Aclucallades 51

51 d'Aclucallades

Tots.

—Tots (us) moriu inútilment.
—Només la meua mort significa re.
—Significa que re no significa. Que d’ara envant si més no re no significa.
—Ni, com abans, il·lusòriament.

(...)

—Tots patiu per no re.
—Tots (us) sacrifiqueu doncs a no re.
—Demaneu a no re que baixi (o pugi) i us ho expliqui.
—No re pot explicar re.
—Re (no) pot explicar no re.

(...)

—Sense re, no hi ha culpable per al teu patiment.
—Sense culpable, ton patiment és buit.

(...)

—Assereneu-vos. Esguardeu-vos al mirall del paisatge.
—Poc hi ha altre.

(...)

—Món meu, si no et comprenc qui et comprendrà?
—Romandràs per sempre pus orfe.
—Món incomprès.

(...)

T’ungeixen per a millor fregir-te.

—En suc de plàcid anonimat et rabejaves — fins que t’anunciaren.
—Qui anuncia, denuncia — ja has begut oli.
—Oli de benedicció i oli de maledicció s’equivalen.

(...)

—Com més hi penses, més malparit et tornes.
—Pensar no sols fa de ruc, et fa ruc.
—Quan volíem fer ploure, tots ens ficàvem els pantalons davant darrere.
—Potser si haguéssim pensat, hauríem vist que allò era una rucada; i per a fer ploure ens en pensàvem de molt pitjors, com ara d’implorar un déu de la pluja o altre oferint-li sacrificis — els sacrificis dels infants, diguéssim, o el dels heretges, o el dels infidels, o el dels “indis”, els “negres”, les “bruixes”, i així anar fent.

(...)

—Què és la veritat?
—Una ficció (mentida) com una altra.

(...)

—Hi ha barrals i barrastrals de mentides als llibres.
—Tret que només llegint-ne s’aprèn qualque veritat.

(...)

el gran secret és que n’és...


el gran secret de tots els misteriosos místics mítics
dels sàbats de disfressats datspelcul...
covades de taumaturgs...
conventícoles faves...
sínodes carrinclons d’enfaldillats amb varetes màgiques i aigües miraculoses

tota l’empastifada de capellans...
profetes (no hi ha pas pitjors merdetes)
i els ramats degenerats
d’inspirats agraciats infusos
llurs merdacaners confusos...

mèdiums cuits tronats
psíquics tocats buits

i espiritualistes filosops...
obscurantistes teòcrates...
ectoplasmàtics espectrals...
assortits bruixots...

les conspiracions
concilis
conciliàbuls
conclaus (al cul)
falòrnies
mentides...

i el gran secret...

el gran secret és que n’és
i que ningú qui no n’estigui iniciat i conjurat no ha de ensumar-se’n borrall
de tot allò
les falòrnies mentides empastifaments

no fos cas que descobrissin els creguts creients que tot era falòrnia...
mentida...
i empastifat poti-poti...

i s’abstenguessin llavors
de continuar pagant els malparits associats...

qui mandrejant viuen centúries ha
de l’enorme enganyifa.


(...)

Cada superstició dels cretins. —Sempre eixint d’un arroplec qualsevol de rucades que els rics etziben als aenzats betzols perquè, per comptes de pelar’ls, els continuïn fotent la farina ben blana.

(...)

Vides.

—Com més vell, més vides visqueres.
—Quin embull no te’n fots!
—Qui érets?
—No pas qui sóc.
—Això, segur!
—Qui es morirà, això rai. No serà pas cap d’aqueixos.
—Car tots aqueixos qui et foren no en fa pas pocs, d’anys, que en són.
—Morts.
—I sebollits al cementiri infinit de la meua desmemòria.

(...)

—Tots som geperuts faquins portant la càrrega feixuga de viure fins a la vera puta fi.

(...)

—Com diem els georgians, la vida és curta com la cua d’un ase; només el dolor te la faria mica llarga; i doncs...
—Per a quan els vius malparits qui carvendran comprimits de dolor per a allargar la vida...?

(...)

Constructors.

—Les dones de lluny en lluny construeixen qualque esfereïdora cuca nua, tota bruta de formatjots pudents, qui s’arrossega a quatre potes.
—Els homes, i tan sovint com s’escaigui, construïm enormes torres de carn, esbalaïdores constants meravelles de l’univers.

(...)

Tornem-hi. —Un cop ets, penses. Pensant fas. Car essència precedeix (i presideix) existència. Re d’afegit al material que hi ha no pot existir si abans no és pensat per aquell qui és; el qui pensa pensa el que vol; i allò pensat pel qui pensa existeix com a pensat; la realitat, en canvi, és la substància, els elements, el que hi ha, d’on l’essència del pensant es forma. El qui hi ha (el material universal) forma l’essència. Sense el que hi ha no hi ha re. L’essència pensant es formava independentment de tota essència pensant, és a dir, creadora d’existències. Després, quan les diferents essències foren formades pel que hi havia (samfaina d’objectes químics), aqueixes essències afegiren qualsque existències; les existències són factibles (un nou element químic utilitzant les matèries ja creades, per exemple) o quimèriques (la resurrecció dels cossos destruïts, per exemple). Molts de conceptes existents no existeixen altre que als llimbs de la creació pensant: el cercle quadrat, l’ànima, la consciència, la moral, els déus... i així anar fent, oxímorons rai.

(...)

Neguit inútil d’absolut. —L’absolut incopsable és el pou buit que hi ha entre els muntets de construccions relatives; és a dir, l’absolut només és l’espai pregon que resta per a construir (sovint reconstruir si ja ho hem viscut) mentre vivim. Quan hom es mor, si té temps d’adonar-se de re, se n’adona que el pou ha romàs buit; que l’espai era massa vast per a construir amb una vida. Que l’absolut s’haurà de fer fotre; que no és sinó mancança; literalment, espai mancat, no gens acomplit.

—Tenim set d’absolut! — diuen esmeperduts els sòmines qui tenen, i gràcies, una relativa set. Una relativa set de quelcom que els manca — què...? aigua? ratafia? cony? boniquesa? reconeixement? afecte? aclamació...? Una cosa o altra, el cervell naquis, la intenció encetada i sense possibilitats d’acompliment, la dèria o l’impuls no gens assadollats. Mancança, mancança.

(...)

Ruques passions només et duen a mal borràs.

—Si en cap orgia et plouen deesses — quin paraigua no treus?
—Ai que això només n’és el mànec! N’acabaràs tot esclafat.

(...)

Engrunes.

—Millor sempre fora que no dins.
—De l’ordre social.
—Els marges, els marges.
—On de cops hi cauen crostetes i escorrialles...
—De l’enfeinat festí.
—Car som ocells de pellucalles.
—Mai al centre de l’acció.
—Les responsabilitats hi són angoixants.
—Maleïda gàbia d’asfixiants afegitons pensats!

(...)

—Esguardava inspirat el miraculós paisatge del pòdex.
—En contemplava esbalaït la còsmica harmonia.
—Ah benaurat pipioli!

(...)

—Perdut? Com digué l’indi: Perdre’m, mai! Com em puc perdre?
—Car sempre sóc on sóc. Sempre sóc qui sóc.
—En tot cas, qui es perden són ells: els topants, la casa, els coneguts...
—Car qui altre voleu que hi visqui, al laberint tanmateix tan ben apamat del meu cos sinó eu?
—I és prou cert que ningú que se sàpigui ell mateix pot mai perdre’s sinó definitivament en les aigües fosques de la mort.

(...)

—Amb una mica de paciència, tota babel entens.
—I se t’acunça en obra d’art perfectament estructurada.
—I, a més, bonica de veure.
—Car només t’han d’interessar les idees clares.

(...)

—Zel àvol del taüt que m’empaita!
—“Espixa’t a espitxar-la, padrí!”
—Sense adonar-me’n, zop!
—És que hauràs trepitjada la fina membrana que et separa del pou infinit de la mort.
—I que satisfets els romanents!
—Veient un sens fi de gaiatells que els assenyala la via cap a un oceà de vida.
—Fins que amb el llast d’uns quants d’anys...
—No n’escandallaran les pregoneses.
—Ai, escandall al no re!
—Escandall al no re.

(...)

Engruna.

—Les nacions com la catalana — molt menys supersticioses (ni espectres, ni angelets, ni déus ni res de tota aqueixa merda “espiritual” no hi cap) — molt menys supersticioses que les més pobres nacions qui no tenen en llur vocabulari un nom especial per al dia sencer — el dia de vint-i-quatre hores. Per als catalans, segons la claror prou es diu, el dia, jorn o nit, mes prou així mateix que continua essent el mateix dia; no hi ha cap divisió del dia, un de clarós i l’altre fosc on els esperits* es puguin amagar. No hi ha diferència, el dia és el mateix. Les hores se segueixen sense interrupció.

*[Es podrien amagar a les hores fosques (la nit) si les hores clares (el jorn) es poguessin confondre amb les hores del dia. Les nacions de pobre vocabulari qui confonen les hores clares (el jorn) amb el dia sencer, fan com si mig desmenjadament, com qui vol i no vol la cosa, bandejaven les hores fosques als llimbs de l’incert (on llavors podrien amagar-se els poixèvols éssers inconcrets).]

Per als catalans clars i catalans el dia és u, les hores del jorn i les hores de la nit fan el mateix dia. Res sinó la claror al cel no ha canviat.

Què importa que siguin les dues del migdia o de la matinada, les vuit del vespre o les del matí; la qüestió — que tot són hores del jorn o de la nit del mateix dia; no hi ha transició. La mitjanit separa el dia i prou. Hi ha el dia vell i el dia nou. I això és tot. Pertanyen a mons diferents.

Totes les penes i pegues del dia abans — esborrades. El dia nou és nou. Quan menys de por hom pot tenir (si mai calgués tindre’n gens) és justament llavors, quan el dia és nou. A les onze del dia abans t’hi neixien posem per cas monstres mentals; a la una de la matinada del dia nou els havies ben oblidats. Pertanyien al món esborrat de l’ahir.

(...)

—El passat és el conegut amat paisatge pol·luït pel grotesc present.
—Pol·luït present, hi ets l’estrany, l’estranger.
—I ara te n’adones.
—No hi coneixes ningú.
—No hi conegueres ningú.
—No hi coneixeràs ningú.
—No t’hi reconeixeràs mai.

(...)

Passeu-ho bé, passeu-ho bé.

—No teníem cap guió establert.
—Si n’haguéssim mai tingut potser l’hauríem qualque cop o altre volgut seguir.
—I qui vulgui seguir mai cap guió vital, ai dissortat, malaguanyat!
—Car tota mena d’imponderables l’obsten, enjòdols l’engavanyen.
—La frustració és constant.
—La intenció suïcidària sempre rondant-lo, amatent, leri-leri, si caic no caic, per al seu descans.

(...)

—Tota substància va tornant-se’m enemiga.
—Fugint de mi mateix...
—Esdevenint doncs carcassa ocupada qui em cal abandonar.
—La idea del jo era falsa.
—No sóc sinó atzar abolit.


~0~0~

Oït als trens.


Never Buy a Product of Asspain.

—Never buy a product of Asspain.
—Imagine the painful shit!

(...)

Pares coronats amb trenes d’estronts, d’on les aromàtiques idees se’ls deuen desprendre.

—Pares del cagalló allargat dit molt adientment Canfelip.
—Com es pot ésser tan ninot curt de gambals d’anomenar el fill, per molt fastigós que et neixi, ni odi que li duguis, amb el nom de la cagadora?

(...)


Invitació a l’esclavatge.

Passava, carranca, la ruïnosa processó dels pitjors imbecils mai inventats — els datspelcul esparracats i curtíssims de gambals Catalans qui volien, amb la Independència de la nació, una nació de sobte sense exèrcit! Anaven escarransits, ajupits, amb vestes tristes, i no repartien pas caramel·lets, repartien invitacions a l’esclavatge.

—When asspain attacks, rub in bengay quick! Això estossegaven, místics, inspiradíssims, il·luminats... També hi anaven, molt marcits, amb: —Prou ens defensarem dels enemics pregant al cel, i sacrificant’ns-e, màrtirs, pit i cul descoberts!

—Saps què? Ja els escriuré demà, si encara són vius, que, si saben cercar-la, trobaran a qualque vall secreta del Mont-rauxa una noguerola idònia que per comptes de fer nous, fa nous que també són ous. N’ixen i se n’envolen i se n’enfugen, tantost les nous-ous les ascles o s’asclen, nòctuls, muriacs i vampirs.
—Doncs bé. Els voliacs, rai. Allò bo per als babaus “pacifistes” esgarriats i negats en un oceà d’agressors és que de les closques hom podria fer-se’n barquetes, les quals és clar ja vindrien equipades amb naturals radars!
—Així doncs que amb aqueixes closques, i amb uns quants d’avions de paper de torcar’s el cul, la nostra nació tan “pacífica”, és a dir, babau, ja tindria l’armament per al seu inexistent exèrcit amb el qual tampoc no defensar’s dels ferotgement avariciosos veïns, sempre repel·lents bavosos enemics.


