Vuitè de definicions

Vuitè de definicions.




Col·locació nova de prestatge que, tantost l’ompls, s’esbaldrega: —On anirem a ficar el nostre recapte? Cada cop que ens arreglem a apariar qualque lleixa on res ens hi càpigui, tot cau. (I cau, o amb un fer terrabastall, o s’esllavissa lentament amb grinyolets d’impotència.) Tot cau sol…? O és més tost cert que s’hi atansa d’esquitllèbit un o altre (o força d’ells ensems, en escamots confabulats) d’aquells pútrids taral·lirots d’amples galtes qui se’n diuen polítics…? Sempre engomats i abillats amb lluents i xarones franel·les pels corcons de les arnes furtivament rosegades, fiquen la feixuga pota damunt l’ordre benigne que hi tenim i odiosament ens ho envien tot daltabaix.

Efímer: —Si molt calgués, em podria sense gaire recança, al cap tampoc de no gaire estona, fer-me a l’efimeritat de tots vosaltres, companys de gàbia. Allò que no puc encobeir de cap de les maneres, ni per què no sé plànyer cap angoixa, és la meua pròpia. Ésser ventís i fugaç, insignificant passatger instantani de l’enlloc a l’enlloc, com qualsevol altre insecte inversemblantment anònim qui a cap consciència deixa traça, nat i mort ensems, a la mateixa dècima de segon, entre dues eternitats d’eterna eternitat, això, verament, a manès adoloridament em maca.

Cos: —Fem-ne fems.

Ànima: —Allò que al pregon dels sons sovint s’envola a visitar més lògics, jolius, mons.

El son: —El son, te’n recordes…? Sí, única benedicció.

El món: —Si vetlles gaire, concebut ara com a gàbia d’escorxador. Diu Pal·lades: “La mort ens vigila i ens nodreix com el botxí de l’escorxador no faria amb qualsevol altre ramat de porcs, fins que a cascú no ens toqui (molt capriciosament) de passar-nos pel ganivet.” Si dorms, paradís retrobat amb dimonis esparsos; anul·la’ls, que no reixin a metre’s, esglaiadors, a primer pla.

Només nedant corrent amunt, n’atenys les fonts: —I llavors què…? Te’n tornaràs a casa…? [Virgili: “El fat tendeix a dur-ho tot a mal borràs, / Tot t’ho esbaldrega, t’ho torna enrere, / Com ara qui amb els rems no reïx, / Corrent amunt, d’orsar la barca; sos braços / Somorts, i la força engalzada ja enduient-se’l avall.”] [Nietzsche: “El qui neda corrent amunt, comès a la veritat mentre les mentides giravolten com boges al seu voltant, aquest és qui no és capfica pel que hom fa o deixa de fer sinó pel que cal fer, i no arrossega els seus a la tomba de l’oblit ans els fa renèixer, i els empeny envant, dient-los que ningú no ha nascut massa tard, ans al contrari, que aquests qui porten la llibertat seran molt bellament consirats com a primers nats.”] [Shakespeare: “He vist un cigne / Amb inútils treballs nedar corrent amunt, / Fent malbé tota la seua força sobrat per les onades.”] Te’n tornes a casa a pansir-t’hi…? No, car perquè no hi mories, anònim vencedor, ara pots esmerçar-te de ple a l’altra passió. Sense passions, et dissols. Només les passions et fan surar damunt les incansables onades adverses — mal sigui efímerament. Mes què altre, doncs?

Piu: —Aixecà el cap l’ocellet mig mort, féu piu i perí. Aquest efímer “piu” esdevenen tots els vans esforços de tota la raça dels humans entre els becs mal albirats dels horitzons il·limitats de l’eternitat.

Sub specie aeternitatis: —Caguí un camí un fètid palteret. / No era un palteret pas millor ni pitjor que milers que ja no caguí fins adés / Amunt i avall de milers i milers d’altres indrets. / I tanmateix aquest camí, recacejat el cagallonet per amor casual al Solell qui hi espetegava / I remenat oimés amb un bastonet muntanyenc, / Perquè d’esquitllentes m’havia semblat cas estrany que s’hi bellugués quelcom, / Me n’adoní que tot de parasítics cuquets copròfags s’hi passejaven. / Aquell tros de merda de cagalló era llur món i l’ocupaven amb totes les de la llei, / I, encara més sospitós, els cuquets estrebaven llurs colls i aixecaven llurs veus / I insistien a cridar que els havia creats, i exactament segons la meua imatge. / I hi afegien no sé pas el reguitzell insuls, fals i bajà de dogmes exegètics. / Massa d’honor, reïra! — reneguí fastiguejat. / Vaig agafar aleshores un pedrot ben gros i els el vaig estavellar sobre. / El cagalló, podeu pensar, es desféu en milers de llefiscosos bocinets, / I segur que amb l’espetec no en quedà gaire res, / De cadascun dels lleigs, repel·lents cuquets cagats, paràsits repugnants de merda. [Shat once a medium-sized stinking turd like thousands I’d already shitten all over the place. Amazing stuff then though was, as I took to looking into it by some chance (and for no more than for a short stretch at that, disgusted by the panorama,) the bizarre tenancy of it: crawling all over the sickening surface, you saw a lot of parasitical shit-eating ass-worms. Worse still, the turd-dwellers kept (I heard them now louder and louder) screeching about the “indisputable fact” that I was their creator, and, ugly little critters, I had moreover created them in my own image. As they kept on claiming I don’t know what the fucking dogmatic shit else, I just got a fucking big rock and smashed the revolting turd, you might say, to sticky smithereens — and all the fucking little shitty hideous repugnant parasites with it, you bet… Too sad.]

Pensaments extraordinaris: —Els meus.

Vanitat: —Tinta va! [Molt més bons, els d’en Michel Leiris (1939): Clergé: —“J’éclaire” à l’envers. Vie: —Un Dé la separe du viDe. Prêtres: —(S’en repaître). Épiderme: —Épie-merde. Armée: —Merde amère!]

Clergat: —Parlant de capellans i el clergat… [Segons Leiris: Capellans: atipar-se’n. Clergat: l’inrevés de “et duc la llum”, etc…) Això d’en James Watson, descobridor de la doble hèlix de l’ADN, a “Omni”, maig de 1984, fent referència a l’església lladra. “I came to the conclusion that the church was just a group of fascists who supported Franco.” I encara hi som. [Arribí a la conclusió que l’església no era altre que un boldró de feixistes qui donava suport a Franco.]