Aclucallades o salpasserades: les vint-i-nou tocades
Inutilitat dels presagis: –Car mai enlloc cap predicció no s’acomplia – tret la de la mort sobtada – i la buidor i la tristor que se’n seguien.
El temps nacional dels catalans: –Leo Steinberg, març del 1957, comentant una exposició d’en Juli Gonzàlez:
“A.C. Ritchie suggests in his catalogue introduction that Juli Gonzàlez’s deferred maturation may relate to the elastic and procrastinating time sense of the typical Catalonian. But the case of Juli Gonzàlez, son and grandson of Catalonian metal workers, who, late in life, discovers his true self close to his father’s occupation is better explained by individual than by national psychology.”
Hum. Pertany a la psicologia nacional dels catalans aquest sentiment que el temps és elàstic i que més val jaquir fins a més tard allò que tampoc no cal fer ara mateix car, com tot elàstic, allò que se’n va – zas! – torna de sobte, i probablement millorat com un bon vi...?
Cert que els catalans naixem amb un sentiment íntim d’ésser superiors a tots els altres pobles. I que no ens cal ni ensenyar-ho gaire. Car qui vol presumir davant els inferiors...? Sabem que tornarem a ésser els campions del món – com sempre, com ens pertoca, ei, perquè som millors, què hi farem!
Campions? Ho som ara mateix (d’amagat). En pic prou forts (i abans l’oratge no esclati i tot es desfaci: l’univers es faci miques, l’última rauxa s’instal·li) ho tornarem a ésser en espectacular zenit, triomf, aconseguiment, reeiximent, apoteosi, vós. Hum. [Afegim-hi això: fa la dita: “Cada català hi té un rei al cos.” Ara, cap català no hi té un borbó. Tot borbó es mereix de mantinent la guillotina. Qui hi tingués un borbó estaria malalt, fóra dement, tindria un molt greu defecte al mecanisme cerebral; malament rai, pobrissó.]
Els estats: –Per què serveixen els estats altre que perquè els més podrits i doncs balmats surin al cresp i a polit o gradualment enverinin cap avall el romanent dels llivells fins al mateixos abissos on els peixos més monstruosos no hi fotem l’espectral viu-viu...?
L’estat és un invent intrínsecament feixista.
Fan riure (i plorar de fàstic i angúnia) els qui deien i diuen que lluitaren i lluiten contra els estats feixistes (com ara el del Hitler o el del Stalin o el d’aquell Mussol Llosc, o el del de Gaulle, o el del Churchill, o el del Kennedy) a favor de la llibertat, i en acabat continuïn estabornint-te amb tota mena de lleis on l’estat controla l’individu. I on la “nació” que cada estat representa és elevada com a fetitxe que hom cal que adori amb delectança, o altrament és torturat – o ja mort de trascantó per les urpes assassines dels serveis secrets que cada estat s’altreja perquè els podrits continuïn surant.
Deia n’Adam Smith ja el 1776, parlant de les riqueses “nacionals”: “Amb l’excés de diners mal adquirits per l’estat, amb això es fa la guerra. L’estat s’endeuta sempre per motius de fasts inútils – banderetes, desfilades marcials, monuments, cementiris, militarades de subnormal – i per a fer la guerra.” O s’inventa un enemic – Oçama bin Laden, Pearl Harbor, etc. – i continua encara amb més impunitat prenent els diners de tothom, mes sobretot prenent la llibertat dels individus, perquè els podrits qui suren al crest del podrimener encara s’engreixin, i sobretot doncs perquè adquireixin gruix, el gruix feixuc que atorga el titllet del necessari...
Perquè hom els albiri doncs de necessaris, àdhuc vitals per a la supervivència de cascú. Quan tothom qui hi consirés dos segons veuria que no serveixen sinó per a escurçar-ho tot: la vida, la llibertat, el goig que pertany a la persona i a ningú altre.
Només allò que fa mal al proïsme hauria d’ésser prohibit (i t’ho dicta l’estiba o equilibri mental i només cal que li’n facis cas sense les crosses corcades que t’imposa l’estat perquè sempre jutgis a tort i tort i ranc). I, a canvi, qui fot més mal que els tarats qui produeixen les lleis a l’empara de l’estat? Ningú.
Cap estat no fa res per les arts sinó esmorteir-les: –Ara, fa molt per als llausangers i els aplegapets. Amb raó. És comprensible. És allò que en diuen saprofitisme. Se n’aprofiten mútuament, dos cadàvers qui es vivifiquen per intercanvi de fluids flixs i altres fluixos fastigosos, ecs.
Els intel·lectualoides qui estintolen l’estat en treuen benefici. I són d’allò més útils per a emmordassar els rebels amb llur gruix de femta segregada (llurs obres). Són ninots de substitució. Són reserves [de les essències pàtries: hà!]. Són titelles usurpadors, els trencats i aparionats amb quatre fustes qui hom empra per comptes de l’actor de debò. Són els zombis grotescament electrificats mentre hom sebolleix, viu, el genuí.
Txèkhov: “En trauria més profit el pagès qui criés rats per al seu graner, que no el burgès qui criés artistes, l’única feina autèntica dels quals és minar les institucions que engavanyen la llibertat.” Car cada estat és burgès. I cada artista de debò un minaire de fons.
Foix: “Quants homenets amb aire de femella. Quants homenots que escriuen el que els paguen. Quants homes francs amb la boca tapada. Quants homenassos morts sense llegenda. Quantes cases obertes als sapastres. Quantes portes tancades als poetes. Quants saberuts que no llegeixen gaire. Quants elefants sagrats que no llegeixen re. Tot n’és ple.”
Pedrolo: “La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors [i d’altres llepaculs] que més bel·licosament defensin aquesta submissió.”
Racismes: –Dos discutidors dels llibres descordats d’en Céline (“bagatel·les” i “roba bruta”), que vaig llegir a començs del setanta banyat llavors per les llunyanes sentors d’airejol benèfic pel que duien d’agosarat i de divertit en l’escriure, hi toquen de mig a mig.
Fa en Plisnier: “Si els jueus duen qualque taca molt palesa ans penible és llur passió racista que els entrevé l’esme fa segles i segles. Ara, què hauríem de fer? Oposar a llur racisme el nostre? Això fóra remei?”
Fa en Zérapha: “Qui odia un jueu de debò no el fa pas occir per mà d’altri. Hi va ell mateix. L’odi, com l’amor, si són autèntics, accepten tots els riscs. Si en Céline empeny els altres que anorreïn els jueus sense ell aixecar la mà, és que no els odia prou del tot, o que és un covard – o potser més segurament que ens trobem davant el raig irresponsable d’una ànima fotuda que vomita contra un malson nat al seu propi enteniment.”
Què fer doncs contra el racisme de l’altre contra tu? No ens cal imaginar que som jueus ni moros ni negres. [I negres, jueus i moros són entre els més racistes del món. Cal creure que et fa racista el racisme que els altres t’endollen. Només te n’alliberes quan ets mort, és a dir, assimilat, és a dir, menjat i paït pel qui se’t cruspia.]
No ens cal posar en la pell de cap altra víctima del racisme, dic, doncs. Els catalans hom ens odia racialment i racista i prou que ho sabem. Gavatxs i castelladres, per dir-ho en nom bonic, ens maltracten tant com poden, perquè els fem fàstic. Alguns de nosaltres ens hem tornats racistes contra gavatxs i castelladres perquè som uns maleïts reaccionaris. I potser cal reaccionar quan hom tracta de cruspir-se’t i no jaquir-ne (de tu, i els teus i tot el que féreu al llarg de les edats ni eres) ni els ossos més folklòrics = folls clòrics = pintats d’un verdet lleig, pàl·lid = folls amb còlic.
Folls amb còlic, que és el que som ara. I amb el nostre racisme defensiu voldríem tornar a la plenitud del qui pot odiar altri amb paraules de riure, com ara “democràcia”, o “amor al proïsme”, o “cultura superior”, o “dret dels homes (dels homes com cal, no dels qui parlen patuès o se’n recorden enyorats que hom, un dia malastruc, va vindre’ls a casa i els ho va robar tot)”. Però tot és trampa, és clar. Per comptes d’esdevindre, com ells, racistes doncs, i, amb el mateix odi llur, atacar-los, podríem atacar els fonaments on llurs mentides borbollen com bombolles de volcà mefític. “Democràcia”, “votacions”, “majories”, “religions”, “vencedors”, “superiors”, “benaurats pel déu qui sempre tria amb encert”... Aquestes són les paraules que cal desmuntar. Totes les paraules a través de les quals la guerra neix. La guerra (per quin déu ni per quin sistema de millor esplet?) on qui perd esdevé tan esclau com el qui guanyava, tret que una miqueta més, perquè ha de dur un odi d’afegitó o de sobrecàrrega, l’odi al qui el maltracta per dret de conquesta.
[Totes les guerres són de religió – de la religió molt fanoca que col esmeperdudament el déu del poder – del poder fotre l’altre. Segurament no hi ha res més, per a l’aviciat pallús, que li porti més satisfacció.]
Educació: –T’e-duu: et duu apart del camí natural – et duu per comptes al camí artificial on els mosquits fiblen amb menys virulència i els ullals de les feristeles són menys esmolats. Mes on hom t’aixeca la camisa, o t’hi cala foc, amb més facilitat, perquè inerme badaves.
Per què serveixen les escoles: –Tots naixem ensenyats – tret que després cal que vinguin els aprofitats (i els bavosos qui tenen a sou) a fer-nos desaprendre – car altrament no treballàvem, i doncs no produíem prou, per als superiors, és a dir, per als paràsits.
Mals: –Cap mal no en treu un altre: s’hi afegeix. Un mal no en justifica cap altre: l’empitjora. [Tan bonic que fóra cardar i prou.]
Qüestions: –Richard Wright dient: “–Quin problema negre als Estats Units...? L’únic problema és el que tenen els blancs.”
Sartre dient: “–El problema dels jueus no és pas perquè siguin jueus; és perquè això és un problema per als gavatxs que el problema dels jueus és un problema.”
El problema català, o pseudoeufemísticament, la “qüestió” catalana (potser com la “qüestió” basca), és el problema que tenen els castelladres. El problema castelladre: llur goludam, llur avarícia, llur dèria per anihilar-ho tot, llur afany de robar el territori, d’ocupar-lo, de treure’ns-hi. Copiant el model gavatx de genocidi, d’assimilació i de dissolució, imposant un castelladrisme hegemònic, en nom d’un universalisme o “destinisme” abstractes [paraulotes rai], per a millor esclafar-nos.
“Al començament (de tot conflicte) hi ha el mot.” – Tomba el fruit al jardí – tantes d’espècies qui hi conviuen! – si tinguessin la paraula, és a dir, l’insult, ah, llavors! tot hi fóra carxena!
El món és el fruit que queia a l’univers – la nostra espècie una de tantes – mes pel fet que té la paraula ajuda el fruit de podrir-se en odiar tothom altri (i és clar ell mateix). La paraula no és el començament altre que de la catàstrofe. Sense mots tothom viu millor. Parlant ningú no s’entén.
|
