s’ho pensa, que cap ell no hi llambregueu..., sigueu prou murris, i adoneu-vos-en de cua d’ull: La signatura es torna escarbat qui fuig i torna després d’haver anat a pixar, a cagar, a estirar les cames, a fer un mos, a cardar... Ah, la signatura, entranyable escarbat. Diu: “–No n’hi ha prou amb ésser. Cal existir, tu.” Canyetes: –Va dir aquella canyeta escanyolida de Canetti que hauria d’ésser imposat que tots els “afamats” s’haguessin d’anar canviant de nom prou sovint. Semblava ésser enclí que l’estona permesa perquè qualsevol “notable” conservés el mateix nom fos uns cinc anys. Car – deia ell – (com sempre ha dit mant burgès desgraciat) – allò de: cria fama i fica’t a jeure. Cada arrepapat esdevé un frau. Fes-te un nom i i grata’t els collons. Com pots esdevindre un frau...? Sóc de l’opinió que ja érets un frau per començar. La fama i la vàlua sovint no es corresponen gens. Tant de famós fabricat! Tanta d’ídola balmada. Crec, al contrari, que, si ets genuí, com més de nom tens, més de ferm has de pencar. Atès que... Només qui penca, anomena; només qui anomena, descobreix. Només qui descobreix, viu. (...) De jovenet em vaig deixar enganar per mestre Foix. Hi deia, a algun dels seus escrits, quelcom com ara que: El poeta ha d’escriure els poemes anònimament a les parets. Ha d’esbarriar sense signar els fulls escrits als quatre vents... I me’l vaig creure – no pas el bon tit d’ara, el Gratulls qui só – se’l van creure els altres, les despulles dels noms que vaig dur adés, quan encara em creia massa de rucades dites pels “creadors” – creadors de falòrnies, sobretot. I puc ficar-m’hi de peus i trepitjar-hi de valent. Quina mala idea no és! Car... Costa molt de fer-se un nom. I, si el tens, l’aprofites. Els altres s’anaren pseudonimo-dimonitzant molt carallotament fins que foren ignorats del tot. No és el mateix un poema escrit a la paret signat Foix o signat l’escarbat caganer – tot canvia. Si el poema és mig bo, tothom sospita l’escarbat caganer d’haver plagiat Foix, o Bauçà, o Espriu, o Gratulls, o qualque altre d’aquests poetes magnífics: excel·lents, i amb nom. Aforismes: –Projectats a l’horitzó (en grec). Escrits a la paret amb un nom amb prou pes a sota que en subscriu la vàlua. Altrament, què els distingeix de les dites pietoses, és a dir, pudibundes, és a dir, encarcaradores, és a dir, falses, de tant de fanoc amb faldilletes lluents, pudents, clericals...? Noms: “–L’innominat no és...? / –És.” [Hum. També segons Heidegger (Unterwegs zur Sprache) (1959).] És misteri – és presència innominada. Ni bona ni dolenta; és. Tret que encara no ens existeix al magí perquè no l’anomenàvem. “–És només el mot de què disposem que allera Ésser a la cosa. / Què són els mots que tenen aquest poder...? / Què són les coses que els calen mots per tal d’ésser...?” Més tard, fa: “–No fa gaire, i prou matusserament, vaig definir el llenguatge com la casa de l’Ésser. Si hom, en virtut del seu llenguatge, habita dins el clam i la crida de l’Ésser, podria prou escaure’s que els europeus visquéssim en una casa totalment diferent de la del llevantí asiàtic.” (Hum. Aquest llevantí no és gens de fiar.) Les coses són – sense nom, no les “tenim” a la “consciència”, mes són tant, si més no, com les que hem “ensinistrades” mitjançant el sagrament de l’anomenament. L’innominat viu no vist. Invisible, no té nom, mes encara hi és, això rai, no li cal nom per a ésser-hi, rient-se’n, o tranquil, amb dos o quatre o catorze ulls, i bulls, badant a la vora del que s’escunça i del que ocorr. Què diu l’innominat: “Em passa la nau, omplerta d’oblit...?” – com pretén mant clàssic – o... – se’n fot, murri, burleta, una rialleta part dessota la tarota...? Hum, qui sap. Potser no diu re. Potser no penca tant com jo. Qui el troba, l’ha, i l’anomena. Qui n’oblida el nom, no el veu – potser en té una vaga idea, un enyor, mes no li retroba la fesomia, se li esquitlla entre les circumval·lacions, entre els dits, la llengua balba, el cervell ranc... Dónes un nom a un infant i se’t mor. Se’t mor i l’enterres – has enterrat un nom – com qui diu, exactament, no res – un nom amb res dintre – colgares, sebollires un nom buit – això i prou, un nom – guaita-t’ho bé: un nom – res. Què hi havia dins? Res. En Pitàgores assoleix d’escatir la grandària corporal d’un mite – n’Hèrcules, vós! – d’algú doncs qui mai no existí altre que en el magí del cantacançons. I quantes de definicions del purgatori...! Un invent molt recent. I del temps, un invent prou antic. I del subconscient, un invent d’ahir mateix, com qui diu. Els mestres de la falòrnia tenen el do molt esmolat d’anomenar l’inexistent. La metafísica d’en Heidegger, i tant de metafísic deixeble seu, bah, falòrnies rai. Tota metafísica és invent. Ah. I de molta de “cosa” que ja no és (per extingida) què en roman...? Només el nom. Altrament, la “cosa” existeix – i és – tant si l’anomenes com no – qui collons et penses qui ets! Al contrari, perquè l’anomenis, no vol dir que existeixi. A l’univers, l’humà compta com la gallina – o menys. A la “cosa” que existeix innominada no li cal ni la titlla que li posis ni els atributs que li imposis. Serà tal qual, per molt que en la teua ineptitud l’insultis. Ara, tu en depens. Car... com més saps, més ets. Doncs, no són les “coses” les subsidiàries; el subsidiari ets tu. Fins “déu” (la criatura més ruc creada pels humans, pels humans rucs, qui en crear la criatura més totalitària la fan més totalment ruc), fins “déu” ho sabia. El bacallà, doncs: Com “déu” anomenava els animals ja existents (i presents), el bacallà cridava massa (massa xarneguet, massa mitjamerda, massa pudent i coent), i “déu” el va reptar, li etzibà retret, li va dir: Calla! – i va callar: (“bacallà”, en vulgarot). Sense nomenar-lo, tanmateix no solament és, existeix – i, sense nom, té nom! La força de “déu” és nul·la. A la merda l’ànima immortal: –L’única alternativa a la pietosa mort del no-res fóra la no-mort de l’horror infinit. Valéry: “–Els de més ignoren allò que no duu nom. Els de més creuen en tot allò que en duu cap.” [Els de més són uns betzols. Els de menys ho veiem clar: no hi veiem gaire, mes almenys veiem això. Ah, plaer i glòria de morir. El món és ple de capsdeconys sense remei, amb tant de moro del Mafumet, tants de cristians bibliosos, tant de fanoc, i de sucursalista i de lladre, i d’escarransit i de tifut.] Tanoques supervivents: –Cofoiament balafiant l’allargassada benaurança de la mort. [Stupid survivors: –Smugly squandering the lengthy felicity of death.] Els 43,444 noms de l’amor: –Quants de noms té l’amor? Per què tants? Molt de noms per al mateix “sentiment”. Flama inextingible. La pell jurcant pel toc. Deler de l’infant al cos per la tendresa. [I llavors hi ha el verriny – un maleït cínic diria fins i tot: “–Tot és verriny.” Mes s’erraria. Hi ha moltes d’altres “coses” enllà del verriny, enllà del programa de gen monomaniàtic. Hi ha, per exemple, la noble fal·lera d’anomenar.]

Aclucallades -- 23 --

Vint-i-tresè d’aclucallades o de vidriols als salpassers Honor: –L’honor de les dones és just a frec de forat del cul – (i l’honor dels homes molt “homes” es veu que els el duen i serven allí mateix les dones i filles i sors). L’honor cal rentar-la sovint – (tret que no pas amb sang, no fotéssim; amb força aigua calda i neta n’hi hauria d’haver de debò prou.) Tantost un dit li entra al cony..., la dona, la filla, la sor, perd l’honor – i de retop tota la família – sobretot els “homes” de la família – i com més “homes”, els homes, més el perden, llas!, i més a fons – l’ànima tota en parracs, en xàldigues i boïgues. Militars i feixistes, i d’altres molt dignes pallussos pudibunds, només cal veure’ls – ai, que galdosos sense honor! Foten patxoca, foten goig, ufana rai. Treuen guspires, foc pels queixals, i s’abalteixen en acabat de tant de crim de revenja, la depressió com un trebol que se t’esfondra al cap escarransit; es marfonen – deshonorats. Deshonorats, acaneu, vós...! Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix! [Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix!] N’hi ha qui es fan dir “honorables”... I d’altres, encara més pixavins i baladrers, o mitjamerdencs i ultracuidats, “molt honorables” i tot. Honorables...? Hum, això vol dir que cal llençar-los al capdamunt hímens...? I als molt honorables encara més hímens...? Per a fer-los contents, llencem-los doncs damunt tota mena d’honors – i a manca d’hímens, ous. Cada ou conté sota la closca un parell de tels d’himen; es diuen membranes; les membranes envolten rovell, calazes, i els quatre llivells d’albumen de la clara. I, si s’escau (oh glòria breu del quiquiriquic!), el grell! Marcolfes: –Cap puta no n’és tant, ni mai podrà ésser-ne tant, com les qui no són putes. Les putes maries són les pitjors putes, les úniques putes dolentes. [Adient record ací de mestre Joan Oliver, qui volenters faria portar a les guineus pells de burgesa puta.] Vergonya: –En quin mons no hem viscuts...! – temps “clàssics” – cal ésser rata – la mateixa mentalitat – qui voldria tornar-hi – l’escut del soldat hi és l’himen de la verge – la vergonya de perdre el pavès és com la vergonya de perdre l’himen – en ambdues condicions el suïcidi s’imposa per a la “víctima”. Gleichshaltung: –Concepte clau del “tercer imperi” hitlerià [Hitlers Dritte Reich]. En “epanoles” en diuen “contitufion” (o més xarnegament, pikha, ignorant, carrinclona: “cafè per a tots”). En gavatxet (el noble nom horrorosament per deturpat) d’“égalité”. Égalité, cafè per a tots, Gleichshaltung, tres conceptes idèntics. Gleichshaltung és un terme nazi (tan nazi com els altres dos termes) que vol dir: Tothom marxa al mateix ritme. Conformitat forçada, políticament, ideològica, “artística”, cultural... Tothom “avença” al mateix pas (de cap al duad, on altre?). Capteniment unificat, marcat pels pets anorreadors del forat del cul central. Bum, bum, bum. No es permeten mai “desviacions”, perversitats de llibertat. Schadenfreude: –Sempre que el merdanyol esdevé trist, el català exulta. I si mai es fongués o es fes fosa, si mai fos o es fos tornada cendra en un tres i no res la merdanya, llavors exultava fins a límits d’univers massa embombat i a frec de pet el sortosíssim català. Com se’ls mor el francó o el carreró blancó o qualsevol altra canfelipada molt repel·lentment coronada..., o com la grotesca "selefion nafionah" els perd..., o com perden una altra guerreta idiota..., i ells llagrimegen com cocodrils els collons dels quals hom ha trepitjats amb delitós rabeig..., nosaltres ens en fotem esmeperdudament. Car duiem a la merdanya un odi etern – i si ells mai pateixen, nosaltres en fruïm bon tros; i si mai res guanyen, llas, ens sap molt, molt de greu. Estats “nafionales”, amb orcs fets a mesura per als colonitzats: –Això ho trec del “nigerià” Chinua Achebe (Anthills of the Savannah): “La gent lliure és si fa no fa igual pertot arreu; ara, els oprimits viuen sempre en inferns tallats a mida.” L’infern “epanoles” on malvivim els catalans és un infern que els “epanoles” (tant se val el signe “polític” que s’autoalleren) ens tallen a mida – malvivim dins l’iron maiden que llur iniquitat ens fabrica amb cada llei de llur abjecta “contitufion”. El sarcòfag amb punxes de ferro enverinat on ens tenen tancats ens ha anat sempre massa estret. Ah el jorn on ens en desempallegarem! Som inexistents: -L’hiat efímer (1714-...?) de la Catalònia esclava (“esclava indigna qui cobeja viltats”, en digué mestre Foix, i volia que s’aixequés i així doncs: “que sagnés, i signés el seu rescat”) serà oblidat tantost haguda de bell nou la independència. De la pèrdua a la represa, un bleix malsà. La història ignora l’estantissa llacuna. La nostra independència futura justifica la nostra independència passada – i l’interludi, doncs, trista pallassada tantost oblidada. No entris mai en competicions amb els negats de pesquis: –No! Só pas dels qui són tan rucs que jugarien al qui pixa més lluny amb cap mofeta – (aquell animalot qui es defensa atacant, és a dir, “pixant” molt pudentment). Poc em faig amb enteniments tarats, poc em faig amb cervells nàquissos – o sorrats per falòrnies impaïbles. Impaïble: qui s'ho empassa, va massa lent, fuig! Lluny del patoll ignar. I cada dia més. Voleu creure en déus, en progressos, en nacionalismes, en imperis, en fetus, en merdes d’aqueixes..., doncs, au, ja us ho fotreu. [Not getting into any pissing match with a fucking skunk any time soon. No way. On the contrary, ok? Getting the hell farther and farther from the fucking stupid mob. Life’s short; ’m not wasting it in the company of creeps.] No discutim de religió (tota religió és merda supersticiosa, i qui a cap se subscrigui ja ha perdut tot el meu respecte), ni discutim de nacionalisme (una altra excusa per a assassinar sense perill d’aclaparament de culpabilitat, car hom l’estén a tot un poble qui s’allibera, o conquereix, o converteix, o civilitza, o s’aferma... o merdegades rai), ni discutim doncs de fanatismes amb cap fanàtic (fanàtic ve de fane: temple, capella, lloc on has d’anar a coldre com un carallot carrincló un grotesc ninot fet déu). A la merda cada fanàtic, a la merda tothom qui sigui a favor de déus, d’estats, de negocis, de fetus, de lleis, de policies i generals... Ja es retrata qui hi ha darrere cap cartell que en proclami les “virtuts”: un pobre desgraciat, un perdut infecte – més val que la disenteria del seu “pensament” se l’endugui tot sol – qui voldria barallar-s’hi inútilment, amb perill, damunt, que se’ns endugués amb ell...? – estimbats vora avall del duad (el riu qui duu tota la merda i tots els cadàvers i tots els podrimeners del món) – barrejar-se amb els curts de gambals, ja és tindre un peu al tarquim fastigós del duad. Fotem-ne el camp, tan lluny com sapiguéssim, au. La “creació” com a masturbació: –Ridícula imatge de “déu” qui, en pelar-se-la, “concep”. Aquest és l’argument de molts de savis tous. [Els savis durs (de les religions “serioses”) diuen que “déu” ha creat tant el món com els xarrupamocs qui hi viuen, i l’ha “creat” només per a castigar-los, per a fer-los passar per les més cruels ordalies a veure com collons se’n surten, per a donar-los pel cul amb tota mena de malalties, i morts i bogeries – i, com a prèmit, per als més datspelcul de tots, els dóna l’eternitat per a continuar patint. Qui concep un déu així es mereixeria que la seua fastigosa fantasia masturbatòria fos veritat, i, sobre, és clar, que guanyés el prèmit.] Déu ensopit, ujat, avorrit, doncs, pelant-se-la i ejaculant allò que és, i allò que existeix, i allò que s’esdevé en