The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dimarts

Aclucallades 45

(45) (Aclucallades de n’Enneàquer Xx)


Irrepetibilitat de l’acte (o potser l’experiència).


Tot val el que val l’instant on s’esdevé. Pel fet que tot instant s’escapoleix a l’infinit per a mai no tornar, cada instant és sempre irrepetible.

[Amb això (dut a un nivell més superficial, prenent el mot “instant” metafòricament, de situació “congelada”, com qui en diu “instantània” de la foto d’un instant) pots definir ço que de debò és clàssic — és clàssic allò que, tornat a visitar, duu satisfacció. És rememorable: xauxina a la memòria, i bombolleja a la consciència si l’enginy ho demana.

Alhora, res que disgusti no pot ésser clàssic, per molt que s’escarrassin els pecs propagandistes a dir el contrari o a engrescar-te que t’hi encastis.

Direm: Només xuclarem de bell nou al mugró d’on sabem que el que hi raja ja ens és prou tastívol; car per què hauríem d’ésser més rucs que no cap altra bèstia?]


(...)


Duplicitat.


Aquell hom se sap hom i el seu doble — tret que el doble és ell mateix — al capdavall només hi ha un carallot perdut en fastigosa masturbació fantasiosa.

Cert que si fa no fa tots estem tocats del bolet — tret que tu doblement.


(...)


Hom i son doble: hom.


(...)


O ets fulla o ets arbre.


Ningú no es pot destruir en el buit — només ens destruïm en contrast amb els altres — i si no ens definim no som sinó amuntec.

Si et vols individu cal que siguis diferent — pots ésser indistint, és a dir, porció de tribu, i aleshores tot és més fàcil, però un cop t’has distingit del munt no hi pots tornar, tot intent de fosa serà debades.

O ets fulla o ets arbre. Fulles d’arbre som.

Fulla sense importància, negligible, sobrera, de més, redundant, de recanvi, prescindible — naixem i creixem com bolets de la terra — som un pelet insignificant negligible i negligit qui neix (de cops hi creix una miqueta i tot) i mor al cul més que pelut de l’univers.

[Mateixa imatge a Alan W. Watts: We do not “come into” this world — we come out of it, as leaves from a tree.]


(...)


Quin és el destí de la fulla qui cau? D’anar femant la cosa, és clar.


(...)


Si mai cap carallot de sòmines em demanava l’autobiografia, això rai, que n’acabàvem aviat.

Apunta-te-la:

«Mai no he treballat;
mai no he viatjat;
mai no he mort ningú;
mai no he cardat.

Amb un sentit continu de pèrdua,
m’he limitat a veure escapolir’s les hores.

Molt tènuement,
només he mig viscut als somnis.

Fi.»


(...)


Mai no heu doncs cardat...? (em demana escandalitzat el carallot estrafent-se d’estudiós).
—De petit ma mare em revelava que mon padrí, jove encara (als 59), s’havia mort cardant. D’ençà sabut, me n’he estat. Car qui vol morir, i jove, damunt?
I si el vostre padrí s’hagués mort cagant?
—Ep, qüestions hipotètiques, ni obtenen ni convenen; no fan al cas i són fora de lloc.
Ah.
—Per a contes teratoides d’especulació fantàstica haureu d’anar enjondre, betzol; ací som al món de les realitats, dels fets; al món de la meua autobiografia, no pas al vostre molt carrincló on es veu que deuen prevaldre els truismes i banalitats de fades inútils qüestions filosòfiques, de ruquets exercicis mentals per a nyèbits i merdosets.
Entesos.
—Així m’agrada.


(...)


Sóc un hipòcrita.


Ja ho sé. No em critic prou. No m’impugn prou. Sempre em prenc com a prou satisfactòriament proposat.

Tret, és clar, que dient que no em critic prou em critic massa.

Sóc un hipèrcrita.


(...)


Etimològicament, hipòcrita és el qui en cap comèdia respon el protagonista amb els mots si fa no fa esperats.

Hipòcrita com quan el metge, com li pervens a les últimes, tot i que et veu marcat doncs per la mort (i abans i tot, encara que només li vinguis amb una llúpia al nas), et diu: Worry not, borinot! Et tractarem de meravella, tot t’ho guarirem.

Quan en realitat se’n fot esmeperdudament.


(...)


Si saps que de la teua malaltia el metge se’n fot, per què no te’n fots del que pensi o deixi de pensar?

A mon juí (o si vols pa mòemu), no hi ha millor metge que en Metge: “M’és vijares que sia gran cosa ésser quiti de paor de morir, car, a mon juí, la pitjor cosa que en lo morir entrevé és la paor de la mort.”

Morir rai, doncs; tindre’n por és el que de debò fa mal. I com et tracten meravellosament els metges i segur que et guariran.

Mateu-me, però no em feu patir!” — els suplicava com era fuster. I, pagant, sant Pere cantava. I d’amagatotis apelfava el taüt part de dins.


(...)


Tantost “sanat”, moria’m — gone with the gonads.

O enfemellit — sense gònades, nogués.


(...)


(I parlant dels noguesos, dels cuguços.)

Mon pare era molt gelós, li deia. Mes prou saps la dita: A pare gelós, fill cuguçós. Allò la decidí. Diu: Som-hi, te’m casaré, petit capdecony.


(...)


Les úniques veres Revelacions.


Tira peixet! Tot això és tan apocalíptic, epifànic, hierofàntic, prolèptic...!

Tens (em diu la dona) l’exclusivitat de les úniques veres Revelacions. Només tu, hermeneuta sortós, i prou podràs, reps ni saps, de molt a prop, heurístic, absolutament tots els molt calds detalls de cada amant, ver home i poderós, com insistentment em posseïa suara ni fogosament se’m cardava, i sovint i tan fort.


(...)


Asspain.


Tot el que és descordat, fàstic rai.

[A la merda doncs tot el que put a canfelipútrid: passions pel cagar i prou.]


(...)


fuck’em


no sympathy whatever for
priests thugs soldiers cops bureaucrats

diuen que n’han pelats grapats
me’n fot
que es fotin

saps què? massa poc.


(...)


Tots aquells ridículs guerrers qui tornen de la guerra disgustats de tot, i troben ara que tot (viure, jurcar, etc.) és una merda... Aitan carallots són...? No se n’adonen que re no ha canviat — que hi ha ara la mateixa merda que hi havia quan se n’anaren enganyats per la màquina de les mentides anomenada estat?

Se’n van enganyats, tornen desenganyats... Massa poc!


(...) Servíeu l’estat; no em fotéssiu riure. Per suam piissimam misericordiam, us trametia a l’escorxador — i ara en vostre miserable cos escorxat tothom s’hi pixa.


(...)


Víctimes ara els homes de les furors pedofòbiques.


Esveraven abans cap a les noies les padrines: Amaga els turmells que hi ha roba estesa!

Ens esverem tots plegats ara els mascles, sempre inhibits, recollons, autocensurant-nos: Amaguem... (que hi ha roba estesa...) les turmes! (Tot això hi hem guanyat amb el maleït pseudofeminisme de les més niques femelles!)(Quin fàstic, tu!) (Així triomfa el fanoquisme, el carrinclonisme, el pudibundisme!) (L’obscenitat!) (La hipocresia!)


(...)


Que a en Properci sempre l’ocupi el pensament que es morirà és signe que es voldria pòstumament gloriós (fa en Michael Grant a Roman Literature).

Què hi ha de sa ni d’assenyat en tal postura?

No cal millor dir que: Després de mort, se’n por anar tot a la merda...? Après moi... que plogui mannà del cul de “déu”. Me’n fot, tampoc no hi seré.


(...)


Por de morir... m’empetiteix l’esfínter, com deia el cantat bordó de l’ínclit versaire.


(...)


Mengeu-vos-em; mengeu-vos-em, si us plau.


Com era petitet, en temps de feixisme, és a dir, en temps de capellans, amb totes les malignes falòrnies i les supersticions de carallot que els repulsius invasors t’endollaven d’assignatura obligatòria a estudi, tenia molta por de morir, i sobretot supòs que d’anar a l’infern o al purgatori o qui sap collons on, on de tota manera les “autoritats” d’allèn et torturarien encara més filldeputencament que no et torturaven ja prou les d’aquèn — ep, i allà eternament.

Aprofitava que ma mare era a la cuina per a demanar-li:
I, quan em moriré, què em passarà?
—Què vols que et passi?
—Vull dir, si em mor ara mateix
...

Ma mare sempre dient-m’ho clar i català; aquest cop respon:
Si et mors, t’enterrarem. Si et mors ara mateix, demà o despús-demà.
—Ui, i mort, on aniré?
—On vols anar?


En aquell moment el pollastre a qui suara tot enraonant ma mare havia tallat el coll amb el punyal, s’acabava de dessagnar cap per avall. Amb la sang ma mare en faria, immediatament, car la sang es fa malbé de seguida, una truita de sang, boníssima. I tot seguit el pollastre el plomaria, en socarraria les rels de les plomes, el trossejaria, el ficaria a la cassola. Ambtant, amb el pollastre a mig plomar a les mans, em deia:
On et penses que aquest se n’ha anat?
—I l’ànima, mama?
—On li veus l’ànima? Gust de què té l’ànima?
—I la meua? I la teua?
—Per què el teu cos hauria d’ésser diferent del d’un pollastre? El mateix cor, el mateix coll, les mateixes costelles, la mateixa freixura, els mateixos budells... I encara ell rai... Acabarà a la panxa del bou. Vull dir, a la teua i a la meua.
—I jo? I tu?
—Podrits, segurament. Com es podriria fastigosament aquest pollastre si tenia la passa i per comptes de ficar’l a la cassola l’enterràvem. O com el padrí quan férem obrir el nínxol per a afegir-hi la padrina.
—Per què diuen els capellans tantes de mentides?
—Això moixoni, nen. Ja et dic que a estudi només hi vas a fer el paperet. Fins que sigui l’hora que puguis anar a la feina. D’estudi, ningú amb dos dits de seny se’n pot creure borrall, de les carallotades que hi ensenyen. Pel que fa als capellans, poc t’hi capfiquis. El capellans els va arribar llur sant Martí no fa gaire; un dia o altre, tant de bo ben aviat, hi tornarà a haver sort i els n’arribarà un de més fort.
—Què passa per sant Martí?
—A pagès maten el porc qui han engreixat tot l’any.
—I el porc és tot bo, diu el capellà, com la verge Maria.
—Del porc tot s’aprofita. Això de la verge aquella, datpelculades babilòniques; i me’n fot. Si era veritat, cal suposar que també li devien treure la caca dels budells... si els capellans del temps de la pera també se la volien menjar. Els d’ara fan veure que només mengen hòsties, em sembla.
—Doncs sí que engreixen les hòsties!
—I les que els hauria de caure. I ara, faldilletes, osta-te’m que encara em faràs caure. Vés-te’n a jugar amb ta germana
.


(...)


Desencanteu-vos-em, betzols.

El mort, paït per la mort, només podria renéixer transformat en merda.


(...)


Sense noses.


Món on sóc l’únic animal (literalment, i en tots els sentits).
Món ideal.

Ah minerals!
Ah atmosferes!
Ah sentors: flors, fruits, verdures!

Ah paradís (sense noses).
Ah paradís!


(...)


Tornem-hi: existir no és ésser.

Quant a l’existència de “déu” al cap podrit del “cregut”. You asking me if god exists? Shit, he certainly does, like any other crazy idea in the perverted mind of the deluded.

God exists... but ain’t.

Hi existeix, ho fa, ho fa, m’ho crec; hi existeix, rat al trau, llepant-s’hi el bigots; com tot altre concepte de boig datpelcul a la soll que la molt densa cleda del crani no et tanca.

No solament el concepte de “déu” ans, amb això, la majoria de capdeconyades que hi existeixen... enlloc no són... al món objectiu de les coses fermes.

Existir no és pas ésser.

Existeix, per exemple, l’ocell qui pon ous perfectament cúbics i fets d’impenetrable metall, tret que amb una claueta penjant al foradet del pany. Com n’eixirà el nou pardal? De la mateixa manera que n’ix “déu”. Surt espectral a obrir-se ell mateix amb la claueta la porteta perquè en pugui, com dic, descloure sòlid i piulant. Aquest ocell existeix a la ment de qui se l’empesca com hi existeix “déu”, ésser també imaginat, innecessari, de facècia, eixit de l’ou del no re per a crear-ho tot i vigilar després que fotis bondat, la bondat que cal exactament als lladres i assassins qui et volen ben acollonit, robat, cardat i content.


(...)


Qui creu en espectres, n’ha esdevingut; ficció d’ell mateix.

Com l’espectre mateix, el cervell de l’espectre no pot ésser imaginat altre que com a fum fètid, mefític.


(...)


Si et diuen de gàrgola, els ho agraeixes.

Les gàrgoles — te’n fots — no som sacs de merda (no som valuosíssims... ultrapreuats humans).


(...)


Stevenson explanat.


Cada home és doble: és alhora el doctor Comcal i és mestre Disfressa.

El Dr. Comcal és bonhomiós, pacífic, provident, anarquista, benèvol, provident.

Mestre Disfressa és la pell del diable, és malparit, agressiu, fastigós, és tota la merda del món: autoritari, reaccionari, feixista, religiós, militar.

El Dr. Comcal no s’escorr mai; se la pela sovint, escaridament àdhuc la fica en tendre i caldet niu vaginal, mes ni la seua dona ni la seua consciència no li permeten de descarregar mai. No no. Només quan el cos naturalment diu prou i se sobreïx tot sol, sense constrenyiments ni provocacions, ho fa.

Mestre Disfressa carda, viola i se la pela pels descosits, i s’escorr cada vegada i en un tres i no res. No se sap restrènyer, arreglar, elevar.

Qui s’escorr... tantost ho fot, perd tota benevolència, tolerància, esdevé inhumà, animalot, brutal. En lloc de pensar només en conys — que és el que cal — pensa només en atacar, en mortrir, en empènyer, en prendre, sense miraments, desastrós.

Només els qui mai no s’escorren portaran la pau al món.

Homes de tot el món, estiguem-nos-en! Estiguem-nos-en, sublims! Com més bondat fem amb la virolleta dels agradables tremolins, més bondat fem, i s’ha acabat!

Fem campanya universal contra la lleterada! Ens n’esquitlléssim per sempre pus del maleït mètode eruptiu! Ull viu! No hi ha pitjor ni més perillós, verinós, perniciós, experiment alquímic que el de la producció lleteradenca! Re com açò no nou l’equilibri planetari!

Dones, eduqueu els vostres homes; que llur aixeteta romangui sempre ben closa, si us plau, per al salvament de la humanitat!



(...)


La vida és una pilota que només podem empènyer fins a l’endemà; el dia que no podem empènyer-l’hi, perim.


(...)


És el supervivent el qui té la bona (sovint l’única), en tot cas la definitiva, versió.


(...)


No hi ha pitjor garrepa que el qui sap, i tanmateix calla.


(...)


Qui obeeix esdevé.

Obeint l’organisme superior n’esdevens òrgan, n’esdevens instrument que n’executa el voler, voler que esdevé el teu, car ara hi pertanys, i en pertànyer-hi exultes; on no érets prou, t’ultrapasses; imagina’t acomplert; ara podries...


(...)


El perill és que quan t’escapçaran, tot se t’enfonsa, romans ara sense fonament, et manca el tot.


(...)


Els cans i llurs catius merdacaners (o a l’inrevés).


Walking with my thoughts... and always repressed...

Suddenly the damned monsters.

All those fucking curs bitches mutts... leading their stupid master-slaves to disgusting episodes... where the shit... the bark... the bite... are the sole protagonists...

And my feet eager, dying to fucking be able to kick their fucking assholes, and be done with all the repulsive farce.

I hate the malignant beasts.


(...)


Quin parell d’imbècils!

Com els dos emmirallats bòfies del grotesc putxinel·li. El bòfia “bo” i el dolent. L’un fent-se veure l’afabilitat personificada, obert, rialler, àdhuc humil; l’altre esmunyedissament curiós, inquisitiu, secretívol, sempre vigilant, espiant, escoltant; ensumant, voraç, predador; sempre xiuxiuejant, murri, maligne; sempre amb micròfons i mirallets amunt i avall, embotint-los i embotint-se pertot arreu; escaujant alçades i distàncies; coneixedor de pilots i pilots d’inanitats i revelador de gairebé no gens de recapte de debò interessant.

Car ni parlar ni expressar-se no sap; sap bramar, això hò, i sap mossegar; saben (ell i el seu doble) sobretot cagar... cagar i emprenyar tot al llarg de la via pública.

Amb quin agre no els esclafaves ensems!


(...)


“I dementre que els cantava ara tal nota (you wished!), per ira o rancúnia potser mossegats, fortment es torcien de cascuna pota.”

Qui és la cua de l’altre?

“Durch zwischen beiden Beinen schlug sie den Schwanz; i els membres seus amb aquell relligà; llavors es tingueren com si de calda cera fossin estats, i mesclant llur color, paria l’un que l’altre fos, o que belleu ja era.”


(...)


[Això de dalt si fa no fa del Dant i el Febrer...]


(...)


entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: