The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dissabte

No, home,no.

No, home,no.


“Això dels polítics…” — va fer, brandant el cap, com qui ho acomiada tot, desesmadament, com qui diu ja en tinc prou, que se’n vagin a la merda, “això dels polítics, refotre, vós! No hi entenc pas res!

—Té raó — li vaig dir — jo tampoc! Car, darrerement, quina desil·lusió, oi? Aquesta ens mancava. Veure com ens tracta tothom. Com si els catalans no fóssim persones!

—Mentre hi havia la dreta botiflera pujolista ja sabíem que no hi havia res a fer — van estintolar els franquistes! Vostè s’imagina? Van estintolar els franquistes…! Aquesta és massa grossa! Van estintolar els franquistes, els qui mentrestant desmantellaven, escuixaven, escamaven, esbraçaven, escollaven, esventregaven, escorxaven… la darrera generació encara amb memòria!

—Car, com prou veu, tota la cagarrineta qui puja ara no hi entenen re de re. Els diaris i els mitjans botiflers els tracten com si també fossin espagacagamerdanyols. Que la polifia nafional, que l’equip-oh! nafional, que la prinfipessssa… Què collons de prinfipessssa! No hi ha cap català qui no sigo republicà! Home, cap català qui no sigo dreta botiflera, però això ja no és un català, és un botifler, un enyorat del franquisme. Hà, i adu els fan dir de “nacionalistes” als botiflers provincians del pujolisme…! S’ho aesma…? Recodonys-recodonys! I als nacionalistes furibunds del franquisme desbocat i assassí en diuen què…? Ho troben normal…! Normal que els prenguin cada dret — el de l’autodeterminació dels pobles — el de l’educació amb la pròpia llengua, no amb la de l’ocupant armat — el de púguer tindre un exèrcit defensiu propi, i equips representatius esportius propis…, tot allò, cada puta dret el tenim trepitjat, i ells ni cas, puta canalla mesella, cada dret per mínim que sigui, cada dret que cada humà hom el suposa amb dret a tindre… fet malbé…! Ja ens els han enverinats a fons, ja! Trenta anys d’enverinament continu!

—Dreta botiflera de merda — aquesta és la pitjor coltellada que ens has endinyada — aquesta és la pijor que ens has endinyada aqueixos darrers tres cents anys — encara més: aquesta és la pitjor que ens has etzibada d’ençà de Casp!

—Vostè s’imagina la traïció a Catalunya? I a tota Catalònia? Ja se’ns han menjats els valencians i els mallorquins, ja ens els estan paint, cada dia més càusticament corromputs… Orxeguem-hi tots! I, a parar compte, ja ho veiem, d’allí ja no els en desatllotja ni déu, els infectats franquistes. Només en deixaran la merda, tot ben cagadet — en pot veure una mostra si hi viatja — ja veu el futur, tot una immensa palterada — ha vista la destrucció total del paisatge…? — paradís ara del turista més grofollut — només merda hi romandrà, només merda a arroplegar el dia de l’apocalipsi, quan gràcies a déu ja ens morirem tots — nosaltres els mossegats i els malratats — i el rat rabiós qui ens ha mossegat i ens ha ratat, la tragitívola catèrvola franquista qui mana pertot arreu.

—Dreta rata! Dreta rata de caldéu! Fou la dreta botiflera pujolista la qui va ficar aquelles rates pestilents a València i a Mallorca. La dreta botiflera qui estintolà el franquisme. És clar que… La dreta sempre ha estada botiflera… — què hi podíem esperar — sentia vostè parlar aquell merdós Pujol… — sempre fotent propaganda a l’enemic, a l’ecspagacagamerdol, i sempre tan beat, amb la merda de les verges… — la merdeneta de Montserrat, la purgueta de Núria, la verga del forat del cul… Semblava un altre franquet — una mica més innocu, és clar — no crec mai que hagués assassinat a sang freda tants de mil·lers i mil·lers i mil·lers de persones…, però tant-se val, l’esclavatge està servit — “si són servits…”, amb aquella veueta de lacai garneu — oi que ja el veu? — titella inic, amb els mateixos tics franquistes del cambrer espagacaganyol, molt religiós i molt patriòtic i molt ignorant… I fotent’s-e la vida impossible. Donant suport als franquistes en cada nova mesura repressora que encara tenen la barra d’anar lliurar’ns (impunement! — en llurs jutjats llardonats de feixistes, com si cada dia ens tornessin a guanyar la mateixa puta merda de guerra del 36!).

—Ací som, doncs, així estem. Una feineta de trenta anys — no solament més esclaus que fa trenta anys, ara amb menys d’horitzons de llibertat. No solament esclaus dels rics, com sempre — ara esclaus dels castelladres i llur sistema de repressió inquisitorial inarrencable.

—Ves, cal deixar-les per impossibles — aqueixes dretes sanguinàries — només pensen a congriar capital — la resta punyetes, prou els coneixem… “Porteu’s-ens turistes, que ja els donarem xarnegades a doll… Per això ens recolzem a la barana del circ a l’arena del qual el franquistes continuen d’assassinar els independentistes, l’única gent qui al món s’ho val.” Els veu parlar a la televisió? Això és el que diuen, si s’hi fixa.

—Ara, fa un parell d’anys…, quan al capdavall les esquerres pujaren al poder a Catalunya, quina il·lusió — sí, tornà l’il·lusió…! “Al capdavall!” — cridàvem pels carrers — “Prou n’era la puta hora! Ja hi som! Ara agranarem! Tant de patir, tants de caiguts per la llibertat…! — Si els fos dat de veure el dia gloriós d’avui! Les esquerres al poder. La gent decent al poder! La merda botiflera i missaire i sanguinària a la merda, tancada amb pany i clau al canfelip on pertanyen, d’on no haurien mai de treure el nas entecós.
—Tots ens pensàvem que la cosa aniria de pressa, ara — s’han acabat els botiflers — ara recobrarem les llibertats… Home, ja sabíem que part de les esquerres és sucursalista, però ens pensàvem que els polítics catalans sabrien com manejar’ls, són els sucursalistes gentota molt babau; només cal que els donos una mica de flamenc i merdegades per l’estil — folklòrics, moros, i au.
—Mes, de seguida, amb què ens surt el Maragall, amb: que vol fer una Espagagardamerdagardanya gran. Dic: “What! Quin desengany!” Per això vaig comença a parlar de "gallina", pensava que s’havia cagat… No, no fotéssim cagarel·la, cal reconèixer…, és un home molt més ferm que cap Pujola — que milions de Pujoles: púrria botiflera, xurriburri enxarneguit. Em sembla que emmerdarà prou la cosa per què Catalunya avenci cap a les llibertats. Uns bons passets ja hem fets. Res espectacular, estosseguets cap a l’aire net de l’independència… Ara, home, això de l’Espamerdegadanyada grossa…! Tret que no sigo un teló de fum, rere el qual l’esquerra alliberadora catalanista (l’única que hi ha, no hi ha dreta catalanista; només hi ha dreta botiflera, qui ens vol sempre esclaus, i negociants amb la mitja rialleta, i servei llepaculaire als turistes de merda. Cada turista li hauríem de fotre una puntada al cul; això del viure del turisme és d’esclau), doncs, dic, tret que no sigo un teló de fum rere el qual avençar cap a les llibertats, no entenc això de l’Esmerdanya boterudament gegantina. Tret que, com li dic, no és que tiro papabenets als sucursalistes bavosos qui té empudegant pel partit — el morfilla i la mare qui la parir i els altres xoliços…

—Jo que li diria… No, home, no, gallina, cloqueges d’etívoc. L’Espagacagamerdanya la volem com sempre — esbarriada, esgarriada, miserablement negligible i esclava dels cacics i dels tupins, i de les seues xarones supersticions. Allò de grossa…, no era justament el que deia que volia aquell repugnant assassí ridícul, el dretà i molt religiós Franco…?


Vam sentir una sorollada. Em va dir: “Ah, ara arriba l’autobús.” I em va deixar amb la brillant exposició mig penjada.


divendres

Tres pusil·lànims sense suc ni bruc


Tres pusil·lànims sense suc ni bruc, el Pikete d'Execufion, el Franfifko Kamps de la Mort, i es Mates de Torcar's so Cul, s'han trobats en reunió. Em sembla que això és que no han dit...




P: —Sum-hi, dons, cum deia aquell.

K: —Xe, qui, xe...? Lo kardijo Franqüelo, lo líder de lo món occidental Asnarekho...?

P: —Ca! L'Stalin, cullons.

M: —Ah, sí, que vosatros abans sou un de s'aquells...

P: —Què vos dir...?

M: —Bam-us, un so kumunisticarro...

P: —Imbecil·lilitats de juventut... Ara numés anem per imbecil·litats de vell, ha-ha-hà!

M: — Homo, s'homo, de vei, no pas tant..., encara mos queda prou cordera capitana, com deim els castellanejans de proa...

K: —És que xe, els xe, els teòrics castejanegencs de la mesete, és que xe, els deu provar els aires llauraors i les cagaetes de corder, sigui com es sigui, que al remat són, xe, grans pensaors, xe, millors que els teòrics russos, tan totalitzaors...

M: —O que sos s'alemains, que ja mos los ses coneixematomatem...

P: —Què mana...?

M: —Mos se'ns has comparatadaratarades ses majors parts de ses illes, prest els sos ses s'illencs no tindrem on s'anar a cagar, ha-ha-ha... Cap porció de predi on anar a cavar sos ses es sa so forat per a ficar es so sa sip sop sup cadaverositatitatemotamotamotós, vui dir, lo mort.

K: — Xe, sens dubte, des de lloc, xe... Sens embarg, serie necessari abordar la qüestió que es fa tard i les figues olen, com deia aquell...

P: — L'Stalin. No futem, tu també, i d'amagat, que veig que també lu cites tan suvin!

K: —No, déus no lo querri, l'Stalinekho, jamai, xe. Citave un atre gran pensaor de la mesete, xe, lo Franfifko Fufú de las Fafifufolias.

P: —Ni puta, ja me l'apuntaré pel llegir-me-lu...

K: —Xe, no és cap meló, no. És un pensaor ekhpanó d'aquells d'alta albúrnia... Diu que ekhpanah encare ha de ser més xe, més rica i plena que l'esfere terre, que per açò prompte no hi cabrà, xe, i que per açò serà necessari l'exterminafion de tanto de xino, i encare masse poc, serà necessari l'eixamplafificafion del planete...

P: —Cullons, s'hu foten difícil...

M: —Has de comptaretaretararar amb sa s'ingeniositat des poble s'ekhpanó... Es millor de la constel·lació i befindàrio... Una idea fóra es sa so metà-no, que me sa sembla que es un sa so si se som sum..., vui dir, un es gas molt s'abundant a sa natura.

P: —El metà, eh? És una idea... Umpliemplenegar el centre de la terra de pets perquè, abans nu foti un pet, s'influ fins a límits extraterritorials on els emigrants d'altres deserts i pedregosos guarets no hi càpigun ni hi puguin càpiguer, perquè això dels emigrants diul·leix les essències pàtries de l'ekhpanositat més enrancida i morcadoli, vull dir, mocaduroli de lleterada antiga...