(...)

—Només el resultat compta. Si la Independència reïx, reeixim. Si continuem esclaus de l’enemic, l’hem cagada i se’n pot anar tot a la merda.

(...)

Casta de lladres.

—Quina casta de lladres són aqueixos desgraciats qui avariciosos lladres i repel·lents covards assassins es creuen amb dret, i se’n vanten, a continuar robant i matant?

—Thieving charlatans.
—Puix que xerra en castellà... saps que és lladre xarlatà.

(...)

—Tots els governs castelladres són franquistes degenerats (parlen en franquista, pensen en franquista, fan en franquista).
—Els castelladres i llurs sicaris als governs canfelipútrids (pallassets tètrics estil Assnàs) encara ara mateix obeeixen llur enyorat Hitleret de pa sucat amb merda.
—Al seu temps, llur Hitleret, perquè ja no l’hi romania jueus, a Asspain, es dedicà, com sos maleïts titelles d’ara, a exterminar els catalans.

(...)

—Si per a aquella casta cretina d’americans idiotes la solució a tot maldecap és la carrinclona qüestió: Què hi hauria fotut en Dgízass?
—Per a la casta de fastigosos lladres qui coneixem, la qüestió, explícita o implícita, és sempre: Què hi hauria fet en Franco?
—Car per a aquella casta molt repel·lent Franco és Jesús, és el Messies, és l’Al·lah, i és qualsevol altre Suprem Cul Merdós qui cal tothora llepar.
—Amb llengua franquista.

(...)

—No diré pas que (entre la feixuguíssima casta de lladres) no n’hi hagin que no siguin feixistes; no seré tan ruc.
—Ara, als catalans ens agradaria veure’ls (els qui no en són); que s’ensenyessin, que piulessin alguna vegada, que es fessin veure, ni que fos molt escadusserament...
—Car on collons es deuen amagar? O és que tenen por del gruix feixista que els envolta? De tots els adoctrinats en els “principis del moviment” gàstric? Dels desgraciats qui clamen que “etamo en epana!”? Dels qui, mestres, et cremen la llengua amb puntes enceses de cigarret si se “t’escapa” un mot en català? Dels qui estan disposats a “morir per la pàtria”? I doncs dels agressors defensats peti qui petit pels uniformats, capellans i buròcrates? Dels qui es guien per “la cokhtitukhion” feixista que tenen “lo epanole”? És a dir, per tots els terroristes de l’estat canfelipútrid, els quals són els únics qui sembles mai poder veure pertot... O és que són tan sapastres que no tenen millor ambaixadors a enviar pel món que feixistes declarats...?


~0~0~

50è d'Aclucallades

Qui esdevenies, ets.


—Un cop t’has creguda la màsquera, aviat te l’has de recreure si mai te la treus, car altrament prou et trobes orfe de tu mateix.
—Qui sóc? On sóc?
—No remake.


(...)


Reguitzell.


—No ho trobeu estrany? Perdura el desig quan el cos ni pot.
—Em crec el desig, mes no pas el cos, altre que com a embolic del desig; un embolic de carn qui es corca... i mor. Mes el desig roman.
—No ho trobeu rucament espiritual? Això que dieu.
—No; el desig és la força que mou l’univers.
—Allò que els ignorants dels anys sarnosos en deien déu?
—No; el desig dels ions és inherent. Tot déu només pot eixir de qualque reacció química o altra. Com qualsevol altra entitat.
—El desig és química.
—Química.


(...)


—Als anys seixanta del segle passat els pares de la bomba atòmica catalana ho van predir. Només la farem per a resoldre-ho tot. I fou llavors que signaren el SCA.
—El pacte pel Suïcidi Col·lectiu Absolut.
—En tingueren prou amb les primeres quinze bombes. Tantost obtingudes, les feren esclatar alhora. Els Països Catalans desaparegueren més sobtadament i més definitivament que no cap Atlàntida. Tothom feliç. Els catalans ens meravella complaure.
—A part que era un poble que n’estava de debò tip.
—L’avarícia dels veïns l’escanyava. Veïns odiosos, assassins i irritants qui el volien constantment esborrat, totalment destruït, terminalment esfumat... d’una puta vegada anorreat... sense que no fos enlloc, ni en la vel·leïtosa història.
—Van deure pensar: De què ens serviria llençar les bombes als veïns, de qui l’odi ens ha nodrit tots aquests segles? Sense llur odi, llur rapacitat, llur dèria per a extingir’ns, ens trobàvem buits.
—Com ara se’n deuen trobar els avariciosos veïns. Car què deuen cobejar a mort, llur odi orfe, llur ràbia nàquissa, com qui diu. On adrecen llur esquírria, llurs depredacions, llurs afanys esmeperduts i cagarrinosos d’anorrear’ns? Maleïda farfutalla, sense quest, esgarriats en l’absurd.
—Sense objecte, es migren, es morfonen. Com enyoren, com envegen el gest sublim dels catalans!
—Si no fossin altre que covards fatxendes delerosos sempre i debades dels béns d’altri, signaven ara mateix llurs propis SCA!
—Segur.


(...)


—No use crying over spilled milk — ep, tret que hom plorés llet, és clar!
—I son vit, com s’escorregués... que ho fes en llàgrimes.
—Ai que romàntic! Totes les damisel·les us hi veníem que us ens voldríem cardar sense aturador! Lleterades en torrents de molt sentides llàgrimes! Que màgic, que majestàtic, que delicat! Una visió! Miraculós.


(...)


—Sexe, esports, literatura, filosofia, ciència. Amb aqueixes cinc robustes columnes l’edifici es manté.
—Què me’n dieu de la musica, el teatre, el cinema...?
—Columnetes.
—Política? Jurisprudències? Economia?
—Corcs que corcarien la fusta de les columnes, si les columnes no fossin de sòlid serè marbre.
—Hà!
—Diguéssim que m’interessen de no gaire a no gens.
—Hi deu haver quelcom que, com ameu les columnes, deveu avorrir com terratrèmol d’absoluta destrucció?
—Voleu dir les forces del Mal. Allò que em produeix un fàstic incommensurable.
—Ve-li.
—Els maleïts “afers” religiosos i militars. Els covards repugnants repressius! Amb quin goig no les feia desaparèixer del món!
—Les cinc columnes, però. Sublimacions de guerra, ben pensat.
—Sexe? Esports? Literatura? Filosofia? Ciència? Els dos primers, ben cert. El tercer una mica. Els altres dos?
—Guerra, inútil, contra la mort.
—Ah.


(...)


—Sublimacions de guerra contra la mort.
—Sexe. Mes quin pecat el d’aquests traus castigats (cony botxinejat, pudent roseta), i qui sagnen esporàdicament, i pruen sense descans, i ragen i ragen, i sifonegen en la bogeria, i molt adolorits expel·leixen excrementicis animalons...?
—Esports. Mes quin pecat el de l’esfèrula perquè vint-i-dos galifardeus li fotin constantment puntades?
—Literatura. Mes quin pecat el d’aquesta llengua qui destil·la espasmòdica mots infecunds, mots insubstancials; al llarg dels eons incoherents, mots obsolets, indesxifrables?
—Filosofia. Mes quin pecat el d’aquest cervell qui esbrina i escateix sense solta ni remei la pròpia mort, la pròpia... la pròpia... qui escateix la pròpia mort?
—Ciència. Mes quin pecat el d’aquesta matèria qui només és reconstrueix per a redestruir’s...?
—I tot això al capdavall hem descobert, emboscats cascú al seu tímid pinacle, que així el savi com l’eruga. El savi com l’eruga qui recaceja i escauja cada racó de la seua crisàlide... i prou d’hora se n’adona que naixerà, desclourà, s’esbadellarà tanmateix morta.
—Tota negra, escarransida, cremada, de dol.
—Cada història individual, exactament igual de continguda, comprimida, dramàtica: teatral.


(...)


—La il·lusió del campió es fon al cap de poca estona.
—Davallava per la rambla amb la copa penjada desmenjadament d’una mà; en la tristor del jorn pansit, me n’adonava que, copa i tot, re no romania resolt; la buidor de perdre i la buidor d’haver guanyat eren dues buidors que al capdavall s’assemblaven tant que en aquell moment no sabia distingir-les.


(...)


—Qui es creuria la ficció qui sóc si no me la crec ni jo?
—Segurament sóc qui menys se la creu i tot, car a qui altre li interessaria tant de creure-se-la?


(...)


—Sóc massa ruc per a púguer expressar com en sóc, de ruc.


(...)


Immortalitat.


—Haig d’ésser immortal si em vull cardar mitja humanitat (totes les dones del món).
—I si això no, doncs no cap.
—I tot d’una reesdevinc mortal.


(...)


Viure en cercle sens fi.


—Amb el fil primet de l’enyor o el vague desig, cada nou segment de somni, com gra d’ambre de collaret sense tanca, va lligat al precedent.


(...)


—Tots som monstres — hem nascut per a devorar’n i perquè ens devorin. Com els martells de les nostres ferramentes n’esborraven tot detall, així mateix els martells de llurs ferramentes amb tots els detalls d’allò que fórem ni ens pensàrem mai d’ésser.


(...)


—Qui se sent posseït s’hauria de sentir usat, no pas amat; i tanmateix si ames qui et posseeix i ames ésser-ne posseït, el fet d’ésser usat per qui et posseeix és per a tu el súmmum del benésser en amor.


(...)


—Que servis la impressió que vius una vida viscuda seguint fil per randa el text escrit per altri, està bé i és prou propi, car aquesta és la veritat.
—Tot el que t’hi escau i sobretot tot el que hi pensis és text redit. Tot el que raja de ta boca, sigui tímid rajolí o doll trencat, ha estat escrit i repetit, i ho repeteixes sota sospita que ho repeteixes.
—Doncs saps què? Això rai, tin-te tranquil, car tens raó; em pertanys; no ets altri que meu, per mi escrit i reescrit.


(...)


“Francesilles per al llec.”


—Francesilla: despesa carallot en cosa inútil. Són francesilles despendre ni un minut en religió, història, política, economia...
—Llec doncs en cada branca d’idiotada: tota mena de metafísica pseudohumana.
—Res de pseudo tocant-me gens, tot trobant-ho falornieta de no pas perdre-hi ni un segon el son.


(...)


—Els creients, els dogmàtics, els religiosos, els cretins, ço és, els pels malparits falorniaires posseïts...
—Quina pena de titella cascun! Atrofiats per la ignorància puta, llurs cervells només segreguen merdegada.


(...)


—Per a mi el “misteri de l’eternitat” i la pornografia de la putrefacció... si fa no fot.


(...)


Impressió diguem-ne zen.


—Damunt aquesta terra nua, nus prou tost fosos. Com cagueradeta expel·lida per cada altra bèstia.
—Damunt aquesta terra nua (tot plegat baleta efímera, enjòlit tentinejant), no pas millor cascú ni ningú que nu gargall desfent-s’hi.


(...)


“Tot ens ve donat, i re.”


—Tot depèn de naltres.
—Ens volem lliures i amb futur.
—O ja estem prou bé de fútils esclaus camí d’oblit?


(...)


—Totes les “dures” abstraccions — buidors, rai — déu justícia llibertat rectitud... — existència, rai; essència, gens.


(...)


U omnipotent.


—Només en va solipsisme tastes veres llepades de llibertat.
—Ara només hi ha un món: tu.
—Tu hi ets el déu; hi ets el destí; hi ets l’eternitat.


(...)


Llufes.


—Sóc un cagadet. Mon únic urc (circ? viró? virtut?) és de no haver mai fet... cap pet... fortet.
—No fos cas que mai ningú n’acabés ofès.
—I t’atupés?
—Amb qualque àvol llambregada prou n’hi havia prou. O amb qualque ganyota de despit.
—Cagadet, cagadet.


(...)


Pensar fa de rucs.


—Em pensava que allò era el forat d’un rat, mes era el cony de la tieta Montserrat.
—Em pensava que allò era de qualque pudent cuc el cau, mes era el trau al cul de l’oncle Nicolau.
—Veia una cuca menjada per un moixó, mes eren el cony de la dona i el piu d’en Gastó.
—No sabia què fos, si busní o busnó, o vespa metàl·lica, o bala bulbul...
—Mes és clar que era un frare marista qui em donava pel cul.
—Ets remor o piuladissa...? Em rosegues, corcó...? Et rosec, llonganissa...?
—Sóc zum-zum de borinot de frontissa... o d’ampit d’abís qui s’esllavissa?
—Quina ferum! Dec ser mort, o a cal xarnec, o a la comuna.
—No n’endevín mai ni una. Mossegava una pedra pensant-me-la pruna.
—En perdia quatre queixals i els prenc per llavors i, en pic plantats, vull que en creixin créixens.
—Sóc tot orelles i a una petxina n’oïc l’oceà, i n’ixen quatre piranyes qui comencen de péixer’ns.
—Sense orelles i sense esperit, un paradís amb catorze selves submarines em floreix al pit.
—I ara em pensava que allò era un tornavís, mes era la llengua del cosinet Narcís.
—I eren aquells qui em punxaven els esmolats anfractes d’un vis...?
—No, eren d’un estront putrefacte de carnívor les altes vellutades flaires.
—Em pensava de sobte que veia les agressives virolles d’uns boletaires...
—...i eren les orelles vermelles d’un altre pellaire indefens, afracte...
—...qui cantava amb les caramelles palinòdies de balenes qui corrien maratons...
—...o potser l’oceà era el desert, i del desert les dunes els pits de ta mare coronats de gerdons.
—Em pensava mastegar-ne els mugrons, mes eren les arestes d’un rap.
—Em pensava torcar’m la sang amb un drap, mes eren llimacs qui em llepaven el nas.
—Em pensava dormir a l’estiribel entre els enciams, mes volava en avió cap als pols.
—Queia ultratjat a tots els bertrols, pensant-me metre’m en joiós malpàs...
—...d’orgiàstics despullats que en vies de foc són locomotrius del fotre.
—Dels rellotges de la mort diapasons m’empàs.
—Damunt davall esglaons on botre i rebotre...
—De malson a malson...
—Escales... cap a la pira...
—On tota errada expira.


(...)


—De petit em pensava que el castellà era la llengua dels cretins.
—Parla’m en cretí! esgaripava el mestre primari (exactament) quan ens assenyalava uns pèsols, i volia que li digués allò què fos, i doncs li deia Pesolos...? o burxava el dibuix d’unes mongetes, i li deia Montxetas...? i s’esfereïa com un boig... i et feia treure la llengua i t’hi extingia la punta d’un cigarret encès.
—I anaves un bon matí amb l’autocar a la capital amb la padrina perquè s’havia de “treure” el “carnet d’identitat” i tots els pobletans fent cua, i ma padrina va voler demanar quelcom a un dels buls de la bòfia qui a empentes i rodolons volien que la cua fos perfecta tot al voltant del molt irònicament o potser sarcàstica anomenat “govern civil”... i el bul com s’emprenyava (això sí tot rient), i com començava de fotre puntades a ma padrina, i com esgaripava alhora.
—Parla’m en cretí! s’esgargamellava, com s’esgargamellaven tots sos brutals bàrbars cruels psicòtics enriallats companys.


(...)


Stranger in Paradise (1953)


Ma mare, deessa al paradís estrany de ma infantesa.

Fat (o qismet) que em duu a recules fins a la botiga blau marí
Jardí encantat
On les dones se’t revelen
En tota llur meravella
I diuen les amors
Diuen els mots i les facècies
I entre somieigs somriguts i llegits ninots
Esclaten molt picants els rum-rums
Rere bon plec
(I plecs i plecs, pler de fins plecs lleument blaus cel)
De roba estesa.


(...)


Vocació de vell.


—Cada matí t’aixeques feliç. Car ara a la fi fas l’única feina que sempre has volguda fer, la feina per a la qual només, i d’ençà de petit, has tinguda sempre vocació. La feina de vell.
—Als qui tenim vocació de vell ens costa de florir, mes florim. A la fi florim!
—Ah quina felicitat! Hi som, hi som!
—Senil guru taciturn al qual ningú no fot gaire cas. Ningú no n’espera re. De qui gens no en raja, ni ningú no confia pas que en ragi.
—Secretívol entès, tanmateix.
—A la fi inapercebut! Gairebé ni vist, veient-ho tot de rere el vel pseudo-inofensiu de la imperceptibilitat.
—Aquell què pinta...? Què mastega? Què somriu? Res! Peu i mig al sot. [Creu-t’ho, carallot!]


(...)


L’esperit viu en molt millor casa.


—L’arquitectura de l’esperit és molt més sòlida i sobretot sorprenent que no la tangible del cos.
—Ah les exquisitats de la construcció!
—I tot hi és a punt!
—Tret que, aitambé, part davall la simplicitat aparent, ah la complexitat dels intricats passatges, els mons recòndits, els insospitats nous llivells!
—I, si no pots sortir per la porta del davant (pels ulls)...
—Per quins altres andarivells? Com n’endevines, dels trencacolls del laberint, cap millor eixida?
—Hauràs de sortir pel soterrani ignot.
—Desert assoc ombrívol, on deu dur aquest ramal?
—I hi trobaràs tresors, troballes? Hi faràs descobertes?
—Ambtant, cal reconèixer que el procés sencer és prou decentment entretingut.
—Amb cada cosa al seu lloc; un pic localitzada, és clar.
—Tret que, ja t’ho diré, traure’n l’entrellat serà ardu.
—Deu ésser per això que gairebé mai ningú no hi davalla.


(...)


Terror arreu, i au.


—Com pot cap “terrorista” terroritzar’ns més que ja no ens terroritza la implícita terror de viure molt efímerament entre dues eternitats d’absolut no re en un ínfim forat oblidat de l’existent?

—Quina casualitat que els agents de la terror vulguin ajudar-la a remenar el merder?
—Cap. S’ho porta l’esdevindre’s de l’existent.

—Flors d’estalzí et floreixen fins que cada estel és taca negra que esclata com tinta.
—I tos ulls no veuen mai més re.

—Llibertat vol dir no tindre por dels agressors; qui en té, no és lliure. Els agressors, merda per a ells; com més empentegosos, més covards; com més agressius, més acollonits; com més armats, més culcagats; han empestegada tanta de gent que pertot arreu tenen enemics. Tot el mal que rebran, massa poc. Massa poc.


(...)


Tot assassinat és un negoci.


—L’estat (és a dir, la col·lusió entre negociants) s’empesca (no pas gens arbitràriament) tota mena de guerres, presons, lleis i interdiccions, per tal que suri el negoci que és l’anar assassinant.


(...)


—Si hom se n’adona, com més immensa ni “transcendent” la cerimònia, més merdós ni insignificant l’acte que celebra.


(...)


~0~0~

Oït als trens.


Avariciós castelladre.


—Molt generós amb ço d’altri; extremadament escarransit amb la misèria que assedegadament serva.
—For who the fuck gave them the right to dishonestly appropriate the common name...? Avaricious trash; thieving castilian shit.
—Aren’t the Portuguese, the Andalusians, the Basques, the Catalans, also peoples of the old peninsula? Aren’t Catalonian, Basque, Portuguese and Andalusian also peninsular languages?
—Why should castile arrogate exclusively for itself what belongs to everybody?
—Who falls in this fascist trap when by saying the name “Spain” names only the castilian fascist state? And by naming “Spanish” its piddling language?
—Why are not the other nations (Portugal, Euskadi, Catalonia, Andalusia) Spain? Why their much nobler generous languages are not Spanish?
—Qui collons els donava el dret de prendre el nom als altres? Per què els castelladres s’apropien d’allò que pertany a tots? Històricament prou ens pertanyia a tots!
—Merda, tu, si quan les cròniques d’arreu deien “espanyol”, no sabies mai del cert quin dels idiomes d’Espanya volien dir! Hi havia molts d’idiomes “espanyol”! Merda, tu, tornem-hi. Si la mateixa collons de “Marca d’Espanya” d’en Carlemany era Catalònia i prou! No era pas cal moro, no! Per què permetre als castelladres llur fastigosa expropiació! Cobejosa púrria! Pompous little pricks!
—Posats a dir, els escauria molt més als castelladres de dir-se “merdanyols”, car prou són la part més merda d’Espanya. I “merdanyol” allò que parlen, per merdós, papissot i xafallós.
—Clavau-la, company. Per als castelladres “espanyolisme” i franquisme són consubstancials. L’un sempre inclou l’altre.
—Als 70 del segle darrer s’empescaren la faula repel·lent de la “democràcia a la xarnega” perquè el mateix feixisme i el mateix terrorisme d’estat (ara sense llur fastigós cap visible) continués sense gaires sotracs. Tot el que fos castelladre continuava essent obligatori; tot el que no ho fos continuava essent subversiu, impunement atacat, inquisitorialment i terroristament trepitjat. Cap dret guanyat per als no castelladres. El feixisme i els botxins encara més avalats, validats.
—Per als castelladres i castelladristes el concepte mateix d’Espanya és indestriable del concepte “feixisme”. No es pot ésser castelladrista sense ésser feixista.
—Ben clar.


(...)


Els qui bestietament proclamen llur ignorància.


—Maleïts datspelcul, la gossa qui els va cagar.
—Sent-los dir una frase molt repugnant tot començant a dir: “Com diuen en castellà...”, i ja saps que l’infame qui garla és un pobre desgraciat provincià molt ignorant. A la merda el tramets encontinent.


(...)


—Són franquistes tots els desgraciats qui del castellà en diuen “espanyol”?
—O franquistes són, o maleïdament ignorants.
—No saben que l’avarícia castelladra s’ha desmenjat durant segles perquè el castelladre esdevingués “espanyol”.
—No saben que de sempre els idiomes parlats a la península, l’andalús, el portuguès, el basc, el català... han estat “espanyol”, car prou es parlaven a la zona geogràfica anomenada Espanya.
—Per què el castellà lladre, abassegador, s’hauria d’apropiar (retroactivament i tot!) un nom que ha pertangut a tots?
—Qui els fa la farina blana? Qui no se’ls resisteix? Per què retre’s ara? Després de tants d’anys de lluita?
—El castellà és castellà. I prou.


(...)


—Probablement els castellans són com qualsevol altre poble. Hi deu haver de bo i de dolent.
—Tret que els castelladres han robada l’ànima als propis castellans, i més absolutament que a no ningú altre, de tal manera que les pregones barbaritats dels castelladres hom les imputa (injustament?) al gros dels castellans.
—Els castelladres, quin flagell! Mes sobretot quin flagell per als castellans qui no se n’han beneficiat ni se’n beneficien, qui no saben o volen aprofitar-se’n. Que també en deu haver!
—Els qui no són ni buròcrates, ni capellans, ni bòfies ni militars. Els qui penquen i van fent. Els qui no piulen ni ganyolen mai. Els qui els mitjans castelladres i castelladristes (com els dels botiflers barcelonins) ignoren, com si no fossin ni vius.
—Que no sigui que gairebé només hi hagi “vius”, entre els castellans.
—Cert que només sents que en sobresurten els assassins, els infectes, els franquistes.
—Fins que no sentim els castellans anti-castelladres mai no n’estarem del tot segurs, que de debò n’hi hagi.


(...)


Odiar és un plaer.


—Si hem apresa només una cosa durant tota la puta història és que el castelladre vol la nostra pell. La vol amb goludam extrema. De vegades ho dissimula una mica, quan ens necessita per a ajudar-lo en la feina bruta (penseu el maleït genocidi americà, el repugnant colonialisme marroquí), però tantost pot, tantost veu que només ens necessita per a esprémer’ns, per a torcar-se’n el cul i llençar’ns, hi va esmeperdut, descordat, cercant fet i fet la nostra anihilació.
—Qui hi pactés, fóra maleït botifler.
—Plegats, 0 els anorreem o ens anorreen. Només podem sobreviure (nosaltres sobretot, però també a fi de comptes ells) absolutament separats.


(...)


—L’avarícia castelladra no té límits ni aturador, aqueixa púrria només l’atures segant-los les sedegues urpes; són infecció que tots els pobles encara sans del món hauríem, ensems, d’esborrar sense més compliments, començant ara mateix.


(...)


—Odi doncs a tot el que és xarnec, ço és, castelladre, xerraire, franquista, papissot, fastigós, tifa, merdós.
—I odi a qui mai caigui al parany, a la falòrnia, al discurs fal·laciós del bare col·laboracionisme.
—Odi a tot a caragirat, botifler, castelladrista.
—Odi.
—Odi, oidà, odi! Res no duu al cor més optimisme!


(...)


~0~0~

49è d'Aclucallades

Aclucallades 49

A cal Clar i Català cal caldre’s (som-hi doncs!)


De tots els animals, l’animal pensant és el més “ruc” — es passa la puta vida marejat amb falòrnies, amb camàndules, amb capfics de trucalembut induïts pels “capellans” maleïts, i tractant doncs llavors de trobar la “solució” a un problema que només n’esdevé al seu cap de “ruc”. No és pas tan “ruc” el ruc!

No hi ha solució perquè no hi ha problema.

No hi ha déu,
no hi ha destí,
no hi ha embruix,
no hi ha univers altre que material,
no hi ha si-mateix altre que de ficció.

No hi ha problema metafísic perquè no hi ha metafísica altre que al cap del malalt. Qui complica, s’hi complica; qui embolica, s’hi embolica!

No hi ha metafísica.
Hi ha física i prou.

Hi ha el que hi ha, i hi és perquè hi és.
Si no hi fos, no hi fóra.
Si no hi fos, tampoc no hi hauria cap “ruc” molt més “ruc” que no cap ruc, pelant-se els collons i perdent el lleixiu tractant de trobar la “solució” a què? A qualque pueril ximpleria inexistent altre que al seu meló de “ruc”.


(...)


filòsof.


se m’agita el pinyol
(l’edifici em trontolla)
li trac els aclucalls...

i a l’abís sens fi caic;

tinc tocat el voraviu de l’ésser;

terratrèmol de l’esperit
pensar m’ha dut a dida.


(...)


Tot credo és arbitrari, i com més “sentit” més fals.


Les “veritats” dels religiosos són heretades.
Si n’haguessin heretades d’altres, llurs “veritats” tampoc no foren menys “sentides”.
Això fa pensar que els religiosos neixen “tocats”.
Tocats de “gràcia” — o en tot cas en fan; tret quan comencen de matar i d’emprenyar per amor a llurs arbitràriament heretades “veritats”.
Una persona qui no qüestioni les creences heretades demostra ésser molt curta de gambals — ei, per molt “llesta” que sembli camandulejant pel món.


(...)


En acabar de néixer, me’n recordava que no recordava re.

No sabia si riure o plorar. (—Quin n’és el protocol...?)

Em vaig ficar a riure — i ja em prenien per foll?


(...)


Caràcters (fuig-los com del pitjor flagell).


Ull viu.
Et deixaràs dir d’escarransit pels escarransits de debò, i l’escarransit seràs tu, no ells.

Una vegada t’han caracteritzat, ja l’has cagat.
Qui es deixa definir, es deixa finir.
Delimitat, confinat, per sempre pus retratat.

Deixa’t dir de “pedòfil” i t’empaitaran fins a la mort.
Deixa’t dir de “segon” i mai no arribaràs primer.
Deixa’t dir d’esclau, i n’esdevens irremissiblement.


(...)


Parlant de (no) res.


—D’on ve el que hi ha?
—Del que no hi ha.

—El no-res prenyat de “res”.
—Com el “res” prenyat de no-res.

—Em diuen d’estrany. Que sóc “el que no hi ha”!
—Tu rai. Car només del que no hi ha en pot rajar!


(...)


Ocupacions.


Tot el que hi ha hi és.
El que no hi ha no hi és.
Només allò que lloc ocupa és.
Allò que no ocupa lloc, a tot estirar només existeix (al magí de qui se l’imaginés); mes ésser, no pas.
Penséssim molècules — les olfactives, gustatives, tàctils, sonores, i els fotons, etc. Car totes les essències ocupen lloc.

L’eternitat només pot ocupar l’infinit.

Quan no sabies d’on collons quelcom se t’esbalçava, deia hom, Ei, és obra (i doncs indesxifrable) de “déu”. Per això que calguessin pilots de “déus” — massa feina per a un de sol.

Llavors, a pleret, el territori dels déus la ciència se l’anava apropiant... fins que ni al déu (ara miserablement reduït a un de sol) no li roman territori on amagar’s sinó al cap dels fantàstics fanàtics. Sense aqueixos fantàstics, cap déu no troba lloc. I qui no ocupa lloc no és.

Temps era temps tots els déus s’acontentaven (quin remei!), s’acontentaven lògicament en estendre’s i perdre’s cap una direcció o altra fins que llur món no s’acabés.

Mes aquella genteta (ara no em ve a l’esment quina), quin déu més banyut llur déu, pobrissó!

Aquella genteta va fer vindre de llur magí esventat un déu (ara no me’n record doncs si cretí, jueu, spinozià, volterià o sarraí) i va voler ocupar també l’infinit. Era un déu molt ultracuidat, presumptuós. Tot per a mi — va dir, egoista, barralbuit, vanagloriós — i per als altres engrunes i d’altres merdes. I volia ésser “etern” (mai ni nat ni mort) sense fer cas de totes les fins del món ben evidents. Volia doncs ocupar l’infinit. Fins que no se’n va adonar que ja estava ocupat. Per l’eternitat.

Quin déu més bèstia, vull dir, més beta! Li va passar com a mi — tòtil que sóc, badoc i distret, vaig voler ocupar un dia un dels pous pregons sens fi de la dona i prou queia del ruc ben aviat, decebut, desenganyat, i me n’adonava doncs que tots ja estaven ocupats pels seus alfes de torn. [Entre ton Pipí breu i el seu Carles calb, tot un reialme (va dir la dona). Deal with it; a whole realm between your cowardly and short Pippin and his bold and bald Charles.)

Si l’eternitat és l’alfa qui ja ocupa l’infinit, cap déu no pot ésser altre que beta carallot i plepa qui s’autodecebia si a gaire més que a l’existència molt limitada al fantàstic magí del pec religiós no volia maldar.


(...)


No sé pas vers quin cony no mald
(va dir el camandulaire Romuald)
prou si caic em bald
i en la calda m’escald

si cada nafra no engalb
n’acabava ben balb

tot el que eixalb
de seguida esdevé falb

i males noves duu l’herald
vas ple de polls si no ets calb
i t’atacona el ribald

saps què? doncs com em dic Romuald
poc que tinc ho sald
i ja de monjo m’enfald

camandulaire i calb
i amb faldillot tot falb.


(...)


Els utòpics, ço és, els deluïts reformistes, ço és, els programàtics programaires qui programarien (i tan maleïdament panxacontents) la puta vida de totdéu altri.


(1) Els somnis dels moribunds.

Tots, finalment compenetrats
ens n’anem
enduts en la grogor
cap a horitzons de foc somort.

(...)

(2) Tot ho arreglarem.

Tot ho arreglarem... és clar, que mai definitivament — va el dir un dinosaure a un altre, ara fa un bon pilotet d’anys.

(...)

Modifica’m, això rai, mes amb què?
Amb força?
Amb persuasió?
Amb l’exemple?
Amb l’horror?

Tots em modificaven... és clar, que mai definitivament.

(...)

(3) Els utòpics (el nom mateix prou ho diu) no anirem mai enlloc.

En realitat, com qualsevol altra bèstia, la humana només pot ésser endolcida provisionalment... amb dolces llepolies... amb falòrnies, renuncis, il·lusions, façanes... i d’altres nyepes escaients i els contes de la voreta del foc.

O, més duradorament, amb mitjans físics i químics — manipulació genètica, castració i ablació dels centres més brutals, intervenció cerebral, etc... Mes llavors, si ja no és bèstia, és encara el mateix animal?

Per a dur-lo ara on...?

(...)

(4) Quan tots serem feliços, solaçats, riquíssims i satisfets per molt salaços ni crics que fóssim...
Això rai, sempre de trascantó renaixerà tard o d’hora el messies envejós i inic...
Qui cruel i àvol, pervers, enfitat, prou trobarà motiu per a re-remoure tota la merda.

Car només en el merder reeixim a surar.


(...)


Personatges de ficció.


No hi ha ningú qui (per via del paràsit tentacular encloscat al crani, allò afectat amb cròniques cagarrines imaginatives que en diem cervell), no hi ha ningú, dic, que no sigui personatge d’(auto)ficció.

Els altres en veuen, cascú, una ficció o altra. Ell mateix en veu la seua.


(...)


La meua ficció — la de l’estoic (de pa sucat amb oli). Putejat pertot arreu, i tanmateix incòlume.


(...)


Tots els morts hem passats a millor “vida”.


Cert!

Una “vida” sense xarnecs, sense moralistes, sense assassins.

Una “vida” sense metges, jutges, mestres, erudits.

Una “vida” sense superiors, monarques, tirans, dictadors. Sense terroristes d’estat.

Una “vida” sense bòfies, sense bòfies. Sense púrries amb “autoritat”.

Una “vida” sense déus, ni legisladors ni diputats, ni experts ni botxins.

Una “vida” sense botiflers, sense llurs carotes de jutge, ecs!

Una “vida” sense els emprenyaments del fals comcal.

Quin descans! Aür! Albíxeres! Prou podem!


(...)


Els xeics i els xerecs en “Per la lògica castigats”.


Miracle! miracle! — tot just acabada la batalla amb els xerecs fugits, i doncs els xeics, com també s’esqueia, força victoriosos... Quan vivia a l’oest, i un indi o un lladre de ramats o un lladre d’invasors i colonitzadors m’etzibà un tret... I la bíblia que sempre duc damunt n’aturava el projectil — miracle! — cridí, aprofitant la cosa, i tractant de guanyar punts amb els pallussos caravanaires, que veiessin que si n’era doncs, de plepa, i de beneït i benaurat, i com no podia pas doncs ésser gens perillós ni diabòlic per a llurs pàmfiles femelles — miracle, tu!

Cert, cert! — cridà el capellà de la caravana; i tothom em tractava d’heroi i d’escollit per déu.

Mes sempre hi ha d’haver pertot arreu un emprenyador o altre.

Un enemic meu, qui m’envejava l’elegància d’estil, i qui sempre em vigilava que no entrés d’estranquis a la seua tartana a cardar-se-me-li dona i filles, saltà a denunciar que on devia doncs dur la bíblia, perquè havia vist que el tret m’anava de dret al baix ventre, i allí era justament on amb l’impacte em servava, i no pas al cor, que prou hauria estat l’indret dels miracles de la bíblia, ben desadeta a l’infern de l’esquerra de la jaqueta de vaquer.

La duus davant els collons? Per què la duries davant els collons? — volia sàpiguer el capellà, i tots se’m guaitaven com si havia esdevingut l’escollit del diable.

Estudiaren llavors la bíblia amb la bala dins, i se n’adonaren que hi mancaven un fotimer de fulls.

On són els fulls que no hi són? — histèric, el capellà.

Se’n deu torcar el cul! — va descobrir l’enemic, i és clar l’encertava de mig a mig, el malparit.

Aquest és un miracle on déu ens assenyala l’infidel qui vol que pelem! Déu ha fet vindre la banda de malfactors a robar’ns i matar’ns perquè una de llurs bales s’estavellés a la profanada bíblia que aquest heretge porta sempre als sacrílegs collons, no sols per a fer el tifa bo i fent veure que arrossega un aparell monstruós, d’on que tant n’enllepoleixi les nostres més putanes femelles, ans per a tindre’n els papers més a mà per a poder, quan se’n va a cagar, amb la paraula de déu torcar-se’n el cul — el capellà dictà, i tots plegats no sabien com matar’m allí mateix.

Pengem-lo! Esquarterem-lo! Sebollim-lo fins al coll enmig del desert! Violem-lo tots els mascles per tots els forats, inclosos els ulls, perquè tasti les roents lleterades de la fúria de déu! Rostim-lo de viu en viu i que els gossos se n’arrigolin! Lliguem-lo al tòtem i que les xiquetes el torturin, i els li torturin els minúsculs cigrons! — anaven triant, molt distrets, els entusiastes de la superstició, grans i menuts, mentre eu, de cua d’ull, atalaiava com s’atansava una polseguereta molt prometedora.

Sort doncs que en aquell instant tornaren a aparèixer els indis providencials, i aqueixos més nombrosos i amb fusells més ben oliats que no els de suara. Així... mentre queien morts els qui me’n volien, eu, ull viu, rabent, pujava al millor cavall i fotia el camp.

A la merda, capdeconys; ho veus? La lògica us ha castigat. Tant badar, enderiats ans corsecats per puerils ximpleries, i au, morts a cabassos; ja us ho fotreu; que us recullin els xacals, vull dir, els coiots.


(...)


Els “herois” els més cagats.


Si és cert que és la por que t’impel·leix a l’acció (preventiva, pal·liativa, retaliatòria, tant se val; noms rai; excuses rai per al traïdor i el tocat), els més “heroics” els més cagats.

Sense por, no hi hauria assassins.


(...)


L’univers és una mesquina gàbia inestable on el teu tu-mateix (tan ficte tanmateix) es perd — pujant-ne i davallant-ne escales, ara sòlides, ara líquides, ara gasoses, ara verinoses, ara letals al contacte com les cues dretes de certs esborifats gats de negre i de cendra molt arecs ni manyacs, de qui els vidrets tòxics a les cues se t’incrusten a la prima pell i en mors en un tres i no res, o...

O...

O, ah, ah, ara blau cel com el biquini d’aquella estatuesca beutat rossa, d’allò del millor Mallol, qui al petarrell del Sol, en platja groga, et té (i com més anem més fermament estrenyent-te’ls), et té pels collons. Sense que et calgui arribar mai enlloc. Mesquina gàbia inestable, pujar-hi i baixar-hi debades, perdut, per a sempre caure-hi a mig tram, i esclafat.

Gats negre i cendra, escorpins siena, escurçons cremats, escales, biquinis, biquinis, i els flairosos pentenills que en suren, cels blaus, platges grogues... Gàbia.


(...)


En un altre llampurneig mental nou de trinca i més vell que la tinya veig que les dones i la sang sempre hem anades plegades — potser perquè en fem naturalment tanta, tampoc no volem fer-ne més. No voldríem mai fotre com els homes molt artificialment “valents”, és a dir, fotre el mec matant, brutals, sanguinaris, covards.


(...)


Qui s’esdernega ho fot debades.


Com menys fotràs
menys espatllaràs.


(...)


Pensa’t mònada — harmònicament em desenvolup segons allò previst pel caràcter de la cosa qui sóc. Ara, si fossis mònada sola, rai. Tret que hi ha l’atracció d’altres mònades. Només amb la predeterminada atracció de certes mònades, la teua reïx. Car hi ha atraccions benèfiques i malèfiques, prou dolentes ambdues; i les pitjors, les indiferents, ço és, les que no són gens diferents, i doncs t’accentuen les tendències (excessives ara), i t’empitjoren els defectes, les malalties a les quals fórets propens. Les millors mònades a les quals l’atracció predeterminada t’hauria de dur, són, ben segur, les complementàries. Yin i yang.


(...)


La malparidesa ve determinada per la posició.


Ah posició “social”. Deessa dels pregoníssim abissos orquians — mare de tots els molt malignes monstres — parits pel doble gep horrorós del seu culàs.

Superstició de la posició. Si et fas soldat o de la bòfia segur que tens tendències de malparit, o potser només les “circumstàncies” covardament t’hi impel·lien.

Mes l’hàbit prou fa la cosa. Un cop t’has venut i ets a l’altre costat del mèdol que et separa de la gent sense “autoritat”, sense comeses de “responsabilitat social”, ja has caigut al bertrol de la brutalitat, has esdevingut fàmul armat i t’has compromès a defensar (tot fent sang “si cal”) les “lleis” dels qui manen, les “lleis” dels malignes aprofitats.

Investit de bòfia, de soldat, de manaire, de jutge... només pots ésser un malparit. Ho vol la posició. Ho diu la “llei”.

Caldria doncs eliminar les malèfiques institucions que fan tornar tothom qui s’hi esbalça malparit de mena. Tot el que t’enxampa d’uniformat en general, sigui de capellà bòfia militar jutge... de “vetllador” qualsevol de les “moralitats”, és a dir, tot el que t’inclou entre les armes de la crueltat, a la merda. Això caldria, dic.


(...)


—Els capellans pitjor que si et venien aire. Es pot ésser més malparit que algú qui et fa pagar l’aire que respires?

—Sí, es pot ésser capellà qui et faria pagar (com als règims feixistes) la pudor de merda irrespirable de la seua sempre repulsiva religió.


(...)


Són els més lladres els qui amb lliçons de moral t’esclafarien.


Ni hi ha moralitat
sense abans no haver robat.


(...)


poeta maleït?


maleït per qui?
pels qui gens no compten

maleït pels corromputs
maleït pels maleïts capellans de merda [els qui et venen (caríssim) l’aire podrit de llur pudent aflat]
maleït pels sicaris de la bòfia [destructors del bo i amb permís de fer-ho]
maleït pels assassins soldats [professionals de l’agressió i l’anorreament impunes]
maleït pels lladres plens de la mateixa merda de sempre [s’escuden rere la impostura de la moralitat per a aprofitar-se de la bondat o la innocència dels qui no es volen desposseïdors]

si aqueixa femta és la qui t’ha de maleir, rai que compten zero
i tot el que diuen com si ho caguessin

malparits, a fer la mà!


(...)


Comcalerisme (moralitat, ètica) suïcidari.


Si són precisament les lleis i comandaments de les maleïdes ments escarransides que ens han portat a aquest punt de desastre planetari, no fóra traïdor a la humanitat qui encara les seguís o promogués, i pitjor obligués els salutífers rebels a complir-les?


(...)


Qui ja ve dotat per la natura per a realitzar una certa activitat, mai no presumirà de fer-la bé. Poc pots pas presumir del que no et costa gaire esforç, del que et ve donat. Algú qui se’n gabés (i hi ha tants de desgraciats fatxendes qui ho fan) fóra com el malparit fill de la podrida bandarra qui presumeix de tot el que ha heretat de la seua maleïda família de lladres.

Val la pena fer el que et costa — de què altre podries sentir-te’n complit?


(...)


—De què serveix viure? — em vaig fotre a dir.

—D’ençà del cel, la terra és el cul d’un elefant recacejat pels guants blaus d’un metge foll.

—Quina puta fam porta el no re! Guaita-te-li la gola — se l’empassa, s’ho empassa tot!

—Savis aviadors de veu sorda, els desesperançats contemplem el fútil enrenou que es desprèn dels molt emprenyadors esperançats: carallots, sempre perdent esmeperdudament el cul rere qualsevol sonsa il·lusió.

—És l’esperançat un il·lús?

—Sempre!


(...)


—Pits i natges quan camina li boten!

—Merda que d’engrapar’ls sigui Verboten!


(...)


Déus, que sou de plànyer, pobrissons!


Cada trist déu només té la capacitat mental (paupèrrima, mínima!) d’aquells qui se l’empesquen — se’l dibuixen a llur magí (monstruós rai).

Ai, déus, us pensaríeu que sou, mes tan sols existiu (a la mesquina ment del qui us pensa).

Cada déu (i tothom qui en té, en té un de canviat) tanmateix existeix; existeix en la mateixa capacitat que existeix el flogist — al magí de qui se l’imagina. Això no vol dir pas que sigui; només ens mancaria aquesta! Car ésser és el que val; existir va de riure.


(...)


Gràcies al magí dels ignars humans hi ha moltíssimes “coses” més que absurdament existeixen (sense cap possibilitat d’ésser — i allò que no és no hi és); si fossin, hi foren. I prou.

Els déus existeixen com tantes d’altres impossibilitats; penseu-hi. Com ara la Fra(gan)ce de Merde. Com ara Asspain. Mai no han viscut, mai no viuran. Són delusions de magí malalt. Allí és on viuen, allí és on viuran. I mai en la realitat.


(...)


Ambut ambulant.


Té dos ulls, hò.

Un el duu de vidre, davant l’altre hi porta un monocle tot fosc, de cec.

Diu que No vol viure, que Es vol viscut.

Per això es llegeix tots els diaris i esguarda totes les televisions. És un mort molt elegant.


(...)


Si no dic res de nou, per què collons garl encara? Com tènia al budell, m’estic repetint, idèntic... o si fa no fot... fins que hom no em cagui.


(...)


Tot vici és vici — i tota virtut, vici.
Sense vicis, què fórets? Element nul — sense propietats.


(...)


El goig de debò rau en el desig... el desig d’escorreguda... i no pas en l’escorreguda mateixa...
Per això cal allargassar el desig... ço és, trastocar la tirania linear del temps.


(...)


Un altre dels meus ingenus conceptes que se’n va als collons.


Si el meu concepte del temps — que és espai estireganyat — fos veritat, què vol dir que tot sembli anar més de pressa, que totes les mesures de la duració vagin esdevenint nàquisses i nàquisses, que les hores doncs s’escurcin, els jorns s’esvaeixin en un tres i no res, les nits es despenguin en un buf? Es tracta d’un defecte de percepció? O és que l’espai ja ha començat d’escarransir’s...?

Puc pensar que arribarà l’instant on el temps esdevindrà negatiu? Que per comptes de viure un espai de temps, el mors? Que per comptes d’ésser mort doncs una eternitat només interrompuda per un petit bleix de vida, vius dues eternitats dividides a un lloc o altre per un breu instant de mort?

Quines rucades! El meu concepte d’inepte aprenent es fotia mortal trompada. No el ressuscitarem pas!


(...)


Les rucades són com els traïdors forats de les sorres xucladores; quan caiem a dir-ne, l’únic que ens en salvaria fóra callar i disculpar-se’n, i fotre el camp amb la cua entre les cames. Això que deia, una parida; perdó.

Car justificar una rucada és quelcom que només es pot fer amb una altra. Aviat ens hem negat en un fangar de rucades.


(...)


Tot l’ecdòtic (tot el que ha estat dit), no es val mica l’anecdòtic, bon tros del qual (diguem-ne pel cap gros un 86%) és inefable.


(...)


La vida — suc qui et traspassa.

El mateix suc qui davallava mort es vivifica durant un petit tram “vital” per a esdevindre duad — torrent on davallen ensems, damunt-davall, tots els morts cap al mateix toll pregon sens fi on cada partícula s’allibera per a ennuviar’s qui sap amb què ni (molt més rarament) qui.


(...)


Per tots els torts que em fotéreu, agraït, i pler. D’allò pus que us regracii. Més pedres a les butxaques — o, merdetes com sóc, un mal vent se m’emportava.


(...)


Al cap efervescent, bombolles d’idees.


(...)


Mon pare traient-me de la cleda on visc amb el bestiar i havent-me dut al circ: “L’hem dut a veureu-ho tot i fotia en acabat el mateix paper (si no pitjor) que quan no havia vist re. Un bou hauria fotut millor paper.”

[El circ? Ecs, ple de fanàtics. I sempre m’han emprenyades les serioses collonades — la vida ja és prou merda.]

Portat a les “xiroies” “excitants” “exòtiques” “espectaculars” summitats (noiet mesell pansit disgustat empedreït), i hi acaba fotent el mateix impàvid paper que ja no fotia tancat a casa amb el sofert bestiar.

Quin xiquet més estrany!

[Sóc xiquet foguejat. Conec allò de les plaques tectòniques. Tot és efímer. La mateixa pedra que contemplava a la vall entre les quadres rau ara al cim.]

[Si fas abstracció de l’efímer espai del “temps”, s’escau que la pedra de dalt de tot i la de baix de tot és la mateixa.]

[És veritat doncs que tard o d’hora tot s’equival, i al capdavall el re pertany al tot.] [Home, potser si hagués plogut. Com les pedres mostren llur ver visatge sota la pluja, així servidor.] [I passatgerament content, hauria belat, aïnat, bramulat, udolat; parrupat, escatainat... raucat i tot?] [Sempre he admirat ço que relluu sense fer mal als ulls (sense enlluernar).]


(...)


De jove pensava (n’havia escrit tot un altre perdut ridícul pamflet i tot) que qui hauria d’anar a les guerres (atès que ells les declaraven, i en acabat per què servia un vell, a part de declarar guerres?) eren els vells; els joves mentrestant a viure i a cardar. Ara que sóc vell me n’adon tot d’una que tot — oi? — prou ho tenim ben muntat; els nois al bèl·lic escorxador, els vells darrere cardant i rient — o si més no vivint, que tampoc no és poc.

[La casualitat volgué que després de la migdiada sota l’om, Cupido prengués el buirac de la Mort i aquesta el d’aqueix. Quina gràcia els vells tot espatotxins enamorant-nos i cardant pels descosits, i els joves com déu mana morint-se de mig podrits.]


(...)


Musclos.


Així que això és el que hi tenen, oi? No n’havia vist mai cap. Home, n’havia vists pler pels carrers; les minyonetes qui a l’estiu anaven sense calcetes i ensenyaven el culet i aquella ascleta; però sabia que allò que les dones portaven entre engonals havia d’ésser catastròficament miraculós, molt mills que no pas l’ascleta i au. I flairós, i suat i pelut.

Tornava d’estudi amb els bessons Procte, en Joà i en Jordà, ambdós força escarransits; els havia de defensar sovint que no acabessin ataconats, ells guaitant com trencava la cara a qualsevol mitjamerda qui els hagués arramits; però és cert que ells havien vists plecs intercrurals per a donar i vendre, i que se’n reien quan els deia que també me n’agradaria veure’n cap, ni que només fos un.

Llur mare tenia una botiga al barri, hi feia ella mateixa d’adroguera i hi venia de tot. Musclos inclosos. I això em deien els bessons: els pipins de les dones són així, com musclos, peluts, mullats, incandescents, amb olor de marisc. Havien vist el de llur mare, sí, però també el de mantes de clientes veïnes. Car llur mare a les veïnes els ficava certes herbes per a guarir-les de moltes de malalties, inclosa la pitjor del prenys mai pretès. I ells de petits hom els lleixava estar-s’hi, i de més grandets podien espiar-hi de rere les cortinetes, com llur pare.

M’hi convidaren mai? Sóc llur campió, és el mínim que podien haver fet per a mi; o ni això?

Hi fui descobert? Ai, les cridòries, els tacons! Fruits prohibits.


(...)


No m’hi enxamparen pas.

L’únic crim del criminal és fer-se’n heure; criminal hagut, criminal inútil. Un criminal amb cara i ulls no fot mai el crim de fer-se heure.


(...)


Fins ara als aprofitats, els lladres abassegadors, sempre els havia calgut un déu omnituent, amenaçador, carrinclonament tronant al capdamunt del seu panòptic en joli, i vigilant, vigilant, sempre vigilant, jorn i nit, fotent-hi el moc pertot arreu, part de fora i part de dins, fessis l’acte que fessis, i entre el vellut eriçat del teu fur intern més pregon.

El déu més maligne, ferotge, repugnant imaginable. Déu de càstig etern en infinit infern. Vigilant que vigilés que la purrialla no els robés re del robat.

Ara que en l’odiós ull de déu no hi creu nidéu — a tot estrebar-hi quatre idiotes amb menys d’un dit de cervell — això rai, quina sort (i quina casualitat!), als lladres abassegadors algú els ha inventats tota mena d’andròmines que espien tant o millor com no espiava llur antic déu ara obsolet.

De maleïdes càmeres que tot ho veuen, que tot ho senten, que tot ho desxifren (i interpreten indefectiblement a favor del lladre), n’han fotudes pertot arreu; no pots anar enlloc a cagar que una càmera no estudiï molt seriosament què has menjat. No fos cas que haguessis menjat més del que et tocava. Quina por que tenen que no els hagis pres re, ni un pèsol mig corcat!

Les càmeres, les innombrables andròmines d’espia, hi són, ocultes i patents, diran, perquè cap crim no sigui comès. No volen que fotis cap crim, és a dir, no volen que els robis mica de tot el que et roben. Per això cal que controlin tot el que fas, dius, penses, perquè et puguin condemnar sense contemplacions si endevinen o suputen que malpenses i potser no els fotries la farina prou blana. Són pitjor que no era aquell capdecony execrable que abans en deien déu.

Ajudats per la més pestilent, caragirada, de les purrialles, la bòfia, epítom de l’enganyat, súmmum del repel·lent, et tenen pels collons, i et tenen pel cervell. No tindràs ocasió de prendre’ls mai re. Amb déu, ço és, amb el qui abassega el poder, no s’hi juga. Ni ganyotes dormint no et deixen fer. Crema’t les faccions, esdevén mòmia, no pensis ni diguis ni vegis ni escoltis ni duguis mai re, ni et belluguis mai d’enlloc; ep, si no et vols veure gaire espiat; car, espiar’t, t’espiaran, fotis el que fotis, això rai. El món on de cops encara cagaves tranquil s’ha acabat.

Ah per un moviment iconoclasta que destruís totes les andròmines espiaires (i els malèfics bofiescs paràsits qui darrere les maneguen)! Com ens xalàvem, que no?


(...)


Bogeria del martelleig incessant de les màquines mortificants.


No ets solució a re.
Ni mort no s’aturaran.
Quan et mors només se t’aturen per a tu.

(Uf, ja és prou!)


(...)


L’únic secret és que no n’hi ha. L’únic que hi ha... (i gràcies, tu!)... L’únic que hi ha — certes curiositats a prendre (i prou) pel caire científic.


(...)


De petits érem amics, en Ruf Ros i jo; dels carxots que li fotien a escola perquè aprengués el fútil franquista, ço és, el repulsiu xarnec, en Ruf, cap als sis anys, esdevenia sord.

Després, això rai, tot això que s’ha estalviat. La cacofonia cervellmenjaire de tota la puta musica que es fot i desfot al món.

A part que, amb un cervell sense sorolls, se sap, per lògica, tots els idiomes del món, tot i que tret del català no en parli cap.


(...)


La meua llengua és el català,
i qui no n’estigo content se’n pot anar a cagar.


(...)


Enfonsat en l’abjecció
no manant enlloc
destituït
gens orgullós
flameta inconspícua mig acugulada
d’embarumada runa
de perifèric daltabaix oblidat

m’embolcalla la felicitat.


(...)


Gens orgullós, diu (mes de què podria mai ser’n... sinó de no ser’n?)


(...)


Tot se t’espatlla
(tot se t’espatlla, indefectiblement, car prou és llei de vida, tot decau, esdevé caduc, decrèpit, etc)...
tot se t’espatlla...

tret que comencis espatllat.

Encara que acabis espatllat en re no t’aperduaves ni anaves pitjor.


(...)


Sempre caus del ruc.
Si no hi pugessis, no en tombaves.

(...)


Per què assumir assumpcions si a la summitat on mai no et duen és sols capdamunt de tou baló que tot d’una es desumfla?


(...)


Assumeix-te arribat abans de començar, i au.
Ja no et cal mai més pujar a cap ruc per a no anar enlloc, és a dir, enlloc.


(...)


Esguarda girientorn.
Troba’t (n’hi ha pertot) un altre cadàver qui hom devora.
Devora el devorat, rau-hi;
i sàpigues que ets al devora del devorat perquè a qui toca devorar després ets tu.

La natura del món és de devorar devorar devorar...
Fins què? Fins que el darrer devorador no ho hagi devorat tot.

Planyéssim el darrer devorador.
Ara afamegat i re no romanent
sinó el propi cos... qui caldrà devorar
per a acabar transformat en merda.

I així anar fent.


(...)


Com (ni quan no) s’acabarà aquesta història de rucs?


(...)


La fi del món? S’acaba el món quan se t’acaba el viure. Aquest món només existeix perquè el vius. Sense que el visquis, no n’hi ha que valgui.


(...)


Tothom et deia de banyut
tothom et deia de banyut
tothom
tothom

i és que trobaves cansat
l’acte envanit del tururut

el cony és sòpit cimbell
ningú amb seny ja decep

és cep de ressort espatllat
no s’hi pren ni el més barrut

qui en perd la novetat
mai pus no se’n sent endut.


(...)


Serveix de gaire d’ésser estrany, i doncs potencialment perillós?

I tant, sovint bon tros.

els soldats et volien fer la baca;
el qui em toqui ja ha rebut, vas dir.

Sí, tu podràs contra tots, et retreien.

M’haureu de matar; car quan sereu sols d’un en un us atuiré.

Incòlume romangueres.


(...)


Els “valents” qui s’acongrien per a fer mal sempre els acolloneix l’un a un.


(...)


El solitari es baralla amb la mort — qui s’ha barallat amb la mort, no tem altri.


(...)


Sempre me’n ric el darrer — perquè el darrer que faig és riure. Cada cop que m’he mort, ho faig rient (sardònicament).


(...)


Com la caga qui es pren la vida en tragèdia! Moralista segur; la làmia qui el parí; si no es podia haver mort abans!

Qui creu en tragèdies, creu en falòrnies. Qui creu en falòrnies, te les encolomaria; i si li volies obrir els ulls a la realitat, se’t sentia agredit i esdevenia pitjor que no cap merdós gos rabiós. Galdós, ja bevies oli. Allunya-te’n, que es podreixi en el seu suc verinós.

Menys anar de cul, cal. Car la vida és una burla... i tu, de la burla, el burlot.

Som-hi; val a prendre-se-la en pega fada facècia (ximpleta sonsa engalipada que de riure no en fa gens)... i tu, amb aquest consell, el pec una mica menys quinat ni encarallotut ni endatpelculit [una mica menys... no gaire... la mort t’enxampa igual... mes si més no no pas els déus ni llurs repulsius fanàtics, per exemple, ni tants d’inútils sentiments, ambicions, feinades].


(...)


—És tota la “informació” (i prou el mot t’ho diu: qui et vol in-formar, formar per dins, et vol programat), és doncs tot aqueixa cuinada de renuncis i guatlles i gargalls perbocada pels diferents (i al capdavall idèntics) mitjans de “comunicació” (i prou el mot t’ho descobreix: qui vol que combreguis amb ell, et vol enverinat), tot aqueixa buidarada rebuda en acabat pel llegidor, l’oïdor, l’espectador, és doncs obra o metzina dels agents d’intoxicació pagats pels governs instal·lats, és a dir, pels podrits moralistes de torn?

—Tota, tota; palès.


(...)

Oït als trens

Oït als trens


Botifler se’n ve de mena.


—Maleïts traïdors, si no els serveix una excusa, una altra; la qüestió anar amb el merdós enemic qui ens vol anorreats.


(...)


La pega de l’iconoclasta pec.


—Els “socialistes” merdanyols volgueren (en realitat, només pretengueren) “trencar” amb el franquisme — mentre el “trencaven”, mentre com qui diu assajaren (sense posar-hi gaire idea) d’enderrocar la xarona estàtua del merdetes Franco muntat carrinclonament dalt un trist cavallot llebrós, un bocí d’ensangonada pedra de l’estàtua de l’assassí castelladrista es desprengué i els tombà al meló — tocats i doncs trastocats, els pretesos “socialistes” merdanyols, es tornaren tan franquistes com els franquistes sense d’altres pretensions. No hi ha res a fer. Sembla que un merdanyol estigui per sempre condemnat a ésser-ho. Constitucionalment franquistes, ja ho veus.


(...)


—Els invasors allí on s’han cagat hi han deixada la merda. Casa nostra una latrina ara que en curulla molt fastigosament.

—Cagallons pertot, les cagadores embussades, les aigüeres plenes d’estronts, tot de palters pels racons; a cada cambra pler de merda, pels corredors cagades a betzef.

—Merda, merda, pertot arreu merda.

—A naltres de treure-la. A força de braços. Cal embrutar-s’hi les mans. Som-hi. És tot just l’hora.

—A embostes plenes llencem les merdes finestres avall. Les finestres, dures d’apujar-ne els finestrons; de tants d’anys que ningú no les obria, ara totes, entrebancades, enramades amb plantes enfiladisses, adhesives, agressives, que s’arrapen fort, que enferritgen solcs i galzes, impedeixen que hi corrin els crestalls, els marcs de les mosquiteres corcats, les mosquiteres trencades; amb prou feines si les podem obrir un pam; que tota la merda hi ragi tanmateix, foragitem-ne els paràsits, arrenquem-ne les tossudes mates de males herbes que ho obstaculitzen tot.

—Encara l’obrirem; un esforç de més, up, up!

—Finestres amunt! Males herbes, au! Palterades fora!

—Part de fora, tots els regalims merdosos vessats per les finestres, mànegues d’aigua a dolls furients, a torrents, que ho rentin tot; que casa nostra torni a ésser nostra, i neta, doncs!


(...)


—I parlant de “valents”...

—Per al grotesc assassí Franco i els seus repulsius sequaços Castellàdria era Asspain. I prou.

—Exactament com per als castelladres d’ara — franquistes fins al moll. Castellàdria és Asspain. I prou.

—Els castelladres qui s’aprofitaren del franquisme, se n’aprofiten encara, i se n’aprofitaran fins que, finalment independitzats, no els tractarem com si no existissin.

—Ventada de verí que no quer ni cerca altre que a anorrear’ns. Àvol, malèfica ombra que ens pansiria fins a l’esborrament. Horror d’orcs a la vora que caldrà ignorar pels segles dels segles.

—Barreres, barreres!

—Estronquem-ne el tòxic influx. Cada dia és massa tard.


(...)


Victorious nation, Catalonia (the Catalan Countries); death never an option; even in defeat before barbarous forces, the Catalan culture, undaunted, pervades, perverts, destroys, the damned invaders.


—Els pobles ocupats per maleïts invasors obsedits (per molts de segles que inútilment s’escolin) en l’anorreament del poble ocupat, tenen dues vies vers l’alliberament.

—Per les armes i la lluita contínua (alliberament positiu).

—Pel suïcidi (alliberament negatiu, a través de la mort, on bats l’enemic qui et vol anorreat, anorreant-te abans tu mateix; negant-li alhora el seu màxim plaer i únic objectiu vital, d’on que sense plaer ni fita on fotre’s, figa fot i prou tost, o això vull extraure’n).

—El primer camí (el bo) sembla l’emprat prou recentment pels Països Bascs (Euskadi), amb llurs bens organitzats magnífics heroics nobilíssims lluitadors qui tantes de joies vicàries no ens duien.

—El segon camí (el pitjor) sembla ésser el darrerement emprat pels Països Catalans (Catalònia). Com més anem, més esborrats. Ens esborrem tot sols — un flagell letal se’ns abat, una excedència impaïble de botiflers ens duu a terminal ofec; el nombre de lluitadors sembla haver anat minvant fins a un rajolí insignificant. Malament rai! Quin paperet! Caldrà no badar més!


(...)


—Maleïts merdanyols, ells i llur “selefiong” de merda, llur “l’arrokhah” del pútrid vòmit enganxifós. Tan content estic quan hom els fot un altre gol que oblidava que duc el polze de l’esquerra dislocat; sense adonar-me’n, em fotia a aplaudir tot exuberant, i em dislocava doncs el polze una miqueta més. La joia, de moment se’m menjava la dolor, mes al cap d’estoneta em cagava molt més arreludament contra tots els merdanyols castelladres feixistes xarnecs menyspreables ridículs carrinclons... per haver’m empitjorada la mà amb què si podia ja no els escanyava tots plegats.

—Cal dir que no els he vists mai guanyar, els infames merdanyols. Tantost mai fotien de puta trampa cap podrit golet, ni que encara perdessin per trenta, tancava l’aparell emprenyat.

—Només quan perden, bon català, hi gaudeixc de valent. Fins al punt que com suara oblid que tinc de moment el tènar fotut.


(...)


On és la novetat?


—El castelladres tenen un lladre de cap d’estat...? On és la novetat...?


(...)


—Els castelladres han anat massa lluny en llur vil castelladrització dels Països Catalans?

—Fet!


(...)


—Els castelladres han podrida “epana”?

—Completament!


(...)


—Borbons, nècsia maligna!

—Malaguanyada guillotina de que som nàquissos!


(...)


Renaixença.


—Els envaïts no podem renéixer sinó damunt la carronya de l’invasor.


(...)


Frantz Fanon: “Per al colonitzat la vida no pot sorgir sinó de la carronya del colon.”


(...)


No n’hi ha d’altra.


—O els anorreem o ens anorreen.
—No n’hi ha d’altra.


(...)

48è d'antiparrades

Enneàquer Xx (48)


Amb vers pervers vers el pervers em ves, on esversat hi vers.


Só qui só, i sempre he estat allò que els tips ignars en diuen un “pervers”.

De ben petit, transformant les imatges religioses, estampetes carrinclones que els repel·lents fanocs et repartien — especialment els “sants crists” ja ben nus — en dones grotescament popudes, culudes, peludes, per a púguer-m’hi pelar-me-la davant (imatge irresistiblement eròtica ara) i escórrer-m’hi amb lleterades encara segurament sense gaires — o gens de — virulents espermatozous; la dona “sacra” havent fet el seu servei de puta vestal, doncs, només servia ara per a torcar-m’hi la cigaleta i au.

O ja a l’internat, despenjant els miralls per a escriure-hi darrere les pitjors obscenitats, i les més absurdes malediccions, contra tots els vel·leïtosos presumits qui més tard, decebuts per les vanes façanes, les falses aparences, ximplets s’hi esguardaran.

I als raconets, nu com un cuc, pixant-me de dalt a baix i pudint a boc eixit mentre estic espiant dòcils tipes burgeses qui se t’assolellen, flasques figues, jagudes pels terrats quan els tips, llurs marits, no en tenen prou d’anar tips i d’acomplir molt socialment, anant a missa, i creient en déu, i fent creure les lleis, i se’ls moren de feridures i d’atacs al cor, i d’altres “malaurats accidents” que resultaven en “atacs” de suïcidi, mentre tractaven, amb el neguit i l’ofec, desesperats, de fotre un dòlar de més o tractaven d’espiar els “enemics” tips i tan faves com ells no fos cas que fotessin ells el dòlar extra o tinguessin de trascantó cap avantatge “estratègic” en l’standing o els negocis.

Quin tip de riure sempre m’he fotut a despeses del tips! No he respectat mai cap llei — he fet veure garneu que en respectava el lot sencer — mes en realitat, no, cap, cap llei, ni intimitat, ni sacralitat, ni codi, ni sentiment, ni sagrament. En tota aqueixa merdegada de les convencions, m’hi he sempre pixat, com m’he pixat jo mateix, trempant, i escorrent-me i espiant les tipes i violant llurs intimitats i, si mai he pogut, les vergonyosetes minyonetes llurs.


(...)


Fotos.


—Ah, els foscs topants plujosos d’on, sempre exiliat, visc i no visc, i que alfarràs de nits i on sempre t’has de perdre.

Llavors a una cantonada o altra esperant-hi el darrer autobús que no arriba mai, i quan mai no arriba mai no ets a la cua. Incapaç de mai fer-ne. Sempre n’he fotut, tip, el camp abans que el maleït autobús no foti cap. I la nit s’ha espesseïda i ara és l’hora on surten els malèfics gossos negres per, a cada nova inconeguda cantonada, empaitar-m’hi i mossegar’m.

Només quan es farà dejorn t’hi tornaràs a trobar. I ara correràs cap a la botiga a agafar-hi l’escombra i a netejar-ho tot ben net, el replà del davant, les terrasses, el jardinet, el caminet. Perquè quan l’obrim tot sigui tan acollidor.

(...)


—Aquí s’acabaren les meues historietes de firetes.

Hi feia sessions a la barraqueta del fons. Dins un receptacle de vidre doble i amb el nas tapat estretament amb una agulla semblant, tret que molt més forta que no les agulles d’estendre la roba, i emmordassat molt ajustadament, feia demostracions de servar el bleix uns cinc minuts o més. Tothom s’hi ficava tan nerviós. La musica de por no hi ajudava gens.

El dia que em feren plegar m’hi van haver de treure “mort”.


(...)


—Hà, el castell vist del balcó; què dec tindre, vuit deu anys?

Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg no aconhort mai angúnies; al contrari.

Minyó entotsolat, pels laberints del si mateix esbarzerant-se molt comès, són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, assoleix finalment de tastar la neu virginal.

El veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat.

O pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul.

I sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella.

O encara assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.

Me’l veig abandonant-se, ull clos, als sots i obstacles dels vessants del fortí, bo i mentalment alfarrassant punxegudes eiconals que amb llur nafradora lluminositat l’estuprarien — amb l’estupre alhora induint-l’hi la naixença de la visió.

Me’l veig, el piu, de naquis sàtir pels baluards, amb la ciutat estesa als peus, badant-se-li de cuixes, fins que no hi ploc.

I al capdamunt del cloquer o al capdamunt de mon cap, com nimbe, els voltors — llurs cercles que mistagog interpret com a cony que satisfet et vas aprimant... fins que ja no escanyes re.


(...)


—Ella; i tant.

S’enfonsà al prat i s’hi perdé, esbojarrada, i tantost hi copsà son drut fals, es tragué la pistola i el pelà.


(...)


—Oh, els grans magatzems Monstru [el mot duia de sotamà a l’esment el binomi menstru monstre, truc psicològic que semblava atreure força femella adeleradament premenstrual i enyorosament menopàusica].

Tornant de vacances a l’avió vam emprendre conversa; anava amb el petit, i ells també portaven un petit, i els dos petits s’entretingueren, i enraonant vam veure que vivíem força prop, i en arribar a l’aeroport ens volgueren portar a casa amb llur automòbil molt luxós. Tret que la dona volia fer-nos un “regalet de record” dels magatzems, on ell era un dels caps grossos. I per comptes d’anar a casa vam aturar-nos als magatzems.

Tantost s’hi presentà, el peix gros el demanaren a dalt a les oficines. Calia acunçar-hi quelcom o altre, hi havien innovacions que demanaven el seu vist-i-plau; ens va deixar en mans de la seua dona; baix de tot, ella va agafar un telèfon en un taulell i va trucar la cap del departament de llenceria fina. Li va dir que li calia una estoneta un dels emprovadors privats. Que li preparés les claus.

Després de travessar opulents llivells i llivells, un cop fets cap al departament de llenceria, l’encarregada la va saludar molt efusivament i deferent. La dona (una dona d’una qualitat extrema; una estàtua vivent plena de modernitat) va encarregar els petits a l’encarregada. Distreu-los, va manar. L’encarregada se’ls va endur amb els cantaires, uns nens disfressats amb disfresses molt bigarrades qui (ensinistrats per un pallasso no gaire mal pintat) cantaven molt divertidament cançons tradicionals, mentre les mares dels petits així enganyats despenien els calers dels pares en sumptuoses ximpleries.

I se’m va endur a l’emprovador privat. Com hi cardàrem! Encara ara em fan mal els ossos dels malucs, em sembla que me’ls va esmussar amb els fregaments salvatges dels seus ossos esbojarradament dedicats al fotre. Una dona part de fora tan fina! No ho hauries dit mai.

L’home no el vaig tornar a veure mai. Ella tampoc; no sé si li fotia nas de cera gaire sovint o potser amb tothom qui li fes mica de gràcia, o només amb poetes “inspirats” i plens d’un cert “misteri”, com jo. En tot cas, em sembla que, si aquest és el cas, ha degut sortir en moltes de notes, novel·les, poemes...

Que sóc poc original! (I potser tota la “fascinació” que va sentir era perquè l’“immortalitzés”, com molt obedientment no faig.)


(...)


—I ací una treta de la infame merdosa corrupta revistolla Hola!

Reialesa a manta,
alta burgesia molt purpúria perquè la púrria s’hi encanti;
reguitzells de molt repel·lents ambuts,
molt de pèl fi part de fora i parasitat i erinaci part de dins,
maleïts paràsits.

Diuen que tornen els repulsius energúmens de qui sap quina orgia.
Orgia? Què representa això per al cos?
El cos no es balma ni es torna gaf i llebrós
(per a resoldre això legions de fementits cirurgians
merdacaners prou ja els gombolden).

Llur cos és ambut (un ambut és cos de mort
molt maquillat part de fora i part de dintre podrit).

Les putes aristòcrates ensenyen molta d’oprobiosa cuixa,
els prínceps es mostren de cucuts agressius
i rere la bragueta amenacen de fotre-hi aparèixer prestigis
per a fer caure de cul raspes i cuineres
i d’altres escarafallosos marietes.

Mes la fètida professó, vull dir, l’efervescent putrefacció, va per dins.

Ara que tost esclati el volcà de tant de carrincló femer
com els curullament carregats de falorniosa merda no traginen
no en farà rai pocs
d’anys
que naltres ja ens aixoplugàvem sots el sa paraigua
de la incredulitat.


(...)


—D’aqueixa endiablada noieta de mal pèl n’estiguí molt enamorat.

My heart — li vaig dir.
What about it? — em va dir.
It pines for you — li diguí.
Your heart? Are you sure? — digué engrapant-me alhora collons i cigala amb la brutalitat que hauria calgut per a espinyar una ceba grassa i grossa fins lleixar-la tota eixuta.
Ai... I... — fiu.
Still pines? — féu.
Pains — fiu.
So... It wasn’t your heart after all — conclogué.
No — reconeguí.


(...)


—Ah, ecs, el guru Seta.

Maleït guru, tanmateix, venut empastifador, epítom del castelladrisme anorreador. Vestit de jutge, amb xiulet i tot.

El guru Seta, vestit de pop — ja sé que es diu pope, però així és com en deia de jove i sense diccionari; i ja sabia tanmateix que els pops no tenien popes (ni melic), perquè no eren mamífers, i en canvi tenien vuit braços (o peus molt llargueruts: òctopus), per a millor robar’t; i un bec amb el qual no pas que es bequetegessin (no són gens romàntics, vós), era per a fotre’t cop verinós de bec horrorosament xiuletejant; i, a més, si no vaig errat (o són les sípies? els calamarsos?), també se saben il·luminar amb tota mena de lluminàries i coloraines, amb cridaneres pampallugues de maldecap, amb lleis marejadores que sempre et perjudicaran, amb onades meteòriques, opalescents, psicodèliques (!) que els solquen les pells, com si fossin xitxarel·los suburbans amb molt poca imaginació, com si anessin sovint torrats o dopats, o potser quan s’enfurismen, o orgasmeixen...

Mes per què m’empatoll amb pops i popes (i popes), si ni les popes de les dones mai no m’han interessat gaire... i menys els capellans dels collons, i els monstres marins tentaculars no pas tampoc sinó al plat — els pesquen a l’olla, ca? Doncs a l’olla tothom, i au.


(...)


—Hò i tant, l’orinal màgic.

El mateix vell conte de la vora del foc amb l’olla del no mai buidar’s (on hi ha l’olla màgica plena de teca i recapte que, per molts de tecs que te’n fotis, no es buida mai, d’on la nombrosa pobra alegre família ara jamai no enduren fam...), es reproduí a casa nostra per la part dels collons.

A casa teníem només un orinal — tots hi cagàvem i pixàvem i l’orinal de mai no omplir’s no s’omplia doncs mai; pixats i merda que hi encabissis, rai, que sempre podies encabir’n més. És que tenia el cul foradat.

(De nit, amb la foscor, mai no ens n’havíem adonat...? On anaven tants de novells fems a parar? Avantatges del viure sots el pont del tren damunt el riu? Mon pare burot...? Mon padrí cap d’estació...? Ma padrina dient-me, No hi ha millor consol (ficant-me el cap al seu parruf), si estàs angoixat o tristet? D’ella les torretes de flors a les finestres? D’ell el selló fresc a l’ampit? Els raïms de l’emparrat? Els enciams a l’hortet? Meues l’heura que s’enfila al costat, amb les arnes, falenes, xicaloris, cargolins? Les cassanelles a la roureda...? Se’m barregen ara mateix els records; millor enclotats els dels jorns assolellats, atenuant doncs els nocturns, amb rels molt més etèries al sas adés més feraç on no s’enteranyinaven els joves dies.)


(...)


—Present a l’accident on de fet re no s’esdevenia altre que sonor repetit perllongat esglai.

Tret que enxampat a primer reng dels espectadors, qui en fotria ara el camp? La gernació qui darrere meu s’hi congria s’estén, inútilment pregona, cap als sis o set quilòmetres. M’he assegut damunt la motxilla.

Tinc present que he de tornar les claus a l’hotel d’on plegava aquest matí. Les enviaré per correu, si mai en sé sortir-ne viu. I només en sortiré si hi sóc com si no hi sóc. No hi ha millor recepta per a sobreviure.


(...)


—Qualque àpat o altre, celebrant quelcom indeterminat.

Poc us ofendré dient-vos la teca del tec que ens cruspíem.

“No em parlis mai del que has menjat; ja et veig cagant-ho.”


(...)


—I ací la meua dona Andrea qui donava sempre a sa moixa llet.
I llet, i llet i llet...

A sa moixa de pèl moixí i flaire flairosa de flor de mel.

I el lleter?

El lleter era sempre algú o altre de molt ben parit.


(...)


—Com veieu, més que no foto això és dibuix. Un bon record. Incunable, collons, vull dir, inèdit. Signat.

Aqueixos dos cardant són n’Andrea i un seu “vrai homme” del moment. Era ninotaire, un normand. El dibuix és d’ell, un regalet que em féu. Com veieu, alhora que carden i riuen (ella rient follament, més enjogassada per la xanxa que li conta el drut de l’enorme cigala que no per l’acte mateix del delitós cardar); alhora que carden i es moren de riure, dic, tasten molt delicadament una truita.

Us n’adonareu que la cara que fa la truita és la meua (en sofert cuguç, carregat de cabronades a betzef; paperinot; banyut gens banyegaire, pagant no solament el vermut, esdevingut elleix truita de recapte i tot).

Un parell de jocs de mots que el drut xiuxiueja a la dona són la rel de tant de riure.

—Plus question, plutôt que femmelette, ton mari est hommelette; elle a perdu ses œufs.

—Goûtes-y; pas mâle du tout, ton hommelette!

[Més que no doneta, ton marit és homeneta feta truita; hi perdia els ous!][Tasta-hi; no gens mascla (però prou gustosa, oi?), la teua truita d’homeneta!]

Sí ves, i així anar fent. Emasculat, deien els jocs de mots del pallard, garneu, normand. Mos ous cruspits literalment per n’Andrea, portadora ara dels ous assumits, sobretot quan el normand, o qualsevol altre mascle de debò, manca a casa, car quan hi és aleshores prou és ell la magnífica lloca de tots els magnífics ous.

I que la truita portés banyes, evident! Portar banyes, que sempre havia estat senyal d’extrema virilitat, és símbol que s’ha anat aperduant, estrafent, virant vers el contrari. Les banyes qui et surten pel front ja no són les de la teua virilitat; són les de la virilitat del qui t’usurpava els ous i n’ha fet truita banyada, el qui se’t carda molt cabronament la dona; ets cuguç tan datpelcul que et surten els atributs del mascle qui (analògicament) te l’ha endinyada part de baix part de dalt de tot (perquè tothom se n’adoni). Fores només banyot (amb una sola banya) si el cas fos només un, per una petita badada de femella contenta i calda (car això rai, de sull a banyot, un pas; petita ascla a un dels dos ous i prou?); ara, quan ja en duus dues, dues és el súmmum; el banyut amb dues banyes és el banyut perfecte: porta totes les banyes possibles, tantes com a la qui et co-robava els ous no li plau de plantificar’t. El segon amant trencava totes les closques, tota clara i tot rovell a lloure es vessaran; esportellava totes les rescloses del banyam descordat: banyes sens fi se’n seguiran, posa-t’hi bé!

Feminitzat, cabrit capat, pres, atrapat; com el boc, rac a llur llaç; els dos becs del llaç rosa on m’han pres per a capar’m es mostren com a dos coquets banyons...? En tot cas, ara, escarnidors, em diuen de carrincló campió; ets el campió... dels banyuts... contents i batuts... amb ignominiosa corona de llorer de dues banyes, llorer ensaginat amb batter d’ous amb llet, tot ben pastat, pres, frappé.

En fi...

(La truita del dibuix és una mica com un “cruixant”, cruixent creixent, pastisset amb banyes, celebrant que al XVII als turcs i llur mitja lluna hom els donava pel cul? O és que els dos cardaires ja hi han pessigats cap al mig un parell de bocins, de tal faisó que les vores de l’original rodonesa ara aparentin “corns”?)

(Mai no he comprès el segriny ni la melangia dels embanyats; encara menys, les ires, dispèpsies, i esclats i agressions de boig. Al contrari, els queratòfors o queràsfors, els querasts, els cornífers, els metopoceronts, haurien tots d’exultar, astrucs! Benaurança millor no hi ha. Prou diu, perspicaç ans perspícua, la dita, Qui bé vol a hom banyes li alleva! Car cada nova banya li duu saviesa, i com més banyes més savi. Només qui se sap banyut és digne de dir-se’n, savi, assenyat. Li plouen damunt i constants les cabronades de la dona — i ell rai, com si sentís ploure; home de senderi, sap com va el món. En contrasemble, els no-banyuts, a quin món viuen? Trist aplec de quilis, al món dels enganyats.)

(Només em dic Enneàquer, amb nou banyes o “raigs” de llum i saviesa. Molt més content estic si Pànquer no em dic!)


(...)


—Ell, hò; ara em revé a l’esment. La dona li havia vist el cigalot, ell sortint i ella entrant al canfelip del garatge — diu, Amb aquest només hi cardava per a poder-t’ho contar; espantós, deliciós.

Què diràs? Mercès un món.


(...)


—I aqueixa, l’esglai!

Hi ha dones qui es desen el forat amb tants de ximplets escarafalls que si les espiaves de pèl a pèl et volien Acteó fet malbé pels gossos sempre repulsius, ço és, sos maleïts mafiosos germans. En diuen d’honor a un foradet pudent.

En canvi, el foradet per on les espiava en dic flairós. És el que en diem fantasma, phantasm, il·lusió de (no gaire) llunyà delit, de fit desitjat que tens a tocar de mà, d’ull, de nas, sense que tanmateix et calgui del tot allargar els dits, la mirada, l’olfacte, per a llavors heure’n el fruit (que prohibit és molt més atractiu).


(...)


—Aquesta és molt més recent. Era el veí del davant.

Quan es va morir, la dona i sobretot ma filla, un dia me les trob que han buidats tots els llibres i els papers, i àdhuc caixes, calaixos i petits mobles, del meu petit infame estudi.

Han decidides de fotre-hi el mort per a rentar’l i vestir’l.

Ja puc demanar’ls una explicació per a tal decisió. Cap paper en foten. A qui li passa pel cap de triar la meua cambra i fotre-m’hi fora per a encolomar-m’hi el mort, eh? Eh?

Ni la filla ni la dona no m’han respost. La resposta és sempre l’altívol menyspreu de la ganyota del Vés-te’n a la merda, noi; m’estàs xeringant amb les teues qüestions.

Que en sóc de desgraciat. Dec semblar més ruc encara del que no sóc. Tothom m’ha tractat sempre igual. De petit, encara més ingenu, demanava rai pertot. Per què déu? Per què l’infern? Per què la mort?

Cap contesta, o, màxim, Perquè cua! Fuig del mig!

Tan fàcil que hauria estat de dir’m, Perquè a quelcom o a algú extremadament sapastrot i barroer així li sortia, fet tan malament com podia, a la biorxa, com una merda.

O, en tot cas, Per què no? Què vols més? Fes-te fotre, manoi; les coses són com són; i au.

La diferència entre ells i jo és que sé que sóc un gamarús, i els gamarussos d’ells es pensen que saben qui sap què, la mà i la mar. I al que fan no li cal cap explicació, ho fan per gamarusseria; perquè no els convé (o es pensen que no els convé) fer altrament. Autòmats de la irreflexió, es creuen les explicacions de les autoritats... i les automàtiques pròpies, tan fal·laces com les dels falorniaires principals.

D’altri (i com més alzinat pitjor) mai no me n’he cregut re; per a no creure’m, ni em crec les gamarussades que em pens que segreg, quan de fet me les segreguen els gamarussos mecanismes interns.

L’anècdota s’esdevé, i amb l’esdevinença salta l’avinentesa de la interpretació; i en la interpretació ben sospesada és on rauen el musament i la distracció. Em distrec destriant fils d’un tapís sense sentit, o esfullant esbarzers de caòtic laberint que mai no mena aumon.

I ara sé, carallot i tot, les de més de les respostes. Car les de més de les vegades hom demana el perquè de quelcom només existent al magí adipós i estiomenós del qui treia a relluir la fantasmal noció. Nocions sense essència no els cal perquès. Les anecdòtiques, sí; i si no en reps resposta quan, de cap, en demanes la raó, és o bé perquè qui el qui la fa, la fa d’esme, i ni sap ell mateix on collons s’empatolla, o perquè et negligeix molt ignominiosament. Tercera via poc hi ha pas, com deia el del cigró al nas.


(...)


parpelleig d’ull cluc i no.


t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc...?

t’hi clic!
t’ho cloc!

t’ho... t’ho...


(...)


La cloca compta els segons perquè sota seu els ous sàpiguen l’hora.


(...)


haiku del mascle rellotge.


triomf i desfeta
del que rau rere bragueta
clic, cloc; clic, cloc; clic.


(...)


triumph and defeat
of what beats behind one’s flies

clock, clock; clock, clock; cock.


(...)


home benastrúgol
ningú trobar no va púguer’l
ni cercant-lo al gúguel.


(...)


Aquesta és la faula on ningú no mor i tothom s’enamora d’una mora qui és la mort, tret que la mora Mort és ara la mora Enamora, i l’àngel de l’amor, sense feina, es fa fotre, es mor de fam; es mor de fam sense morir-s’hi, car ara ningú no es mor.


(Te l’escrius tu mateix, sòmines.)

(Ni per què voldries no mai morir? Per a tindre eternament mal de queixals, mal de cap, mal d’això, d’allò? Viure és patir... i somiar. I somiar és somiar de no patir, és a dir, d’ésser mort; mort i somiant.)


(...)


Diables.


Al món hi ha diables.

Són els capellans i d’altres doctrinaris. El que fan es posseir els pallussos. Ho fan amb llur màgia. La màgia de llurs mots, sobretot (també fotent el paper d’il·luminat molt ferotge, convençut, impressionant per als més merdosos, per als qui per comptes de cervell serven crani endins un fumós palteret). Amb llurs malèfics invents o construccions de paraules enredades, enredadores.

Tantost hom veu un “fidel” veu un “posseït”. Caldria “comonir-li’n la cuca” a mastegots. No hi ha millor exorcisme.

A mastegots. A mastegots entaferrats al diable, és clar, i en presència de la “víctima”, vull dir, el crèdul pallús qui es creia el pallàs. Perquè vegi el pallús que el diable és un pallàs.

Sots el fastigós maquillatge i les grotesques nocions de la “mística metafísica” (o quelcom de paregut; com més imprecís el mot més falòrnies t’hi amaguen) només hi nia un altre molt imbecil (sovint molt maligne) xarlatà.


(...)


El “prinfipé” Canfelip com presumeix vestit d’assassí franquista.


Per què van els militars lladres i assassins de l’exèrcit enemic vestits de merda? Merda i merda s’avenen. Asinus asino et sus sui pulcher. Si l’ase troba collonut l’ase, i el porc el porc, és clar que la merda la merda, i l’assassí l’assassí.


(...)


Tronem! Tronem!


Car qui trona destrona.


(...)


Més ~ per als pestilents d’allà baix.


Són molt afeccionats els catalans al “caganer”; sabríeu per què? – deia el foraster.

Els Països Catalans, no hi ha pas al món poble més generós. Pena que ens foten els repugnants veïns a ponent. Volem que els fastigosos “epanole” tinguin sempre prou cagallons (~, ~, ~, ~, ~, ~...) perquè se’ls fotin damunt llur molt fètida vomitiva “epana” – que responc, sempre educat.


(...)