Aclucallades (36) Llegat i llevat, la poesia: – “A través de l’esplai de càrregues emotives... de miralleig dels sentits translaticis... de reacció radiant contra la indigència del destí... la poesia expressa l’esperit i el reforça... rejoveneix la paraula i l’enriqueix. Després, fesomia i síntesi de les edats, troba encara ressò en els dies futurs: és llegat i llevat.” Amb boina: –La gent amb boina és palesament més ruc que no l’altra gent ; els cofats són generalment més rucs que no els descofats; deu ésser que el barret els estreny el crani i no tenen el cervell prou ben banyat; pitjor que els de la boina semblen ésser encar els monarques: és clar, amb llurs feixugues corones de joiells robats; ah, i els bisbes amb aquells cucurulls de bruixot... oh, i les gorres de bòfies i exèrcits, allò sí que deu restrènyer i constrènyer, no hi ha púrria més ruc... En fi, és apodíctic, diguem-ho clar: “com més encapellat, més desgraciat.” Ai la carcanada: –Tinc la carcanada cada cop més enrunada per les repetides bombardes dels repatanis jorns. Vida aturada: nyac!: –“Minyó, monejaves pel món, i llavors la gran sorpresa se t’abat: la mort...” [A child so frisky, and then voilà, from the very beginning he was in for a great surprise: death.] Tot ja s’ha dit: –Tot ja s’ha dit; només mancar redir-ho una mica més malament. comencem rucs i acabem savis?: –No; comencem rucs i acabem més rucs. Com més alts més animals; com més vellarres més bandarres. you say holy: –“You say holy, I say assholy” [Dius sagrat, dic datpelsac]. Verges parint: –Pretén la púrria infecta dels capellans que llur déu (el cretí en cap) va néixer del cony d’una verge (!); això vol dir que el cretí en cap va desminyonar sa mare; això vol dir que el déu qui la púrria podrida dels capellans adora és un capdecony d’aquells als quals l’incest tant els abelleix... Ei, prou s’ho fotran... hi ha d’haver déus per a cada gust, per pervers que sigui; qui tasta s’ho sap... Ara, potser el cretí en cap en acabat el traumatitzava allò de desminyonar sa pròpia mare i per això es tornava marieta i creava amb els seus cosons “deixebles” la secta dels marietes dita de la “dotzena de frare” (o quelcom si fa no fa)... I em diuen alguns dels seus llunyans deixebles marietes qui aprengueren d’escriure i escrigueren rucadetes rai, pobrissons... rucadetes llavors per la púrria infame dels capellans reunides en un llibre fastigós on només, a part de fantasies d’extraterrestres, i paradisos i inferns col·locats qui sap a quines galàxies, i en fi pler de merdes fades d’aqueixes, s’hi predica l’odi i la revenja... em diuen, dic, si el sé llegir prou bé, que potser, per comptes de sortir de la fufa de sa mare així de cap com ixen els de més de nadons, el cretí en cap n’eixia amb la xil·la al capdavant, d’on que fos amb la xil·la que desminyonés sa mare... d’on que incestuós encar més... I que d’aquella xil·la el cretí i els tretze cretinets marietes (qui l’acompanyaven fins quan se n’anava a cagar rere cap olivera) li’n deien... doncs, a aquella xil·la torta, li’n deien pel nom capriciós i marieta de “Llàtzer...” i que en acabat de tres dies que no se li aixecava la xil·la, es neguitejaven tot tots tost i li demanaven que els la “ressuscités” o no foren prou feliços en aquest món de tant de pansiment ja clafert. I el cretí en cap es fitava la xil·la, li fitava l’ull i l’hipnotitzava que se li elevés amunt... I la fórmula, segons els quasi-analfabets qui n’escrigueren els mots no gens imaginatius, anava així (tot i que depèn de les versions): “Aixeca’t i camina, Llàtzer... Camina amunt i avall pel recte del deixeble més faitís, arredoladís...!” O: “Llàtzer, t’aixeques i camines! Malparit, em sents?” La renya fort... “T’aixeques i camines endins i enfora, i amunt i avall, i amunt i avall moltes de vegades, fa? Llàtzer, Llàtzer! Em cagaré en déu! Ni en quin no sé! En tots...?” I si se li aixecava, la xil·la, i li feia estret camí, ai els ohs i uhs de pregona admiració...! “I quin miracle, tu!” –dèiem el chor de deixebles ensems... I etc. [Pse. No sé per què em capfic ni balafii encar tinta amb banalitats d’aqueixes...] Literatura fantàstica: –A la literatura fantàstica pertany la tossa soporífera dels escrits dels “pares” de les “esglésies”. Els escrits “religiosos”: exactament com els “fantàstics”; amb les mateixes situacions i els mateixos personatges totalment tocats del bolet. La mateixa literatura fantàstica (que ara hom apariona molt erradament amb la “ciència-ficció” – o com fem, millor, en rus: la “literatura de fantasia científica” – tot i que no és mai tan bona perquè no hi entra ni mica d’investigació del que és possible i tot hi és doncs fantasia descordada sobre espectres, i buidors galàctiques habitades per esperits, i mons paral·lels amb tota mena de ninots d’enjondre, d’alienígens, d’homenets verds vinguts qui sap de quins planetes amb qui sap quins màgics mitjans, i ximpleries d’aqueixes, amb àngels, fades, dimoniets, menairons, elfs, quimeres, inferns, senyors del cel, ulls sense cos i qui nogensmenys ho veuen tothora tot, i capdeconys qui volen o “ascendeixen” sense ales ni propel·lits per cap altre mecanisme o mitjà energètic o maquinal i tenen més vides que no us gat, i són esperits fets carn i carn feta esperit, i qui sap les abominacions de carrinclona impossibilitat...) és la literatura de tots aquells “sants” plens de cabòries produïdes per estats mentals malalts o drogats... Ben mirat, hi ha hagut mai cap d’aqueixos “sants” qui ara hom no etzibaria sense més punyetes de dret dins manicomi...? Tret si pretenien ésser escriptors de literatura fantàstica, és clar, d’on que fins i tot en traguessin mica de nyapa, se’n fessin quatre pistrincs. No crec que tinguessin la sort dels d’abans, els quals hom fins i tot anomenava bisbes i papes perquè anessin engalipant babaus. La literatura que fan ara bisbes i papes no arriba ni a fantàstica – no gosen “inventar” perquè tot és “inventat”, només gosen repetir l’inventat durant tots aquells segles de frenètica idiotada. Qualsevol exemple valdria prou. Mes fiquem-hi com qui diu de bolla o a l’atzar i per a fer bonic (tretze són tretze) el capítol tretzè del llibre tretzè de les confessions del “sant” Agustí, un carallot qui diuen que féu la viu-viu ensumant haixix entre àrids ventijols cap a l’any 400 o així. Fot l’Agustí en mística caguerada: “...sedega aspira l’ànima pia a atènyer déu... i ensems caminem per via de fe i no pas amb ajut dels ulls del cos, car només arribarem salvats ara guiats per l’esperança i no pas per allò vist... pregoneses es responen en retrunys cavernícoles, mes ets tu qui parles, desbocat... i qui diu que no pot dir sinó carnalment àdhuc ell se sap incapaç de comprendre... car oblidant allò passat i esgarrapant cap allò que s’escunçarà... la feixuguesa de tant de misteri el pot i l’enfonsa... i és la seua ànima qui encar més és deleix pel déu viu, com el cervató es deleix per la font... i insisteix: “encar no hi som...?” ans, basquejant-se per abillar-se amb la casa celestial que és la casa seua de debò... va cridant avall en aqueix abís d’on ix, i atiant: “adona-te’n que no en tens pas prou amb aquest món, et cal quelcom per força nou...” i: “no en entendre ans en murrieria especialitza’t, perquè així comprendràs perfectament...” i: “folls galateus, qui us embruixava...?” i qui parla no és ell, ets tu... tu qui trameteres avall el teu esperit qui çasús vivia... parles per boca de qui ascendí al cel i obrí de bat a bat les aixetes dels seus oferiments... per tal que, amb tant de raig, joiós esdevingués el burg diví... car per ell fretura l’amic del nuvi... amb l’avantatge que ara doncs l’esperit li ponia com ouets els primers fruits entre membranes... tot i el desfici que encar el martiritza... car prou voldria ésser adoptat d’una vegada... tindre ja el cos remut o redimit... i li bleixa, a ell, com si fos un altre membre de la núvia... i li porta gelosia com si és alhora amic del nuvi... a ell li porta enveja o desig, no pas enveja ni desig a si mateix... perquè és amb la veu de les teues aixetes esbatanades, no pas en la seua veu, que crida de desig cap aquell altre abís per al qual la gelosia no vol que el prengui... no fos cas que, com el serpent decebé amb subtileses n’Eva, així llurs ments es corrompessin allunyades de la puresa que rau en el nostre nuvi, el teu sol fill... ah la llum de beutat que s’inaugurarà llavors que serem amb ulls veient-lo tal com és... sense les llàgrimes que m’eren quasi-opacs tels jorns i nits que em deien constantment: “on s’amaga ara el teu déu...?” Ausades... on s’amaga... o l’entrellat? Car no en trec (dec ésser més ruc que no l’altra gent) cap fil, de tot aquest trist garbuix, cap fil amb què teixir cap idea que no sigui bogeria o fantasia ben pobra, i sense solta ni volta. Per això potser ningú ja no llegeix aqueixos “èxits” d’antany... Els d’ara, amb alicorns i astronaus, i robots i hiperespais i recomposicions cel·lulars que et duen a la quinta forca en un tres i no res, i la tresca i la verdesca de fòtils rai, i no cal dir les varetes de les magues i aloges, i els geps dels elfs i els pipins dels gombutzins, i les cogomasses garlaires, i ah els milions de morts qui tornen a emprenyar els vius com a les pel·lícules terribles..., almenys aqueixes historietes tenen una certa continuïtat... Les drogues que l’artista pren no li toquen ara el cervell tant... O potser els artistes són menys boigs, millor pagats...? [Ara, qui capítol més mal triat! Volia trobar de casualitat un altre episodi que recordés allò dels cosmonautes d’altres planetes qui colonitzaren la terra per a fer-ne un infern o presó per a esperits o ànimes bandejades d’altres planetes més “civilitzats”, i m’he trobat amb aquest pastitx! Hauria poguts trobar en molts de “pares” molts de capítols molt més adients per al meu argument... Això de l’atzar no pas que funcioni sempre. Ara, però, abillar-se amb la casa celestial...? – això és fort, recorda els humans tan febles i intel·ligents, llavors que seran gairebé tot cervell, que els caldrà una cuirassa que els reforci o estintoli un cos tot llenegós, escaguitxat... Veig en el “pare” Tertul·lià, aquell profeta per a terroristes, que diu això: “Els adoradors de déu seran vestits amb una substància idònia que els duri a perpetuïtat car això durarà llur unió amb déu.” Un vestit que duri per sempre, no pas solament al llarg d’una vida, mes eternament: un bon invent ja inventat doncs, i qui algun dia el reinventi li haurà de donar crèdit al Tertul·lià: un vestit que no cal rentar mai, sempre net per molt que t’hi caguis, hi sagnis o te la pelis damunt, hum, o t’hi caigui oli, greix, xocolata... de l’entrepà. Aqueixos literats qui es paguen les esglésies són fantàstics, tu.] Gastrònoms: –No se’n deuen adonar tots els datspelcul qui parlen amb tant de goig d’allò que mengen que ens parlen alhora (ecs!) d’allò que caguen. coca-cola: –És clar, de tots els qui s’escarrassen per la difusió de l’islam entre els “negrets” i d’altres gents pallusses, hi ha els gegantins predicadors o propagandistes d’aquells pixats de mona diabètica que en diuen coca-cola... Car altrament la gent pallussa cal mantindre-la ben pallussa; els pallussos treballen a millor mal preu, i, si per comptes de beure pixats de mona diabètica bevien per exemple cervesa, que n’al·lah aquell es veu que expressament prohibeix al seu llibret dels collons, potser se’ls esmolava el sensori i llavors per a treballar o solament viure demanaven més i tot... o pel mateix preu treballar menys... o no haver de viure sempre a ombra i mercè dels menjamerdes (bòfies i exèrcits) armats pels estats terroristes que manen pertot, i encar més al tercer món. Per què serveix el poder sinó per a mortificar altri? I el qui condemna amb poder ha d’ésser molt més culpable que el qui condemna sense: –Exemple. L’escriptor Braç i Llac voldria els jueus enjondre – tot i així, amb tot el dret de voler-los enjondre o on sigui, tampoc no en fot cap enfora – ni pot (ni qui sap, potser de fet ni ho vol del tot; potser és un tifa i prou; potser és un “escandalós” i au, car per a fer-te “notar” quan escrius sovint has de fer les mil-i-una o ningú no saps ni que hi ets). En canvi, l’engorrat d’en deGaulle (fent abstracció d’altres morts al seu compte pel fet que és general) assassina o fa assassinar per ordre directa (perquè en té el poder) en Braç i Llac. Qui és (més) culpable...? Hi ha un tram del dir al fer. La coneguda objecció: com diu na Florence King: “The mass of people can be swung like a lariat and are incapable of making fine distinctions between the theory of anti(...) and its ultimate practice: to write the former is to invite the latter”, no sembla pas gaire sòlida. És cert que molt de malparit només espera l’excusa del poder aquiescent per a fer mal. Qui té el poder dicta la llei criminal, i els qui se senten “dictats” se n’emparen, de tal llei, i crims rai. Només cal veure els franquistes de llavors i els d’ara (els mateixos amb un lleuger vernís “contitufionà” damunt). Ara, això no vol dir que tothom sigui betzol ni malparit (o diré betzol i prou, car qui és betzol és malparit). Ara, per què creure que els de més són uns betzols? Si ho són, de qui és culpa? Per què els qui veuen les qüestions d’una manera poc o gens “ortodoxa”, és a dir, poc o gens betzol, haurien de pagar per la culpa dels qui no eduquen prou bé els imbècils...? Hi ha menys de betzol que no sembla. Si això no, fotríem goig. Car, Hitlers i hitlerets, no hi ha res al món de més adotzenat. N’hi ha a cada llogarret – hitlerets pobletans. No tots tenen la mateixa bolla que l’ensarronada general els surti bé. Els de més hom els desemmascara tard o d’hora – generalment a la primera espifiada reben de valent. Aquell Hitler tenia el dit de déu al cul: titella diví, per això tot li sortia bé, fins que aquell déu maligne que el menava amb el dit al cul va tindre qualque mena de rampa digital, o se li rovellà el didal massa cagadet... O cal distingir entre la gent intel·ligent i el patoll ignar? Qui assassinà Braç i Llac? (És, com dic, un exemple). Fou deGaulle ell mateix, adonant-se a l’assassinat, o el cagat i tanmateix molt ambiciós i vanitós deGaulle, fotent de batlliu del patoll infame, fotent d’estiracordetes bavós, assassinant per ordre del “poble”, per procuració? [Ara, no em facis creure tampoc segons què. Tampoc no sóc tan pampana. Sempre pots dir: No! Car el poder no et ve mai del poble. El poder el prens. I el prens, també, al poble.] Aquell deGaulle era un assassí – l’excusa (més glòria per a la “pàtria”) és només excusa, i no t’hauria d’excusar mai de re. “Matarem aquell desgraciat, i tindrem els jueus contents. Mates un mosquit i tens un borinot menys emprenyant.” El poble no pot ésser mai altre que formiguer, i cada formiga soldadet a cremar. Si el soldadet ganyola gaire, l’afusellarem. |
dimecres
trenta-sisè d'escarxofalls
dijous
trenta-cinquè d’aclucallades
Aclucallades (35) Triomf dels mariners: –En acabat d’aitanta de peripècia del viure... malgrat doncs maltempsades, atzagaiades i naufraigs rai... sempre hi ha el triomf... darrer... dels mariners... Sempre hi ha el triomf darrer dels mariners... tots... al capdavall... fan cap a la solacívola costa... Tots al capdavall assoleixen de fer cap a la costa de l’immens descans. Anar fent...: –Deduïm del gros al menut; induïm del poc (o gens) al munt... I no trobem res fins que, nus, no ho trobem... Trobat, pintem-ho (si ens lleu) al mur... Mes no balafiéssim mai estona a perdre’ns pels laberints de l’obligat, del decretat, del “lògic”, del que “és de llei”. Per aquelles endreçúries malsanes on s’esbarriava ambtant aquell carallot de Plató qui en calçotets cagats es passejava geperudament per un paradís boig de necessitats apriorístiques dit vulgarment fum. Construccions: –Tots fotem d’arquitectes amb argamasses de làbils arguments; ens creem una unitat on, com el cranc nu qui cerca i troba una closca vacant i s’hi amaga, també hi farem la viu-viu, també podrem-hi viure – tret que la nostra closca es diu “cos” i el ficte edifici que dins hi fa la viu-viu, tantost la closca s’esquerda i escrostona, cau fet sorra – sorra que s’afegeix a la sorra infinita dels fons. Per què crearen els homes déu?: –Doncs pel fet que, contràriament a les formigues, tenen els homes quelcom que hom apella “consciència”, que és un mecanisme mental que hom necessita per tal de justificar allò que de tota manera prou faria sense consciència, i segurament més acuradament. Per a això creà, doncs, l’home el concepte “déu”, per a tindre una nova (millor) excusa per al crim. Les tribus dels homes (com les tribus de les formigues) s’ataquen sense pietat per tal d’abassegar les fonts d’energia (la teca) – i, per a l’atac, qualsevol excusa és prou bona... Hom tanmateix inventà un nom misteriós: “déu” – i esdevingué nova excusa (més bona com més misteriosa) per a l’atac. Per què altre serveix el nom de “déu” sinó doncs per a fer mal a una altra tribu, el “déu” de la qual és sempre més lleig...? La coneixença és reconeixement: –Adona-te’n al capdarrer que quelcom és com és, i no pas com “hauria” d’ésser – car res no és mai obligat d’ésser com voldrien els dogmes que hom ha tractat de superposar-nos a l’esclet consirer d’ençà de nyecs – en acabat, doncs, despullat de tot invent, cau del ruc i entén el teu enteniment – el teu enteniment cau del ruc i entén, i fa “ah!” – fa “ah” i prou – car sempre n’hi ha prou (en té prou) amb la veritat. Les gosses són com les dones, i els homes feren déu a llur imatge: –Sovint el que val és el contrari del que hom ha après, de nyec amunt, per inculcació pega de bogejants falorniaires. L’impuls veneri de les dones, allò que hom en diu arreçó, verriny o estre, entre d’altres poètics meravellosos noms; diguem-ho així, les ganes de xinar, la fal·lera de cardar que tenen les dones és perpètua; en canvi, la dels animals més comuns és una fal·lera cíclica – quan els animals femella entren en zel o se’ls desvetlla l’estre semblen dones... No és pas doncs que les dones semblin posem per cas gosses. És que les gosses de trast en trast semblen dones. No val a confondre-s’hi. És com ara allò d’aquells “heretges” – potser es deien “arrians” perquè volien anar massa de pressa i deien d’arri a les rucades (els incommensurables infantilismes) de la interpretació teològica – heretges en tot cas de tot pèl qui, segons el deliciós Thomas Browne, la cagaven tant “perquè no sabien atènyer la deuteroescòpia i segona intenció dels mots escrits, i així, per manca d’abast d’enteniment, n'ometien les superconseqüències, i coherències, i figures o tropologies, i ni a prova de foc no els podies persuadir que anessin enllà de les literalitats”, la gruixària de llur crani potser era obstacle a llur comprensió, d’on que acabessin “reciprocant, o pus tost invertint la creació: fent ells déu d’una manera, quan és déu qui ens féu a la seua, és a dir, fent-lo a imatge nostra, com ell ens féu a la seua”. Tret que, és clar, si som fets a imatge de déu i nosaltres fem déu a la nostra imatge (que és la imatge de déu segons els qui creuen en aquestes bestiades), tot és un ridícul emmirallament pel qual semblaria que no calia posar sota molt cruels ordalies de fogueres, espellaments, tortures i d’altres esquarteraments, els pobres il·lusos “heretgets”. Dues altres paraules corrompudes: –Abans les paraules “afer” i “negoci” eren decents, volien designar la feina d’algú enfeinat – enfeinat a fer; enfeinat doncs, no pas en oci; enfeinat en construir quelcom de profit... No pas doncs com ara: designen la feina de l’enfeinat a fotre calers, és a dir, a prendre’ls als altres (perquè hom és més “viu”, ço és, més malparit, que no els altres, és clar). I d’ací totes les guerres, i totes les complaences davant les dictadures – per exemple: el partit dels negociants bascs és contra els alliberadors bascs perquè els alliberadors els espatllen la maquineta de fer calers. Ja els coneixem: són els pujolistes, els de la lliga d’abans, els del “foment”, els “fofialitah” d’ara... tota la púrria qui xucla dels llefiscosos xumins que pengen com mamelles repel·lents de les baixúrries pudents de la maquineta crematística. “...o et diuen que fores nat de cony de bandarra”: –“t’empenyem per via de pobretat a la prostitució i llavors et condemnem per prostituta.” Bogeria del repressor: –Amb les religions, passem del bon “qui la fa la paga” a “qui la pensa, la paga”. I ja, “lògicament” els subseqüents “pares de les esglésies” per força s’han de dir: “hum, i per què no passar a “qui neix, la paga”? Amb aquesta “lògica” anem a parar a l’atzucac dels qui més odien: els capellans, la “gent de bé”, els salvats a la bestreta qui troben que tothom qui no té llurs heretats avantatges només és mereix la garrotada i el garrot. Néixer, diuen aquests sants barons, ja et condemna. Car neixes culpable, amb el pecat original i tota aquella merda. Ja hi som. El primitivisme moral novament al capdavant, tornat especialment per tal acabar de destralejar l’espècie. Com fou a l’inici així al final... Pena capital sobre els presoners polítics. El pensament castigat amb la mort. The preemptive strike dels feixistes americans... Ataca abans – és a dir, fes tu el crim no fos cas que l’altre et fes el crim. [Com podem aplicar els mateixos principis (ara que les armes són letals per a l’espècie!) que empràrem quan l’espècie s’aixecava, de qui les armes eren amb prou feines rocs i garrots?] Qui et pot fer més fàstic que els inventors de cap altra “religió veritable”?: –Ah, en brollen a infeccions! I totes són les veritables i genuïnes als caps folls dels qui se les empesquen. I pitjor encar als caps inquisidors dels qui les estintolen i fonamenten en falòrnies sanguinàries. Tota religió pressuposa un ídol o altre fumós (i fumigant bestieses) damunt els caps dels “pecadors”... Vigilant de dalt a baix. Quan se n’adonaran que “dalt” i “baix”, “damunt”, “davall”, a l’univers aeri són conceptes sense cap ni centener? Cap religió no és veritable, cap déu no és veritable – tot és infecció corruptora, tot és excusa per al crim. déu: –un altre panòptic... “déu”, el nom d’un altre panòptic també inventat pels repressors a sou dels rics... per a sotjar els pobres no fos cas que fessin “crims” (mal)pensant de (re)prendre llur part de botí als molt avariciosos lladres qui ho abasseguen tot al cap de les corporacions i governs... déu et sotja vint-i-quatre hores per dia perquè el món sigui una presó, i, cada pobre, culpable... i els lladres “innocents” sempre campant-se-la rere les torres d’innombrables ulls... i els murs esdevinguts de sobte tots orbs... en avinentesa de neteja a cop de porra o de bomba atòmica... dementre doncs que els estiracordetes els fan la feina de la repressió... la vetlla a raig continu, l’amenaça latent, la tortura cruel, el càstig lent, el ràpid anorreament... no val a ésser moderat, ni prudent, ni primfilaire, pel que fa a les falòrnies: –...quant a les falòrnies religioses, patriòtiques, històriques, democràtiques, mèdiques, científiques, etc... cap falòrnia mai no es digna de creença... car... si mai te’n creus una... si et creus una falòrnia, per què no creure-te-les ja totes? déu malparit: –déu malparit, el meu, si mai en tinc null, o en tinc cap de per riure... déu malparit, déu d’odi, encar més malparit i odiós que no pas els déus més malparits, com ara els déus dels babilònics i els catalònics, de qui els déus dels jueus foren copiats i n’escrigueren llibres de fàstic i de rancúnia, i llavors els copiaren els moros... (els déus dels cretins són massa cretins; són malparits rai, mes malparits sobretot per com els pariren de malament, pobres desgraciats)... déus de revenja i de destrucció enemiga, com ara aquell cèlebre Marduc... tret que el meu déu d’odi i venjança (més gruixudament potent com més gruixuda la meua impotència) no es diu pas Marduc... es diu Merduc, perquè encar és més merdós que aquell dels babilonis i catalonis... i per a això serveix un déu al capdavall, per a fer de malparit, de rancuniós, de venjatiu... perquè tota la teua malparidesa el déu te la prengui en nòlit... se’n faci càrrec, com qui diu... i de totes les malparideses i odis doncs se n’encarregui... altrament un déu no serveix de res, ni per a emprenyar gaire...! Ah sa déu d’intercanvi! Desigs d’odi – entre tu i el teu déu passa l’entesa – l’entesa íntima – desigs d’odi, desigs d’odi: mutu estintol. Meravellós pacte – li instil·les l’odi que ell et transmuta en odi destil·lat – odi més fi, que mata l’enemic per excés d’enjòlitament transmès mal voler... i mal ull... i mal vull... i mal bull... i mabull... per excés d’entema i quimera, i d’esquírria, i d’enrònia i mala dèria... i de nits, al déu malparit, això cal dir-hi, en forma de precs i soplecs, o d’imprecacions i d’improperis i desalts, o de cançonetes, cantarelles, caramelles, esquellots... perquè en acabat puguis dormir sense càrregues... li dius: Encarrega’t, ja ho saps... encarrega’t de la mort de mos enemics, i dels enemics del meu poble! –Que morin mos enemics més avorrits, que morin els maleïts enemics del meu poble! (Ho foten els jueus, ho foten els moros, ho foten els babilònics... per què ens n’hauríem d’estar els catalònics? Som-hi, som-hi!) Li dius: “Mort als invasors, mort als xarnecs, mort als castelladres, mort als feixistes i jacobins, mort als botiflers i traïdors, mort a torturaires i inquisidors, mort als pudents i virosos, mort als elets, mort als infectes, mort als lladres més lladres, mort als dits capitalistes, mort als explotadors, mort als militars, mort als jutges, mort als menjamerdes, mort als caps d’empresa, mort als polítics, mort als escarcellers, mort als capatassos, mort als buls i tifes... ah i als borbons... ah i als borbons... ah i als borbons!” i potser li xantes (sense por, car qui xiula a taula i canta al llit té el seny molt més complit que no els altres qui només canten i xiulen, on els manen, el que els manen dels dalts... dels dalts... que és d’on plou tanta... tanta de... tanta de contínua quisca), li xantes, doncs, dic, mentre els altres coregen ridículament i obscena i sinistra, i amb musiquetes molt merdes, déus inexistents... li xantes, a propòsit, per exemple: mort als borbons en volem la mort? la mort la mort! dels borbons? dels borbons dels borbons! dels corcons! i korkons i qorqons! dels dordons dels forfons dels gorgons! dels horhons dels jorjons dels lorlons dels mormons! dels nornons dels porpons dels rorrons dels sorsons dels tortons! dels vorvons i worwons i xorxons i yoryons i zorzons! i llorllons i els l·lorl·lons i txortxons i nyornyons i çorçons... dels borbons dels borbons dels borbons la mort de tots els borbons fins a llur darrera disfressa això volem la mort la mort la mort dels borbons amb mínima fressa la mort de cada borbó perquè de debò comenci la peça la peça novella on entren els nous personatges de la independència la llibertat la justícia la revolució car on hi ha encar cap borbó no hi neix ni hi creix sinó el feixisme i cada altre personatge hi és serf merdós corcat incessantment pel fastigós corcó pec boig vomitiu botinflat coronat dit borbó mort al borbó mort al borbó mort al borbó. Del diccionari: –[Greuge: Paraula o acció que fereix algú en la seva dignitat, que el mortifica greument. Exemple: “El borbó ens feia tants de greuges i de torts que tots desitjàvem la seva mort.”] Pla i com cal: els castelladres borbonistes ens odien: –Com més mal et fan, més t’odien; i llavors, com més àvol et fan (més àvol els esdevens), més t’odien damunt. Eric Hofer: “No hi deu haver manera més segura d’injectar-nos d’odi molt virulent devers algú altre que fent-li qualque injustícia. Si algú ens vol àvolament per la injustícia que li férem, amb això en tenim prou per a odiar-lo amb més constància. L’odiem més fort pel fet que voldria justícia que no pel fet que ens fes abans cap altre greuge.” Els “purs”: –Llegia al Guardian, fa quatre dies, d’un nou estudi on hom ha vist que la gent més “pura”, la qui es purifica el cos en acte religiós o quasi-religiós (com ara el del constant nacionalista feixista castelladre qui combrega amb els seus mitjans que sempre li donen la raó perquè sigui mortífer), és més fàcilment cruel. Com més “neta” la persona, millor accepta que els “bruts” siguin torturats fins a la mort. Això casa amb allò que deia en Hofer (1951): “La religió sublim per força genera un sentiment de culpabilitat. Per culpa de la diferència inevitable entre l’alçada de la intenció i la pràctica sempre nàquissa. Voler anar tan alt i romandre tan baix genera la culpabilitat. I la culpabilitat l’odi i l’agressivitat. Així sembla que com més sublim la religió, més virulent és l’odi que duu.” “Tot entusiasme, devoció, passió, així com tota galivança d’esperança, en descompondre’s, genera odi. La via contrària funciona igualment: activant l’odi, pots sintetitzar entusiasmes, devocions, esperances... Mot del protestant en cap, Martí Luter [aquell qui, restret, maleïa els dimonis especialitzats en els cagallons massa refractaris, hà!]: Quan la pregària no em ve perquè estic massa fred d’emoció, em deixuplín l’esperit consirant en la ingratitud i la impietat dels meus enemics: el papa de Roma i els seus llausangers i cucs còmplices... i Zwingli i els altres... per tal que el meu cor s’ompli d’odi i de recta indignació, i llavors pugui dir, amb prou ràbia i escalfor: Beneït sigui el teu sacre nom, que el teu reialme s’esdevingui, que la teua voluntat s’imposi! I com més emprenyat esdevinc, més ardents els meus precs.” La voluda equival a la bogeria: –Qui perd la individualitat esdevé serf de la idea. Qui pertany a l’anònima voluda pertany a la bogeria assassina. Hofer: “T’alienes de tu mateix, i esdevens procliu a l’odi apassionat.” Qui s’auto-apaga com a individu per a ésser flameta de foguera es veu amb dret a l’incendi. Hofer: “L’acte d’autonegació sembla que ens dóna el dret d’ésser malparits i despietats devers els altres. La impressió general és que el creient de debò és una persona humil – de fet, l’acte de retre el propi jo nodreix urc i arrogància. El creient de debò tendeix a veure’s entre els escollits: la sal de la terra, la llum del món, príncep disfressat de captaire, destinat a heretar tant aquesta terra com el reialme del cel. I els qui no són com ell, de la seua fe, són àvols maleits, sords a la veritat, són els qui seran condemnats, esclafats i anihilats.” “Encara més: renunciant a la nostra individualitat i adherits a un tot compacte, no sols ens en pairem dels avantatges personals, ens en pairem també de tota responsabilitat. Sense les traves de pors, dubtes, pessigolleigs de consciència o de decència, tot aquell bagatge vague que duu damunt l’individu responsable de les pròpies accions, alliberat doncs d’allò que el constreny a ésser com cal, [el creient, el fidel, el manat, el soldat obedient al tòtem adient] es llença sense problemes als pitjors extrems de crueltat i brutalitat. Tantost perdem la independència individual dins el cos massiu d’un moviment fanàtic, guanyem una nova llibertat: la llibertat d’odiar, de torturar, de mentir, d’assassinar, de trair, de gallejar... sense vergonya ni recança.” “L’odi no és sols un mitjà d’unificació, és també el producte d’aquesta unificació. Diu en Renan que mai no hem sentit a parlar, d’ençà que el món és món, d’una nació que perdoni.” “L’odi i la crueltat que es porta l’individu egoista no són res comparats amb el verí i l’atrocitat que segrega l’abnegació. La desindividualització, prerequisit per a la total integració i la dedicació abnegada, és alhora un procés de deshumanització. Les cambres de tortura són unes institucions corporativistes.” I ara?: –I ara, sense fanatismes, pinta’t fulla, cavà? Pinta’t lliure fulla d’arbre. Car no ets àtom, ets cèl·lula. Ni que et sembli que no pertanys, tanmateix ho fas. Pertanys. En una eternitat d’absoluta nul·litat, ets cèl·lula de quelcom molt més gros. Mai no ets sol. I encara menys si ets solidari. Solidari amb el de baix, sovint amb les fulles descartades, caigudes, tornades saó, humus o fum... Sigui com sigui, tant se val... L’arbre evolueix cap a una plenitud o altra... i la teua fulla... hi fou! Consira’t inclòs en la teua marginalitat. Consira’t inclòs... Tens encar dret al mateix aire... a la mateixa àrea... ni que t’hi anul·lin, nul·lifiquin, no t’hi han nul·lificat... les traces hi són... hi són... Hi ets...? Hi sóc, el meu pecíol va i ve a la fenella del tronc! A l’airet suau escabellat. Quin nou arbre no prenyaràs fins a les orelles? D’il·lusions! |
trenta-quatrè d'aclucallades
Aclucallades (34) He escrit un llibre: –Davant hi he escrit això: Aquest llibre fou escrit cinc anys abans. I ja hi sóc. Sóc l’escriptor. Prou. Un escriptor qui només té un llegidor: elleix. I per què li’n caldria cap més? I per què cap altra cosa? Car havia escrit el primer llibre. Sempre el primer. No em vindreu amb coses dels egipcis de l’any de la picaó. Per exemple! El meu és sempre escrit cinc anys abans. El primer llibre és l’únic que de debò mai valia prou la pena de llegir. Car tots els altres en derivaven. Tots els llibres romanents, quina altra cosa que subproducte degenerat del meu? Vanitat: –Li dic: Enriqueta, la vanitat no em deixa viure. Em diu: Saps què? Fes-te poeta. Guions: –Plorava un fill amargament la mort de son pare; era davant son pare mort el noi; el pare qui abans plorà la mort del noi... Què separa el cor-romput del corromput? El lligam d’un guió els separa. El teu nom sota el palter d’altri: –Diu n’Oscar Wilde: “Durant tot el matí penquí corregint un dels meus poemes i al capdavall en vaig treure una coma. Després, al vespre, la vaig tornar a ficar.” [El que no se n’adona, pobrissó, és que més tard vindrà el sapastre “corrector” del diari o de l’editorial i t’omplirà el text de torts. I s’hi cagarà damunt, i hi deixarà el palter perquè el signis tu.] Cagades: –Fa en Swift: “Men are never so serious, thoughtful, and intent, as when they are at Stool.” (No veus la gent mai tan seriosa ans pensiva i dedicada com quan caga.) Tret del moment de la mort. Car aquell és l’instant de la gran cagada. I ja no cal pensar sinó en re. Globus o bombolla qui esclata: –“–Oh, aquesta bombolla, com en dius? –En dic vida.” Una vida té prou espai per a l’expansió – fins que ocupa tot el terreny que li pertocava – llavors rebenta en re. Vivim en espai, no pas en temps – temps només és espai qui s’expandeix. Si l’espai s’acaba, empenys, agònic, els termes de la bombolla – debades – car la bombolla no s’expandeix ja pus... Empenyeres tanmateix, i llavors féu plof – la bombolla féu plof, tu feres plof, tot féu plof. ... Els va sobtar la meua despreocupació, indiferència, davant la mort imminent – d’esme, més que no pas per esperit de supervivència, vaig aprofitar llur dubte per a rebregar-me com un cadell i prendre alhora, amb un parell de falconades, tant la pistola com el coltell del cap de colla qui em tenia agafat i, amb ganyotes i crits rai, amenaçava de pelar-me allí mateix... Ara, fastiguejat per la lletja horror dibuixada al seu visatge, li vaig enfonsar el coltell al coll; amb la gola jugulada i la caròtide ensems, la calda sang hi feia bombolles de ventissa ebullició. Un dels seus saigs gosà vindre’m amb una destral massa grossa per a ell; era una de les destrals massives amb les quals ens proposàvem d’esbotzar les caixes on hi havia el recapte: la pols blanca, al capdavall la cendra, part de la qual es volien estalviar de donar-me amb el vulgar ràpid recurs de l’eliminació. Encar amb el cos del cap de colla dessagnant-se’m al braç esquerre que el servava, amb el braç dret prenguí una cadira amb la qual rebutgí el de la destral... Caigué enrere amb la dissort que la destral li caigué damunt... Tolt, el seu cap rodolà ras fins als peus dels altres... Tothom reculà, esfereït. Encar tenia el cos de llur capità abraçat – el vaig deixar caure a terra com un cagalló. –La meua bombolla esclatarà just a l’instant marcat. Ni abans, ni encar menys, després. En acabat, vaig agafar els paquets de pols blanca que em pertocaven i me’n vaig anar. Amb la pistola, no en feia esclatar cap altre... Els sabia tremolencs, vegem-me allunyar-me’ls, espurnejant amb lluminositats fantàstiques. L’eternitat: –Si el temps és no res, l’eternitat (que és tot el temps) és doncs l’absolut no-res. On s’acaba tot el temps, comença tot l’espai; més fàcil: on s’acaba el no-res, comença el tot. Car és el temps “objectiu” o només “percebut”?: –Entomeu això: Per als lobotomitzats, la vida s’atura a l’hora on els esguerraven – tots els records s’acaben llavors. El temps que els passaria ara dessobre tanmateix ja no els jaqueix ni petjada. Tothom qui diu temps diu espai. Lévi-Strauss: Allò que caracteritza sobretot l’enteniment salvatge és la desconeixença del concepte “temps”. Ara us ho dic: El temps és una conseqüència efímera de l’espai infinit. Hesse: Això del “temps” és un invent. Res no fou, res no serà; tot és ara, autèntic, present. Simenon: Hom parla dels anys com si de debò n’hi hagués. Goethe: Cerca l’instant perfecte, absolut, on el temps s’atura. Kant: El temps manca de realitat objectiva, car ni és accident ni substància ni lligam (relació). És una condició purament subjectiva: una intuïció segregada per l’enteniment per tal de coordinar-se. Italo Calvino: La dimensió del temps feta a miques: ni amem ni pensem sinó en fragments de temps que com guspires s’estenen una miqueta i es fonen. Costa Llobera: On sembla que el temps ja no fa via pren millor sa volada l’esperit. Plaute: Maleït el malparit qui, bo i empescant-se el rellotge de Sol, m’ha partit en mil bocinets o ja crostetes l’adés gran pastís del dia. Zenó: Dividir el temps és occir-lo, aprimar-lo fins a la inexistència. D’on, si mor el temps, el temps ja no podreix, s’eleva la carn en immortal intenció petrificada. Em negaré als aiguaneixos: Tant que presumia adés de valent, ara, condemnat a mort, no volia saber-ho, em feia el sord. Què sap la metgessa...? Li vaig dir que callés. (No, ja no era gens valent, ara, a l’hora de la veritat.) Els aiguaneixos de l’esperança mai no s’estronquen per als qui vitalment empenyem, punyents, encar. No em deixaré guanyar per la melangia senil. És veritat que les dones són un element massa subtil per al meu enteniment – se’t refreguen el cony mocós a l’amaluc o la cuixa, i al capdavall NO volien cardar; els deies una xanxeta innocent de doble entendre, i se t’emprenyaven com mones, i al capdavall VOLIEN cardar. Mes hi ha vida enllà de l’element dona. Els catalans, cal reconèixer-ho, són massa inabastables per a la meua lògica. Hom em diu que encar continuen tractant el xarnec com si fos una llengua vàlida... No se’n volen adonar que pel xarnec entra el feixisme. Pel feixisme l’anihilament. Que qui llegeix en franquista, tost se’n torna. Llas, hem perdut molt de terreny. No cal anar gaire enrere, i castellufa només calia saber-ne una miqueta per a fer-se entendre dels escombriaires i les criades encar massa nou-arribats. El jovent assabentat (l’altre, el pec, deu llegir només en xarnec) es veu que considera el José Pla (amb un accent agut a la a!) de la meua joventut, on l’home només escrivia en castellà, com un clàssic català – de debò...? Per ordre de qui...? On tenen el gust, aqueixa canalla...? I el “Khordi Pukhol, ex-president-eh de la Kheneralidà,” com en diu la ràdio castellana per als sud-americans, és considerat com un catalanista! Aquell venut! Les bombolles se’m fonen per les vores com les de la pluja damunt els tolls. Tant d’amat fos! Tot s’ha escolat tan de pressa! I la gent pel món sembla cada dia una mica més gamarussa. Tant de cretí creient en déus i en jerarquies eclesiàstiques! Aquells farsants assassins! Parlen de màrtirs, però mai dels màrtirs més nombrosos: els màrtirs de la veritat, els màrtirs per l’ateisme. Amb un món com més anem més brut i més ple de carn qui es corromp. I les guerres justificades amb falòrnies que no s’hauria de poder creure un ingenu infant de vuit anys... I els més vells més enderiats a veure morir el jovent. I el jovent autoenganyat, signant-hi amb delit... No em deixaré guanyar per la melangia de la senilitat... Hi ha més elements a una vida que els matussers efímers desagraïts successors d’una nèxia adés superba. I llavors què...? Sóc un artista, encara visc... Hi ha en Josep Carner... De qui en sé les mantres... Hi ha en Pedrolo, de qui en conec les mantres... Hi ha l’esperança doncs... Al capdavall guanyarem els bons... Al capdavall, ca? Al capdavall... plof. Teoria de l’amor universal: –Hi havia doncs aquests tres o quatre científics andorrans qui amb un làser encara més potent van migpartir el món, i llavors l’univers. Guaiteu ara el món migpartit en dues mitges taronges... Ai, en òrbites paral·leles i desfasades! Tothom dins cada mitja taronja enyorat d’amor... i impel·lint doncs d’enveja d’amor la mitja taronja cap a l’altra... Els habitants de totes dues mitges taronges desitjant sobre tota altra cosa la immensa reunió. I l’univers migpartit... Els dos universos perduts en el no-res? On tenim el que ens manca? es diuen estels i matèries... Deu ésser perdut a la meitat que ens manca... Ah, si podíem tornar-hi a ésser... Anhel de l’ànima planetària, per amor nafrada. Assassí en sèrie contra assassí seriós: –He estat estudiant les biografies d’un ramat de “serial killers”. Tots tenien una mare molt religiosa i un pare molt colèric, és a dir, feixista. O, si vivien amb els padrins, la mateixa combinació si fa no fa, una padrina molt religiosa, un padrí molt criminal. Hum. (Mares religioses, pares franquistes... Quina societat em recorda?) El feixisme intrínsec de la religió – tots depenent, i vetllats ans severament sotjats, per l’ull maligne del líder, del guia, del führer, del “senyor”. Hà! Tots pateixen “a rigid religious education”, una règea educació religiosa, hà! A part que veure “educació” i “religió” a la vora ja fa mal als ulls i sona oximorònic d’allò pus, a sobre hi ha el rígid, el rígida, el dogmàtic, el recte, el correcte – règeus i règees garrots i forques per a escanyar l’infant i fer-l’en un degenerat segur. “–Ah, i l’assassí seriós? –Home, el tiranicida!” La nit ha consell, i trem el tren: –I diu el ritme anímic sedec de la llibertat de l’univers... Llo... em... Llo...em... Lloem els tiranicides! Llo... em... Llo... em... Lloem els tiranicides! El dolent és el malalt (tornem-hi!): –Una lesió al bocí de cervell que en diuen còrtex prefrontral medioventral et tol el sentiment d’humanitat solidària – et fa fred assassí – perfecte membre de la bòfia – ideal protagonista de pel·lícula d’acció – típic ocellot pudent de gàbia carcerària. [En Català funciona tot millor. Escolteu això: –De Plató (Gòrgies) a Boeci (Consolació) als Catalans: “No tot malalt és dolent, mes tot dolent és malalt.” Ésser àvol podria traduir-se en ésser a-vol, és a dir, voler allò contrari d’allò que és bo; ésser àvol és patir del cervell: anar hom contra elleix: voler-se fet i fet mort; per qualque defecte del mecanisme cerebral, qui és àvol no es vol prou.] Odi: –Hom és antisemita, és anticatalà, és anticà, és anticatòlic, és anti el que li roti..., i per ell fotrà. Els qui odien són el bon llevat de la humanitat. Altrament, tots escapçats, màquines de treballar. Això voldrien els qui ens tenen per les penjarelles. I quina justícia fóra la que es fotria a adoctrinar cervells...? Justícia hauria de voler dir no emprenyar qui no emprenya. Mes hom ho confon tot: justícia, església, estat, militars, comerciants: totes les forces de repressió maldant ensems per agafar-te el cervell i masegar-te’l fins que repixi la mateixa grisa brutícia on tothom es rabeja, i, sobre, aitan moral – aitan santet, sense ensenyar les vergonyes – perquè no en tenen – per no tindre, no tenen un cervell que els rutlli gens. Qui confon l’odi amb l’agressió...? Caldria ésser pampana! Sovint (gairebé sempre) qui agredeix amb més crueltat i més aclaparadorament és qui té “déu al seu costat”. Els pitjors terroristes brollen del podrimener de l’estat. Bombes atòmiques...? Croades...? Descobriments...? Conversions...? Colonitzacions...? Normalitzacions...? Lleis molt morals...? Maleïts enverinaires! Voltaire: El mateix qui et diu: “Pensa com jo o déu et condemna”, tantost com pugui et dirà: “Pensa com jo o ja t'he condemnat a mort”. J.P. Dubois: Quants de morts sense remei per un sol ressuscitat! John Sturrock: “Anti(...) should not be criminalized as if it were itself physically injurious: there is no continuum of deliquency running from racial slander to homicide.” En realitat, sovint (gairebé sempre) és a l’inrevés. L’agressor empra d’excusa l’odi de l’agredit a posteriori: després del fet d’agressió. Per un exemple que ens toca ben a prop, compareu els castelladres tractant els catalans de tots els crims possibles (i previsibles – emmirallant els propis! – tantost els catalans s’emparessin d’una puta vegada del poder que els correspon) per a justificar els crims autèntics que ara mateix els castelladres continuen de fer-nos! I per què s’hi aferrissen tant, a continuar de fer-nos malbé...? Car s’arrapen com feres rabiüdes al poder que no volen lliurar-nos, tot i que no en tenen cap dret. Sturrock ho recalca: En l’acte d’apoderar-se del poder que a hom li revé (hom: un boldró de gent esclafada per d’altri, una nació colonitzada, una tribu esclavitzada...) es confirma la teoria de la força sempre equivalent de què parlà en Foucault: el poder sempre és el mateix: el que guanyes tu, el prens a un altre que el tenia abans. Per això el feixisme canfelipenc i el feixisme canjacobí defensen com rat de pesta panxa enlaire el que adés ens robaren. Les falsificacions dels castelladres: –Cosa normal de totes totes. Qui ho dubta! Estats molt menys corruptes ho fan. “The creation of phony documents and memoirs is a major industry of our secret police forces.” Gore Vidal diu el 1976 dels de la CIA, l’FBI, la bòfia “antinarcòtics”, els serveis secrets de l’exèrcit i el tresor, etc. Per exemple, quant de tom de “desertor çoviètic” no és altre que un invent escrit per qualque escrivent premiat i esperonat per un altre generalet al pentàgon? Aquell qui s’empassa les propagandes dels estats és com qui es creu els anuncis a diaris i televisions. Un pobre tanoca. Car les lleis i els qui les fan complir, quin canfelip sobreïxent! Els qui hi viuen es diuen, satisfets: “Ei, hom hi és no pas només per a emprenyar els ciutadans. No n’hi ha prou fent tornar els ciutadans en formigues obreres; cal anar burxant-les contínuament amb tota mena de prohibicions sense solta ni volta.” I cal que cada formigueta gasti i despengui, això sí, i que s’endeuti fins que es mori en pic hom li hagi tret tot el suc, tota la mel que les regines (o els propietaris) xuclen. [I encara hi ha qui troba “exagerat” que els castelladres convertissin els Servent en Servantes, en Colom en Colombo, els escrits i les descobertes i les conquestes dels Catalans en cosa exclusivament castelladra. Bah!] Ara digueu-me: Quan recobrarem els trofeus adés robats? Al capdavall: –Bombolles. |
Aclucallades (33)
Aclucallades (33) Dotze sonades canonades per a acabar de matar un trist mosquit: -Per a justificar la nostra desaparició de poble usurpat hi ha gent esventada, esverada, excessiva... hi van pel broc massa esbrocat... Per a esclafar tan frèvol cuïc tampoc no calen cada camí deu o dotze molt estridents canonades - amb un petit copet de ventall n'hi hauria hagut prou... Si de debò som tan insignificants com pretenen... (un rantell tan inofensiu...) potser ja no calia ni això... segur que lleu ens moríem, per la mateixa inèrcia que ens vol cuquets efímers... Fàcils d'humiliar "tothom es veu encar amb dret de gitar-nos impunement pedres..." "un gos mansoi només a mig assassinar... abuixia abans, mes ara ja només amolla qualque tímid gemec sense cap vàlua..." "i això neguiteja els assassins els lleva, com erupció pruriginosa... un sentiment incòmode subcutani... i urgeix llavors acabar el treball..." "encar els direm pietosos perquè voldrien estalviar-nos la massa llarga agonia... tot i que eren llurs pedrades les que encetaven les nafres letals..." "mes... per què som tan fàcils d'humiliar?" "de l'arbre caigut tothom en fa estelles... el món és ple de ‘valents’" "només quan serem arbre, sobre caigut, corcat tindrem dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els “indis” els qui són o eren fins com qui diu ara mateix a frec d'extermini al darrer buf abans l'ofec...” “a frec d’ofec, de negar-nos a l’oceà del no-res... i de moment havíem de demanar constantment permís per a existir... i ens ho negaven... ens els denegaven... s’hi oposaven aferrissadament...” “eren tan bones ànimes... volien que hi neguéssim llavors mateix... ens volien estalviar la llarga agonia...” “negats..., negats sense remei... tindrem potser llavors dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els ‘indis’... i n’hi haurà segurament qui diran rabejant-se en la melangia de l’antic enyor que potser hauria calgut protegir-ne l'espècie (tret que, llas!, ara és massa tard) ‘ah els Catalans! te'n recordes...? que injustament els extingírem...!’ - dirà l'un.” "’sí ves’ - farà l'altre - ‘tots ens hem de morir, saps? ells una miqueta abans que no els altres... Tampoc no cal fer-s’hi cap pedra al fetge.’" Qui en tindria prou amb ésser només mitja persona?: –Qui s'acontenta amb ésser mitja persona lleu no en serà ni mitja. "No podem bandejar l'aspiració d'ésser complets. No ens seria lícit de cohibir-nos ni d'inhibir-nos. Estem prop de la mar que ha inspirat les llegendes essencials i les grans incertituds. La muntanya ens estimula en el sentit de la tenacitat i la durada. Ni la diversitat, ni la novetat, ni la llibertat no ens inspiren cap terror supersticiosa. Sabem que cada maltempsada, si en vinguessin, acabarà refent-nos una nova joventut." Josep Carner (1955) Terror supersticiosa: –Més insults per part de les esglésies jacobines dels estats qui encar malviuen creguts que no s’han bellugat del segle dinou... Ens insulta el gavatx i ens insulta el cagot quan ens consideren part dessota d’ells. Si ens diuen que en re són superiors a nosaltres. Si ens diuen que llur cultura o llur llengua o llur manera de veure el món i d’ensinistrar els minyons és superior a les nostres. Si ens volen doblegar a llur voler. Si ens volen desapareguts. Ens insulten i ens nafren i ens fan perillar la vida, d’on que tot mitjà sigui bo per a deseixir-nos de llur trepig, de llurs intencions d’anorrear-nos per sempre pus. Com lluitar contra tals terroristes sinó amb totes les armes a l’abast...? Terror supersticiosa (2): –Tothom té el seu déu – tothom diu “déu meu”, “my god”, “buoge muoi...” Ciceró bé deia:;”És més fàcil trobar un déu que no un home – és clar, l’home (la dona pitjor) s’amaga rere el seu déu – tota malastrugança, tota matusseria, tot falliment, és culpa del déu, l’home (covard) hi desapareix...” Terror supersticiosa (3): –Qui són aqueixos qui pretenen tindre tanta de por davant el Català...? Tanta de por que per a ells el Català és el papu qui cal esbocinar perquè a pleret (i si pogués fer-se isnellament molt millor), així desintegrat, es torni pols que qualsevol esbufegada de maltempsada disgregarà definitivament. Mes els qui ataquen la unitat del Català tenen un nom, i cal donar-los-hi. I cal anomenar-los doncs per llur nom. Hom esdevé assassí quan occeix sense raó una persona. Qui ataca la unitat del Català és, potencialment, pitjor que no cap assassí (ni que fos assassí en sèrie, ni que fos llançador d’atòmica bomba), car pretén la mort de tot un poble, i l'assassí de tot un poble duu el nom de genocida. Tots aqueixos genocides, què fer-ne? Amb els genocides no s'hi valen contemplacions ni miraments ni falòrnies. Cal esclafar-los amb esquírria i en escruix. Potencialitats: –Més insults per part de l’església... Plec esborronador on la vermina de fanocs i papamocs s’arroplega... Si un embrió és potencialment una persona..., i una persona és potencialment un cadàver..., d’on, si un embrió és potencialment un cadàver... potser valdria més colgar-los tots a l’ou. Ara, si un fetus és una persona..., una persona és un fetus..., i això, com a persona, ho prenc com a un insult. [A part que un fetus no té ni un sou a la butxaca, i tot el comerç se’n va en orris... I quina responsabilitat tinc si sóc un fetus – potser em ficaríeu a la presó – si només sóc un fetus, quin abús, maleïts abusius! – abuixiré.] Obscenitats: –Diuen d’en Sade que era obscè. Mes abans d’en Sade hi havia les hagiografies, és clar. Les hagiografies, tot aquell xorrèstic, tou, mòrbid, llefiscós i lloca, de tortura i saliveig. Molt més obscè i cruel que no en Sade, amb tots aquells màrtirs tan cruelment martiritzats ans a pleret creuclavats... Ep, i afegeix-hi els qui martiritzà tanta d’inquisició! Els hagiògrafs, precedents d’en Sade, grandiloqüents, salaços, atroços, grotescs, escrivien amb una mà i amb l’altra se la pelaven, mentre exposaven al llord paper llurs manies algolàgniques, llur fantasies de cardar i alhora fer mal amb el ganivet de llur enveja per dominar el cos d’altri... T’ho conten bavejant... T’ho serveixen calent, amb la sang que fumeja... Rostits de viu en viu en graelles... esquarterats... espellats... mutilats (i sobretot mutilades!) amb els pits en safata... els ulls en platerets... Perllongades crucifixions... garrots al coll... típic... Quines bestiades, quines atrocitats...Ecs, de mai no acabar; fastigositats rai. [Inquisicions, franquismes... Tots aqueixos torturaires castellans, per força peixats per capellans castrenses, amb embuts, amb lletovaris de verí inoït... Prostituïts per capellans de qui la superstició és sempre la revenja contínua d’un déu criminal, cada capellà prostituït ell mateix, doncs, al maligne ídol, àpex de crueltat, el qual insisteixen a anomenar “déu...” Ah, i hi ha els bisbes, els més datspelcul de tots, adoradors molt romancers de la mort... Sempre la merda i la sang (i d’estranquis, a un raconet, la lleterada) van juntes per a aquella gent... Al canfelip hi ha quelcom on hi viuen el reis cagallons... O quelcom així. No ho sé del cert per què serveix, allò. És un palau, o belleu un museu per a mòmies... qui sap. Mai no hi he anat ni pens anar-hi, ni a canfelip, i menys a aquell canfelip de terres mortes, segurament massa pudent per a mos oronells molt delicats. Mes m’assabent pels llibres que “escorial” vol dir lloc on hom hi recull la merda. (Escòria: merda en l’original grec.) Doncs exacte, tot hi casa: a aquell palau o residència dels tirans cagallons o merdanyols, es veu que els fanocs castelladres triaren de donar-li forma de graella en honor d’un màrtir, de nom Llorenç, rostit de viu en viu, segons la grofolluda llegenda...] Mort instantània als mitgesmerdes brutals, mort als botxins: –Els qui són fets de pasta d’anus atupen ans mortreixen els qui són fets de pasta d’agnus. Atupen la gent de bé els maleïts armats qui caldria anorrear ras fins no deixar-ne ni un damunt la puta terra – hi és de més mitja “humanitat” – el fragment d’“humanitat” sense humanitat, mancada doncs del sentiment de compassió, de dolor compartida amb el qui pateix... Tots els fanocs qui volen tant de mort a l’infern o en abissos de catàstrofe, mentre ells s’envolen, raptats místicament, a paradisos on batlleixen, sobirans i únics, la llei i l’ordre feixistes... On és la bona religió? No fóra molt millor l’altra...? La que digués: no, collons, a l’inrevés, desgraciats, ho teniu tot capgirat. A l’inrevés: són els armats, són la bòfia, són els militars, són els psicòpates, són els ensinistrats a fer malbé, a torturar, a occir, sense sentir pietat pel dolor que el sacrificat no pateix... Els qui són fet de pasta d’anus, aquests caldria collir i metre en foc. Ras. Hi són de massa. Figuera: –Amb fulla de figuera es tapà lo cony n’Eva, la destralera, i per això ara a totes les dones la pruïja per cardar que ens desmenja constantment rai, vós. Hum, bestiades, rai. I, si doncs a la fulla hi inclous la tija, ací hi tens la representació del sistre de n’Isis, de qui n’Eva fou copiada, és clar. I les figues, no cal dir. Morros de figa estem condemnats a ésser tots els homs qui naixem en eix món on els sexes s’han separats en individus diferents, perquè tots ens barallem i no tinguem prou temps de viure com cal. La figuera, amiga dels pastors, idònia al capdavall per a penjar-s’hi; sempre te’n pots acabar esmunyint viu (qui sap), car té la branca sovint fràgil, i en surts doncs potser remut, en acabat d’acte tan... ataràctic, millor – com en deia l’Aristòtil (el millor dels tòtils)? Ah, sí, ximpleria, m’havia volat del cap: ca..., caca..., what? Catarsis, catàrtic. En acabat d’acte tan catàrtic, doncs. Tanmateix: “No us repengeu fora les figueres per por que esglaieu les velles.” I: “Ni noguera ni figuera no us hi jagueu sota, pastorets (no fos cas que les velles missoses us hi guipessin).” Car... Feina feta, penjà-s’hi en Judes, hom diu (mes tot això són falòrnies de bíblia, d’on qui se’n creu re per a ell fotrà, el carallot). I (segons la crònica increïble) aquell barat falorniaire, Jesucrist, molt irrisòriament enfellonit, l’ha damnà ans maleí com un gos rabiüt, perquè no sabia (car per a ésser fill de déu cal que siguis tan curt de gambals, altrament qui t’hi enganya que t’hi prestis, perquè tothom t’arruqui ans t’atupi i et creuclavi!), no sabia tampoc que la figuera és dioica, i aquella tan maleïda, ans condemnada a cremar eternament (això és figuera màgica de conte de fades, aloges, goges i paitides!), a cremar eternament a l’infern dels condemnats (perquè no produïm prou, no som prou escarrassos de la feina, no portem prou profit ni plusvàlua als rics del govern), doncs, com dic, no sabia, el capdecony, que aquella era mascla. Que no era figuera, era figuer. I al capdavall només calia que li hagués guaitat lo pipí...! N’hi havia per a penjar-s’hi! |
dimecres
Aclucallades - 32
|
dilluns
Equilibris d’elefant tetraplègic
Equilibris d’elefant tetraplègic Fins on arribarà l’estupidesa desintegradora dels cianòtics “balenfianos” dels collons? Sòrdid arroplec d’infeliços! Veig les convocatòries dels premis literaris d’Alzira, 2008, i del premi VAE de Burjassot, 2008. En ambdós hom empra la mateixa fórmula repel·lent que alhora denuncia escardalencament la ignorància dels cretins qui l’escrigueren. Es veu que hi volen, diuen, els escrits “escrits en valencià, o en qualsevol altra varietat de la llengua.” What the fuck! Escrits en “valencià”, o en qualsevol altra varietat de la llengua... Llengua...? Llengua...? Quina llengua? Quina llengua! QUINA LLENGUA! Car enlloc – enlloc! – no ens diuen de quina llengua es tracta. Fan equilibris d’elefant tetraplègic per a no dir CATALÀ. CATALÀ. CATALÀ, tu, CATALÀ. Uh! Collons, la por! Uh! Uh! Collons l’estupidesa, collons el ridícul, collons el provincianisme. Nicis de merda. Entecats del vici maligne. Sotmesos a la barbàrie dels més pecs. Tot sigui treballar per la desintegració dels CATALANS. I hi ha, entre les entitats de suport (darrere o cap avall als fullets), la Universitat de València. Quina universitat pot permetre tanta de bajanada? Dels polítics, mesquins venuts, et pots esperar qualsevol malifeta o ximpleria. Quina vergonya, aqueixa gent! Foten esmeperdudament el més cruel ridícul, i són tan mesells que ni se n’adonen. Ara, la universitat...? Fotrem goig! Si s’hi afegeix! Tot plegat, quina esgarrifaó de ruqueria! Quin esborronament de provincianisme! El “valencià” no és cap llengua – és el dialecte d’un dialecte – és dialecte del dialecte “lleidatà” – el qual és un dialecte del CATALÀ. I prou. No pas que costi tant de dir la veritat. Mentiu a les arrels i quins fruits no us ixen, si us n’ix cap ni un? Bords, podrits, lloques, merdosos, ecs. Ecs, ecs, ecs. Impaïble. I trist. Trista riota del món. Ja et ve basca de parlar-ne i tot. Encara? Després de tants d’anys. Buf. Buf. Buf... |
això fa massa riure – també ho he ficat al Bloig del Dr. Et (romàntic quiromàntic)
31 d'aclucallades
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi
lletget:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../