K: —No, però des de lloc, ara que som en lo cotar-ro, xe, ab els guarrets i els ecs-erosos i ab xent que no hi caben, parlem de l'exterminafion dels catalans. Xe, que per açò som reunits.

M: —Té raó, que a ets ekhpanós ja els puja sa mosca as nas, amb tanta merda de resistència i de sa tirania des catalanostifafaquirosos que se volen apropiapinquar ses altres terres des s'ekhpanós tan trebaiadors.

P: —És veritat que cum va dir l'Stalin els catalani sonni avariciusi i gulafri i vuleni invadire tutti li terri dels veïni i robar-li lu que guanyin i impusar-lis luri llengüi i ucupar-lis militarimenticati i nu permetrer-lis gens de representacionni al món i tantusti piulin garrutadi...

K: —Açò digué l'Stalinekho? Xe, pos pensae que ho havie dit lo Danté.

M: —Sí, sí, lo so si sa Dantesc-oh ho va dir, i ho van dir tots sos grans pensadors s'ekhpanolescs d'ekhpanolesques, s'és clar!

P: —Hu ha dit tuthom, els catalans són una merda. La generalitat una merdalitat, Barcelona una merdalona, el Gaudí un merdaulí, els sardanistes uns merdaulistes, la mureneta una merdauleta... Dea de davall a dadalt de la seva escarransida merdegosa udiosa geugrafia, Catalunya una merdalunya... Uh, que content que un terra-mutoritzat nu l'enviés tota runa a la merda definitiva...!

K: —Si l'inxeni ekhpanó pogués inventar, xe... Una bomba sense radioactibidaf...

M: —Aquesta està sa si ben pensada! Sense ets sots suts sats catalans, tots vivíem millor.

K: —Com como quan ab en Franqüelo...

M: —Essacte!

P: —Càgum déu, clavada!

K: —Pos si tots estem entendiguts, què pactem...?

M: —No cal pas es sa sip sop sup pacterejametematectar res... Tot segueix com s'abans... La via recta i as sa sel sol sul..., vui dir, la via recta i cap as recte, ha-hà!

P: —Doncs apa nois!

M: —Mos abaixatomatematem sos calçotets i amunt, a enfilar-mos...

K: —Mos, mos. Xe, mos-mos! La bava em cau.

P: —Òndia, i a mi.

M: —No, a mi, a mi... Franfifka, per tes galtes patesc; ànim, Pikete, gens no te resistesc!

K: —Mos-mos...

P: —Mos!

M: —Mos-mos!

K: —Mos-mos, manxa, manxa, xe, por di-os i por los cagaigudos, i por la pa, i por la pa, i por la pa, tri, i por la pu, i por la pu, i por la pu, ta, i por la pu...

P: —Mos...

M: —Mos-mos-mos...

K: —I la pu..., tre...

M: —Mò...

P: —Mm...

K: —...facfion!

P, M, i K: —Aaaahhh...!




dimecres

No, but where the fuck are our human rights?

No, but where the fuck are our human rights?



Every spic and frog can enjoy his usurped rights even in the middle of our smallest towns (hey, like they bloody own the place.)

And yet, we, the Catalonian people, even at home (let alone far from home,) are systematically denied the most basic human rights. We are even persecuted by the frog and spic powers-that-be whenever we dare demand our human rights. Priests, cops, soldiers, judges... (the whole totalitarian state machinery) is exclusively geared to thwart our rightful aspirations of equality of rights for every nation. The Catalonian people, at Eivissa, at Alacant, at Perpinyà..., have no rights to speak of. The Catalonian language treated as another dog turd to get rid of the sooner the better. Our customs, our judiciary system ignored, or penalized; our moneys robbed; our children poisoned by the totalitarian creed...

Why everywhere the long-dated blatant injustice...? No, but why the fucking discrimination...? We want to know, ok?

The constant pitiless murders. Catalonians are dying because even the more common foods and chemicals and drugs are labeled in foreign spic and frog words, never in our own. Why are we targeted for annihilation...? How to understand so much barbaric invader — whimsical, confusing, illiterate...? And idly prattling, mincing and menacing like damned effete executioners...? Pusillanimous wusses without juices or uses, the hell with them! Pushing out at us their shitty tongues while pulling out, tearing off with bloody nickel-plated pliers and whatnot those of our children so that they be muted forever. Cruel creeps, crushing our being only to inflate their own.

Why them favored with extra-rights and why all manner of wrongs foisted onto us...? Three hundred years of the same extortionate shit. We want only our rights. We want only what the oppressor already's got.

Why have they (the frenzied, sanguinary invaders) their paltry culture taught forcefully at our schools, but we (if we ever happen to find ourselves in their stinking lairs) are always treated as non-entities, always refused our rights to be taught (also in their robber capitals) in our own language and according to our own ways, uses, jurisprudence and high quality...?

"Que nosaltres no som de déu o què?" Are we not in the same league as human beings..., or what gives...?

Come on, world, let's curb the creeps once and for all, help us to beat the greedy foreign totalitarian filthy devils out!

We want the same human rights they enjoy or bust! Enough!

dilluns

Es-zènic Raure-hi


Es-zènic Raure-hi


Rac vil
Rac rou
Rac vil rou.
Al Sol de l’òbit fos,
Rac re.

Rac re
Rac rou
Rac vil re.
Pel Sol de l’òbit fes,
Rac rou.

Rac òbit
Rac vil
Rac vil òbit.
En Foc final de fus,
Rac roure.


divendres

Boicot al pixum anticatalà. “—Qui beu “cava” la tomba es cava.”

Boicot al pixum anticatalà. “—Qui beu “cava” la tomba es cava.”


Er caba” [el “cava”, en cagalà, és a dir, en pseudocatalà] és un pixum castelladregot — ho ha dit el mateix cap [un paio repel·lent qui duu el nom repel·lent de Rakh, kh, kh, kh… (vomitada)], el mateix cap, dic, del partit més feixista dels dos de can xarnec — els dos en són, de feixistes (feixisme és nacionalisme d’estat, i l’únic que saben fotre aquells dos partits de feixistes és fer nacionalisme de llur estat feixista, un estat qui ens nega l’existència), però el més feixista dels dos, l’ultrafeixista, el seu cap ho ha dit: “er caba és un vi-(no!) més ekhpannoloh que la puta de di-os!” — (…di-os…? hum…, llur déu és un doble os…? Doncs sí que tenen ànima de gos — o és la fam avial que no se la poden treure del damunt després de segles i segles vivint només de robar i tot!”) — en tot cas, el tros de merda feixista té tota la raó.

Els catalans hem de boicotar aquell pixum castelladrot. —Qui beu cava la tomba es cava!

Tan infecte és aquell no-xampany! Quan es deia “xampany” (únic nom català per aquella mena de vi amb bombolles) i era català, era bo… Ara que es diu i es viu en xarnec, “er caba” és dolent i fastigós, i qui el beu la tomba es cava.

Els catalans haurem de trobar amb quin altre vinet trincar cada vegada que cap Carreró Blancó o qualsevol altre Carreró…, un de groguet o grogó, o blavet o blavó, o rosadet o rosó… Qualsevol Carreró d’aquells puja volant…

O cada camí que un altre Francó es mor.

Va arribar el Francó al cel (i qui vol doncs ara anar al cel, si al cel hi van assegurats els més sanguinaris dictadors…? Quina pudor de corromput i de sangassa, ecs! Aviat hi rebran el Pinotxet del nas corcat, i més tard també hi hauran de fotre lloc — pels serveis a la pàtria feixista — per al seu ridícul propagandista privat, amb nom de cambrer i amb la mateixa cul-de-bellugamenta i buida arrogància de presumidet i alcavot, el covard Garçó, qui volia fer veure que volia ficar’l a la presó, dementre que tots els feixistes assassins, com el Serrà Súnyer, el Fraga, el Milanos, i tant de generalot i funcionari culpable de milions de morts se li anaven morint de vells pel costat…), ascendí el podrit Francó al cel, doncs, i s’hi va trobar amb el Carreró… Tot esparverat el Francó li va dir: “Collons, Carreró, ja t’han fotut sant…? Això és sant sobtat a collons, com aquell pàmfil antiafricà, el Vol-til·la…?” Diu el Carreró: “Collons, per què ho dius, datpelcul…? De qui te’n fots…?” Diu el Francó: “Me’n fot pas de ningú, menjamerda. T’ho dic perquè veig que ja portes la… com se’n diu, el gambuix, la coroneta, el nimbe…, l’aurèola dels sants i sagrats i consagrats al capdamunt del suc, redéu!” Diu el Carreró: “Merdós malmomificat, que no ho veus que això encara és el volant del cotxe amb què l’Exèrcit Totbasc d’Alliberament em va fer saltar…?

Els catalans hauríem d’inventar enjorn qualque vinet bo de debò que li tornem a púguer dir amb el nom molt comcal de xampany, perquè em fa que d’ací no pas gaire ens caldrà trincar i trincar, i trincar de ferm.

Som-hi. El fat ho vulgui… Vinyets i vinyòvols i vinyaters i vinaters i bons vi-faedors pas que ens manquen… I alliberats de la tutela feixista dels feixistes els faríem molt millors, i al món civilitzat ens els demanarien, i ja no hauríem de fer aqueixos pixums on els xarnecs tant s’amorren i s’hi agraden, car altrament per què amenaçarien de boicotar’ls…? Només en beuen ells — ep, i els quatre catalans enverinats de sempre.

Au, doncs, a trenar mocs a un altre cantó, badocs.

dilluns

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (PP.CC.)


Avui i cada dia, manoi!

_______________________


DISCURS D'EN XIRINACS EL PASSAT 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA, CATALÒNIA)

Transcripció dels discurs de Lluís Maria Xirinacs l'11 de Setembre de 2002 pel qual la justícia espanyola el vol empresonar. Per la llibertat d'expressió: LLIBERTAT PER A EN XIRINACS! LLIBERTAT PEL POBLE CATALÀ!!

"Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (PP.CC.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa
de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les
terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el
Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de
terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre
escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a
mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més
poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar
els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri,
municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble."

____________________

Cada català al món es diu Xirinacs. Quan els torturaires terroristes el torturen ens torturen...!

Atureu de torturar el poble català!

Visca Catalònia lliure, visca Catalunya lliure, visquen els Països Catalans lliures!

Fora la merda terrorista ekhpanola, fora la merda torturaire castelladra, fora per sempre, nuls anul.lats!


dissabte

“Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…”

Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…

Això us diu el pobre pigobranquiat…, un altre dels tovets mol·luscs qui sota l’invocació de la deessa oceànica Na Doris voltem les costes del món.

Homenets de déu, tanta de cruel pallassada! Que tant d’anar de bateig per aquests mons dels déus a batejar-hi monstres no pas terrícoles…, si ensems desdenyeu molt sobergament i malalta de batejar’ns a naltres, qui ens teniu a tocar…!

Si us trobàveu cap bunyolet d’hidrogen, d’oxigen, de carboni… a la Lluna, a Mart o a cap asteroide distret, hi pujàveu escopetejats, amb els sacres pixats que llenceu als ulls dels infants en les vostres abstruses i estruces cerimònies de vudú…, a batejar’ls d’espetec, no fos cas que es morissin i acabessin als llimbs per a l’eternitat.

I ens teniu a naltres al costat vostre, bramant, belant, mugint, xerrotejant…, i no ens en feu cap cas!

Tenim cara i ulls i som sovint molt més intel·ligents que molts dels monstres humans qui bategeu per tal que entrin sense entrebancs al paradís. I naltres doncs…! Els bous, els xais, els cavalls… qui assassineu constantment sense ni demanar’ns perdó…! I naltres doncs…! No hi pintem re…?

Us trobàveu un broma — un broma o corc marí és un teredo (en llatí, perforaire) qui corca la fusta dels vaixells — (d’ací ve el nom català broma de malgust, “malparit de broma!” s’ha tornat “malparida broma!”) (“Great piddock, what a nasty joke!”) I quina broma més lletja i fastigosa que bategéssiu els bromes llunàtics i marcians, però alhora féssiu tots els possibles per a fer malbé els nostres coterraqüis. Volem tindre tants de drets els bromes marcians com els murcians!

Tanta d’estrafolleria! Bategeu cada afoll qui us trobeu pel camí… i, entost d’això, al contrari, cada exemplar magnífic d’altra espècie — com aquell català immortal en Floc de Neu! — que déu l’empari, oi!

Sóc un pigobranquiat molt melangiosament emprenyat, molt iradament desencantat. Per què tanta de discriminació! On són els nostres drets…? Per què valtres una ànima amb els tots els uts i ets, i naltres merda al sarró…?

On és la justícia divina…? Tot és una ximpleria de muntatge obtús.

Com si naltres potser no fóssim de déu, capdeconys. Només valtres en sou…! Us ho foteu ja tot massa rodó i mastegat, maleïts golafres, que no…?

I parlant de pigobranquiat — on “pigo” vol dir cul, i “branquiat” es refereix a les ganyes per on respirem… — d’on que ací siguem, pobrets de naltres, raent tranquil·lament per aqueixes mars dels déus, amb les ganyetes al cul… De fet, tenim, voltant’ns-e el trau del cul, una roseta de ganyes molt bufona… D’on que en respirar respirem alhora tothora allò que diem molt perfumadament cagant… D’on em direu que tot el que dic és merdós rai, i doncs ni paga la pena escoltâ-ho, i que per això sol ja em mereixc d’anar de dret als llimbs si doncs no als orcs i tot… Mes no em direu pas així poc que tots els dogmes vostres no duen la mateixa arometa de sofre molt pudent…! I, com diu el savi N’Erasme, això rai, car tothom s’agrada dels propis pets... Cert tanmateix és que ningú a cap dels universos no pot concebre la baixíssima crueltat de negar la redempció — i fins i tot la simple tinença de cap animeta! — a tota altra bèstia del planeta faduc tret dels escarransidíssims humanoides, qui per tanta d’avarícia rosegaire es mereixen, al contrari, tots els turments ultratòmbics.

I ara que som a “pigo”, o cul.

Què me’n dieu dels pigodídims…? On “dídim” vol dir bessó encastat. D’on que parlem de bessons amb “pigos” rai. Els pigodídims són bessons units per la banda cefalotoràcica i amb dos parells de natges enlaire… Hum. Quan els bategeu, què en bategeu…, les natgeres, els caps…? I quantes de vegades, una…? Dues…? Quatre…?

Pitjor. Què me’n dieu dels pigòmels…? Els pigòmels són bessons encastats on el bessó amfitrió serva un bessó hoste o paràsit (paràsit per tal de parlar en metge) justament eixint-li del cul. Si allò que n’ix és amorf del tot, els bessons encastats es diuen pigoamorfs i… Això em deman: què en bategeu…? El generós bessó amfitrió, per descomptat…? Mes i el paràsit…? I la massa amorfa…? Val més una massa amorfa que un raor de costa, que un cargol de bardissa, que un conill de prat…? Que un poll, una puça, un helmint…?

I parlant de bessons encastats… Ço és, de monstres, com en diuen els metges, o de teratògens… Vejam els catadídims. Hi ha els pigòpags, units pel cul: doble bateig. Hi ha els isquiòpags, només per l’os bertran i el carpó: també doble bateig, és clar. Hi ha els dicèfals: dos caps, un cos. Doble bateig, cal suposar. Hi ha els dipròsups: dues cares en un sol cap i un sol cos. Hum, hum, hum… Dos cervells…? Cervell i mig…? Doncs, un bateig i mig…?

Més fàcil. Els anadídims. Un bateig i a córrer, a tot estrebar bateig i quart… Això val per als cefalòpags, fosos en la volta cranial… Els sincèfals, units per la cara (si per la cara i el pit, hom els anomena cefalotoracípags)… I els dípigues, un sol cap, dos culs, dos ormeigs de material cardaire, quatre potes…

Passem als ancatadídims. Doble bateig sense discussions per a la bona gent toracòpaga, omfalòpaga i raquípaga. Només junteta pel pit, o pel melic o per l’espinada damunt els lloms…

Podria semblar que me’n ric d’aquests monstrets del cor, mes no, qui això pensi la caga rodonet, me’n ric dels desvergonyits farsants (arrenca-rals dels més necessitats) qui els bategen a tort i a dret, i qui ara volen batejar monstres i aprenents de monstre per totes les galàxies, i en canvi ens maltracten a naltres, animalets molt més fets i drets, i ens tenen com si no existim. Molt convenient per a caçar’ns cruelment, per a torturar’ns amb totes les de la llei, per a sacrificar’ns amb riotes i d’altres misses, per a menjar’ns molt panxacontentament…

Tigres, ximpanzès, papagais, gats, gossos, ases, pigobranquiats…, protestem molt alçuradament i digna. Potser fóra hora — abans no sigui massa tard i ens hàgiu covardament despatxats del tot — com ja heu anihilat tant d’indefens coterraqüi — i ens hàgiu, doncs, anorreats, diem — no solament — dogmàticament i buida i sense cap solta ni volta — i a la bestreta! — de l’altre món — com ara — i amb quines credencials, ximplets de merda, tifes de caldéu? — qui sou valtres per a barra’ns el pas als déus…? — sinó doncs aitambé d’aquest món i tot, on tots hi som i hi raem fent-hi la viu-viu exactament com valtres — potser fóra hora, diem, per a certes reparacions ja massa triganeres…? Justícia ara! No és tant que vulguem els vostres ridículs bateigs com el respecte degut — degut de llonga data, recollons.

Com us ho farem compendre…? Tan fàcil que fóra només ficant-hi l’escrúpol bonhomiós d’una mica de bona fe.



dijous

Ara no me’n record què anava a dir…

Ara no me’n record què anava a dir…

Ah, sí, guaitant-me el dibuix de n’Al Brandtner [http://vilobit.blogspot.com/2005/10/al-brandtner-william-burroughs-henry.html], magnífic exorcisme artístic, dient que potser fóra més patriòtic allò que el paràsit no suggereix [no pas el teu sacrifici, doncs, ans el contrari]…

De l’acta a l’acte — de l’acta criminal del dictador qui declara guerra només per veure si ell i els seus amigots en treuen força nyapa [i els milers i milers de morts (literalment) que els bòmbon], a l’acte comcal del resistent [com adés l’exèrcit totbasc d’alliberament a l’ombra féu amb el carreró blancó, lloctinent de l’assassí sanguinari de molt merdosa memòria — i els seus encara manen! Increïble beneiteria dels morons!]…

Veig això d’en H.L. Mencken, que cap als anys trenta ja va profetitzar que: “As democracy is perfected, the office represents, more and more closely, the inner soul of the people. We move toward a lofty ideal. On some great and glorious day the plain folks of the land will reach their heart's desire at last, and the White House will be adorned by a downright moron.”

O: —A mesura que el joc democràtic [on el terrorisme de les “majories més ximples i cruels s’arrapa”] va afinant-se, el lloc presidencial va representant, com més anem millor, l’autèntica ànima del poble. Anem de dret a l’ideal més alt. Tost, en qualque jorn magnífic i gloriós, la gent pallussa del territori al capdavall hauran reeixit a obtindre llur més gruat desig, i aleshores la Casa Blanca serà adornada amb un perfecte beneit del cabàs.”

Amb un moró, diu, és a dir, algú amb el quocient intel·lectual d’un escarràs mocós de retardat mental. Tret que ara els americans encara han fet millor, i tenen un president amb el quocient intel·lectual d’un cagalló pudent de gos. [A turd’s IQ.]

Puntualitza en Mencken que democràcia en territoris adients no és pas mala idea, només ho és en amalgames perilloses. “The larger the mob, the harder the test. In small areas, before small electorates, a first-rate man occasionally fights his way through, carrying even the mob with him by force of his personality. But when the field is nationwide, and the fight must be waged chiefly at second and third hand, and the force of personality cannot so readily make itself felt, then all the odds are on the man who is, intrinsically, the most devious and mediocre — the man who can most easily adeptly disperse the notion that his mind is a virtual vacuum. The Presidency tends, year by year, to go to such men.”

—Com més grossa la púrria més difícil la tria. En territoris petits, davant electorats petits, de tant en tant un candidat de primera categoria lluita per arribar primer, alhora portant rere seu, per la força de la seua personalitat, el gros de la púrria. Mes quan el camp s’eixampla per a abastar estats sencers i la baralla no és directa sinó de segona i de tercera mà, i la força de la personalitat no es pot fer sentir directament, aleshores doncs qui duu les de guanyar és aquell qui d’entre tots és el més malparit i carallot — aquell qui se’n surt millor a dispersar pertot arreu l’idea que té un cap pràcticament buit. La presidència tendeix a anar a parar, any rere any, a gent d’aquesta mena.

Que el moró sanguinari qui tenen ara té el quocient d’un palter de gos és demostra per la seua mania religiosa. Qui creu en aqueixes falòrnies no pot tindre un cervell sensat — això sol ja l’hauria de desqualificar (quan, de cara a la púrria, és el que el fa tan apropiat!)

Mencken: “I believe that religion, generally speaking, has been a curse to mankind — that its modest and greatly overestimated services on the ethical side have been more than overcome by the damage it has done to clear and honest thinking.”

—Crec que això de la religió, parlant en general, ha estat una maledicció per a l’humanitat — que els molt modests i exagerats petits serveis fets pel cantó ètic han estat sobrecontrarestats per l’immens mal que ha fet a l’habilitat del consirar honestament i clara.

La democràcia només pot funcionar en territoris on hi hagi confiança mútua, i on tothom sàpigui que qui la fa la paga, i doncs que hagin bandejada totalment la pràctica criminal i ignominiosa de la religió organitzada, que com tothom sap és un refugi per als paràsits qui dessagnen la púrria mateixa — és a dir, els morons mateixos (qui sovint — per això són morons — ells, aquells paràsits sanguinaris, els fiquen al capdavant perquè millor els dessagnin…).

La secta més capdecony mai empescada pels enfebrats del fanatisme pec us n’anuncia de noves i sonades.

La secta més capdecony mai empescada pels enfebrats del fanatisme pec us n’anuncia de noves i sonades.



Ja ni mica sensats. Les bajanades que segrega sense aturador la màquina falorniaire… La cosa esbalaeix… Home, mirant del munt de sapastrades dels anys de l’inòpia més inescandallable on llurs fonaments de sectaris descansa, hom se’n pot esperar de boges, rai. Ara, semblen massejar i tot. I ja qui s’hi pot apuntar i pretendre que té dos dits de cervell o cap unça de seny…?

——————————————


Aneu a l'Universitat Vaticana i sortiu-ne un consagrat
exorcista en quatre mesets!


Això trobeu a Reuters.
By Philip Pullella

ROME (Reuters) - It was the first day of school, so some
students were understandably nervous. But then again, they were
not taking just any course, but one run by a Vatican university
to teach aspiring demonologists and exorcists.

(Algú hauria de dir a aquells datspelculs de l’“universitat?” del Vaticà que som al segle vint-i-u. Cursets per a demonòlegs i exorcistes. Dialoguen amb els dimonis i comoneixen la cuca molt ferotge, uh, uh!)

There is no doubt that the devil is intervening more in the
life of man these days," Father Paolo Scarafoni told the
students, most of them priests who want to learn how to tackle
the demon if they should ever encounter him. "Not all of you will become exorcists but it is indispensable that every priest knows how to discern between demonic possession and psychological problems," he said. The four-month course, called "Exorcism and the Prayer of
Liberation," is being offered for the second year by Pontifical
Regina Apostolorum University on Rome's outskirts.

(Quina degeneració de la fanoquesa més fluixa de lògica. Els romans d’ara mantenint amb paciència tots aqueixos albardans xuclacagallons per la gràcia que foten als turistes més carrinclons del món. Si els romans de debò aixequéssim el cap! Sèneca, on ets? Plaute, Marcial, Juvenal, Lucreci, on sou?)

The about 120 students from around the world will hear lectures on topics such as the pastoral, spiritual, theological, liturgical, medical, legal and criminological aspects of Satanism and demonic possession. One planned lecture is called: "Problems related to exorcism and correlated issues."

One priest, who asked not to be identified (també me’n donaria vergonya jo, d’aprendre com ensarronar velles i popapolzes!), said he decided to take the course after a "very unsettling experience" while
hearing the confession of one young member of his parish.
"Her voice changed, her face was transformed and she started
speaking in a language that she did not know," he said. "I've
met people who are suffering from this problem and it is not as
rare as we might imagine."


So, will he be ready to wrestle with demons of the kind who may
have possessed his parishioner in the confessional box? (Potser si no fotessis tanta de pudor de boca i no esbombessis tants d’esborronadors disbarats i no maldessis peti qui peti a fotre el nas als secrets de la gent i no volguessis tocar el cul dels més esverats, ningú no se’t fotria a fer el boig, a part, és clar, que la secta predisposa i atreu els més tocats — a part dels més “tocats” si prou petits i avinents — de la població.)

"If, after this course, my superiors decide that it will be
useful for me to become an exorcist, I will do it," he
said. Interest in the devil and the occult has been boosted by
films such as this year's "The Exorcism of Emily Rose," and
last year's "Exorcist: The Beginning," which was the sequel to
the original "The Exorcist" in 1973.

But forget the films. The students will have several real-life
and well known exorcists to teach them.
One is Father Gabriele Nanni, who attended Thursday's opening
class and spoke to Reuters during a break. "First thing is the priest has to know if the devil is at work in a person or if the problem is somewhere else," he said. (És clar que el dimoni podries ésser tu. Si hi hagués dimoni quina millor posició a ocupar que no la teua, fotent malbé la vida de tothom amb qui entres en contacte, malparit.)

Nanni said there are four sure signs that pointed to demonic
possession rather than psychological problems. He listed them as:

"When someone speaks or understands languages they normally do
not; when their physical strength is disproportionate to their
body size or age; when they are suddenly knowledgeable about
occult practices; when they have a physical aversion to sacred
things, such as the communion host or prayers."

According to some estimates, as many as 5,000 people are
thought to be members of Satanic cults in Italy with 17-to
25-year-olds making up three quarters of them. (Tant curt de gambals és de creure i adorar Satanàs com cap altre déu… Tot és buit balafiar l’estona, tot és tocar els collons dels veïns més decents.)

In 1999, the Vatican updated its ritual for exorcism. It starts with prayers, a blessing and sprinkling of holy water, the laying on of hands on the possessed, and the making of the sign of the cross. The formula begins: "I order you, Satan..." It goes on to denounce Satan as "prince of this world" and "enemy of human salvation." It ends: "Go back, Satan." (Ha-hà! O com deien els capellanots d’abans en acabat de l’obtús sacrifici: “Mixomicet; sòmines ximples.”)

Doncs, quatre signes mostren possessió maligna…

U. Quan algú parla o comprèn llengües fins aleshores per a ell insabudes.

Dos. Quan la força d'algú és superior al que aparenta…

Tres. Quan tot d'una algú coneix sobre secrets màgics…

Quatre. Quan algú avorreix les carrincloneries sagrades, com ara la puta hòstia o les pregàries a la gran deessa Meuca…

D'ací hom en conclou...

Gran descobriment — “Els xarnecs exclosos d'endimoniament!”

Tothom sap que no poden xerrar en cap altra llengua que en llur baix dialecte esgarrifós. Una aversió i una tírria els agafa quan volen parlar cap altra llengua. I quan la volen parlar, pitjor… Tothom els sap “spics,” incapços.

Un altre gran descobriment: Tot nan forçut (al circ o d’estibador) Satanàs en fa niu. Si et veu un capellà les passaràs putes.

Tercer descobriment major: Tot capellà és un maleït endimoniat… Car sap els secrets màgics de convertir un got de vi en sang d'ajusticiat mort fa milers d’anys i un bocí de pa disgustat en el cos d'algú qui si et mors en aquell instant et duu com en catifa màgica de dret al paradís de les hurís de conys molt calents.

Quart: Tot conductor caçat en embús o aturat per la bòfia el dimoni se'l fot seu. Car acana'n els renecs!

——————————————


Més bajanades recents de la secta més capdecony del món…

Vatican astronomer ponders baptism of extra-terrestrials

A pocket-sized book published by the Catholic Truth Society in the UK addresses Catholic attitudes to extra-terrestrial life.

Independent Catholic News reports that with increasing numbers of people believing not only in the possibility of intelligent life on other planets, but even claiming encounters with aliens, it is not surprising that the Catholic Church is beginning to explore what effect the discovery of sentient ETs might have on Christian theology.

(Teologia cristiana, és a dir un bacinet ple de claveguerades amb què tindre enverinat tothom qui s’hi atansi a ensumar-hi. Què no fotrien els més “vius” per a viure a costelles dels babaus… Ara que ja s’ho mereixen. Pietat per als folls…, això dic cada vegada que els veig; mentre els escuren les butxaques, bavegen davant els descarats ensarronadors… No es pot donar una imatge més exacta de la qualitat de l’estat mental del pobre encantat. Els vull dir, si et creus això, puc vendre’t mitja lliura de flogist que guareix tota malaltia, t’ho transforma tot en or, et duu en catifa enjòlita al paradís de les meuques amables, i et manté viu per a una eternitat o dues o tres, no fotem, poeu-hi, això rai.)

In: Intelligent Life in the Universe? Catholic belief and the search for
extraterrestrial intelligent life, author Guy Consolmagno SJ, asks:

Would humans recognise intelligent life if we saw it? (Home, podem reconèixer vida inintel·ligent quan veiem els vils adoradors del papisme falorniós…? Cap suposar que la vida contrària és intel·ligent.)

Could we communicate with it? Should we even try? Is Original Sin something that affects all intelligent beings? Is Jesus Christ's redemption valid for intelligent beings throughout the universe? Or would other worlds have their own version of Jesus? Would the Church send missionaries to ET planets? (Pietat per als folls…!)

Guy Consolmagno SJ, a Jesuit religious brother and “astronomer?” divides his year between the Vatican's observatory in Arizona and its older observatory at the Pope's summer residence, Castel Gandolfo, in the hills outside of Rome.

Brother Guy has advanced degrees in planetary science from MIT and the University of Arizona. He spends his time observing comets and asteroids, and does experiments with the Vatican's vast collection of meteorites one of the largest in the world. He is one of a dozen Jesuit astronomers doing this work. The order’s been engaged in astronomy since before Galileo. (Més els hauria valgut que s’ho haguessin passat
pelant-se-la. Potser no dirien tantes d’animalades.)

A quin món viuen tots aquests farsants...?

És veritat que et fan la vida més grotescament divertida.

Doncs gràcies, pallassets!

Amb l'inquisició xarnega, o
the spic inquisition
no fotíeu tanta de gràcia… Ara m'agradeu més, la ridiculesa infal·lívola, jotfot…

Tret quan pensi en tots els pobres desgraciats qui engalipeu. I me n’adoni que sou (encara!) l’arma més perfecta dels plutòcrates hereditaris qui s’aprofiten del treball de tanta gent qui penca només perquè viu enganyada… No vinc a descobrir re, sou uns malparits. Ara, la secta ja reuneix i abassega massa betzolades. Potser en fareu un gra de massa, i massa de gent se n’adonaran (cert que la gent som molt crèduls i ens empassem merda rai, i ens en llencen a doll de tots cantons…) i us trametran a batejar dimonis venusians…?

dimarts

Qui empra el vocabulari de l’enemic s’autodesfà


Qui empra el vocabulari de l’enemic s’autodesfà



Res del que diguin no passa sinó pel sedàs de l’anàlisi més malfiada. Ull viu, doncs.

Vaig haver de reptar l’altre dia un xicot una mica més gran que no jo. Ja deu haver fets els trenta… Que un xiquet jove com jo es vegi amb cor de reptar’n un de més gran i gros no s’escau gaire — sempre hi ha el perill que et caigui un mastegot — tret que ho vaig fer com s’ha de fer en aquestes avinenteses, posant-hi força mònita...

El xicot havia dit d’uns franquistes d’aquells tan cagats qui fan veure que són tan valents quan van plegats però que, plegats d’un en un, són la merdeta que són… El xicot n’havia dit, massa automàticament i arbitrària… —fillsdeputa.

Vaig dir al xicot: —Quina relliscada mental. Això de filldeputa em cou i em pruu de mala manera. La meua mare és puta, les meues germanes són putes, les meues tietes són putes, la meua padrineta és puta, i les meues dues padrines qui déu ja hajo perdonades eren putes… Ésser puta és propi de la dona segons totes les religions, i no em diràs que ets un heretget de pensar el contrari, tu que fas cara de bon noi. Cal vigilar pler. Els heretges prenen mal molt fàcilment un cop denunciats a les autoritats eclesiàstico-bofiesques, és a dir, franquistes, és a dir, feixistes, és a dir, ecspannoles…

Em va dir: —Perdona, al·lot; poc ho sabia. D’altra banda, quan (per un tic verbal molt malastruc) diem d’algú que és un filldeputa no li volem res a sa mare… Només li’n volem a ell.

Exacte. Que algú nasqui al món malparit de mena, com els nyèbits franquistes qui volten encara impunement per les nostres viles (quan el que caldria és agafar’ls d’un en un i escanyar’ls amb un llaç escorredor com bèsties rabioses), mai no pot ésser culpa de la mare, i encara menys si la mare és puta — feina reputada cabdal per a l’espècie. Convindrà tothom que és molt pitjor ésser fill de bòfia, de militar, de mestre, de jutge, de burgès, de diputat, de capellà, d’escriptor renegat passat a la llengua de l’enemic, d’esportista qui juga per als qui ens assassinen, de balenfiano fanàtic del clot del cagar-hi, vull dir, la comunitat… etc.

Això és propi de l’enemic. L’enemic ens fa pagar la seua impotència envejosa a nosaltres…, està posseït per una avarícia escarransidora i no troba altra víctima a qui robar sinó als indefensos veïns… Si anéssim pròpiament armats, poc hi gosarien, és clar. Mes pels esdeveniment de moltes d’historietes hem acabats desarmats (que vol dir doncs esclavitzats…)

Amb això que fer pagar la mare del malparit pel malparit és com ara fer pagar l’innocent pel pecador… M’ha vingut a la memòria la ridícula historieta d’un d’aquells profetes capsigranys qui qualque secta o altra d’aquelles religioses tan capdecony diu que adoren com a fill de déu o alguna hostieta semblant… Diu que anava el profeta aquell tan carrincló un dia caminant amb els seus bavosos deixebles (els rucs de cada poble per on passava)… i s’escaigué que la facècia següent tingué lloc (diu el cronicaire Lluc, de lluc no gaire agut)…

Un captaire o pòtol lleig posseït pels dimonis — per una “legió” de dimonis, em sembla recordar — en veure’l ja va patir — “ai, déu meu, ja tornem a tindre damunt aquell collons de sapastre adreçador de torts” — i molt agemolidament li demanà que no fos tan criminal d’assassinar’ls allí mateix (la legió de diablets), que ell en rebria també, que potser ja estava prou bé com estava, que més valia viu que alliberat, etc… Por rai, és clar. Diu que el grofollut profeta se’n pensà una de bona (de dolenta, és clar). Per comptes de recomanar que l’endimoniat fes una cura de tranquil·litat i bons aliments, o si més no que es rentés com déu mana i potser algun dels dimonis se li desencastaven de la pell… Va ordenar a la legió de dimonis que fotessin el camp de l’endimoniat… —amb això n’hi hauria hagut prou, si la cosa hagués funcionat — mes, per comptes, ordenà la legió que ocupessin un ramat de bacons que uns porquerols feien més o menys idíl·licament barrigar pels mateixos verals…

Quina gràcia per als pobres porquerols qui es van quedar sense guanyapà, i quina gràcia per als bacons, qui, ara endemoniats, es llençaren daltabaix d’un penya-segat…!

Quina culpa tenien els pacífics porquerols, i quina culpa tenien els benèfics porcs per tal d’ésser tan gratuïtament i criminalment castigats pel profeta de pa sucat amb oli…?

(Oli d’untar mòmies, cal creure… Han vist quina cara foten els zombis qui segueixen els dictats dels al·lucinats deixebles i llurs cerimònies ara de capament total…? Ecs, fan esgarrifar!)

El clínic Laing, d’aquest exemple de cagada miraculosa, en digué la “fal·làcia dels porcs…” Els qui semblen fora de la formació militarística dins la qual tothom ens vol, no és el terrorista o l’anarquista, o el separatista — o l’insult que triïn de llençar’ns a sobre aquell dia des de llurs mitjans d’enverinament general… Els qui semblen fora de formació potser és perquè saben pensar per llur compte i no s’han begut el seny creient-se els dictats de l’enemic (dictats a través dels mitjans ocupats per l’ocupant). Com ens podem creure res de l’enemic qui ens roba a mà armada cada dia i encara se’n vanta pertot…! Que no segueixis el ramat i que estiguis equivocat no es correspon gens (això diu en Laing). Pots no seguir el ramat i salvar’t de caure precipici avall… — que això només persegueixen: que perim a peu d’avenc tots plegats, anihilitats d’una puta vegada. Com es pot ésser tan suïcida de creure’s re de l’enemic, d’emprar els termes que ells s’han empescats per a tindre’ns esclavitzats o acollonits o verbalment enverinats…? Qui segueix el ramat de l’enemic, ja sabem el que és, un pobre desgraciat qui pertany a l’enemic. Només el qui no segueix ni el ramat de l’enemic ni el ramat suïcida sap el que fot.

Qui dubta que ens volen estimbats i destruïts del tot…? Els polítics castelladres han estat llegint Maquiavel d’ençà que en sortí aquell llibret seu inic. Hi diu: “Qui esdevé el dèspota de cap indret abans acostumat a les llibertats pròpies i no el destrueix totalment, pot esperar’s ésser ell mateix tard o d’hora destruït per l’indret, car aquest indret ara pres sempre anirà trobant pretexts per a revoltar’s en nom de les llibertats i els costums propis que tingué abans de caure, mai no podrà oblidar el propi gaudi de l’independència per molts d’anys que passin i àdhuc per favors que rebi. Foti el que foti el dictador — es digui Olivares, es digui Primo, es digui Franco, es digui Gonfales, es digui Sabatots — prengui les precaucions que prengui, els íncoles de l’indret mai no oblidaran ni la llibertat ni llurs costums propis, tret que siguin esbocinats i dispersats…” I robats sense descans. Exacte el que han estat fotent els castelladres durant tres cents anys.

300 anys bramant…., llurs mitjans de brams bramant llur odi racista anticatalà… I després trobaríem estrany aqueixos grupets de pollosos nyèbits franquistes repetint-les ans esbombant-les pel carrer… Els mateixos qui, covardament massius, asclen caps de joves independentistes qui gosen anar sols i dur damunt qualque signe distintiu que en demostri llur llibertat… Aquest pudent, coent xurrimerdi, aquest xurriburri de putifeines molt limitats de llums cerebrals, es reuneix i va a ramats i borinoteja amb impunitat (amb la complicitat dels cossos o mossos merdosos) al voltant dels llocs d’intel·ligència i d’il·lustració mental… Ho han fet amb els mateixos símbols feixistes — la mateixa bandera franquista de la “contitufion” — d’ençà del repel·lentíssim Lerroux pel cap baix.

Quants d’anys, quants d’anys d’ecspannolisme, és a dir, de feixisme assassí!

Així són de valents, els bajans brètols qui permetem de xurriaquejar’ns sense tornar’ns-en... A llopades rabioses (car mai no gosarien anar sols) i amb la complicitat també ara dels mig armats “autonòmics”, és a dir, encastelladrits (mossos o mossegades dels cagallons de la quadra de sempre — quin nom més aixarnegat per a una bòfia aixarneguida!), ataquen a paquets de rabiós odi d’un en un els escadussers joves catalanistes qui gosen molt dignament fer veure amb qualque signe nostre llur desig irrenunciable a la llibertat.

Ja he dit que això de dir filldeputa a qualsevol és un altre dels tics mentals, vull dir, també verbals, que ens han encomats els repugnants propagandistes de les sectes religioses, sempre integrades cent per cent per impotents marietes o agressius impotents qui odien les dones…

Però és clar que tics del llenguatge encomanats pels malparits qui sense cap legimitat abasseguen el poder els veiem contínuament emprats per aquella mena de genteta cagarrinoseta qui en diuen periodistes…

(Qui se n’empelta i empastifa més fàcilment, és clar, és aquell gènere de ninot malvenut qui en diem polítics. Els polítics qui poden treure el nas als mitjans ocupats per l’ocupant semblen tots posseïts pels dimonis merdosos del castelladre — el castelladre ja ho ha fet tot — ha enverinada l’història — els polítics es deixen posseir pels fantasmes malignes d’una història enverinada… Com empeltats de la por esbarriada pels venedors de pànics, la malaltia de l’esmentar-ho tot amb el vocabulari de l’enemic s’apodera dels polítics qui treuen el nas als mitjans — massa cofois i envanits per a pensar què collons diuen, les avien sense engaltar, i sents que diuen exactament el que volen que diguin llurs esclavitzadors, els lladres.)

Cal sempre pensar en allò que diem. Ens pensem dir quelcom de pròpia collita i ens ho han empeltat com un virus pudent i corcador. Cal analitzat cada concepte que engeguem… Més val inventar’n de nous contínuament… Mai no empréssim sobretot els conceptes de l’enemic.

Si parem compte a sentir com parlen els mitjans pseudo-catalònics ens hem d’esfereir rodons. A quin món viuen…? Mentalment ja són al camp de l’enemic. Són uns maleïts infiltrats.

Diuen “nacionalista” quan haurien de dir pujolistes o regionalistes o pobres carrinclonets del partit de ja m’està bé.

Els únics nacionalistes (nafionalita, com diuen ells mateixos) són aquells repugnants franquistes qui tant de fàstic feien a aquell xicot al qual tan finament reptí l’altre dia. Els ecspannolistes — aqueixa rampoina ignara són els nacionalistes; la xarnegada de la perenne xarnegada, ells ho són. Els feixistes, els nazis (els nafional-sofialit-ta d’abans), (els populare-sofialit-ta, com s’haurien de dir ara).

Diuen aquells periodistes de la merda al bec, “guerra civil” quan haurien de dir “guerra d’agressió castelladra contra Catalònia”.

Diuen “transició” (del període d’en acabat que l’últim dictador militar se’ls morí) quan el nom autèntic és “franquisme sense Franco”.

Diuen “ecspannols” als qui de debò cal anomenar castelladres. És a dir, el canfelipenc, l’enemic

Diuen “constitució” al paper de torcar el cul on els nostres drets hi són denegats.

Diuen “separatista” dels independentistes qui només demanen els drets que tothom altre ja sembla haver obtingut.

Diuen “terrorista” als qui lluiten per la llibertat quan els terroristes són les covardes bòfies i els covards armats (presumeixen molt però els cauen les armes dels forats del cul de tantes com en duen; els tornaríem a veure demanant ajut a totes les potències feixistes si teníem només un deu per cent de les armes que tenen ells).

Cridant el puta socors novament dels avions del tinyós Mussol (l’Ini) i del tètric pallasset asnarià Hil·la, els diners dels interessos americans (ningú més cobejós de buit guany i destructor d’humanitat i de natura que el capitalisme), els mafiosos quintacolumnistes dels estalinistes… (—resumeix perfectament en Kenneth Rexroth: “There is a defensive struggle against extermination which isn’t even a holding action. All over the world, what is going on most resembles the hopeless defense of the telephone building in Barcelona in May 1937 by the entrapped Socialists, Libertarians, and Catalan Republicans against the Stalinist “defenders of democracy,” while the bombs and shells of Franco and the Italians and Germans, manufactured with American loans, fell indiscriminately on the city…”)

Diuen “capital de l’estat” quan haurien de voler dir forat del canfelip, eixidiu central on es congria tota la bromera crostenca dels feixisme i del castelladrisme i on hi conflueixen també els venuts qui hi van esmeperdudament a cul-llepar… D’ací surt tota la vil orqueria. D’ací es nodreixen els ramats de la merdeta franquista qui assalta impunement jovent assenyat. Sempre el mateix vòmit merdilenc del Merdís merdós de sempre llençat per al nodriment de sempre els mateixos ramats de merda burxada ans atiada pels mitjans dels brams racistes anticatalans…

Diuen “rei (dels xarnecs)” a aquell titella fastigós quan el nom de debò hauria d’ésser “excusa per a la matança que s’atansa…” — (sempre ens n’amenacen…, i perquè collons exhibeixen constantment llurs tancs i avions, robats amb els nostres diners…? Si els teníem nosaltres ens aniríem a perdre per llurs terres de misèria…? No crec pas! Els tindríem per a defensar’ns de purrialla com ells — prou en tenim la memòria històrica!)

Qui té por a parlar clar…? Per què d’un xarnec no se li pot dir xarnec…? Qui ordena aquestes regles…? Qui les segueix…? —Només un qui s’odia ell mateix, només un suïcida…

Un xarnec és un foraster infiltrat entre nosaltres qui fa tot el que pot perquè desapareixéssim definitivament del mapa. Ens vol anihilats. Ens vol extingir… i nosaltres hauríem d’anar-hi amb miraments…? Maleïts racistes anticatalans… Anys i panys anant corcant, corcant, corcant… Quina altra contrada al món romandria badant quan l’infiltrat el corca i l’esborra de tot arreu…? El més desgraciat dels xarnecs es creu l’amo — si no el trepitges com el corc fastigós qui és, s’engreixa i creix fins que t’ha tret definitivament de casa teua… Un bòfia caminant amb la porra enlaire pel carrer, un vigilant de supermercat, un cambrer… És pot caure més baix…? I tanmateix et tracten com si el desgraciat ets tu, el derrotat ets tu, el desfet, el desconfit ets tu… Ets tu el qui ha perduda sempre la mateixa puta guerra…! 300 anys perdent sempre la mateixa guerra. T’ho recorden constantment… Llur propaganda els ho diu cada minut als quatre vents… Els catalans han perduda la guerra, no tenen dret al més mínim dret humà… I hi ha catalans que s’hi han envescat, s’han cregut la merda que els destil·la de ràdios i diaris i tevés... Cal no escoltar ni veure ni llegir re que estigui empeltat de llur vocabulari enverinador — (ni per molt disfressat de catalanesca que sembli de vegades! Si el qui parla ja està enverinat només segregarà el mateix verí en la puta “nostrada llengua”, és a dir, en autonòmic, en comunitari, en encastelladrit, en desarmat, en esclau, en canfelipenc, en ecspannol…)

—Ei, lladre, ei, desgraciat! Ja es veu que no vols anar de coll amb nosaltres. Què hi véns doncs a fotre…? Eh…? Et penses que ens estarem sempre badant amb un braç damunt l’altre gaudint de l’espectacle de la destrucció…?

—Lladre, més lladre, lladríssim! (Apreníem en el grec dels antics, cleptes, cleptísteros, cleptístatos…) (Prou fer els tatos, doncs; amb aquesta gent no s’hi val a jugar ni a pactar ni a re… — i no foten res més que destil·lar merda d’odi racista anticatalà… Que se’n vagin a podrir en la merda que destil·len, i d’on la destil·len — si els hi volen — al Merdís tota la merda — de buròcrata bavós — aviat no s’hi cabrà…)

—O ets amb nosaltres o ets amb l’enemic. Cal dir-ho ben clar. Vols ésser català o xarnec…? Vols ésser un més de nosaltres o l’enemic qui ens vol acabar de ficar al sot…? Pels teus actes i paraules et coneixem.

Qui ens prohibeix de dir el que són…? Qui ens ha enverinat el vocabulari… Qui ens hi ha injectada l’absurda prevenció a la veritat…? Un xarnec és un xarnec. Un castelladre és un castelladre. Un feixista és un feixista. Un enemic és un enemic. Un qui ens nega els drets més elementals, és un qui ens nega els drets. Un qui ens vol extingits, és un qui ens vol extingits. I cal anomenar’ls exactament.

(Que cansat estic de sentir el càntic inic…

Per comptes, ah… Cada cataloni un altre Max Rex [Rex: res en xarnec], qui tothora es pleveix, homòdrom i nas-dret, a obliterar de memòria universal els noms molt anguniosos d’ecspanna, ecspannol — el nom autèntic és canfelip — jurem-hi també odi etern…! Una mica del bon exemple dels antics. Renovellats. Res no escoltem dels ja desfets a la bestreta… A fer la mà l’Espriu. Visca en Max. Verb nou. Verb nou. I prou. Això cal.)

divendres

We want our human rights!

We want our human rights!



Ara que els lladres feixistes qui troben que només llurs drets compten, que els nostres drets humans no compten merda... Perquè ens volen morts. I com menys drets tinguem més aviat ens morirem... El nostre dret a emprar la nostra llengua no compta, ni el nostre dret a ésser independents, ni el nostre dret a decidir el nostre fat per nosaltres mateixos... Compten els drets humans per a pobles llunyans i remots (almenys ho diuen; en realitat se'n foten), però els nostres drets humans no compten merda, ni per als gavatxs ni per als xarnecs, no compten merda...

Repel.lents avariciosos, només compten llurs drets...

Deia ara que els lladres feixistes tornen a preparar els bombardeigs (com durant els anys dels nazis alemanys i els feixistes italians, només així guanyaren la darrera guerra i assassinaren en acabat els millors de dues generacions...), ara que tornen a preparar els bombardeigs contra Catalònia és bo de recordar que el criminal exèrcit xarnec mai no ha guanyat cap guerra altre que amb trampa... El llibre nou d'en Charles C. Mann parla dels asteques _poble indefens davant l'agressivitat orba dels xarnecs_ guanyant (un cop provocats a la lluita) tanmateix aquell pobre desgraciat Cortez i els seus desgraciats ridículs salvatges... Guanyant-los absolutament. El desgraciat genocida Cortez salvant la vida d'un pèl i mercès al dimoni...

Cal comptar que la civilització asteca era immensament superior a la xarnega... El bàrbars genocides xarnecs només van guanyar a continuació mercès al dimoni (si hi ha déu _ ço que no em crec ni per un instant de roïna bogeria_ només pot ésser un ens maligne en el qual cagar's és el mínim que podem fer)... El dimoni va delmar amb totes les malalties xarnegues els faducs, malastrucs asteques... L'exèrcit asteca va quedar delmat repetidament, de tal manera que quan el desgraciat Cortez va tornar a atacar, ara amb un exèrcit molt més gros, integrat per pler de tribus d'indis antiasteques (les quals en premi a llur traïment serien també anihilades per les epidèmies i pels bàrbars invasors)... Llavors el brètol genocida Cortez s'endugué la puta palma i anorreà una civilització molt més important que la desgraciada, ignara i fanoca d'on venia...

El segle divuit els gavatxs i xarnecs ens envaïren i els anglesos ens traïren i ens deixaren sols... Si això no és jugar amb trampa! (Ens deixarà sols un cop més ara Europa...?)

Desarmats i tot, encara ens rebel.làrem repetidament... Tothom ho sap. Catalònia mai no s'ha retut.

L'enemic feixista castelladre creà un exèrcit dedicat sobretot (i d'ençà del segle XX exclusivament) a tindre'ns a ratlla. I només cal guaitar el segle XX, el dictador feixista general Primo, el general feixista general Franco, el general Milanos a València (d'ençà d'aquella invasió del llord i brut i xuclacagallons Milanos, la Catalònia de Migjorn ja no ha aixecat el cap; acollonits i entrampats per la màquina feixista del xarneguisme desbocat)..., i ara quin general estan preparant, quin general feixista de merda, armat fins al suc d'un crani sense cervell, només amb una gran caguerada fumosa dintre, enverinat pel castelladrisme més agressiu, no es comença d'atansar covardament per a atacar'ns de cop-descuit, bèstia repugnant molt traïdorenca i fastigosa...?

Sempre amb tancs al carrer i amb bombardeigs, i assassinats... Covard exèrcit feixista sempre contra una població desarmada i indefensa...

Així veuen els nostres drets humans. Els veuen per a trepitjar'ls i destruir'ls i no deixar'n merda...

Quan se n'adonarà Europa... Europa, on ets...? Help! Help!

The cowardly fascist armies of Asspain are about to destroy (once again) Catalònia. Why should our human rights be not taken into account as those of other peoples...? We want our human rights! Implemented! We want to be able to use our language... And live in our culture... And decide our future... We want our freedom...! The fascist armed invasion is at our doors again, slouching disgusting beast, threatening to bomb us again to smithereens...

Please help! Please help!

dilluns

Maleït hipòcrita.

Maleït hipòcrita.

(Gargot — car poc es mereix cap retrat — gargot de sabatot. Sabatot amb què pretenen ara de trepitjar’ns els drets… Aquest sabatot és de mena hipòcrita. La qüestió és tindre’ns enganyats… Sempre es treuen un sabatot o altre de la màniga dels galons i les insígnies de l’enemic armat. Recordeu: els sabatots feixistes guanyaren una guerra contra el nostre alliberament fa setanta anys. Setanta anys! Setanta anys, i encara en xuclen com si fos de qualque cagalló, els xuclacagallons castelladres! Llurs padrins — feixistes ajudats massivament pels nazis — guanyaren els nostres… Amb aquesta excusa de feixista guanyador ens han estats trepitjant els drets durant setanta anys… A nosaltres no ens han guanyada cap guerra… A part que de nazis no en tenen gaires a l’abast ara com ara…, hi ha la destrucció de tanta d’infraestructura… Ells hi sortirien perdent molt més… Tot el món pseudocivilitzat se’ls tiraria sobre…)


L’hipòcrita

Bé que sota el gec acarona el mànec
del coltell amb què el vol fer fotre l’ànec…,

l’hipòcrita, amb ulls de puta cèrvola,
s’asseu, somriu i guaita cap avall…,

mentre ple de molt cosaca vèrbola
ben clar li ho vol fer veure en Maragall.

dissabte

…de mínims minímissims…

…de mínims minímissims…



…no dic pas que sigui lletget l’estatutet… Té forces de cosetes enllepolidoretes…

Ara, que ningú no digui que és de màxims ni de buides glòries maximíssimes…

No! És un estatutet escarransidet de mínims minimíssims.

Només els dic això. Hi poden cercar si volen la paraula bàsica: exèrcit. No l’hi trobaran enlloc.

I només un poble armat pot servar la llibertat.


——————————————


Pensava, caminant, l’altre dia… —Qui és el trosdemòmia (amb prou feines surant a mig fer’s malbé en suc d’inòpia) qui en pot dir de màxims…, d’aquell paperet amb molta d’esperançadeta voluntat i, llas, amb moltes de poretes adjacents…?

