Dotzè de definicions

Dotzè de definicions








Reialme: —L’únic nostre reialme és l’animal. Si mai t’escurces les ungles, si mai et raspalles les dents, t’hi has de tornar a veure — salvatge animal al teu reialme molt contrastat, entre llums i forcors, vermell i blau sobrevivint a cops d’esgarrapades i mossades, i fugint contínuament al teu destí ineluctable d’esdevindre, per a altris, tec.




1. Qui ets: —Mot de poeta: “Só qui só.”


2. Què ets: —Só malló. Peudebancada: “La vida és una cadena.”


3. On ets: —Ço és, on raus.


4. On raus, doncs: —Rac on rac.




[“Só qui só”: Ço és, só qui em plac d’ésser — ésser qualsevol (qui fos) és una decisió (conscient o inconscient) de l’individu.


“La vida, cadena”: Só, doncs, no pas individu (pensar-se individu és una ficció de l’ésser), só una baula només poèticament imprescindible — car en realitat totalment supèrflua — de l’ésser. L’ésser s’esdevindrà amb tu o sense. Cap diferència.


“Rac on rac”: Vols dir, só on mastec. Exacte: on em nodreixc, allí só, baula de l’ésser qui consumeix ésser i decideix de dir-se individu existent (qui s’esdevé), individu de sobrepuig acolorit d’aquestes o d’aqueixes característiques (un luxe), triades inconscientment o conscient.]




Home lliure, doncs?: —Eh…? No pas lliure de l’ordit i la trama de l’existent on só teixit.




Silenci: —Segons Brown (a Love’s Body): “—The matrix in which the word is sown is silence. Silence is the mother tongue.” [El silenci és la matriu on hom teixeix o cus la paraula. El silenci és la llengua mare.]




Ànima: —Diu n’Ambrose Bierce: “—Segons l’opinió molt versada del professor Wang Pi i Pi, l’ànima humana és aquell perllongament del moll de l’espinada que forma justament l’adí o matèria substàncial invisible de la seua naquissitat o mancança essencial de cua; el professor assenyala que la seua creença ve corroborada pel fet que els animals qui sí que en posseeixen, de cua, justament manquen d’ànima.”




Ídols o déus: —Del sublim al ridícul. De la serenor a l’exabrupte. De la dignitat ponderada a la coentor feixuga. Els mateixos ídols (nominalment els mateixos; en realitat, cada terra fa els seus i en serva anys i panys la memòria) representats tan diferentment…! Al llibre “Mars” diu l’irat (i angoixat) Fritz Zorn (de nom autèntic, Angst) que el déu cancerós, malfet i malfeiner, inventor i dissenyador sapastre de tant de dolor, és tanmateix vist tan diferentment segons la regió. El mateix s’esdevé amb els altres déus del cristianisme. Diu: “—La vídua del fuster alzinada al paper mitològic de gran deessa i de mare del planeta és vista de moltes maneres… Res a veure; no s’assemblen gens la Madona de la Pietat d’en Miquel Àngel, una dona qui s’inclina damunt el cos net i manicurat del seu fill en un posat de dol refinat, i la Macarena sevillana, qui ens guaita plena de pompa insultant, vestida en la més xarona coentor africana.”




Banda de nazinyolis: —Segons el cronicastre Johnny (cap. 2, vers. 17 i següents): “—Amb sa mare, i amb els seus germans, i amb els seus deixebles arribà a Capernaüm i s’hi estigué uns quants de dies.” [Per cert, aqueixa mare (ja era vídua del fuster? on ha anat a raure el fuster?), aqueixa mare del capitost de l’escamot, quantes de vegades li calgué d’ésser verge? només cada vegada que paria un altre dels germans del psicòpata arraix de nazinyolis a la bestreta…? o era que aquell oldà amant, en Biel Angèlic, en sabia també molts, de trucs de passa-passa…?] “S’atansà a Jerusalem i al temple hi trobà, ben enfeinats, els qui venien bous, coloms i xais, i els canviadors de moneda. Va trenar-se amb unes cordes unes xurriaques i tothom els foté fora, amb bous i esquelles i xais, i les monedes dels canviaires les esbarrià pertot arreu i els capgirà els taulells. I als qui venien coloms els digué: ‘—Emporteu-vos tot això; no fareu de ca mon pare cap mena de mercat…’ Els jueus li digueren: ‘—Home, qui collons et dóna el dret de fer-nos això…?’ I Jesús [cal pensar que amb les espatlles ben guardades per tant de deixeble i de germà — si amb cap rapat i amb tatuatges i amb jaquetes de cuir, no ho diu enlloc] els respongué: ‘—Destruïu aquest temple, i en tres dies l’hauré tornat a aixecar.’” [Els jueus, fotent l’orni, no entenent-n’hi ni borrall, encara se’n fan creus… Cal creure que, acollonits, se’n tornaren esporrets cap a casa — ara, això sí, sedecs de revenja davant tanta d’injustícia i de brutalitat.]