acabat... En mots d’aquell altre pobre savi babau, Alan W. Watts: “–Déu, li agrada molt de jugar a amagat, mes com no hi ha re altre que déu aumon, ha de jugar amb ell mateix – he has no one but himself to play with [to play with oneself: to masturbate].” Recança: –Maligne epifenomen. Civilització: –Amb el garrot els rics et foten pel canó: “civilització.” Lògica: –Màrtir vol dir testimoni; testicles també... / Collons, doncs, com màrtirs, vol dir testimonis. / Virilitat equival a veritat. Collonada a religió. / [Em sembla que m’estic tornant a embolicar de valent.] Sant tornem-hi. O... Tinc el metge per testimoni que... [Fa el metge, mentre te’ls sospesa: Amb tacte tast els “testes” no fos cas...] Testimoni: algú qui dóna una opinió ocular, testicular. / “–T’estimoni” molt, testimoni, quan el que dius que veus s’adiu a la meua versió del que dic que fou... “–Tinc el collons heretges...?” Es demana el torturat. / “–Pel martiri dels teus testimonis” – deia la inquisició bútxara – “se’t desajusten una micoia les portotes del cel.” / Pel testimoni dels nostres màrtirs – diuen els pares de l’església, com els de qualsevol altre grupuscle o secta “terrorista” – es demostra que tenim raó, que la nostra religió és l’autèntica... / Bla-bla-bla, collonades rai. Horitzons de singularitat: –“–Si no és així, és aixà, i, si doncs no és un daixò, és un dallò” – diu, una mica neguitós, el professor Daixonses, doctor en ciències de l’univers. I, més serè, el doctor Dallonses l’esmena lleugerament, fent-li veure que prou podria ésser que no fos ni aixina ni allana, i que doncs, aquell dallò tan dallonses, ni fos un daixò d’aquells tan dallò, ni un dallò altre d’aquells que deuen dur, aixines i aixanes, aquell estri tan amfibòlic, ans una d’aqueixes enigmàtiques ocultes constants que prou cal assumir que existeixin perquè res faci xup-xup, perquè res rutlli aixins i aixines, tant ençà com allèn, com allines enjondre més amunt (o avall) on, daltabaix davantdarrere, els collons són, més que quadrats, cúbics i tot. [I les xones tan aixones.] Del cabasset al cabàs: –Guillotinats, els nostres caps havien passats del cabasset individual, al peu del trau rodó del toldre, fins al cabàs on tots els qui havíem estats guillotinats aquell dia xerrotejàvem, com ocells de moltes menes mesos en la mateixa gàbia. L’endemà de bon matí encara hi érem. Doncs a mi – vaig dir – com em guillotinaren, això pensí: –S’allargassa aquest buit episodi garrulaire massa. Hi ha ací quelcom de sospitós. L’existència estireganyant-se fins a límits absurds. I, bo i rebotent als murs elàstics d’aqueixos límits, amb broma fada que no fa gens riure, sempre les mateixes paraules: “–Encara? encara? encara?” – a cada cop, revingut, rebotut, ençà novament de les parets dels límits de l’existència. Lluitant, doncs, contra la llosa: –Hom, la seua funció el posseeix; es vincla a les necessitats adossades a la descripció del propi cos. Hom s’assumeix sota qualsevol condició i nom – prenyat, presoner, malalt, pre-mort – i va fotent contra les circumstàncies. Lluitant contra la llosa. Quin altre remei! Bípeds: –Quan els bípeds eren quadrúpeds no pensaven pas d’ésser res de l’altre món. Els forats dels culs els eren tothora palesos. Cagaven amb tant de desempallec com ara un cavall, posem per cas. Amb naturalitat, diguem-ne. Quan, qui sap per quina maledicció de la natura, els protobípeds n’esdevingueren amb tots els ets i uts, el forat del cul se’ls entrebanca, se’ls estronca, se’ls esmuny i se’ls amaga. No veien d’on eixia ara la misteriosa femta. Eixia d’un lloc ocult, secret, sagrat. Esdevenen doncs angèlics, dignes d’un déu... Heus ací de quin trau no ix tota la metafísica, dels crèduls, i creguts, i molt ofegats d’ultracuidança, bípeds. Merda pretensiosa, confongueren l’ull del cul per l’ull de déu.

vidriols (22)

Capítols d’un llibre gros, groc





Capítol 370-i-mugrons





Vint-i-dosè d’aclucallades (o de micoies enèrgiques de rebuig)










Fe: –Íntima aprovació de la falòrnia. Sense pensar, hom s’empassa sencera la camàndula – “píndola magnètica” que no duu a cap nord – i
se’n deixa guiar com ara per ridícul albardà orb, dret cap al no-re. Vantar-se’n, de tindre’n, és de rucs – “vanta’t, ruc, que a vendre et
duc”.



Conversió: –“Convertir”, és a dir, vessar l’essència d’altri i omplir-la de la pròpia brutícia sectària, és la feina del missioner. [He’s kind of
a crazy crusader, so much of a rabid Catholic, he loves “double-crossing” everyone.] La ràbia i l’odi del missioner. Tants de collons de
creus que totdéu ha de portar. Vol que les idees que l’atenallen atenallin totdéu.



Som rats: –Ho sobreviurem tot. Mes no anirem enlloc.



Cançó universal que canten els jutges, els mestres, els capellans, els polítics, els assassins, els armats: –“Culpables, gens! Culpabilitat,
cap!” “–Tots ho fem; per això ens autoperdonem.” “–És llei de vida, és la vida, cal anar fent. Morir matant.”



Doctors de la falòrnia: –Els doctors de l’església discuteixen seriosament de la falòrnia – i m’hi pixaria de riure si doncs no fos que m’hi
estic cagant de por – car el fet que doctors de l’església (burxant en la nafra purulent de llur dèria carallot) discuteixin seriosament de la
falòrnia, ja és prou per a acollonir qualsevol. Qui (demostrant una mica de seny) se’n rigués, ja hauria begut oli. Car seny és justament allò que veuen
com a enemic demoníac, àvol i corruptor (corruptor de llur vida irrisòria on en els catralls dels fanatisme més o menys “sinecúricament” es rabegen
– en els fums mefítics dels catralls del fanoquisme, dic, i en els fems afegits dels tarararats doctrinals i zelosos que van amuntegant, concili rere
concili, tot sigui per estintolar i servar plantats vulguis no vulguis els tòtems buits i corcats de llur foll determini de creure en la falòrnia sense cap
base real en l’existència, basat només doncs en els dogmes – ço és, dogmes: pallusses opinions sense solta ni volta, del primer datpelcul arribat, o del
qui més impressió feia, “xorraetes” rai, devessalls de bava pudent de capriciós carrincló afligit pels gusts més xarons, veient “visions”).



Al nord d’Àfrica “cristià”, entre els donatistes i els cecilians hi fermentaren durant tres-cents anys els fems podrits d’un cisma assassí – només
resolt pels moros i llur nou fanatisme. Els tres discutint seriosament de la mateixa falòrnia sense cap ni peus – i encara hi som.



Ai, en quin món de tolts de seny no hi fem encara la viu-viu – sempre a frec del pou de l’extinció, leri-leri d’estrompar-nos-hi sense més remei – una
altra empenteta, i au...!



Se’ns deu acabar la “sort”. Ens guaitem les societats i ens demanem, amb cara de babau: –Què hi fotem la gent de seny en aquest món
d’imbecils...? No ens en podem aconsolar – i tanmateix anem fent – això és l’estrany, que encara hi som, que sobrevisquem – i encara més
estrany és que res, vull dir, el món mateix, sobrevisqui, manegat per tanta dèria de falòrnia, tot i que ara que els fanocs tenen finalment armes de
destrucció planetària a l’abast diria que se’ns acaba, ves, l’excepcional ventura.



Gent de seny: –Gent qui tracta de veure la realitat sense cap mena de prejudici religiós – car comprenen que tota religió és una disminució
de l’ànima.



Ànimes: –L’ànima d’una gallina equival en tot a la meua. [Coll arranat, mut coc-coc...]



Monstres: – Tot el que és viu (només pren-te l’estona de fitar-t’ho) és monstruós.



Els monstres: –Llurs ulls, llurs fàneres, llurs fal·lus.



L’univers és el monstre:–El seu fal·lus és els micro-vil·li. “–I els vivents qui són...?” – Miserables micro-vil·li d’univers amorf –
tot sia donar pel cul el no-res.



Monstres obsedits, passionals: –A Harmonia hi teniu sempre cabuda – hi colleu perfectament – cap falansteri no fóra sinó sonso cementiri
sense vosaltres – heus ça-sus el vostre ampli mendraig, airós refugi – enfilat dalt la muntanya – amunt, amunt – ardits com els isards.



La substància de l’univers: –L’adí de l’univers, l’adí del tot, en podríem dir l’adí-déu o el déu-adí. Car tard o d’hora al capdavall tot es fon en
u – en el mateix adí, ço és, en el que hi ha. I així naltres: fosos, fets, com tota altra cosa, de micoies enèrgiques de rebuig – a l’univers la contralluita
arreu s’instal·la – per l’eternitat – i tu tornes a ésser material minúscul de guerra còsmica.



Papallonetes telepàtiques: –“Com cadascun dels habitants del planeta a frec de veure’s endut per la mort, la vella trameté febles
recordatoris d’ella mateixa a tots els qui l’havien coneguda. Deixà anar un nuvolet de papallonetes telepàtiques, i, nou milles enllà, llavors l’ala d’una
d’eixes volioles fregà lleument la galta d’en Dwayne. Tot i que darrere seu no hi havia ningú, de qualque banda o altra de darrere el clatell, en Dwayne
sentí una veueta cansada que bleixava: “–I ai, i ai...” [Kurt Vonnegut a L’esmorzar dels campions, 1973.]



Escagatologia: –Ciència que estudia els cagalans...? O prou ho sembla. Dic: –“Em permetran de presentar’m: só en Gratulls, eximi
escatòleg, escagatòleg.”



Eixordador: –Chor de catalans qui callen: “...” [I no diuen re per molt que els maltractin.]



El Pair’s: –Nom ridícul de diari franquista. Rima amb Merdís. Diari castelladre merdileny que, perquè és tot merda, es cruspeix, es
paeix i es caga tot solet. [Ei, i ben gros profit que els foto doncs als merdosos qui se’l xarrupen – qui se’l xarrupen com s’eix-xarrupen els altres
cagallons que ja s’eix-xarrupen habitualment.]



Descavalca del ja-dit i puja al per-dir: –Dius: “–M’encavall al ja-dit i m’estromp amb estrall i escarafall, i no vaig enlloc.” El per-dir
importa, i el ja-dit no gens. Cal prendre no pas altre cavall que ton propi fal·lus – i si pot ser trempat cap al demà naixent.



Prolapse: –Bo i vivint, cal fer-se caure endavant; endavant, per tal d’ésser capaç de plegar-se’n bocins propis més o menys
sencers.



Saltamartins: –Som saltamartins sorrats immensament pel ja-viscut. L’ara-viscut ens fa fer qualque capcinadeta o altra, mes
(sobreviscuts) sempre tornem a la mateixa posició. En casos extrems, el per-viure pot somoure’ns àdhuc, mes (si no ens tomba del tot per mà de
suïcidi o atac circulatori) el per-viure es resol en granets de sorra més o menys ponderosos qui tanmateix ens sorren d’afegitó. I, doncs, de sempre
que tenim consciència d’unitat, ja som cosa viscuda. Tot el per-viure és fum o en tot cas cop d’airet que en pic passat s’afegeix (com s’afegeix ara
mateix l’efímer ara-viscut) a la sorra del ja-viscut. Fins que no tornem a la mateixa sorra d’on ja no n’eixíem (nets).



Cavalca desbocat l’oblit: –D’allò d’ahir..., re – només els vells certs aromes a mig fondre’s – i llavors? – el buit.



Creixences: –Creixent fins a l’esclat. A sol colgant, darrer espetec de bombolla.


vui
Tinc el dit a la pereta: –Apagaré el món caòtic en l’acte del traspàs – traspàs del tot al zero esclet. Ja us fareu fotre.