Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó. (5)
A tots aquells qui (des de llur molt carrincló i pec a més no púguer nacionalisme — “nafionalimoh” — ) amenacen molt assassinament i covarda d’envair’ns i de destruir’ns ja del tot amb tancs i bombardeigs…
A tots aquells qui ens neguen qualsevol llibertat — “llibertat nosaltres…? Mai!” — i, en fi…
A tots aquells qui només jurquen a anorrear’ns…
A tots aquells qui ens volen morts, i després se’ns volen acabar de cruspir, ben tips, els malmesos tuixegosos cadàvers perquè així ells es puguin engreixar una mica més i, alhora, de nosaltres no en romangui ni record de femta malpaïda…
A tots aquells qui ens volen desapareguts i inexistits pels segles dels segles…
Els demanaré, és clar, perdó (6) per haver mai gosat piular.
Molt penedit. No ho faré mai més.
——————————————
A tots aquells qui, sobre, s’han d’indignar forassenyadament si mai senten piular en la nostra llengua i han de fúmer totes les vils malvestats que són capaços de fúmer per tal que la nostra llengua desaparegui vergonyosament i sense deixar rastre, i, per comptes, sigui la llur la que senyoregi pertot, perquè així tots plegats, abans de l’anorreament, ja siguem molt més irreparablement enzes…
Els demanaré, també molt penedidament, perdó (7) pel fet d’haver mai gosat piular en català.
No ho faré mai més.
——————————————
I ara, ujat en acabat de tant haver demanat abjectament perdó (8) — esport en el qual els catalans som campions, molt agullonats i atiats i fiçats per la dèria dels anorreadors qui ens exigeixen que ho fem — ara, dic, ja em perdonareu, (9) però me n’he d’anar a un raconet a fotre’m d’una puta vegada un tret al cap.
Així tothom al capdarrer ben contentet…
Mercès, i perdó, perdó, perdó… — “eh…? Ah sí!” — perdó! (13)
|
