31 d'aclucallades

Aclucallades (31) Catalònia, la bella persona: –D’ací a uns quants de milers d’anys, Catalònia serà el gran autor, la gran personalitat, l’immens personatge, hò, qui ens llegà aquell cos molt magnífic de filosofia i de literatura, les grans insuperables meravelles escrites en català. Catalònia escriu – Catalònia com a persona. Tot allò escrit pels millors, tants i tants, molts d’anònims, mes també allò d’en Muntaner, en Metge, n’Eiximenis, en Turmeda, en Martorell, en Timoneda, en Bertrana, en Pedrolo, en Puig i Ferreter, en Carner, en Liost, en Foix..., tot això ho escrigué ella, Na Catalònia, la persona, la unitat. I no n’estarem pas pagats...! Jotfot, amples com les galàxies més lluents! Llargàries: –El temps marmori és molt més llarg que no el temps de carn – mes el temps marmori és com no re davant el temps subatòmic que és infinit. Tot era matràfola: –Paralitzat de por com el pare davant el patiment i la malaltia que s’enduen l’infant qui es rebrega al llit, tu mateix davant la mort de l’infant qui fórets fins ara sota tot el greix ranci de la “figura” (o la façana, o l’embolcall o la cariàtide) que t’havies volgut. Paralitzat de por davant la teua mort: flameta o embrió, tu, per vell que siguis, sota la carn, la roba, la “personalitat” i l’estació. Cada terra fa sa guerra: –I al camp de batalla del cos, el cos present, bellament telescopat al “monitor” de la fantasia, es baralla amb les seues imatges d’adés. Als quinze anys (jo) era molt carallot. Més que no pas ara i tot. Per això sé que em guanyaria. Cada despulla de qui fui és un gripau pla i eixarreït, amb una sardònica rialla per barret. Seré demà encar més baboia que no avui, o menys? Potser en seré menys, qui sap, mes segurament me’n consideraré més. Per què? Doncs perquè qui s’enamora de cap gripau eixut i esclafat? Portem sempre dol i no sabem ni de què: –Tota pell va de dol. Pel Solell qui s’apaga. [Ara, saps que en aquesta vida has feta tanmateix sort quan a les vint-i-cinc mil cases i escapoló que habitaves, a totes i a cadascuna, a cada estiu, d’una finestra o altra enllà, sempre et fou donat d’ullar-hi una minyoneta qui al balcó, l’eixida, la terrassa, el terrat, el jardí, l’hort, el sas, el prat, se t’assolellava. Milions de minyonetes ensenyant el culet als ulls astorats ans enamorats de les finestres que, còmplices, em tapen.] Elasticitat del cony: –(Ben amanit amb les setrilleres de les secrecions) hi cap un gat amb la cua dreta. [Esbombeu-ho, feu-ho avinent pertot: Tabolls ben amanits, que tothom s’hi apunti. Car qui vol un balb taboll – i eixut...? Ecs, signe de l’eixorquia i del disgust]. Pètals del cony: –Fulles de carxofa en vinagreta. Elasticitat del temps: –John Gardner a Grendel, el 1971: “L’espai es llença enjondre – com una malaltia terminal.” [Space hurls outward like a final disease.] I el temps? El temps és la febre de l’univers cancerós. El tumor de l’univers s’estén fins a l’espetec darrer. Qualque dia l’elàstic farà un pet. Surts al balcó quan truquen i dius qui hi ha: –Quan dius “qui hi ha?” (o “què hi ha?”), sempre pressuposes un “on...?” Car res no pot haver-hi si doncs no és en un lloc o altre. Això vol dir que tota existència depèn de l’espai. L’espai és el secret de l’existència. Sense espai, res. Res no pot mai no existir. Caldria que mai no hi hagués espai perquè res mai no existís. A la Bergson: –“Temps” és com et veus per cominal, barrejat amb els altres: un altre pallasso fastigós. “Duració” és com et veus tu sol, per cabal, sense farses socials, un cuc nu cercant l’indret prou tebi, el cau menys agressiu contra la teua tan primeta pell. Qui só...?: –No sé si sóc un cigró o una llentia a mig coure en l’olla barrejada on es barreja en barreig desmenjat l’univers; no sé qui hi sóc, si llentia o cigró a mig coure, tot tractant, dins els límits de les meues minses llums, d’escatir els entrellats del banal xup-xup. Qui som: –“Espies qui les forces de la mort envien a espiar a l’estrany territori apellat vida.” En tornar, hem oblidat què hi vèiem, el cervell escapçat, la llengua tolta, els dits arrencats, els ulls podrits. Fets a tesa malbé pel virus del temps. El temps només serveix per a podrir. Individu vidu: –Se n’era un individu vidu dividit en molts bocins. –Si era vidu què hi feia la seua dona gaudint ara com un camell...? –Si era individu, què hi feia ara dividit en mil bocins damunt la taula de qui (Frankenstein de bot-i-fora) l’anatomitzava, i bavejant-hi de valent? Simpàtiques secrecions: –Per què les llàgrimes ens duen tan de dret al pelar-nos-la o al cardar...? A tots els funerals veus les dones gratant-se d’esquitllèbit ja els conys. Deu ésser l’empatia (l’einfühlung husserlià) de les secrecions – la simpatia que es tenen entre elles les diferents secrecions amb vocació de fotre el camp del cos. Ulls de la cara, ulls del cul: mateix combat. Sexe és imaginació: –Projecció de (petit) fet en el (grandiós) fantàstic – del formigueret del clítoris, pel túnel del Cadí del vesper universal, a l’eufòria del forat negre totpoderós del nou començament. L’ésser és l’instant: –Com cada instant és diferent per les simultaneïtats que s’hi escuncen i acuncen (com en un cau on s’endrecessin els mals-endreços del que ocorr – car tot caos s’organitza en caos organitzat), així l’ésser mateix. Ningú no pot ésser “culpable” en aquest instant precís d’allò que fou “comès” per ell i per les simultaneïtats (les simultànies esdevinences) en un altre instant. Cal aprofitar l’avinentesa de l’instant, si vols anorrear res. Altrament, ets tu, qui en la revenja, comets el crim, jutge maleït. “Jo”: –De tots els “jo” de tots els instants, només un (el darrer) morirà del tot. Els altres haurem tinguda una ombra qui ens continuava enllà, enjondre, ja en territori aliè. Única fita acceptable: –El fit al qual ens hauríem d’agullar: la destrucció de la ficció del jo – sense jo, hi pertanys, ho ets tot, fórets endins – aire net, foc, glaç, estàtica buidor i pau silent – infinitud. Il·lusió del jo vol dir enganyifa d’un mateix. Som amb en Witt: “Filosofia és lluitar contra l’encantament amb què ens embruixa la part intel·lectual del nostre cervell.” Qui ets?: –Ara, si “ets musiqueta entre infinits silencis” (com diu si fa no fa en Sartre), per què ésser tan dissortat com els qui fan de llur vida una sola musica: els militars i llur marxa d’horror, els eclesiàstics i llur rebombori d’amenaça i ploramiqueig d’absoltes, l’ensarronaire i la seua fada cançoneta de l’enfadós? No fóra millor triar de ballar, ara i adés, moltes de diferents musiques, transformat en molts de balladors molt conscients cada cop de quina musica no volen ballar entre assumits silencis? Qui ets?: –Viure és victòria, qui viu és viu i victoriós; i és prou viu per a arrencar la victòria del viure de les forces fosques de la mort que et robarien amb urpes esquelètiques la vida d’aquesta merda de cos que has de dominar com la bèstia més puta de totes les qui el món et fot barement davant. Qui ets?: –Tot depèn del fet de: amb quines aptituds ja no neixes – tothom neix tenint-ne algunes – només l’inepte no en té cap – i aquest és fa soldat o penca per al govern: oi, es fa botxí – passiu o actiu – la qüestió: matar i gratar-se el melic, i impedir altri de concebre’s lliure i feliç. Programa: –Felicitat és, no essent, ésser. És gaudir d’ésser viu i alhora perdut en l’entesa meravellada del paisatge: de l’obra d’art que t’absorbeix. On la teua persistència no corr perill; de fet, la fal·lera per persistir debades es dilueix en l’espectacle capit cent per cent; on ni te n’adones que has deixat d’ésser tu mateix (és a dir, el fitó on s’agullen totes les dolors), car esdevens, embegut pel paisatge, part del tot (i tanmateix conscient). Ets llogater privilegiat del millor d’ambdós mons, el de l’ésser i el no ésser. Felicitat: –Felicitat és fel i citat – et citen amb fel, i ets feliç. Qui se’ns hi desficiava altre que el pretensiós i barralbuit? Oh el paperot! Hi ets citat? T’hi esmentaven? No...? [La taral·lirotesa dels humans cap límit no coneix. Acèfala carn. El que veus és, mes no existeix. Només existeix allò que creus que veus. Existeix ventissament i efímera, com el buf deleteri d’una espurna estèril, absurda, sense raó. Així que: i si no et fotessis tan nerviós...?] Sí...? [In-citat, doncs. Renilla-hi. “Incitat” – com qualque altre nici cavall amb una piula encesa anus amunt. Tot estarrufat, presumint pel Coliseu, aitan umflat i ple de tu mateix que no hi veus de cap ull, perquè no hi caps de satisfet, que hi faràs el ridícul i arribaràs darrer.] N’Incitat: –Senador equí. Mai no bramà. Mai no bramà al ple del senat ple d’ampla “raó”; ple, vull dir, de supèrbia, protèrvia, ultracuidança; tot tibadot, a frec de pet, maleït hipòcrita. Únic senador fins ara qui pertot lo món se n’abstenia. Per açò sol, lloat ell, vós. Llibertat de nom, d’ofici i de signatura: –Car, com digué en Llull, “no és null mester que bo no sia – mes enaixí com tot home pot prendre qual nom o senyal se vulla – enaixí tot hom ha elecció de prendre bon mester – e per açò, fill, consell-te que bon mester elegesques.” Tria, fill meu, d’ésser allò a què l’esperit t’empeny, d’ésser fins als límits d’allò per què tens un tirat. Car si doncs no hi ha feina dolenta, per què t’abstindries de quelcom que t’atrau i tanmateix et prohibeixen els repressors...? Qui són els repressors altre que obstacle o tap llefiscós de què cal esmunyir-se i que cal doncs sobrar? Que els maleïts repressors (els consuets botxins qui apareixen en cada societat com flagell de passa) diguin que quelcom no ha d’ésser fet no és mai raó per a no fer-ho, ni que sigui (de mantinent per a mantindre la pell incòlume) provisionalment d’amagat. Neguit del vil capellanufisme (o del “puritanisme”, com en diu en Mencken): –Els capellanufes de tot uniforme: Corsecats per “la desficiosa por que no fos cas que mai qualcú, en algun lloc del món, encar fos possible que fos feliç...” Allò els corseca, els rosega el tegument fins que no poden viure i els cal reganyar rabiüdament ras contra qualque element subaltern, o de gairell contra el més amanós entre els més desemparats o afligits del no gaire esclarit proïsme. Votar a favor d’una cotilla de claus rovellats que ens botxinegi el cos fins que ens morim: –Car, oi? Vota tothom – i si no tothom, les majories – sempre contra els propis interessos. No s’esdevé únicament a Catalònia, on a cadascun dels territoris en proporcions diverses la població vota a favor dels botxins i els espletadors, dels castelladrencs i castelladristes, i dels monçonegaires en general. Passa arreu. A la Xina, als USA, a can rus, a ca n’alemany, a ca n’hitit... El gruix de la gent vota contra el que els convé. I és que gairebé tothom es mou pel somni. Hom t’etziba paraules de somni: llibertat, democràcia, igualtat, fraternitat, patriotisme... Esques dolcetes mes deletèries. I tu gamarús hi mossegues, ham enverinat. Els polítics són així, com els capellans. Tothom qui et ven llibertat et dóna subjecció. Tothom qui et ven democràcia, tirania. Tothom qui et ven igualtat, el manteniment del privilegi. Tothom qui diu fraternitat, et fotrà a la presó tantost no puguis pagar-li el llogre o l’interès usurer que t’imposa. Tothom qui diu patriotisme et ven vent i et pren la terra. Tothom qui puja a cap estrada oficial o trona o tron i va contra això o allò prou se n’aprofita. El més antimarieta, és marieta (o li prou convenen per al seu guany o per a assegurar l’escó). El més antiateu és ateu (o sense ateus ja li calia plegar car se li acabava la fructuosa falòrnia). El més antiafoll el més assassí i sanguinari (evident)... Diu l’esfereïdora senyoreta Corssolius [Nathanael West]: “Men have always fought their misery with dreams. Although dreams were once powerful... Els humans sempre han lluitat contra llur misèria amb els somnis. Tot i que hi hagué un temps on els somnis duien molta de força, ara, amb la ràdio, els films i els diaris, s’han tornats puerils. De tots les traïcions contra els humans, aquesta és la pitjor.” Els somnis doncs corromputs per l’imperi del comerç. Per l’afany de guany. Pel deliri d’abassegament. Somiem amb els anuncis i del que els repel·lents i infantívols anuncis volen. “Tot aquell qui més acarnissadament s’aferrissa contra qualsevol suposat vici és perquè en secret en treu benefici.” [Fourier] Ens deixem guiar pel somni i acabem desperts a la més sòrdida mort. Teranyina totalitària del saliveig expositor, explicatiu. La gesticulació t’atrapa encar més estretament. No t’allibera, fantasia de la mel on esdevens mosca horripilant. La teua nineta esfereïda – pou infinit – cul de maligne déu que continua cagant-ho tot. “Fins a quan...? Quan se t’acabarà la sanguinària diarrea?” La força de la llei: –Tot és pel·lúcid, palès. Tota llei és feta perquè el qui té no hagi de donar al qui no té, al qui no té altre que la força de la llei – és a dir, la garrotada que li cau al costellam. [I totes les lleis del rabiós estat feixista que en diuen “epana” són fetes perquè els castelladres (qui al llarg dels anys ho robaren tot) no hagin de donar mai res als robats.] [Soló: Les lleis són com teranyines – només serveixen per a atrapar els petits – tantost un de gran s’hi embolicaria, la teranyina es trenca i el gran fuig.]

30 i salut i força recomana hom

“Salut i força, i cor fort” – Aclucallades 30 Qui ets?: –Ets punta d’agulla, embast, en tot cas petit sargit al vairat immens de la història de la humanitat. Ah, catalans! Cassigall nostre ben palès al llençol apedaçat que és el món, o fins i tot l’univers. Tota vida és punta d’agulla que “hi toca”...? Hi ha vides que hi fan de boïga, de xàldiga, de forat, o de set, o de descosit...? Això rai, prou compten! Car quantes de vides són de debò inútils...? Cap...? Un sarpadet...? Només les que no es reprodueixen o no inventen re que modifiqui (millori?) el llençol...? I tu...? Al gloriós tapís català delicadament afegit al vairat absolut, hi volies ésser, meravellosament i vivament brodat, estel de cinc puntes, vermell. Epicur: –Els seus àtoms són ganxuts: ganxets – la consciència d’hom s’afaiçona així: És el fer del fer ganxet entre certs àtoms qui la teua pell enclou, certs àtoms de taba durant un vespre d’estiu que s’acabarà, llas, tràgicament. [“Tota tragèdia es resol en una i prou – la tragèdia del pas del temps.” (Simone Weil)] Epicur: –Epicur diu que els déus, pel fet que els podem concebre, existeixen. Tot el que concebem existeix al nivell de la fantasia. Els catalans en bloc – els vint milions dins els territori, els trenta o quaranta milions esbarriats per la Terra – concebem la llibertat de la nostra nació. Per tant Catalònia és independent en el consirer de tots els catalans. Per això no mentim quan diem “Som catalans de la nació independent de Catalònia i prou – pertanyem, si voleu, a l’Andorra Magna, amb un exèrcit fet de cada català, i doncs inexpugnable.” Tot això existeix encara que de fet no sigui. Car de fet som sota la bota repugnant del castelladre i del gavatx qui ens trepitja (la llordíssima bota) com si fóssim merda. Mama: –Dèiem Mama! perquè teníem por. [Dient Mama! – així mor hom.] Encomana’t al coratge i prou: –Quan dius: “Em cag en déu” i ets ateu, no vol pas dir que et caguis en no-res, ço que fóra absurd; vol dir, en canvi, que et cagues en el “déu” del crèdul pampana fanoc supersticiós qui s’escau que tens més a la vora (vol dir que et cagues justament en el seu ídol o manitú o ninotet o fetitxe a qui tracta, gamarús i grofollut, de xantatjar amb precs i promeses de suplicis posteriors per a més honor del tòtem carallot, com si el tòtem fos quelcom altre que un fustot o el ninot altre que un bocí de guix xaronament pintat) – en aqueixa mena de “déu” et cagues (no n’hi ha cap altra). Com ara ara mateix, quan se t’envola l’avió i totes aquelles donotes (ninots de dona, de fet) se’t senyen i se t’encomanen part la vora a “déus” irrisoris i et fan, mig empegueïdes les simiesques mil-i-una, i tot només per a fer-li veure, a llur “déu”, que se n’abstingui, que aquest camí no foti pas el pastanaga, que ni la vessi ni la cagui, com fot, llas, sovint, amb tsunamis i terratrèmols i bombes de “terroristes” i d’altres catàstrofes que es treu com cagallons qui sap de quin infame foradot, i que doncs no badi ara, que són, totes plegades, pobrissones, altament acollonides, ací dalt periclitant, tafoi, pampana, i a frec de prendre un risc de cal collons tot ascendint cel amunt no pas amb ales o dut per les mans del “pare” o dels angelets, ans amb una merda de vehicle qui-sap-lo feixuc, i llur preciosa pelleringa demana ans exigeix el seu total diví, no pas va badoqueig, ans curós compte i atenció i via fora i ull viu, i som-hi, que si no fots bondat, et quedaràs amb una creient menys, o amb una filla menys – tot i que per a aquella mena de “déus” les filles només servien per a vendre-les a qui millor pagués (mes els creients són gent massa pallussa per a llegir els mateixos dogmes que segueixen)... Doncs hò, en aquest, en llur “déu” et cagues. I hi ha un instant que penses fins i tot: Ves recony si fos pilot, estavellava l’avió ara mateix, només per a provar-los que llur “déu” és una merda – i de fet molt menys que una merda, és clar – tret que no val aitampoc la pena de jugar-s’hi la rònega pell per ramat tan tristament arnat. [Home, si se t’encomanaven a sant Guinyolet, encara com aquell! En Guinyolet i el seu carall de tres metres i mig! A qui les fartes bacives i les raquítiques xorques es veu que van a pregar-li, cony plorós, perquè es digni fer-les fèrtils. Llavors potser no les hauria criticades tant. Car no hi podem fer res contra la natura qui ens vol petites puntes d’agulles al llençol apedaçat de la història dels qui visquérem durant un instant florit a l’enfarfec fastigós d’un univers molt més llarg.] Races: –Al món només hi ha dues races – la dels malparits, i la dels bemparits. Només l’ateu porta a l’enteniment el “bon” déu – el déu qui serà creat, pastat, funyit, maurat, pels ateus qui sobreviuran i, plegats, estabilitzaran l’univers – aquest caos maligne – d’un puta cop. Hem de coldre amb extrem afecte cada ateu al món, car cada ateu és ausades un sant: heroic, estoic, savi, comcal. L’únic factible esdevenidor d’un esdevenidor molt pelut, feble, greu, leri-leri, pioc, cloc-piu, si caic no caic, llepant l’abís del mai pus, ja relliscant avall, pou fosc, sense demà... Progrés: –Progrés només n’hi ha un. L’únic progrés és contra l’obscurantisme. I tot el que comporta “déu” o un “déu” és obscurantisme. Els únics benefactors de la humanitat: els qui ens alliberen del jou dels déus, i tota la merdegada i la falòrnia que arrosseguen. Ah, per un altra revolució cada trenta anys on cada nou venedor de vent de verí fos executat sense contemplacions ni pietats! Progrés: –Infecció maligna qui ataca el cos – i assenyaladament el cervell: hi crea i hi cria necessitats. Necessitats empescades del no-re. Temptacions per a l’estimbament. Com més necessitats tens, més sorrat vas perquè et capgiris cap al buit, i perquè caiguis més acceleradament i t’estavellis amb més d’escarafallós barrabum. Hom es fot el puta patiment a l’esquena – com la dona sorrada amb massa de pits, els pits massa grossos, massa llargs, se’ls fot a l’esquena – i l’home amb un cigalot massa llarguerut se’l fot a l’esquena perquè no voldria pas entrepussar-s’hi – així cal fer – el patiment damunt el muscle, i au, avall – i hom avença, alhora feixuc (degut a la càrrega del patiment, degut a la pena de dur-la) i tanmateix lleuger (perquè la duu darrere i no pas davant, i tot fa de millor dur a l’esquena que no pas al pit, d’on t’estrompaves, contrabalançat, cada dos per tres). Predisposat fatalment a les necessitats: –La pulsió genètica t’impel·leix al crim del voler – no vulguis doncs altre que somiar – car allò somiat és més autèntic (i plaent i immarcescible, car deixa petja permanent a la psique) que no pas el fet – el fet oblidable, adotzenat, estantís, oïble, mesquí i fastigós. Allò fet, o sofert, es panseix i corromp tantost fet, sofert, atacat per l’enveja marcidora del qui espia – el no acomplert – amb pler de buit, mortridor, voler. Et porta esquírria; el seu malvull, la seua mala voluntat se t’encasta a l’acte. En canvi mai t’ateny si ets al teu domini, si ets campant-te-la pel somni, on saps perdre’t, com pastoret per fresc prat amb l’amatent ramat. Hi ha somnis i somnis: –El somni engalipador és el defecte en la construcció. Per què ens aperussa el somni? Per què ens fa veure – i pitjor: viure – en un món on som lleugers i lliures com ocells sense necessitats? Per què ens refereix a un món d’abans, on érem lliures i diàfans com volioles sense necessitats? Per què ens remet a un món promès on serem lliures i acomplerts, com guspirejaires voliaines sense necessitats? Quina farsa! Trufà! Paràsit qui segrega un sucre paralitzador! Quin cervell més mal ajustat! L’engany ens duu pel nas fins a la fossa del no-res. I ara diguem: “No em venc!”: –Viure és, per definició, un mal afer. Al capdarrer hi perds bous i esquelles. Aquest és l’ineluctable contracte que t’han fet signar a mig concebre, com no tenies encara dits ni mans. I el compliràs peti qui peti. I qui petarà més fort (almenys, per causa de proximitat, en sentiràs tu l’espetec més fort) seràs tu. Tant si hi esmerces molt (o tot), com si no hi esmerces gaire (o gens), el resultat és el mateix. Tot el que hi esmerçares, ho perds. És de nefast betzol no solament dedicar-se a ésser comerciant en els afers dits “normals” (i doncs amargar la vida a totdéu perquè els teus afers surin), encara n’és més en l’afer (vital) de viure; fer de negociant en els afers del viure vol dir veure’t el cos com a producte que al capdavall, tard o d’hora (de fet, sempre d’hora), només pots vendre a la mort – la qual, per tornes, mai no et pagarà ni bri! Cal ésser doncs quelcom altre part dessobre el cos. Res a vendre-hi. I menys el teu tu. Donar, i tant. Mes vendre’t, ecs! I al capdavall no serveix absolutament de res. “Jo em donaria a qui em volgués... Com una almoina que hom em fes.” That’s the ticket! Lo boc al llaç! On li pruu hom s’hi grat. Aquest és el nou pla, som-hi, som-hi, fóssim-hi sense retrets, car aquest és... el programa que cal. [On veu prou coratge, s’asseu el fat i es desa i calla, s’apaga i se’n desdiu. On veu malcoratge, on veu desídia, sempre se t’abat damunt i et destrossa, sense pus compliments.]

29 graus al bon vidriol

Aclucallades o salpasserades: les vint-i-nou tocades Inutilitat dels presagis: –Car mai enlloc cap predicció no s’acomplia – tret la de la mort sobtada – i la buidor i la tristor que se’n seguien. El temps nacional dels catalans: –Leo Steinberg, març del 1957, comentant una exposició d’en Juli Gonzàlez: “A.C. Ritchie suggests in his catalogue introduction that Juli Gonzàlez’s deferred maturation may relate to the elastic and procrastinating time sense of the typical Catalonian. But the case of Juli Gonzàlez, son and grandson of Catalonian metal workers, who, late in life, discovers his true self close to his father’s occupation is better explained by individual than by national psychology.” Hum. Pertany a la psicologia nacional dels catalans aquest sentiment que el temps és elàstic i que més val jaquir fins a més tard allò que tampoc no cal fer ara mateix car, com tot elàstic, allò que se’n va – zas! – torna de sobte, i probablement millorat com un bon vi...? Cert que els catalans naixem amb un sentiment íntim d’ésser superiors a tots els altres pobles. I que no ens cal ni ensenyar-ho gaire. Car qui vol presumir davant els inferiors...? Sabem que tornarem a ésser els campions del món – com sempre, com ens pertoca, ei, perquè som millors, què hi farem! Campions? Ho som ara mateix (d’amagat). En pic prou forts (i abans l’oratge no esclati i tot es desfaci: l’univers es faci miques, l’última rauxa s’instal·li) ho tornarem a ésser en espectacular zenit, triomf, aconseguiment, reeiximent, apoteosi, vós. Hum. [Afegim-hi això: fa la dita: “Cada català hi té un rei al cos.” Ara, cap català no hi té un borbó. Tot borbó es mereix de mantinent la guillotina. Qui hi tingués un borbó estaria malalt, fóra dement, tindria un molt greu defecte al mecanisme cerebral; malament rai, pobrissó.] Els estats: –Per què serveixen els estats altre que perquè els més podrits i doncs balmats surin al cresp i a polit o gradualment enverinin cap avall el romanent dels llivells fins al mateixos abissos on els peixos més monstruosos no hi fotem l’espectral viu-viu...? L’estat és un invent intrínsecament feixista. Fan riure (i plorar de fàstic i angúnia) els qui deien i diuen que lluitaren i lluiten contra els estats feixistes (com ara el del Hitler o el del Stalin o el d’aquell Mussol Llosc, o el del de Gaulle, o el del Churchill, o el del Kennedy) a favor de la llibertat, i en acabat continuïn estabornint-te amb tota mena de lleis on l’estat controla l’individu. I on la “nació” que cada estat representa és elevada com a fetitxe que hom cal que adori amb delectança, o altrament és torturat – o ja mort de trascantó per les urpes assassines dels serveis secrets que cada estat s’altreja perquè els podrits continuïn surant. Deia n’Adam Smith ja el 1776, parlant de les riqueses “nacionals”: “Amb l’excés de diners mal adquirits per l’estat, amb això es fa la guerra. L’estat s’endeuta sempre per motius de fasts inútils – banderetes, desfilades marcials, monuments, cementiris, militarades de subnormal – i per a fer la guerra.” O s’inventa un enemic – Oçama bin Laden, Pearl Harbor, etc. – i continua encara amb més impunitat prenent els diners de tothom, mes sobretot prenent la llibertat dels individus, perquè els podrits qui suren al crest del podrimener encara s’engreixin, i sobretot doncs perquè adquireixin gruix, el gruix feixuc que atorga el titllet del necessari... Perquè hom els albiri doncs de necessaris, àdhuc vitals per a la supervivència de cascú. Quan tothom qui hi consirés dos segons veuria que no serveixen sinó per a escurçar-ho tot: la vida, la llibertat, el goig que pertany a la persona i a ningú altre. Només allò que fa mal al proïsme hauria d’ésser prohibit (i t’ho dicta l’estiba o equilibri mental i només cal que li’n facis cas sense les crosses corcades que t’imposa l’estat perquè sempre jutgis a tort i tort i ranc). I, a canvi, qui fot més mal que els tarats qui produeixen les lleis a l’empara de l’estat? Ningú. Cap estat no fa res per les arts sinó esmorteir-les: –Ara, fa molt per als llausangers i els aplegapets. Amb raó. És comprensible. És allò que en diuen saprofitisme. Se n’aprofiten mútuament, dos cadàvers qui es vivifiquen per intercanvi de fluids flixs i altres fluixos fastigosos, ecs. Els intel·lectualoides qui estintolen l’estat en treuen benefici. I són d’allò més útils per a emmordassar els rebels amb llur gruix de femta segregada (llurs obres). Són ninots de substitució. Són reserves [de les essències pàtries: hà!]. Són titelles usurpadors, els trencats i aparionats amb quatre fustes qui hom empra per comptes de l’actor de debò. Són els zombis grotescament electrificats mentre hom sebolleix, viu, el genuí. Txèkhov: “En trauria més profit el pagès qui criés rats per al seu graner, que no el burgès qui criés artistes, l’única feina autèntica dels quals és minar les institucions que engavanyen la llibertat.” Car cada estat és burgès. I cada artista de debò un minaire de fons. Foix: “Quants homenets amb aire de femella. Quants homenots que escriuen el que els paguen. Quants homes francs amb la boca tapada. Quants homenassos morts sense llegenda. Quantes cases obertes als sapastres. Quantes portes tancades als poetes. Quants saberuts que no llegeixen gaire. Quants elefants sagrats que no llegeixen re. Tot n’és ple.” Pedrolo: “La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors [i d’altres llepaculs] que més bel·licosament defensin aquesta submissió.” Racismes: –Dos discutidors dels llibres descordats d’en Céline (“bagatel·les” i “roba bruta”), que vaig llegir a començs del setanta banyat llavors per les llunyanes sentors d’airejol benèfic pel que duien d’agosarat i de divertit en l’escriure, hi toquen de mig a mig. Fa en Plisnier: “Si els jueus duen qualque taca molt palesa ans penible és llur passió racista que els entrevé l’esme fa segles i segles. Ara, què hauríem de fer? Oposar a llur racisme el nostre? Això fóra remei?” Fa en Zérapha: “Qui odia un jueu de debò no el fa pas occir per mà d’altri. Hi va ell mateix. L’odi, com l’amor, si són autèntics, accepten tots els riscs. Si en Céline empeny els altres que anorreïn els jueus sense ell aixecar la mà, és que no els odia prou del tot, o que és un covard – o potser més segurament que ens trobem davant el raig irresponsable d’una ànima fotuda que vomita contra un malson nat al seu propi enteniment.” Què fer doncs contra el racisme de l’altre contra tu? No ens cal imaginar que som jueus ni moros ni negres. [I negres, jueus i moros són entre els més racistes del món. Cal creure que et fa racista el racisme que els altres t’endollen. Només te n’alliberes quan ets mort, és a dir, assimilat, és a dir, menjat i paït pel qui se’t cruspia.] No ens cal posar en la pell de cap altra víctima del racisme, dic, doncs. Els catalans hom ens odia racialment i racista i prou que ho sabem. Gavatxs i castelladres, per dir-ho en nom bonic, ens maltracten tant com poden, perquè els fem fàstic. Alguns de nosaltres ens hem tornats racistes contra gavatxs i castelladres perquè som uns maleïts reaccionaris. I potser cal reaccionar quan hom tracta de cruspir-se’t i no jaquir-ne (de tu, i els teus i tot el que féreu al llarg de les edats ni eres) ni els ossos més folklòrics = folls clòrics = pintats d’un verdet lleig, pàl·lid = folls amb còlic. Folls amb còlic, que és el que som ara. I amb el nostre racisme defensiu voldríem tornar a la plenitud del qui pot odiar altri amb paraules de riure, com ara “democràcia”, o “amor al proïsme”, o “cultura superior”, o “dret dels homes (dels homes com cal, no dels qui parlen patuès o se’n recorden enyorats que hom, un dia malastruc, va vindre’ls a casa i els ho va robar tot)”. Però tot és trampa, és clar. Per comptes d’esdevindre, com ells, racistes doncs, i, amb el mateix odi llur, atacar-los, podríem atacar els fonaments on llurs mentides borbollen com bombolles de volcà mefític. “Democràcia”, “votacions”, “majories”, “religions”, “vencedors”, “superiors”, “benaurats pel déu qui sempre tria amb encert”... Aquestes són les paraules que cal desmuntar. Totes les paraules a través de les quals la guerra neix. La guerra (per quin déu ni per quin sistema de millor esplet?) on qui perd esdevé tan esclau com el qui guanyava, tret que una miqueta més, perquè ha de dur un odi d’afegitó o de sobrecàrrega, l’odi al qui el maltracta per dret de conquesta. [Totes les guerres són de religió – de la religió molt fanoca que col esmeperdudament el déu del poder – del poder fotre l’altre. Segurament no hi ha res més, per a l’aviciat pallús, que li porti més satisfacció.] Educació: –T’e-duu: et duu apart del camí natural – et duu per comptes al camí artificial on els mosquits fiblen amb menys virulència i els ullals de les feristeles són menys esmolats. Mes on hom t’aixeca la camisa, o t’hi cala foc, amb més facilitat, perquè inerme badaves. Per què serveixen les escoles: –Tots naixem ensenyats – tret que després cal que vinguin els aprofitats (i els bavosos qui tenen a sou) a fer-nos desaprendre – car altrament no treballàvem, i doncs no produíem prou, per als superiors, és a dir, per als paràsits. Mals: –Cap mal no en treu un altre: s’hi afegeix. Un mal no en justifica cap altre: l’empitjora. [Tan bonic que fóra cardar i prou.] Qüestions: –Richard Wright dient: “–Quin problema negre als Estats Units...? L’únic problema és el que tenen els blancs.” Sartre dient: “–El problema dels jueus no és pas perquè siguin jueus; és perquè això és un problema per als gavatxs que el problema dels jueus és un problema.” El problema català, o pseudoeufemísticament, la “qüestió” catalana (potser com la “qüestió” basca), és el problema que tenen els castelladres. El problema castelladre: llur goludam, llur avarícia, llur dèria per anihilar-ho tot, llur afany de robar el territori, d’ocupar-lo, de treure’ns-hi. Copiant el model gavatx de genocidi, d’assimilació i de dissolució, imposant un castelladrisme hegemònic, en nom d’un universalisme o “destinisme” abstractes [paraulotes rai], per a millor esclafar-nos. “Al començament (de tot conflicte) hi ha el mot.” – Tomba el fruit al jardí – tantes d’espècies qui hi conviuen! – si tinguessin la paraula, és a dir, l’insult, ah, llavors! tot hi fóra carxena! El món és el fruit que queia a l’univers – la nostra espècie una de tantes – mes pel fet que té la paraula ajuda el fruit de podrir-se en odiar tothom altri (i és clar ell mateix). La paraula no és el començament altre que de la catàstrofe. Sense mots tothom viu millor. Parlant ningú no s’entén.

