Demaneu-me si encara sóc viu

Demaneu-me si encara sóc viu Demaneu-me si encara sóc viu, i, si hò, en quin món visc. Què responc...? Que hò, mes que he passat a pitjor vida. Del quart món on era, sóc al cinquè. A començs del 1974 hi havia l’esperança. El quart món podia aviat accedir al tercer, al segon, al primer... N’Edmond Taylor ho deia ben clar. El gran Exèrcit Totbasc d’Alliberament ens donava joies seguides. El Carreró Blancó a fer punyetes, el Francó dinyant-la molt lleig, tot el castelladrisme escaguissant-se... Titolava n’Edmond: El Quart Món. Un munt d’antigues nacions s’aixequen a exigir l’independència. Serà el mapa d’Europa d’ací a no re com el que mostrem a l’esquerra...? [Publicat a Horizon; volum XVI, núm. 2; 1974.) Tothom a Catalònia, cada català, de Perpinyà a Alacant, volia l’independència i sabia que la teníem a tocar de mà... Llas! Els dels sacs dels diners es van entendre entre ells, i tot se’n va anar en orris. Catalunya, motor de tota Catalònia, es va cagar com un cagalló fluix, tremolós i malaltís: advingué el pujolisme. Khordi Pukhol, l’agent dels dels sacs de doblers, recolzà el Quan Cago, en tost de deixar’l que s’estrompés i tothom sabés que era (com encara és i sempre serà) un altre Francó il·legal – és a dir, un bocí de merda que tot el que signés no significaria, a cap dels mons amb cara i ulls, altre que molt efímera (i molt pudent) caguerada. I ara tenim el Mates de fregar esfínters a les Balears, el Kamps de la mort a València, el Xoriçu a Barcelona; a Perpinyà la mateixa infecta diarrea jacobina... Tret que tot ha empitjorat... Car ens han morta l’esperança. I hem anat baixant de món... Enjorn serem al darrer, aquell on tot crema i esdevé cendra, i la cendra s’espargeix i tot s’oblida i no hi roman re. Tot s’empitjora. La gent més maligna i ignorant al poder. Abans hi havia carallots sense influència que del que parlaven en deien tortosí, lleidatà, etc..., eren els ignorants (i de vegades els plagues, els barralbuits, els faceciosos...) Els mínimament educats sempre n’hem dit d’una sola manera: parlem català, i en català. I s’ha acabat. A València, per què collons hauria d’ésser diferent...? Potser perquè manen els ignorants i els malignes. Els qui del que parlen en diuen balenfiano són (a part dels agents del castelladrisme anihilador) uns ignorants. I prou. Tot va pitjor. A Europa ens diuen: “Catalans a cagar; desapareixeu per sempre més; ja ens heu emprenyat prou; el vostre idioma el foteu comuna avall, i, sobre, beseu i llepeu i rellepeu el canfelip on la merda dels vostre idioma s’escola.” Europa ens diu: “Us n’aneu a la merda!” Literalment: “Us n’aneu a la merda! Esdeveniu merda del Merdís. Us torneu tots castelladres, o a Europa valtres no hi cabeu!” (“You must all become fucking castilian thieves, or Europe connais pas, weiss es nicht, nitxevò ni znàiu; Catalonia, what the fuck is that? The moneybaggers told us to do away with any obstreperous intruder, to do in any uncertified creep crawling around, to do without any annoying snag in the proper working of the money-making machine.”) Més malament som doncs que no amb el Francó. Amb el Francó tothom sabia que aquell pobre cagallonet sanguinari no era altre que un bocí de merda il·legal, i que doncs tot allò que signés [com ara donar-li al Quan Cago aquell palter que en deien (ai, i en diuen encara!) “epana”], no valia sinó merda. Mes ah, entre botiflers i feixistes foteren una “contitufion”, i ara tota la merda i el palter han esdevinguts “legals” de cara al primer món (el que compta, ep), i potser el segon i el tercer i tot – i ens donen pel cul del cervell fins que ja no en tenim, i, la llibertat, als collons – als collons del mai més. Sempre el mateix feixisme: Quan Cago, Canfelipa Gonfales, Assnàs, Sabates... Sempre el mateix botiflerisme: Pukhol, Gallina, Caguerot amb Xoriçu.... Per això cal l’exèrcit totcatalà d’alliberament, per això cal mai no callar, per això cal mai no obeir, per això cal anar pujant, i pujant, car som a frec de no-re. Ah, companys, qui pogués tornar al quart món si més no...!