The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

divendres

Demaneu-me si encara sóc viu
















Demaneu-me si encara sóc viu









Demaneu-me si encara sóc viu, i, si hò, en quin món visc.




Què responc...? Que hò, mes que he passat a pitjor
vida
.



Del quart món on era, sóc al cinquè.



A començs del 1974 hi havia l’esperança. El quart món podia aviat
accedir al tercer, al segon, al primer... N’Edmond Taylor ho
deia ben clar. El gran Exèrcit Totbasc d’Alliberament ens donava joies
seguides. El Carreró Blancó a fer punyetes, el Francó dinyant-la molt
lleig, tot el castelladrisme escaguissant-se...



Titolava n’Edmond: El Quart Món. Un munt d’antigues nacions
s’aixequen a exigir l’independència. Serà el mapa d’Europa d’ací a no re
com el que mostrem a l’esquerra...?
[Publicat a Horizon;
volum XVI, núm. 2; 1974.)



Tothom a Catalònia, cada català, de Perpinyà a Alacant, volia
l’independència i sabia que la teníem a tocar de mà...



Llas! Els dels sacs dels diners es van entendre entre ells, i tot se’n va
anar en orris.



Catalunya, motor de tota Catalònia, es va cagar com un cagalló fluix,
tremolós i malaltís: advingué el pujolisme. Khordi Pukhol, l’agent dels
dels sacs de doblers, recolzà el Quan Cago, en tost de deixar’l que
s’estrompés i tothom sabés que era (com encara és i sempre serà) un
altre Francó il·legal – és a dir, un bocí de merda que tot el que signés no
significaria, a cap dels mons amb cara i ulls, altre que molt efímera (i
molt pudent) caguerada.



I ara tenim el Mates de fregar esfínters a les Balears, el Kamps de la
mort a València, el Xoriçu a Barcelona; a Perpinyà la mateixa infecta
diarrea jacobina... Tret que tot ha empitjorat... Car ens han morta
l’esperança.



I hem anat baixant de món... Enjorn serem al darrer, aquell on tot
crema i esdevé cendra, i la cendra s’espargeix i tot s’oblida i no hi
roman re. Tot s’empitjora. La gent més maligna i ignorant al poder.
Abans hi havia carallots sense influència que del que parlaven en deien
tortosí, lleidatà, etc..., eren els ignorants (i de vegades els plagues, els
barralbuits, els faceciosos...) Els mínimament educats sempre n’hem
dit d’una sola manera: parlem català, i en català. I s’ha acabat. A
València, per què collons hauria d’ésser diferent...? Potser perquè
manen els ignorants i els malignes. Els qui del que parlen en diuen
balenfiano són (a part dels agents del castelladrisme anihilador) uns
ignorants. I prou.



Tot va pitjor. A Europa ens diuen: “Catalans a cagar; desapareixeu per
sempre més; ja ens heu emprenyat prou; el vostre idioma el foteu
comuna avall, i, sobre, beseu i llepeu i rellepeu el canfelip on la merda
dels vostre idioma s’escola.”



Europa ens diu: “Us n’aneu a la merda!” Literalment: “Us n’aneu a la
merda! Esdeveniu merda del Merdís. Us torneu tots castelladres, o a
Europa valtres no hi cabeu!” (“You must all become fucking castilian
thieves, or Europe connais pas, weiss es nicht, nitxevò ni znàiu;
Catalonia, what the fuck is that? The moneybaggers told us to do away
with any obstreperous intruder, to do in any uncertified creep crawling
around, to do without any annoying snag in the proper working of the
money-making machine.”)



Més malament som doncs que no amb el Francó. Amb el Francó tothom
sabia que aquell pobre cagallonet sanguinari no era altre que un bocí de
merda il·legal, i que doncs tot allò que signés [com ara donar-li al Quan
Cago aquell palter que en deien (ai, i en diuen encara!) “epana”], no
valia sinó merda. Mes ah, entre botiflers i feixistes foteren una
“contitufion”, i ara tota la merda i el palter han esdevinguts “legals” de
cara al primer món (el que compta, ep), i potser el segon i el tercer i tot
– i ens donen pel cul del cervell fins que ja no en tenim, i, la llibertat, als
collons – als collons del mai més.



Sempre el mateix feixisme: Quan Cago, Canfelipa Gonfales, Assnàs,
Sabates... Sempre el mateix botiflerisme: Pukhol, Gallina, Caguerot
amb Xoriçu....



Per això cal l’exèrcit totcatalà d’alliberament, per això cal mai no callar,
per això cal mai no obeir, per això cal anar pujant, i pujant, car som a
frec de no-re.



Ah, companys, qui pogués tornar al quart món si més
no...!









entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: