The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dijous

Quines aventures a la millor televisió del món conegut!




Quines aventures a la millor televisió del món conegut!



A l’hemicicle del Parlament de la Catalònia del rovell de l’ou, a través del millor canal del món conegut, el Canal Parlament, hom pogué veure l’alt grau de cultura d’una nació impossiblement amagada i nogensmenys posseïdora amb tot l’urc de tots els ets i uts, i amb escreix…

El senyor Joan Ridao, de dicció, de vocabulari, de sintaxi, de retòrica… perfectes, fóra un president qui es podria merèixer la federació galàctica… I el tenim nosaltres!

El senyor Jordi Miralles les diu més clares que no pas ningú... Cada poble, diu, té dret al seu destí, té dret a decidir’l sense entrebancs dels bares acoltelladors plens d’odi… Autodeterminació, dret inalienable, diu. Aquest Miralles, quin far que fóra intel·ligent de tindre de guia molt segur…!

Els del partit de l’enemic no pots encobeir’ls, parlen apikhat, fan de mal sentir, quin fàstic, dius — encara que sort d’ells; a manca d’anuncis, quan surten al podi pots fotre el camp…, a fer’t un entrepà, o a fer una passejadeta a la terrassa, o una visita al canfelip…

Amb cara d’estoic cosac qui hom anava a afusellar aguantava en Maragall les heroiques gracietes d’en Francesc Homs i la seua gallina; deia el molt loquaç i eloqüent n’Homs si fa no fa: “Teníem una gallina preciosa, bufona, grasseta, lluent; feia un ous grossos i rossos; déu-n’hi-do de gallina la qui teníem… De fora vingueren, densament armats, i traïdorencament ens la prengueren. La tenen presonera allà baix ca n’enemic. Tanmateix, nosaltres, perquè ens estimem la nostra gallina esplèndida i bona ponedora, recaptem amb la nostra indústria tant de blat de moro com podem i, perquè mengi com cal, avall el trametem, fins on els lladres qui ens l’han presa la guarden presonera… És clar que el blat de moro que li enviem en acabat tampoc no sabem qui se’l menja; car mai no ens la deixen ni visitar, la nostra gallina bona minyona… Si mai anem a veure-la per comprovar com va de salut ens diuen que no la trobaríem, que fora massa molèstia destriar-la, que la tenen entre pilots d’altres gallinotes, escarransidament indistingible al galliner atapeït… Sabem (sempre ho hem sabut) que no és morta… Tot i que ens sembla que encara la tenen a mal règim (com sempre, els malparits!) — potser és primeta, i en tots cas els dos o tres ouets que ens tornen, que ens diuen que ens ha post, semblen ben migrats i poca cosa, quan abans els ponia ben grossos i a munts…”

Tothom se’n reia a l’hemicicle amb les aventures de la bona gallina robada. Tret del cosac víctima dels mals entesos, dels destins tràgics de certa malastruga gent…

Aquest Homs, quin poca-vergonyeta! Ara, se li veu la vivesa pertot arreu… Això de l’anècdota de la gallina mai no se m’hauria ocorregut — qui hagués pogut! — i amb totes les galtes — i en ple hemicicle — i perquè el vegés el món sencer!

Ara me n’adon que ací en aquest raconet només faig el paper del ruc... Sort que no ixc enlloc… Ja m’està bé. Encara fotria més el ridícul parlant que ja no el faig escrivint… Vull enraonar de coses serioses i sempre sembla que me n’estic enfotent… Com si viure fos una farsa grassa d’assaigs i funcions interminablement repetides...

No, no és una farsa — vull creure-ho. No, no són assaigs grotescs i mongòlics, amb empastifades de pastissos i carns mal tallats amb ganivets esmussats, i actors i actrius volgudament sapastres… Vull creure que hi ha esperança, sempre… Que tot no ha estat debades… Que som a tocar de mà sempre de certa plenitud… Que ens arriba la justícia gruada durant centúries de patiment…

Sé que Catalònia anirà molt lluny…, veig que porta molta de revolada... Jo no ho veuré, però, com deia en Cuixplec, “tots hi haurem contribuït…”

Emocionant, al ple de l’hemicicle, el record a tots els lluitadors deixats enrere, torturats, caiguts…, perquè l’independència que s’atansa mai no fos un somni, sinó una fita a atènyer, tard o d’hora, mes a atènyer, sempre…

Agraït estic doncs als representants del poble de la Catalònia del rovell de l’ou. Ja tastem la llibertat… Enjorn serem com els altres pobles no pas atenalladament endogalats.


dimecres

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys

Avui l’Anna, la sempre bellíssima dona d’en Cuixplec qui fou, fa 84 anys.

Quòndam en Cuixplec, quan no fa gaire relliscà dolçament cap a la seua llesqueta definitiva d’espai-temps (on lluita joiós en gloriosa eternitat per la llibertat), si tingué un últim pensament, fou per a la seua dona d’una miqueta més de seixanta anys… Ho sé perquè amb els de més de mos germans hi era — comprensiblement només hi mancaven els altrament enfeinats…

Ens esmentà l’estimat Einstein, i estrafent-lo digué, amb llàgrimes d’exaltació pel viatge ben arrodonit i per l’esperança d’un descans ja intocat: “Ara que m’esquitll d’aquest món inagafable, estic content; els qui creiem en el món físic i sabem si fa no fa com carbura, poc fem gens esment dels vans retallets d’allò que per costum carallot en diem “passat” i “present” i “esdevenidor” — aquests són tres il·lusos, oldans conceptes dels quals, si encara en fem cap cas, és per culpa de la caparruda tradició que ens ve dels anys ignars… Tot hi cap per sempre més, tot és sempre ara a l’instant on s’escau, i hi roman llescat, en indrets d’espai-temps perfectament desats… Anna, Aineta aimada, poc te’n faços gaire, ca?, car sempre hi serem, sempre hi serem, sempre hi serem…”

I jo humilment a visitar’ls… Hi seré, hi seré…, hi seré, serè, a visitar’ls — a llurs llesquetes que s’encavallaran en l’eternal jovenesa de les meues…

Nat al 1917, en Cuixplec Conill guerrejà molt coratjosament durant els tres maleïts anys que durà la darrera guerra d’alliberament contra el castelladre… Ja sabem que ajudats naltres per ningú i ells per tots els poders nazis, aquell camí perdérem… (No pas el proper, cal confiar!) En Cuixplec sobrevisqué intacte fins als camps de càstig d’Argelers, on els criminals feixistes jacobins (còmplices dels xarnecs, com sempre, ja definitivament el borbonisme abjecte dels nostres dos jurats enemics jamai inesborrable…) l’ataconaren de tal faisó que ja per sempre més després va haver d’anar en cadira de rodes… Tenia vint-i-dos anys… A vint-i-set es casava a Zuric amb l’Anna. Seixanta-un anys que visqueren plegats en harmonia admirívola — en Cuixplec modèlic mestre de pàrvuls, l’Anna alta funcionària austríaca…

L’Anna féu dotze fills. No dic pas (ni ella no diu, ni en Cuixplec no deia,) que tots fóssim d’ell (altre que putatius seus i per ell molt estimats, és clar). Els viatges de l’Anna duraven mesos… De vegades tornava prenys de xinesos, nigerians, kurds, siberians… Tots parlem en perfecte català, és clar.

Com li esdevingué a l’exuberant Ambrose Bierce, així somià (en postrema creació de nova llesqueta deliciosa) en Cuixplec les seues darreres hores abans d’anar-se’n a ocupar les llesquetes del viscut i el somiat més excel·lents… Va veure el llit tot voraviuat amb randes i farbalans de serpetes — eren serps amb cara de fill, tret que n’hi havia més de dotze, en devia haver una grossa i mitja o dues… I badallaven i bleixaven i es saludaven molt educadament i polida… Fins que se n’adonaren que jeia en llit d’acomiadar’s i totes s’entretocaren a copets de colze… I començaren d’imitar’l, perquè volien acompanyar’l com chor d’ofidis d’acompanyament molt fidels, i deien: “Som-hi, som-hi, totes ens hi morirem ensems…” Fou una imatge corprenedora, en sóc testimoni molt agraït.

En Plutarc diu d’en Tiberi Grac que un camí trobà a la cambra, on hi havia el llit on d’anys que jeia amb la seua també molt casta i lleial Cornèlia, un parell de serps… Els endevinadors, un camí cridats perquè veiessin el prodigiós esdeveniment, aprofitaren l’avinentesa per advertir’l que allò devia voler dir quelcom de ben feixuc o altre… Es varen ficar a cavil·lar durant llargues hores estantisses…, i llavors — per comptes de fotre el salvatge datpelcul com foten ara els cretins de la secta romana amb llurs creuetes i salpassers i d’altres hòsties, amb bàrbares sorollades en exorcismes irrisoris per butlles papals encara ahir o abans-d’ahir molt solemnement i xarona renovades ans recomanades — dibuixaren croquis i projeccions i decidiren que el que calia fer era: ni mortrir-la volpellament i poca-solta, com fóra de cabrits sedecs de sang de fotre, la pobra parelleta de serps, ni aitampoc tanmateix deixar-la escapolir’s… Posar-la pus tost dins qualque terrari i mantindre-la amablement vivent — peixant-la (la suau, dolça parelleta d’ofidis) amb ratolins d’aquells qui els gats del magatzem de la vora enxampaven i esmerçaven tants de minuts inoblidables jugant-hi — precioses llesquetes d’eternitat per a ells. Això rai. Pendre-els-en uns quants, només els esperonarien a caçar’n d’altres… I tothom content. Car, afegiren — barriscant a la babalà — els carallots endevinaires, “Si fos cas que hom matés la mascla de les serps, en Tiberi ja havia begut oli…” I si la femella, doncs és clar (?) que la qui rebia era na Cornèlia… Així estàvem fins que com a bon romà encara no pas cretinitzat com els d’ara en Tiberi Grac es trobà vell i un destorb… La Cornèlia una dona bonica i moderadament jove encara… De bon aprofitar. No érem als anys alliberats de les altes funcionàries austríaques… D’amagatotis s’atansà al terrari, capgirà les serps tipes per veure’ls els pipís… Escatí quina era la mascla de les dues i l’escanyà… També s’hauria pogut travessar el cor amb l’espasa falcada, com clàssicament fèiem els més eixelebrats, i versemblantment collonuts, allavòrens... Però havia trobat que era millor així, fer-ho en conseqüència de “causes més naturals…”, oi?, podé per tal d’estalviar mala consciència en l’avinent Cornèlia…, no fer-li malbé ni mica els anys de viudesa benestant… La serp femella l’agafà per la cua i l’estorcé en qualque parc veí de frondós fruitatge, que se n’anés, vídua ella també prou formosa en la seua esllangueïda espècie, a fimbrejar per les vores del rierol a trobar-hi nou drut company i pler de saborosos rats d’aigua… Al cap de pocs dies es ficà al llit i hi perí, enyorant-se ja a la bestreta (si n’Einstein ens perdona) de les llesques on anava a fer cap, acomplertament feliç… La Cornèlia i llurs dotze fills el ploraren com s’esqueia, i el dugueren a la memòria com ara naltres hi duien en Cuixplec fins a l’esdevinença on també naltres trobarem les llesques eternes on tots hi tornaren a ésser perquè ningú ja no ens hi malbellugui ni remogui…

Per molts d’anys, et diem molt coralment, l’Anna rumbosa — (“i naltres qui ho vegéssim”, comcalereta com ets, ja ho sé).

dilluns

tripudi, tu!


TRIPUDI



Els vaig veure menjant a la mateixa taula, i vaig pensar: “—Tripudi, tu…”

Hum, tripudi, hò.

Hi havien les tres gallines principals, la gallina llangardaixa o saurina, la carotena o tothora ensafranoriada de vergonya, i la pitjor o olímpica, la gallina sucursalina.

Em guaitava bé com menjaven… Pler d’averanys en pots extreure, de tres com mengen. Si s’entenen o no s’entenen. Si s’enganyen gaire — i, sobretot, llas, com ens enganyen.

Les gallines i els pollastres hom els ha emprats sovint per endevinar l’esdevenidor. Què us haig de descobrir, pobre de mi. Llegeixc que un dels mètodes més bèsties era el que se’n deia alectriomància (dues paraules gregues: alector, pollastre, i marteia, endevinament). On hom prenia un pollastre, com més blanc millor, hom li tallava els peus, d’ací que trepitgés com ara si ballés qualque ball boig (i doncs divinament inspirat), llavors hom li forçava els peus desunglats gargamella avall, sense oblidar d’embolicar-hi certs escrits màgics (devien ésser els d’alguna altra sagrada contitufion, pitjor que cap llefiscós cagalló).

Tant se val. Així engargussat, el pobre animal, hom el posava, amb càntics i pregàries a betzef, enmig d’un cercle com ara un collaret rodó, amb una caselleta per a cada lletra — cada lletra escrita al terra. Llavors l’arúspex ficava granets de blat a cada casella i esperava l’animal espeuat i malballós quin n’espicossaria. Quan espicossava un gra, la lletra de sota l’arúspex se l’apuntava i alhora ficava un nou granet a la casella òrfena. Abans el pollastre no l’espitxés d’ofec, normalment haurien de tindre un text si fa no fot a punt de destre (tret que molt camandulaire) torsimany.

És escrit als llibres d’història (fantasies irrisòries, llibres sovint ben divertits) que en Libani i en Jamblic, filòsofs, i doncs arúspexs, sensacionals — abans no la caguin, i calgui pelar’ls perquè no van prou fins — descobriren (i bé que cobraren per la descoberta) qui havia de succeir l’emperaire Valentinià. El pollastre picà les lletres T, H, E, O, D… Amb això confegiren Teodosi. I en Teodosi — si fa no fa com els polítics elegits amb els mètodes d’avui com avui, no pas menys bèsties, és clar, car basats també en la feblesa mental del públic, tot enverinat per propagandes perbocades per “professionals” pagats a endevinar qui guanyarà — en Teodosi, dic, vantant-se carrinclonament del triomf — com els qui guanyen ara amb les mateixes trampes.

També vaticinaven els arúspexs professionals d’adés, de cap als anys dels imperials romans, amb el mètode aquell segons el qual hom agafava certes gallinetes o pollastres ja criats per a aquesta delicada feina. Venia secretívol en el silenci de la fosca matinada el mestre-tites (pullarius, en llatí), abans no hagués eixit el Sol, i es guaitava el barrastral del galliner privilegiat. Molt cautament, els tirava la beneïda teca… Si els sacres ocells no en feien cap cas (massa son i poca gana), malament rai, l’averany no feia cap gràcia. Ara, si s’aixecaven xirois i amb déu-n’hi-doneret la fam, llavors albíxeres, companys, car totes ens ponen, com aquell qui diu. Si, sobre, de tanta de goludam, el gra els queia i tot del bec i s’espargia boterut per terra, encara millor: llavors els presagis, vós, eren excel·lents. Quan això s’esdevenia, aquell bé de déu de gra que els queia del bec a rebotre entre la gallinassa, meravellós, tu, el bon averany es deia: tripudi d’allò més estalvi (tripudium solistimum).

Ara, no valia a badar ni menys a fer patotes, car descobert l’engany (i havia d’ésser engany si l’empresa que hom havia empresa empès per l’averany llavors no reeixia gens), qui patia era el mestre de les titetes. Diuen que a l’any romà 459, un pic abans l’ensopegada entre les legions d’en Papiri Cursor i l’arroplegat exèrcit dels Samnites, s’esdevingué que el mestre dels sacres pollastres va veure la soldatalla tan delerosa de trencar cranis que gosà inventar’s un vaticini. Diu: “Els faré tots contents; car això volen, això tindran; a part que llur superioritat fa l’endevinalla fàcil a més no púguer.” I doncs, tot i que les gallines desmenjades rai, féu dir al cònsul que endavant les atxes, car el tripudi molt estalvi havia tingut lloc aquella matinada. Un anunci astruc d’allò pus. Molt animat, en Papiri diu: “Apa, som-hi, miquelets!” i els romans s’amaneixen a l’envit, a l
’embat.

Tanmateix, un fill filldeputa d’en Papiri havia tramès un dels seus espietes a tol·lar a través les escletxes del galliner, i doncs va vindre a la vora de son pare a dir-li la magarrufa o decepció perpetrada pel gallinaire. “Papa, el gallinaire és un estrafolla, hi va d’estranquis i ens ve amb renuncis i contes de la vora el foc.”

“Doncs saps què, minyó? Encarrega-te’n, com la providència s’encarrega, amb els ajuts que li calguin, d’anar-ho arreglant tot”, digué el pare, “i que no resti pas impunit cap tort ni destret.” I vet ací que enmig de la batalla, una llança es perd de molt lluny, salla enjòlita, i quina casualitat que en caure foradi el pit fementit del reressagat gallinaire a recer.

Crida en Papiri del bon pap: “Ah, els déus garneus, amb prou feines ocults, qui pel cel es mig celen i es mig manifesten, ells mateixos zelen a punir els traïdors. Ara, el tripudi venjat, tot és pla per a mi i el meu exèrcit.” Ximpleries d’aqueixes per a enganyar l’ignara púrria legionària (o la no pas menys ignara púrria electora).

Això feien, doncs, davant la premsa bavosa, les tres gallines, sopant i fent veure que discutien del nostre bé… Com si ens calgués algú altre per saber el que ens convé — que és la llibertat — que és l’independència — perquè els lladres deixin de robar’ns…!

Els tres s’abocaven al tec. Era allò bon senyal…? I és cert a més que, xerrant i buidant doncs el pap, força de capellans els brollaven, xafallosos, en xerrar i endrapar alhora. (Això dels capellans que esbarriaven llambrots enllà devia fotre content la repapiejant gallina del mas lleidatà, la repel·lent gallina amb dos caps, de més a més de molt missaire, merdegaire.)

La carotena era la qui s’embrancava més en xerroteigs vans. Li queia a ella més recapte que a cap altra. S’havia de justificar probablement molt més.

La llangardaixa bequetejava a rauxes. Feia veure que no hi era i de sobte, si cap del costat badava gaire, se li empassava el que tenia al plat. Semblava ésser-hi només a enxampar allò que als altres els passés per alt.

La qui menjava menys era la sucursalina. Feia la boca petita, en cul de gallina, com si garlés en gavatx, com si anés més restrenyuda que de costum. No era segurament pas que no volgués menjar, és que la puta venuda tenia un tec de més categoria emparaulat per a més tard. Ara, rosegar i ratar també ho feia de tant en tant, que no fos dit.

Contrastant amb els mesquins gallinaires de la premsa còmplice, sempre cofois i enriolats perquè on mengen els corruptes sempre hi ha crostetes que sobren i cauen, d’on ells se n’atipen, jo, i els ciutadans qui sabíem el que ens convenia sense mitjancers caragirats, tristoreta rai. Car vèiem que, al cap i a la fi, aquell tec era de riure, que salivaven debades i per a la galeria. I, en tot cas, que allò que es cruspien, allò que rataven amb dents de rateta múrria, allò que menjotejaven desmenjadament, allò que mastegaven i esbocinaven i esqueixaven i amanien amb orqueries i oradures i brutícies alienes fetes rajar de setrilleres amb verins xarnecs (de contitufione enemigues), allò que les tres gallines dels mals auguris eren aitan espectacularment a mal pair… era la nostra llibertat, eren les nostres esperances immediates d’independència. Allò que es cuinaven les malparides era l’ajornament (un altre ajornament, un altre pegat de mentider remei provisional!), era la demorança de la realitat tan llongament gruada (tres cents anys!) — i per tants de sempre traïts herois (milers, milions de catalonis sacrificats!).

Ah, la vergonya dels poca-vergonyes, i dels qui els fotografien i en fan cap cas!

(S’atansa, tanmateix, diuen, el flagell aviari…? Tot l’aviram covard a parir panteres aviadet…? Ah, que els fos doncs el darrer tec!)









dissabte

RIPSÍDIÏ IN I



RIPSÍDIÏ IN I



Ics, ki kinsit istic di sintir il kíntic inic,
ki kinsit,
ki kinsit,
di sintir il kíntic inic.

N’istic tin kinsit, di sintir il kíntic inic,
il kíntic imbicil i vil ki dii
ki li mivi tirri ís kivirdi, briti, llitgi,
silvitgi, tristi, didipilkil…,
i pic sí kins disbirits pitjirs…

—“Ics, ki kinsit istic di li mivi
kivirdi, villi, tin silvitgi tirri,
i kim m’igridiriï d’illinyir-mi’n, nird inllí,
in diïin ki li gint ís niti i nib-bli,
kilti, riki, lliiri, disvitllidi i filiç…”

Mirdighidis ixí…
Di tin sintir-lis dic:
—Ics, i kim m’igridiriï d’illinyir-mi’n,
nird inllí,
in diïin ki li gint sín nits, nib-blis,
kiltis, rics, lliiris,
disvitllits i filicis…

(Trit ki tit ís mintidi, ís clir,
kir ils dil nird — i ni kil dir ils dil sid —
sín si fi ni fi kim niltris, jitflic!)

Ilishiris, i li kingrighicií, kim ils girmins
d’ikill dil kíntic inic il riptivin ixí:
“—Kim l’icill ki diixi il nii, ixí l’himi ki
si’n vi dil sii indrit.”

Mintri ill, ji bin lliny, sí, si’n riïriï
di li llii i di l’intighi siviïsi
d’ikill sii írid pib-bli.

Ils miis kinighits pitsir m’irrikiriin:
“—Kipdikiny, ki fits il kimp.
Its in icill ki diixi il nii pir inir i vilir
pir kimps istrinys — ics, il·lís, fitrís ghig…!”

Mintri ji, ji bin lliny, im riïriï
di llir rikiriï di pinsir-si ki lis iltris tirris sín
pitgirs — hí! — vivint kim fin in írid pib-bli…
— ip, i ilminys in pib-bli prii pic di ripitir
ikill kíntic inic kim si fis ris bin prifind.

(Trit ki, ís clir, ills pidriin riïri-si’n di mi,
pir criiri il kintriri — tithim si’n rii di tithim.)

Tint si vil!
Kim ni síc ni kivird, ni brit, ni xiric,
ni silvitgi, kir kimprinc ki tithim fi il ki pit,
mi n’inirí i im kidirí,
li kingrighicií si’n pit inir i li mirdi…

Iri, il ki inc ni im pissiriï pil kip
firi di pinsir ki li mivi tirri fis
mís kivirdi, ni xiriki, ni llitgi, ni briti,
ni silvitgi, ni dissirtidi, ni tristi ki
kip iltri. I m’igridiriï di fitri in mistighit,
ina ghitzi, in kipdipiny, in clitillit,
in ghinxi, in rivís, in ippirkit…
i ki inc mi’l ripitís, ikill vil kíntic inic!

Pic pic sipirtir di sintir-li ini iltri vighidi,
ikill kíntic inic ki pidríim fitri
il fimir, kir dit i iskrit pir kipdikiny,
—ni pis l’Ispriï — in pibri disgriciït
prighint il timpli, jitflic,
i pitsir dimint pinsint in il nird
di li sivi tirri — ís i dir, in li nistri!

Disprís di fitri-li in clitillit,
nimís kiliï dir-li:
—Nimís kil viïtgir, killins!

“—His vist li gint di pinint,
llidris i ivirs i ignirints…?

“—His vist li gint i mig-jirn d’Ilikint…?
Iskirrinsits, nicis, ghinits…?

“—Tithim si’n rii di tithim.

“—Si vis i mirir: prii pidim, killins!
Iri nimís kil íssir indipindint!”

Indipindint, tithim ki iri ins vildriï
fitri firi, firi iniriïn. Him ils diriï:
“—Sip kí…? Tiri, tiri; piri, piri.
Fiti il kimp, pissi-hi bí, bin vint!
Vigi-si’n nird inllí — i sid,
i pinint, i llivint — in li gint
sín milt millirs pir i vís!
Sín cliptiminiïcs, flimincs, tiirimíkics,
fiixistis, biricrítics, ikipints, kistillidris,
in fi, titilmint kighillínics…
kim vís i ils viltris, jitflic!”

I ilishiris timbí i ninghí
li kildriï dir: “—Ics, ki kinsit
istic d’ikisti tirri tin plini di brits
xirnics ki inc ni ís vilin kitilins!

“—Sín histis vinghits di firi
ki di kisi ins firigitin.
Ins vilin ilidits kim indis!
I il mís fisc iblit,
in ini itirnitit d’iclipsi!”

I dincs…
Pir kimptis di tin kintir kíntics inics
fitim-lis in kistinyit i idricim-lis ini miki.

Llivirs ninghí s’inyirirí di tirris d’iltri,
i, sibritit! Sibritit, pib-bli ixirit,
ninghí hi tirnirí i kintir
il kíntic inic, fit ibsilit!




dimecres

Una altra d’aquelles esmarridores “pàgines viscudes”


Una altra d’aquelles esmarridores “pàgines viscudes”

Sempre te n’escunces qui te’n diuen
que n’hi hauria per a penjar’t
(o penjar’ls, si l’esforç valia la pena).

Els casats amb sudamerimerdes,
sobretot: racistes anticatalans
molt frenètics, adu quan duen
cognoms catalans.

Hi havia aquell gamarús,
pobre carrincló, qui em diu:
A casa meua, amb la dona
i els seus, tan anticatalans,
només puc parlar en català
amb el gos
.”

O la vella patètica, casada adés
amb un militar (sempre greu cagada!),
encara ara amarga d’haver rebudes
destructores atupades si doncs
mai se li escapava cap mot en català.

“Tret que d’amagatotis (diu) tots
mos fills n’aprengueren, i
quan dormien els en cantava cançons;
i tots saben dir setze jutges impecablement,
si ara mai en volguessin presumir.”

D’altres ens en sortim millor.
Em diu: “Les dues úniques vegades
al món que m’he fet passar per ecs-panyol
(no li ho digueu pas a la dona!)
(com si fos de mena traïdor,
o ni si sabés, pobre estaquirot, qui fos),
foren un dia que havia anat de putes
amb una holandesa gegantina,
i com se me li esquitllava
la pitxolineta del conyàs,
Boy, aren’t you small-pricked!
es planyia, i li responc: Alas, alas,
that’s how we spics are all —
very small-pricked indeed
,
ha-hà… I la segona serà: quan em mori,
car em sabria molt de greu que es morís
cap altre català.

“Els hem d’aprofitar tots!
I de catalans al capdavall tampoc
no se’n mor mai cap — qui ni al mapa no és
com pots esborrar-l’en llavors…?

“Vull al contrari que vegin
que de xarnecs se’n moren molts més.
Un castelladre més de mort! Bufa,
se’n moren tants, són tan fàcils d’anorrear!
Molt més febles no sols d’enteniment
(és clar, arreu del món ecs-panish és tradueix
per ignorant), mes també de cos,
i que de ser’n, doncs, deu ser
pega grossa (i n’és!), mala sort doncs (per a ells)
a collons…!”


dijous

Centcames som, no pas escarbatots merdissaires




Centcames som, i no pas escarbats merdissers.




El senyor Xavier Roig, a l'Avui, dient-t'ho molt més fi que jo, pobrissó, no en sabria...

"...la figura de Khuan Caldo com a monarca sensible al fet català, ha estat una de les aixecades de camisa més notòries [vol dir, donades pel cul, i no pas amb fluix carall, amb baioneta, és clar]. No només es tractaria que, en un moment determinat, el monarca ecspacaganyol hagués demanat disculpes pel decret de nova planta [nova planta castelladra, que ens volia i en vol anorreats] --- i per altres delictes que la corona ecspacaganyola ha dut a terme repetidament contra Catalònia. El seu comportament quotidià [de ninot infame] transpira volguda ignorància, menfotisme i manca de consideració vers els fets diferencials. Ho ha demostrat abans de l'arribada de la democràcia, però també després. Només des de l'arrogància i el menyspreu es pot batejar l'hereu de la corona amb el nom de Felip [canfelip en diem tots els catalònics de la cagadora -- i merdanya, com el seu nom suggereix és un canfelip infecciós del qual cal fotre el camp com més enjorn millor]. (...) Si la figura de moderador no s'evidencia quan, descaradament, apareixen intents de genocidi cultural com els que es porten a terme al País Valencià... per què [collons] serveix [aquell maligne ninot]?"

Ara que ve l'onze del record de l'independència arrabassada i més destijada que no mai, i els infiltrats de canfelip a ca nostra, com ara el gallina i els seus, ens volen omplir de xarneguisme fins i tot la puta Diada amb una repugnant castelladregota cagant part de boca xarnegades que escaurien molt millor, part d'esfínter cantaire, al cagaire Felip quan és petant-se al seu canfelip amb la seua lletgícia cagaire, per què no dir-ho encara més clar: que tot el que fa ferum de xarneguisme fa ferum de cagadora, i doncs, de merda, d'infecció i d'odi anticatalà.

Tot el xarneguisme que fa tres cent anys que aguantem: franquisme, ecspacaganyolisme, castelladrisme, cretinisme, inculturalisme, flamenquisme [que només és vil degeneració d'allò que canten els moros], matança molt covarda de braus, un equip de futbol que es diu ecspacaganyol [quin esfereïment d'impaïble repugnància cada camí que hom l'esmenta entre els catalònics del món!], unes associacions on els botiflers i els venuts es permeten d'opinar com si fossin humans quan el que caldria fóra rompre'ls la ferramenta per traïdors...

I quan ens serà permès de cridar ben fort que tot és mentida! Que els castelladres i llur govern i llur exèrcit i llur contitufion de merda només ens volen anihilats. I que cadascun dels catalònics qui es tornen castelladristes són traïdors a tota la nació -- i que qui és traïdor a la nació, sobretot quan és en posició d'esdevindre'n pota per a fer'ns avençar -- car què som altre que un centcames tractant d'arribar més o menys sencer al concert de les nacions lliures...? -- que cascú qui per malícia, malignitat i traïdoria ens trenca una cama, o amb aquesta cama camina no pas cap a la llibertat i cap a l'independència, ans cap a la mort planejada pels enemics..., cal destruir'l sense contemplacions.

Car prou arribarem molt més lluny rancs i amb menys cametes que no pas anant de recules cap al cor irrespirable del canfelip podrit.

divendres

Bins and Tins, or The Cataloonies










About the Cataloonies from the Cataloony-bin








[Here, also rejected, is the abbreviated version: “Bins and Tins, or The Cataloonies - The shiny greasy vastness of the Cataloony Sea is the Mediterranean swamp where the uglies defecate as any diarrheic colossus into his cracked chamber pot persistently would. The exemplary Shitholes to their East have to put up with the awful wafting smell; the hale, airy Cockcitanians to their South are also people with the forbearance of hermits; the cold lunar poles of the wastes to their North: even there the cleverer beasts give the tainted proximities a wide berth... The Cataloonies live in the Cataloony-bin…, from the North, where the tribe of the lewd lip-smacking Allah-cunt-tins goes interminably at it, down to the where the Tar-a-goner creeps stage non-stop their collaborationist farce, and farther down where the drunkards of Barf-a-loony dwell perennially in vomit, and yet down to where the filthy Per-pig-penial, or -penned rule the animalistic roost with their stinky grunts the very tip of their South…, and from the West, at the Ball-her-arse Isles, where the Men-o’merkins go sniffing around after dirty businesses the whole day long, to the East, inhabited by that other persnickety tinning tribe of the Frog-a-tins..., the Cataloonies are a slumberous, lazy bunch anybody would do better than to fucking mess about with. Better leave them be, just allow them to rot in their own noxious juices. Not for nothing their tin or bin is obsolete, its date of expiration long, long elapsed, you bet.”]






Hi, the name’s Corc, Kirk Corc, and this essay, this truthful documentary about those universally hated Cataloonies, was rejected, as not “reliable” enough, by that Viking pedophile abortion called the Wikipedia. As if…! Also, as if inside the grotesque gryllus that is the Wikipedia is there ever really anything that is so fuckingly reliable indeed!



No matter. Somebody had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.



The Shitholers of the Shithole... - no nation pluckier on this earth’s pate. Insistently, through the ages, all her cowardly confederated neighbors pined and fought for her annihilation. What would be the odds for any besieged nation, so massively and cruelly attacked during millennia...? You tell me. And yet... the Shithole beat them all. For it is still standing, and proudlier than ever!



Here, much a propos, debonairly quoting a few undoctored Shithole classics:



“-Monsters always prophesy backwards. They see in the immensity of their crime reason to hang dangling upon those things already gone - not in need of divination, mind you, but certainly of tainted conjecture. Thusly the Cataloonies from the Cataloony-bin falsified history. The Shithole was smashed and thrown to the garbage. Only that the Cataloonies were dealing for the nonce with the wrong bin, for the bin was a tin - and the tin recyclable.”



“-Cursed be ye, ye damned Cataloony bullies, for ye have attacked en masse, with the nazis and the mussolinis, and with such injustice that ye cannot find reason for yer dastardly deed. If ye had been alone ye would have for sure rued this attack.”



“-Cursed be thou, indeed, polack Cataloony; every fucking pox on thee, since against our will thou hast chosen freely what thou now so justly rue. Ah, miserable! Whichever way thou creepest to, in infinite wrath and infinite despair, this place shalt be but hell, for thou thyself art hell.”



“-From its fatuous dream the nation was awakened by the noise of arms, the shrieks of women and the red glare of burning cities… Ignes fatui at the silly zeniths where the contemptible Cataloonies raise their dire eyes. With which empty swagger, the chiefs, with their gruel-filled gullets, the gullible starveling citizens of their warrior nation manage to bamboozle and hornswoggle into the fray! Every bastion falls under their histrionic scything. Waves upon waves of bodies wave with their limbs asleep, shouting the name of their leader: -Generalissimo, Generalissimo! The beastly grunts flow and ebb in the morass. Everybody gets lost in the labyrinth of things done without reason nor rhyme. -Look each of you into your neighbor’s crotch - (the sundry, several, generalissimos command.) -If you should find the crotch unilocular, then go ahead! Have with your teeth, lamprey-wise, the hole in his curple accloyed. For we warriors must not shit but on our own.”



(This last quotation, of course, stressing the proverbial stinginess the Cataloonies are always resoundly guilty of, filthy leeches all.)



But let’s to the matter at hand.







-----------------------------






The Cataloony-bin and its Cataloonies

[Edit]






After the worthy twins Burton and Brian Matriu guided my steps respectively across the shitty countries of the sick Analstoolies from Analstoolia, and of the Babyloonies of the Babyloony-bin (now, thanked be the divinities, so balsamically massaged by the angelical Amerdican forces of unterror,) their hapless cousin, En Bastià Matriu, served as my guide also for the worst still of those accursed locales.

[Edit]



A native actually, En Bastià Matriu, from the Apostrophous Party, served me as a perfect guide, making me know the bin country and its tin people to a degree never attained as yet. (And if that’s not “reliable,” you pricks, what is!)

[Edit]



I howl in pain at the aimless remembrances of the travails and the trips. Heinous quasars above threw their futile frowns at us laggards upon that land of depravity. If it would have to be done again from scratch, I’d squirm as any disgruntled glutton would in front of another execrable paella of frightful giblets from the local gibbet - mincemeats of saintly clergy (constantly and haphazardly swinging, hanged at any dismal crossroads or ratty pinnacle, and then unhooked, and unhinged, and cut about pell-mell) that now bask among rotting larvae and blowflies in bundles of dirty oily rags - for thus the Cataloonies sup. Alas, somewhat tipsy; drowsy and adrift along that nightmare-scape, disastrously unkept and unlicked, where their champagne is the sulfurous arsenical waters that infernally pour forth at the stuttering fountains from the cave where the bloody muddy excrementitious katabothron (where their catamites bathe, catachthonian analoonies of shit,) much accidentally runs, we found a few places where we were ushered into the gist of things.

[Edit]



Like glowworms sorting amongst the garbage we winked at a hussy once. She responded. Freighted with inane burlesque bromidic repartee their cacophonous converse went. At last En Bastià Matriu told me with a sign that I could approach without fear. Fuck with the flea-ridden Cataloony beauty: the staying power of her disgusting farts, the effervescence of her pustules!

[Edit]



I told her that I was coming from a contagious, I mean, a contiguous country where we sedulously wove our oaths of fealty to the Cataloony-bin from the cradle already.

[Edit]



Dimly, the hoax seemed to work. Instead of denouncing me to the thuggish catchpolls as a foreign agent, or as a priest, or as a secret witch disguised as a portly gentleman, she just told my oracle (for which I had to pay a sturdy mulct.) She also made me pay for a pet of hers, an amulet, a sacred taboo of a tottery totem or other, or a what-have-you, a good luck charm to hinder the bad eye and the worse will of the more parvanimous denizens of the surrounding wastes - tatterdemalion minions who at first whine and wheedle for a sou, but that soon stunt you with their giddying transformations: their pointed chins get wedged into the crack of your nether cheeks. They burrow and rummage therein. They bite off your cullions. In triumph they emerge, looming larger than giants, their laughter roaring along the deadly valleys, flaunting on their mouths the bloody product of their bite. You are mighty sore and raw in between your legs, and yet, gently, equable, unruffled, you don’t begrudge the little cherished devils the sum of your possessions. “-Not so cocky now, are thou, thou fucker, thou...!” -they snap. And you, yawning: “-Dear sirs, indeed, be lenient, for the aim of our journey is most innocuous. We tourists throng to the most accessible flop-houses, we bustle like dead ballast around sepulchers of old and scrutinize the incongruous graffiti on their tipped tops, where the choicest whores lean and heartily woo the concurrence; and with which resiliency we jump when even the defunct fellow, a mummy, inside the sepulcher has an impromptu of sorts and hiccups into the ominous zenith like a balloon...” Until too bored with your boring yarn of boring tourism lore the murderous minions are gone. “-Saved again by your lucky charm - drones the swindling crone. -Stretch it often lest it snaps on your nose when you most need have of it.” She meant the scrawny leech, reared secretly to ward off the maleficent spirits the baby Cataloonies are already imbued with and incontinently let off as soon as a patsy is encountered in their predatory perambulations through those landscapes of doom.

[Edit]



The foregone episode happened, if I’m not too greatly mistaken, in the village of the Allah-cunt-tins. See the map adjoining and follow our hazardous periplus, if you dare, ok?

[Edit]



Starting there, upon the extreme North, nomina-numina, mutatis-mutandis, the names tell it how it is. Allah-cunt-tins; then, going down, Or-pissants, Tar-a-goners, Barf-a-loonies; Frog-a-tins; Ball-her-arse, Men-o’merkins...

[Edit]



Fact is I didn’t know mister Allah had a cunt - that, if you ask me, is probably some sort of progress vis-à-vis the highly repulsive bearded monster aloft among the clouds the fucked-up Cataloonies have as a goofy god, who spies from up on high on everybody, and can with the flip of a finger crush whoever he pleases at any moment the crabs on his crotch or the fleas in his itching, flea-ridden yellow beard sting him.

[Edit]



Next village I remember stopping (for my notes, wouldn’t you know, were stolen, the Cataloonies being the kleptomaniac race par excellence) was the one where the Or-pissants were. Little dwarfish monsters are sent there - and they are this or that..., rather, or just pissants. All of them no-account malformed lilliputians. Nasty imps with a fascist’s moustache.

[Edit]



Talk about strange funerary ceremonies. The Tar-a-goners are particularly odious: they run rampant all over the village looking for the dead. Actually all the dead are sent over there, to them, hellish inveterate executioners whose creed makes them the barefaced insulters of death. The Tar-a-goners heinously tar and feather the abused corpse. They disguise it as a clown of the worst features. They shit on it, they skid all over it with skating knives underpinning their clogs.

[Edit]



The Barf-a-loonies are all stupefied drunks. Right. All the inebriated creeps are sent over there, to finish, thus penned up, in filth. The village itself floats and seesaws in vomit. First thing we did upon visiting the malodorous slough was to vomit, what else.

[Edit]



We zipped through the countryside under a spate of tempests. At the village of the Per-pig-penial, or the Per-pig-penned, on the extreme South already, we chose, too exhausted, to rest. To accomplish such exploit we went as pigs, rooting and groaning as rutting hogs, and with skins akin to those of our beloved swinish fellow earthlings, for as it happened there only the pigs are counted - and to hell with people, which are nonchalantly slaughtered right and left.

[Edit]



We had been in the village of the Frog-a-tins, on the extreme East, where the frogs are tinned, and then the tins are let go, freely downhill, hurtling, unfettered, steamrolling into the humble abodes of the too tolerant Shitholes, who understandably hate the sinking stinking cans. We had encountered a winnowing party, searching after batrachians. They would take lakes and marshes and they’d flip them upside-down, passing the juice unto massive funnels and through gigantic sieves. They sold us, for a ruinous amount, some ample, preposterously sewn together frog skins that then we donned and painted an awful, grimy pink.

[Edit]



We took a nut of a cork toward the Ball-her-arse Isles and visited the village of the Men-o’merkins - colonized in better times by the Brits, they remembered some of the perverse habits of their sly colonizers. Every balding woman was sent there. The destination wasn’t so bad, so that even some women with cunts hairy enough would rather pluck their tender cunts and be exiled than bear the tinning, and the tarring, and the barfing, and the pigging, and so on, for in the Ball-her-arsic isle at least the men would come sniff their merkins, which was always quite flattering, not at all that negligible in such an otherwise brutish company.

[Edit]

[Edit the whole article.]











entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: