“Salut i força, i cor fort” – Aclucallades 30
Qui ets?: –Ets punta d’agulla, embast, en tot cas petit sargit al vairat immens de la història de la humanitat.
Ah, catalans! Cassigall nostre ben palès al llençol apedaçat que és el món, o fins i tot l’univers. Tota vida és punta d’agulla que “hi toca”...? Hi ha vides que hi fan de boïga, de xàldiga, de forat, o de set, o de descosit...? Això rai, prou compten! Car quantes de vides són de debò inútils...? Cap...? Un sarpadet...? Només les que no es reprodueixen o no inventen re que modifiqui (millori?) el llençol...? I tu...? Al gloriós tapís català delicadament afegit al vairat absolut, hi volies ésser, meravellosament i vivament brodat, estel de cinc puntes, vermell.
Epicur: –Els seus àtoms són ganxuts: ganxets – la consciència d’hom s’afaiçona així: És el fer del fer ganxet entre certs àtoms qui la teua pell enclou, certs àtoms de taba durant un vespre d’estiu que s’acabarà, llas, tràgicament. [“Tota tragèdia es resol en una i prou – la tragèdia del pas del temps.” (Simone Weil)]
Epicur: –Epicur diu que els déus, pel fet que els podem concebre, existeixen. Tot el que concebem existeix al nivell de la fantasia.
Els catalans en bloc – els vint milions dins els territori, els trenta o quaranta milions esbarriats per la Terra – concebem la llibertat de la nostra nació. Per tant Catalònia és independent en el consirer de tots els catalans. Per això no mentim quan diem “Som catalans de la nació independent de Catalònia i prou – pertanyem, si voleu, a l’Andorra Magna, amb un exèrcit fet de cada català, i doncs inexpugnable.” Tot això existeix encara que de fet no sigui. Car de fet som sota la bota repugnant del castelladre i del gavatx qui ens trepitja (la llordíssima bota) com si fóssim merda.
Mama: –Dèiem Mama! perquè teníem por. [Dient Mama! – així mor hom.]
Encomana’t al coratge i prou: –Quan dius: “Em cag en déu” i ets ateu, no vol pas dir que et caguis en no-res, ço que fóra absurd; vol dir, en canvi, que et cagues en el “déu” del crèdul pampana fanoc supersticiós qui s’escau que tens més a la vora (vol dir que et cagues justament en el seu ídol o manitú o ninotet o fetitxe a qui tracta, gamarús i grofollut, de xantatjar amb precs i promeses de suplicis posteriors per a més honor del tòtem carallot, com si el tòtem fos quelcom altre que un fustot o el ninot altre que un bocí de guix xaronament pintat) – en aqueixa mena de “déu” et cagues (no n’hi ha cap altra). Com ara ara mateix, quan se t’envola l’avió i totes aquelles donotes (ninots de dona, de fet) se’t senyen i se t’encomanen part la vora a “déus” irrisoris i et fan, mig empegueïdes les simiesques mil-i-una, i tot només per a fer-li veure, a llur “déu”, que se n’abstingui, que aquest camí no foti pas el pastanaga, que ni la vessi ni la cagui, com fot, llas, sovint, amb tsunamis i terratrèmols i bombes de “terroristes” i d’altres catàstrofes que es treu com cagallons qui sap de quin infame foradot, i que doncs no badi ara, que són, totes plegades, pobrissones, altament acollonides, ací dalt periclitant, tafoi, pampana, i a frec de prendre un risc de cal collons tot ascendint cel amunt no pas amb ales o dut per les mans del “pare” o dels angelets, ans amb una merda de vehicle qui-sap-lo feixuc, i llur preciosa pelleringa demana ans exigeix el seu total diví, no pas va badoqueig, ans curós compte i atenció i via fora i ull viu, i som-hi, que si no fots bondat, et quedaràs amb una creient menys, o amb una filla menys – tot i que per a aquella mena de “déus” les filles només servien per a vendre-les a qui millor pagués (mes els creients són gent massa pallussa per a llegir els mateixos dogmes que segueixen)...
Doncs hò, en aquest, en llur “déu” et cagues. I hi ha un instant que penses fins i tot: Ves recony si fos pilot, estavellava l’avió ara mateix, només per a provar-los que llur “déu” és una merda – i de fet molt menys que una merda, és clar – tret que no val aitampoc la pena de jugar-s’hi la rònega pell per ramat tan tristament arnat.
[Home, si se t’encomanaven a sant Guinyolet, encara com aquell! En Guinyolet i el seu carall de tres metres i mig! A qui les fartes bacives i les raquítiques xorques es veu que van a pregar-li, cony plorós, perquè es digni fer-les fèrtils. Llavors potser no les hauria criticades tant. Car no hi podem fer res contra la natura qui ens vol petites puntes d’agulles al llençol apedaçat de la història dels qui visquérem durant un instant florit a l’enfarfec fastigós d’un univers molt més llarg.]
Races: –Al món només hi ha dues races – la dels malparits, i la dels bemparits.
Només l’ateu porta a l’enteniment el “bon” déu – el déu qui serà creat, pastat, funyit, maurat, pels ateus qui sobreviuran i, plegats, estabilitzaran l’univers – aquest caos maligne – d’un puta cop. Hem de coldre amb extrem afecte cada ateu al món, car cada ateu és ausades un sant: heroic, estoic, savi, comcal. L’únic factible esdevenidor d’un esdevenidor molt pelut, feble, greu, leri-leri, pioc, cloc-piu, si caic no caic, llepant l’abís del mai pus, ja relliscant avall, pou fosc, sense demà...
Progrés: –Progrés només n’hi ha un. L’únic progrés és contra l’obscurantisme. I tot el que comporta “déu” o un “déu” és obscurantisme. Els únics benefactors de la humanitat: els qui ens alliberen del jou dels déus, i tota la merdegada i la falòrnia que arrosseguen. Ah, per un altra revolució cada trenta anys on cada nou venedor de vent de verí fos executat sense contemplacions ni pietats!
Progrés: –Infecció maligna qui ataca el cos – i assenyaladament el cervell: hi crea i hi cria necessitats. Necessitats empescades del no-re. Temptacions per a l’estimbament. Com més necessitats tens, més sorrat vas perquè et capgiris cap al buit, i perquè caiguis més acceleradament i t’estavellis amb més d’escarafallós barrabum.
Hom es fot el puta patiment a l’esquena – com la dona sorrada amb massa de pits, els pits massa grossos, massa llargs, se’ls fot a l’esquena – i l’home amb un cigalot massa llarguerut se’l fot a l’esquena perquè no voldria pas entrepussar-s’hi – així cal fer – el patiment damunt el muscle, i au, avall – i hom avença, alhora feixuc (degut a la càrrega del patiment, degut a la pena de dur-la) i tanmateix lleuger (perquè la duu darrere i no pas davant, i tot fa de millor dur a l’esquena que no pas al pit, d’on t’estrompaves, contrabalançat, cada dos per tres).
Predisposat fatalment a les necessitats: –La pulsió genètica t’impel·leix al crim del voler – no vulguis doncs altre que somiar – car allò somiat és més autèntic (i plaent i immarcescible, car deixa petja permanent a la psique) que no pas el fet – el fet oblidable, adotzenat, estantís, oïble, mesquí i fastigós.
Allò fet, o sofert, es panseix i corromp tantost fet, sofert, atacat per l’enveja marcidora del qui espia – el no acomplert – amb pler de buit, mortridor, voler. Et porta esquírria; el seu malvull, la seua mala voluntat se t’encasta a l’acte.
En canvi mai t’ateny si ets al teu domini, si ets campant-te-la pel somni, on saps perdre’t, com pastoret per fresc prat amb l’amatent ramat.
Hi ha somnis i somnis: –El somni engalipador és el defecte en la construcció. Per què ens aperussa el somni? Per què ens fa veure – i pitjor: viure – en un món on som lleugers i lliures com ocells sense necessitats? Per què ens refereix a un món d’abans, on érem lliures i diàfans com volioles sense necessitats? Per què ens remet a un món promès on serem lliures i acomplerts, com guspirejaires voliaines sense necessitats? Quina farsa! Trufà! Paràsit qui segrega un sucre paralitzador! Quin cervell més mal ajustat! L’engany ens duu pel nas fins a la fossa del no-res.
I ara diguem: “No em venc!”: –Viure és, per definició, un mal afer. Al capdarrer hi perds bous i esquelles. Aquest és l’ineluctable contracte que t’han fet signar a mig concebre, com no tenies encara dits ni mans. I el compliràs peti qui peti. I qui petarà més fort (almenys, per causa de proximitat, en sentiràs tu l’espetec més fort) seràs tu.
Tant si hi esmerces molt (o tot), com si no hi esmerces gaire (o gens), el resultat és el mateix. Tot el que hi esmerçares, ho perds. És de nefast betzol no solament dedicar-se a ésser comerciant en els afers dits “normals” (i doncs amargar la vida a totdéu perquè els teus afers surin), encara n’és més en l’afer (vital) de viure; fer de negociant en els afers del viure vol dir veure’t el cos com a producte que al capdavall, tard o d’hora (de fet, sempre d’hora), només pots vendre a la mort – la qual, per tornes, mai no et pagarà ni bri!
Cal ésser doncs quelcom altre part dessobre el cos. Res a vendre-hi. I menys el teu tu. Donar, i tant. Mes vendre’t, ecs! I al capdavall no serveix absolutament de res.
“Jo em donaria a qui em volgués... Com una almoina que hom em fes.” That’s the ticket! Lo boc al llaç! On li pruu hom s’hi grat. Aquest és el nou pla, som-hi, som-hi, fóssim-hi sense retrets, car aquest és... el programa que cal.
[On veu prou coratge, s’asseu el fat i es desa i calla, s’apaga i se’n desdiu. On veu malcoratge, on veu desídia, sempre se t’abat damunt i et destrossa, sense pus compliments.]
|