Vidriols als salpassers (28)

Vidriols als salpassers (28 d’aclucallades) Paciència: –“Car paciència és virtut qui venç i no pot ésser vençuda, i és virtut per què el gavatx (o el xarnec) (o el mitjamerda en general) és més vegades vençut que per nulla altra virtut.” [Estrafent una micoia en Llull.] Transcendència: –A quina mida, vull dir a quina muda, t’atraparà l’exúvia...? Dissortada taràntula qui, esclava de la creixença, et veus escanyada a mort per la pròpia despulla? T’escanya l’antiga despulla com a d’altres els escanya l’afany inútil, preprogramat, esclavitzador, de transcendència. El riure és propi de l’home: –El riure és propi dels animals més intel·ligents, com ara les mones, els papagais, els corbs... Tots els animals riuen – els més pallussos són els qui menys riuen: certs gossos de jutge, certs gossos d’escarceller. El riure és propi dels déus. El riure és propi d’angelets i de mongetes enjogassades – especialment les qui van en tren i amb els vaivens i les ziga-zagues tenen pessigolletes a l’escarranxa. El riure és doncs angèlic, benèfic, saludable, allò més noble que enlloc no hi ha. Hi ha capsdecony qui no riuen mai. Són satànics, diabòlics, desgraciats. Els dimonis qui cremen la gent, els qui atenen les graelles, els qui torturen als orcs. No riuen mai ni els profetes ni els éssers maleïts. No riuen els terroristes, els cristians, els mefítics mafumètics, els jueus. Els hitlerians, els botxins. Les hidres, les parques. No hi ha pitjor que la fauna merdosa ans infame dels profetes. Ni aquell capdecony qui els romans creuclavaren no rigué mai, ni el “déu” qui el va parir tampoc. Això segons les ridícules pseudo-cròniques que són els “evangelis” per a un i la “bíblia” per a l’altre. Una religió creada per algú qui no riu ha d’ésser per força una religió antihumana, pitjor: antianimal. Pitjor: antiangèlica. Pitjor: diabòlica de bec a bec. Hi ha mentiders qui diuen que en Fourier no rigué mai. En Fourier no rigué mai...? La seua religió d’Harmonia és tota una rialla, no fotem! Estic segur que quan era sol a casa es fotia, escrivint-escrivint, els panxots més sublims. Heu triat quina de les setanta-sis (76!) menes de banyuts qui en Fourier divinalment ans molt divertidament cataloga sou vós...? Jo sóc un banyut sui-gèneris (vull pensar, massa vanitós), mes m’atans qui-sap-lo a aqueixos tres o quatre exemplars ans arquetípics paradigmes: Banyut 22: “–Optimista i vividor, tot ho veu pel bon cantó. Les intrigues de la seua dona li ofereixen diversió; trinca amb sana ans entremaliada oblivió per la salut dels banyuts com ell, i allí on d’altres més datspelcul s’arrenquen d’esquírria boja els cabells, ell riallades rai. No creieu que és el més savi del tots?” Banyut 31: “–Espigolaire nat i banal, s’atansa al pastís i hi pren amb humilitat el que pot. Festeja amb delit la seua adorada meitat per si n’obtindria per caritat allò que els altres obtenen sense gaires miraments; després d’ells, ell hi ve a recollir no fos cas que encara en caigués (del pastís) algun bocinet, tot i que rebregat, prou aprofitable.” Banyut 45: “–Cornut de carn d’olla i escudella o marit subaltern és aquell qui viu de la dona i qui doncs es sotmet a tot el que calgui per tal que el comerç amorós rutlli bé. És una espècie de banyut no pas gaire rara.” Banyut 50: “–Banyut vocacional o per gràcia infosa. També anomenat banyut quietista. És de natura allò que el banyut ortodox (n. 35) no esdevé sinó després de feina rai... Troba en la carrera de cugucia tots els béns que la famosa constitució ens havia de dur als ciutadans: pau, unió, concòrdia..., d’on la calma i la tranquil·litat es segueixen. No hi ha millor pasta d’home en tota la confraria.” Banyut 54: “–Filantrop o fraternal és el qui considera que tots els mascles formen una família de germans, entre els quals cal que els béns siguin del comú. Així, nodreix de grat tota un tropa d’infants qui, tot i que duen el seu nom, pertanyen per sang a veïns i coneguts, i tothom ho sap. El banyut tanmateix s’estima cada minyó igual, amb esperit fraternal, igualitari, filantròpic, republicà.” Banyut 66: “–Judiciós o garantit, és l’escollit dels banyuts, la flor de la raça. Aquest banyut tan assenyat es mullera amb dona rica. Aqueixa dona d’aquesta manera (amb l’escut del casament) es cobreix les espatlles, fa callar els repugnants fanocs, i es lliura a les seues fantasies, sallant pel món galant amb gallardó assegurat. El marit, mentrestant, gaudeix de la llibertat que duu la riquesa, sense la qual hom no és altre que esclau (tret que hom es faci ermità)... Aquesta és la cugucia que triava jo personalment si cap dona se’m presentava per a concloure aital avantatjós contracte, perfecte tant per a ella com per al tit.” [Això darrer dit també per en Fourier, qui, a l’inrevés meu, mai no assolí de trobar la bona bella dona qui li fes portar les banyes amb tant de seny meravellós.] Banyut 74: “–L’antedatat o de precessió és el banyut de qui la dona es limita, ara que duu una existència reglamentada, a veure i a afavorir els mateixos amants amb els quals ja s’havia entesa abans de no casar-se amb el banyut tan ben triat. Bo i continuant les mateixes intimitats sense afegir-ne de noves, no troba la bella senyora que conculca cap principi moral. A part que els antics amants són com si fossin de la família, ajudant i fent llur part en l’èxit de l’amorosa estreta.” Banyut 75: “–El preferit és el marit qui es complau, tot amabilitat, a compartir amb uns quants d’altres allò que ofereix la dona. La dona el prefereix i només de trast en trast se’n va a fer tastets amb ço d’altres. El marit la protegeix si n’hi ha cap de massa viu qui s’ultrapassaria en espletar-la. És llur fortuna que s’entenguin tan bé i sàpiguen dosificar-se... Les dones aqueixes sovint tornen encantades al marit en acabat de tastar qualque amant i, comparant, doncs, troben que el marit els sobrepassa, i que l’únic bé que duen els amants és la varietat. No hi ha matrimoni més feliç que el que menen aquesta mena d’il·lustrats elements.” Ah, deliciós! I gens diabòlicament profètic. I molt, molt enriolat. Les corregudes de braus, l’“esport” dels marietes: –“Tothom” sap que als marietes no els abelleixen gaire els esports. Ara, com es deleixen pels “toros”! Allò de veure dos “mascles” “lluitant”! El mascle humà amb el penjoll ben palès cuixa avall, el penjoll del mascle animal penjant hercúliament i nua, uà! I ara oh! Tot el joc fàl·lic! Les banderetes amb colors carrinclonets clavadetes: “clavadetes”, i les capetes vermelletes, i els vestidets de llumets, i els culets, sobretot els culets! I tot hi és clavar-la, clavar-li-la, vós! Hom hi clava la llanceta, la bandereta, l’espaseta, el punyalet. Hom hi clava, oh, orgasme, la banya! Ah, si mai banya travessa el ventrell, ah-ah-àh, si s’enfila cul amunt del torer! Tots els marietes hi gaudeixen qui-sap-lo, el goig hi és excessiu, el camp de corregudes és una escorreguda de llefiscosa lleterada d’ofec! Etzigori, batibull, enrenou, cacofonia, celestials: –Com s’ho deuen fotre els sants quan carden...? Escolta, tu, amb aquells plats daurats que duen sempre a la coroneta...? Hi deu haver al cel de llamps i trons de continu un xivarri d’acompanyament de platerets de llauna de caldéu! Home, és clar, car cardar i donar pel cul, no fotéssim, què altre vols que facin al cel...? [Escanyant el bisbe, dius? I tant, i tant, en cadascuna de les accepcions que l’entranyable expressió es duu.] Seny va amb cigala: –Qui se sap manegar la cigala se sap manegar i prou. Si hom és un home qui son seny mestreja, hom és un home qui té el seny ben posat – en un mot, qui diu seny diu pebrots: hom els té ben posats o no. On dic que seny i cigala es retroben, doncs...? Seny té dos sentits (o senys) en català. El seny dels assenyats i el seny que fa dring dring i convoca o comoneix els sometents amb el toc-seny i d’altres tocs d’alerta. Seny doncs vol dir no solament allò que en diem Enteniment (en idiomes germans: Bewustsein, Conscience o Sense) (i, ai, també sovint, per degeneració del pensament, l’atot feixista dit “Ortodòxia”), mes si guaitem que el sànscrit (un altre idioma sublim i que enllepoleix tots els erudits, com el nostre), el sànscrit lingam vol dir alhora el penjoll de la cigala i el batall del seny (de la campana), i és clar seny en català és també campana... Signe i cigala. Ja hi som. Seny i cigala van junts. Els metges sempre te l’endevinen. Creu-t’ho!: –En Tissot, el metge qui m’advertia de petit que no me la pelés tant – que qui se la pela tant, el cervell se li esmicola, i esdevé foll i repapieja, i el cos se li engruna i artritis rai... I collons el malparit com ho endevinava, car porti pus de noranta anys pelant-me-la pels descosits i ara em fa mal tot, i el que dic tot plegat part de per ací, pas que fot gaire sentit, fa? Si somies en trens, quins rars averanys n’escoseixes, escateixes...?: –Cada dia somies en trens que et duen misteriosament a destins ocults. No t’esfereeixis que potser vas al port de la mort on la desdentegada desconeguda t’escanyarà amb esquírria mentre et besa. Ni vulguis interpretar-hi viatges empresos cap a indrets de promesa o d’amenaça... És només que la dona se te la pela al costat. I el xic-i-xic, nyec-nyec, nyic-nyac del llit i el xup-xup dels seus dits al suquet, tant sacsar i sondrollar et duen a l’esment, et dessonillen, et desvetllen a l’enteniment adormit, el catric-catrac del tren antic... On tantes d’aventures s’hi esdevenen. Estic marejat per culpa de tant de viatjar: –Dic, doncs: ni em moc. I em moc amb la terra amb la velocitat d’una exhalació fent milers de milions de milles al voltant del Solell, de qui la cara d’estaquirot ja m’avorreix.