Vidriols als salpassers (28 d’aclucallades)
Paciència: –“Car paciència és virtut qui venç i no pot ésser vençuda, i és virtut per què el gavatx (o el xarnec) (o el mitjamerda en general) és més vegades vençut que per nulla altra virtut.” [Estrafent una micoia en Llull.]
Transcendència: –A quina mida, vull dir a quina muda, t’atraparà l’exúvia...? Dissortada taràntula qui, esclava de la creixença, et veus escanyada a mort per la pròpia despulla? T’escanya l’antiga despulla com a d’altres els escanya l’afany inútil, preprogramat, esclavitzador, de transcendència.
El riure és propi de l’home: –El riure és propi dels animals més intel·ligents, com ara les mones, els papagais, els corbs... Tots els animals riuen – els més pallussos són els qui menys riuen: certs gossos de jutge, certs gossos d’escarceller. El riure és propi dels déus. El riure és propi d’angelets i de mongetes enjogassades – especialment les qui van en tren i amb els vaivens i les ziga-zagues tenen pessigolletes a l’escarranxa. El riure és doncs angèlic, benèfic, saludable, allò més noble que enlloc no hi ha.
Hi ha capsdecony qui no riuen mai. Són satànics, diabòlics, desgraciats. Els dimonis qui cremen la gent, els qui atenen les graelles, els qui torturen als orcs. No riuen mai ni els profetes ni els éssers maleïts. No riuen els terroristes, els cristians, els mefítics mafumètics, els jueus. Els hitlerians, els botxins. Les hidres, les parques.
No hi ha pitjor que la fauna merdosa ans infame dels profetes. Ni aquell capdecony qui els romans creuclavaren no rigué mai, ni el “déu” qui el va parir tampoc. Això segons les ridícules pseudo-cròniques que són els “evangelis” per a un i la “bíblia” per a l’altre. Una religió creada per algú qui no riu ha d’ésser per força una religió antihumana, pitjor: antianimal. Pitjor: antiangèlica. Pitjor: diabòlica de bec a bec.
Hi ha mentiders qui diuen que en Fourier no rigué mai. En Fourier no rigué mai...? La seua religió d’Harmonia és tota una rialla, no fotem! Estic segur que quan era sol a casa es fotia, escrivint-escrivint, els panxots més sublims.
Heu triat quina de les setanta-sis (76!) menes de banyuts qui en Fourier divinalment ans molt divertidament cataloga sou vós...? Jo sóc un banyut sui-gèneris (vull pensar, massa vanitós), mes m’atans qui-sap-lo a aqueixos tres o quatre exemplars ans arquetípics paradigmes:
Banyut 22: “–Optimista i vividor, tot ho veu pel bon cantó. Les intrigues de la seua dona li ofereixen diversió; trinca amb sana ans entremaliada oblivió per la salut dels banyuts com ell, i allí on d’altres més datspelcul s’arrenquen d’esquírria boja els cabells, ell riallades rai. No creieu que és el més savi del tots?”
Banyut 31: “–Espigolaire nat i banal, s’atansa al pastís i hi pren amb humilitat el que pot. Festeja amb delit la seua adorada meitat per si n’obtindria per caritat allò que els altres obtenen sense gaires miraments; després d’ells, ell hi ve a recollir no fos cas que encara en caigués (del pastís) algun bocinet, tot i que rebregat, prou aprofitable.”
Banyut 45: “–Cornut de carn d’olla i escudella o marit subaltern és aquell qui viu de la dona i qui doncs es sotmet a tot el que calgui per tal que el comerç amorós rutlli bé. És una espècie de banyut no pas gaire rara.”
Banyut 50: “–Banyut vocacional o per gràcia infosa. També anomenat banyut quietista. És de natura allò que el banyut ortodox (n. 35) no esdevé sinó després de feina rai... Troba en la carrera de cugucia tots els béns que la famosa constitució ens havia de dur als ciutadans: pau, unió, concòrdia..., d’on la calma i la tranquil·litat es segueixen. No hi ha millor pasta d’home en tota la confraria.”
Banyut 54: “–Filantrop o fraternal és el qui considera que tots els mascles formen una família de germans, entre els quals cal que els béns siguin del comú. Així, nodreix de grat tota un tropa d’infants qui, tot i que duen el seu nom, pertanyen per sang a veïns i coneguts, i tothom ho sap. El banyut tanmateix s’estima cada minyó igual, amb esperit fraternal, igualitari, filantròpic, republicà.”
Banyut 66: “–Judiciós o garantit, és l’escollit dels banyuts, la flor de la raça. Aquest banyut tan assenyat es mullera amb dona rica. Aqueixa dona d’aquesta manera (amb l’escut del casament) es cobreix les espatlles, fa callar els repugnants fanocs, i es lliura a les seues fantasies, sallant pel món galant amb gallardó assegurat. El marit, mentrestant, gaudeix de la llibertat que duu la riquesa, sense la qual hom no és altre que esclau (tret que hom es faci ermità)... Aquesta és la cugucia que triava jo personalment si cap dona se’m presentava per a concloure aital avantatjós contracte, perfecte tant per a ella com per al tit.” [Això darrer dit també per en Fourier, qui, a l’inrevés meu, mai no assolí de trobar la bona bella dona qui li fes portar les banyes amb tant de seny meravellós.]
Banyut 74: “–L’antedatat o de precessió és el banyut de qui la dona es limita, ara que duu una existència reglamentada, a veure i a afavorir els mateixos amants amb els quals ja s’havia entesa abans de no casar-se amb el banyut tan ben triat. Bo i continuant les mateixes intimitats sense afegir-ne de noves, no troba la bella senyora que conculca cap principi moral. A part que els antics amants són com si fossin de la família, ajudant i fent llur part en l’èxit de l’amorosa estreta.”
Banyut 75: “–El preferit és el marit qui es complau, tot amabilitat, a compartir amb uns quants d’altres allò que ofereix la dona. La dona el prefereix i només de trast en trast se’n va a fer tastets amb ço d’altres. El marit la protegeix si n’hi ha cap de massa viu qui s’ultrapassaria en espletar-la. És llur fortuna que s’entenguin tan bé i sàpiguen dosificar-se... Les dones aqueixes sovint tornen encantades al marit en acabat de tastar qualque amant i, comparant, doncs, troben que el marit els sobrepassa, i que l’únic bé que duen els amants és la varietat. No hi ha matrimoni més feliç que el que menen aquesta mena d’il·lustrats elements.”
Ah, deliciós! I gens diabòlicament profètic. I molt, molt enriolat.
Les corregudes de braus, l’“esport” dels marietes: –“Tothom” sap que als marietes no els abelleixen gaire els esports. Ara, com es deleixen pels “toros”! Allò de veure dos “mascles” “lluitant”! El mascle humà amb el penjoll ben palès cuixa avall, el penjoll del mascle animal penjant hercúliament i nua, uà! I ara oh! Tot el joc fàl·lic! Les banderetes amb colors carrinclonets clavadetes: “clavadetes”, i les capetes vermelletes, i els vestidets de llumets, i els culets, sobretot els culets! I tot hi és clavar-la, clavar-li-la, vós! Hom hi clava la llanceta, la bandereta, l’espaseta, el punyalet. Hom hi clava, oh, orgasme, la banya! Ah, si mai banya travessa el ventrell, ah-ah-àh, si s’enfila cul amunt del torer! Tots els marietes hi gaudeixen qui-sap-lo, el goig hi és excessiu, el camp de corregudes és una escorreguda de llefiscosa lleterada d’ofec!
Etzigori, batibull, enrenou, cacofonia, celestials: –Com s’ho deuen fotre els sants quan carden...? Escolta, tu, amb aquells plats daurats que duen sempre a la coroneta...? Hi deu haver al cel de llamps i trons de continu un xivarri d’acompanyament de platerets de llauna de caldéu! Home, és clar, car cardar i donar pel cul, no fotéssim, què altre vols que facin al cel...? [Escanyant el bisbe, dius? I tant, i tant, en cadascuna de les accepcions que l’entranyable expressió es duu.]
Seny va amb cigala: –Qui se sap manegar la cigala se sap manegar i prou. Si hom és un home qui son seny mestreja, hom és un home qui té el seny ben posat – en un mot, qui diu seny diu pebrots: hom els té ben posats o no. On dic que seny i cigala es retroben, doncs...? Seny té dos sentits (o senys) en català. El seny dels assenyats i el seny que fa dring dring i convoca o comoneix els sometents amb el toc-seny i d’altres tocs d’alerta.
Seny doncs vol dir no solament allò que en diem Enteniment (en idiomes germans: Bewustsein, Conscience o Sense) (i, ai, també sovint, per degeneració del pensament, l’atot feixista dit “Ortodòxia”), mes si guaitem que el sànscrit (un altre idioma sublim i que enllepoleix tots els erudits, com el nostre), el sànscrit lingam vol dir alhora el penjoll de la cigala i el batall del seny (de la campana), i és clar seny en català és també campana... Signe i cigala. Ja hi som. Seny i cigala van junts.
Els metges sempre te l’endevinen. Creu-t’ho!: –En Tissot, el metge qui m’advertia de petit que no me la pelés tant – que qui se la pela tant, el cervell se li esmicola, i esdevé foll i repapieja, i el cos se li engruna i artritis rai... I collons el malparit com ho endevinava, car porti pus de noranta anys pelant-me-la pels descosits i ara em fa mal tot, i el que dic tot plegat part de per ací, pas que fot gaire sentit, fa?
Si somies en trens, quins rars averanys n’escoseixes, escateixes...?: –Cada dia somies en trens que et duen misteriosament a destins ocults. No t’esfereeixis que potser vas al port de la mort on la desdentegada desconeguda t’escanyarà amb esquírria mentre et besa. Ni vulguis interpretar-hi viatges empresos cap a indrets de promesa o d’amenaça... És només que la dona se te la pela al costat. I el xic-i-xic, nyec-nyec, nyic-nyac del llit i el xup-xup dels seus dits al suquet, tant sacsar i sondrollar et duen a l’esment, et dessonillen, et desvetllen a l’enteniment adormit, el catric-catrac del tren antic... On tantes d’aventures s’hi esdevenen.
Estic marejat per culpa de tant de viatjar: –Dic, doncs: ni em moc. I em moc amb la terra amb la velocitat d’una exhalació fent milers de milions de milles al voltant del Solell, de qui la cara d’estaquirot ja m’avorreix.
|