El cronicastre Lluc això hi diu (cap. 12, vers. 49 i següents): “—[L’arraix ferotge de la noïble banda anava dient:] ‘—He vingut a calar foc a la terra — baldament ja fos encès! Tinc un bateig pendent i em veig constrenyut a esperar-ne el fet. Ara, no us penséssiu pas que he vingut a la terra a portar-hi pau. Divisió, hi duc. I d’ara avant, els cinc de cada casal seran migpartits, tres contra dos, i dos contra tres; pare contra fill i fill contra pare; mare contra filla, i filla contra mare, sogra contra jove i jove contra sogra.”


I (cap 15, versets 25 i 26, i prou per a no cansar la gent): “—Gernacions l’acompanyaven i s’hi tombà i els digué: ‘—Si n’hi ha cap qui se m’atansa i no odia ni son pare ni sa mare, ni la dona ni els fills, ni els seus germans i germanes, jotfot, i no odia àdhuc la pròpia vida, elis, elis, no pot ésser-me deixeble, nyeclis, no pas!”




D’on vénen els déus: —Ambrose Bierce (de la Revolta dels déus): “—From every vacant lot and public dumping ground, from every hedge and ditch and gutter and cistern, every crystal rill and the clabbered waters of all the canals and estuaries — from all the places, in short, which from time immemorial have been preëmpted by dead dogs and consecrated to the uses of them and their heirs and successors forever, they trooped innumerous: a ghastly crew!” [De cada terreny desocupat, de cada indret de descàrrega d’escombraries, de dins cada bardissa, del fons de cada sèquia, timba i pou, dels rierols cristal·lins i de les aigües enfangades de canals i estuaris — de tots els llocs, en fi, que immemorialment han estats a l’expectativa de l’espetec dels gossos morts qui hom hi llença, i doncs consagrats per a l’ús d’aquests difunts i llurs hereus i successors en perennitat — d’ací sorgiren les tropes innombrables: un esfereïment d’esgarrifosa voluda!] [Als mateixos bròfecs barrancs, a Mèxic també hi llencen la gent. El cònsul d’en Malcolm Lowry (Al peu del volcà), les autoritats l’assassinen i el deixen caure timba avall. Darrera frase del llibre: “—Somebody threw a dead dog after him down the ravine.”]




Pere Màrtir: —Per què Pere de Verona, molt sanguinari inquisidor del Milanesat, qui féu cremar i penjar i fer malbé tants d’heretges (és a dir, de gent qui pensaven millor, més clarament i neta, i recta i lliure, que no ell) és anomenat ara sant Pere Màrtir…? Per què no sant Pere Botxí, sant Pere Martiritzador, sant Pere Mortridor, sant Pere Maleït…? Per què la seua vida val més que la vida de tots els qui féu assassinar…?




Sant Puça: —Segons Nathanael West (Dream Life of Balso Snell): “—Saint Puce was a flea who was born, lived, and died, beneath the arm of our Lord… Sant Puça fou una puça qui va nèixer, i visqué i morí, a l’aixella de Nostressenyor. Sant Puça desclogué d’un ouet qui fou post damunt la carn del Crist com era infant i jugava a l’establia de Betlem. Que la carn d’un déu o altre ha esta l’indret on algun altre ésser ha estat covat és un fet ben conegut. Dinonís i Atena et vénen a l’esment… Ah, en Puça, quina benedicció de minyonia, astruc d’ell! Menjant la dolça carn del Salvador, bevent-ne la sang; banyant-s’hi, a la suor; combregant-hi, de la divinitat!… Ah, tastar-ne la sang: en aquest vi, tot plaer i tota emoció s’apujava fins a graus insostenibles; en èxtasi continu, el cosset de sant Puça rugia com un forn roent… De l’aixella fina com orella de porc, en Puça recorregué els boscs del pit de Nostressenyor; escalà el suau turó del seu abdomen; n’escandallà aquell pou pregoníssim, el melic; escosí i croquissà cada esquerda, i caverna i serralada del cos del Crist. De les notes que prengué durant els seus periples, més tard n’escrigué aquella gran obra: La Geografia de Nostressenyor… Arribà, llas, el dia del martiri!… El Sol ardent del Calvari cremava la carn de part dessota el braç aixecat del Crist creuclavat. En aquella cremor, la pell fineta com pètal s’anava pansint fins que al capdavall semblava la de l’aixella massa de vegades raguda de qualque vellarra actriu… Sant Puça, en pic el Crist mort, refusà de desertar cap a carns de menys categoria, fins i tot a les de la Maria, qui era prop la creu, i també perí…”




Sant Poll: Segons Lautréamont: —Sant Poll, amb la nineta escarransida i rebregada: “—Sentint aquest nom sagrat, bo i besant universalment les cadenes de llur esclavatge, tots els pobles s’agenollen ensems sobre l’empedrat august, davant l’altar de l’ídol boterut i sanguinari. El poble qui oblidés d’obeir als seus instints d’arrossegar-se bavosament, i per comptes fes continent de revoltar-se, tard o d’hora desapareixeria de la terra com fulla d’autumne, anorreat per la revenja d’un déu inexorable.”




Sant Cabell: —Segons Lautréamont: —Déu, el criminal més gros i primigeni, se n’anà de putes, i en els embats salvatges i mortridors on el seu verriny incommensurable es manifestà, un cabell sagrat fou perdut. Amargament, abandonat a la desolada casa de barrets, es plany el sacre cabellot: “—Je ne verrai plus les légions des anges marcher en phalanges épaisses, ni les astres se promener dans les jardins de l’harmonie. Eh bien, soit... Je saurai supporter mon malheur avec résignation. Mais, je ne manquerai pas de dire aux hommes ce qui s’est passé dans cette cellule. Je leur donnerai la permission de rejeter leur dignité, comme un vêtement inutile, puisqu’ils ont l’exemple de mon maître; je leur conseillerai de sucer la verge du crime, puisqu’UN AUTRE l’a déjà fait…” Consell del beat cabell: “—Llenceu la vostra dignitat com un parrac inútil, i xucleu, en exemple del meu mestre i antic propietari, el virot del crim.”




Sant Copròlit: —Regionalment, també anomenat sant Merda-Seca. Quants milions d’esglésies al món es vanten que tenen cap sagrat bocinet de cagalló de l’il·lusionista de nyigui-nyogui apellat Jesús…? No crec que gaires. En canvi, aneu a saber els munts i munts de creus que hom podria anar ajuntant si reunís totes les esberles de creu molt sagrada que diuen les esglésies que guarden molt reverentment…!


I per què hi ha tants de sagrats cors que ensenyen morals a les noietes i no hi ha cap sagrat cagalló que els ensenyi la veritat…? Per què tantes d’heteròclites relíquies, i cap de tan íntima com un mer esgardís de cagalló ressec…? Per què el Francó passejava amb aquell bocí fastigós de braç repodrit de santa Teresa i no, com li hagués escaigut molt més, amb un bocí de santa merda…? Per què els qui combreguen es mengen la carn i es beuen la sang de llur idolet, mes no en volen ensumar la caqueta…? Tot és tan estrany!




Més analectes hagiogràfiques: —Sant Tomàs d’Aquino (“el doctor angèlic”, tot i que “angèlic” es deu referir a l’àngel de la mort o al del terror, molt més pelut, unglós, ullalós i lleig, d’ulls de cremalls, dits de cruanys, llàgrimes de cendra, i alè de sofre i ous podrits), millorant sant Agustí, qui demanava la mort dels heretges sense entretindre-s’hi més, proposa clarament l’al·licient afegit de la tortura: “—Els heretges, mitjançant els càstigs corporals, seran així obligats a no desviar-se de la fe.” “En tota justícia, els heretges, a part d’excombregats, poden ésser també duts a mort.” “L’església els ha d’oferir al braç secular perquè, mijantçant la mort, siguin exterminats.” Ta-tang! Paraules totes de savi i de sant, oidà.