Desè de definicions

Desè de definicions






Més sobre els faducs col·laboracionistes empantanegats a salvar l’enemic: —A les paraules d’en Tolstoi “—Els qui entren als rengs del govern per tal de modificar-lo i millorar-lo, imperceptiblement i inevitablement, ben dejorn, n’esdevenen els més ardents defensors. És com si algú qui volgués arreglar una barca, s’hi fiqués i comencés de remar. Què altre pot fer…?”



Afegim-hi ara aquestes d’en Sartre: “—Ceux qui veulent faire quelque chose à l’intérieur du système n’aboutissent qu’à le conserver. Celui qui veut renverser le système par son vote se trompe profondément, puisque le vote est fait pour opposer la légalité à la légitimité d’un mouvement, par exemple insurrectionel. Quel que soient les gens qui obtiennent un pouvoir légal, ils sont foncièrement semblables.” —Els qui volen fer quelcom instal·lats dins el sistema no reixen a altre que a conservar-lo. Qui vulgui capgirar el sistema pel seu vot, pregonament la sala, atès que el vot no està fet sinó per a oposar la legalitat a la legitimitat de qualsevol moviment, per exemple d’un d’insurreccional. Tots aquells qui es fan amb poder legal són si fa no fa iguals.



Uns maleïts continuadors de l’opressió. Tots els qui heu viscut l’accelerada putrefacció de l’estataüt, sabeu ara que com més pactem més lluny som de l’esperança.




El bisbe Landa, epítom del castelladre exemplar: —Es va desmenjar per recollir tots els llibres dels maies, i, un cop apilats en pila immensa, els va cremar tots. [Això demana ara, a cada mitjà d’enverinament, dit de comunicació, tant de castelladre de tornar a fer amb els llibres dels maies d’ara, ço és, dels catalans.]




Fanatisme feixista dels castelladres: —Ja fa dos cents anys, l’anglo-andalús Blanco-White, a les seues “Letters from Spain” (1810) deia: “L’esperit de fanatisme i l’intolerància religiosa constitueixen avui com avui els trets més característics d’aqueixos pobles espanyols (els catalans exceptuats).”



Fa Orwell (Homage to Catalonia, 1938): —“Franco’s chief supporters, apart from certain sections of Big Business, were the land-owing aristocracy and the huge, parasitic church.”



Deia Der Spiegel, fa trenta anys, quan el sanguinari titella Francó l’espitxava, citant, molt còmicament, el coent diari castelladre El alcazar: “Der Falangisten-Blatt ‘El alcazar’ bat den Herrgott: ‘Mach es möglich, dass Franfisko Franko Baaaaimmunda lebt’, damit ’Feinde’ und ’Verräter’ sehen, “dass Du, Herr, über ihre erbärmlichen Armseligkeit stehts.” [El diari falangista implorava a déu: Fes, déu del cel, que el Francó visqui, per tal que els enemics i els traïdors vegin que estàs part damunt llur mesquina misèria.]



Hà, no es pot pas ésser més carrinclonet! I el cas és que aqueixa púrria assassina no ha canviada gens.



Contemporàniament, compareu tanta de caguera mental amb la dignitat de les prostitutes de Lió, religioses tan catòliques com els falangistes — no pas fanàtiques, però. “Les putes lioneses envien un telegrama al papa de Roma demanant-li que excombregui aquell ‘dictador sanguinari’ general Francó.” [The Guardian: “Prostitutes in Lyons have sent a telegram to the Pope asking him to excommunicate general Franco, ‘that sanguinary dictator.’”]



I, escaientment, el realista Reiser, escrivint a Charlie-Hebdo: “Franco, il finira comme un vieux tampax, imbibé de sang et méprisé de tous.” [I ho endevina; Francó va acabar com un tàmpax: xop de sang i viltingut per tothom.]



En Txiki, l’heroic lluitador basc, una de les darreres víctimes d’aquell sanguinari cagalló, va dir: “No cap a cap cap que un ramat de criminals sense escrúpols puguin disposar de la vida de tot un poble. I tanmateix, això rai. Serà el poble, i la solidaritat internacional de tots els pobles, els qui diran el darrer mot.”




Merdetes: —Fa n’Stendhal (1823): “Les horreurs viennent toujours d’une petite âme qui ha besoin de se rassurer sur ses propes mérites.” [Les horrors sempre neixen al si de qualque ànima mesquina qui creu que ha de fer més mèrits per a ésser ningú.] Perfecta definició de tots aquells merdetes: Francó, Stalin, Hitler, Mussolina, pusil·lànimes molt brutals.



Comenta Glucksmann (1976): “Mussolina, Francó… De fet són tan petits i no-ningú que (per poc que badem) podrien incrustar-se’ns a l’ésser, i nosaltres ni adonar-nos-en.”



Martin C. Smith, a Gorki Park (1981): “Proust digué que podies seduir qualsevol dona sempre que estiguessis preparat a romandre assegudet i sentir-la rajar queixes fins a les quatre de la matinada. Al fons de l’animeta, tot assassí també és un queixamiques.” [At heart, any murderer is a complainer.] Tot el que vol és que te l’escoltis plànyer-se del molt que vol i dol, i el més encara que no pot. Desgraciat de merda.




Feble viu-viu del viure: —Escriu n’Adrià (segle II): “Animula vagula blandula, hospes comesque corporis, quae nunc abibis in loca, pallidula, rigida, nudula, nec ut soles dabis iocos.” [Tova animeta, amiga de vagaries, hoste i companya del cos, on aniràs ara a parar, pal·lideta, nua, encarcaradeta, per foscs indrets on ja no podràs, com solies, divagar?]




Drac: —El drac futbolista fa gol amb la perla de la saviesa. Sant Jordi, de porter, no en toca una; no hi veu de cap ull. Borinot. Té al cul un fibló amb el qual voldria desumflar el baló. Mes mai no l’endevina. Ridículs equilibrismes, funambulista sense fil, s’estrompa cada camí, i fa porra, fa nyec, a les escapces, favull, mà-buit. Carbasses. I com desumflaràs una saviesa concretitzada en perla al llarg de mantes centúries d’experiència sense déus o on els déus encara són muts, i tòtils, no prou assabentats, evoluïts…? Romancer dels collons.




Pedrolo: — Pedrolo és petroli per a les centúries.




Més catalans: —De la Constitució Provisional de la Repúblic Catalana (l’Havana, 1928), article vuitè, (Qui és català), part E: “Els estrangers majors d’edat establerts a Catalunya per espai de més de cinc anys, sempre que reclamin voluntàriament la nacionalitat catalana i sàpiguen parlar i escriure en català.”



Article desè: “La ciutadania catalana es perd… B) Per conspirar o atemptar contra la independència de Catalunya.”



[Tothom a Catalònia qui no en vol la independència no és català. No sé quin collons de lletja i fastigosa quimera és, però català, no gens.]




Catalans: —Al Dictionnaire Géographique, 1771, Dictionnaire de Trevaux. “Les Catalans aiment mieux la guerre que le travail, et font faire presque tous les ouvrages de la campagne par des François qui y vont des provinces voisines.” [Els catalans s’estimen més la guerra que la feina, i fan fer gairebé totes les labors dels camps als francesos qui hi vénen de les províncies veïnes.]



A l’Encyclopedia of Islam, article Barshaluna (Barcelona): “The Ifrandj (the Catalans) were of an aggressive temperament which spurred them on to great daring.” [Els catalans tenien un tarannà agressiu que de fet els esperonava a grans gosadies.] [El bilad al-Ifrandj és el poble dels francs. Els moros ens veien, els catalans, com l’avanguarda dels francs.]



Voltare deia: “Les Catalans, nation belliqueuse et opiniâtre. Ce peuple féroce croit que ne pas combattre c’est ne pas vivre.” [Nació bel·licosa i tenaç. Poble ferotge qui creu que no combatre no és viure.]



Diu l’estrenu lluitador per les llibertats, en Quico Sabaté (1955), en un fullet volant: “Poble català. Mai com avui havies vist trepitjats els teus drets, escarnides les teves llibertats. Ja n’hi ha prou d’esclavatge! Redrecem-nos, catalans!”



Què ens està passant…?



Un poble qui no sap prendre les armes per a defensar la seua llibertat, enlloc del món no és respectat. Tothom se li pixa sobre. Recordeu el criminal incendiari, prefecte Bonnet, fotent-se’n dels catalans. “—Per què fer-los cas si no van armats…?”




La llengua catalana, panmediterrània: —Anthony Burgess, a But Do Blondes Prefer Gentlement? (1986). pàg. 86: (parlant de la llengua catalana): “It’s clearly an important language, and not only to those to whom it’s a political banner. In one form or another it’s a kind of underground language of the entire Mediterranean.” [D’una forma o altra, és una mena de llenguatge subterrani per a tota la mediterrània.] Pàg. 70: “My first-venture into lenghthy Catalan — or pan-Med…” [El primer camí que em vaig immergir llargament en la llengua catalana, o panmediterrània…] Pàg. 75: “I dream of a new Latin empire stretching from the Atlantic to the Alps, with langue d’oc, in some form or another, presiding over a renascence of troubadours and courts of love…”



Els Amics de la Constitució Republicana a Perpinyà responen per lletra (1790) a l’abat Grégoire, merdeta amb ínfules de feixista a la bestreta, qui vol anihilar el català: “—Per destruir la nostra llengua caldria destruir el Sol, la fresca de les nits, el gust dels aliments, la qualitat de les aigües, l’home sencer.” [Il faudrait détruire le soleil, la fraicheur des nuits, le genre d’aliments, la qualité des eaux, l’homme tout entier.]




El castelladre, xafallosa cagarrina importada: —Com diu Skvorecky (1977): “—Tota importació violenta és un ultratge. Les idees [i qui diu idees, diu llengües] poden ésser importades sense ultratge només com a idees soles, mai burxades per les armes. Els conqueridors tracten la població conquerida com a inferior, però de fet l’únic que és inferior són les idees [i les llengües] que per a imposar-se [com al trist merdós país provincià] els cal la força de les armes.”




Estupiditat intrínseca de l’uniformat: —La feina de l’uniformat és fer de botxí, i au. “—Mentre no mata, és com una criatura. El divertiu fàcilment. Sense el costum de pensar, tantost li dieu res, per tal de provar de comprendre-us, es veu forçat a fer uns esforços aclaparadors.” [Céline, Voyage… (1934): Tant que le militaire ne tue pas, c’est un enfant. On l’amuse aisément. N’ayant pas l’habitude de penser, dès qu’on lui parle il est forcé pour essayer de vous comprendre de se résoudre à des efforts accablants.]




Xarnecs: —Gent incapaç qui a Catalònia papissoteja en enemic. Senyal infal·lible de guerxament o d’empobriment mental.




Identitats: —Veig el que diu en Sean O’Faolain (1957), parlant d’allò que agermana la seua Irlanda i el Mississippi d’en Faulkner. : “—El mateix sentiment que el que s’esdevé a casa nostra no s’ha esdevingut mai enlloc altre, i és més important que res que s’hagi mai esdevingut enlloc del cosmos; la mateixa vanitat d’una nissaga antiga; el mateix rosec al cor per culpa de velles derrotes; la mateixa capacitat d’odi intens; força del mateix vulgar humor cru; la mateixa agror; la mateixa oscil·lació entre una confiança pròpia desfermada i una desesperació absoluta; la mateixa set de fugida que s’abeura en l’esport i l’esplai descordats…”



També ens descriu a nosaltres. Cal creure que a tots els pobles qui encara tenen pendent el rescabalament, i si s’escau la revenja, per la pèrdua de la llibertat. D’ací l’odi creixent contra els opressors. Idò, collons, són “massa anys sense piano”, com deia aquell. Sempre havent de ballar les ridícules, xarones i sovint sanguinàries i mortíferes tarantel·les de l’enemic qui ens vol seus, seus esclaus albardans, per sempre més sense veu.




Il·lusions: —Cada il·lusió creix d’un malentès. Una deficiència d’apreciació. Me’n tornava a adonar recentment. Érem esperant la teca. M’havia ficat, com sempre, el darrer a la cua. Un llum damunt la dona qui servia el tec m’enlluernava i em neguitejava. Tenia ganes de sortir del club, ni que fos sense menjar. Al capdavall ho deixava córrer…



Sense recapte, i sense plat, me’n vaig al pati que em toqui una mica el Solell. Dues infermeres molt velles, noranta anys o més, germanes, encara vestides en midonats vestits molt blancs, hi són a passejar-s’hi lentament, ara i adés donant conversa als malalts. Rere la reixa s’atura un vehicle llarg, negre, lluent, una llemosina amb xofer embarretat. D’una porta de darrere en surt un vell, un milionari una mica geperudet. Entra i s’atansa a una de les dues germanes, la més eixorivideta — l’altra una mica més aixafada pels anys. “—Li portava”, diu el milionari, “amb un cert deliqui, aquest obsequi, el llibre més preat i antic de la meua col·lecció. Dins una dedicatòria en record de les nostres molt estretes, i místiques, relacions.” “—Doncs gràcies, home”, féu la bona infermera. I en pic el milionari, més tost empegueït, se n’havia anat, vaig veure les germanes obrir amb fal·lereta el paquetet. La més eixirideta llegint la dedicatòria. “En record de les vostres paraules d’amor, Pauleta, ara fa vuitanta anys. Quan em diguéreu a cau d’orella, i era a caire de la timba darrera del suïcidi, les paraules teopnèustiques que segellaren el nostre enamorament per a l’eternitat.”



—“Xiqueta”, li diu l’eixerida a la germana més tronadeta, “no sé pas què s’empatolla, pobre carallot. No sé pas què va comprendre-hi. Me’n record, és veritat, que el vaig trobar repenjat a la barana del bellesguard, amb la vista perduda al fons tenebrós del penya-segat, però l’únic que li vaig dir — com em podia pensar, amb els calers que tenia, que s’hi volgués llençar daltabaix? — va ser que, si hi parava l’orella, sentiria que, amb les ales de les boires, s’envolaven de les fosques pregoneses els ais de joia dels animalons ara segurs i camuflats en les íntimes cambres d’allò només que escatien a percebre, delimitats pels benignes elements. Potser sí que em trobava una mica favota i poètica. Encara paint la pítima de la nit abans, on celebràrem amb un bon etzigori el cap d’any d’un dels psicòlegs — com es deia? era el doctor Tbilissi? — la qüestió que el vi va córrer i… Ara, ell, allò de les cambres boiroses i els crits de joia, ves a sàpiguer com ho va interpretar…!”



—“D’allò més a la valenta, doncs”, respongué la tronadeta, “ja ho veus tu, tothom, i per molt milionari que siguis, sentint el que volem…”



—“Un altre qui en féu, d’una miquinòria, un everest… És veritat que dues nits o tres més tard va trucar tímidament a la nostra cambra… S’acomiadava molt ardentment, la seua mare se l’enduia a un altre sanatori… I fins ara. Hà!”