(Dir, com diu l’article 140: “—Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres infraestructures de transport situats a Catalunya que no tinguin la qualificació d’interès general per llei de l’estat…”, és dir el mateix que: —Pleguem, nois, que no hi pintem bufa, car l’estat enemic, paràsit i anorreador té la facultat de qualificar d’interès general — ço és, d’interès castelladre anticatalà — qualsevol estructura que rau a casa nostra…, tot el que li passi a l’estat pels seus pollosos “bigots” pot ésser declarat d’exclusiu ús enemic…)

Si això són màxims…! A qui voleu ensarronar!

Ca, home! Fóra de màxims dir…, vejam, vejam…, i tant! Dir: “—Malaguanyada bomba nuclear que no tenim, lladres assassins…! Després de tres cents anys furgant, violant, robant, anorreant… que de gust no us la fotíem pas damunt…!

Em deia, rient-me’n part davall el nas: —Ho veus? Això fóra de màxims, que va…?

Car tal com ho tenen ara pastat…, de mínims minimíssims…, si els lladres gosen tocar-hi ni cap puta cometa (home, que no fos per afegir-hi moltes de les llibertats que en el galdoset paperet ni s’hi ensumen…), se’l poden fotre cul amunt — com qui s’hi fica cap piula encesa i a frec d’espetec, és clar.

Ja fóra hora de dir’ls que se’ls ha acabat un lloguer de franc que dura fa tres cents anys… Que apropiar’s per la força de casa d’altri, en un instant baix, per malaltia de la família, és de malparits qui en acabat, si mai hom recobra la salaut, prou cal foragitar.

El lladre dins de casa, per poc que l’íncola es trobin mica sa, se l’ha d’anomenar pel que és, ben fort i pertot al món… Abans no t’acabi d’esclafar, treus el nas per la finestra i hi esgaripes: “—Lladres, lladres!”

I tothom ho veu. I allavòrens hom li assenyala la porta…, que l’únic que pot fotre és escampar la boira…, i, si no vol fotre el camp, garrotada, vós. Tothom n’ha d’ésser testimoni… De fora vingueren a pendre’ns la casa, de casa pretengueren de treure’ns… Encara hi som, i tenim la força de la raó del qui a casa seua mana (o hauria de manar, tothom ho sap)… Les covardes viltats dels traïdors armats ja no són tan fàcils d’amagar com eren fa tres cents anys…

Que tothom ho sàpigui: Catalònia per als catalonis. Casa nostra és casa nostra.

A casa llur ja s’ho fotran… Mentre siguin enemics, hom només els hi vol el pitjor. En acabat, tampoc no en volem sabre gaire (en tot cas res que tingui a veure amb agressió sense solta ni volta)… I què haurien ells de voler-hi fotre a la nostra…? Re. I sàpiguer de naltres…? No gaire — ens saludem i endavant. Bons veïns vol dir cascú ocupar’s del propi moc (tret en instàncies molt concretes on la solidaritat sigui invocada, és clar, no fotem, ja ho sé)…



——————————————



No val a badar. Cal dir ben clar “lladre!” al lladre i “traïdor!” al traïdor.

De què serveix la por…? Qui té por ja ha perdut abans d’hora — i sobre, ecs, porta els calçotets cagats.

Diu en Jared Diamond que aquests cinc factors contribueixen a la destrucció de qualsevol cultura…

1. Per causa de canvis inaturables al clima... (Perquè no se’ns endugui a can pistraus cap rabent glacera caldria que l’allargassat paisatge cataloni fos, per indrets, també mòbil. Propòs la creació d’illes mòbils catalònies, tant a l’interespai com a l’intertemps de les llesquetes enjòlites… Som-hi, som-hi.)

2. Per destrucció dels voltants ambientals feta per un mateix — sigui destrucció feta a propòsit — com ara la pol·lució de l’aire i de les aigües i la tolta dels arbres — o destrucció de badoc, de pec, de golut, de salvatge… (És tot tan evident!)

3. Aïllament — manca de relació amb veïns i companys de comerç… (Cal crear novament consulats arreu… Consulats cent per cent catalonis, no pas parasitats per les virulentment tuixegoses, i xereques, roïnes, nyic-nyic-nyiquejoses sanguinyoles castelladres de sempre. Prou les coneixem, tostemps a espatllar’ns la grua; sembla que no hi siguin per a re més.)

4. Veïns hostils, criminals, golafres… (Ja està tot dit, Jared. Martellada al primer clau del nostre taüt…) (Ací només podem pregar les forces naturals —el “déu” de l’Spinoza — perquè Catalònia resti incòlume en acabat de cap cataclisme màxim... Car de moment només amb això ja som a les últimes, amb l’avarícia dels veïns massa envejosos… I si res s’esdevenia que els amainés les ínfules un bri…? Tot el que és dolent per als lladres és bo ha d’ésser bo per als robats.)

5. Feblesa en la reacció contra els perills portats pels enemics a la cultura pròpia… (Com hi tornes a tocar, Jared!) (Prou feblesa, doncs! Prou feblesa, prou feblesa…!)


———————————


Això he anat pensant. I caminava, repejant-me al bastó-espasa, guiatant les diferents manifestacions de l’orgànic, i bo i paint una miqueta el paperet de mínims minimíssims, i hi veia a l’escrit que ben ficats que hi eren els llur i llurs que feien al cas… I pensava: —És que… Anys que ja n’estic fins més amunt! Corregit per ignorants — jotfot, el món cap per avall!

—Tothom quan parla en català hi hauria de parlar ben clar. No pas amb pors, ni en cagalà… Que tanta d’infecció de la pobresa veïna!

Em va sàpiguer greu… Fins i tot, un home tan cult i ben parlat con en Ridao vaig sentir l’altre dia que no gosava dir llur i llurs quan calia…

Com tots els idiomes amb cara i ulls… —Els catalans i llurs germans… —I ikh bràtia, e i loro fratelli, und ihre Brüder, et leurs frères, and their brothers… Tothom et pendria per un pobre ignorantet sense aumon on anar a petar si ho deies en malacurat. Tothom faria, musclejant: —Ves, pobre home, o en ve o hi torna, a cap casa d’orats.

Car el llur és essencial per a entendre re com cal — cap text, cap discurs.

Fa anys, quan els meus fills eren jovenets i anaven a Catalònia, en tornar n’hi havia algun qui m’havia dit qualque vegada que de tant en tant havien hagut de parlar malament perquè certa gent ja se’ls guaitava amb mala cara…! Que quan deien llur i llurs els tornaven sovint una ganyota…!

Quin escàndol! Els vaig dir ben fort (per si de cas em volien escoltar, car després tothom, com és natural, fa el que vol): —Mai no us heu d’avergonyir de parlar bé…! En tot cas qui hauria d’avergonyir-se’n és el maleït, molt ridícul ignorant qui xerra com un xerrac tort i maloliat!

—És Catalònia un d’aquells ghettos al Brasil o a Amèrica…? On el jovent més curt de gambals (i doncs votats una de dues: a carn de canó o a pelleringa de presó) se’n foten dels instruïts qui parlen bé…? Com si els qui parlen bé els ho tiressin sobre com si fos qualque susany o perboc…? I ells fent-ne molt vil, autodestructiva riota. Dels instruïts qui precisament perquè parlen com déu mana s’estorceran tard o d’hora (si abans els pecs no els mortreixen d’enveja), d’aquest injust femer capitalista d’heretgeta, descartada quasi-humanitat on hom es corromp desesperadament i ivarçosa…?

—No; Catalònia, la dels catalonis de veritat, és una contrada amb totes les de la llei. Instruïda de milers d’anys ençà. Amb una visió únicament civilitzada de l’univers encara ni pèl descobert… Etzibats amb meravellosa embranzida cap al descobriment del que és… (De l’infinit a descobrir, de n’Aristòtil, de n’Al-Ghazali, de n’Arnau de Vilanova fins ara, ningú, amb l’Einstein i els altres companys, no n’ha descobert mica infinitesimal, no fotem. Us imagineu si hi ha teca a descolgar amunt i d’enfons de tanta de runa d’aparença vana… Ja em direu si hi ha estona a malaguanyar, amb merdegadetes sense importància: progressismes de l’escombraria ascendent; pudents, corcades, coents contitufione d’estrangers capsdecony; essències pàtries, dogmes, religions, propagandes de malignes empreses que t’injecten malsons que et desallotgen els somnis… No. Res no és encara inventat de prou ferm, que s’estintoli per si sol. I doncs… Se m’aesmen la feina per fer, volen…?)

—Fills meus, no en féssiu cap cas. Si hi ha gent ignorant qui refusa d’instruir’s ni val la pena de continuar enraonant-hi… Un mig somriure, un passi-ho bé, i ja s’ho fotran…

—Si mai cal parlar amb un apagat, tampoc no cal balafiar les llums… No n’encengueu gaires, primer per a no fer’n despesa debades, i segon perquè no fos cas que se us enlluernés i, eixorbat, hi haguessin topades i n’acabéssiu macats… Només amb els brillants cal lluir a plenes llums.

—Els pobres xarrupacagallons tan carrinclons qui, de cada dues paraules que els cauen del forat del cul que duen a la cara una és xarnega, no és mereixen l’atenció de ningú. Ja se sap que tot el que diran seran bajanades sense cap interès… Quelcom copiat que acaben de sentir a la televisió o a… Infame. Res! Estaquirotades impròpies de gent amb dos dits de seny — o amb dos dits de cervell que, sobre, l’empressin per a pensar… Bah! No s’hi val a perdre-hi el temps. Els ignorants se’ls ha d’ignorar, i s’ha acabat. La vida és molt curta per a balafiar en companyia dels insignificants… Cap cas. Que se’n vagin a la merda. Cal aprofitar només el que val prou la pena. I cal tindre sempre l’enteniment ben desempallegat de brossa infecciosa… Qui no sap parlar en català, més val no capficar-s’hi… Si molt cal, hom cerca un idioma comú… Si saps el seu idioma això més val, que l’escoltis en el seu, ep, si diu re que s’ho valgui… Si no us enteneu, passa avant… Parlant se li nota a qualsevol el grau d’intel·ligència… Se li nota l’estupidesa d’una hora lluny a qualsevol qui obrint la boca parla en ignorant…

Ves, coses així. Ja ho sé que ho sap tothom. Què hi fotrem. No sé pas per què m’he de repetir. Potser perquè there’s a sucker born every minute — com va dir el còmic Barnum. A cada instant neix un altre fava. Si li’n pots fer cinc cèntims sense que s’ofengui…? Que ja saps que com més rucs més fàcilment s’ofenen…

dijous

Quines aventures a la millor televisió del món conegut!




Quines aventures a la millor televisió del món conegut!



