Novè de definicions.
Per a descoratjar el flagell nacionalista: —Que cada jugador qui jugui per a l’exèrcit “nacional”, és a dir, per a l’equip “seleccionat” “nacional” sigui degut de pagar amb part del cos, com a bon soldat sacrificial.
Per exemple, en el cas dels jugadors de pilota qui en diuen futbolistes, que cada vegada que un jugador accepti una “selecció” hagi de donar un dit de la mà. En vint “seleccions” ha perduts (sacrificats per la nació) els vint dits.
El porter, qui ha ops de tots els seus dits per tal d’aturar les pilotes, potser triarà d’“empenyorar-se” una orella, que val cinc partits, bo i confiant que serà “seleccionat”quatre vegades més. Car hi ha, és clar, moltes opcions…
El nas val cinquanta partits. La pixa o titola en val vint-i-cinc, la mà en val vint, l’avantbraç vint més, el monyó del braç quinze… La llengua tres punts, l’apèndix zero.
Un jugador ambiciós, alfarrassant que tindria moltes de “seleccions” per endavant, podria com qui diu “assegurar-se-les”, bo i “esmerçant” — i doncs descartant-se — de bon antuvi de nas, pixa, i un braç sencer… Això fa… (5 dels dits, 20 de la mà…), això fa 135 “punts”, és a dir 135 partits de “selecció” on ja no li caldria pagar res. I li donaria l’avantatge de no haver de passar pel tallador (sempre un mareig) un total de 135 vegades. És clar que sovint l’ambició no paga. Si no el “seleccionaven” per a cap altra “contesa internacional”, havia pagat 135 vegades més que cap dels altres “soldats de la pàtria” — (hum, quelcom que al capdavall encara el feia més “heroic” que no els altres).
(Hum, potser la idea no és tan bona. Potser els “herois” creaven emuladors pertot arreu. Potser les mutilacions esdeven gatges de coratge. Potser per comptes de menys de nacionalisme en vèiem més. Els estadis amb els camps plens de “guerrers” esguerrats, i les graderies plenes de fanocs afeccionats plens d’esguerros. Donant-ho tot per la pàtria. Car la gent, oi, som massa bèsties.)
“Fer país”: —Fórmula autoesguerradora. Car tot el que hom faci per Catalònia, pel mer fet que Catalònia “pertany” a l’enemic, sempre serà interpretat arreu com a fet per a l’enemic: per a major glòria de l’enemic, per “oferir noves glòries a Espanya”, com diu l’himne dels provincians. (O a França, és clar.) Quan allò que de debò vol qui de debò volgués “fer país” en fóra la total destrucció, de l’entitat endogaladora on s’organitzen els enemics, no pas el seu reforçament.
Cal, doncs, treballar per la ruïna de l’enemic abans de voler treballar per la reconstrucció catalana.
Cal denunciar la fal·làcia de l’autogol (adés defensada per en Pedrolo, i d’altres de menor categoria, on m’hi incloc), segons la qual calia entrar en les estructures enemigues per tal de sabotejar-les de dins estant. L’exemple del porter basc o català qui sempre es fa un autogol en els partits on el “seleccionat” de l’estat enemic és a frec de passar la gran eliminatòria. Tota aquesta bona voluntat de ratar per part de dins, tractant de modificar i millorar l’estat que ens endogala, totes aquelles totilades (i titolades) del pactisme i el compromís, no duen enlloc, altre que a l’“allonganissament” de l’endogalament. Molta de llonganissa i de titola allargada al capdavall del bastó. I molta de bastonada en pac.
Guiata què diu en Tolstoi mateix: “—Els qui entren als rengs del govern per tal de modificar-lo i millorar-lo, imperceptiblement i inevitablement, ben dejorn, n’esdevenen els més ardents defensors. És com si algú qui volgués arreglar una barca, s’hi fiqués i comencés de remar. Què altre pot fer…?” Què altre pot fer, en pic és a dins i en mar grossa… Podria tindre esperit de sacrifici i fer-ho malbé tot perquè la barca s’enfonsés amb tota la brutícia dintre. Però qui coneix un polític amb altre que ambició de lluir, i d’afalac i de felicitació, i de medalleta i de copet a l’esquena…? Ecs!
Qui es vol sobirà…: —Trepitja cendres d’odiat (i vol sentir-se dir que camina damunt catifes de flors).
Qui es vol jussà…: —És fa el cuc bare i volpell de la rialleta apologètica (i es creu humil — mes molt verinosa — floreta del camp on per sort ningú no hi passa).
Els mesquins malastrucs qui escriuen com “ara la gent parla”: —Potser quan enraonen ho fan… “com abans la gent no escrivien”.
Parlen, diguem-ne, en iber…? Què més voldríem. No. En realitat, enraonen tan carrinclonament i malament com escriuen.
Per què existeix res en lloc de no-res: —Tota implicació pot explicar-se. Tota automació aturar-se. Tota manifestació estroncar-se. Tota causació invertir-se. Per què doncs? “La qüestió implica la solució.”
Res i no-res s’equivalen. [En català, rai. El català, bona eina per a tractar de copsar aquesta equivalència. “Res” valent de cops per no res i de cops per quelcom. “Cap” valent, segons la frase, tant per algun com per no cap. “Ningú” valent per un, per molts o per cap. Les vàlues “enlloc” i “aumon” volent dir el contrari del que sembla que diguin: al món, en un lloc… (D’altra banda, què hi ha de més català que dir i saber que: “D’on no n’hi ha no en pot rajar.”]
Per què ens semblaria més “lògic” que no hi hagués res en comptes que hi hagi quelcom? La matèria robòtica i sistemàtica de les coses creadores crea objectes: gallines, i les gallines ous. I les crea, les gallines, fredament, objectiva, “científica”, amb efectivititat de màquina incessant.
Hum. Això darrer què vol dir? No ho sé. Ho he somiat. Som els torsimanys entotsolats i els testimonis muts qui als marges insignificants interpretem i “donem fe” del que (ens) ocorr.
Intenció: —La in-tensió de les coses les duu a l’acompliment del trajecte in-temptat, in-tendit, in-tès. O és altrament que l’espai on són posades (on foren nades o col·locades) les duu (l’espai, en eixamplar-se o en escórrer-se com passadís escorredor) devers el final…
Verriny: —Invasió i desplegament de les forces victimàries adés arrugades als plecs del cervell altrament lògic per tal de fer-lo eina a tot preu de reproducció de l’orgànic. [L’orgànic: virus molt poderós de la matèria.]
Abús: —Que estrany que els amples privilegiats repressors qui més fort s’escridassen de l’“abús” dels infants (volent dir sobretot l’acceptació de llur verriny) abusen, ubics, tothom. Abusen els infants, és clar, i per torna els pares d’aqueixos infants, i d’afegitó tothom altri qui puguin [tothom i prou, si podien] amb llurs lleis patriòtico-religioses de merda. [Lleis: feixuc, esclafador amuntec, sota el qual tothom ens regirem, trepitjats.]
Jovent: —Cal acceptar el fet molt trist que la jovenesa, els de més de camins, no és altre que un pas cap al traïment. Els de més del jovent arreu esdevenen traïdors. Sols amb uns quants d’anyets sobre, i ja es passen a l’enemic. Es passen als vells. I els vells són les forces il·lògiques de la repressió.
Amor: —Verriny sublimat.
Flama: —Quan la flama de l’enamorament inicial lentament s’esmorteix, pots, si ho vols, mantindre cremant la flameta dels entendridors petits rituals, confiant potser que qualque jorn la flama torni a prendre oxigen amb una força que s’atansi a la del començ. [When the flame of the initial infatuation shows signs of dying off, you could, if you so rather would, keep the little flame of endearing little rituals alive, hoping maybe that any day soon it would again flare up.]
Índex: —Per què serveix l’índex? Per a res. Els altres quatre dits s’afanyen molt assidus. El menovell s’introdueix al cau del cul, dementre que els altres dos (l’anular i el del mig), dins la vagina, ja pressionen el paladar molt sensitiu del punt G, alhora que el polze és a polzejar-li (a ella, amor) el piuet cabdal, la pipeta, el clítoris aitan eixerit. No; l’índex no fot mai res. És un viciós, un paràsit, un mal exemple.
Fiquéssim l’índex a l’Índex. Per què altre serviria l’Índex?
dissabte
Definicions (9)
Vuitè de definicions
Vuitè de definicions.
Col·locació nova de prestatge que, tantost l’ompls, s’esbaldrega: —On anirem a ficar el nostre recapte? Cada cop que ens arreglem a apariar qualque lleixa on res ens hi càpigui, tot cau. (I cau, o amb un fer terrabastall, o s’esllavissa lentament amb grinyolets d’impotència.) Tot cau sol…? O és més tost cert que s’hi atansa d’esquitllèbit un o altre (o força d’ells ensems, en escamots confabulats) d’aquells pútrids taral·lirots d’amples galtes qui se’n diuen polítics…? Sempre engomats i abillats amb lluents i xarones franel·les pels corcons de les arnes furtivament rosegades, fiquen la feixuga pota damunt l’ordre benigne que hi tenim i odiosament ens ho envien tot daltabaix.
Efímer: —Si molt calgués, em podria sense gaire recança, al cap tampoc de no gaire estona, fer-me a l’efimeritat de tots vosaltres, companys de gàbia. Allò que no puc encobeir de cap de les maneres, ni per què no sé plànyer cap angoixa, és la meua pròpia. Ésser ventís i fugaç, insignificant passatger instantani de l’enlloc a l’enlloc, com qualsevol altre insecte inversemblantment anònim qui a cap consciència deixa traça, nat i mort ensems, a la mateixa dècima de segon, entre dues eternitats d’eterna eternitat, això, verament, a manès adoloridament em maca.
Cos: —Fem-ne fems.
Ànima: —Allò que al pregon dels sons sovint s’envola a visitar més lògics, jolius, mons.
El son: —El son, te’n recordes…? Sí, única benedicció.
El món: —Si vetlles gaire, concebut ara com a gàbia d’escorxador. Diu Pal·lades: “La mort ens vigila i ens nodreix com el botxí de l’escorxador no faria amb qualsevol altre ramat de porcs, fins que a cascú no ens toqui (molt capriciosament) de passar-nos pel ganivet.” Si dorms, paradís retrobat amb dimonis esparsos; anul·la’ls, que no reixin a metre’s, esglaiadors, a primer pla.
Només nedant corrent amunt, n’atenys les fonts: —I llavors què…? Te’n tornaràs a casa…? [Virgili: “El fat tendeix a dur-ho tot a mal borràs, / Tot t’ho esbaldrega, t’ho torna enrere, / Com ara qui amb els rems no reïx, / Corrent amunt, d’orsar la barca; sos braços / Somorts, i la força engalzada ja enduient-se’l avall.”] [Nietzsche: “El qui neda corrent amunt, comès a la veritat mentre les mentides giravolten com boges al seu voltant, aquest és qui no és capfica pel que hom fa o deixa de fer sinó pel que cal fer, i no arrossega els seus a la tomba de l’oblit ans els fa renèixer, i els empeny envant, dient-los que ningú no ha nascut massa tard, ans al contrari, que aquests qui porten la llibertat seran molt bellament consirats com a primers nats.”] [Shakespeare: “He vist un cigne / Amb inútils treballs nedar corrent amunt, / Fent malbé tota la seua força sobrat per les onades.”] Te’n tornes a casa a pansir-t’hi…? No, car perquè no hi mories, anònim vencedor, ara pots esmerçar-te de ple a l’altra passió. Sense passions, et dissols. Només les passions et fan surar damunt les incansables onades adverses — mal sigui efímerament. Mes què altre, doncs?
Piu: —Aixecà el cap l’ocellet mig mort, féu piu i perí. Aquest efímer “piu” esdevenen tots els vans esforços de tota la raça dels humans entre els becs mal albirats dels horitzons il·limitats de l’eternitat.
