The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dijous

Quines aventures a la millor televisió del món conegut!




Quines aventures a la millor televisió del món conegut!



A l’hemicicle del Parlament de la Catalònia del rovell de l’ou, a través del millor canal del món conegut, el Canal Parlament, hom pogué veure l’alt grau de cultura d’una nació impossiblement amagada i nogensmenys posseïdora amb tot l’urc de tots els ets i uts, i amb escreix…

El senyor Joan Ridao, de dicció, de vocabulari, de sintaxi, de retòrica… perfectes, fóra un president qui es podria merèixer la federació galàctica… I el tenim nosaltres!

El senyor Jordi Miralles les diu més clares que no pas ningú... Cada poble, diu, té dret al seu destí, té dret a decidir’l sense entrebancs dels bares acoltelladors plens d’odi… Autodeterminació, dret inalienable, diu. Aquest Miralles, quin far que fóra intel·ligent de tindre de guia molt segur…!

Els del partit de l’enemic no pots encobeir’ls, parlen apikhat, fan de mal sentir, quin fàstic, dius — encara que sort d’ells; a manca d’anuncis, quan surten al podi pots fotre el camp…, a fer’t un entrepà, o a fer una passejadeta a la terrassa, o una visita al canfelip…

Amb cara d’estoic cosac qui hom anava a afusellar aguantava en Maragall les heroiques gracietes d’en Francesc Homs i la seua gallina; deia el molt loquaç i eloqüent n’Homs si fa no fa: “Teníem una gallina preciosa, bufona, grasseta, lluent; feia un ous grossos i rossos; déu-n’hi-do de gallina la qui teníem… De fora vingueren, densament armats, i traïdorencament ens la prengueren. La tenen presonera allà baix ca n’enemic. Tanmateix, nosaltres, perquè ens estimem la nostra gallina esplèndida i bona ponedora, recaptem amb la nostra indústria tant de blat de moro com podem i, perquè mengi com cal, avall el trametem, fins on els lladres qui ens l’han presa la guarden presonera… És clar que el blat de moro que li enviem en acabat tampoc no sabem qui se’l menja; car mai no ens la deixen ni visitar, la nostra gallina bona minyona… Si mai anem a veure-la per comprovar com va de salut ens diuen que no la trobaríem, que fora massa molèstia destriar-la, que la tenen entre pilots d’altres gallinotes, escarransidament indistingible al galliner atapeït… Sabem (sempre ho hem sabut) que no és morta… Tot i que ens sembla que encara la tenen a mal règim (com sempre, els malparits!) — potser és primeta, i en tots cas els dos o tres ouets que ens tornen, que ens diuen que ens ha post, semblen ben migrats i poca cosa, quan abans els ponia ben grossos i a munts…”

Tothom se’n reia a l’hemicicle amb les aventures de la bona gallina robada. Tret del cosac víctima dels mals entesos, dels destins tràgics de certa malastruga gent…

Aquest Homs, quin poca-vergonyeta! Ara, se li veu la vivesa pertot arreu… Això de l’anècdota de la gallina mai no se m’hauria ocorregut — qui hagués pogut! — i amb totes les galtes — i en ple hemicicle — i perquè el vegés el món sencer!

Ara me n’adon que ací en aquest raconet només faig el paper del ruc... Sort que no ixc enlloc… Ja m’està bé. Encara fotria més el ridícul parlant que ja no el faig escrivint… Vull enraonar de coses serioses i sempre sembla que me n’estic enfotent… Com si viure fos una farsa grassa d’assaigs i funcions interminablement repetides...

No, no és una farsa — vull creure-ho. No, no són assaigs grotescs i mongòlics, amb empastifades de pastissos i carns mal tallats amb ganivets esmussats, i actors i actrius volgudament sapastres… Vull creure que hi ha esperança, sempre… Que tot no ha estat debades… Que som a tocar de mà sempre de certa plenitud… Que ens arriba la justícia gruada durant centúries de patiment…

Sé que Catalònia anirà molt lluny…, veig que porta molta de revolada... Jo no ho veuré, però, com deia en Cuixplec, “tots hi haurem contribuït…”

Emocionant, al ple de l’hemicicle, el record a tots els lluitadors deixats enrere, torturats, caiguts…, perquè l’independència que s’atansa mai no fos un somni, sinó una fita a atènyer, tard o d’hora, mes a atènyer, sempre…

Agraït estic doncs als representants del poble de la Catalònia del rovell de l’ou. Ja tastem la llibertat… Enjorn serem com els altres pobles no pas atenalladament endogalats.


entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: