The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dimecres

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys.

Quòndam en Cuixplec, quan no fa gaire relliscà dolçament cap a la seua llesqueta definitiva d’espai-temps (on lluita joiós en gloriosa eternitat per la llibertat), si tingué un últim pensament, fou per a la seua dona d’una miqueta més de seixanta anys… Ho sé perquè amb els de més de mos germans hi era — comprensiblement només hi mancaven els altrament enfeinats…

Ens esmentà l’estimat Einstein, i estrafent-lo digué, amb llàgrimes d’exaltació pel viatge ben arrodonit i per l’esperança d’un descans ja intocat: “Ara que m’esquitll d’aquest món inagafable, estic content; els qui creiem en el món físic i sabem si fa no fa com carbura, poc fem gens esment dels vans retallets d’allò que per costum carallot en diem “passat” i “present” i “esdevenidor” — aquests són tres il·lusos, oldans conceptes dels quals, si encara en fem cap cas, és per culpa de la caparruda tradició que ens ve dels anys ignars… Tot hi cap per sempre més, tot és sempre ara a l’instant on s’escau, i hi roman llescat, en indrets d’espai-temps perfectament desats… Anna, Aineta aimada, poc te’n faços gaire, ca?, car sempre hi serem, sempre hi serem, sempre hi serem…”

I jo humilment a visitar’ls… Hi seré, hi seré…, hi seré, serè, a visitar’ls — a llurs llesquetes que s’encavallaran en l’eternal jovenesa de les meues…

Nat al 1917, en Cuixplec Conill guerrejà molt coratjosament durant els tres maleïts anys que durà la darrera guerra d’alliberament contra el castelladre… Ja sabem que ajudats naltres per ningú i ells per tots els poders nazis, aquell camí perdérem… (No pas el proper, cal confiar!) En Cuixplec sobrevisqué intacte fins als camps de càstig d’Argelers, on els criminals feixistes jacobins (còmplices dels xarnecs, com sempre, ja definitivament el borbonisme abjecte dels nostres dos jurats enemics jamai inesborrable…) l’ataconaren de tal faisó que ja per sempre més després va haver d’anar en cadira de rodes… Tenia vint-i-dos anys… A vint-i-set es casava a Zuric amb l’Anna. Seixanta-un anys que visqueren plegats en harmonia admirívola — en Cuixplec modèlic mestre de pàrvuls, l’Anna alta funcionària austríaca…

L’Anna féu dotze fills. No dic pas (ni ella no diu, ni en Cuixplec no deia,) que tots fóssim d’ell (altre que putatius seus i per ell molt estimats, és clar). Els viatges de l’Anna duraven mesos… De vegades tornava prenys de xinesos, nigerians, kurds, siberians… Tots parlem en perfecte català, és clar.

Com li esdevingué a l’exuberant Ambrose Bierce, així somià (en postrema creació de nova llesqueta deliciosa) en Cuixplec les seues darreres hores abans d’anar-se’n a ocupar les llesquetes del viscut i el somiat més excel·lents… Va veure el llit tot voraviuat amb randes i farbalans de serpetes — eren serps amb cara de fill, tret que n’hi havia més de dotze, en devia haver una grossa i mitja o dues… I badallaven i bleixaven i es saludaven molt educadament i polida… Fins que se n’adonaren que jeia en llit d’acomiadar’s i totes s’entretocaren a copets de colze… I començaren d’imitar’l, perquè volien acompanyar’l com chor d’ofidis d’acompanyament molt fidels, i deien: “Som-hi, som-hi, totes ens hi morirem ensems…” Fou una imatge corprenedora, en sóc testimoni molt agraït.

En Plutarc diu d’en Tiberi Grac que un camí trobà a la cambra, on hi havia el llit on d’anys que jeia amb la seua també molt casta i lleial Cornèlia, un parell de serps… Els endevinadors, un camí cridats perquè veiessin el prodigiós esdeveniment, aprofitaren l’avinentesa per advertir’l que allò devia voler dir quelcom de ben feixuc o altre… Es varen ficar a cavil·lar durant llargues hores estantisses…, i llavors — per comptes de fotre el salvatge datpelcul com foten ara els cretins de la secta romana amb llurs creuetes i salpassers i d’altres hòsties, amb bàrbares sorollades en exorcismes irrisoris per butlles papals encara ahir o abans-d’ahir molt solemnement i xarona renovades ans recomanades — dibuixaren croquis i projeccions i decidiren que el que calia fer era: ni mortrir-la volpellament i poca-solta, com fóra de cabrits sedecs de sang de fotre, la pobra parelleta de serps, ni aitampoc tanmateix deixar-la escapolir’s… Posar-la pus tost dins qualque terrari i mantindre-la amablement vivent — peixant-la (la suau, dolça parelleta d’ofidis) amb ratolins d’aquells qui els gats del magatzem de la vora enxampaven i esmerçaven tants de minuts inoblidables jugant-hi — precioses llesquetes d’eternitat per a ells. Això rai. Pendre-els-en uns quants, només els esperonarien a caçar’n d’altres… I tothom content. Car, afegiren — barriscant a la babalà — els carallots endevinaires, “Si fos cas que hom matés la mascla de les serps, en Tiberi ja havia begut oli…” I si la femella, doncs és clar (?) que la qui rebia era na Cornèlia… Així estàvem fins que com a bon romà encara no pas cretinitzat com els d’ara en Tiberi Grac es trobà vell i un destorb… La Cornèlia una dona bonica i moderadament jove encara… De bon aprofitar. No érem als anys alliberats de les altes funcionàries austríaques… D’amagatotis s’atansà al terrari, capgirà les serps tipes per veure’ls els pipís… Escatí quina era la mascla de les dues i l’escanyà… També s’hauria pogut travessar el cor amb l’espasa falcada, com clàssicament fèiem els més eixelebrats, i versemblantment collonuts, allavòrens... Però havia trobat que era millor així, fer-ho en conseqüència de “causes més naturals…”, oi?, podé per tal d’estalviar mala consciència en l’avinent Cornèlia…, no fer-li malbé ni mica els anys de viudesa benestant… La serp femella l’agafà per la cua i l’estorcé en qualque parc veí de frondós fruitatge, que se n’anés, vídua ella també prou formosa en la seua esllangueïda espècie, a fimbrejar per les vores del rierol a trobar-hi nou drut company i pler de saborosos rats d’aigua… Al cap de pocs dies es ficà al llit i hi perí, enyorant-se ja a la bestreta (si n’Einstein ens perdona) de les llesques on anava a fer cap, acomplertament feliç… La Cornèlia i llurs dotze fills el ploraren com s’esqueia, i el dugueren a la memòria com ara naltres hi duien en Cuixplec fins a l’esdevinença on també naltres trobarem les llesques eternes on tots hi tornaren a ésser perquè ningú ja no ens hi malbellugui ni remogui…

Per molts d’anys, et diem molt coralment, l’Anna rumbosa — (“i naltres qui ho vegéssim”, comcalereta com ets, ja ho sé).

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: