Qui empra el vocabulari de l’enemic s’autodesfà

Qui empra el vocabulari de l’enemic s’autodesfà



Res del que diguin no passa sinó pel sedàs de l’anàlisi més malfiada. Ull viu, doncs.

Vaig haver de reptar l’altre dia un xicot una mica més gran que no jo. Ja deu haver fets els trenta… Que un xiquet jove com jo es vegi amb cor de reptar’n un de més gran i gros no s’escau gaire — sempre hi ha el perill que et caigui un mastegot — tret que ho vaig fer com s’ha de fer en aquestes avinenteses, posant-hi força mònita...

El xicot havia dit d’uns franquistes d’aquells tan cagats qui fan veure que són tan valents quan van plegats però que, plegats d’un en un, són la merdeta que són… El xicot n’havia dit, massa automàticament i arbitrària… —fillsdeputa.

Vaig dir al xicot: —Quina relliscada mental. Això de filldeputa em cou i em pruu de mala manera. La meua mare és puta, les meues germanes són putes, les meues tietes són putes, la meua padrineta és puta, i les meues dues padrines qui déu ja hajo perdonades eren putes… Ésser puta és propi de la dona segons totes les religions, i no em diràs que ets un heretget de pensar el contrari, tu que fas cara de bon noi. Cal vigilar pler. Els heretges prenen mal molt fàcilment un cop denunciats a les autoritats eclesiàstico-bofiesques, és a dir, franquistes, és a dir, feixistes, és a dir, ecspannoles…

Em va dir: —Perdona, al·lot; poc ho sabia. D’altra banda, quan (per un tic verbal molt malastruc) diem d’algú que és un filldeputa no li volem res a sa mare… Només li’n volem a ell.

Exacte. Que algú nasqui al món malparit de mena, com els nyèbits franquistes qui volten encara impunement per les nostres viles (quan el que caldria és agafar’ls d’un en un i escanyar’ls amb un llaç escorredor com bèsties rabioses), mai no pot ésser culpa de la mare, i encara menys si la mare és puta — feina reputada cabdal per a l’espècie. Convindrà tothom que és molt pitjor ésser fill de bòfia, de militar, de mestre, de jutge, de burgès, de diputat, de capellà, d’escriptor renegat passat a la llengua de l’enemic, d’esportista qui juga per als qui ens assassinen, de balenfiano fanàtic del clot del cagar-hi, vull dir, la comunitat… etc.

Això és propi de l’enemic. L’enemic ens fa pagar la seua impotència envejosa a nosaltres…, està posseït per una avarícia escarransidora i no troba altra víctima a qui robar sinó als indefensos veïns… Si anéssim pròpiament armats, poc hi gosarien, és clar. Mes pels esdeveniment de moltes d’historietes hem acabats desarmats (que vol dir doncs esclavitzats…)

Amb això que fer pagar la mare del malparit pel malparit és com ara fer pagar l’innocent pel pecador… M’ha vingut a la memòria la ridícula historieta d’un d’aquells profetes capsigranys qui qualque secta o altra d’aquelles religioses tan capdecony diu que adoren com a fill de déu o alguna hostieta semblant… Diu que anava el profeta aquell tan carrincló un dia caminant amb els seus bavosos deixebles (els rucs de cada poble per on passava)… i s’escaigué que la facècia següent tingué lloc (diu el cronicaire Lluc, de lluc no gaire agut)…

Un captaire o pòtol lleig posseït pels dimonis — per una “legió” de dimonis, em sembla recordar — en veure’l ja va patir — “ai, déu meu, ja tornem a tindre damunt aquell collons de sapastre adreçador de torts” — i molt agemolidament li demanà que no fos tan criminal d’assassinar’ls allí mateix (la legió de diablets), que ell en rebria també, que potser ja estava prou bé com estava, que més valia viu que alliberat, etc… Por rai, és clar. Diu que el grofollut profeta se’n pensà una de bona (de dolenta, és clar). Per comptes de recomanar que l’endimoniat fes una cura de tranquil·litat i bons aliments, o si més no que es rentés com déu mana i potser algun dels dimonis se li desencastaven de la pell… Va ordenar a la legió de dimonis que fotessin el camp de l’endimoniat… —amb això n’hi hauria hagut prou, si la cosa hagués funcionat — mes, per comptes, ordenà la legió que ocupessin un ramat de bacons que uns porquerols feien més o menys idíl·licament barrigar pels mateixos verals…

Quina gràcia per als pobres porquerols qui es van quedar sense guanyapà, i quina gràcia per als bacons, qui, ara endemoniats, es llençaren daltabaix d’un penya-segat…!

Quina culpa tenien els pacífics porquerols, i quina culpa tenien els benèfics porcs per tal d’ésser tan gratuïtament i criminalment castigats pel profeta de pa sucat amb oli…?

(Oli d’untar mòmies, cal creure… Han vist quina cara foten els zombis qui segueixen els dictats dels al·lucinats deixebles i llurs cerimònies ara de capament total…? Ecs, fan esgarrifar!)

El clínic Laing, d’aquest exemple de cagada miraculosa, en digué la “fal·làcia dels porcs…” Els qui semblen fora de la formació militarística dins la qual tothom ens vol, no és el terrorista o l’anarquista, o el separatista — o l’insult que triïn de llençar’ns a sobre aquell dia des de llurs mitjans d’enverinament general… Els qui semblen fora de formació potser és perquè saben pensar per llur compte i no s’han begut el seny creient-se els dictats de l’enemic (dictats a través dels mitjans ocupats per l’ocupant). Com ens podem creure res de l’enemic qui ens roba a mà armada cada dia i encara se’n vanta pertot…! Que no segueixis el ramat i que estiguis equivocat no es correspon gens (això diu en Laing). Pots no seguir el ramat i salvar’t de caure precipici avall… — que això només persegueixen: que perim a peu d’avenc tots plegats, anihilitats d’una puta vegada. Com es pot ésser tan suïcida de creure’s re de l’enemic, d’emprar els termes que ells s’han empescats per a tindre’ns esclavitzats o acollonits o verbalment enverinats…? Qui segueix el ramat de l’enemic, ja sabem el que és, un pobre desgraciat qui pertany a l’enemic. Només el qui no segueix ni el ramat de l’enemic ni el ramat suïcida sap el que fot.

Qui dubta que ens volen estimbats i destruïts del tot…? Els polítics castelladres han estat llegint Maquiavel d’ençà que en sortí aquell llibret seu inic. Hi diu: “Qui esdevé el dèspota de cap indret abans acostumat a les llibertats pròpies i no el destrueix totalment, pot esperar’s ésser ell mateix tard o d’hora destruït per l’indret, car aquest indret ara pres sempre anirà trobant pretexts per a revoltar’s en nom de les llibertats i els costums propis que tingué abans de caure, mai no podrà oblidar el propi gaudi de l’independència per molts d’anys que passin i àdhuc per favors que rebi. Foti el que foti el dictador — es digui Olivares, es digui Primo, es digui Franco, es digui Gonfales, es digui Sabatots — prengui les precaucions que prengui, els íncoles de l’indret mai no oblidaran ni la llibertat ni llurs costums propis, tret que siguin esbocinats i dispersats…” I robats sense descans. Exacte el que han estat fotent els castelladres durant tres cents anys.

300 anys bramant…., llurs mitjans de brams bramant llur odi racista anticatalà… I després trobaríem estrany aqueixos grupets de pollosos nyèbits franquistes repetint-les ans esbombant-les pel carrer… Els mateixos qui, covardament massius, asclen caps de joves independentistes qui gosen anar sols i dur damunt qualque signe distintiu que en demostri llur llibertat… Aquest pudent, coent xurrimerdi, aquest xurriburri de putifeines molt limitats de llums cerebrals, es reuneix i va a ramats i borinoteja amb impunitat (amb la complicitat dels cossos o mossos merdosos) al voltant dels llocs d’intel·ligència i d’il·lustració mental… Ho han fet amb els mateixos símbols feixistes — la mateixa bandera franquista de la “contitufion” — d’ençà del repel·lentíssim Lerroux pel cap baix.

Quants d’anys, quants d’anys d’ecspannolisme, és a dir, de feixisme assassí!

Així són de valents, els bajans brètols qui permetem de xurriaquejar’ns sense tornar’ns-en... A llopades rabioses (car mai no gosarien anar sols) i amb la complicitat també ara dels mig armats “autonòmics”, és a dir, encastelladrits (mossos o mossegades dels cagallons de la quadra de sempre — quin nom més aixarnegat per a una bòfia aixarneguida!), ataquen a paquets de rabiós odi d’un en un els escadussers joves catalanistes qui gosen molt dignament fer veure amb qualque signe nostre llur desig irrenunciable a la llibertat.

Ja he dit que això de dir filldeputa a qualsevol és un altre dels tics mentals, vull dir, també verbals, que ens han encomats els repugnants propagandistes de les sectes religioses, sempre integrades cent per cent per impotents marietes o agressius impotents qui odien les dones…

Però és clar que tics del llenguatge encomanats pels malparits qui sense cap legimitat abasseguen el poder els veiem contínuament emprats per aquella mena de genteta cagarrinoseta qui en diuen periodistes…

(Qui se n’empelta i empastifa més fàcilment, és clar, és aquell gènere de ninot malvenut qui en diem polítics. Els polítics qui poden treure el nas als mitjans ocupats per l’ocupant semblen tots posseïts pels dimonis merdosos del castelladre — el castelladre ja ho ha fet tot — ha enverinada l’història — els polítics es deixen posseir pels fantasmes malignes d’una història enverinada… Com empeltats de la por esbarriada pels venedors de pànics, la malaltia de l’esmentar-ho tot amb el vocabulari de l’enemic s’apodera dels polítics qui treuen el nas als mitjans — massa cofois i envanits per a pensar què collons diuen, les avien sense engaltar, i sents que diuen exactament el que volen que diguin llurs esclavitzadors, els lladres.)

Cal sempre pensar en allò que diem. Ens pensem dir quelcom de pròpia collita i ens ho han empeltat com un virus pudent i corcador. Cal analitzat cada concepte que engeguem… Més val inventar’n de nous contínuament… Mai no empréssim sobretot els conceptes de l’enemic.

Si parem compte a sentir com parlen els mitjans pseudo-catalònics ens hem d’esfereir rodons. A quin món viuen…? Mentalment ja són al camp de l’enemic. Són uns maleïts infiltrats.

Diuen “nacionalista” quan haurien de dir pujolistes o regionalistes o pobres carrinclonets del partit de ja m’està bé.

Els únics nacionalistes (nafionalita, com diuen ells mateixos) són aquells repugnants franquistes qui tant de fàstic feien a aquell xicot al qual tan finament reptí l’altre dia. Els ecspannolistes — aqueixa rampoina ignara són els nacionalistes; la xarnegada de la perenne xarnegada, ells ho són. Els feixistes, els nazis (els nafional-sofialit-ta d’abans), (els populare-sofialit-ta, com s’haurien de dir ara).

Diuen aquells periodistes de la merda al bec, “guerra civil” quan haurien de dir “guerra d’agressió castelladra contra Catalònia”.

Diuen “transició” (del període d’en acabat que l’últim dictador militar se’ls morí) quan el nom autèntic és “franquisme sense Franco”.

Diuen “ecspannols” als qui de debò cal anomenar castelladres. És a dir, el canfelipenc, l’enemic

Diuen “constitució” al paper de torcar el cul on els nostres drets hi són denegats.

Diuen “separatista” dels independentistes qui només demanen els drets que tothom altre ja sembla haver obtingut.

Diuen “terrorista” als qui lluiten per la llibertat quan els terroristes són les covardes bòfies i els covards armats (presumeixen molt però els cauen les armes dels forats del cul de tantes com en duen; els tornaríem a veure demanant ajut a totes les potències feixistes si teníem només un deu per cent de les armes que tenen ells).

Cridant el puta socors novament dels avions del tinyós Mussol (l’Ini) i del tètric pallasset asnarià Hil·la, els diners dels interessos americans (ningú més cobejós de buit guany i destructor d’humanitat i de natura que el capitalisme), els mafiosos quintacolumnistes dels estalinistes… (—resumeix perfectament en Kenneth Rexroth: “There is a defensive struggle against extermination which isn’t even a holding action. All over the world, what is going on most resembles the hopeless defense of the telephone building in Barcelona in May 1937 by the entrapped Socialists, Libertarians, and Catalan Republicans against the Stalinist “defenders of democracy,” while the bombs and shells of Franco and the Italians and Germans, manufactured with American loans, fell indiscriminately on the city…”)

Diuen “capital de l’estat” quan haurien de voler dir forat del canfelip, eixidiu central on es congria tota la bromera crostenca dels feixisme i del castelladrisme i on hi conflueixen també els venuts qui hi van esmeperdudament a cul-llepar… D’ací surt tota la vil orqueria. D’ací es nodreixen els ramats de la merdeta franquista qui assalta impunement jovent assenyat. Sempre el mateix vòmit merdilenc del Merdís merdós de sempre llençat per al nodriment de sempre els mateixos ramats de merda burxada ans atiada pels mitjans dels brams racistes anticatalans…

Diuen “rei (dels xarnecs)” a aquell titella fastigós quan el nom de debò hauria d’ésser “excusa per a la matança que s’atansa…” — (sempre ens n’amenacen…, i perquè collons exhibeixen constantment llurs tancs i avions, robats amb els nostres diners…? Si els teníem nosaltres ens aniríem a perdre per llurs terres de misèria…? No crec pas! Els tindríem per a defensar’ns de purrialla com ells — prou en tenim la memòria històrica!)

Qui té por a parlar clar…? Per què d’un xarnec no se li pot dir xarnec…? Qui ordena aquestes regles…? Qui les segueix…? —Només un qui s’odia ell mateix, només un suïcida…

Un xarnec és un foraster infiltrat entre nosaltres qui fa tot el que pot perquè desapareixéssim definitivament del mapa. Ens vol anihilats. Ens vol extingir… i nosaltres hauríem d’anar-hi amb miraments…? Maleïts racistes anticatalans… Anys i panys anant corcant, corcant, corcant… Quina altra contrada al món romandria badant quan l’infiltrat el corca i l’esborra de tot arreu…? El més desgraciat dels xarnecs es creu l’amo — si no el trepitges com el corc fastigós qui és, s’engreixa i creix fins que t’ha tret definitivament de casa teua… Un bòfia caminant amb la porra enlaire pel carrer, un vigilant de supermercat, un cambrer… És pot caure més baix…? I tanmateix et tracten com si el desgraciat ets tu, el derrotat ets tu, el desfet, el desconfit ets tu… Ets tu el qui ha perduda sempre la mateixa puta guerra…! 300 anys perdent sempre la mateixa guerra. T’ho recorden constantment… Llur propaganda els ho diu cada minut als quatre vents… Els catalans han perduda la guerra, no tenen dret al més mínim dret humà… I hi ha catalans que s’hi han envescat, s’han cregut la merda que els destil·la de ràdios i diaris i tevés... Cal no escoltar ni veure ni llegir re que estigui empeltat de llur vocabulari enverinador — (ni per molt disfressat de catalanesca que sembli de vegades! Si el qui parla ja està enverinat només segregarà el mateix verí en la puta “nostrada llengua”, és a dir, en autonòmic, en comunitari, en encastelladrit, en desarmat, en esclau, en canfelipenc, en ecspannol…)

—Ei, lladre, ei, desgraciat! Ja es veu que no vols anar de coll amb nosaltres. Què hi véns doncs a fotre…? Eh…? Et penses que ens estarem sempre badant amb un braç damunt l’altre gaudint de l’espectacle de la destrucció…?

—Lladre, més lladre, lladríssim! (Apreníem en el grec dels antics, cleptes, cleptísteros, cleptístatos…) (Prou fer els tatos, doncs; amb aquesta gent no s’hi val a jugar ni a pactar ni a re… — i no foten res més que destil·lar merda d’odi racista anticatalà… Que se’n vagin a podrir en la merda que destil·len, i d’on la destil·len — si els hi volen — al Merdís tota la merda — de buròcrata bavós — aviat no s’hi cabrà…)

—O ets amb nosaltres o ets amb l’enemic. Cal dir-ho ben clar. Vols ésser català o xarnec…? Vols ésser un més de nosaltres o l’enemic qui ens vol acabar de ficar al sot…? Pels teus actes i paraules et coneixem.

Qui ens prohibeix de dir el que són…? Qui ens ha enverinat el vocabulari… Qui ens hi ha injectada l’absurda prevenció a la veritat…? Un xarnec és un xarnec. Un castelladre és un castelladre. Un feixista és un feixista. Un enemic és un enemic. Un qui ens nega els drets més elementals, és un qui ens nega els drets. Un qui ens vol extingits, és un qui ens vol extingits. I cal anomenar’ls exactament.

(Que cansat estic de sentir el càntic inic…

Per comptes, ah… Cada cataloni un altre Max Rex [Rex: res en xarnec], qui tothora es pleveix, homòdrom i nas-dret, a obliterar de memòria universal els noms molt anguniosos d’ecspanna, ecspannol — el nom autèntic és canfelip — jurem-hi també odi etern…! Una mica del bon exemple dels antics. Renovellats. Res no escoltem dels ja desfets a la bestreta… A fer la mà l’Espriu. Visca en Max. Verb nou. Verb nou. I prou. Això cal.)