Tretzè de definicions

Tretzè de definicions.







Sóc també molt valent, assegut a la cadira, escrivint manta bravata: —O com defineix en Bierce: —Gosadia: “Una de les més conspícues qualitats d’algú qui ara es troba al seguret.”

Equilibris de la religió: —El falorniare fa l’orni si vas armat i la falòrnia li contradius. Si va ell armat i li contradius la falòrnia, el falorniare no fa l’orni; el falorniare crida com boig i, a sobre, et mata.

La gran enganyifa: —Diu n’Eiximenis: “—Deia el sant abat Pastor que si els pagesos i els treballants pagaven bé els drets divinals, i es guardaven de fer falsia a ningú, i no murmuraven dels senyors, ans prenguessin en paciència llur tirania i opressió per amor de déu i en remissió de llurs pecats, que nostre senyor déu els empararia i els guardaria de tota adversitat, i els faria sans hòmens, i els oiria de llurs pregàries, i els defendria de l’opressió de llurs senyors i de la tempestat del cel, i els daria abundantment els fruits de la terra.” [Si et creus això, pagès, treballant, ja t’han collat ben collat. Només qui té a vendre, ven. I qui només té aire pudent a vendre, això ven, i diu que és meravellosament flairós. I el ric el paga per vendre aire pudent que manté el cap del pobre enverinat i confús.]


Imperi: —Sacrée bible! Sacré juif! Charmant bouquin!… O això trobem al Deuteronomi, on hi ha totes les regles per al capteniment del bon fidel.

(13 : 6): —“Si ton germà, fill de ta mare, o ton fill, o filla, o la dona del teu cor, o el teu amic íntim, garneuament et duen a part i et diuen: Escolta, tu, per què no serviríem qualque altre déu…? (…) Tantost mata’l, que la teua mà sigui la primera que li etzibi el cop mortal.”


(21 : 18): —“Si un home té un fill tossut i rebec, qui no obeeix la veu de pare ni mare i qui, tot i que hom el castiga de ferm, encara no en fa cas…, que pare i mare el duguin als paers ancians de la porta de la vila que tinguin més a prop (…) i aleshores tots els homes de la vila l’apedregaran fins a matar-lo, així el mal serà purgat, i Israel content llavors com un gínjol sempre acollonit.”

(22 : 13): —“Si un home es casa i es carda la dona i després la rebutja dient que no trobava pas que fos estada verge, llavors que el pare i la mare de la dona portin les penyores ensangonades de la seua virginitat als paers ancians de la porta. I que el pare conti el cas. I estengui el llençol davant els vells… Els vells llavors, doncs, que agafin aquell home i que el facin deixuplinar i que el multin amb cent monedes d’argent que donaran al pare, perquè aquell home ha calumniat el bon nom d’una verge d’Israel [sí, és clar, tan verge com la verge vídua del fuster!], i ara serà la seua dona d’empertostemps. Que es foti. Ara, si troben que les penyores de la virginitat de la noia no hi eren prou, hauran d’agafar-la i l’hauran de dur fins davant la porta de ca son pare, i els homes de la vila l’hauran d’apedregar fins a matar-la, car duia vergonya a Israel, i així purgàvem el mal.”

(20 : 10): —“Si voleu conquerir cap ciutat, oferiu-los la pau i, si es reten, n’agafeu tothom qui hi trobeu i en feu esclaus. Ara, si no volen la pau, llavors els assetgeu sense pietat i, tantost el vostre senyor déu us la lliura, la ciutat, tots els homes qui hi havia dintre els passeu per l’espasa, mes dones, petits, ramats i tota la resta és el vostre botí i en feu el que us roti, car el vostre senyor déu us ho ha donat. Ep, així us capteniu amb les ciutats llunyanes. Ara, amb les properes, les que ocupen el territori que el vostre senyor déu ja us ha donades a la bestreta, en aquestes ciutats, tantost preses, no hi deixeu res viu, tot el que respira ho mateu. No fos cas que encara us entequéssiu de llurs pràctiques repugnants i al capdavall us engresquessin a servir d’altres déus.”

I pàgines i pàgines de vòmit semblant. Prou, ja me n’he cansat. Ecs, massa fastiguejador.


Perversió fanoca del sant de qui el masoquisme tothom escandalitza: —Fa en Sartre: “—Així es diverteix el sant: si res altre no el castiga, es castiga ell mateix. Si és cast, s’insulta per la seua lubricitat; si és generós, es blasma pel seu escarransiment. Ves, però, que descobreixi l’autèntica gangrena, que és la seua santedat, llavors, com tothom qui se sent culpable, s’arrapa a munts de justificacions.” [S’acusa del que no és, per tal, a canvi, d’exonera-se del “vici” que de debò el té atenallat.]

Pep, on ets?: —On es fica aquell Josep, pare putatiu de l’encrismat dels evangelis…? Diem “la vídua del fuster”, i d’aquesta vídua en fem la gran cosa…, mes, i el fuster, el fuster de qui és vídua, on s’ha fotut, no compta per a res…? Desapareix del mapa sense cap mena de marca, i ja mai més no se’n canta ni gall ni gallina. De primer, Josep hi és, i, de sobte, desprestigiat, zas!, vareta, desaparegut: ja no és enlloc.

Només cal saber llegir. L’home, hom el pren per qualque pelleringa a deseixir-se’n sense recances, i au. Em ve a l’esment, i no pas que hi tingui res a veure, allò d’en Zola a La terre (1887): “—Sacré cocu,” criait Jésus-Christ, “tu sais que je couche avec ta femme!”

Pobre Pep, rebutjat pel seu fillastre, l’autoungit — autoungit: signe de megalomania — i es diu messies, potser perquè Napoleó encara no havia nascut — poc ha gaire, els manicomis eren plens de messies, de fills de déus, de napoleons — em sembla que ara aqueixa gent la foten a les presons.

L’encrismat és un megalòman qui, perquè no té pare (és un bord), és diu fill de déu. Diu sempre “mon pare” quan vol dir déu. En estones més dramàtiques, ell mateix, l’autoungit, es diu “fill d’home”, és a dir, no pas de dona — no fotem, no hi havia res més baix que la dona entre aquella gent — encara ara llurs descendents, els moros, ja veiem com tracten les dones.

Fill d’home, doncs, de l’home per antonomàsia, és a dir, déu. Volent dir, no sóc parit de dona, em va parir déu.

Només cal saber llegir. La gent qui el vol insultar, i alhora insultar el seu pare, el banyut, li ho diuen ben clar: Tu no ets fill d’home, ets fill de dona.

Cronicastre Marc (6 : 3): “Ei, què fot per aquí, el fuster, i què s’empatolla? Oi que és el fill de la Maria, el germà del Jaumet, del Joses, del Judes, del Simó? I no veiem cada dia per aquí les seues germanes? Què collons ens ve a ensenyar?” I Jesús digué: “Tothom fa prou cas al profeta, tret que a casa seua i entre els seus se li veu massa el llautó. Fotem doncs el camp ben lluny (a fer-hi de profeta).”

El fill de la Maria, no el fill del Josep. Allí tothom era fill d’home, tret que aquell pobre home, son pare no era son pare.

Cronicastre Johnny (8 : 41): “Abraham és el nostre pare”, digueren els jueus. Jesús els digué: “Si ho fóssiu, voldríeu matar-me? A mi, jo, algú qui ha sentit [on? als teus somnis?] de déu mateix les veritats que us dic? L’Abraham no faria això; vosaltres feu el que faria el vostre pare.” Emprenyats li respongueren: “Almenys no som fills de malaputa! Nosaltres tenim pare, i també tenim déu lo pare.”

Només cal saber llegir. El tracten de bord. De bord amb ínfules, però bord, ço que aleshores era greu, i n’hi havia per a trastocar ningú massa ambiciós.


Els germans de l’encrismat, són potser fills del Josep…? Mentre que només Jesús és fill de la dona…? Quin complex d’inferioritat més gros perquè en desclogui tal monstre de supèrbia! Fill de déu indeed!

Mes deixem de banda la banda de nazinyolis [un capitost fort i un ramat de sectaris, l’arquetip llepat. Els burgesos es devien dir, com en can Zola (a Germinal, 1885) “Il dit entre ses dents: “Le diable m’emporte si j’en reconnais un seul! D’où sortent-ils donc, ces bandits-là?”

I passem al Pep, que per a això som. Per exemple, quan s’ha mort…?
Els llibres no en diuen res. Surt al començament d’en Mateu i en Lluc; en els altres, misèries. En els escrits apòcrifs en surt pler, però no valen. A “L’evangeli d’en Jaume”, al “Pseudomateu”, a “L’història del Josep el fuster”, el Josep qui s’hi pinta no escau al dogma. Hi és un paio massa normal, no prou misteriós i tèrbol i acollonit…

Només en Lluc encara el fa viu quan l’aprenent de fuster ja té dotze anys. En esdevinença del pelegrinatge a Jerusalem se’ls fa fonedís, i no el troben enlloc durant tres dies sencers. Tot i que en Lluc no esmenta el nom del Josep (podria ésser que la “verge” d’Israel viu ara amb un altre mascle?), el xiquet el troben al temple: “—Nen, per què ens ho fas…? No veus si ton pare i jo hem patit cercant-te pertot arreu?” Respon el mocós: “Per què m’havíeu de cercar enlloc? Encara no us cap al cap que em cal ocupar dels afers de mon pare…?”

Pare i mare es quedaren com mones. Quin insult a son pare Josep! Josep li fot un clatellot i se l’enduu a aprendre la feina, que és el que convé.

En Josep ja es fon. Ja no surt més enlloc dels texts canònics. Ara passen sense esment divuit anys més, on el minyó potser covava la pensada… Cal suposar que quan el Jesús reapareix, el parastre ja és mort; sense autoritat, finalment el Jesús fa el que vol. Se’n va a escoltar aquell fanàtic baptista i es converteix a aquella religió de l’estripem-ho tot; s’esgaripa: “—Ha arribada la fi del temps, s’ha acabada la cosa, pleguem!” Ell mateix surt predicant-ho pertot — i la gent capdecony, com sempre, badant. “—Us dic que qualsevol qui esguardi una dona amb l’ull massa desitjós ja ha comès adulteri al seu cor. Si l’ull dret et fa pecar, arrenca-te’l i llença’l als collons; vas molt millor borni que no de coroneta a l’infern!” Quin tocat del bolet!

Entre els qui no el coneixen, rai, doncs. Ara, quan torna al poble, què ens ve a contar aquest carallot…? És com el desgraciat que l’enviaven a la legió a fer el cigró, i tornava fet un castelladre de marca, maleït xarnec, amb la bandera dels feixistes penjant-li com moc, i caminant com un covard remenaculs anticatalà pels carrers.

Mateu (13 : 55): “—No és aquest el fill del fuster? I sa mare no li’n diuen Maria? I els seus germans no són el Jaume, el Josep, el Simó i el Judes? I no tenim per ací les seues germanes? Tot això que s’empesca, d’on ho treu?”

Al començament deia: aquesta gent em dóna gat per llebre. Car la seua promesa li ve prenyada. Mes, si doncs no la recull sense dir res, l’apedregaran a mort. Sense dubte és un bon home.

Mateu (1 : 19): “Abans no cardessin, la noia ja estava prenys. Josep, un home recte, decidí repudiar-la d’amagat.”

“Aquella nit somià que un àngel li deia: No siguis ruc i acull la promesa a ca teua, cal que l’oracle profètic s’acompleixi, no hi tens res a pelar. [Si déu és totpoderós i ja ho té tot mastegat, per què perd el temps posant tota la trista comèdia en funció? No fóra millor deixar inventar els actors?] Josep obeí, no va tocar la dona, i aquesta tanmateix parí un infant.”

“Un altre somni avisà els pares de l’infant de fotre el camp.”

“Un altre somni encara del Josep — l’àngel li diu: Ara agafa mare i fill i aneu tots plegats a Egipte. Ja te m’apareixeré per dir-te quan has de tornar.”

“Herodes s’enfelloneix bon tros, fa pagar justs per pecadors. Se li n’ha escapat un, però fa assassinar tots els infants de menys de dos anys. Tot perquè s’acompleixi la lletra de l’oracle. [Quantes de bestiades!]”

Només cal saber llegir. “Quan Herodes l’espitxà, el Josep dormia i l’àngel se li aparegué en un somni. Li diu: Noi, ja pots tornar a Israel.”

“Abans d’arribar a Judea, tanmateix, s’adorm i rep un altre somni. El somni l’adverteix: No em fotis cas, l’altre dia la cagava; més val que et quedis per aquí a mig camí, a Galilea, per què no?”

Finit en Pep a can Mateu. Cinc somnis en una pàgina de la bíblia i a córrer. Ara, somiar rai. Després vindran Freud i Jung a monejar amb el significat dels somnis: arquetípics escarransits!

A can Marc ni a can Johnny, no pas gaire. Al darrer això (1: 45): “—Felip li diu a Natanael: “Noi, me’n vaig amb Jesus, el fill del pare-pedaç Josep de Nazaret.” Natanael se’n fot: “De Nazaret? Què vols que en surti?” “Doncs vine i veuràs”, fa el Felip. Jesús veu el Natanael i li diu: “Heus un israelita gens murri, ell.” Natanael s’admira: “Com em coneixes?” “Home, t’he vist abans, mandrejant sota la figuera.” “Upa, oidà, manoi! Ara veig que ets el fill de déu, el rei d’Israel!” “Home, tant d’escarafall perquè t’he vist davall la figuera. L’home crèdul rai, veurà meravelles arreu!”

I això (6 : 41): “Els jueus rondinaven: “Què diu que és pa i l’hòstia que baixa del cel? Com si no sabéssim que és fill d’en Josep, de qui coneixem que tenia pare i mare de per ací als voltants. I ara ve amb aquesta falòrnia que ha baixat del cel?” I Jesús respongué: “Qui rondina, mala en barrina.” [A callar i la llengua al cul, o els meus saigs us ataconen. Perfecta tècnica de predicador.]

A can Lluc, quelcom més: “—Una verge promesa a un home qui es deia Josep, l’àngel se li ficà i li va dir: “Salut, noia, has feta sorteta!”

“Ordres vingueren del Cèsar que totdéu s’havia d’inscriure al cens. Per això el Josep s’endugué cap a Betlem la seua promesa Maria, qui estava prenys. Pel camí la Maria infantà. Al vuitè dia el portaren que li tallessin el prepuci i li donaren nom. Llavors el portaren, com havien de fer obligatòriament perquè es tractava del primer nat, al temple de Jerusalem per a purificar-lo. Sacrificaren dues tórtores i dos coloms. [Devien ser coloms de mala-raça, no pas com el colom de l’esperit sant, no fotem; o ja parlem de parricidi!]”

Ara l’incident dels dotze anys del nen tossudet. Bon home, aquest Josep, o podia haver-lo portat als vells que l’apedreguessin també a mort.

Què altre se’n sap…? Com amb tots els dogmes, el de la verge, el del dimoni, el de la trinitat, l’assumpció, etc…, etc…, tot és invent, i sovint invent d’allò més tardà i recent; no sé com no els cau la cara de vergonya, a tant de capellanum falorniaire, empescant-se-les tan sapastrement a tort i a dret, i encara ara, amb un altre papa “infal·lible”, esglais rai.

Aquest Josep, res. Fins això de fer-l’en fuster ve de ben tard. La bíblia diu “tekton”, una mena de tècnic de secà, un adobacossis, un paraigüer, un adobacarros, un esmolet, un paleta, un cadiraire, ves a saber.

Els escrits apòcrifs diuen que quan ja havia fets els quaranta es va casar amb una dona (Salomé segons uns; Melca o Esca segons d’altres) amb la qual visqué quaranta-nou anys i amb qui tingué quatre fills i dues filles. El caganiu dels fills, és el Jaume menor, el germà de Jesús a la bíblia.

Vidu, en Pep, amb vuitanta-nou anys d’edat, li encolomen una noieta de dotze o catorze anys (segons les fonts) qui es diu Marieta i va prenyadeta. En fi, això explicava els germans de Jesús.

Josep, el més típic banyut. Home vell casat amb dona molt jove — alt patró tenim doncs els banyuts. Ara, què ha de pensar un vell de noranta anys amb una noieta fresqueta…? Més val això que res.

Segons “L’història de Josep, fuster”, no va morir fins qua ja havia complerts els cent onze.

Alguns estudiosos diuen que els coptes són els qui començaren de fer-ne mica de cas, del Josep, més de tres o quatre cents després de mort. A l’oest només apareix als santorals cap al segle X. Al 1129 s’inaugura a Bolonya la primera església a ell dedicada. Al segle XV, Vicenç Ferrer i d’altres “sants” se’l prenen seriosament. El 1414, al concili de Constança hom estableix la necessitat del culte a sant Josep.

El calendari romà l’inclou finalment sota el pontificat de Sixte IV (1471-84). La festa és el 19 de març. Benet XIII, el 1726, l’afegeix a la lletania dels sants. El 1725 hom s’empesca el 23 de gener per a celebrar-hi “les esposalles de Maria i Josep”. Pius IX, al desembre de 1870, el declara patró de l’església catòlica.

Més tard encara, ahir com qui diu, hom li dóna l’u de maig, perquè sigui el Josep treballador qui sigui honorat. En fi, ostietes rai. La cosa no té fi. Quin dia li donaran qualsevol dia per a honorar el dia dels somiatruites…? Aquell dia gloriós féssim festa tots plegats, i au.


Pel que fa, coneixeu el boig: —Ja de ben petits, tota mena d’assassí de la pell del diable: escorxadors, torturadors, destrossadors, carnissers, caçadors, soldats i policies… al manicomi! Falansteris ben aïllats per als betzols violents sense prou imaginació per a aesmar-se el dolor que causen a altri. Que es mortreixin ells amb ells.


El nostre nom és pedra: —Vam veure de ben petits que tothom se’ns aniria morint… Que tot el nostre esmerç d’amor aniria a parar, de nínxol en nínxol, a la totpoderosa putrefacció. Només una solució a aquest martiri: morir abans que no tothom amat. (I, a manca d’això, què altre, per tal de no tornar boig…? Endurir-se com la puta pedra.)


Vicis: —No és pas el “vici” (pecat suposat pels dogmes repressors) que fa l’home estrany, ans l’amagament obligat del vici — t’allunya de la relació normal entre persones; car tens por de trair-te, no fos cas que parlessis massa; per això aviat no dius mai res, com l’epilèptic clandestí qui s’ha mossegada i menjada la llengua. L’entrecuidament i la hipocresia roseguen el peduncle, l’istme que et relligava a la font de vida social: esdevens psicòtic, sociòpata; apetnes, reguitnes dins la teua closca feta de silenci; fora de polleguera, abdiques la teua condició de semblant. Car ja no t’assembles a ningú… El teu “vici”, o “crim” ha anat creixent. Primer era “inacceptable” per als inics repressors religiosos qui fan les lleis arbitràries i inhumanes. Ara ja és inacceptable per a tu i tot. Has esdevingut alhora perillós per al teu cos, i per al cos de qualsevol altri qui malastrugament trobarà damunt seu el desfermament de tant de glaç flamejant atapeïdament abassegat al llarg dels mesos on la lenta rancúnia anava acumulant ressorts mal afetgegats de presta ira. El vici del no-dir, del no poder dir, aquest és el vici.