Més carn d'olla

Tongada terça d’escaients, avinents, definicions.




Provincià: —Els provincians del país provincià crearen l’idioma provincià — (en llur impaïble algaraví: “probinfiano”).

Gratitud: —[“Només els homes lliures poden sentir-se recíprocament agraïts.” (Spinoza.)] Com pots estar agraït a un lladre perquè, suant sang i atiat amb un burxó ses amunt, et torna al capdavall quatre paperots (o qualsevol altra merdegada) que abans t’havia robat, i tanmateix no et torna la llibertat…? Com et pots disculpar d’ofendre un lladre qui t’ofèn sense atur amb una ofensa il·limitadament superior en robar-te la llibertat…?

Polítics catalans: —Frèvol ninot qui es disculpa i agraeix sense ni com va ni com ve. Frèjol, frívol, se l’emporta un buf de vent ventat pel forat del cul a la boca d’un armat. Caigui on caigui, agraeix el viatge i es disculpa de no haver caigut, sobre, prou boniquet. Agraït quan l’esbudellen, i penedit d’haver mai piulat que potser l’esbudellament era massa brutal. Si hom li esternuda, ha de dir “jesús”; si ell esternuda ha de tornar a dir-ho, i encara més abjectament.

Pujol: —Vint-i-tres anys de bavosa penitència reben en acabat el premi celestial de més bava roent rebuda a la clepsa del llepabaves penitent (i a la des seus substituts substiputes no pas menys arrupidets). L’única vegada que el veig, una monja obre l’acte, el clou un capellà. En Jordi Pujol s’hi referma de creient (i era un discurset que havia de tractar qüestions econòmico-polítiques!). Malament rai. Quan tants de farsants s’aixequen ensems molt inclinats a pregar a llur déu per la graciosa avinentesa de trobar-se reunits en tal manifestació pública de capdeconyesa galopant, la cadira on sec és a frec d’encendre’s en flames de rabiüt empegueïment (vergonya aliena, se’n diu). Pobre pallasset, tot s’ho creu, ja ho veus. I si et creus tantes de falòrnies dogmàtiques, i òbviament estrambòtiques, malcuinades per tocats o malparits, per què no t’has de creure cada lladre rei, cada lladre gonsales, cada lladre asnà, cada lladre…? Botifler per ruqueria intrínseca. Qui no l’havia d’entabanar…? Cap crèdul pampana hauria de tindre mai permís de governar.

Quan Cardo: —Franco II. Hereu del sanguinolent cagalló assegut Franco I. Preparant l’adveniment molt canfelipós del seu fill Franco III. Dinastia Francòlica. Còlic franc que s’allargassa en regateres pudents… N’hi ha una que desemboca a la ciutat València. Caldria ficar-la en quarentena. Desviar-ne el corrent massa cabalós. Que es purgués d’un puta camí.

Religions: —Armes subtils dels endogalaires vocacionals; eines d’esclavatge.

[Comentari de Stuart Hampshire (1951): “Avençant-se a en Voltaire i als altres deistes del segle vinent, Spinoza admet que les religions populars són útils; que amb llurs sistemes infantils de guardons i càstigs estan expressament dissenyades per a fer que els ignorants esdevinguin pacífics i virtuosos. Tant als mancats d’educació com als qui són incapaços de raonar és impossible d’ensenyar-los que el capteniment moral és una necessitat de la raó. Cal presentar-los-ho amb exemples de caire imaginatiu que impliquin premis i penalitzacions. (…) Doncs, jutjar i condemnar els credos religiosos només per l’esbiaix del pensament racional és no veure per a què serveixen (és malconcebre’n llur funció)”]

Fa riure això de “pacífics i virtuosos…” Home! Si a cada salvatgeria només hi veus veus molt devotes que diuen: “Massa poc…!” Potser els adherents a la religió budista, i encara amb prou feines, car n’hi ha d’aquests i tot qui es veu que déu-n’hi-do. Encara rai, amb ells (teòricament), i amb alguns altres de tirat bona persona, però. Mai no els ho agrairem prou. Ara, són bons perquè en són de natura, o perquè han decidits, molt raonablement, d’ésser-ho. La religió només els oferiria coartades per a corrompre’s.

Altrament, fem treballar el magí, oidà. Les eines de l’esclavatge són útils, bonprou — i benèfiques, perquè al capdavall l’esclau no aspira a altre que a mantindre-s’hi, ben curat pels qui curen del seu benésser. L’ignorant s’apunta a la religió — o l’hi apunten — i s’apunta — o l’hi apunten — a l’exèrcit. Tot li ho masteguen: les víctimes a qui cal ficar el dit (o la creu o el míssil) a l’ull, és clar; la bonesa, la dolenteria, la vida, la mort… Ensems autòmats del treball i formigues de l’odi. Jo dic (no pas sols raonant, ho dic visceralment i tot) que la religió només serveix per a afegir-te un dogal més. Per comptes de motivar els gamarussos a guerres i rancúnies, perquè no els ho diem ben clar, d’ençà de totes les trones, i de tots els trons i tots els altres mitjans (fins ara segrestats per les forces fosques) de comunicació: “La imbecil·litat només us duu a la insignificança del vostre cos usat com a paperot de torcar llordes, inconfessables, secrecions. La veritat, si goséssiu, us faria lliures. Ja sé que teniu por de la llibertat. Car us hauríeu de mastegar els conceptes vosaltres mateixos, i no sabeu com. Però crec que val molt més fer-se fotre sol i cercant, que no manat i fixat cul enlaire pel qui de tu, rere les seues sotanes i els seus uniformes molt emmedallats, se’n fot esmeperdudament — això sí, sovint amb cara de tres déus (o més).”

Unió humana: —Res no ens unirà al capdavall com l’esforç solidari a construir un déu on tots hi capiguem. Maons cascú (sense excepcions) del monument infinit apellat déu (o el que sigui). Déu serà inventat el dia darrer. Tots els déus inventats fins ara, fètid xerri qui t’envesca i entravanca.

Troballes: —En Gagàrin va trobar déu al cel en la mateixa mesura que cada cirurgià cerebral no troba de continu també l’animeta de cada operat ballant la samba al voltant del pleixell — o pal relliscós en indret libidinós on l’estripa-robes hi ximpleja — anomenat pel Descartes “glàndula pineal”. Si vols matar el teu déu, descriu-lo. Si vols anul·lar l’ànima, la descrius. Si vols dir-ne què, en dius fum.

Mort: —Fum al fum.

Cagar: —“¯És un plaer cabdal, gens banal, sensacional… I mentre cag [cago, cagu, cagui, cague], la vida no consumeixc, car em sembla que m’ensopeixc aspirant-ne la sentor…¯”

Partícula: —Jagut a la coberta d’un creuer, en jaça còmoda, la partícula carregada ja generava un camp elèctric. Si s’aixecava i se n’anava a passejar generava un camp magnètic. En pic s’accelerava (atreta o distreta) començava de sovintejar en l’ejecció de raigs que s’atansaven adu a la velocitat de la llum. La partícula llavors tot de sobte sentí ella mateixa l’atracció irresistible de l’oceà. Daltabaix la barana, patatxap. Llas, totes les dones qui volíem enxarxar el milionari ens vàrem haver de fer fotre.


Quart de definicions.




Vicis: —Si hom reprimeix en algú un “vici” — un vici suposat, com tots els vicis — construeix probablement qualsevol mena de jutge qui matarà tard o d’hora els qui hem siguts prou valents de ja no deixar-nos reprimir el mateix “vici”.

Igualtat: —Igualtat també vol dir: només cal que hi hagi un sol privilegiat, al qual se li autoritza (o se l’autoritza elleix) la possessió d’una arma, perquè tothom (sense exclusió) s’hagi d’armar del mateix gàlib d’arma — o d’una de millor, si doncs resulta que és menys hàbil en el maneig de l’arma que no el veterà.

Ídols: —Ídol equival a déu, idolet a deuetó, idolàs a deuot… Tot déu és ídol. Cap grotesc ninot maori o africà és de fet més o menys ídol que no són els ídols dels altres. Hi ha el panxut ídol dels budistes, hi ha els milers i milers de carrinclons i virolats ídols dels cristians, hi ha l’home invisible dels moros, els jueus i els iconoclastes… D’aqueixos ídols si fa no fa tothom plegat en diuen déu. Un déu per força diferent del déu del costat.

Sents els suposadament monoteistes dir de continu: “El déu dels moros, el déu dels jueus…” Sents els mateixos cristians dir: “El déu de la bíblia, el déu dels evangelis.” Fins i tot cada monoteista té un déu particular: “Ai, déu meu. Oh, my god.” I si dos pobles es barallen, a part que uns i altres sempre tenen l’ídol màxim a llur costat (i en conseqüència el déu dels uns no pot ésser el dels altres) i per tant l’ídol de l’enemic ha d’ésser un déu dolent (el diable) o més fluix, i així cal prear el propi i — si hi goses, car si ets gaire supersticiós no aniràs pas (no fos cas!) a enfellonir cap altre déu per estretet que sigui — maleeixes i te’n rius del de l’enemic. Sents pregar els religiosos. I religió, és clar, equival a idolatria. Sents que diuen, per exemple, Al·lah és el més gran. No hi ha déu més gran que Al·lah. Certament, no pas el merdós déu del jueus, el ridícul déu dels cristians, etc. Mes, si només n’hi ha un, com collons pot el teu ésser el millor!

Déu doncs és un talismà tangible (construït, esculpit, dibuixat) i sovint intangible (només imaginat, i amb prous feines) qui t’ha de portar sort. Si doncs no te la portava — i no te la porta mai: què t’ha de portar, pobre idolet! — tard o d’hora te l’has de guaitar, si goses, amb serenor. És només un bocí de metall o de fusta o d’imaginació, i en fas una de dues: el castigues per malfeiner, i et quedes més descansat. (Amaga’l al calaix fosc. Etziba-li agulletes. Pinta’l de rosa cridaner. Caga-t’hi com prou fan els coloms i altres ocells gens creguts. Escalaborna’l, empoixevolit.) O… N’acceptes humilment el veredicte (la malastrugança et correspon, te la devies merèixer per passats pecats propis o de nissaga; i volguts o, al contrari, comesos mentre n’érets a les escapces) i pares el culet per a la nova guitza, com el miserable capdecony qui ets.

Barça: —Idolet dels catalans. Té forma de jugadoret de piloteta. Molt carallotet, pobret. El seu evangeli particular, molt malescrit, me’l puteja espantosament. Me’l fa jugar sempre en campionat de contrada enemiga sota ordres d’àrbitres enemics, tots amb cara i capteny de feixista. És un deuetó masoquista. Els seus babaus adoradors són de plànyer.

[Barça, un dels meus ridículs idolets. Fa un pilot d’anys vaig escriure al “Times” de Londres quan hi vivia. Els vaig dir cap diari demòcrata (pobre de mi, em creia llavors que els diaris pseudosocialistes eren demòcrates, i, com hem vist, sota el vernís hi duen el mateix feixisme castelladre de sempre) no accepta a la Península mateixa el nom feixista “nueb-oh camp-oh”. El nom autèntic del camp del Barça és “Camp Nou”. Em van respondre amablement que de llavors endavant ja s’hi mirarien més. Ço que feren, aproximadament.]

Castelladre: —Idioma inútil, invasor i paràsit imposat pels feixistes. Cal deseixir-se’n com de rènec massa repugnant. L’estatus del castelladre a Catalònia hauria de dependre (per acord mutu) de l’estatus del català a Castellàdria. Homes lliures decideixen lliurement d’acceptar o de refusar una llengua estranya. Cap escola a Catalònia no hauria d’ensenyar el castelladre fins que (per pacte acordat) cada escola castelladra no hi ensenyés el català. Sovint la veritat és tan evident que enlluerna.

Lenta reconstrucció d’una nina xemicada adés: —L’altre dia havia d’anar a la biblioteca subterrània. Prou hi sé que s’hi estotja (i adu hi viu), al soterrani antidesastres, també la secreta, amb tots els fitxers secrets.

Amb cotxe — enamorat sobtadament de la guàrdia-cruïlles, una noia de cos atlètic i flexible, molt llambresca i adu boniccarada — m’hi estic com un estaquirot. El llum alzinat enmig de la cruïlla passa del verd al vermell tres o quatre vegades. La noia em somriu, és tan simpàtica. Al capdavall, una mica enrojolat, amb un tremolí d’empegueïment, tornc a engegar. Filogin empedreït. I només em calia aquesta! En aquell instant, gairebé de bracet, creuen el pas per a vianants les quatre maries. Les quatre, la mare, la tieta i les dues germanes, duen el mateix modelet. Faldilla verd prat, camisa de seda beix fluix, jaqueta també verd prat, la mare se l’ha treta molt graciosament i la duu penjada acurament d’una mà aixecada fins al muscle dret. Les quatre són rosses, i duen una cara llisa, ni una ruga, amb uns llavis pintats del beix de la camisa, més pàl·lid que el beix dels cabells. Mentre les quatre elegants passen m’hi tornc a embadalir. Van molt netes i bentractades. I tanmateix saps que poc o molt a totes quatre el cos els periclita i els és en molts d’indrets defectuós. Els delicats modelets ho tapen tot. Cap d’elles no guaita dins del teu vehicle, mes, ni que cap ho hagués fet, o no t’hauria reconegut o hauria fingit de no reconèixer-te. Tot i que tot s’ho diuen (o gairebé), pretendrien que no s’han dit que me les he cardades totes quatre quan vivia amb elles, casat amb la germana gran.

Finalment fem cap a l’aparcament. Trec l’infant del seu seient al darrere, el col·loc al carretonet i ara ens enfilem cap a la biblioteca. Per fer drecera, ens embotim en una casa privada. La porta del davant, tota blanca, és oberta. Si hi ha ningú dins, sempre podem dir que ens hem equivocat de porta. No fóra el primer camí. Anem passant les cambres i obrint les portes blanques. Les parets de les cambres estan enrajolades amb rajoletes grogues, els entornpeus són de color castanya; mobles no se’n veuen gaires, estil japonès. Unes ulleres que hi ha per terra me les emprov, no sé si les hauria manllevades si haguessin vista la cosa millor que ja no la veuen les meues ulleres de llegir (que per sort veig que no he oblidades avui, o hauríem fet goig). Les hauria ficades al forat de la bústia en tornar de la biblioteca. Sortim per la porta del darrere. Ara només ens cal travessar els jardins de rere les cases (no hi ha gossos) i ja serem a la boca de soterrani… On, bo i consultant-hi volums molt intricats i savis, tractarem de refer (amb tornavís i altres atuells i amb les heteròclites parts que hem anades recollint per deltes i descàrregues) la nina rompuda.

Biblioteca: —La construcció d’una biblioteca subterrània i intocable al cor inaccessible de la nostra contrada. Muntanyes endins. Per a la preservació mil·lenària de la cultura catalònia. Ningú altre no ens farà aquest favor, no fóssim babaus. Qui bada, perd i l’esborren. Només nosaltres som bons per a salvaguardar-nos les pertinences. L’obligació ineludible que tenim que la nostra participació no es perdi. El signes nostres de la nostra col·laboració a la història cultural del món. Altrament, desapareixerem sense traces. És quelcom que devem als nostres avantpassats. I als nostres herois. I als nostres, per sempre.

Escriure: —No s’ha d’escriure solament com ningú no pot ja fotografiar, sinó tampoc com ningú no pot pintar ni fer musica.

Pseudònims: —Com la ploma corr, dues coses et vénen a l’esment. Una: En pic mort, se t’hauran acabats els pseudònims… I amb quin et rep la mort…? Dues: Mort, doncs, no t’hauràs mort sol — us esvaireu plegats; tots els altres qui mai batejares en carn pròpia esvaïts amb tu ensems… Fumera més poblada, en joiós rebombori. El món perdrà cinquanta o seixanta comparses enrenouaires, i doncs esdevindrà una miqueta més fat. Com tu (qui fossis llavors) i els teus us haureu fets fotre (per la mort), s’hauran (els habitants romasos a la gàbia faduga del món) de fer fotre (per la sobtada — tot i que molt transitòria — fadesa duta pel vostre esfumament; de més malparits encara en vindran qui amaniran l’amanit, prou cal confiar-hi.). Car tot és progrés (cap a un lloc o altre de màxima malparidesa).

Crítics: —Propagandistes, autobombistes i venedors. Què és l’artista sense el crític qui el documenta…? Un desconegut del gran públic (ven si pot teles a cost, o amb un marge molt prim, a amics de la família i a coneguts). L’escriptor se’n pot passar, del crític. Pel fet que sap escriure, es pot fer ell mateix tot el vent que li calgui, si vol. L’artista no pas. Depèn de l’escrit d’altri, del comunicat, del catàleg raonat. De l’informe. De la llista, de l’apreciació. El crític li és essencial (si vol vendre, ep, o si vol ésser conegut; si això no, doncs no dic res). Cap artista no sobreviuria en el temps sense un defensor aferrissat (qui és clar en treu benefici ell mateix). I com més aferrissat millor. Molts d’artistes, sense propaganda, què són? El que som tothom, anar fent. I el que pinten…? Cromos, com Dalí; gargots grotescs, com Picasso; poètiques composicions, com Miró. El crític et ven pixats i en diu elixir de llarga vida. Ja ens coneixem.

Què cal criticar…? L’arbitrari, el convencional. La decoració, més o menys reeixida. Mai no pots criticar el fons vital d’una obra (si hi existeix, és clar). Car tu què saps de l’infern visitat per l’artista, per l’escriptor…? Cap crítica que ataqui el fons vital no és sinó xerrameca, soroll sense solta ni volta, a la qual no cal atendre.

Assolíssim de definir l’escriptor; diem-ne: Aquell qui, en escriure, recerca, explora, descobreix o/i experimenta (noves) llibertats. I no pas aquell qui descriu coses o narra — només — fets (fantàstics o no), el qual aleshores no arriba sinó a (i amb prou feines, car ben sovint ni a això), no arriba, doncs, a ser sinó un estilista — paraula que dius com si l’escopinessis. [I tanmateix on som? En art, què compta ara tret l’estil? Sense estil, no hi ha res.]

D’una manera més absoluta, l’escriptor — i fins l’artista i tot — és aquell qui s’ordena.

Artistes qui es maten: —(Bandejant altres raons més adotzenades, les raons de tothom), ho fan assenyaladament quan comprenen (voluntàriament o inconscientment) que l’obra que fan ja no deixarà d’ésser la mateixa merda. Quan se n’adonen que no poden avençar-hi més, com es proposaven de començ. No progressen. Mark Rothko, qui s’ho prenia molt a la valenta, és un exemple per a les dues prèvies assercions.