Catorzè de definicions

Catorzè de definicions.







Lletjors i lletgeses: —Hi ha vulgars lletjors… Sartre (“Les temps modernes”, novembre, 1957): —“He viatjat en avió si més no unes dues-centes vegades, i tanmateix no m’hi sé fer… De trast en trast la por torna a atenallar-me, especialment quan els meus companys de viatge són tan lleigs com jo sóc… Ara, tantost hi veig un noia bonica, un al·lot bemplantat, o qualque deliciosa parelleta enamorada, allavòrens totes les pors s’esvaeixen. La lletjor és profètica: conté en ella mateixa qualque mena d’extremitat que assaja de dur la negativitat fins al caire de l’horror. En canvi, allò prou avinent, allò agraciat, sembla indestructible — la seua imatge sagrada ens protegeix. Mentre sigui entre nosaltres, cap catàstrofe no pot irrompre.”



[Ara comprenc per què les hostesses de vol són generalment tan cardables, i els hostes fan aquells culets i tenen aquelles maneretes per tal de tampoc no deixar de banda els bons jans qui són del ram entre els clients volaires.]



—I hi ha malignes lletgeses… Sartre (“Libération”, octubre, 1975): —“La millor manera de fer que els francesos desitgin la mort del Francó és de publicar-ne la foto. Fot exactament una carota que demana a crits el ganivet o la guillotina. Se li dibuixen al cap els gairebé quaranta anys d’assassinats als quals s’ha anat lliurant. Mussolini era un malparit, Hitler tenia una carota antipàtica, però ni l’un ni l’altre no fotien aquesta fila abominable de malparit llatí [n’avaient pas cette gueule abominable de salaud latin.] Amb aqueixes bosses, aqueixes rugues malignes, fastigoses. De vegades m’he demanat si el Francó se n’adonava realment quan feia matar la gent… Si se n’adonava quin martiri no viu un home qui sap que ha de morir al cap de vint-i-quatre hores… I si se n’adonava, ço que sembla ben probable, la seua intolerància el fa doncs impossible de perdonar, ni quan és mort. Hi ha molta de gent qui pensa que això dels malparits no existeix, que en realitat només hi ha situacions on hom posa un home i que aquest home esdevé allò que la situació en fa. Aquest no és pas el cas del Francó — és un malparit amb tots els ets i uts.”



[Si amb el Dorian Gray d’en Wilde només el seu retrat es tornava fastigós, el Francó encara era més fastigós — i desgraciat de mena: la lletgesa la portava per dins i, sobre, li sortia al cresp.



Hi ha un dibuix del Plantú on es veu que la mortalla del Francó moribund ja serveix de capa reial al seu successor… Hom es demana com aniria el diàleg… (En xarnec, és clar. Si no pas tothom qui parla en xarnec és malparit — ni de molt lluny, no fotéssim! — aquesta és tanmateix la nostra experiència de veure’ns els voltants rondats, com metastàtics anticors, per tanta de bòfia i de polític, i d’embriac i d’“anarquista”, i, pitjor, de botifler…: Que tots els malparits parlen en xarnec.) (“Ei, Putadella, vés-te’n al Merdís, a morir-t’hi d’una puta vegada, merdanyol de merda!”)



Francó: És meua, la mortalla és meua…!

Primeró: No, meua, meua…!

Francó: Però sóc jo qui l’he feta tan vermella: l’he omplerta de sang durant tots els jorns i nits de la meua llorda vida de botxí…!

Primeró: No et preocupis, no desdiré ni un dels teus assassinats; els assumiré amb tota la cara…! I ara, et mors, collons, que ja m’estic tornant, sobre lleig, també vell!



Entre la lletgesa intrínseca del feixista i la lletjor fada del bajà qui el succeeix hi ha una gran diferència. No confonguéssim! Encara, això no treu que ni els assassinats han estats reconeguts pel successor ni els pobles que el seu antecessor havia tractat d’anihilar, ell ha fet res perquè aquests pobles mai li perdonin la vil successió…



Hi ha malparits qui neixen i malparits qui lentament es fan.]




Parlament: —Diu en Maurice Girodiàs: “Entre Napoleó i Hitler només hi ha una diferència — de temps: dues centúries. Un austríac qui tracta els alemanys com la merda, un cors qui tracta els francesos igualment… A la revolució de 1789 els primers dies hom els esmerçà en el descobriment de la democràcia viva. Els diferents pobles de França foren tractats tots com a iguals. Les lleis de la república foren també publicades en basc, bretó, català, alemany i italià per tal de demostrar que els nous principis de llibertat i igualtat beneficiarien a totes les minories dins la república i no pas solament, com sempre, a les majories i als endollats a París… Tanmateix la tendència centralista tornà a fer mal, l’estat es consolidà i declarà la guerra a tots els reis d’Europa… Per a això palesament calia un exèrcit unificat… Esdevingué il·legal d’emprar-hi cap altra llengua que el parisenc… Els “grans alliberardors” posaren, per comptes de dotze reis, un emperador al capdamunt…



Ran la guerra contra Hitler (el nou Napoleó), un representant del poble puja a l’estrada del parlament… Dins la cambra [o canfelip], Felip Farina explica al seu públic captiu el mecanisme d’una pràctica gens patriòtica: —Cada any, per via de masturbació, la lectura llicenciosa desvia precioses tones de lleterada lluny dels òrgans de reproducció de les femelles de la pàtria. L’enemic de França no és ni Hitler, ni el perill groc… És la sexualitat maladreçada, atraçada a tort!



En Felip Farina vol fer la sacra, sana masturbació il·legal, però encara som lluny, llavors, dels mètodes policíacs que puguin permetre la total intromissió de l’estat en la vida privada… I doncs com fer-s’ho…? Fàcil, cal ofegar tota mena de temptació per al jovent de pelar-se-la d’amagatotis. Cal recordar les sagrades escriptures…! No us hi adverteix déu mateix quin pecat més gros no és fer malbé la lleterada…!”



[Això recomana el datpelcul Farina, com tants de datspelcul qui no tenen altre a fotre que anar a prohibir a tort i a dret pels parlaments totalment presos i envaïts pels criminals repressors.



I se n’adonen que llegint les sàdiques “sagrades escriptures” hom se la pela encara amb més maligne desfici…! (Quin remei! Sovint cap altre molt millor llibre a l’abast!)



Per recargolat exemple. Crueltat trempaire al Segon Llibre dels Reietons (6 : 26-29): —“El rei d’Israel passava damut el mur i una dona a baix gemegant li digué: ‘Oh, gran rei, ajuda’ns, ca?’ El rei se la guaità com el purità mòrbid qui es guaita una gitaneta espitregada, jove mare bonica [i tota la meua experiència es despèn en gitanetes], i li lladrà: ‘—Vés-te’n a la merda, noia. Si déu no t’ajuda, per què collons t’hauria d’ajudar jo…? Què vols que vingui a fer-t’hi, de macip d’estable o de trepitja-raïms de cup…? Malaputa, vejam, què tens…?’



La dona respongué: ‘—Ves, res, malparit, que la veïna m’ha dit: porta’ns el teu fillet que ens el menjarem avui, i demà ja menjarem el meu… I, doncs, bullíem el meu fillet i ens el menjàvem…, i l’endemà arriba i li dic: ara toca al teu fillet, però, escolti, rei, no hi havia déu qui el trobés, el seu fill, perquè la lladra l’havia amagat.’



En oir això el rei s’esquinçà la túnica i, sota, hi portava cilici de masoquista i damunt la muralla s’exposava a totdéu…” Etc. Bestiades rai.]




Mamotrecte i mammotrepte: —Pensava aquests dies en aqueixes sessions de bretolada institucional que en diuen “mamades de mam”, cada mamada de mam generalitzada empresa per cert jovent massa carallot, de qui les tendències suïcides només afavoreixen la podrida puritana vellúria ja establerta [en canvi, el jovent gavatx és molt més intel·ligent], i em venien a l’esment les paraules “mamotrecte” (carraca voluminosa) i “mammotrepte” (minyó aviciat; grossot i fastigós, malesquerat; en grec: pujat per la padrina).



Així és com en Guix les empra en algunes de les seues novel·les… [Tots aquests llibres acumulats amb els anys que per massa dolents (you mean bad…? I mean vile!) no et publicarà ningú!]:



A Llimbs: —“I ho xiul fluixet, perquè no vull tanmateix distreure cap llegidor, ni de novel·la criminal, on el traïdorenc assassí sempre es diu lord Sússex, adés apàtic i pusil·lànim, galiàs, baldufari, mammotrepte, galta-ros, boví…”



A Contarelles d’en Mamuri Castellviny: —“Mentrestant, el miserable carter fart i esbufegós no trobava el número al llibrot dels telèfons, i, com el mammotrepte datpelcul qui era, desesperadament i reguinyosa, reguitnava i es cagava en la mare qui va parir els fillsdeputes qui confegien ans compilaven, i apilaven a la babalà i confregien (i a naltres sí que ens han ben fregits!), aquells bestials baldufaris gens manejívols ni comcals.”



A Cusc Quest: —”Anit també hi pensava, aquell diumenge, d’excursió, jorn de tràpoles i maltempsades, maleixamusos rai — no pas que cap dels meus infants fos llavors ni sigui ara gens mammotrepte ni aviciat, nogensmenys sempre hi ha dies més esmorteïts, on tot plegat sembla fer fàstic.”



A Rajoletes: —“Veus? —m’indicà amb la tarota devers l’ordinadoret engegat que servae a la falda—. Aquesta matinada haig arribat de Colòmbia. L’avió, també, noi, quina cafetera esbalandrada, quin mamotrecte esgalabrat; ara, plepes i carraques, rai, allà baix.”



Això és la brètola voluda del moltoneig geperut, els boldrons de carrinclonets mammotreptes qui per comptes de ficar justícia al món es fiquen encara més merda als budells: un mamotrecte ja inservible i aviat rovellat i doncs per a llençar, generació escombraria, desgraciats.




Virtuts: —Et sents virtuós no pas perquè en siguis, sinó perquè te’n sents. (La condició, molt comuna, s’anomena autoengany.)




Fot-te un tret: —Malaguanyat dolor…! Si al capdavall t’has de morir, per què patir?




SOLDAT: —Sodomitza, Occeix, Lladrunya, Desminyona, Anorrea, Tortura… impunement. (Impunement; o com diu en Voltaire: “Va amb una patenta o llicència a la butxaca per a matar i pillar el proïsme.”)




Lluitar desficiosament contra l’inexistent: —De què et serveix? Per què ficar-hi tant de desfici?



Lluitar contra l’inexistent, voleu dir…? Déu, Merdanya, etc…? Ho faig per amor. Ho faig per amor als qui se m’assemblen. I qui ha d’assemblar-se’m més que no l’infant qui fui…? Ho faig, doncs, per amor a l’infant qui fui i qui fou engargussat amb cruel embut amb falòrnies demolidores, enganyat amb feixugues, embogidores inexistències de déus i d’estats imposats, il·lògics, mentiders, esclafadors…




Falòrnia: —Tu qui saps que tot és falòrnia i tanmateix tries de sallar vida envant damunt el gep del dromedari blanc de la religió, beneït siguis…! Ara, no tractis d’encolomar-nos tanta de ficta, buida felicitat. El teu gep no ens alta gens!




Collons: —Se t’umflen i desumflen al vaivé de les ones llunàtiques.




Nu: —Mol·lusc sense closca; tremolí de gargall expel·lit per la muntanya.




Vida: —Tremolí de gargall.




Mort: —T’hi fas com amb qualsevol altra tenaç, poixèvola, crònica xacra.




Inescandallable torniol d’oblit: —Inescandallable torniol d’oblit on la ficció torna.




Ficció: —Rere la façana del cos el teu esperit s’escriu en papers de fum.




Façana: —I, rere, re.




Nit de noces: —El tenellut furot romp amb escruix el forrellat de l’himen i s’aombra, ominós, als canemassos adés impol·luts del pap envaït. Amb dentetes esmolades, tacades de sang i rovell, riu múrriament — ah, sarcasme i renec de la llorda lleterada qui tot ho solla!



Dins el pa de la fadesa inimaginativa dels brètols hi ha el companatge de l’ardidesa. Ara gosarà doncs rosegar els nítols de l’esposada — els omplirà de nyaps i llúpies, i en acabat eixirà del cau abjectament vomitant de tip.




La mort s’adona a l’obscè: —Allò que els cruels carrinclons de la repressió en diuen altrament “obscè” és justament l’antimort. És el càntic sagrat a la vivesa de la carn.




Gràcies, déus: —Gràcies, déus, per les noies lluminoses; res no ens alleuja la càrrega mentre ens desficiem a la tasca com la visió miraculosa de totes aqueixes meravelloses noies. [Thank god for the luminous girls; nothing lightens our burden as we breathlessly toil as the miraculous vision of those beautiful girls.]




Cel: —Oh, per un cel amb na Georgia O’Keeffe! D’artista a artista. [If there is a proper heaven I hope I get to fuck in it Georgia O’Keeffe.]




Josep-Lluís Cruyff-Rovira: —Plevim-nos-hi tots plegats. Cal que en aquest món tot hi quadri. O, si això no, pleguem doncs.



Un ataquet de cor…? Encara rai!



Febrer de 1991: —Atac al cor de l’ínclit Cruyff.

Maig de 1992: —L’ínclit guanya la copa d’Europa per a Catalònia i per al Barça.



Març de 2006: —Carod-Rovira rep l’atac al cor.

D’aqui una miqueta més d’un any — diguéssim cap a juny del 2007...? — et volem, molt ínclit Rovira, president de la República Catalana.



Som-hi.




Tallaferro: —No travessa les cases, les volta en serenor en la foscor, i les amors qui hi entren i en surten se li llencen dels braços o als braços, mentre els vigilants armats escodrinyen, per a sorprendre’l i occir-lo, debades les tenebrors.




Condó: —No volia déu — o en Zeus, o en Júpiter o Jou — tindre més desastrosos fills… Ni l’Apol·lo, fred cruel mortridor, ni l’embriac destructor Dionís, ni aquell borinot antifiga Jesús, ni cap dels múltiples repugnants déus de la bíblia… Mals exemples a betzef. Per això s’hi posà un condó. D’antic que el condó és pràctica comuna. Empres per exemple el budell cec del moltó…



I ara cerquen aquest condó per Montserrat i pertot arreu. En diuen lo sant greal.



De fet, no en tinc cap prova, és clar, que el sant greal sigui això — els altres qui tant s’empatollen del què és o no pas, tampoc no en tenen cap que sigui cap altra cosa… Falòrnia.



Diu en Mamuri Castellviny a la novel·la d’en Guix: —“Ec la meua espasa (qui representa mon pipí, lo moixó), ec la teua copa, (ton greal, la cuca). Copes, bastons, espases, ors… I baixaven i es desfermaven al magí les avials imatges, En Dares tanmateix guanyant totes les bases amb sobtats atots. Calzes sorgien lluents en plàteres d’or, per espases i màgics punxons llavors apassionadament esberlades, ço és, tot plegat, esbats lúbrics, vós, envits arreu d’esmeperdut verriny. I llavors apareixien aquells fargats minyons, enèrgicament dedicats a llur ínclit, inclement, ball de bastons. En Griu, marejat, li confessa: ‘No puc més. Em ret. Vull fugir del palau, glaç enllà. Sé tanmateix que a cada intent el vehicle se m’espatlla, llas, i poc puc sortir a peu, prou no hi duraria gens, solet a fora, en aquella eixorquesa de glaç i neu, il·limitada, inhospitalària. Any per any m’ho dic, i prou ho haig d’ajornar. Car qui perd els papers d’avui, i els fa cercar, i hi reïx, rep, ultra els recentment perduts, els d’anys i anys ha, cancel·lats, mig oblidats, àdhuc de cops empegueïdors en llur jovenívola carnalitat, o frèvola poca-soltamenta. Car cert és sempre que allò que vols escatir, s’esbrina per via de pitjor. Tot empitjora en misteri — com més esvinces, més vinces envincen, o dit més planerament: com més descobreixes, més cobert apareix per descobrir. A l’ignot per l’ignot; s’ateny l’allò desconegut per l’açò desconegut, i l’açò per l’allò, ignotum per ignotus, i anar fent, no s’acaba mai fins que tot s’acaba del tot. I tan rucs com el dia u. Saps què…? Pleguem.’  Car prou qui diu cor, l’esme li duu cul; qui diu copa, cony.”

Tretzè de definicions

Tretzè de definicions.







Sóc també molt valent, assegut a la cadira, escrivint manta bravata: —O com defineix en Bierce: —Gosadia: “Una de les més conspícues qualitats d’algú qui ara es troba al seguret.”

Equilibris de la religió: —El falorniare fa l’orni si vas armat i la falòrnia li contradius. Si va ell armat i li contradius la falòrnia, el falorniare no fa l’orni; el falorniare crida com boig i, a sobre, et mata.

La gran enganyifa: —Diu n’Eiximenis: “—Deia el sant abat Pastor que si els pagesos i els treballants pagaven bé els drets divinals, i es guardaven de fer falsia a ningú, i no murmuraven dels senyors, ans prenguessin en paciència llur tirania i opressió per amor de déu i en remissió de llurs pecats, que nostre senyor déu els empararia i els guardaria de tota adversitat, i els faria sans hòmens, i els oiria de llurs pregàries, i els defendria de l’opressió de llurs senyors i de la tempestat del cel, i els daria abundantment els fruits de la terra.” [Si et creus això, pagès, treballant, ja t’han collat ben collat. Només qui té a vendre, ven. I qui només té aire pudent a vendre, això ven, i diu que és meravellosament flairós. I el ric el paga per vendre aire pudent que manté el cap del pobre enverinat i confús.]


Imperi: —Sacrée bible! Sacré juif! Charmant bouquin!… O això trobem al Deuteronomi, on hi ha totes les regles per al capteniment del bon fidel.

(13 : 6): —“Si ton germà, fill de ta mare, o ton fill, o filla, o la dona del teu cor, o el teu amic íntim, garneuament et duen a part i et diuen: Escolta, tu, per què no serviríem qualque altre déu…? (…) Tantost mata’l, que la teua mà sigui la primera que li etzibi el cop mortal.”


(21 : 18): —“Si un home té un fill tossut i rebec, qui no obeeix la veu de pare ni mare i qui, tot i que hom el castiga de ferm, encara no en fa cas…, que pare i mare el duguin als paers ancians de la porta de la vila que tinguin més a prop (…) i aleshores tots els homes de la vila l’apedregaran fins a matar-lo, així el mal serà purgat, i Israel content llavors com un gínjol sempre acollonit.”

(22 : 13): —“Si un home es casa i es carda la dona i després la rebutja dient que no trobava pas que fos estada verge, llavors que el pare i la mare de la dona portin les penyores ensangonades de la seua virginitat als paers ancians de la porta. I que el pare conti el cas. I estengui el llençol davant els vells… Els vells llavors, doncs, que agafin aquell home i que el facin deixuplinar i que el multin amb cent monedes d’argent que donaran al pare, perquè aquell home ha calumniat el bon nom d’una verge d’Israel [sí, és clar, tan verge com la verge vídua del fuster!], i ara serà la seua dona d’empertostemps. Que es foti. Ara, si troben que les penyores de la virginitat de la noia no hi eren prou, hauran d’agafar-la i l’hauran de dur fins davant la porta de ca son pare, i els homes de la vila l’hauran d’apedregar fins a matar-la, car duia vergonya a Israel, i així purgàvem el mal.”

(20 : 10): —“Si voleu conquerir cap ciutat, oferiu-los la pau i, si es reten, n’agafeu tothom qui hi trobeu i en feu esclaus. Ara, si no volen la pau, llavors els assetgeu sense pietat i, tantost el vostre senyor déu us la lliura, la ciutat, tots els homes qui hi havia dintre els passeu per l’espasa, mes dones, petits, ramats i tota la resta és el vostre botí i en feu el que us roti, car el vostre senyor déu us ho ha donat. Ep, així us capteniu amb les ciutats llunyanes. Ara, amb les properes, les que ocupen el territori que el vostre senyor déu ja us ha donades a la bestreta, en aquestes ciutats, tantost preses, no hi deixeu res viu, tot el que respira ho mateu. No fos cas que encara us entequéssiu de llurs pràctiques repugnants i al capdavall us engresquessin a servir d’altres déus.”

I pàgines i pàgines de vòmit semblant. Prou, ja me n’he cansat. Ecs, massa fastiguejador.


Perversió fanoca del sant de qui el masoquisme tothom escandalitza: —Fa en Sartre: “—Així es diverteix el sant: si res altre no el castiga, es castiga ell mateix. Si és cast, s’insulta per la seua lubricitat; si és generós, es blasma pel seu escarransiment. Ves, però, que descobreixi l’autèntica gangrena, que és la seua santedat, llavors, com tothom qui se sent culpable, s’arrapa a munts de justificacions.” [S’acusa del que no és, per tal, a canvi, d’exonera-se del “vici” que de debò el té atenallat.]

Pep, on ets?: —On es fica aquell Josep, pare putatiu de l’encrismat dels evangelis…? Diem “la vídua del fuster”, i d’aquesta vídua en fem la gran cosa…, mes, i el fuster, el fuster de qui és vídua, on s’ha fotut, no compta per a res…? Desapareix del mapa sense cap mena de marca, i ja mai més no se’n canta ni gall ni gallina. De primer, Josep hi és, i, de sobte, desprestigiat, zas!, vareta, desaparegut: ja no és enlloc.

Només cal saber llegir. L’home, hom el pren per qualque pelleringa a deseixir-se’n sense recances, i au. Em ve a l’esment, i no pas que hi tingui res a veure, allò d’en Zola a La terre (1887): “—Sacré cocu,” criait Jésus-Christ, “tu sais que je couche avec ta femme!”

Pobre Pep, rebutjat pel seu fillastre, l’autoungit — autoungit: signe de megalomania — i es diu messies, potser perquè Napoleó encara no havia nascut — poc ha gaire, els manicomis eren plens de messies, de fills de déus, de napoleons — em sembla que ara aqueixa gent la foten a les presons.

L’encrismat és un megalòman qui, perquè no té pare (és un bord), és diu fill de déu. Diu sempre “mon pare” quan vol dir déu. En estones més dramàtiques, ell mateix, l’autoungit, es diu “fill d’home”, és a dir, no pas de dona — no fotem, no hi havia res més baix que la dona entre aquella gent — encara ara llurs descendents, els moros, ja veiem com tracten les dones.

Fill d’home, doncs, de l’home per antonomàsia, és a dir, déu. Volent dir, no sóc parit de dona, em va parir déu.

Només cal saber llegir. La gent qui el vol insultar, i alhora insultar el seu pare, el banyut, li ho diuen ben clar: Tu no ets fill d’home, ets fill de dona.

Cronicastre Marc (6 : 3): “Ei, què fot per aquí, el fuster, i què s’empatolla? Oi que és el fill de la Maria, el germà del Jaumet, del Joses, del Judes, del Simó? I no veiem cada dia per aquí les seues germanes? Què collons ens ve a ensenyar?” I Jesús digué: “Tothom fa prou cas al profeta, tret que a casa seua i entre els seus se li veu massa el llautó. Fotem doncs el camp ben lluny (a fer-hi de profeta).”

El fill de la Maria, no el fill del Josep. Allí tothom era fill d’home, tret que aquell pobre home, son pare no era son pare.

Cronicastre Johnny (8 : 41): “Abraham és el nostre pare”, digueren els jueus. Jesús els digué: “Si ho fóssiu, voldríeu matar-me? A mi, jo, algú qui ha sentit [on? als teus somnis?] de déu mateix les veritats que us dic? L’Abraham no faria això; vosaltres feu el que faria el vostre pare.” Emprenyats li respongueren: “Almenys no som fills de malaputa! Nosaltres tenim pare, i també tenim déu lo pare.”

Només cal saber llegir. El tracten de bord. De bord amb ínfules, però bord, ço que aleshores era greu, i n’hi havia per a trastocar ningú massa ambiciós.


Els germans de l’encrismat, són potser fills del Josep…? Mentre que només Jesús és fill de la dona…? Quin complex d’inferioritat més gros perquè en desclogui tal monstre de supèrbia! Fill de déu indeed!

Mes deixem de banda la banda de nazinyolis [un capitost fort i un ramat de sectaris, l’arquetip llepat. Els burgesos es devien dir, com en can Zola (a Germinal, 1885) “Il dit entre ses dents: “Le diable m’emporte si j’en reconnais un seul! D’où sortent-ils donc, ces bandits-là?”

I passem al Pep, que per a això som. Per exemple, quan s’ha mort…?
Els llibres no en diuen res. Surt al començament d’en Mateu i en Lluc; en els altres, misèries. En els escrits apòcrifs en surt pler, però no valen. A “L’evangeli d’en Jaume”, al “Pseudomateu”, a “L’història del Josep el fuster”, el Josep qui s’hi pinta no escau al dogma. Hi és un paio massa normal, no prou misteriós i tèrbol i acollonit…

Només en Lluc encara el fa viu quan l’aprenent de fuster ja té dotze anys. En esdevinença del pelegrinatge a Jerusalem se’ls fa fonedís, i no el troben enlloc durant tres dies sencers. Tot i que en Lluc no esmenta el nom del Josep (podria ésser que la “verge” d’Israel viu ara amb un altre mascle?), el xiquet el troben al temple: “—Nen, per què ens ho fas…? No veus si ton pare i jo hem patit cercant-te pertot arreu?” Respon el mocós: “Per què m’havíeu de cercar enlloc? Encara no us cap al cap que em cal ocupar dels afers de mon pare…?”

Pare i mare es quedaren com mones. Quin insult a son pare Josep! Josep li fot un clatellot i se l’enduu a aprendre la feina, que és el que convé.

En Josep ja es fon. Ja no surt més enlloc dels texts canònics. Ara passen sense esment divuit anys més, on el minyó potser covava la pensada… Cal suposar que quan el Jesús reapareix, el parastre ja és mort; sense autoritat, finalment el Jesús fa el que vol. Se’n va a escoltar aquell fanàtic baptista i es converteix a aquella religió de l’estripem-ho tot; s’esgaripa: “—Ha arribada la fi del temps, s’ha acabada la cosa, pleguem!” Ell mateix surt predicant-ho pertot — i la gent capdecony, com sempre, badant. “—Us dic que qualsevol qui esguardi una dona amb l’ull massa desitjós ja ha comès adulteri al seu cor. Si l’ull dret et fa pecar, arrenca-te’l i llença’l als collons; vas molt millor borni que no de coroneta a l’infern!” Quin tocat del bolet!

Entre els qui no el coneixen, rai, doncs. Ara, quan torna al poble, què ens ve a contar aquest carallot…? És com el desgraciat que l’enviaven a la legió a fer el cigró, i tornava fet un castelladre de marca, maleït xarnec, amb la bandera dels feixistes penjant-li com moc, i caminant com un covard remenaculs anticatalà pels carrers.

Mateu (13 : 55): “—No és aquest el fill del fuster? I sa mare no li’n diuen Maria? I els seus germans no són el Jaume, el Josep, el Simó i el Judes? I no tenim per ací les seues germanes? Tot això que s’empesca, d’on ho treu?”

Al començament deia: aquesta gent em dóna gat per llebre. Car la seua promesa li ve prenyada. Mes, si doncs no la recull sense dir res, l’apedregaran a mort. Sense dubte és un bon home.

Mateu (1 : 19): “Abans no cardessin, la noia ja estava prenys. Josep, un home recte, decidí repudiar-la d’amagat.”

“Aquella nit somià que un àngel li deia: No siguis ruc i acull la promesa a ca teua, cal que l’oracle profètic s’acompleixi, no hi tens res a pelar. [Si déu és totpoderós i ja ho té tot mastegat, per què perd el temps posant tota la trista comèdia en funció? No fóra millor deixar inventar els actors?] Josep obeí, no va tocar la dona, i aquesta tanmateix parí un infant.”

“Un altre somni avisà els pares de l’infant de fotre el camp.”

“Un altre somni encara del Josep — l’àngel li diu: Ara agafa mare i fill i aneu tots plegats a Egipte. Ja te m’apareixeré per dir-te quan has de tornar.”

“Herodes s’enfelloneix bon tros, fa pagar justs per pecadors. Se li n’ha escapat un, però fa assassinar tots els infants de menys de dos anys. Tot perquè s’acompleixi la lletra de l’oracle. [Quantes de bestiades!]”

Només cal saber llegir. “Quan Herodes l’espitxà, el Josep dormia i l’àngel se li aparegué en un somni. Li diu: Noi, ja pots tornar a Israel.”

“Abans d’arribar a Judea, tanmateix, s’adorm i rep un altre somni. El somni l’adverteix: No em fotis cas, l’altre dia la cagava; més val que et quedis per aquí a mig camí, a Galilea, per què no?”

Finit en Pep a can Mateu. Cinc somnis en una pàgina de la bíblia i a córrer. Ara, somiar rai. Després vindran Freud i Jung a monejar amb el significat dels somnis: arquetípics escarransits!

A can Marc ni a can Johnny, no pas gaire. Al darrer això (1: 45): “—Felip li diu a Natanael: “Noi, me’n vaig amb Jesus, el fill del pare-pedaç Josep de Nazaret.” Natanael se’n fot: “De Nazaret? Què vols que en surti?” “Doncs vine i veuràs”, fa el Felip. Jesús veu el Natanael i li diu: “Heus un israelita gens murri, ell.” Natanael s’admira: “Com em coneixes?” “Home, t’he vist abans, mandrejant sota la figuera.” “Upa, oidà, manoi! Ara veig que ets el fill de déu, el rei d’Israel!” “Home, tant d’escarafall perquè t’he vist davall la figuera. L’home crèdul rai, veurà meravelles arreu!”

I això (6 : 41): “Els jueus rondinaven: “Què diu que és pa i l’hòstia que baixa del cel? Com si no sabéssim que és fill d’en Josep, de qui coneixem que tenia pare i mare de per ací als voltants. I ara ve amb aquesta falòrnia que ha baixat del cel?” I Jesús respongué: “Qui rondina, mala en barrina.” [A callar i la llengua al cul, o els meus saigs us ataconen. Perfecta tècnica de predicador.]

A can Lluc, quelcom més: “—Una verge promesa a un home qui es deia Josep, l’àngel se li ficà i li va dir: “Salut, noia, has feta sorteta!”

“Ordres vingueren del Cèsar que totdéu s’havia d’inscriure al cens. Per això el Josep s’endugué cap a Betlem la seua promesa Maria, qui estava prenys. Pel camí la Maria infantà. Al vuitè dia el portaren que li tallessin el prepuci i li donaren nom. Llavors el portaren, com havien de fer obligatòriament perquè es tractava del primer nat, al temple de Jerusalem per a purificar-lo. Sacrificaren dues tórtores i dos coloms. [Devien ser coloms de mala-raça, no pas com el colom de l’esperit sant, no fotem; o ja parlem de parricidi!]”

Ara l’incident dels dotze anys del nen tossudet. Bon home, aquest Josep, o podia haver-lo portat als vells que l’apedreguessin també a mort.

Què altre se’n sap…? Com amb tots els dogmes, el de la verge, el del dimoni, el de la trinitat, l’assumpció, etc…, etc…, tot és invent, i sovint invent d’allò més tardà i recent; no sé com no els cau la cara de vergonya, a tant de capellanum falorniaire, empescant-se-les tan sapastrement a tort i a dret, i encara ara, amb un altre papa “infal·lible”, esglais rai.

Aquest Josep, res. Fins això de fer-l’en fuster ve de ben tard. La bíblia diu “tekton”, una mena de tècnic de secà, un adobacossis, un paraigüer, un adobacarros, un esmolet, un paleta, un cadiraire, ves a saber.

Els escrits apòcrifs diuen que quan ja havia fets els quaranta es va casar amb una dona (Salomé segons uns; Melca o Esca segons d’altres) amb la qual visqué quaranta-nou anys i amb qui tingué quatre fills i dues filles. El caganiu dels fills, és el Jaume menor, el germà de Jesús a la bíblia.

Vidu, en Pep, amb vuitanta-nou anys d’edat, li encolomen una noieta de dotze o catorze anys (segons les fonts) qui es diu Marieta i va prenyadeta. En fi, això explicava els germans de Jesús.

Josep, el més típic banyut. Home vell casat amb dona molt jove — alt patró tenim doncs els banyuts. Ara, què ha de pensar un vell de noranta anys amb una noieta fresqueta…? Més val això que res.

Segons “L’història de Josep, fuster”, no va morir fins qua ja havia complerts els cent onze.

Alguns estudiosos diuen que els coptes són els qui començaren de fer-ne mica de cas, del Josep, més de tres o quatre cents després de mort. A l’oest només apareix als santorals cap al segle X. Al 1129 s’inaugura a Bolonya la primera església a ell dedicada. Al segle XV, Vicenç Ferrer i d’altres “sants” se’l prenen seriosament. El 1414, al concili de Constança hom estableix la necessitat del culte a sant Josep.

El calendari romà l’inclou finalment sota el pontificat de Sixte IV (1471-84). La festa és el 19 de març. Benet XIII, el 1726, l’afegeix a la lletania dels sants. El 1725 hom s’empesca el 23 de gener per a celebrar-hi “les esposalles de Maria i Josep”. Pius IX, al desembre de 1870, el declara patró de l’església catòlica.

Més tard encara, ahir com qui diu, hom li dóna l’u de maig, perquè sigui el Josep treballador qui sigui honorat. En fi, ostietes rai. La cosa no té fi. Quin dia li donaran qualsevol dia per a honorar el dia dels somiatruites…? Aquell dia gloriós féssim festa tots plegats, i au.


Pel que fa, coneixeu el boig: —Ja de ben petits, tota mena d’assassí de la pell del diable: escorxadors, torturadors, destrossadors, carnissers, caçadors, soldats i policies… al manicomi! Falansteris ben aïllats per als betzols violents sense prou imaginació per a aesmar-se el dolor que causen a altri. Que es mortreixin ells amb ells.


El nostre nom és pedra: —Vam veure de ben petits que tothom se’ns aniria morint… Que tot el nostre esmerç d’amor aniria a parar, de nínxol en nínxol, a la totpoderosa putrefacció. Només una solució a aquest martiri: morir abans que no tothom amat. (I, a manca d’això, què altre, per tal de no tornar boig…? Endurir-se com la puta pedra.)


Vicis: —No és pas el “vici” (pecat suposat pels dogmes repressors) que fa l’home estrany, ans l’amagament obligat del vici — t’allunya de la relació normal entre persones; car tens por de trair-te, no fos cas que parlessis massa; per això aviat no dius mai res, com l’epilèptic clandestí qui s’ha mossegada i menjada la llengua. L’entrecuidament i la hipocresia roseguen el peduncle, l’istme que et relligava a la font de vida social: esdevens psicòtic, sociòpata; apetnes, reguitnes dins la teua closca feta de silenci; fora de polleguera, abdiques la teua condició de semblant. Car ja no t’assembles a ningú… El teu “vici”, o “crim” ha anat creixent. Primer era “inacceptable” per als inics repressors religiosos qui fan les lleis arbitràries i inhumanes. Ara ja és inacceptable per a tu i tot. Has esdevingut alhora perillós per al teu cos, i per al cos de qualsevol altri qui malastrugament trobarà damunt seu el desfermament de tant de glaç flamejant atapeïdament abassegat al llarg dels mesos on la lenta rancúnia anava acumulant ressorts mal afetgegats de presta ira. El vici del no-dir, del no poder dir, aquest és el vici.

Dotzè de definicions

Dotzè de definicions








Reialme: —L’únic nostre reialme és l’animal. Si mai t’escurces les ungles, si mai et raspalles les dents, t’hi has de tornar a veure — salvatge animal al teu reialme molt contrastat, entre llums i forcors, vermell i blau sobrevivint a cops d’esgarrapades i mossades, i fugint contínuament al teu destí ineluctable d’esdevindre, per a altris, tec.




1. Qui ets: —Mot de poeta: “Só qui só.”


2. Què ets: —Só malló. Peudebancada: “La vida és una cadena.”


3. On ets: —Ço és, on raus.


4. On raus, doncs: —Rac on rac.




[“Só qui só”: Ço és, só qui em plac d’ésser — ésser qualsevol (qui fos) és una decisió (conscient o inconscient) de l’individu.


“La vida, cadena”: Só, doncs, no pas individu (pensar-se individu és una ficció de l’ésser), só una baula només poèticament imprescindible — car en realitat totalment supèrflua — de l’ésser. L’ésser s’esdevindrà amb tu o sense. Cap diferència.


“Rac on rac”: Vols dir, só on mastec. Exacte: on em nodreixc, allí só, baula de l’ésser qui consumeix ésser i decideix de dir-se individu existent (qui s’esdevé), individu de sobrepuig acolorit d’aquestes o d’aqueixes característiques (un luxe), triades inconscientment o conscient.]




Home lliure, doncs?: —Eh…? No pas lliure de l’ordit i la trama de l’existent on só teixit.




Silenci: —Segons Brown (a Love’s Body): “—The matrix in which the word is sown is silence. Silence is the mother tongue.” [El silenci és la matriu on hom teixeix o cus la paraula. El silenci és la llengua mare.]




Ànima: —Diu n’Ambrose Bierce: “—Segons l’opinió molt versada del professor Wang Pi i Pi, l’ànima humana és aquell perllongament del moll de l’espinada que forma justament l’adí o matèria substàncial invisible de la seua naquissitat o mancança essencial de cua; el professor assenyala que la seua creença ve corroborada pel fet que els animals qui sí que en posseeixen, de cua, justament manquen d’ànima.”




Ídols o déus: —Del sublim al ridícul. De la serenor a l’exabrupte. De la dignitat ponderada a la coentor feixuga. Els mateixos ídols (nominalment els mateixos; en realitat, cada terra fa els seus i en serva anys i panys la memòria) representats tan diferentment…! Al llibre “Mars” diu l’irat (i angoixat) Fritz Zorn (de nom autèntic, Angst) que el déu cancerós, malfet i malfeiner, inventor i dissenyador sapastre de tant de dolor, és tanmateix vist tan diferentment segons la regió. El mateix s’esdevé amb els altres déus del cristianisme. Diu: “—La vídua del fuster alzinada al paper mitològic de gran deessa i de mare del planeta és vista de moltes maneres… Res a veure; no s’assemblen gens la Madona de la Pietat d’en Miquel Àngel, una dona qui s’inclina damunt el cos net i manicurat del seu fill en un posat de dol refinat, i la Macarena sevillana, qui ens guaita plena de pompa insultant, vestida en la més xarona coentor africana.”




Banda de nazinyolis: —Segons el cronicastre Johnny (cap. 2, vers. 17 i següents): “—Amb sa mare, i amb els seus germans, i amb els seus deixebles arribà a Capernaüm i s’hi estigué uns quants de dies.” [Per cert, aqueixa mare (ja era vídua del fuster? on ha anat a raure el fuster?), aqueixa mare del capitost de l’escamot, quantes de vegades li calgué d’ésser verge? només cada vegada que paria un altre dels germans del psicòpata arraix de nazinyolis a la bestreta…? o era que aquell oldà amant, en Biel Angèlic, en sabia també molts, de trucs de passa-passa…?] “S’atansà a Jerusalem i al temple hi trobà, ben enfeinats, els qui venien bous, coloms i xais, i els canviadors de moneda. Va trenar-se amb unes cordes unes xurriaques i tothom els foté fora, amb bous i esquelles i xais, i les monedes dels canviaires les esbarrià pertot arreu i els capgirà els taulells. I als qui venien coloms els digué: ‘—Emporteu-vos tot això; no fareu de ca mon pare cap mena de mercat…’ Els jueus li digueren: ‘—Home, qui collons et dóna el dret de fer-nos això…?’ I Jesús [cal pensar que amb les espatlles ben guardades per tant de deixeble i de germà — si amb cap rapat i amb tatuatges i amb jaquetes de cuir, no ho diu enlloc] els respongué: ‘—Destruïu aquest temple, i en tres dies l’hauré tornat a aixecar.’” [Els jueus, fotent l’orni, no entenent-n’hi ni borrall, encara se’n fan creus… Cal creure que, acollonits, se’n tornaren esporrets cap a casa — ara, això sí, sedecs de revenja davant tanta d’injustícia i de brutalitat.]


El cronicastre Lluc això hi diu (cap. 12, vers. 49 i següents): “—[L’arraix ferotge de la noïble banda anava dient:] ‘—He vingut a calar foc a la terra — baldament ja fos encès! Tinc un bateig pendent i em veig constrenyut a esperar-ne el fet. Ara, no us penséssiu pas que he vingut a la terra a portar-hi pau. Divisió, hi duc. I d’ara avant, els cinc de cada casal seran migpartits, tres contra dos, i dos contra tres; pare contra fill i fill contra pare; mare contra filla, i filla contra mare, sogra contra jove i jove contra sogra.”


I (cap 15, versets 25 i 26, i prou per a no cansar la gent): “—Gernacions l’acompanyaven i s’hi tombà i els digué: ‘—Si n’hi ha cap qui se m’atansa i no odia ni son pare ni sa mare, ni la dona ni els fills, ni els seus germans i germanes, jotfot, i no odia àdhuc la pròpia vida, elis, elis, no pot ésser-me deixeble, nyeclis, no pas!”




D’on vénen els déus: —Ambrose Bierce (de la Revolta dels déus): “—From every vacant lot and public dumping ground, from every hedge and ditch and gutter and cistern, every crystal rill and the clabbered waters of all the canals and estuaries — from all the places, in short, which from time immemorial have been preëmpted by dead dogs and consecrated to the uses of them and their heirs and successors forever, they trooped innumerous: a ghastly crew!” [De cada terreny desocupat, de cada indret de descàrrega d’escombraries, de dins cada bardissa, del fons de cada sèquia, timba i pou, dels rierols cristal·lins i de les aigües enfangades de canals i estuaris — de tots els llocs, en fi, que immemorialment han estats a l’expectativa de l’espetec dels gossos morts qui hom hi llença, i doncs consagrats per a l’ús d’aquests difunts i llurs hereus i successors en perennitat — d’ací sorgiren les tropes innombrables: un esfereïment d’esgarrifosa voluda!] [Als mateixos bròfecs barrancs, a Mèxic també hi llencen la gent. El cònsul d’en Malcolm Lowry (Al peu del volcà), les autoritats l’assassinen i el deixen caure timba avall. Darrera frase del llibre: “—Somebody threw a dead dog after him down the ravine.”]




Pere Màrtir: —Per què Pere de Verona, molt sanguinari inquisidor del Milanesat, qui féu cremar i penjar i fer malbé tants d’heretges (és a dir, de gent qui pensaven millor, més clarament i neta, i recta i lliure, que no ell) és anomenat ara sant Pere Màrtir…? Per què no sant Pere Botxí, sant Pere Martiritzador, sant Pere Mortridor, sant Pere Maleït…? Per què la seua vida val més que la vida de tots els qui féu assassinar…?




Sant Puça: —Segons Nathanael West (Dream Life of Balso Snell): “—Saint Puce was a flea who was born, lived, and died, beneath the arm of our Lord… Sant Puça fou una puça qui va nèixer, i visqué i morí, a l’aixella de Nostressenyor. Sant Puça desclogué d’un ouet qui fou post damunt la carn del Crist com era infant i jugava a l’establia de Betlem. Que la carn d’un déu o altre ha esta l’indret on algun altre ésser ha estat covat és un fet ben conegut. Dinonís i Atena et vénen a l’esment… Ah, en Puça, quina benedicció de minyonia, astruc d’ell! Menjant la dolça carn del Salvador, bevent-ne la sang; banyant-s’hi, a la suor; combregant-hi, de la divinitat!… Ah, tastar-ne la sang: en aquest vi, tot plaer i tota emoció s’apujava fins a graus insostenibles; en èxtasi continu, el cosset de sant Puça rugia com un forn roent… De l’aixella fina com orella de porc, en Puça recorregué els boscs del pit de Nostressenyor; escalà el suau turó del seu abdomen; n’escandallà aquell pou pregoníssim, el melic; escosí i croquissà cada esquerda, i caverna i serralada del cos del Crist. De les notes que prengué durant els seus periples, més tard n’escrigué aquella gran obra: La Geografia de Nostressenyor… Arribà, llas, el dia del martiri!… El Sol ardent del Calvari cremava la carn de part dessota el braç aixecat del Crist creuclavat. En aquella cremor, la pell fineta com pètal s’anava pansint fins que al capdavall semblava la de l’aixella massa de vegades raguda de qualque vellarra actriu… Sant Puça, en pic el Crist mort, refusà de desertar cap a carns de menys categoria, fins i tot a les de la Maria, qui era prop la creu, i també perí…”




Sant Poll: Segons Lautréamont: —Sant Poll, amb la nineta escarransida i rebregada: “—Sentint aquest nom sagrat, bo i besant universalment les cadenes de llur esclavatge, tots els pobles s’agenollen ensems sobre l’empedrat august, davant l’altar de l’ídol boterut i sanguinari. El poble qui oblidés d’obeir als seus instints d’arrossegar-se bavosament, i per comptes fes continent de revoltar-se, tard o d’hora desapareixeria de la terra com fulla d’autumne, anorreat per la revenja d’un déu inexorable.”




Sant Cabell: —Segons Lautréamont: —Déu, el criminal més gros i primigeni, se n’anà de putes, i en els embats salvatges i mortridors on el seu verriny incommensurable es manifestà, un cabell sagrat fou perdut. Amargament, abandonat a la desolada casa de barrets, es plany el sacre cabellot: “—Je ne verrai plus les légions des anges marcher en phalanges épaisses, ni les astres se promener dans les jardins de l’harmonie. Eh bien, soit... Je saurai supporter mon malheur avec résignation. Mais, je ne manquerai pas de dire aux hommes ce qui s’est passé dans cette cellule. Je leur donnerai la permission de rejeter leur dignité, comme un vêtement inutile, puisqu’ils ont l’exemple de mon maître; je leur conseillerai de sucer la verge du crime, puisqu’UN AUTRE l’a déjà fait…” Consell del beat cabell: “—Llenceu la vostra dignitat com un parrac inútil, i xucleu, en exemple del meu mestre i antic propietari, el virot del crim.”




Sant Copròlit: —Regionalment, també anomenat sant Merda-Seca. Quants milions d’esglésies al món es vanten que tenen cap sagrat bocinet de cagalló de l’il·lusionista de nyigui-nyogui apellat Jesús…? No crec que gaires. En canvi, aneu a saber els munts i munts de creus que hom podria anar ajuntant si reunís totes les esberles de creu molt sagrada que diuen les esglésies que guarden molt reverentment…!


I per què hi ha tants de sagrats cors que ensenyen morals a les noietes i no hi ha cap sagrat cagalló que els ensenyi la veritat…? Per què tantes d’heteròclites relíquies, i cap de tan íntima com un mer esgardís de cagalló ressec…? Per què el Francó passejava amb aquell bocí fastigós de braç repodrit de santa Teresa i no, com li hagués escaigut molt més, amb un bocí de santa merda…? Per què els qui combreguen es mengen la carn i es beuen la sang de llur idolet, mes no en volen ensumar la caqueta…? Tot és tan estrany!




Més analectes hagiogràfiques: —Sant Tomàs d’Aquino (“el doctor angèlic”, tot i que “angèlic” es deu referir a l’àngel de la mort o al del terror, molt més pelut, unglós, ullalós i lleig, d’ulls de cremalls, dits de cruanys, llàgrimes de cendra, i alè de sofre i ous podrits), millorant sant Agustí, qui demanava la mort dels heretges sense entretindre-s’hi més, proposa clarament l’al·licient afegit de la tortura: “—Els heretges, mitjançant els càstigs corporals, seran així obligats a no desviar-se de la fe.” “En tota justícia, els heretges, a part d’excombregats, poden ésser també duts a mort.” “L’església els ha d’oferir al braç secular perquè, mijantçant la mort, siguin exterminats.” Ta-tang! Paraules totes de savi i de sant, oidà.

Onzè de definicions

Onzè de definicions







Meinong: —Dos fragments on hom es refereix a Meinong a la novel·la Plint (2000), diguem-ne d’en Tiberi Glaç, feta tota d’una conversa entre dos granats a la sala d’esperes d’un aeroport a Nova York.


fragment u) “—No, però això de les ficcions reeixides, no dic pas tant “Madama Bovary”, però “Xangai 1937” i tantes d’altres, són com somnis explicats, desplegats en un tapís encara més ben lligat; tot hi pega, els primitius aücs de l’ésser s’harmonitzen en qualque re més assolit, ideal… L’elació, l’eufràsia… El ja-hi-som!… I sense cap altra raó… N’hi ha prou amb la raó de l’existència…


—El llivell superior de les idealitzacions, les fantasies sense solta ni volta?


—Diguem-ne l’enjòlit, el flotant, el surós… I ens encaterinem en (i ens alçurem i perdem el senderi per) totes aqueixes ficcions (les empaperinades i més encara les de l’enteniment massa escalfat): idealitzacions qui no són ni veres ni no-veres. Car ésser no és existir. Tot allò que hom (i a tot estirar, qualsevol altre, inclòs l’arbre) pot concebre és. Però només existeix allò que, de les infinites potencialitats de l’ésser, s’esdevé. Vull dir, el concret. Tot això ho diu En Meinong, per exemple.


—En Meinong, l’home del gong. What a song. On us ho apunteu, a la llibreteta…?


—Tret que no sé que els qui ens ho diuen s’expliquin com cal. Caldria somiar-ho per a entendre-ho. Car quelcom que no sigui copsable no vol dir que no pugui existir. Fora del teu cervell hi ha d’haver d’altres realitats. O ens enfonsem al solipsisme més fastigós. Els més savis i tot no pas que tampoc no la caguin. Altrament, tothom se t’empatolla pel seu cantonet cosó. No us fa? Caldria, crec, conèixer l’opinió de l’arbre. Més: veure tot allò més o menys visible, vull dir, amb els ulls de l’enteniment i amb els del cap, no pas tal com és, que no crec pas que sigui possible, sinó almenys com d’altres entitats ben diferents ho veuen. Car això que en diem aire, finestra, automòbil, arbre, mirall, imatge, què són? Un altre ens amb diferents ulls i enteniments, com ho veu, què hi veu?”




fragment dos) “—Si quelcom aprenc d’en Meinong…


—Ja hi som.


—És que per a existir (en llatí, eixir o fer bot, de tal manera que hom et vegi), per a existir, doncs, només cal sobresortir, només cal que hom et noti, i per això el nom d’Arpopònax, com el d’en Tirant Loblanc, ara existeix encara que potser el personatge darrere el nom no hagués viscut mai. Suposem que un dels meus poemes (que qualque comerciant creient-lo anònim s’ha apropiat) aparegui sense signar en una bossa de queviures d’aqueixes de plàstic mai moridor. Suposem que aqueixa bossa arqueòlegs futurs, de deu mil anys endavant, la troben i diuen: “—Ah, un poema d’un antic! Pas que en romanen gaires, amb tantes de destruccions!” El poema és meu, però el comerciant es deia Arpopònax i venia albergínies, i ara els arqueòlegs pensen que Arpopònax era poeta. L'Arpopònax de deu mil anys al futur ha existit però gairebé no té res a veure amb l’Arpopònax de deu mil anys enrere, qui “només” era un venedor d’albergínies. El meu Arpopònax existeix perquè l’he inventat, com els capellanufes inventaren llur Crist i tota la repel·lent patuleia acompanyant, però aquell Crist ni ha sigut ni serà mai. Una cosa és existir i una altra ésser. Existeixen tots els personatges mitològics, aquell paiet el Crist (encara que potser no era tan paiet, si paiet ve de pais, en hel·lè minyonet; ara, si ve del gità, volent dir home, allavòrens sí), tant se val, doncs, aquell Crist, i sa mare verge, com els diferents déus de les altres sectes, N’Hermes, N’Hèrcules, etc., existeixen, els tenim present, fan bot a les planes de molts de llibres, a les parets de molts de temples, però mai no han esset ni seran. Tot això són invents de capellà, falòrnies, carrinclonades. Existeix l’estat merdanyol (sobreïx a la pell del mapa com qualque brià purulent, obscè i fastigós), però ni és ni mai no ha esset ni mai serà — al contrari de Catalònia, qui no existeix, però sempre ha esset i sempre serà. Hi ha coses que no existeixen, i existeixen coses que no són. L’impossible por ésser vist: el cercle quadrat; és a dir, existeix, el pots veure (si doncs no geomètricament, si més no al teu magí), però no és, per impossible. Per arribar a qualsevol harmonia cal que el que és es faço també existent. Catalònia cal que existeixi perquè tots els catalònics perdem el neguit de no existir. Arpopònax (ja) existent (a sobre) esdevé si faig un poema i el sign amb el seu nom i el public a tots els vents. Fins i tot si un Crist qualsevol fou (algú qui perquè era un crucificaire va haver d’atone for his sins, d’expiar pels seus pecats mitjançant la mateixa pena, fent-se crucificar, i aquesta pietat és el que el féu conegut — com ara si d’entre tots els molt cruels botxins d’ara qualque bon jorn en sortís un qui es penedís de tanta de barbàrie i per a fer’s perdonar acceptés d’ésser mes i sotsmès a la mateixa tortura i mortriment que adés les seues víctimes, és a dir, es fes garrotar — carall, també aleshores tots els diaris en parlarien!), encara que un tal Crist així hagués de debò viscut, és evident que el Crist del capellans és tot un ridícul invent. Una situació contrària la tindríem amb el Tirant, un invent del Martorell, el qual invent ara adoptat per algú dit Loblanc qui té un fill i l’anomena Tirant, i és ara un xiquet qui es diu Tirant Loblanc el qual potser no existeix altre que pel fet que la gent el reconeix pel nom de l’heroi universal. Un heroi qui ni és ni mai va ésser, i qui tanmateix existeix magníficament fins a les esferes dels universos paral·lels. I això a part del fet que en Tirant (que no vol dir tirà, és clar, sinó dirigent, principal iniciador d’activitats, cap de la vila), a part que en Tirant, doncs, fos una imatge d’algú qui fou. Posem que algú fou apellat ja Tirant Loblanc, suposem que En Martorell en fes un llibre. Encara l’únic que existeix és el Tirant d’En Martorell, tot i que ni és ni fou ni serà. I què és millor...? Existir o ésser…? Millor tots dos alhora, simfònicament, esfèrica, ascendent. I en tot cas, per a una persona ésser, per a un personatge o entitat existir. Nosaltres, els catalans ja som; ara ens manca existir. La meua dona és, però l’imatge de la meua dona com us la present i la present a gairebé tothom existeix i prou. Només quan la veieu fer tot el que us cont que fa, sabreu que és la mateixa persona. I això és impossible. Caldria que en fóssiu l’ombra, però no pas solament l’ombra actual, també la pretèrita. Per tant només existeix (la dona qui us present), no és, encara que és i existirà magníficament tantost baixarà de l’avió i, toca ferro, la veurem. El ninot de la meua dona no és la meua dona. Quan a casa de petit sempre em deien “ninot!” jo sabia que la professó anava per dins. No feia cap paper, altre que el de ninot. Existia com a ninot, però era jo — qualcú únicament diferent, amb unes potencialitats espantoses. I… Si mai transcric això nostre en qualque llarg èpic poema, vós sereu el segon ninot del diàleg.”



—————————————



Vull comentar amb claudàtors aquestes frases tretes dels fragments.


1) Car ésser no és existir. Tot allò que hom (i a tot estirar, qualsevol altre, inclòs l’arbre [efectivament, car qui sap en quina dimensió de potencialitats l’individu viu qui en diem arbre no podria al capdavall concebre’s i doncs concebre?]) pot concebre és. Però només existeix allò que, de les infinites potencialitats de l’ésser, s’esdevé. Vull dir, el concret [així doncs, el concret existeix, pot desenvolupar-se per ell mateix, mentre que el que només és depèn de qui el concep, el qui el pensa, el qui en fa idea, i doncs no és autònom: no pot decidir la seua vida, i en tot cas ni la vida no el pot decidir, car no existeix altre que com a idea o abstracció dins la pensa del qui el pensa].


2) Existir (en llatí, fer bot o eixir [en relleu al cresp uniforme i mort del no-existent], de tal manera que hom et vegi); per a existir, doncs, només cal sobresortir, només cal que hom et noti.


3 ) Una cosa és existir i una altra ésser.


4) Nosaltres, els catalans ja som; ara ens manca existir.


5) Només existeix (la dona qui us present), no és, encara que és i existirà magníficament tantost baixarà de l’avió i, toca ferro, la veurem. El ninot de la meua dona no és la meua dona. [El protagonista li diu al seu interlocutor (qui podria no creure-se’l) que la seua dona és un individu (existeix per ella mateixa), no és una idea, tot i que en l’enteniment de l’interlocutor sí que és una idea, car no la coneix com a existent. La imatge o ninot que l’interlocutor es pugui fer de la dona del protagonista n’és només la imatge, no és com la dona autèntica qui existeix autònomament i emancipada de la pensa de l’interlocutor. Entesos.]




——————————————



Extrapolant, puc dir que efectivament, déu és.


Bi i afegint: “Déu és com a idea, però encara no existeix: no l’hem creat com a existent autònom, és a dir, esdevenible. És com a idea mes no existeix com a cosa tocable.”



——————————————



Aprofundint en Meinong, trobem que hi veu una diferència cabdal entre els objectius (en el sentit de coses objectives, o com n’he dit abans existents autònoms i capaços d’esdevindre’s [i veig que per tal de no confondre objectiu (com a cosa objectiva) d’objectiu (com a finalitat a atènyer), n’hauré de dir cosa objectiva o objecte objectiu, no subjectiu] i els objectes creats per l’idea. Doncs, diferència cabdal entre objecte objectiu i objecte pensat. L’existent és l’objecte objectiu, allò concret que objectivament existeix. Per exemple, la pedra, o l’arbre. L’objecte (pensat o subjectiu) és l’abstracte, per exemple, l’idea de de pedra, l’idea d’arbre. Imaginant la pedra, me’n ve la idea. La idea de pedra és com a idea mes no existeix (no s’esdevé) com a pedra. Al contrari, la pedra ella mateixa, la pedra objectiva, existeix com a pedra, i no cal que sigui com a idea (tot i que també ho pot ésser, és clar), com a objecte pensat.


És clar que qui ja posseeix l’objecte pensat transformat en objecte objectiu, sovint no veu a què treu per a altri de voler-lo transformar d’objecte pensat a objecte objectiu. La vida del qui ja posseeix l’objecte (diguem la independència) s’ha estabilitzada en la misèria vital de tothom qui pensa i viu, i sovint (sobretot si no pensa gaire o si és un malparit) no veu per què voldria algú altre tindre quelcom que al capdavall no (li) augmenta (a ell) la felicitat.


Els catalans volem la independència, volem la llibertat; ja les tenim com a idees, ara les voldríem com a coses objectives. Potser si ja les teníem com a objectes objectius, no ens caldria desficiar-nos-en i corsecar-nos-en, per l’idea, pels objectes pensats qui doncs ens desficien la vida.


Semblen incapaços certs rucs o malparits qui ja posseeixen la independència d’imaginar el desig d’independència dels qui la tenen com a objecte pensat i doncs objectitzable, adquiridor d’existència pròpia.


Els mesquins qui ja tenen l’existent no volen concebre que algú qui en té només l’ésser, d’aquest existir, el vulguin també tocable, visible, viu. Perquè no veuen la necessitat ells de tindre’l, pel fet que tenint-lo continuen tanmateix d’ésser tan infeliços com sempre, no veuen per què algú altre en tindria cap necessitat. Els mesquí qui ja té el concret, troba malament que algú qui només en té l’abstracte, d’aquest concret, també el vulgui. Això es diu mala fe, és diu enveja a la bestreta; tenen enveja dels qui no tenim quelcom, pel fet que no fos cas que, si ho teníem, en omplir una manca tan pregona, i pregonament desitjada d’omplir) potser llavors esdeveníem més feliços que no ara ells.


Estic cercant de trobar un argument filosòfic a la negació devers l’altre d’un privilegi (lliure i ubic en aquesta terra com la lluor al desert del Solell, de tal manera que perquè t’hi banyis no vol dir que la prenguis a ningú ni hagis de pagar ningú per a obtindre-la), estic cercant, dic, cap raó lògica per a la negació a altri, dic, d’un privilegi que hom ja té. I no n’hi ha cap de bo. Només hi veig (filosòficament, ep; ja sé que hi ha els arguments econòmics que algú amb ànima de lladre troba infinitament més poderosos), només hi veig, dic, malignitat i estupiditat per part del qui nega al proïsme els benifets d’uns objectes objectius que existeixen per ells mateixos, és a dir, no vénen atorgats pel posseïdor, sinó per l’estat natural de l’univers. La llibertat, la independència existeixen al món per a qui els pugui atènyer. Si algú, criminalment armat, t’impedeix d’atènyer aquests objectes objectius és maligne i cal denunciar-lo i esclafar-lo.




——————————————




Troba en Meinong un tercer estat d’ésser, els objectes pensats falsos. Són estats d’ésser que no pots desdir. No poden existir ni subsistir, i tanmateix són. Idees paràsites que costa d’arrencar precisament perquè no pots agafar-les per enlloc. Fantasmes sense llençol. I no accepten, doncs (i més val!), la teua negació. Perquè llur pròpia impossibilitat d’existència les aixopluga de l’anihilament. El concepte feixista d’Espanya és un d’aquest objectes. Qui diu “Espanya” com la volen els feixistes, és a dir, amb els catalans esdevinguts castelladres cent per cent, és com qui diu “Veig un quadrat esfèric” — aquest “quadrat esfèric” impossible només és, dins del qui ho diu, un concepte hipotètic fals. No pot existir i tampoc no pot ésser contradit per la fórmula “no és…”. És impossible dir “Espanya no és Catalònia” perquè cap de les dues vàlues de “no és” (és a dir, la que diu “és diferent de…” o la que diu “no és gens com…”) no poden aplicar-se a quelcom fals (és com si, per via de negació, volguessis donar-li existència). Si Espanya no existeix, com pot doncs ésser diferent de…, o no gens com… Catalònia? És jugar amb fumets qui s’esvaeixen abans de poder-los tocar. “Espanya”, objectivament, és un nom que els castelladres s’han arrogats avariciosament per a ells tots sols en detriment dels altres pobles qui formaven (geogràficament i prou) la península Ibèrica, apellada pels llatins Hispània.


Cal dir Castellàdria, i s’ha acabat. Prou confusions.







Frege: —Abans que el maniàtic (bona mania, car cal sempre tindre clar què diem; per exemple, repetim-ho: quan jo dic feixisme, dic exactament tiferia mortífera, parl dels “valents”, dels “cigrons”, dels brutals “matemhotot” qui, amb el propòsit d’anihilar una altra secció de gent, juguen amb l’avantatge de la maquinària de l’estat; dic, exactament, que feixisme és nacionalisme d’estat), abans del bon maniàtic de les definicions Wittgenstein hi ha doncs en Frege.


Com en Meinong troba ambígua l’expressió “no és”, amb vàlues diverses, no totes denotant una diferència… I per això s’estima més no emprar-la i la substitueix per “és diferent de…”, “no és gens com…”, “no és ben bé exactament com…”, etc., en Frege, abans, troba ja que la paraula “és” té quatre (o quatre i mig) significats.


—L’“és” d’identitat. La fórmula és: “equival a…”. “La pastanaga és (o equival a) la safranòria.” “Una tracalada és una munió.”


—L’“és” de predicació o d’atribució. D’adjectivació. “El còdol és dur.” (Té aquesta qualitat.) “La flor és blava.” (Tret que, és clar, és moltes coses més a part de blava.)


—L’“és” d’existència.


Bé 1) Designant el qui existeix en ell mateix. “El gat és.” El gat, doncs, és quelcom que existeix.


Bé 2) Designant el qui és entre altres iguals. “Hi ha gats. Aquest n’és un.”


—L’“és” que designa aquell qui pertany a qualque classe distintiva de cosa. “L’home és un animal bíped.” “El llangardaix és un rèptil.”





Un cinquè sentit (faceciós) d’“és”: el qui “és” panyol: —No hi ha pitjor ésser que qui és panyol. Això els catalans ho sentim a la sang: “—Ésser panyol, tu, quin fàstic, el més immens fàstic del món!” (Un tremolí d’horror et solca l’espinada només tractant d’imaginar tanta d’horrorífica, inimaginable, putrefacta lletjor.)


Analitzat fredament (ficant a part la revulsió visceral), ara, què vol dir panyol… Doncs, de fet… Guaitant que, regionalment, “panyar” és robar… I “espanyar” trencar un pany per a robar una casa o una caixa... Això d’ésser panyol i ésser lladregot rai… — rai que s’adiu, no fa…?


Ara, tenim també “apanyar” que, localment, voldria dir quelcom com ara arromangar-se bé els calçotets per a fer qualsevol funció més o menys peluda… Els calçotets, eh…?


Molt bé. Panyol ha d’ésser un diminutiu de pany, això per força. Pany, bocí de quelcom més o menys extens… Mes quina mena de bocins duu a l’esment: de muntanya, de cel, de vidre, de llençol, de paret…?


Sí; ah, i de porta, amb el pany.


Hi ha l’expressió, ben adotzenada, d’“anys i panys”. (“Anys i panys que no la veiem.” “Anys i panys sense piano.” “Anys i panys anant-hi darrere.”) És doncs pany també un bocí d’espai…? Car l’espai és temps. El temps s’eixampla perquè l’espai ho fa. Si l’espai no s’eixamplés, com s’ho faria el temps…?


Tant se val, veiem doncs que pany és sempre un bocí de quelcom. I de roba, i la robeta que duus per a tapar-te les vergonyes, això més val dir-ho en plural i en diminutiu, panyols, com qui amaga la cosa. Panyols, sinònim doncs de calçotets.


Ésser calçotets cagats i encrostats amb sucs secs de llefiscoses palles, tampoc no duu gaire bona imatge a l’esme, no.


[Una mica d’en Tirant.

Conestable: —Tirant, qui pot saber qui és ardit i qui és flac, entre els soldats…?


Tirant: —Anau tocant els esperons a cascú; si els porten fluixos, deixau-los estar; si els porten estrets, d’aquests no pot ésser que no sien bons i virtuosos en les armes.


Conestable: —Els de peu, qui no porten esperons, en què els coneixeré?


Tirant: —Feu-los tocar en els panyos. Si els porten fluixos o ben estrets... D’ací avant sapiau conèixer lo gra entre la palla.



(Així, doncs, qui va trempat (amb l’esperó a punt de fiblar), va fort i ferm i valent. Qui va destrempat, re. Segon, qui porta, sota els panyols o calçotets, la bossa dels ouets (els grans més atapeïts) ben estreta, està prest a guerrejar. El qui porta els panyos, o panyols fluixos, o sia, el qui és un calçasses, és a dir, té la bossa penjant com penjoll de colgafocs petarrer, aquest és un mandra i un dropo i un malhome i no fotrà mai res.)]


Trista conclusió: la condició inimaginablement avorrible de qui és panyol com a persona fóra impossible d’esdevindre vigent, és a dir, vivible. No existeix, ni pot existir, monstre tan impossiblement abominable. Totes les connotacions extremadament negatives: lladregot culcagat, cuc repel·lent, bavós, sense força, llefiscosament corcant brutícia…, ecs, ja n’hi ha prou, massa oi ens duu, no, més val callar.

Desè de definicions

Desè de definicions






Més sobre els faducs col·laboracionistes empantanegats a salvar l’enemic: —A les paraules d’en Tolstoi “—Els qui entren als rengs del govern per tal de modificar-lo i millorar-lo, imperceptiblement i inevitablement, ben dejorn, n’esdevenen els més ardents defensors. És com si algú qui volgués arreglar una barca, s’hi fiqués i comencés de remar. Què altre pot fer…?”



Afegim-hi ara aquestes d’en Sartre: “—Ceux qui veulent faire quelque chose à l’intérieur du système n’aboutissent qu’à le conserver. Celui qui veut renverser le système par son vote se trompe profondément, puisque le vote est fait pour opposer la légalité à la légitimité d’un mouvement, par exemple insurrectionel. Quel que soient les gens qui obtiennent un pouvoir légal, ils sont foncièrement semblables.” —Els qui volen fer quelcom instal·lats dins el sistema no reixen a altre que a conservar-lo. Qui vulgui capgirar el sistema pel seu vot, pregonament la sala, atès que el vot no està fet sinó per a oposar la legalitat a la legitimitat de qualsevol moviment, per exemple d’un d’insurreccional. Tots aquells qui es fan amb poder legal són si fa no fa iguals.



Uns maleïts continuadors de l’opressió. Tots els qui heu viscut l’accelerada putrefacció de l’estataüt, sabeu ara que com més pactem més lluny som de l’esperança.




El bisbe Landa, epítom del castelladre exemplar: —Es va desmenjar per recollir tots els llibres dels maies, i, un cop apilats en pila immensa, els va cremar tots. [Això demana ara, a cada mitjà d’enverinament, dit de comunicació, tant de castelladre de tornar a fer amb els llibres dels maies d’ara, ço és, dels catalans.]




Fanatisme feixista dels castelladres: —Ja fa dos cents anys, l’anglo-andalús Blanco-White, a les seues “Letters from Spain” (1810) deia: “L’esperit de fanatisme i l’intolerància religiosa constitueixen avui com avui els trets més característics d’aqueixos pobles espanyols (els catalans exceptuats).”



Fa Orwell (Homage to Catalonia, 1938): —“Franco’s chief supporters, apart from certain sections of Big Business, were the land-owing aristocracy and the huge, parasitic church.”



Deia Der Spiegel, fa trenta anys, quan el sanguinari titella Francó l’espitxava, citant, molt còmicament, el coent diari castelladre El alcazar: “Der Falangisten-Blatt ‘El alcazar’ bat den Herrgott: ‘Mach es möglich, dass Franfisko Franko Baaaaimmunda lebt’, damit ’Feinde’ und ’Verräter’ sehen, “dass Du, Herr, über ihre erbärmlichen Armseligkeit stehts.” [El diari falangista implorava a déu: Fes, déu del cel, que el Francó visqui, per tal que els enemics i els traïdors vegin que estàs part damunt llur mesquina misèria.]



Hà, no es pot pas ésser més carrinclonet! I el cas és que aqueixa púrria assassina no ha canviada gens.



Contemporàniament, compareu tanta de caguera mental amb la dignitat de les prostitutes de Lió, religioses tan catòliques com els falangistes — no pas fanàtiques, però. “Les putes lioneses envien un telegrama al papa de Roma demanant-li que excombregui aquell ‘dictador sanguinari’ general Francó.” [The Guardian: “Prostitutes in Lyons have sent a telegram to the Pope asking him to excommunicate general Franco, ‘that sanguinary dictator.’”]



I, escaientment, el realista Reiser, escrivint a Charlie-Hebdo: “Franco, il finira comme un vieux tampax, imbibé de sang et méprisé de tous.” [I ho endevina; Francó va acabar com un tàmpax: xop de sang i viltingut per tothom.]



En Txiki, l’heroic lluitador basc, una de les darreres víctimes d’aquell sanguinari cagalló, va dir: “No cap a cap cap que un ramat de criminals sense escrúpols puguin disposar de la vida de tot un poble. I tanmateix, això rai. Serà el poble, i la solidaritat internacional de tots els pobles, els qui diran el darrer mot.”




Merdetes: —Fa n’Stendhal (1823): “Les horreurs viennent toujours d’une petite âme qui ha besoin de se rassurer sur ses propes mérites.” [Les horrors sempre neixen al si de qualque ànima mesquina qui creu que ha de fer més mèrits per a ésser ningú.] Perfecta definició de tots aquells merdetes: Francó, Stalin, Hitler, Mussolina, pusil·lànimes molt brutals.



Comenta Glucksmann (1976): “Mussolina, Francó… De fet són tan petits i no-ningú que (per poc que badem) podrien incrustar-se’ns a l’ésser, i nosaltres ni adonar-nos-en.”



Martin C. Smith, a Gorki Park (1981): “Proust digué que podies seduir qualsevol dona sempre que estiguessis preparat a romandre assegudet i sentir-la rajar queixes fins a les quatre de la matinada. Al fons de l’animeta, tot assassí també és un queixamiques.” [At heart, any murderer is a complainer.] Tot el que vol és que te l’escoltis plànyer-se del molt que vol i dol, i el més encara que no pot. Desgraciat de merda.




Feble viu-viu del viure: —Escriu n’Adrià (segle II): “Animula vagula blandula, hospes comesque corporis, quae nunc abibis in loca, pallidula, rigida, nudula, nec ut soles dabis iocos.” [Tova animeta, amiga de vagaries, hoste i companya del cos, on aniràs ara a parar, pal·lideta, nua, encarcaradeta, per foscs indrets on ja no podràs, com solies, divagar?]




Drac: —El drac futbolista fa gol amb la perla de la saviesa. Sant Jordi, de porter, no en toca una; no hi veu de cap ull. Borinot. Té al cul un fibló amb el qual voldria desumflar el baló. Mes mai no l’endevina. Ridículs equilibrismes, funambulista sense fil, s’estrompa cada camí, i fa porra, fa nyec, a les escapces, favull, mà-buit. Carbasses. I com desumflaràs una saviesa concretitzada en perla al llarg de mantes centúries d’experiència sense déus o on els déus encara són muts, i tòtils, no prou assabentats, evoluïts…? Romancer dels collons.




Pedrolo: — Pedrolo és petroli per a les centúries.




Més catalans: —De la Constitució Provisional de la Repúblic Catalana (l’Havana, 1928), article vuitè, (Qui és català), part E: “Els estrangers majors d’edat establerts a Catalunya per espai de més de cinc anys, sempre que reclamin voluntàriament la nacionalitat catalana i sàpiguen parlar i escriure en català.”



Article desè: “La ciutadania catalana es perd… B) Per conspirar o atemptar contra la independència de Catalunya.”



[Tothom a Catalònia qui no en vol la independència no és català. No sé quin collons de lletja i fastigosa quimera és, però català, no gens.]




Catalans: —Al Dictionnaire Géographique, 1771, Dictionnaire de Trevaux. “Les Catalans aiment mieux la guerre que le travail, et font faire presque tous les ouvrages de la campagne par des François qui y vont des provinces voisines.” [Els catalans s’estimen més la guerra que la feina, i fan fer gairebé totes les labors dels camps als francesos qui hi vénen de les províncies veïnes.]



A l’Encyclopedia of Islam, article Barshaluna (Barcelona): “The Ifrandj (the Catalans) were of an aggressive temperament which spurred them on to great daring.” [Els catalans tenien un tarannà agressiu que de fet els esperonava a grans gosadies.] [El bilad al-Ifrandj és el poble dels francs. Els moros ens veien, els catalans, com l’avanguarda dels francs.]



Voltare deia: “Les Catalans, nation belliqueuse et opiniâtre. Ce peuple féroce croit que ne pas combattre c’est ne pas vivre.” [Nació bel·licosa i tenaç. Poble ferotge qui creu que no combatre no és viure.]



Diu l’estrenu lluitador per les llibertats, en Quico Sabaté (1955), en un fullet volant: “Poble català. Mai com avui havies vist trepitjats els teus drets, escarnides les teves llibertats. Ja n’hi ha prou d’esclavatge! Redrecem-nos, catalans!”



Què ens està passant…?



Un poble qui no sap prendre les armes per a defensar la seua llibertat, enlloc del món no és respectat. Tothom se li pixa sobre. Recordeu el criminal incendiari, prefecte Bonnet, fotent-se’n dels catalans. “—Per què fer-los cas si no van armats…?”




La llengua catalana, panmediterrània: —Anthony Burgess, a But Do Blondes Prefer Gentlement? (1986). pàg. 86: (parlant de la llengua catalana): “It’s clearly an important language, and not only to those to whom it’s a political banner. In one form or another it’s a kind of underground language of the entire Mediterranean.” [D’una forma o altra, és una mena de llenguatge subterrani per a tota la mediterrània.] Pàg. 70: “My first-venture into lenghthy Catalan — or pan-Med…” [El primer camí que em vaig immergir llargament en la llengua catalana, o panmediterrània…] Pàg. 75: “I dream of a new Latin empire stretching from the Atlantic to the Alps, with langue d’oc, in some form or another, presiding over a renascence of troubadours and courts of love…”



Els Amics de la Constitució Republicana a Perpinyà responen per lletra (1790) a l’abat Grégoire, merdeta amb ínfules de feixista a la bestreta, qui vol anihilar el català: “—Per destruir la nostra llengua caldria destruir el Sol, la fresca de les nits, el gust dels aliments, la qualitat de les aigües, l’home sencer.” [Il faudrait détruire le soleil, la fraicheur des nuits, le genre d’aliments, la qualité des eaux, l’homme tout entier.]




El castelladre, xafallosa cagarrina importada: —Com diu Skvorecky (1977): “—Tota importació violenta és un ultratge. Les idees [i qui diu idees, diu llengües] poden ésser importades sense ultratge només com a idees soles, mai burxades per les armes. Els conqueridors tracten la població conquerida com a inferior, però de fet l’únic que és inferior són les idees [i les llengües] que per a imposar-se [com al trist merdós país provincià] els cal la força de les armes.”




Estupiditat intrínseca de l’uniformat: —La feina de l’uniformat és fer de botxí, i au. “—Mentre no mata, és com una criatura. El divertiu fàcilment. Sense el costum de pensar, tantost li dieu res, per tal de provar de comprendre-us, es veu forçat a fer uns esforços aclaparadors.” [Céline, Voyage… (1934): Tant que le militaire ne tue pas, c’est un enfant. On l’amuse aisément. N’ayant pas l’habitude de penser, dès qu’on lui parle il est forcé pour essayer de vous comprendre de se résoudre à des efforts accablants.]




Xarnecs: —Gent incapaç qui a Catalònia papissoteja en enemic. Senyal infal·lible de guerxament o d’empobriment mental.




Identitats: —Veig el que diu en Sean O’Faolain (1957), parlant d’allò que agermana la seua Irlanda i el Mississippi d’en Faulkner. : “—El mateix sentiment que el que s’esdevé a casa nostra no s’ha esdevingut mai enlloc altre, i és més important que res que s’hagi mai esdevingut enlloc del cosmos; la mateixa vanitat d’una nissaga antiga; el mateix rosec al cor per culpa de velles derrotes; la mateixa capacitat d’odi intens; força del mateix vulgar humor cru; la mateixa agror; la mateixa oscil·lació entre una confiança pròpia desfermada i una desesperació absoluta; la mateixa set de fugida que s’abeura en l’esport i l’esplai descordats…”



També ens descriu a nosaltres. Cal creure que a tots els pobles qui encara tenen pendent el rescabalament, i si s’escau la revenja, per la pèrdua de la llibertat. D’ací l’odi creixent contra els opressors. Idò, collons, són “massa anys sense piano”, com deia aquell. Sempre havent de ballar les ridícules, xarones i sovint sanguinàries i mortíferes tarantel·les de l’enemic qui ens vol seus, seus esclaus albardans, per sempre més sense veu.




Il·lusions: —Cada il·lusió creix d’un malentès. Una deficiència d’apreciació. Me’n tornava a adonar recentment. Érem esperant la teca. M’havia ficat, com sempre, el darrer a la cua. Un llum damunt la dona qui servia el tec m’enlluernava i em neguitejava. Tenia ganes de sortir del club, ni que fos sense menjar. Al capdavall ho deixava córrer…



Sense recapte, i sense plat, me’n vaig al pati que em toqui una mica el Solell. Dues infermeres molt velles, noranta anys o més, germanes, encara vestides en midonats vestits molt blancs, hi són a passejar-s’hi lentament, ara i adés donant conversa als malalts. Rere la reixa s’atura un vehicle llarg, negre, lluent, una llemosina amb xofer embarretat. D’una porta de darrere en surt un vell, un milionari una mica geperudet. Entra i s’atansa a una de les dues germanes, la més eixorivideta — l’altra una mica més aixafada pels anys. “—Li portava”, diu el milionari, “amb un cert deliqui, aquest obsequi, el llibre més preat i antic de la meua col·lecció. Dins una dedicatòria en record de les nostres molt estretes, i místiques, relacions.” “—Doncs gràcies, home”, féu la bona infermera. I en pic el milionari, més tost empegueït, se n’havia anat, vaig veure les germanes obrir amb fal·lereta el paquetet. La més eixirideta llegint la dedicatòria. “En record de les vostres paraules d’amor, Pauleta, ara fa vuitanta anys. Quan em diguéreu a cau d’orella, i era a caire de la timba darrera del suïcidi, les paraules teopnèustiques que segellaren el nostre enamorament per a l’eternitat.”



—“Xiqueta”, li diu l’eixerida a la germana més tronadeta, “no sé pas què s’empatolla, pobre carallot. No sé pas què va comprendre-hi. Me’n record, és veritat, que el vaig trobar repenjat a la barana del bellesguard, amb la vista perduda al fons tenebrós del penya-segat, però l’únic que li vaig dir — com em podia pensar, amb els calers que tenia, que s’hi volgués llençar daltabaix? — va ser que, si hi parava l’orella, sentiria que, amb les ales de les boires, s’envolaven de les fosques pregoneses els ais de joia dels animalons ara segurs i camuflats en les íntimes cambres d’allò només que escatien a percebre, delimitats pels benignes elements. Potser sí que em trobava una mica favota i poètica. Encara paint la pítima de la nit abans, on celebràrem amb un bon etzigori el cap d’any d’un dels psicòlegs — com es deia? era el doctor Tbilissi? — la qüestió que el vi va córrer i… Ara, ell, allò de les cambres boiroses i els crits de joia, ves a sàpiguer com ho va interpretar…!”



—“D’allò més a la valenta, doncs”, respongué la tronadeta, “ja ho veus tu, tothom, i per molt milionari que siguis, sentint el que volem…”



—“Un altre qui en féu, d’una miquinòria, un everest… És veritat que dues nits o tres més tard va trucar tímidament a la nostra cambra… S’acomiadava molt ardentment, la seua mare se l’enduia a un altre sanatori… I fins ara. Hà!”