Sub specie aeternitatis: —Caguí un camí un fètid palteret. / No era un palteret pas millor ni pitjor que milers que ja no caguí fins adés / Amunt i avall de milers i milers d’altres indrets. / I tanmateix aquest camí, recacejat el cagallonet per amor casual al Solell qui hi espetegava / I remenat oimés amb un bastonet muntanyenc, / Perquè d’esquitllentes m’havia semblat cas estrany que s’hi bellugués quelcom, / Me n’adoní que tot de parasítics cuquets copròfags s’hi passejaven. / Aquell tros de merda de cagalló era llur món i l’ocupaven amb totes les de la llei, / I, encara més sospitós, els cuquets estrebaven llurs colls i aixecaven llurs veus / I insistien a cridar que els havia creats, i exactament segons la meua imatge. / I hi afegien no sé pas el reguitzell insuls, fals i bajà de dogmes exegètics. / Massa d’honor, reïra! — reneguí fastiguejat. / Vaig agafar aleshores un pedrot ben gros i els el vaig estavellar sobre. / El cagalló, podeu pensar, es desféu en milers de llefiscosos bocinets, / I segur que amb l’espetec no en quedà gaire res, / De cadascun dels lleigs, repel·lents cuquets cagats, paràsits repugnants de merda. [Shat once a medium-sized stinking turd like thousands I’d already shitten all over the place. Amazing stuff then though was, as I took to looking into it by some chance (and for no more than for a short stretch at that, disgusted by the panorama,) the bizarre tenancy of it: crawling all over the sickening surface, you saw a lot of parasitical shit-eating ass-worms. Worse still, the turd-dwellers kept (I heard them now louder and louder) screeching about the “indisputable fact” that I was their creator, and, ugly little critters, I had moreover created them in my own image. As they kept on claiming I don’t know what the fucking dogmatic shit else, I just got a fucking big rock and smashed the revolting turd, you might say, to sticky smithereens — and all the fucking little shitty hideous repugnant parasites with it, you bet… Too sad.]
Pensaments extraordinaris: —Els meus.
Vanitat: —Tinta va! [Molt més bons, els d’en Michel Leiris (1939): Clergé: —“J’éclaire” à l’envers. Vie: —Un Dé la separe du viDe. Prêtres: —(S’en repaître). Épiderme: —Épie-merde. Armée: —Merde amère!]
Clergat: —Parlant de capellans i el clergat… [Segons Leiris: Capellans: atipar-se’n. Clergat: l’inrevés de “et duc la llum”, etc…) Això d’en James Watson, descobridor de la doble hèlix de l’ADN, a “Omni”, maig de 1984, fent referència a l’església lladra. “I came to the conclusion that the church was just a group of fascists who supported Franco.” I encara hi som. [Arribí a la conclusió que l’església no era altre que un boldró de feixistes qui donava suport a Franco.]
dimecres
Definició (7)
Manifestació dels catalans recobrant llurs carrers: —Que els castelladres reconeguin que som; que sempre som per damunt de zero, precisament perquè som.
Som llurs trofeus sempre podrits — i podrint-los. Se n’haurien de deseixir com d’infecciosa merda.
Maleït armat de mort. “En un segon va comprendre el que passava. Havia reconegut l’enemic. Som (va pensar) davant una provocació escandalosa, una professió de fe, una proclamació de dignitat — inamissible en els homes reduïts a zero.”
El repel·lent armat qui sobreïx d’odi ja no sap què fer. Ens ha atupats, botxinejats, delmats, robats, violats, durant tres centúries…
“De sobte féu doncs quelcom fastigós i alhora sens dubte patètic, per l’impotència que implicava… Es ficà a córrer pel camp, els ulls clavats a terra, i, tantost hi veia un escarabat, l’esclafava amb la bota. Corria amunt i avall, girava cua i tombava al voltant d’ell mateix, aviava bots, el peu aixecat, i colpia durament a terra amb el taló, en una dansa cosaca que feia esclaflir i alhora et tocava una miqueta el cor en veure’n la pregona inutilitat. Car prou podia enderrocar els presoners i podia esclafar els escarabats, mes allò que de debò volia ho tenia fora d’abast, del tot lluny de distància — era quelcom que mai no es podia matar.” [Romain Gary, Les racines du ciel (1956)]>br>
dilluns
Sisè definint
Sisè de definicions.
Pífies: —No l’espifiéssim. No jutgem de res fins que no en veiéssim els efectes.
Actes: —Els actes es reconeixen pels efectes que causen. Exemple:
Descriure els crims de l’opressor és revolucionari car causa revolució. Tot el que causa revolució és revolucionari.
Un altre exemple: Idolitzar els signes de l’estat és feixisme. Feixisme és nacionalisme d’estat. Idolitzar-ne les “essències”, tan repugnants i fictes, causa feixisme, és a dir, la mort de l’innocent, del qui aqueixes “essències” fètides no pot de cap mou ni empassar-se, ni menys pair.
Més generalment: Si una filosofia causa ensopiment és ensopidora. Si una obra causa angoixa és angoixant. Si una novel·la causa divertiment és divertida… I així anar fent.
Resurreccions: —Mòmia qui s’embenà amb la veta que cagà… Déu meu, i la por que no féu, als qui foren i als qui som…! No sabien els romans el feliços que eren per aquest costat. Si n’atrapaven cap, a la forca o a la creu, i en paus… Més tard, en temps decadents, els pecs enfaldillats dels anys fanocs foteren forrolla… I els més fanocs i faves, representants de la pitjor ignorància galopant d’aquells maleïts jorns, els qui cridaren més. No hi havia manicomis encara. (És culpa
nostra, si hem permès de tornar a deixar-nos-en empeltar…? De qui altre!) Ah…, encar record les enyorívoles escenes pastorals dels beneïts il·lustrats dels anys on semblava que ens trèiem la crosta d’infecciosa merda, que darrerement, doncs, ha tornada a créixer a la pell massa bruta de la deseducada humanitat. Idíl·liques escenes on el Mafumet s’arregussava les faldilles i donava pel cul el Jesus, i llavors
descansaven una miqueta vora la font, i s’arregussava les faldilles el Jesus i donava pel cul el Mafumet… I el Moisès els espiava pelant-se-la… Les cabretes i els bocs mentrestant força alleujats que ara no els toqués el torn. Coses de savis!
Sortida impossible d’estadi a Xina: —Com tothom sap, sóc un invertit. (Invertit en el bon sentit d’homosexualet, fa?) Semblant a l’aventura de l’escriptor Arschenloch, vull dir, Aschenbach, qui s’enamorà esmeperdudament del minyó Tadzi, i el seguí a Venècia on hi havia la passa de la qual l’espitxà adu, així jo mateix… (Tret, és clar, que a mi la tragèdia sempre m’ha fet fàstic. Tragèdia és l’efecte causat per la capdeconyesa combinada dels pecs infernals qui hi intervenen.)
El jorn s’aixecà encès. En sentir cap sorollet al pis de baix, vaig sortir al balcó. Oidà, i tant: al de dessota també havia eixit a veure el magnífic Solell xinès llevar-se el deliciós minyó. Car li havia anat darrere fins a Beijing. Ens estàvem al mateix hotel. No volia perdre’n petja. El tenia discretament a l’aguait, vigilant que sortís de l’hotel per, encara una estoneta de suau goig més, anar-li llavors lleugerament ressagat.
Sortí cap al migdia. Sempre tenint-lo a tret de llambrec, vaig veure que s’embotia a un bell estadi, a veure-hi no sé pas si circ o un partit. L’entrada a l’estadi és sempre perfecta a la Xina, on la gent hi són (gairebé arreu) neta, i educada, i desvetllada i passablement feliç. El bitllet que comprí em va donar lliure accés a les graderies. Em vaig asseure un parell de rengs per damunt el finet objecte de la meua colta admiració.
L’acció que es desenrotllava a la gespa era bon tros apàtica. Molt més terrible era l’escena que em lliurava la meua fementida amor. El minyó feia manetes amb una vellarra d’uns quaranta anys o més…! Volia aixecar-me i dir-li: Però que no ho veus que hi porta encastades cabres de poixèvola fiçança a aixelles i entreforc…!
M’aixequí disgustat, sense dir res. Volia anar-me’n.
I ací és allò tan estrany que es veu que s’esdevé als estadis a la Xina. Sempre ho han fet, tenen la gent molt preparada… I ara es veu que encara s’hi fiquen més aferrissadament. Car s’atansen, em diuen, uns jocs molt importants, que han d’atraure gernacions, voludes immenses de desentrenats… No volen deixar res a la sort gens fidel ni fiable, sempre pèrfida.
Això s’escau, doncs, que si l’entrada és tan fàcil i ben lubricada, la sortida és un drama angoixós de gos i gossa encallats… Vull dir, no trobes enlloc l’eixida…!
Tantost tenen el públic engabiat, escamots molt enfeinats de paletes i constructors i enderrocadors, clouen l’entrada i obren a cert punt impensat el nou espirall.
Home, entre obres, sempre trobaries, amb prou fortuna, qualque trau
d’emergència. Mes jo no hi trobava res. L’indret per on havia entrat havia desaparegut i el nou indret de sortir-hi, atès que fos acabat, que no crec pas, car el partit no feia gaire estona que havia començat, ningú me’n sabia donar raó. Els interessats observadors de les fades peripècies al camp, se’m descartaven de mantinent, finament mes ferma.
Vaig haver de despenjar-me d’una finestra alta. Em vaig nafrar les mans repenjat a l’ampit d’aspre ciment, tractant d’aterrar amb una certa elegància. Saltant, gairebé que no em faig bocins les cames. I ara, sobre, el paisatge d’aquesta banda on havia anat a raure era tenebrós d’allò més. Tot hi era ruïnes i amuntegaments de brutícies, restes de foguerotes, tolls de pixums amb rats eriçats d’engruts, i petits caus on les xeringues i les puntes de cigarrets et deien que s’hi reunien malfactors i marginats. Em vaig tòrcer els dos ja adolorits turmells cercant de trobar la civilització… Vull dir, la civilització burgesa a la qual estic més acostumat. No pas que els marginats no en tinguessin una de prou bona. No era, això és tot, prou higiènica. I si res som els invertits, és molt més higiènics que no pas el romanent de la població.
En un dels caus deshabitats em va semblar que hom hi havia estotjats llibres. Vaig veure dos títols d’en Freud i tot. Tret que, en anar-los a consultar, me n’adoní, que tot plegat no eren sinó les esquenes dels naips de dos jocs diferents, tots llords, d’una partida encara per començar. Em vaig fregar la greixor llefiscosa a un mocador que llavors vaig afegir a tanta d’escombraria. Un altre detall, tanmateix, de la cultura dels marginats eren les piles de bocins de diaris, recollits per a la lectura tranquil·la, entre els diaris o fragments de diaris duts i arrossegats pels vents a llarg de la desolació. Vaig recollir quatre fulls de diari que tanmateix els bons marginats tenien repetits, car hom els havia recobrats de diaris no pas gaire antics. Eren força nets, ferum no en feien gens. Amb un cert deler, nat del despit amorós, ara volia llegir-me’ls, més tard i estudiosa, a la meua cambra. O durant el viatge de retorn. Com els marginats devien llegir-se’ls als instants calms, entre partides, o fumades o xumades o injeccions, així mateix jo, tornat al seny del desenamorament.
En vaig agafar un que parlava d’en Marx, un altre d’en Mao, un altre d’en Marcuse, un altre d’en Merckx… Marx, Mao, Marcuse, Merckx, que content estava…! Tant en Karl, com en Zedong, en Herbert com n’Eddie, sempre m’han duts a les inspiracions més enjòlites, etèries, orgasmàtiques. M’umflacoren els quatre de dècades i dècades ençà…! I agraït que no els estic. Els quatre gegants del meravellós segle qui fou.
Alliberà el primer els esperits aixafats per un ordre cruel que glaçava les capes societàries. Alliberà el segon les masses, esdevingudes des de llavors pensants, si més no a un indret on la religió tothom sap per què serveix (per a glaçar privilegis). Alliberà el tercer els plaers — ara pensats (ja era hora!) com a bons. Alliberà el quart (el més gran) el cos, el cos sempre elegant en la joia de l’esforç.
Bleixí d’alleujament. L’entrada de l’hotel era encara la mateixa. Allò que els xinesos fan als estadis no semblen fer-ho enlloc altre. Fóra bogeria — i si hi ha un poble que no és boig, gràcies a déu, el més gran és el que n’és menys. No dic pas que no ho sigui gens, això dels estadis és força suspecte. Ara, acomparat amb els altres…
Vaig dir al del taulell que aquell vespre me n’anava. The trip back to Seattle proved uneventful…
Hi ha urc més gros que el d’ésser i poder-se dir català…?: —No, cap.
Els catalans som els ardits negres resistents, a tesa fustigats pels fastigosos negrers castelladres: —Més Espriu [comentat] (1964): “Guisofis de vileses, vinassa de menyspreu [que bé que em retrates tant de feixista çaplanot i bonobavós, Vador!] / engreixinen el poble qui de mort trobes reu [ausades, a la voreta de l’anorreament, cada cop més a prop]/ convicte del delicte de sentir-se distint / confés de mantenir-se ben
fidel a l’instint / que a tomballons el guia pels revolts d’un camí / contrari als freds designis del jutge i del botxí. [“Del jutge i del botxí”, equivalència palmària. Qui fóra prou ruc de fer-ne mai cas de l’un…? Fóra com parar el coll a l’altre. Qui en fos prou, fóra’n fet reu. Qui en fes cas, l’escapçat fos. L’han fos qui al fum d’infern s’hi féu… Etc.]
diumenge
Cinquè de definicions
Cinquè de definicions.
Genis de gàlibs distints: —Això tenim: D’una banda els qui foten la viu-viu encauats a llurs cases, romàtiques com llurs cranis, com en diu si fa no fa en Foix. I es deleixen perquè res no s’hi esdevingui ni s’hi aixequi la pols jamai.
Ço és, com formulà famosament el místic quietista català del cinc-cents Jeroni Nadal, qui diu: “Només em deleixc per mai de res delir-me.” O: “Res no vull tret de no voler res.” Més palindròmica: “Ran a no ser, res on anar.”
“Menys és més” — formulava el moblista i decorador de cambres Mies van der Rohe.
I E.F. Schumacher més tard carrinclonament afegia: “Ço petit és ço bonic.” I també asseverava: “Qualsevol carallot pot eixamplar i fer-ho tot més complex i violent. Cal estar tocat de geni — i cal coratge — de prendre la via oposada.”
És prendre la via del ram dels invertits [en el mal sentit], efectivament. Déu, o la natura, o l’univers, o el que sigui (el tot) va (naturalment) cap a la complexitat. Res (prou viu) no esdevé mai més més fàcil. [Diem res viu, ep. Ací no apostem per la mort.]
Sentim en Jeroni Nadal cantant: “Give me less, give me less, gimme-gimme less…” “Dóna’m menys, dóna’m menys, dóna’m-dóna’m menys…”
El contrari d’en Travolta i l’Olívia Newton-John, a Grease (1978): “Tell me more, tell me more…”
O millor: “Gimme more, gimme more, gimme-gimme more…” Com canten Kiss (1983), H-Blockx (1996), i tants d’altres.
Aquells carallots qui insisteixen que el breu priva sobre l’explanatori (i doncs definitori), na Dorothy Parker els deia: Que no, home, que no, que la brevetat no és l’ànima de l’enginy — “la brevetat és l’ànima de la robeta interior de dona”. La llenceria, en deia.
Qui s’hi entén…? En Foix al mateix llibret, vanta: “Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador.” I vilté: “Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.”
Prec-vos, mestre Foix: “Haver d’ésser breu no és un estrenyecaps…?”
De part meua, estrafent-lo: “M’agrada el concís, i m’enamora el lat.” El concís en el viure, el lat en l’art. [En termes generals, és clar, car les excepcions són munió.]
Plató: —Fa en Foix, parentèticament: “(Segons Plató, llevat l’arquitectura, totes les altres arts són imitatives. L’arquitecte fa una casa ‘real’, el pintor la ‘copia’, el poeta la ‘descriu’.”)
És clar que, aquest Plató, tot el que diu, agafem-ho amb pinces i amb l’altra mà pinçant-nos el nas. Pobre home, tant cregut i no arriba ni a plat. I encara menys a platot. Es queda en plateret. I, dins, un palteret. I el seu Sòcrates, bon altre. Parell (o el Plató i prou, si tot el que fica a la boca d’en Sòcrates — com ara faig amb en Foix, també traint-lo segurament — és si fa no fa invent propi), parell d’elitistes (autoelets) qui creuen que la pasta del cervell és ineducable, que la plebs sempre serà al bany maria de la inòpia i marinant en la barbàrie. Aquest parell sempre han donades ales als privilegiats, als qui remenen l’olla al moment que la remenen, i així diuen: “Això és el que vol el públic, donem-los-en doncs, i a barcelles curulles i a lliuradors replens, donem-los sempre la mateixa merda: religió, lletjor, sang, fetge, crim, xaroneria, peudebancada, pàtria, guerra, nació…”
I a fe que ens la donen. Guaiteu si voleu les televisions del món. Així no eduquem ningú.
És clar perquè, segons Plató i els seus molt interessats turiferaris, fóra perdre temps i tampoc no cal. A part que si tothom fos potencialment tan llest i ric i déu-beneït com jo, on collons fóra la gràcia.
Armes per al poble: —I, dins el poble mateix, una jerarquia estratègica purament nominal (a favor d’una organització ben establerta en cas d’alerta) i no implicant cap mena de benefici material. Qui s’ho creu massa, perd rang.
Cinc resistències:
a) Desfeta màxima: —Morir a mans de l’enemic. [Més valdria que ningú no es deixés enxampar.]
b) Insult més infamant: —Un català dit (ah, l’orxec; ah, l’esgarrifaó), un català dit d’espanyol.
c) Imatge molt terrible de la mort: —Un català qui parlés en castelladre al seu fill.
d) Res pitjor: —Res pitjor (més descoratjador ni infernal) que ésser assassinat de cop-descuit, sense raó profunda. Xoc de l’altre (un altre tu) arranant-te tot dret (arranant-t’ho tot) sense cap raó.
e) Abans d’humà: —Abans d’humà, sóc català. Res de castelladre no m’és propi. Tot allò castelladre m’és aliè.
Accions: —Què és primordial…? L’efecte. L’efecte que produeix l’acció (o la manca d’acció). Si l’efecte és bo (o millor), cal adoptar i realitzar l’acció que el provocaria. No te n’estiguis. Para compte a escollir bé. Cal saber trobar allò que és prioritari.
Ets més solidari encara que els altres…? Prens sempre la part dels morts en cap confrontació entre vius…? Això et paralitzaria, et faria qüestionar la vàlua intrínseca de cap acció. Els morts qui facin llurs guerres ells amb ells.
Sovint s’hi escauria més de convèncer que no pas de provar de vèncer, i encara més si hi afegeixes dues variants. Primera, degut a les esfereïdores armes dels altres. Segona, el temps. El temps qui tot s’ho cruspeix i transforma. L’acció del mastegot irremissible quan el ferro és més roent i doncs és prest a rebre la teua emprempta.
Dels amos: —Com no ets amo de tu mateix, necessites esclavitzar algú altri per tal de reconèixer-te en la seua por. [Esdevens emmirallat als ulls lluents de por de la víctima; en veure-t’hi, lleugerament et saps, t’intueixes: encara sense cap seguretat.] [If you don’t master yourself, you need to enslave somebody else in order to recognize yourself in his fear.]
[I’m a free man, I don’t need slaves.] Com ets lliure, no et calen esclaus. Si te’n calguessin, on fóra la teua llibertat…? [Incoat amb prou feines, sempre a mig construir, trist gamarús.]
Hi ha homes pseudolliures qui es consideren lliures perquè no posseeixen res. I tanmateix consideren propietat privada l’ànima de certs dependents. Vampirs molt fastigosos qui converteixen llurs pròxims en taüts. [There are “free” people who “don’t own anything,” and yet treat their dependents as their private property. They are damned vampires who turn their allegiants into coffins.]
[I’m my own slave. I don’t need any other master.] Sóc el meu propi esclau. Per què em caldria cal altre amo…?
divendres
Més carn d'olla
Tongada terça d’escaients, avinents, definicions.
Provincià: —Els provincians del país provincià crearen l’idioma provincià — (en llur impaïble algaraví: “probinfiano”).
Gratitud: —[“Només els homes lliures poden sentir-se recíprocament agraïts.” (Spinoza.)] Com pots estar agraït a un lladre perquè, suant sang i atiat amb un burxó ses amunt, et torna al capdavall quatre paperots (o qualsevol altra merdegada) que abans t’havia robat, i tanmateix no et torna la llibertat…? Com et pots disculpar d’ofendre un lladre qui t’ofèn sense atur amb una ofensa il·limitadament superior en robar-te la llibertat…?
Polítics catalans: —Frèvol ninot qui es disculpa i agraeix sense ni com va ni com ve. Frèjol, frívol, se l’emporta un buf de vent ventat pel forat del cul a la boca d’un armat. Caigui on caigui, agraeix el viatge i es disculpa de no haver caigut, sobre, prou boniquet. Agraït quan l’esbudellen, i penedit d’haver mai piulat que potser l’esbudellament era massa brutal. Si hom li esternuda, ha de dir “jesús”; si ell esternuda ha de tornar a dir-ho, i encara més abjectament.
Pujol: —Vint-i-tres anys de bavosa penitència reben en acabat el premi celestial de més bava roent rebuda a la clepsa del llepabaves penitent (i a la des seus substituts substiputes no pas menys arrupidets). L’única vegada que el veig, una monja obre l’acte, el clou un capellà. En Jordi Pujol s’hi referma de creient (i era un discurset que havia de tractar qüestions econòmico-polítiques!). Malament rai. Quan tants de farsants s’aixequen ensems molt inclinats a pregar a llur déu per la graciosa avinentesa de trobar-se reunits en tal manifestació pública de capdeconyesa galopant, la cadira on sec és a frec d’encendre’s en flames de rabiüt empegueïment (vergonya aliena, se’n diu). Pobre pallasset, tot s’ho creu, ja ho veus. I si et creus tantes de falòrnies dogmàtiques, i òbviament estrambòtiques, malcuinades per tocats o malparits, per què no t’has de creure cada lladre rei, cada lladre gonsales, cada lladre asnà, cada lladre…? Botifler per ruqueria intrínseca. Qui no l’havia d’entabanar…? Cap crèdul pampana hauria de tindre mai permís de governar.
Quan Cardo: —Franco II. Hereu del sanguinolent cagalló assegut Franco I. Preparant l’adveniment molt canfelipós del seu fill Franco III. Dinastia Francòlica. Còlic franc que s’allargassa en regateres pudents… N’hi ha una que desemboca a la ciutat València. Caldria ficar-la en quarentena. Desviar-ne el corrent massa cabalós. Que es purgués d’un puta camí.
Religions: —Armes subtils dels endogalaires vocacionals; eines d’esclavatge.
[Comentari de Stuart Hampshire (1951): “Avençant-se a en Voltaire i als altres deistes del segle vinent, Spinoza admet que les religions populars són útils; que amb llurs sistemes infantils de guardons i càstigs estan expressament dissenyades per a fer que els ignorants esdevinguin pacífics i virtuosos. Tant als mancats d’educació com als qui són incapaços de raonar és impossible d’ensenyar-los que el capteniment moral és una necessitat de la raó. Cal presentar-los-ho amb exemples de caire imaginatiu que impliquin premis i penalitzacions. (…) Doncs, jutjar i condemnar els credos religiosos només per l’esbiaix del pensament racional és no veure per a què serveixen (és malconcebre’n llur funció)”]
Fa riure això de “pacífics i virtuosos…” Home! Si a cada salvatgeria només hi veus veus molt devotes que diuen: “Massa poc…!” Potser els adherents a la religió budista, i encara amb prou feines, car n’hi ha d’aquests i tot qui es veu que déu-n’hi-do. Encara rai, amb ells (teòricament), i amb alguns altres de tirat bona persona, però. Mai no els ho agrairem prou. Ara, són bons perquè en són de natura, o perquè han decidits, molt raonablement, d’ésser-ho. La religió només els oferiria coartades per a corrompre’s.
Altrament, fem treballar el magí, oidà. Les eines de l’esclavatge són útils, bonprou — i benèfiques, perquè al capdavall l’esclau no aspira a altre que a mantindre-s’hi, ben curat pels qui curen del seu benésser. L’ignorant s’apunta a la religió — o l’hi apunten — i s’apunta — o l’hi apunten — a l’exèrcit. Tot li ho masteguen: les víctimes a qui cal ficar el dit (o la creu o el míssil) a l’ull, és clar; la bonesa, la dolenteria, la vida, la mort… Ensems autòmats del treball i formigues de l’odi. Jo dic (no pas sols raonant, ho dic visceralment i tot) que la religió només serveix per a afegir-te un dogal més. Per comptes de motivar els gamarussos a guerres i rancúnies, perquè no els ho diem ben clar, d’ençà de totes les trones, i de tots els trons i tots els altres mitjans (fins ara segrestats per les forces fosques) de comunicació: “La imbecil·litat només us duu a la insignificança del vostre cos usat com a paperot de torcar llordes, inconfessables, secrecions. La veritat, si goséssiu, us faria lliures. Ja sé que teniu por de la llibertat. Car us hauríeu de mastegar els conceptes vosaltres mateixos, i no sabeu com. Però crec que val molt més fer-se fotre sol i cercant, que no manat i fixat cul enlaire pel qui de tu, rere les seues sotanes i els seus uniformes molt emmedallats, se’n fot esmeperdudament — això sí, sovint amb cara de tres déus (o més).”
Unió humana: —Res no ens unirà al capdavall com l’esforç solidari a construir un déu on tots hi capiguem. Maons cascú (sense excepcions) del monument infinit apellat déu (o el que sigui). Déu serà inventat el dia darrer. Tots els déus inventats fins ara, fètid xerri qui t’envesca i entravanca.
Troballes: —En Gagàrin va trobar déu al cel en la mateixa mesura que cada cirurgià cerebral no troba de continu també l’animeta de cada operat ballant la samba al voltant del pleixell — o pal relliscós en indret libidinós on l’estripa-robes hi ximpleja — anomenat pel Descartes “glàndula pineal”. Si vols matar el teu déu, descriu-lo. Si vols anul·lar l’ànima, la descrius. Si vols dir-ne què, en dius fum.
Mort: —Fum al fum.
Cagar: —“¯És un plaer cabdal, gens banal, sensacional… I mentre cag [cago, cagu, cagui, cague], la vida no consumeixc, car em sembla que m’ensopeixc aspirant-ne la sentor…¯”
Partícula: —Jagut a la coberta d’un creuer, en jaça còmoda, la partícula carregada ja generava un camp elèctric. Si s’aixecava i se n’anava a passejar generava un camp magnètic. En pic s’accelerava (atreta o distreta) començava de sovintejar en l’ejecció de raigs que s’atansaven adu a la velocitat de la llum. La partícula llavors tot de sobte sentí ella mateixa l’atracció irresistible de l’oceà. Daltabaix la barana, patatxap. Llas, totes les dones qui volíem enxarxar el milionari ens vàrem haver de fer fotre.
Quart de definicions.
Vicis: —Si hom reprimeix en algú un “vici” — un vici suposat, com tots els vicis — construeix probablement qualsevol mena de jutge qui matarà tard o d’hora els qui hem siguts prou valents de ja no deixar-nos reprimir el mateix “vici”.
Igualtat: —Igualtat també vol dir: només cal que hi hagi un sol privilegiat, al qual se li autoritza (o se l’autoritza elleix) la possessió d’una arma, perquè tothom (sense exclusió) s’hagi d’armar del mateix gàlib d’arma — o d’una de millor, si doncs resulta que és menys hàbil en el maneig de l’arma que no el veterà.
Ídols: —Ídol equival a déu, idolet a deuetó, idolàs a deuot… Tot déu és ídol. Cap grotesc ninot maori o africà és de fet més o menys ídol que no són els ídols dels altres. Hi ha el panxut ídol dels budistes, hi ha els milers i milers de carrinclons i virolats ídols dels cristians, hi ha l’home invisible dels moros, els jueus i els iconoclastes… D’aqueixos ídols si fa no fa tothom plegat en diuen déu. Un déu per força diferent del déu del costat.
Sents els suposadament monoteistes dir de continu: “El déu dels moros, el déu dels jueus…” Sents els mateixos cristians dir: “El déu de la bíblia, el déu dels evangelis.” Fins i tot cada monoteista té un déu particular: “Ai, déu meu. Oh, my god.” I si dos pobles es barallen, a part que uns i altres sempre tenen l’ídol màxim a llur costat (i en conseqüència el déu dels uns no pot ésser el dels altres) i per tant l’ídol de l’enemic ha d’ésser un déu dolent (el diable) o més fluix, i així cal prear el propi i — si hi goses, car si ets gaire supersticiós no aniràs pas (no fos cas!) a enfellonir cap altre déu per estretet que sigui — maleeixes i te’n rius del de l’enemic. Sents pregar els religiosos. I religió, és clar, equival a idolatria. Sents que diuen, per exemple, Al·lah és el més gran. No hi ha déu més gran que Al·lah. Certament, no pas el merdós déu del jueus, el ridícul déu dels cristians, etc. Mes, si només n’hi ha un, com collons pot el teu ésser el millor!
Déu doncs és un talismà tangible (construït, esculpit, dibuixat) i sovint intangible (només imaginat, i amb prous feines) qui t’ha de portar sort. Si doncs no te la portava — i no te la porta mai: què t’ha de portar, pobre idolet! — tard o d’hora te l’has de guaitar, si goses, amb serenor. És només un bocí de metall o de fusta o d’imaginació, i en fas una de dues: el castigues per malfeiner, i et quedes més descansat. (Amaga’l al calaix fosc. Etziba-li agulletes. Pinta’l de rosa cridaner. Caga-t’hi com prou fan els coloms i altres ocells gens creguts. Escalaborna’l, empoixevolit.) O… N’acceptes humilment el veredicte (la malastrugança et correspon, te la devies merèixer per passats pecats propis o de nissaga; i volguts o, al contrari, comesos mentre n’érets a les escapces) i pares el culet per a la nova guitza, com el miserable capdecony qui ets.
Barça: —Idolet dels catalans. Té forma de jugadoret de piloteta. Molt carallotet, pobret. El seu evangeli particular, molt malescrit, me’l puteja espantosament. Me’l fa jugar sempre en campionat de contrada enemiga sota ordres d’àrbitres enemics, tots amb cara i capteny de feixista. És un deuetó masoquista. Els seus babaus adoradors són de plànyer.
[Barça, un dels meus ridículs idolets. Fa un pilot d’anys vaig escriure al “Times” de Londres quan hi vivia. Els vaig dir cap diari demòcrata (pobre de mi, em creia llavors que els diaris pseudosocialistes eren demòcrates, i, com hem vist, sota el vernís hi duen el mateix feixisme castelladre de sempre) no accepta a la Península mateixa el nom feixista “nueb-oh camp-oh”. El nom autèntic del camp del Barça és “Camp Nou”. Em van respondre amablement que de llavors endavant ja s’hi mirarien més. Ço que feren, aproximadament.]
Castelladre: —Idioma inútil, invasor i paràsit imposat pels feixistes. Cal deseixir-se’n com de rènec massa repugnant. L’estatus del castelladre a Catalònia hauria de dependre (per acord mutu) de l’estatus del català a Castellàdria. Homes lliures decideixen lliurement d’acceptar o de refusar una llengua estranya. Cap escola a Catalònia no hauria d’ensenyar el castelladre fins que (per pacte acordat) cada escola castelladra no hi ensenyés el català. Sovint la veritat és tan evident que enlluerna.
Lenta reconstrucció d’una nina xemicada adés: —L’altre dia havia d’anar a la biblioteca subterrània. Prou hi sé que s’hi estotja (i adu hi viu), al soterrani antidesastres, també la secreta, amb tots els fitxers secrets.
Amb cotxe — enamorat sobtadament de la guàrdia-cruïlles, una noia de cos atlètic i flexible, molt llambresca i adu boniccarada — m’hi estic com un estaquirot. El llum alzinat enmig de la cruïlla passa del verd al vermell tres o quatre vegades. La noia em somriu, és tan simpàtica. Al capdavall, una mica enrojolat, amb un tremolí d’empegueïment, tornc a engegar. Filogin empedreït. I només em calia aquesta! En aquell instant, gairebé de bracet, creuen el pas per a vianants les quatre maries. Les quatre, la mare, la tieta i les dues germanes, duen el mateix modelet. Faldilla verd prat, camisa de seda beix fluix, jaqueta també verd prat, la mare se l’ha treta molt graciosament i la duu penjada acurament d’una mà aixecada fins al muscle dret. Les quatre són rosses, i duen una cara llisa, ni una ruga, amb uns llavis pintats del beix de la camisa, més pàl·lid que el beix dels cabells. Mentre les quatre elegants passen m’hi tornc a embadalir. Van molt netes i bentractades. I tanmateix saps que poc o molt a totes quatre el cos els periclita i els és en molts d’indrets defectuós. Els delicats modelets ho tapen tot. Cap d’elles no guaita dins del teu vehicle, mes, ni que cap ho hagués fet, o no t’hauria reconegut o hauria fingit de no reconèixer-te. Tot i que tot s’ho diuen (o gairebé), pretendrien que no s’han dit que me les he cardades totes quatre quan vivia amb elles, casat amb la germana gran.
Finalment fem cap a l’aparcament. Trec l’infant del seu seient al darrere, el col·loc al carretonet i ara ens enfilem cap a la biblioteca. Per fer drecera, ens embotim en una casa privada. La porta del davant, tota blanca, és oberta. Si hi ha ningú dins, sempre podem dir que ens hem equivocat de porta. No fóra el primer camí. Anem passant les cambres i obrint les portes blanques. Les parets de les cambres estan enrajolades amb rajoletes grogues, els entornpeus són de color castanya; mobles no se’n veuen gaires, estil japonès. Unes ulleres que hi ha per terra me les emprov, no sé si les hauria manllevades si haguessin vista la cosa millor que ja no la veuen les meues ulleres de llegir (que per sort veig que no he oblidades avui, o hauríem fet goig). Les hauria ficades al forat de la bústia en tornar de la biblioteca. Sortim per la porta del darrere. Ara només ens cal travessar els jardins de rere les cases (no hi ha gossos) i ja serem a la boca de soterrani… On, bo i consultant-hi volums molt intricats i savis, tractarem de refer (amb tornavís i altres atuells i amb les heteròclites parts que hem anades recollint per deltes i descàrregues) la nina rompuda.
Biblioteca: —La construcció d’una biblioteca subterrània i intocable al cor inaccessible de la nostra contrada. Muntanyes endins. Per a la preservació mil·lenària de la cultura catalònia. Ningú altre no ens farà aquest favor, no fóssim babaus. Qui bada, perd i l’esborren. Només nosaltres som bons per a salvaguardar-nos les pertinences. L’obligació ineludible que tenim que la nostra participació no es perdi. El signes nostres de la nostra col·laboració a la història cultural del món. Altrament, desapareixerem sense traces. És quelcom que devem als nostres avantpassats. I als nostres herois. I als nostres, per sempre.
Escriure: —No s’ha d’escriure solament com ningú no pot ja fotografiar, sinó tampoc com ningú no pot pintar ni fer musica.
Pseudònims: —Com la ploma corr, dues coses et vénen a l’esment. Una: En pic mort, se t’hauran acabats els pseudònims… I amb quin et rep la mort…? Dues: Mort, doncs, no t’hauràs mort sol — us esvaireu plegats; tots els altres qui mai batejares en carn pròpia esvaïts amb tu ensems… Fumera més poblada, en joiós rebombori. El món perdrà cinquanta o seixanta comparses enrenouaires, i doncs esdevindrà una miqueta més fat. Com tu (qui fossis llavors) i els teus us haureu fets fotre (per la mort), s’hauran (els habitants romasos a la gàbia faduga del món) de fer fotre (per la sobtada — tot i que molt transitòria — fadesa duta pel vostre esfumament; de més malparits encara en vindran qui amaniran l’amanit, prou cal confiar-hi.). Car tot és progrés (cap a un lloc o altre de màxima malparidesa).
Crítics: —Propagandistes, autobombistes i venedors. Què és l’artista sense el crític qui el documenta…? Un desconegut del gran públic (ven si pot teles a cost, o amb un marge molt prim, a amics de la família i a coneguts). L’escriptor se’n pot passar, del crític. Pel fet que sap escriure, es pot fer ell mateix tot el vent que li calgui, si vol. L’artista no pas. Depèn de l’escrit d’altri, del comunicat, del catàleg raonat. De l’informe. De la llista, de l’apreciació. El crític li és essencial (si vol vendre, ep, o si vol ésser conegut; si això no, doncs no dic res). Cap artista no sobreviuria en el temps sense un defensor aferrissat (qui és clar en treu benefici ell mateix). I com més aferrissat millor. Molts d’artistes, sense propaganda, què són? El que som tothom, anar fent. I el que pinten…? Cromos, com Dalí; gargots grotescs, com Picasso; poètiques composicions, com Miró. El crític et ven pixats i en diu elixir de llarga vida. Ja ens coneixem.
Què cal criticar…? L’arbitrari, el convencional. La decoració, més o menys reeixida. Mai no pots criticar el fons vital d’una obra (si hi existeix, és clar). Car tu què saps de l’infern visitat per l’artista, per l’escriptor…? Cap crítica que ataqui el fons vital no és sinó xerrameca, soroll sense solta ni volta, a la qual no cal atendre.
Assolíssim de definir l’escriptor; diem-ne: Aquell qui, en escriure, recerca, explora, descobreix o/i experimenta (noves) llibertats. I no pas aquell qui descriu coses o narra — només — fets (fantàstics o no), el qual aleshores no arriba sinó a (i amb prou feines, car ben sovint ni a això), no arriba, doncs, a ser sinó un estilista — paraula que dius com si l’escopinessis. [I tanmateix on som? En art, què compta ara tret l’estil? Sense estil, no hi ha res.]
D’una manera més absoluta, l’escriptor — i fins l’artista i tot — és aquell qui s’ordena.
Artistes qui es maten: —(Bandejant altres raons més adotzenades, les raons de tothom), ho fan assenyaladament quan comprenen (voluntàriament o inconscientment) que l’obra que fan ja no deixarà d’ésser la mateixa merda. Quan se n’adonen que no poden avençar-hi més, com es proposaven de començ. No progressen. Mark Rothko, qui s’ho prenia molt a la valenta, és un exemple per a les dues prèvies assercions.
dimarts
Olla barrejada d'escudella.
Més definicions en l’idioma valencià…
L’idioma valencià és, és clar, el català. Quina casualitat! És bolla! És xiripa! És providència misteriosa! És miracle…! Un miracle, llas, força comú. Car també l’idioma lleidatà és el català — i n’és l’idioma alcoià. I l’idioma vigatà. I l’andorrà, i el manresà i… Carall, carall… Quin miracle més adotzenat, no fotem.
Morts: —Cada dia que s’escola se’ns tornen més indolents.
Saber: Això és saber. Saber és ésser capaç de donar nom a l’existent, a allò que, existint, ja té nom — i doncs, saber-l’en, et fa més o menys savi. Com més en saps més savi — en el bon sentit. Si, sobre, saps anomenar quelcom que, tot i existent, encara no tenia nom, llavors ets un creador — un científic amb els tots els ets i uts.
Xarnecs impresos: —Tots aqueixos sapastres anticatalans qui segueixen encara ara les ordres feixistes (adés no gaire ha) enllordant cada mur: “Khabala [i doncs escriu] la lengüekha de l’imper-ió!” [Cal ésser ferm, els anys heroics no s’han acabats: “Puix que parla en català, vejam què s’empatolla. Puix que parla en xarnec, com si plogués.”]
Heidegger: Put a déu. “L’Ésser (el Tot) té necessitat de manguis per tal de manifestar-se.” (!) [I don’t think so. Quina presumpció!] Ni el tot depèn de mi ni jo depenc del tot. Cap determinació, cap necessitat, doncs. Tot s’esdevé (s’inaugura) ran del procés de néixer. Neixes, i la matèria s’afaiçona. I, en afaiçonar-se, pel procés d’autoconsciència, t’afaiçona. Tu només ets tu en els límits del teu cos, i això només quan el cos és prou sa. Sa, és a dir, té consciència de no ésser altre que res transformat molt transitòriament en quelcom. Res = part del tot, no pas gens necessari per a comprendre’l. No hi ha a res a comprendre. Hi ha, això no contrastant, molt a bastir.
Identitat: —Que t’identifiquis a tu mateix no vol pas dir que et transcendeixis, només vol dir que saps anomenar-te. T’acceptes com a existent. Prou pots. No vulguis tanmateix ficar cap lluna en cap cove. No ets sinó autoafirmat maonet de l’edifici (i no som ni als fonaments) que eventualment podria ficar res en cap cove. El súmmum de l’avarícia (i segurament de la sobergueria) és voler pretendre a encistellar (i tu solet d’escreix) cap veritat vagament enjòlita per les esferes místiques. Encara menys cap ésser totalitari, comandant molt sanguinari i cruel de l’imperi del tot.
Veritat: La veritat rau en cercar-la.
Estabilitat: —Cap veritat no pot estabilitzar-se durant cap fracció de temps. Estantissa, es podreix. El que era veritat en aqueix instant teu — t’ho dic a tu qui caminaves davant meu — ja no ho és en aquest altre on ja no trepig ni el mateix fang.
Déus: —Si et calen déus cal que te n’inventis. En inventar-te’n, et disminueixes. Els teus límits ara els ocupen els déus inventats qui et roseguen de fora endintre. Et devoraran, esdevindràs carcassa, carcanada a mig espoltrir-se, ocupada pels àvids no-res que anomenares déus. Qui anomena l’inexistent no és pas cap savi. És un mesquí il·lús qui embolica la troca — qui enfosqueix uns horitzons ja prou sinistres.
Mite: —Ara, si trobaves (creaves, t’empescaves) un mite literari tan famós com el mite literari que en diuen “déu” — vull dir, aquest últim déu sense nom, o amb tants de noms com noms hi ha a l’infinit (doble mastegot literari que cobreix tota la banda) — (a crèdit, llas, de cap escriptor com cal) — o trobaves, si més no, un mite més humil, uns quants d’esglaons més avall, com ara Faust, Èdip, Artús, Gargantua, Prometeu, adu la Lolita d’aquell carallot rus… — creaves, enllà d’un estil (fàcilment deturpable per via de sàtira), un personatge qui altrament et feia escriptor intocable. Cap a això tendim tots.
Lolites: —Així en diem els catalans als marietes. [Les modes expressives forasteres no ens han de trastocar el cabal de signes que ja tenim. L’episòdicament divertit Nabòkov, qui també en diu l’invàlid “nimfetes”, diu de “lolites” a “allò” que sempre se n’ha dit puteta calba, o fresca precoç, o escafabraguetes a la bestreta… Exemples no ens en manquen…, i menys a la literatura del costat, la francesa. Si “lolita” ja està ocupat doncs pels marietes, no pot ésser reocupat per les putetes vocacionals.] Els lolites no són pas físicament covards [n’hi ha de tot, és clar, com pertot arreu; però no en són pas com a, diguem-ne, com a boldró individuat]. Només cal pensar en els qui els malveïns a ponent en diuen “torer”. Tots són evidentment marietes. Ah, com els traeix aquella necessitat bogeta que tenen d’ensenyar sempre el culet i la marrereta! I els qui els guaiten, a què hi van…? Les dones és evident. Les dones sempre han tinguda una fal·lera molt fal·lerosa per als lolites. I més si ensenyen tant els aparells. Mes els altres…? Hum. Hi deu haver els sanguinaris, els mateixos qui anirien a veure cotxes estrompar-se. Mes els qui hi van a guaitar culets…? Els noms de la literatura barateta i el cinema (els famosos) qui s’han fets conéixer com a aimadors del vil esport (Hemingway, Orson Welles…, etc.) tots plegats molt lolitetes. Hi ha noms a manta. I tots flairen a perfumadet… [Ep, lolita, no pas que hi hagi res de dolent a ésser-ne. No fotem…] [My dad is gay…, my brother…, I’m gay… (funny routine).]
Homes-pont: —Som els homes-pont entre els clàssics qui foren i els qui seran… Si en Tolstoi mateix, en enllestir la versió definitiva de Guerra i Pau, triava de prescindir de tots els gal·licismes (mots, paraules, calcs i altres solecismes) [i al text original n’hi havia gavadals de por], car consirava (amb tota la raó) que tot i que les persones de l’època (vull dir llegidors potencials de l’obra: amb prou feines nobles i intel·lectuals, doncs) parlaven així de malament (i sovint, entre ells, només en francès i prou, el rus consirat rucament massa plebeu), era evident que, amb uns quants d’anys de normalitat que transcorreguessin, cap rus normal (o gairebé) no en pescaria borrall. Igual ens pertoca a nosaltres. Ens hem d’estar d’emprar cap dels calcs infectes del botiflerisme (els del burgès sobretot, mes també els del pec ineducat), i cal esborrar-los de tots els nostres llibres, car altrament (cal confiar), en uns pocs anys d’ensenyament com cal, el poble els haurà totalment oblidats, i llavors els nostres textos foren il·legibles. I aleshores ni homes-pont no som. Som bordoi, pútrid empantanec inservible.
Magnicida tanmateix triat: —Li faria molta de vergonya d’haver de lligar per sempre el seu món amb el d’un personatget tan insignificant i merdeta, i canfelipós i carrincló. No el matarà doncs pas. Avantatges de l’inèpcia.
Propagandes: —El terrorisme del poderós és notícia sòlita, gairebé negligible. [“The American army bombs another city.”] En canvi, el “terrorisme” de resistència és gran escarafall d’espantavelles propagandístic. Magnituds incomprables amb tots els doblers del món. Quan Euskadi només existia al món ran l’acció armada dels seus patriotes… O Catalònia només era viva si Terra Lliure bleixava gens.
Suïcides assassins: —Certs aragonesos semblen aquella mena de suïcida assassí qui quan s’estimba s’abraça traïdorencament i tenaç a altri per endur-se’l balç avall. Es volen arrossegar daltabaix del cingle de l’oblit etern part del nostre territori. [Lluny, suïcides! Suïcideu-vos sols!]
Valencian idiom: —The idiom of the Valencians. The Catalonian language. The idiom of the Valencians is, of course, Catalonian. [A handy apropos Valencian idiom: i ara anem-nos-em tots a fer la mà: and now let’s all go fuck ourselves.]
Xile: —Xile, Xile: Pinoixé, Baixelé… La burgesia hi és tota xafallosa.
[Via fora! Aquest bloc, d’un blocaire ensumaire dels vents nous, està escrit en el flagrant (i fragant!) idioma valencià. Si l’enteneu, oidà que us dic, car prou m’esteu també collons al dia, companys!]
Definicions adients als temps que corren.
Déu: —Cada vegada que sent anomenar “déu”, pens, com tot bon català, “cagar-s’hi, cagar-s’hi”. [Every time I hear the word “god” I’m automatically thinking, as any good Catalonian would, “damn it, crap on it, flush it away.”]
Progrés: —També puc definir progrés fent-lo equivaldre amb el gradual drenatge de la credulitat. [Drenatge, com quan buides un abscés.] [Progress could also be defined as a drainage of the abscess of gullibility.]
Europa: —Europa, entitat dividida per estats i unida per nacions. [Europe is divided by states but united by nations. Scotland, England, Wales, Normandy, Brittany, France, Occitania, Catalonia, Andalusia, and so forth…] [1914, 1945, and now once again: —What they called “nationalism,” wasn’t anything else but “statism.” How can you be the patriot of a state? — the patriot of a state is called a fascist. The patriot of a nation is called a traditionalist.]
Sempre alerta: —Sempre alerta perquè tantost els e-pannols abaixin la guàrdia — i tard o d’hora ho faran, car tot és podreix i llur bassiot de merda put a mort — els catalans hem d’aprofitar-ho, irrompre i aixafar-los a ultrança. [La lluita continuarà. Mai res no ens farà aturar-la — cap èxit parcial, cap miroia cofoia — fins a la unitat i a la independència dels Països Catalans, dits Catalònia].
Morir: —Abans de morir prematurament, cal accelerar el temps i enfortir sense temença l’impacte de la teua emprempta. [Before prematurely dying, one must speed up time and strengthen without fear the impact of his footfall.]
Sols: —No podem pas esperar — ni fotre la pífia de demanar — mai ajut. Sempre traïts — pels anglesos, els austríacs, els americans, els russos… — i demanar ajut als gavatxs fóra com caure del foc a les brases. Ens ho hem de fotre sols i prou. [We are alone and we know it. That fortifies our resolve.]
Llibertat: —Llibertat és sempre la possibilitat de triar. Poc importa que l’empris o no. El que compta és saber que pots, i, si pots, el sentit que pots ja et dóna ales vitals; t’enduu, digne, als límits del factible. Home lliure esdevé total. [Liberty is always possibility of choice. Whether you use it or not, it’s not significant. What matter is the sense of possibility — uplifting, dignifying, live-giving.]
Meta: —Meta indeclinable i única a la qual tendim inexorablement: La recreació dels Països: Catalònia.
Llei: —La llei enemiga no és la llei catalana. Només la nostra llei ens ateny. Cap català no ha de fer cap cas de la llei enemiga. Trencar-la és trencar-ne la cadena de la violència amb què ens oprimeix. [The law of the enemy is the chain of slavery; thus, with every law you flout, another of its links gets broken.]
Ensems: —Ensems tot esdevé menys abrupte. Una parella anà vida envant en un puny. Les atzagaiades els foren menys escarransidores. Els llamps s’espargiren a l’ample de més terreny. [A couple went through life in a hug. How much sweeter, how less drearier than the desolate alone!]
Estat de l’univers: —No pas menys enigmàtic.
Propòsits patriòtics: —Propòsits patriòtics de tot català comcal: industriós, sobri, irònic, gens escarafallós. Només cal fer equivaldre en l’esme propi (com ja equival en la realitat) el binomi exacte, el binomi osmòtic: e-pannol = merda. [L’invent e-pannol = un invent merdós de boig merdós, i només els boigs i els merdosos voldrien encara encolomar-nos-el. Que la nació andalusa s’alci, que la nació asturiana s’alci, que la nació aragonesa s’alci…, que les nacions s’afirmin i no vulguin mai més complicitats de merda.] [Quan diem que cal des-e-pannolitzar les ciutats catalònies, volem dir que cal desemmerdinar-les. La merda de les places de braus, fora. Els noms merdosos pertot arreu, fora. Els monuments a la merda, fora. Etc. Cal desemmerdinar la nostra llengua. Els costums nostres que se n’hagin entecat. La nostra justícia. El nostre esport. Cal, tot en tot, desemmerdinar la nostra vida: volem tindre una vida lliure de la merda que ara ens ofega. [Ah, too breathe deep, far from the pollution of so much carrion!]
Exili: —Pots anar tan lluny com vulguis. Mai no estaràs tan exiliat com el pobre pampana alienat de religiós genuí (ja el planyc!). El religiós de debò consira que el món és qualque mena de merda de purgatori ben allunyat de ca seua de debò: el cel. [Pity the religious soul for it lives exiled from a place that lives nowhere.]
Català: —Català, demana’t de trast en trast (demana-t’ho sovint, vols?) què has fet recentment per la llibertat i la independència de la teua nació. [Catalonia needs now and then the effort of each of its sons and daughters. What have you done lately for your country’s liberty?]
Sense palla: —Tenim un deure envers la nostra història. El deure de no ésser mai traïdors. El deure devers els qui visqueren i feren Catalònia per a nosaltres. Molts hi jaquiren llur vida, silentment, mai reconeguts; no els insultarem ara afluixant covardament. No els podem trair: mal i llegint en enemic; mal i parlant en enemic; mal i comprant en enemic; mal i pensant en enemic. Qui compra, llegeix, lloga, respon en enemic, traeix. [Silence rather, when any other word would be treason.]
Falòrnies: —Arguments d’enemic. Només es deleix per delir-te — la teua anihilació és, de tanta de xerrera buida, l’objectiu. [Thewless repulsive galoot, the enemy lurks, with his sticky slaver trying to entice you to his stinking lair where you are boiled down to nothing in his caldron of nauseating hodgepodge.]
Paraules: —Les paraules són colors, els mots són barreges de colors. Colors tot plegat que pots anar triant per a la teua composició [pictòrica]. [My pictures are drawn on a multicolored coat.]
Jo: —Qui sóc? Qui m’és? Què és aqueixa embranzida orba (la vida) que m’utilitza com a vehicle? El principi vital (aqueix excés de matèria) vol viure a través de nosaltres. Nosaltres — identitats agòniques, sempre tractant de definir-nos. Debades.
Collons: —Si no tenim prous collons de fer com els bascs, tinguéssim si més no prou collonets per a defensar-los — en llur ardit empènyer devers la llibertat.
Estat propi: —Sense estat propi (sense llengua, sense veu) la nostra experiència al món és contínuament canibalitzada, païda i cagada, als morros del món atuït, pels mateixos enemics qui ens tenen envaïts.
Progrés: —Sempre que dic progrés vull dir progrés cap a la llibertat. [Progress means progress toward liberty.]
Déu: —L’enganyifa més monumental, la decepció més colossal que atenalla la terra. Sense cap prova ni coneixement, ni lògica ni raonament, t’entaferren una noció escarransidora. Al preu ja de quants de morts, de quants de boigs…! [God is the vilest of deceptions, a con put on the unwary, and paid by uncountable corpses, by innumerable insane minds. Now is unpardonable to be so innocent.] Ha esdevingut imperdonable d’ésser innocent.
------------
Còmic. Llegint el bloc d’en Bibiloni, hi parla d’un pobre desgraciat gonella, reformador oficial de “sa llengo” qui confon lleure i jeure…
I, doncs, deu confondre “just” i “lluç” — i és just el que és. Pobre lluç. Pobre innocent.
I el mal que foten els innocents! Era innocent de dir de “valencià” al lleu vernís de vernacle de València — com d’altres en deien, a d’altres, de “vilanoví” o de “menorquí” o de “badaloní” o de “barceloní”, etc. Mes ara això de “valencià” s’ha podrit. S’ha endolentit, s’ha tornat gens innocent. S’ha tornat culpable. I feixista — mercès als suspectes merdacaners qui s’ha atret.
I ja no s’hi valen innocències d’aqueixes tan letals. Els de més de nosaltres ho hem après. Hem deixat de dir “xampurrat”, “igualadí”, “balaguerí”, “alacantí”, etc… Per què els costa tant a certs “valencians”…? Són més rucs que l’altra gent…? No veuen que en instants a frec de desfeta només s’hi val el front comú i sense escletxes…? La innocència els extermina, i alhora ens duu en perill a tots.
L’idioma valencià és, és clar, el català. Quina casualitat! És bolla! És xiripa! És providència misteriosa! És miracle…! Un miracle, llas, força comú. Car també l’idioma lleidatà és el català — i n’és l’idioma alcoià. I l’idioma vigatà. I l’andorrà, i el manresà i… Carall, carall… Quin miracle més adotzenat, no fotem.
Morts: —Cada dia que s’escola se’ns tornen més indolents.
Saber: Això és saber. Saber és ésser capaç de donar nom a l’existent, a allò que, existint, ja té nom — i doncs, saber-l’en, et fa més o menys savi. Com més en saps més savi — en el bon sentit. Si, sobre, saps anomenar quelcom que, tot i existent, encara no tenia nom, llavors ets un creador — un científic amb els tots els ets i uts.
Xarnecs impresos: —Tots aqueixos sapastres anticatalans qui segueixen encara ara les ordres feixistes (adés no gaire ha) enllordant cada mur: “Khabala [i doncs escriu] la lengüekha de l’imper-ió!” [Cal ésser ferm, els anys heroics no s’han acabats: “Puix que parla en català, vejam què s’empatolla. Puix que parla en xarnec, com si plogués.”]
Heidegger: Put a déu. “L’Ésser (el Tot) té necessitat de manguis per tal de manifestar-se.” (!) [I don’t think so. Quina presumpció!] Ni el tot depèn de mi ni jo depenc del tot. Cap determinació, cap necessitat, doncs. Tot s’esdevé (s’inaugura) ran del procés de néixer. Neixes, i la matèria s’afaiçona. I, en afaiçonar-se, pel procés d’autoconsciència, t’afaiçona. Tu només ets tu en els límits del teu cos, i això només quan el cos és prou sa. Sa, és a dir, té consciència de no ésser altre que res transformat molt transitòriament en quelcom. Res = part del tot, no pas gens necessari per a comprendre’l. No hi ha a res a comprendre. Hi ha, això no contrastant, molt a bastir.
Identitat: —Que t’identifiquis a tu mateix no vol pas dir que et transcendeixis, només vol dir que saps anomenar-te. T’acceptes com a existent. Prou pots. No vulguis tanmateix ficar cap lluna en cap cove. No ets sinó autoafirmat maonet de l’edifici (i no som ni als fonaments) que eventualment podria ficar res en cap cove. El súmmum de l’avarícia (i segurament de la sobergueria) és voler pretendre a encistellar (i tu solet d’escreix) cap veritat vagament enjòlita per les esferes místiques. Encara menys cap ésser totalitari, comandant molt sanguinari i cruel de l’imperi del tot.
Veritat: La veritat rau en cercar-la.
Estabilitat: —Cap veritat no pot estabilitzar-se durant cap fracció de temps. Estantissa, es podreix. El que era veritat en aqueix instant teu — t’ho dic a tu qui caminaves davant meu — ja no ho és en aquest altre on ja no trepig ni el mateix fang.
Déus: —Si et calen déus cal que te n’inventis. En inventar-te’n, et disminueixes. Els teus límits ara els ocupen els déus inventats qui et roseguen de fora endintre. Et devoraran, esdevindràs carcassa, carcanada a mig espoltrir-se, ocupada pels àvids no-res que anomenares déus. Qui anomena l’inexistent no és pas cap savi. És un mesquí il·lús qui embolica la troca — qui enfosqueix uns horitzons ja prou sinistres.
Mite: —Ara, si trobaves (creaves, t’empescaves) un mite literari tan famós com el mite literari que en diuen “déu” — vull dir, aquest últim déu sense nom, o amb tants de noms com noms hi ha a l’infinit (doble mastegot literari que cobreix tota la banda) — (a crèdit, llas, de cap escriptor com cal) — o trobaves, si més no, un mite més humil, uns quants d’esglaons més avall, com ara Faust, Èdip, Artús, Gargantua, Prometeu, adu la Lolita d’aquell carallot rus… — creaves, enllà d’un estil (fàcilment deturpable per via de sàtira), un personatge qui altrament et feia escriptor intocable. Cap a això tendim tots.
Lolites: —Així en diem els catalans als marietes. [Les modes expressives forasteres no ens han de trastocar el cabal de signes que ja tenim. L’episòdicament divertit Nabòkov, qui també en diu l’invàlid “nimfetes”, diu de “lolites” a “allò” que sempre se n’ha dit puteta calba, o fresca precoç, o escafabraguetes a la bestreta… Exemples no ens en manquen…, i menys a la literatura del costat, la francesa. Si “lolita” ja està ocupat doncs pels marietes, no pot ésser reocupat per les putetes vocacionals.] Els lolites no són pas físicament covards [n’hi ha de tot, és clar, com pertot arreu; però no en són pas com a, diguem-ne, com a boldró individuat]. Només cal pensar en els qui els malveïns a ponent en diuen “torer”. Tots són evidentment marietes. Ah, com els traeix aquella necessitat bogeta que tenen d’ensenyar sempre el culet i la marrereta! I els qui els guaiten, a què hi van…? Les dones és evident. Les dones sempre han tinguda una fal·lera molt fal·lerosa per als lolites. I més si ensenyen tant els aparells. Mes els altres…? Hum. Hi deu haver els sanguinaris, els mateixos qui anirien a veure cotxes estrompar-se. Mes els qui hi van a guaitar culets…? Els noms de la literatura barateta i el cinema (els famosos) qui s’han fets conéixer com a aimadors del vil esport (Hemingway, Orson Welles…, etc.) tots plegats molt lolitetes. Hi ha noms a manta. I tots flairen a perfumadet… [Ep, lolita, no pas que hi hagi res de dolent a ésser-ne. No fotem…] [My dad is gay…, my brother…, I’m gay… (funny routine).]
Homes-pont: —Som els homes-pont entre els clàssics qui foren i els qui seran… Si en Tolstoi mateix, en enllestir la versió definitiva de Guerra i Pau, triava de prescindir de tots els gal·licismes (mots, paraules, calcs i altres solecismes) [i al text original n’hi havia gavadals de por], car consirava (amb tota la raó) que tot i que les persones de l’època (vull dir llegidors potencials de l’obra: amb prou feines nobles i intel·lectuals, doncs) parlaven així de malament (i sovint, entre ells, només en francès i prou, el rus consirat rucament massa plebeu), era evident que, amb uns quants d’anys de normalitat que transcorreguessin, cap rus normal (o gairebé) no en pescaria borrall. Igual ens pertoca a nosaltres. Ens hem d’estar d’emprar cap dels calcs infectes del botiflerisme (els del burgès sobretot, mes també els del pec ineducat), i cal esborrar-los de tots els nostres llibres, car altrament (cal confiar), en uns pocs anys d’ensenyament com cal, el poble els haurà totalment oblidats, i llavors els nostres textos foren il·legibles. I aleshores ni homes-pont no som. Som bordoi, pútrid empantanec inservible.
Magnicida tanmateix triat: —Li faria molta de vergonya d’haver de lligar per sempre el seu món amb el d’un personatget tan insignificant i merdeta, i canfelipós i carrincló. No el matarà doncs pas. Avantatges de l’inèpcia.
Propagandes: —El terrorisme del poderós és notícia sòlita, gairebé negligible. [“The American army bombs another city.”] En canvi, el “terrorisme” de resistència és gran escarafall d’espantavelles propagandístic. Magnituds incomprables amb tots els doblers del món. Quan Euskadi només existia al món ran l’acció armada dels seus patriotes… O Catalònia només era viva si Terra Lliure bleixava gens.
Suïcides assassins: —Certs aragonesos semblen aquella mena de suïcida assassí qui quan s’estimba s’abraça traïdorencament i tenaç a altri per endur-se’l balç avall. Es volen arrossegar daltabaix del cingle de l’oblit etern part del nostre territori. [Lluny, suïcides! Suïcideu-vos sols!]
Valencian idiom: —The idiom of the Valencians. The Catalonian language. The idiom of the Valencians is, of course, Catalonian. [A handy apropos Valencian idiom: i ara anem-nos-em tots a fer la mà: and now let’s all go fuck ourselves.]
Xile: —Xile, Xile: Pinoixé, Baixelé… La burgesia hi és tota xafallosa.
[Via fora! Aquest bloc, d’un blocaire ensumaire dels vents nous, està escrit en el flagrant (i fragant!) idioma valencià. Si l’enteneu, oidà que us dic, car prou m’esteu també collons al dia, companys!]
Definicions adients als temps que corren.
Déu: —Cada vegada que sent anomenar “déu”, pens, com tot bon català, “cagar-s’hi, cagar-s’hi”. [Every time I hear the word “god” I’m automatically thinking, as any good Catalonian would, “damn it, crap on it, flush it away.”]
Progrés: —També puc definir progrés fent-lo equivaldre amb el gradual drenatge de la credulitat. [Drenatge, com quan buides un abscés.] [Progress could also be defined as a drainage of the abscess of gullibility.]
Europa: —Europa, entitat dividida per estats i unida per nacions. [Europe is divided by states but united by nations. Scotland, England, Wales, Normandy, Brittany, France, Occitania, Catalonia, Andalusia, and so forth…] [1914, 1945, and now once again: —What they called “nationalism,” wasn’t anything else but “statism.” How can you be the patriot of a state? — the patriot of a state is called a fascist. The patriot of a nation is called a traditionalist.]
Sempre alerta: —Sempre alerta perquè tantost els e-pannols abaixin la guàrdia — i tard o d’hora ho faran, car tot és podreix i llur bassiot de merda put a mort — els catalans hem d’aprofitar-ho, irrompre i aixafar-los a ultrança. [La lluita continuarà. Mai res no ens farà aturar-la — cap èxit parcial, cap miroia cofoia — fins a la unitat i a la independència dels Països Catalans, dits Catalònia].
Morir: —Abans de morir prematurament, cal accelerar el temps i enfortir sense temença l’impacte de la teua emprempta. [Before prematurely dying, one must speed up time and strengthen without fear the impact of his footfall.]
Sols: —No podem pas esperar — ni fotre la pífia de demanar — mai ajut. Sempre traïts — pels anglesos, els austríacs, els americans, els russos… — i demanar ajut als gavatxs fóra com caure del foc a les brases. Ens ho hem de fotre sols i prou. [We are alone and we know it. That fortifies our resolve.]
Llibertat: —Llibertat és sempre la possibilitat de triar. Poc importa que l’empris o no. El que compta és saber que pots, i, si pots, el sentit que pots ja et dóna ales vitals; t’enduu, digne, als límits del factible. Home lliure esdevé total. [Liberty is always possibility of choice. Whether you use it or not, it’s not significant. What matter is the sense of possibility — uplifting, dignifying, live-giving.]
Meta: —Meta indeclinable i única a la qual tendim inexorablement: La recreació dels Països: Catalònia.
Llei: —La llei enemiga no és la llei catalana. Només la nostra llei ens ateny. Cap català no ha de fer cap cas de la llei enemiga. Trencar-la és trencar-ne la cadena de la violència amb què ens oprimeix. [The law of the enemy is the chain of slavery; thus, with every law you flout, another of its links gets broken.]
Ensems: —Ensems tot esdevé menys abrupte. Una parella anà vida envant en un puny. Les atzagaiades els foren menys escarransidores. Els llamps s’espargiren a l’ample de més terreny. [A couple went through life in a hug. How much sweeter, how less drearier than the desolate alone!]
Estat de l’univers: —No pas menys enigmàtic.
Propòsits patriòtics: —Propòsits patriòtics de tot català comcal: industriós, sobri, irònic, gens escarafallós. Només cal fer equivaldre en l’esme propi (com ja equival en la realitat) el binomi exacte, el binomi osmòtic: e-pannol = merda. [L’invent e-pannol = un invent merdós de boig merdós, i només els boigs i els merdosos voldrien encara encolomar-nos-el. Que la nació andalusa s’alci, que la nació asturiana s’alci, que la nació aragonesa s’alci…, que les nacions s’afirmin i no vulguin mai més complicitats de merda.] [Quan diem que cal des-e-pannolitzar les ciutats catalònies, volem dir que cal desemmerdinar-les. La merda de les places de braus, fora. Els noms merdosos pertot arreu, fora. Els monuments a la merda, fora. Etc. Cal desemmerdinar la nostra llengua. Els costums nostres que se n’hagin entecat. La nostra justícia. El nostre esport. Cal, tot en tot, desemmerdinar la nostra vida: volem tindre una vida lliure de la merda que ara ens ofega. [Ah, too breathe deep, far from the pollution of so much carrion!]
Exili: —Pots anar tan lluny com vulguis. Mai no estaràs tan exiliat com el pobre pampana alienat de religiós genuí (ja el planyc!). El religiós de debò consira que el món és qualque mena de merda de purgatori ben allunyat de ca seua de debò: el cel. [Pity the religious soul for it lives exiled from a place that lives nowhere.]
Català: —Català, demana’t de trast en trast (demana-t’ho sovint, vols?) què has fet recentment per la llibertat i la independència de la teua nació. [Catalonia needs now and then the effort of each of its sons and daughters. What have you done lately for your country’s liberty?]
Sense palla: —Tenim un deure envers la nostra història. El deure de no ésser mai traïdors. El deure devers els qui visqueren i feren Catalònia per a nosaltres. Molts hi jaquiren llur vida, silentment, mai reconeguts; no els insultarem ara afluixant covardament. No els podem trair: mal i llegint en enemic; mal i parlant en enemic; mal i comprant en enemic; mal i pensant en enemic. Qui compra, llegeix, lloga, respon en enemic, traeix. [Silence rather, when any other word would be treason.]
Falòrnies: —Arguments d’enemic. Només es deleix per delir-te — la teua anihilació és, de tanta de xerrera buida, l’objectiu. [Thewless repulsive galoot, the enemy lurks, with his sticky slaver trying to entice you to his stinking lair where you are boiled down to nothing in his caldron of nauseating hodgepodge.]
Paraules: —Les paraules són colors, els mots són barreges de colors. Colors tot plegat que pots anar triant per a la teua composició [pictòrica]. [My pictures are drawn on a multicolored coat.]
Jo: —Qui sóc? Qui m’és? Què és aqueixa embranzida orba (la vida) que m’utilitza com a vehicle? El principi vital (aqueix excés de matèria) vol viure a través de nosaltres. Nosaltres — identitats agòniques, sempre tractant de definir-nos. Debades.
Collons: —Si no tenim prous collons de fer com els bascs, tinguéssim si més no prou collonets per a defensar-los — en llur ardit empènyer devers la llibertat.
Estat propi: —Sense estat propi (sense llengua, sense veu) la nostra experiència al món és contínuament canibalitzada, païda i cagada, als morros del món atuït, pels mateixos enemics qui ens tenen envaïts.
Progrés: —Sempre que dic progrés vull dir progrés cap a la llibertat. [Progress means progress toward liberty.]
Déu: —L’enganyifa més monumental, la decepció més colossal que atenalla la terra. Sense cap prova ni coneixement, ni lògica ni raonament, t’entaferren una noció escarransidora. Al preu ja de quants de morts, de quants de boigs…! [God is the vilest of deceptions, a con put on the unwary, and paid by uncountable corpses, by innumerable insane minds. Now is unpardonable to be so innocent.] Ha esdevingut imperdonable d’ésser innocent.
------------
Còmic. Llegint el bloc d’en Bibiloni, hi parla d’un pobre desgraciat gonella, reformador oficial de “sa llengo” qui confon lleure i jeure…
I, doncs, deu confondre “just” i “lluç” — i és just el que és. Pobre lluç. Pobre innocent.
I el mal que foten els innocents! Era innocent de dir de “valencià” al lleu vernís de vernacle de València — com d’altres en deien, a d’altres, de “vilanoví” o de “menorquí” o de “badaloní” o de “barceloní”, etc. Mes ara això de “valencià” s’ha podrit. S’ha endolentit, s’ha tornat gens innocent. S’ha tornat culpable. I feixista — mercès als suspectes merdacaners qui s’ha atret.
I ja no s’hi valen innocències d’aqueixes tan letals. Els de més de nosaltres ho hem après. Hem deixat de dir “xampurrat”, “igualadí”, “balaguerí”, “alacantí”, etc… Per què els costa tant a certs “valencians”…? Són més rucs que l’altra gent…? No veuen que en instants a frec de desfeta només s’hi val el front comú i sense escletxes…? La innocència els extermina, i alhora ens duu en perill a tots.
diumenge
Fent que sí, que sí…, bo i esguardant el cau d’animalots malalts, rabiüts i escarransits que flaira lleig rai
Fent que sí, que sí…, bo i esguardant el cau d’animalots malalts, rabiüts i escarransits que flaira lleig rai.
Això que es diu “Cavernícoles” (del sis de gener d’enguany) ho prenc d’en Joan Marí, de qui els articles al Diari de Balears són d’allò milloret. Pel fet que ho diu molt millor que no en fóra jo mai capaç, i sense insultar ningú — a diferència del que jo faria, pobre reprimit acollonit de manguis, qui mai se’n sap estar — més val que ho posi, i ho sotscrigui humilment.
—————————————
——————————————
Ara diré el que no pens. El pens és el que hi diu en Marí — per això ho fic. Però també podria pensar el que no pens. Car re no és cent per cent estable ni segur. (Sóc una construcció qui construeix pensaments, i ocasionalment adu pensades.) I perquè ara pensi quelcom no vol dir que no podria pensar el contrari. Etc.
Això dic: Diguéssim sí. Sí, sempre sí. A tot. Que descansats. Quina meravella. Quina calma… Aquell bo de Raimon ens tenia ben engalipats.
Car, fills meus, quin goig. I quina gràcia sàpiguer (i sapiguer’l enraonar perfectament) tot de sobte un nou idioma. I (més mèrit!) acabat d’empescar per gent estranyota — tan estranyota — gairebé d’un altre món — per descomptat llunàtica — però pitjor (o millor) que no pas això i tot: de més lluny i criminal, de molt més lluny i criminal. Pel cap baix de l’infern.
Valencià sia, doncs! I esperem que els alacantins decideixin d’una vegada d’instaurar (com els pertoca) l’idioma alacantí — així en sabrem un altre!
I ara ningú no tindrà excusa de no defensar l’idioma “propi”! Veurem com s’hi barallen i escamisen i hi despenen gros! I sobretot contra l’idioma invasor, aquell vil algaraví castelladre que ningú no entén… Encara que diguem-los que sí, és clar, que els entenem com déu mana. Així tothom content. (I part darrere els la fotem. Avesats rai.)
Ja no dic mai més no. No, ara sempre dic sí. Se m’ha acabat el patir. Foteu-me-les! Les entom totes.
Amb la proposició, ja em trob millor i tot. Una cançoneta del tira-peixet que em pren tot d’una, massa alegret…
I si ens vénen moros i cristians, amb déus i altres ostes, diguéssim: “I tant…! I tant!” Ja hi estem acostumats. Tres cents anys de castelladrisme, trenta o quaranta (o cinquanta, o seixanta, o setanta) anys de franquisme, i de monges i frares, i crists i mafumets, i extremuncions, i epístoles i pistoles…, ja no ens ve d’aquesta mica!
I bé, que s’hi estava, abans, xe! Dient que sí, i ensems pensant que no, o qualsevol altra fantasia més o menys eròtica. Ah, enyors dolcets, i tant!
Que fàcil és morir per uns ninots! I per uns gargots. Un mafumet pallasset, i per això ens hem de llençar a les escombraries…? Hum, potser me n’estalviaré. Espereu-m’hi un altre dia, ca? Dient ara que sí — és clar, sempre sí — i quedant-me a l’hortet i a la biblioteca de casa. A tall d’un altre Voltaire, el meu profeta (d’amagat!). Ep, i ja us ho fareu. Sempre guanyem els mateixos. Els qui no perdem. (Sobretot la vida, és clar. I el seny.)
Que fàcil és morir-hi. I també per les altres ninotades…
La llengua…? La de les dones de cua de cabreta, diu en Roig.
La pàtria… La nació… El que més…? Ah, sí, els diners… Els diners, els diners. Els diners.
Tota la merdegadeta que ens vomiten d’e-panna i per les armes i la creu (i ara novament el turbant), diguéssim que sí, i que i tant. Mes no me’n crec ni molla. Ni molleta.
Llors — no pas llords, molt nets — llors filibusters cleptòfobs lluitaren anys i panys tots aquests anys de terrorista ocupació borbònica. I què. Encara hi som. El dia que s’haurà acabada de podrir — car tot es podreix, adu les ocupacions borbòniques — i serem independents, honorarem la memòria dels gran caiguts per la nostra llibertat. I au, anirem fent. Dient que sí als nous anticors… Els qui pels diners — dient-ne al·lah o pepet i qui sap quin altre nom d’un déu o altre — ens voldran omplir el cap de femtoses nocions — perquè ens hi barallem i morim — i, morint, definitivament desaparesquem — a aqueixos els direm: I tant, que sí… (Perquè no tenim amb què altre defensar’ns que amb el sí del jonc. El no del roure fins ara ens ha anat desarrelant…) Som molt putes — en el bon sentit. I continuarem pensant que llur déus i ostes no són altre que ridículs ninots de mefític pet.
Personalment, és conegut, sóc tiberí. És una “religió”, la tiberina, que diu que déu només serà fet el dia que l’humanitat — o substitut — el faço. Per això vivim, per això hi ha res: per a la construcció de déu, és a dir, per a l’harmonia última. És molt bonic, el que crec. Molt més bonic que tant d’odi i d’enveja i d’escarransiment disfressats de devocions. Els tiberins diem: Tot el que és viu s’uneix per a fer’s déu, és a dir, tothom hi cap, els llors i esguerrats, i els “purs” de gàlib i color.
No he vist mai els milions i milions i milions d’ateus — a la Xina mateixa som munió-munió — sortir ensems en voludes, en marabuntes tanoco-fanoques a cremar aqueix ni aquell templet de ninot enlairat… Massa seny tenim. Direm que sí, i fotrem la nostra. Tots aqueixos templets, memorials de la criminal badoqueria. De pecs enfaldillats qui, inspirats pels culs dels bocs, orxegaven amb deleteris fums de deliri, que llavors d’altris de tan pecs i desesperats trobaven tindre un cert cara-i-ullsament misteriós. I tant.
La secta mora d’ara només imitant — una mica retardats, com sempre, com en tot — els crims de la secta cristiana d’adés — tota aquella cobejança assassina d’inquisicions, predicaments, conversions, colonitzacions, croades… La mateixa merda amb símbols lleugerament diferents.
Sí, sí, hò, i tant. Guaitant la fauna defraudada fotent el paperet de boig descordat. Tot gàlib de capdecony destralejant a tort i a dret. Flist-flast, pengim-penjam, patim-patam, catric-catrac, patapum-patapam…
I els voltairians, ai, els tiberins, nosaltres, rient dessota el nas… Encara no s’acaben d’esbravar…? Valencians, castelladres, nacionals, moros, cristians… Ridícula prehistòria!
Quan s’acàbon de podrir, ja me n’adonaré. Mentrestant, sí, sí, hò, i tant.
Això que es diu “Cavernícoles” (del sis de gener d’enguany) ho prenc d’en Joan Marí, de qui els articles al Diari de Balears són d’allò milloret. Pel fet que ho diu molt millor que no en fóra jo mai capaç, i sense insultar ningú — a diferència del que jo faria, pobre reprimit acollonit de manguis, qui mai se’n sap estar — més val que ho posi, i ho sotscrigui humilment.
—————————————
Cavernícoles (article d’en Joan Marí)
Xenòfob, parafeixista, inquisitorial, ranci, obscurantista, irracional, ultradretà, paranoide, intolerant, exterminador, demolidor, demagog, virulent, intransigent, repressor, nazi, ahistòric, nacionalcatòlic, intimidatori, predemocràtic, revengista, reaccionari, vehement, violent, autoritari, rudimentari, populista, provocador... Se’n poden afegir molts més d’adjectius i de sinònims per referir-nos al ‘blaverisme’ i faríem curts. A aquest moviment feixista i anticultural basat en la negació de la raó li correspon també la paternitat de les bombes contra Joan Fuster, Sanchis Guarner i la Universitat de València, de la crema pública de llibres, de les reiterades agressions contra la Llibreria Tres i Quatre, de l’eliminació de tots els autors en llengua catalana no nascuts al País Valencià en el material curricular docent, i de l’assassinat el 1993 de l’independentista Guillem Agulló, entre d’altres bestieses. Convindreu que és un trist patrimoni del feixisme sociològic que el PP ha acabat assumint sense cap vergonya, negant el dret de la societat valenciana a una vida democràticament sanejada. Fins aquí cap novetat: del PP ens sorprendria el contrari. Idò bé, qui ens havia de dir que l’any 2005 el Partit Socialista del País Valencià-PSOE de Joan Ignasi Pla i de Zapatero passaria a la història política de l’Europa occidental com un partit que accepta que el nou Estatut valencià defineixi la llengua catalana al seu territori com a ‘idioma valencià’, una denominació lingüísticament secessionista? I s’ha de repetir fins al final: la lluita contra la llengua catalana és un dels pals de paller de la demagògia blavera. El PSPV-PSOE ha acabat assumint l’esmentat patrimoni de negació democràtica i comparteix sense vergonya la caverna amb el PP: Pla arribarà a ser un homo sapiens d’aquí a mig milió d’anys (amb una mica de sort).
——————————————
Ara diré el que no pens. El pens és el que hi diu en Marí — per això ho fic. Però també podria pensar el que no pens. Car re no és cent per cent estable ni segur. (Sóc una construcció qui construeix pensaments, i ocasionalment adu pensades.) I perquè ara pensi quelcom no vol dir que no podria pensar el contrari. Etc.
Això dic: Diguéssim sí. Sí, sempre sí. A tot. Que descansats. Quina meravella. Quina calma… Aquell bo de Raimon ens tenia ben engalipats.
Car, fills meus, quin goig. I quina gràcia sàpiguer (i sapiguer’l enraonar perfectament) tot de sobte un nou idioma. I (més mèrit!) acabat d’empescar per gent estranyota — tan estranyota — gairebé d’un altre món — per descomptat llunàtica — però pitjor (o millor) que no pas això i tot: de més lluny i criminal, de molt més lluny i criminal. Pel cap baix de l’infern.
Valencià sia, doncs! I esperem que els alacantins decideixin d’una vegada d’instaurar (com els pertoca) l’idioma alacantí — així en sabrem un altre!
I ara ningú no tindrà excusa de no defensar l’idioma “propi”! Veurem com s’hi barallen i escamisen i hi despenen gros! I sobretot contra l’idioma invasor, aquell vil algaraví castelladre que ningú no entén… Encara que diguem-los que sí, és clar, que els entenem com déu mana. Així tothom content. (I part darrere els la fotem. Avesats rai.)
Ja no dic mai més no. No, ara sempre dic sí. Se m’ha acabat el patir. Foteu-me-les! Les entom totes.
Amb la proposició, ja em trob millor i tot. Una cançoneta del tira-peixet que em pren tot d’una, massa alegret…
“Ai, xiquets, per a calmar’ns d’aquest desfici
Adonem-nos al fornici.
Per apaivagar l’angoixa,
lliurem-ns-e a la disbauxa més broixa.
Que menjaó de tant de neguit
L’apago el vit més florit.
Digem sí a tota hora,
Parem els traus a la fitora.”
I si ens vénen moros i cristians, amb déus i altres ostes, diguéssim: “I tant…! I tant!” Ja hi estem acostumats. Tres cents anys de castelladrisme, trenta o quaranta (o cinquanta, o seixanta, o setanta) anys de franquisme, i de monges i frares, i crists i mafumets, i extremuncions, i epístoles i pistoles…, ja no ens ve d’aquesta mica!
I bé, que s’hi estava, abans, xe! Dient que sí, i ensems pensant que no, o qualsevol altra fantasia més o menys eròtica. Ah, enyors dolcets, i tant!
Que fàcil és morir per uns ninots! I per uns gargots. Un mafumet pallasset, i per això ens hem de llençar a les escombraries…? Hum, potser me n’estalviaré. Espereu-m’hi un altre dia, ca? Dient ara que sí — és clar, sempre sí — i quedant-me a l’hortet i a la biblioteca de casa. A tall d’un altre Voltaire, el meu profeta (d’amagat!). Ep, i ja us ho fareu. Sempre guanyem els mateixos. Els qui no perdem. (Sobretot la vida, és clar. I el seny.)
Que fàcil és morir-hi. I també per les altres ninotades…
La llengua…? La de les dones de cua de cabreta, diu en Roig.
La pàtria… La nació… El que més…? Ah, sí, els diners… Els diners, els diners. Els diners.
Nació només n’hi ha una — Catalunya!
Som una pàtria idònia — Catalònia!
Tota la merdegadeta que ens vomiten d’e-panna i per les armes i la creu (i ara novament el turbant), diguéssim que sí, i que i tant. Mes no me’n crec ni molla. Ni molleta.
Llors — no pas llords, molt nets — llors filibusters cleptòfobs lluitaren anys i panys tots aquests anys de terrorista ocupació borbònica. I què. Encara hi som. El dia que s’haurà acabada de podrir — car tot es podreix, adu les ocupacions borbòniques — i serem independents, honorarem la memòria dels gran caiguts per la nostra llibertat. I au, anirem fent. Dient que sí als nous anticors… Els qui pels diners — dient-ne al·lah o pepet i qui sap quin altre nom d’un déu o altre — ens voldran omplir el cap de femtoses nocions — perquè ens hi barallem i morim — i, morint, definitivament desaparesquem — a aqueixos els direm: I tant, que sí… (Perquè no tenim amb què altre defensar’ns que amb el sí del jonc. El no del roure fins ara ens ha anat desarrelant…) Som molt putes — en el bon sentit. I continuarem pensant que llur déus i ostes no són altre que ridículs ninots de mefític pet.
Personalment, és conegut, sóc tiberí. És una “religió”, la tiberina, que diu que déu només serà fet el dia que l’humanitat — o substitut — el faço. Per això vivim, per això hi ha res: per a la construcció de déu, és a dir, per a l’harmonia última. És molt bonic, el que crec. Molt més bonic que tant d’odi i d’enveja i d’escarransiment disfressats de devocions. Els tiberins diem: Tot el que és viu s’uneix per a fer’s déu, és a dir, tothom hi cap, els llors i esguerrats, i els “purs” de gàlib i color.
No he vist mai els milions i milions i milions d’ateus — a la Xina mateixa som munió-munió — sortir ensems en voludes, en marabuntes tanoco-fanoques a cremar aqueix ni aquell templet de ninot enlairat… Massa seny tenim. Direm que sí, i fotrem la nostra. Tots aqueixos templets, memorials de la criminal badoqueria. De pecs enfaldillats qui, inspirats pels culs dels bocs, orxegaven amb deleteris fums de deliri, que llavors d’altris de tan pecs i desesperats trobaven tindre un cert cara-i-ullsament misteriós. I tant.
La secta mora d’ara només imitant — una mica retardats, com sempre, com en tot — els crims de la secta cristiana d’adés — tota aquella cobejança assassina d’inquisicions, predicaments, conversions, colonitzacions, croades… La mateixa merda amb símbols lleugerament diferents.
Sí, sí, hò, i tant. Guaitant la fauna defraudada fotent el paperet de boig descordat. Tot gàlib de capdecony destralejant a tort i a dret. Flist-flast, pengim-penjam, patim-patam, catric-catrac, patapum-patapam…
I els voltairians, ai, els tiberins, nosaltres, rient dessota el nas… Encara no s’acaben d’esbravar…? Valencians, castelladres, nacionals, moros, cristians… Ridícula prehistòria!
Quan s’acàbon de podrir, ja me n’adonaré. Mentrestant, sí, sí, hò, i tant.
dimarts
Disculpes a doll...
Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó. (5) |
dilluns
eines de seducció
condemnats |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi
lletget:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../