A l’hemicicle del Parlament de la Catalònia del rovell de l’ou, a través del millor canal del món conegut, el Canal Parlament, hom pogué veure l’alt grau de cultura d’una nació impossiblement amagada i nogensmenys posseïdora amb tot l’urc de tots els ets i uts, i amb escreix…

El senyor Joan Ridao, de dicció, de vocabulari, de sintaxi, de retòrica… perfectes, fóra un president qui es podria merèixer la federació galàctica… I el tenim nosaltres!

El senyor Jordi Miralles les diu més clares que no pas ningú... Cada poble, diu, té dret al seu destí, té dret a decidir’l sense entrebancs dels bares acoltelladors plens d’odi… Autodeterminació, dret inalienable, diu. Aquest Miralles, quin far que fóra intel·ligent de tindre de guia molt segur…!

Els del partit de l’enemic no pots encobeir’ls, parlen apikhat, fan de mal sentir, quin fàstic, dius — encara que sort d’ells; a manca d’anuncis, quan surten al podi pots fotre el camp…, a fer’t un entrepà, o a fer una passejadeta a la terrassa, o una visita al canfelip…

Amb cara d’estoic cosac qui hom anava a afusellar aguantava en Maragall les heroiques gracietes d’en Francesc Homs i la seua gallina; deia el molt loquaç i eloqüent n’Homs si fa no fa: “Teníem una gallina preciosa, bufona, grasseta, lluent; feia un ous grossos i rossos; déu-n’hi-do de gallina la qui teníem… De fora vingueren, densament armats, i traïdorencament ens la prengueren. La tenen presonera allà baix ca n’enemic. Tanmateix, nosaltres, perquè ens estimem la nostra gallina esplèndida i bona ponedora, recaptem amb la nostra indústria tant de blat de moro com podem i, perquè mengi com cal, avall el trametem, fins on els lladres qui ens l’han presa la guarden presonera… És clar que el blat de moro que li enviem en acabat tampoc no sabem qui se’l menja; car mai no ens la deixen ni visitar, la nostra gallina bona minyona… Si mai anem a veure-la per comprovar com va de salut ens diuen que no la trobaríem, que fora massa molèstia destriar-la, que la tenen entre pilots d’altres gallinotes, escarransidament indistingible al galliner atapeït… Sabem (sempre ho hem sabut) que no és morta… Tot i que ens sembla que encara la tenen a mal règim (com sempre, els malparits!) — potser és primeta, i en tots cas els dos o tres ouets que ens tornen, que ens diuen que ens ha post, semblen ben migrats i poca cosa, quan abans els ponia ben grossos i a munts…”

Tothom se’n reia a l’hemicicle amb les aventures de la bona gallina robada. Tret del cosac víctima dels mals entesos, dels destins tràgics de certa malastruga gent…

Aquest Homs, quin poca-vergonyeta! Ara, se li veu la vivesa pertot arreu… Això de l’anècdota de la gallina mai no se m’hauria ocorregut — qui hagués pogut! — i amb totes les galtes — i en ple hemicicle — i perquè el vegés el món sencer!

Ara me n’adon que ací en aquest raconet només faig el paper del ruc... Sort que no ixc enlloc… Ja m’està bé. Encara fotria més el ridícul parlant que ja no el faig escrivint… Vull enraonar de coses serioses i sempre sembla que me n’estic enfotent… Com si viure fos una farsa grassa d’assaigs i funcions interminablement repetides...

No, no és una farsa — vull creure-ho. No, no són assaigs grotescs i mongòlics, amb empastifades de pastissos i carns mal tallats amb ganivets esmussats, i actors i actrius volgudament sapastres… Vull creure que hi ha esperança, sempre… Que tot no ha estat debades… Que som a tocar de mà sempre de certa plenitud… Que ens arriba la justícia gruada durant centúries de patiment…

Sé que Catalònia anirà molt lluny…, veig que porta molta de revolada... Jo no ho veuré, però, com deia en Cuixplec, “tots hi haurem contribuït…”

Emocionant, al ple de l’hemicicle, el record a tots els lluitadors deixats enrere, torturats, caiguts…, perquè l’independència que s’atansa mai no fos un somni, sinó una fita a atènyer, tard o d’hora, mes a atènyer, sempre…

Agraït estic doncs als representants del poble de la Catalònia del rovell de l’ou. Ja tastem la llibertat… Enjorn serem com els altres pobles no pas atenalladament endogalats.


dimecres

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys.

Quòndam en Cuixplec, quan no fa gaire relliscà dolçament cap a la seua llesqueta definitiva d’espai-temps (on lluita joiós en gloriosa eternitat per la llibertat), si tingué un últim pensament, fou per a la seua dona d’una miqueta més de seixanta anys… Ho sé perquè amb els de més de mos germans hi era — comprensiblement només hi mancaven els altrament enfeinats…

Ens esmentà l’estimat Einstein, i estrafent-lo digué, amb llàgrimes d’exaltació pel viatge ben arrodonit i per l’esperança d’un descans ja intocat: “Ara que m’esquitll d’aquest món inagafable, estic content; els qui creiem en el món físic i sabem si fa no fa com carbura, poc fem gens esment dels vans retallets d’allò que per costum carallot en diem “passat” i “present” i “esdevenidor” — aquests són tres il·lusos, oldans conceptes dels quals, si encara en fem cap cas, és per culpa de la caparruda tradició que ens ve dels anys ignars… Tot hi cap per sempre més, tot és sempre ara a l’instant on s’escau, i hi roman llescat, en indrets d’espai-temps perfectament desats… Anna, Aineta aimada, poc te’n faços gaire, ca?, car sempre hi serem, sempre hi serem, sempre hi serem…”

I jo humilment a visitar’ls… Hi seré, hi seré…, hi seré, serè, a visitar’ls — a llurs llesquetes que s’encavallaran en l’eternal jovenesa de les meues…

Nat al 1917, en Cuixplec Conill guerrejà molt coratjosament durant els tres maleïts anys que durà la darrera guerra d’alliberament contra el castelladre… Ja sabem que ajudats naltres per ningú i ells per tots els poders nazis, aquell camí perdérem… (No pas el proper, cal confiar!) En Cuixplec sobrevisqué intacte fins als camps de càstig d’Argelers, on els criminals feixistes jacobins (còmplices dels xarnecs, com sempre, ja definitivament el borbonisme abjecte dels nostres dos jurats enemics jamai inesborrable…) l’ataconaren de tal faisó que ja per sempre més després va haver d’anar en cadira de rodes… Tenia vint-i-dos anys… A vint-i-set es casava a Zuric amb l’Anna. Seixanta-un anys que visqueren plegats en harmonia admirívola — en Cuixplec modèlic mestre de pàrvuls, l’Anna alta funcionària austríaca…

L’Anna féu dotze fills. No dic pas (ni ella no diu, ni en Cuixplec no deia,) que tots fóssim d’ell (altre que putatius seus i per ell molt estimats, és clar). Els viatges de l’Anna duraven mesos… De vegades tornava prenys de xinesos, nigerians, kurds, siberians… Tots parlem en perfecte català, és clar.

Com li esdevingué a l’exuberant Ambrose Bierce, així somià (en postrema creació de nova llesqueta deliciosa) en Cuixplec les seues darreres hores abans d’anar-se’n a ocupar les llesquetes del viscut i el somiat més excel·lents… Va veure el llit tot voraviuat amb randes i farbalans de serpetes — eren serps amb cara de fill, tret que n’hi havia més de dotze, en devia haver una grossa i mitja o dues… I badallaven i bleixaven i es saludaven molt educadament i polida… Fins que se n’adonaren que jeia en llit d’acomiadar’s i totes s’entretocaren a copets de colze… I començaren d’imitar’l, perquè volien acompanyar’l com chor d’ofidis d’acompanyament molt fidels, i deien: “Som-hi, som-hi, totes ens hi morirem ensems…” Fou una imatge corprenedora, en sóc testimoni molt agraït.

En Plutarc diu d’en Tiberi Grac que un camí trobà a la cambra, on hi havia el llit on d’anys que jeia amb la seua també molt casta i lleial Cornèlia, un parell de serps… Els endevinadors, un camí cridats perquè veiessin el prodigiós esdeveniment, aprofitaren l’avinentesa per advertir’l que allò devia voler dir quelcom de ben feixuc o altre… Es varen ficar a cavil·lar durant llargues hores estantisses…, i llavors — per comptes de fotre el salvatge datpelcul com foten ara els cretins de la secta romana amb llurs creuetes i salpassers i d’altres hòsties, amb bàrbares sorollades en exorcismes irrisoris per butlles papals encara ahir o abans-d’ahir molt solemnement i xarona renovades ans recomanades — dibuixaren croquis i projeccions i decidiren que el que calia fer era: ni mortrir-la volpellament i poca-solta, com fóra de cabrits sedecs de sang de fotre, la pobra parelleta de serps, ni aitampoc tanmateix deixar-la escapolir’s… Posar-la pus tost dins qualque terrari i mantindre-la amablement vivent — peixant-la (la suau, dolça parelleta d’ofidis) amb ratolins d’aquells qui els gats del magatzem de la vora enxampaven i esmerçaven tants de minuts inoblidables jugant-hi — precioses llesquetes d’eternitat per a ells. Això rai. Pendre-els-en uns quants, només els esperonarien a caçar’n d’altres… I tothom content. Car, afegiren — barriscant a la babalà — els carallots endevinaires, “Si fos cas que hom matés la mascla de les serps, en Tiberi ja havia begut oli…” I si la femella, doncs és clar (?) que la qui rebia era na Cornèlia… Així estàvem fins que com a bon romà encara no pas cretinitzat com els d’ara en Tiberi Grac es trobà vell i un destorb… La Cornèlia una dona bonica i moderadament jove encara… De bon aprofitar. No érem als anys alliberats de les altes funcionàries austríaques… D’amagatotis s’atansà al terrari, capgirà les serps tipes per veure’ls els pipís… Escatí quina era la mascla de les dues i l’escanyà… També s’hauria pogut travessar el cor amb l’espasa falcada, com clàssicament fèiem els més eixelebrats, i versemblantment collonuts, allavòrens... Però havia trobat que era millor així, fer-ho en conseqüència de “causes més naturals…”, oi?, podé per tal d’estalviar mala consciència en l’avinent Cornèlia…, no fer-li malbé ni mica els anys de viudesa benestant… La serp femella l’agafà per la cua i l’estorcé en qualque parc veí de frondós fruitatge, que se n’anés, vídua ella també prou formosa en la seua esllangueïda espècie, a fimbrejar per les vores del rierol a trobar-hi nou drut company i pler de saborosos rats d’aigua… Al cap de pocs dies es ficà al llit i hi perí, enyorant-se ja a la bestreta (si n’Einstein ens perdona) de les llesques on anava a fer cap, acomplertament feliç… La Cornèlia i llurs dotze fills el ploraren com s’esqueia, i el dugueren a la memòria com ara naltres hi duien en Cuixplec fins a l’esdevinença on també naltres trobarem les llesques eternes on tots hi tornaren a ésser perquè ningú ja no ens hi malbellugui ni remogui…

Per molts d’anys, et diem molt coralment, l’Anna rumbosa — (“i naltres qui ho vegéssim”, comcalereta com ets, ja ho sé).

dit abans:

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: