Catorzè de definicions

Catorzè de definicions.







Lletjors i lletgeses: —Hi ha vulgars lletjors… Sartre (“Les temps modernes”, novembre, 1957): —“He viatjat en avió si més no unes dues-centes vegades, i tanmateix no m’hi sé fer… De trast en trast la por torna a atenallar-me, especialment quan els meus companys de viatge són tan lleigs com jo sóc… Ara, tantost hi veig un noia bonica, un al·lot bemplantat, o qualque deliciosa parelleta enamorada, allavòrens totes les pors s’esvaeixen. La lletjor és profètica: conté en ella mateixa qualque mena d’extremitat que assaja de dur la negativitat fins al caire de l’horror. En canvi, allò prou avinent, allò agraciat, sembla indestructible — la seua imatge sagrada ens protegeix. Mentre sigui entre nosaltres, cap catàstrofe no pot irrompre.”



[Ara comprenc per què les hostesses de vol són generalment tan cardables, i els hostes fan aquells culets i tenen aquelles maneretes per tal de tampoc no deixar de banda els bons jans qui són del ram entre els clients volaires.]



—I hi ha malignes lletgeses… Sartre (“Libération”, octubre, 1975): —“La millor manera de fer que els francesos desitgin la mort del Francó és de publicar-ne la foto. Fot exactament una carota que demana a crits el ganivet o la guillotina. Se li dibuixen al cap els gairebé quaranta anys d’assassinats als quals s’ha anat lliurant. Mussolini era un malparit, Hitler tenia una carota antipàtica, però ni l’un ni l’altre no fotien aquesta fila abominable de malparit llatí [n’avaient pas cette gueule abominable de salaud latin.] Amb aqueixes bosses, aqueixes rugues malignes, fastigoses. De vegades m’he demanat si el Francó se n’adonava realment quan feia matar la gent… Si se n’adonava quin martiri no viu un home qui sap que ha de morir al cap de vint-i-quatre hores… I si se n’adonava, ço que sembla ben probable, la seua intolerància el fa doncs impossible de perdonar, ni quan és mort. Hi ha molta de gent qui pensa que això dels malparits no existeix, que en realitat només hi ha situacions on hom posa un home i que aquest home esdevé allò que la situació en fa. Aquest no és pas el cas del Francó — és un malparit amb tots els ets i uts.”



[Si amb el Dorian Gray d’en Wilde només el seu retrat es tornava fastigós, el Francó encara era més fastigós — i desgraciat de mena: la lletgesa la portava per dins i, sobre, li sortia al cresp.



Hi ha un dibuix del Plantú on es veu que la mortalla del Francó moribund ja serveix de capa reial al seu successor… Hom es demana com aniria el diàleg… (En xarnec, és clar. Si no pas tothom qui parla en xarnec és malparit — ni de molt lluny, no fotéssim! — aquesta és tanmateix la nostra experiència de veure’ns els voltants rondats, com metastàtics anticors, per tanta de bòfia i de polític, i d’embriac i d’“anarquista”, i, pitjor, de botifler…: Que tots els malparits parlen en xarnec.) (“Ei, Putadella, vés-te’n al Merdís, a morir-t’hi d’una puta vegada, merdanyol de merda!”)



Francó: És meua, la mortalla és meua…!

Primeró: No, meua, meua…!

Francó: Però sóc jo qui l’he feta tan vermella: l’he omplerta de sang durant tots els jorns i nits de la meua llorda vida de botxí…!

Primeró: No et preocupis, no desdiré ni un dels teus assassinats; els assumiré amb tota la cara…! I ara, et mors, collons, que ja m’estic tornant, sobre lleig, també vell!



Entre la lletgesa intrínseca del feixista i la lletjor fada del bajà qui el succeeix hi ha una gran diferència. No confonguéssim! Encara, això no treu que ni els assassinats han estats reconeguts pel successor ni els pobles que el seu antecessor havia tractat d’anihilar, ell ha fet res perquè aquests pobles mai li perdonin la vil successió…



Hi ha malparits qui neixen i malparits qui lentament es fan.]




Parlament: —Diu en Maurice Girodiàs: “Entre Napoleó i Hitler només hi ha una diferència — de temps: dues centúries. Un austríac qui tracta els alemanys com la merda, un cors qui tracta els francesos igualment… A la revolució de 1789 els primers dies hom els esmerçà en el descobriment de la democràcia viva. Els diferents pobles de França foren tractats tots com a iguals. Les lleis de la república foren també publicades en basc, bretó, català, alemany i italià per tal de demostrar que els nous principis de llibertat i igualtat beneficiarien a totes les minories dins la república i no pas solament, com sempre, a les majories i als endollats a París… Tanmateix la tendència centralista tornà a fer mal, l’estat es consolidà i declarà la guerra a tots els reis d’Europa… Per a això palesament calia un exèrcit unificat… Esdevingué il·legal d’emprar-hi cap altra llengua que el parisenc… Els “grans alliberardors” posaren, per comptes de dotze reis, un emperador al capdamunt…



Ran la guerra contra Hitler (el nou Napoleó), un representant del poble puja a l’estrada del parlament… Dins la cambra [o canfelip], Felip Farina explica al seu públic captiu el mecanisme d’una pràctica gens patriòtica: —Cada any, per via de masturbació, la lectura llicenciosa desvia precioses tones de lleterada lluny dels òrgans de reproducció de les femelles de la pàtria. L’enemic de França no és ni Hitler, ni el perill groc… És la sexualitat maladreçada, atraçada a tort!



En Felip Farina vol fer la sacra, sana masturbació il·legal, però encara som lluny, llavors, dels mètodes policíacs que puguin permetre la total intromissió de l’estat en la vida privada… I doncs com fer-s’ho…? Fàcil, cal ofegar tota mena de temptació per al jovent de pelar-se-la d’amagatotis. Cal recordar les sagrades escriptures…! No us hi adverteix déu mateix quin pecat més gros no és fer malbé la lleterada…!”



[Això recomana el datpelcul Farina, com tants de datspelcul qui no tenen altre a fotre que anar a prohibir a tort i a dret pels parlaments totalment presos i envaïts pels criminals repressors.



I se n’adonen que llegint les sàdiques “sagrades escriptures” hom se la pela encara amb més maligne desfici…! (Quin remei! Sovint cap altre molt millor llibre a l’abast!)



Per recargolat exemple. Crueltat trempaire al Segon Llibre dels Reietons (6 : 26-29): —“El rei d’Israel passava damut el mur i una dona a baix gemegant li digué: ‘Oh, gran rei, ajuda’ns, ca?’ El rei se la guaità com el purità mòrbid qui es guaita una gitaneta espitregada, jove mare bonica [i tota la meua experiència es despèn en gitanetes], i li lladrà: ‘—Vés-te’n a la merda, noia. Si déu no t’ajuda, per què collons t’hauria d’ajudar jo…? Què vols que vingui a fer-t’hi, de macip d’estable o de trepitja-raïms de cup…? Malaputa, vejam, què tens…?’



La dona respongué: ‘—Ves, res, malparit, que la veïna m’ha dit: porta’ns el teu fillet que ens el menjarem avui, i demà ja menjarem el meu… I, doncs, bullíem el meu fillet i ens el menjàvem…, i l’endemà arriba i li dic: ara toca al teu fillet, però, escolti, rei, no hi havia déu qui el trobés, el seu fill, perquè la lladra l’havia amagat.’



En oir això el rei s’esquinçà la túnica i, sota, hi portava cilici de masoquista i damunt la muralla s’exposava a totdéu…” Etc. Bestiades rai.]




Mamotrecte i mammotrepte: —Pensava aquests dies en aqueixes sessions de bretolada institucional que en diuen “mamades de mam”, cada mamada de mam generalitzada empresa per cert jovent massa carallot, de qui les tendències suïcides només afavoreixen la podrida puritana vellúria ja establerta [en canvi, el jovent gavatx és molt més intel·ligent], i em venien a l’esment les paraules “mamotrecte” (carraca voluminosa) i “mammotrepte” (minyó aviciat; grossot i fastigós, malesquerat; en grec: pujat per la padrina).



Així és com en Guix les empra en algunes de les seues novel·les… [Tots aquests llibres acumulats amb els anys que per massa dolents (you mean bad…? I mean vile!) no et publicarà ningú!]:



A Llimbs: —“I ho xiul fluixet, perquè no vull tanmateix distreure cap llegidor, ni de novel·la criminal, on el traïdorenc assassí sempre es diu lord Sússex, adés apàtic i pusil·lànim, galiàs, baldufari, mammotrepte, galta-ros, boví…”



A Contarelles d’en Mamuri Castellviny: —“Mentrestant, el miserable carter fart i esbufegós no trobava el número al llibrot dels telèfons, i, com el mammotrepte datpelcul qui era, desesperadament i reguinyosa, reguitnava i es cagava en la mare qui va parir els fillsdeputes qui confegien ans compilaven, i apilaven a la babalà i confregien (i a naltres sí que ens han ben fregits!), aquells bestials baldufaris gens manejívols ni comcals.”



A Cusc Quest: —”Anit també hi pensava, aquell diumenge, d’excursió, jorn de tràpoles i maltempsades, maleixamusos rai — no pas que cap dels meus infants fos llavors ni sigui ara gens mammotrepte ni aviciat, nogensmenys sempre hi ha dies més esmorteïts, on tot plegat sembla fer fàstic.”



A Rajoletes: —“Veus? —m’indicà amb la tarota devers l’ordinadoret engegat que servae a la falda—. Aquesta matinada haig arribat de Colòmbia. L’avió, també, noi, quina cafetera esbalandrada, quin mamotrecte esgalabrat; ara, plepes i carraques, rai, allà baix.”



Això és la brètola voluda del moltoneig geperut, els boldrons de carrinclonets mammotreptes qui per comptes de ficar justícia al món es fiquen encara més merda als budells: un mamotrecte ja inservible i aviat rovellat i doncs per a llençar, generació escombraria, desgraciats.




Virtuts: —Et sents virtuós no pas perquè en siguis, sinó perquè te’n sents. (La condició, molt comuna, s’anomena autoengany.)




Fot-te un tret: —Malaguanyat dolor…! Si al capdavall t’has de morir, per què patir?




SOLDAT: —Sodomitza, Occeix, Lladrunya, Desminyona, Anorrea, Tortura… impunement. (Impunement; o com diu en Voltaire: “Va amb una patenta o llicència a la butxaca per a matar i pillar el proïsme.”)




Lluitar desficiosament contra l’inexistent: —De què et serveix? Per què ficar-hi tant de desfici?



Lluitar contra l’inexistent, voleu dir…? Déu, Merdanya, etc…? Ho faig per amor. Ho faig per amor als qui se m’assemblen. I qui ha d’assemblar-se’m més que no l’infant qui fui…? Ho faig, doncs, per amor a l’infant qui fui i qui fou engargussat amb cruel embut amb falòrnies demolidores, enganyat amb feixugues, embogidores inexistències de déus i d’estats imposats, il·lògics, mentiders, esclafadors…




Falòrnia: —Tu qui saps que tot és falòrnia i tanmateix tries de sallar vida envant damunt el gep del dromedari blanc de la religió, beneït siguis…! Ara, no tractis d’encolomar-nos tanta de ficta, buida felicitat. El teu gep no ens alta gens!




Collons: —Se t’umflen i desumflen al vaivé de les ones llunàtiques.




Nu: —Mol·lusc sense closca; tremolí de gargall expel·lit per la muntanya.




Vida: —Tremolí de gargall.




Mort: —T’hi fas com amb qualsevol altra tenaç, poixèvola, crònica xacra.




Inescandallable torniol d’oblit: —Inescandallable torniol d’oblit on la ficció torna.




Ficció: —Rere la façana del cos el teu esperit s’escriu en papers de fum.




Façana: —I, rere, re.




Nit de noces: —El tenellut furot romp amb escruix el forrellat de l’himen i s’aombra, ominós, als canemassos adés impol·luts del pap envaït. Amb dentetes esmolades, tacades de sang i rovell, riu múrriament — ah, sarcasme i renec de la llorda lleterada qui tot ho solla!



Dins el pa de la fadesa inimaginativa dels brètols hi ha el companatge de l’ardidesa. Ara gosarà doncs rosegar els nítols de l’esposada — els omplirà de nyaps i llúpies, i en acabat eixirà del cau abjectament vomitant de tip.




La mort s’adona a l’obscè: —Allò que els cruels carrinclons de la repressió en diuen altrament “obscè” és justament l’antimort. És el càntic sagrat a la vivesa de la carn.




Gràcies, déus: —Gràcies, déus, per les noies lluminoses; res no ens alleuja la càrrega mentre ens desficiem a la tasca com la visió miraculosa de totes aqueixes meravelloses noies. [Thank god for the luminous girls; nothing lightens our burden as we breathlessly toil as the miraculous vision of those beautiful girls.]




Cel: —Oh, per un cel amb na Georgia O’Keeffe! D’artista a artista. [If there is a proper heaven I hope I get to fuck in it Georgia O’Keeffe.]




Josep-Lluís Cruyff-Rovira: —Plevim-nos-hi tots plegats. Cal que en aquest món tot hi quadri. O, si això no, pleguem doncs.



Un ataquet de cor…? Encara rai!



Febrer de 1991: —Atac al cor de l’ínclit Cruyff.

Maig de 1992: —L’ínclit guanya la copa d’Europa per a Catalònia i per al Barça.



Març de 2006: —Carod-Rovira rep l’atac al cor.

D’aqui una miqueta més d’un any — diguéssim cap a juny del 2007...? — et volem, molt ínclit Rovira, president de la República Catalana.



Som-hi.




Tallaferro: —No travessa les cases, les volta en serenor en la foscor, i les amors qui hi entren i en surten se li llencen dels braços o als braços, mentre els vigilants armats escodrinyen, per a sorprendre’l i occir-lo, debades les tenebrors.




Condó: —No volia déu — o en Zeus, o en Júpiter o Jou — tindre més desastrosos fills… Ni l’Apol·lo, fred cruel mortridor, ni l’embriac destructor Dionís, ni aquell borinot antifiga Jesús, ni cap dels múltiples repugnants déus de la bíblia… Mals exemples a betzef. Per això s’hi posà un condó. D’antic que el condó és pràctica comuna. Empres per exemple el budell cec del moltó…



I ara cerquen aquest condó per Montserrat i pertot arreu. En diuen lo sant greal.



De fet, no en tinc cap prova, és clar, que el sant greal sigui això — els altres qui tant s’empatollen del què és o no pas, tampoc no en tenen cap que sigui cap altra cosa… Falòrnia.



Diu en Mamuri Castellviny a la novel·la d’en Guix: —“Ec la meua espasa (qui representa mon pipí, lo moixó), ec la teua copa, (ton greal, la cuca). Copes, bastons, espases, ors… I baixaven i es desfermaven al magí les avials imatges, En Dares tanmateix guanyant totes les bases amb sobtats atots. Calzes sorgien lluents en plàteres d’or, per espases i màgics punxons llavors apassionadament esberlades, ço és, tot plegat, esbats lúbrics, vós, envits arreu d’esmeperdut verriny. I llavors apareixien aquells fargats minyons, enèrgicament dedicats a llur ínclit, inclement, ball de bastons. En Griu, marejat, li confessa: ‘No puc més. Em ret. Vull fugir del palau, glaç enllà. Sé tanmateix que a cada intent el vehicle se m’espatlla, llas, i poc puc sortir a peu, prou no hi duraria gens, solet a fora, en aquella eixorquesa de glaç i neu, il·limitada, inhospitalària. Any per any m’ho dic, i prou ho haig d’ajornar. Car qui perd els papers d’avui, i els fa cercar, i hi reïx, rep, ultra els recentment perduts, els d’anys i anys ha, cancel·lats, mig oblidats, àdhuc de cops empegueïdors en llur jovenívola carnalitat, o frèvola poca-soltamenta. Car cert és sempre que allò que vols escatir, s’esbrina per via de pitjor. Tot empitjora en misteri — com més esvinces, més vinces envincen, o dit més planerament: com més descobreixes, més cobert apareix per descobrir. A l’ignot per l’ignot; s’ateny l’allò desconegut per l’açò desconegut, i l’açò per l’allò, ignotum per ignotus, i anar fent, no s’acaba mai fins que tot s’acaba del tot. I tan rucs com el dia u. Saps què…? Pleguem.’  Car prou qui diu cor, l’esme li duu cul; qui diu copa, cony.”

Tretzè de definicions

Tretzè de definicions.







Sóc també molt valent, assegut a la cadira, escrivint manta bravata: —O com defineix en Bierce: —Gosadia: “Una de les més conspícues qualitats d’algú qui ara es troba al seguret.”

Equilibris de la religió: —El falorniare fa l’orni si vas armat i la falòrnia li contradius. Si va ell armat i li contradius la falòrnia, el falorniare no fa l’orni; el falorniare crida com boig i, a sobre, et mata.

La gran enganyifa: —Diu n’Eiximenis: “—Deia el sant abat Pastor que si els pagesos i els treballants pagaven bé els drets divinals, i es guardaven de fer falsia a ningú, i no murmuraven dels senyors, ans prenguessin en paciència llur tirania i opressió per amor de déu i en remissió de llurs pecats, que nostre senyor déu els empararia i els guardaria de tota adversitat, i els faria sans hòmens, i els oiria de llurs pregàries, i els defendria de l’opressió de llurs senyors i de la tempestat del cel, i els daria abundantment els fruits de la terra.” [Si et creus això, pagès, treballant, ja t’han collat ben collat. Només qui té a vendre, ven. I qui només té aire pudent a vendre, això ven, i diu que és meravellosament flairós. I el ric el paga per vendre aire pudent que manté el cap del pobre enverinat i confús.]


Imperi: —Sacrée bible! Sacré juif! Charmant bouquin!… O això trobem al Deuteronomi, on hi ha totes les regles per al capteniment del bon fidel.

(13 : 6): —“Si ton germà, fill de ta mare, o ton fill, o filla, o la dona del teu cor, o el teu amic íntim, garneuament et duen a part i et diuen: Escolta, tu, per què no serviríem qualque altre déu…? (…) Tantost mata’l, que la teua mà sigui la primera que li etzibi el cop mortal.”


(21 : 18): —“Si un home té un fill tossut i rebec, qui no obeeix la veu de pare ni mare i qui, tot i que hom el castiga de ferm, encara no en fa cas…, que pare i mare el duguin als paers ancians de la porta de la vila que tinguin més a prop (…) i aleshores tots els homes de la vila l’apedregaran fins a matar-lo, així el mal serà purgat, i Israel content llavors com un gínjol sempre acollonit.”

(22 : 13): —“Si un home es casa i es carda la dona i després la rebutja dient que no trobava pas que fos estada verge, llavors que el pare i la mare de la dona portin les penyores ensangonades de la seua virginitat als paers ancians de la porta. I que el pare conti el cas. I estengui el llençol davant els vells… Els vells llavors, doncs, que agafin aquell home i que el facin deixuplinar i que el multin amb cent monedes d’argent que donaran al pare, perquè aquell home ha calumniat el bon nom d’una verge d’Israel [sí, és clar, tan verge com la verge vídua del fuster!], i ara serà la seua dona d’empertostemps. Que es foti. Ara, si troben que les penyores de la virginitat de la noia no hi eren prou, hauran d’agafar-la i l’hauran de dur fins davant la porta de ca son pare, i els homes de la vila l’hauran d’apedregar fins a matar-la, car duia vergonya a Israel, i així purgàvem el mal.”

(20 : 10): —“Si voleu conquerir cap ciutat, oferiu-los la pau i, si es reten, n’agafeu tothom qui hi trobeu i en feu esclaus. Ara, si no volen la pau, llavors els assetgeu sense pietat i, tantost el vostre senyor déu us la lliura, la ciutat, tots els homes qui hi havia dintre els passeu per l’espasa, mes dones, petits, ramats i tota la resta és el vostre botí i en feu el que us roti, car el vostre senyor déu us ho ha donat. Ep, així us capteniu amb les ciutats llunyanes. Ara, amb les properes, les que ocupen el territori que el vostre senyor déu ja us ha donades a la bestreta, en aquestes ciutats, tantost preses, no hi deixeu res viu, tot el que respira ho mateu. No fos cas que encara us entequéssiu de llurs pràctiques repugnants i al capdavall us engresquessin a servir d’altres déus.”

I pàgines i pàgines de vòmit semblant. Prou, ja me n’he cansat. Ecs, massa fastiguejador.


Perversió fanoca del sant de qui el masoquisme tothom escandalitza: —Fa en Sartre: “—Així es diverteix el sant: si res altre no el castiga, es castiga ell mateix. Si és cast, s’insulta per la seua lubricitat; si és generós, es blasma pel seu escarransiment. Ves, però, que descobreixi l’autèntica gangrena, que és la seua santedat, llavors, com tothom qui se sent culpable, s’arrapa a munts de justificacions.” [S’acusa del que no és, per tal, a canvi, d’exonera-se del “vici” que de debò el té atenallat.]

Pep, on ets?: —On es fica aquell Josep, pare putatiu de l’encrismat dels evangelis…? Diem “la vídua del fuster”, i d’aquesta vídua en fem la gran cosa…, mes, i el fuster, el fuster de qui és vídua, on s’ha fotut, no compta per a res…? Desapareix del mapa sense cap mena de marca, i ja mai més no se’n canta ni gall ni gallina. De primer, Josep hi és, i, de sobte, desprestigiat, zas!, vareta, desaparegut: ja no és enlloc.

Només cal saber llegir. L’home, hom el pren per qualque pelleringa a deseixir-se’n sense recances, i au. Em ve a l’esment, i no pas que hi tingui res a veure, allò d’en Zola a La terre (1887): “—Sacré cocu,” criait Jésus-Christ, “tu sais que je couche avec ta femme!”

Pobre Pep, rebutjat pel seu fillastre, l’autoungit — autoungit: signe de megalomania — i es diu messies, potser perquè Napoleó encara no havia nascut — poc ha gaire, els manicomis eren plens de messies, de fills de déus, de napoleons — em sembla que ara aqueixa gent la foten a les presons.

L’encrismat és un megalòman qui, perquè no té pare (és un bord), és diu fill de déu. Diu sempre “mon pare” quan vol dir déu. En estones més dramàtiques, ell mateix, l’autoungit, es diu “fill d’home”, és a dir, no pas de dona — no fotem, no hi havia res més baix que la dona entre aquella gent — encara ara llurs descendents, els moros, ja veiem com tracten les dones.

Fill d’home, doncs, de l’home per antonomàsia, és a dir, déu. Volent dir, no sóc parit de dona, em va parir déu.

Només cal saber llegir. La gent qui el vol insultar, i alhora insultar el seu pare, el banyut, li ho diuen ben clar: Tu no ets fill d’home, ets fill de dona.

Cronicastre Marc (6 : 3): “Ei, què fot per aquí, el fuster, i què s’empatolla? Oi que és el fill de la Maria, el germà del Jaumet, del Joses, del Judes, del Simó? I no veiem cada dia per aquí les seues germanes? Què collons ens ve a ensenyar?” I Jesús digué: “Tothom fa prou cas al profeta, tret que a casa seua i entre els seus se li veu massa el llautó. Fotem doncs el camp ben lluny (a fer-hi de profeta).”

El fill de la Maria, no el fill del Josep. Allí tothom era fill d’home, tret que aquell pobre home, son pare no era son pare.

Cronicastre Johnny (8 : 41): “Abraham és el nostre pare”, digueren els jueus. Jesús els digué: “Si ho fóssiu, voldríeu matar-me? A mi, jo, algú qui ha sentit [on? als teus somnis?] de déu mateix les veritats que us dic? L’Abraham no faria això; vosaltres feu el que faria el vostre pare.” Emprenyats li respongueren: “Almenys no som fills de malaputa! Nosaltres tenim pare, i també tenim déu lo pare.”

Només cal saber llegir. El tracten de bord. De bord amb ínfules, però bord, ço que aleshores era greu, i n’hi havia per a trastocar ningú massa ambiciós.


Els germans de l’encrismat, són potser fills del Josep…? Mentre que només Jesús és fill de la dona…? Quin complex d’inferioritat més gros perquè en desclogui tal monstre de supèrbia! Fill de déu indeed!

Mes deixem de banda la banda de nazinyolis [un capitost fort i un ramat de sectaris, l’arquetip llepat. Els burgesos es devien dir, com en can Zola (a Germinal, 1885) “Il dit entre ses dents: “Le diable m’emporte si j’en reconnais un seul! D’où sortent-ils donc, ces bandits-là?”

I passem al Pep, que per a això som. Per exemple, quan s’ha mort…?
Els llibres no en diuen res. Surt al començament d’en Mateu i en Lluc; en els altres, misèries. En els escrits apòcrifs en surt pler, però no valen. A “L’evangeli d’en Jaume”, al “Pseudomateu”, a “L’història del Josep el fuster”, el Josep qui s’hi pinta no escau al dogma. Hi és un paio massa normal, no prou misteriós i tèrbol i acollonit…

Només en Lluc encara el fa viu quan l’aprenent de fuster ja té dotze anys. En esdevinença del pelegrinatge a Jerusalem se’ls fa fonedís, i no el troben enlloc durant tres dies sencers. Tot i que en Lluc no esmenta el nom del Josep (podria ésser que la “verge” d’Israel viu ara amb un altre mascle?), el xiquet el troben al temple: “—Nen, per què ens ho fas…? No veus si ton pare i jo hem patit cercant-te pertot arreu?” Respon el mocós: “Per què m’havíeu de cercar enlloc? Encara no us cap al cap que em cal ocupar dels afers de mon pare…?”

Pare i mare es quedaren com mones. Quin insult a son pare Josep! Josep li fot un clatellot i se l’enduu a aprendre la feina, que és el que convé.

En Josep ja es fon. Ja no surt més enlloc dels texts canònics. Ara passen sense esment divuit anys més, on el minyó potser covava la pensada… Cal suposar que quan el Jesús reapareix, el parastre ja és mort; sense autoritat, finalment el Jesús fa el que vol. Se’n va a escoltar aquell fanàtic baptista i es converteix a aquella religió de l’estripem-ho tot; s’esgaripa: “—Ha arribada la fi del temps, s’ha acabada la cosa, pleguem!” Ell mateix surt predicant-ho pertot — i la gent capdecony, com sempre, badant. “—Us dic que qualsevol qui esguardi una dona amb l’ull massa desitjós ja ha comès adulteri al seu cor. Si l’ull dret et fa pecar, arrenca-te’l i llença’l als collons; vas molt millor borni que no de coroneta a l’infern!” Quin tocat del bolet!

Entre els qui no el coneixen, rai, doncs. Ara, quan torna al poble, què ens ve a contar aquest carallot…? És com el desgraciat que l’enviaven a la legió a fer el cigró, i tornava fet un castelladre de marca, maleït xarnec, amb la bandera dels feixistes penjant-li com moc, i caminant com un covard remenaculs anticatalà pels carrers.

Mateu (13 : 55): “—No és aquest el fill del fuster? I sa mare no li’n diuen Maria? I els seus germans no són el Jaume, el Josep, el Simó i el Judes? I no tenim per ací les seues germanes? Tot això que s’empesca, d’on ho treu?”

Al començament deia: aquesta gent em dóna gat per llebre. Car la seua promesa li ve prenyada. Mes, si doncs no la recull sense dir res, l’apedregaran a mort. Sense dubte és un bon home.

Mateu (1 : 19): “Abans no cardessin, la noia ja estava prenys. Josep, un home recte, decidí repudiar-la d’amagat.”

“Aquella nit somià que un àngel li deia: No siguis ruc i acull la promesa a ca teua, cal que l’oracle profètic s’acompleixi, no hi tens res a pelar. [Si déu és totpoderós i ja ho té tot mastegat, per què perd el temps posant tota la trista comèdia en funció? No fóra millor deixar inventar els actors?] Josep obeí, no va tocar la dona, i aquesta tanmateix parí un infant.”

“Un altre somni avisà els pares de l’infant de fotre el camp.”

“Un altre somni encara del Josep — l’àngel li diu: Ara agafa mare i fill i aneu tots plegats a Egipte. Ja te m’apareixeré per dir-te quan has de tornar.”

“Herodes s’enfelloneix bon tros, fa pagar justs per pecadors. Se li n’ha escapat un, però fa assassinar tots els infants de menys de dos anys. Tot perquè s’acompleixi la lletra de l’oracle. [Quantes de bestiades!]”

Només cal saber llegir. “Quan Herodes l’espitxà, el Josep dormia i l’àngel se li aparegué en un somni. Li diu: Noi, ja pots tornar a Israel.”

“Abans d’arribar a Judea, tanmateix, s’adorm i rep un altre somni. El somni l’adverteix: No em fotis cas, l’altre dia la cagava; més val que et quedis per aquí a mig camí, a Galilea, per què no?”

Finit en Pep a can Mateu. Cinc somnis en una pàgina de la bíblia i a córrer. Ara, somiar rai. Després vindran Freud i Jung a monejar amb el significat dels somnis: arquetípics escarransits!

A can Marc ni a can Johnny, no pas gaire. Al darrer això (1: 45): “—Felip li diu a Natanael: “Noi, me’n vaig amb Jesus, el fill del pare-pedaç Josep de Nazaret.” Natanael se’n fot: “De Nazaret? Què vols que en surti?” “Doncs vine i veuràs”, fa el Felip. Jesús veu el Natanael i li diu: “Heus un israelita gens murri, ell.” Natanael s’admira: “Com em coneixes?” “Home, t’he vist abans, mandrejant sota la figuera.” “Upa, oidà, manoi! Ara veig que ets el fill de déu, el rei d’Israel!” “Home, tant d’escarafall perquè t’he vist davall la figuera. L’home crèdul rai, veurà meravelles arreu!”

I això (6 : 41): “Els jueus rondinaven: “Què diu que és pa i l’hòstia que baixa del cel? Com si no sabéssim que és fill d’en Josep, de qui coneixem que tenia pare i mare de per ací als voltants. I ara ve amb aquesta falòrnia que ha baixat del cel?” I Jesús respongué: “Qui rondina, mala en barrina.” [A callar i la llengua al cul, o els meus saigs us ataconen. Perfecta tècnica de predicador.]

A can Lluc, quelcom més: “—Una verge promesa a un home qui es deia Josep, l’àngel se li ficà i li va dir: “Salut, noia, has feta sorteta!”

“Ordres vingueren del Cèsar que totdéu s’havia d’inscriure al cens. Per això el Josep s’endugué cap a Betlem la seua promesa Maria, qui estava prenys. Pel camí la Maria infantà. Al vuitè dia el portaren que li tallessin el prepuci i li donaren nom. Llavors el portaren, com havien de fer obligatòriament perquè es tractava del primer nat, al temple de Jerusalem per a purificar-lo. Sacrificaren dues tórtores i dos coloms. [Devien ser coloms de mala-raça, no pas com el colom de l’esperit sant, no fotem; o ja parlem de parricidi!]”

Ara l’incident dels dotze anys del nen tossudet. Bon home, aquest Josep, o podia haver-lo portat als vells que l’apedreguessin també a mort.

Què altre se’n sap…? Com amb tots els dogmes, el de la verge, el del dimoni, el de la trinitat, l’assumpció, etc…, etc…, tot és invent, i sovint invent d’allò més tardà i recent; no sé com no els cau la cara de vergonya, a tant de capellanum falorniaire, empescant-se-les tan sapastrement a tort i a dret, i encara ara, amb un altre papa “infal·lible”, esglais rai.

Aquest Josep, res. Fins això de fer-l’en fuster ve de ben tard. La bíblia diu “tekton”, una mena de tècnic de secà, un adobacossis, un paraigüer, un adobacarros, un esmolet, un paleta, un cadiraire, ves a saber.

Els escrits apòcrifs diuen que quan ja havia fets els quaranta es va casar amb una dona (Salomé segons uns; Melca o Esca segons d’altres) amb la qual visqué quaranta-nou anys i amb qui tingué quatre fills i dues filles. El caganiu dels fills, és el Jaume menor, el germà de Jesús a la bíblia.

Vidu, en Pep, amb vuitanta-nou anys d’edat, li encolomen una noieta de dotze o catorze anys (segons les fonts) qui es diu Marieta i va prenyadeta. En fi, això explicava els germans de Jesús.

Josep, el més típic banyut. Home vell casat amb dona molt jove — alt patró tenim doncs els banyuts. Ara, què ha de pensar un vell de noranta anys amb una noieta fresqueta…? Més val això que res.

Segons “L’història de Josep, fuster”, no va morir fins qua ja havia complerts els cent onze.

Alguns estudiosos diuen que els coptes són els qui començaren de fer-ne mica de cas, del Josep, més de tres o quatre cents després de mort. A l’oest només apareix als santorals cap al segle X. Al 1129 s’inaugura a Bolonya la primera església a ell dedicada. Al segle XV, Vicenç Ferrer i d’altres “sants” se’l prenen seriosament. El 1414, al concili de Constança hom estableix la necessitat del culte a sant Josep.

El calendari romà l’inclou finalment sota el pontificat de Sixte IV (1471-84). La festa és el 19 de març. Benet XIII, el 1726, l’afegeix a la lletania dels sants. El 1725 hom s’empesca el 23 de gener per a celebrar-hi “les esposalles de Maria i Josep”. Pius IX, al desembre de 1870, el declara patró de l’església catòlica.

Més tard encara, ahir com qui diu, hom li dóna l’u de maig, perquè sigui el Josep treballador qui sigui honorat. En fi, ostietes rai. La cosa no té fi. Quin dia li donaran qualsevol dia per a honorar el dia dels somiatruites…? Aquell dia gloriós féssim festa tots plegats, i au.


Pel que fa, coneixeu el boig: —Ja de ben petits, tota mena d’assassí de la pell del diable: escorxadors, torturadors, destrossadors, carnissers, caçadors, soldats i policies… al manicomi! Falansteris ben aïllats per als betzols violents sense prou imaginació per a aesmar-se el dolor que causen a altri. Que es mortreixin ells amb ells.


El nostre nom és pedra: —Vam veure de ben petits que tothom se’ns aniria morint… Que tot el nostre esmerç d’amor aniria a parar, de nínxol en nínxol, a la totpoderosa putrefacció. Només una solució a aquest martiri: morir abans que no tothom amat. (I, a manca d’això, què altre, per tal de no tornar boig…? Endurir-se com la puta pedra.)


Vicis: —No és pas el “vici” (pecat suposat pels dogmes repressors) que fa l’home estrany, ans l’amagament obligat del vici — t’allunya de la relació normal entre persones; car tens por de trair-te, no fos cas que parlessis massa; per això aviat no dius mai res, com l’epilèptic clandestí qui s’ha mossegada i menjada la llengua. L’entrecuidament i la hipocresia roseguen el peduncle, l’istme que et relligava a la font de vida social: esdevens psicòtic, sociòpata; apetnes, reguitnes dins la teua closca feta de silenci; fora de polleguera, abdiques la teua condició de semblant. Car ja no t’assembles a ningú… El teu “vici”, o “crim” ha anat creixent. Primer era “inacceptable” per als inics repressors religiosos qui fan les lleis arbitràries i inhumanes. Ara ja és inacceptable per a tu i tot. Has esdevingut alhora perillós per al teu cos, i per al cos de qualsevol altri qui malastrugament trobarà damunt seu el desfermament de tant de glaç flamejant atapeïdament abassegat al llarg dels mesos on la lenta rancúnia anava acumulant ressorts mal afetgegats de presta ira. El vici del no-dir, del no poder dir, aquest és el vici.

Dotzè de definicions

Dotzè de definicions








Reialme: —L’únic nostre reialme és l’animal. Si mai t’escurces les ungles, si mai et raspalles les dents, t’hi has de tornar a veure — salvatge animal al teu reialme molt contrastat, entre llums i forcors, vermell i blau sobrevivint a cops d’esgarrapades i mossades, i fugint contínuament al teu destí ineluctable d’esdevindre, per a altris, tec.




1. Qui ets: —Mot de poeta: “Só qui só.”


2. Què ets: —Só malló. Peudebancada: “La vida és una cadena.”


3. On ets: —Ço és, on raus.


4. On raus, doncs: —Rac on rac.




[“Só qui só”: Ço és, só qui em plac d’ésser — ésser qualsevol (qui fos) és una decisió (conscient o inconscient) de l’individu.


“La vida, cadena”: Só, doncs, no pas individu (pensar-se individu és una ficció de l’ésser), só una baula només poèticament imprescindible — car en realitat totalment supèrflua — de l’ésser. L’ésser s’esdevindrà amb tu o sense. Cap diferència.


“Rac on rac”: Vols dir, só on mastec. Exacte: on em nodreixc, allí só, baula de l’ésser qui consumeix ésser i decideix de dir-se individu existent (qui s’esdevé), individu de sobrepuig acolorit d’aquestes o d’aqueixes característiques (un luxe), triades inconscientment o conscient.]




Home lliure, doncs?: —Eh…? No pas lliure de l’ordit i la trama de l’existent on só teixit.




Silenci: —Segons Brown (a Love’s Body): “—The matrix in which the word is sown is silence. Silence is the mother tongue.” [El silenci és la matriu on hom teixeix o cus la paraula. El silenci és la llengua mare.]




Ànima: —Diu n’Ambrose Bierce: “—Segons l’opinió molt versada del professor Wang Pi i Pi, l’ànima humana és aquell perllongament del moll de l’espinada que forma justament l’adí o matèria substàncial invisible de la seua naquissitat o mancança essencial de cua; el professor assenyala que la seua creença ve corroborada pel fet que els animals qui sí que en posseeixen, de cua, justament manquen d’ànima.”




Ídols o déus: —Del sublim al ridícul. De la serenor a l’exabrupte. De la dignitat ponderada a la coentor feixuga. Els mateixos ídols (nominalment els mateixos; en realitat, cada terra fa els seus i en serva anys i panys la memòria) representats tan diferentment…! Al llibre “Mars” diu l’irat (i angoixat) Fritz Zorn (de nom autèntic, Angst) que el déu cancerós, malfet i malfeiner, inventor i dissenyador sapastre de tant de dolor, és tanmateix vist tan diferentment segons la regió. El mateix s’esdevé amb els altres déus del cristianisme. Diu: “—La vídua del fuster alzinada al paper mitològic de gran deessa i de mare del planeta és vista de moltes maneres… Res a veure; no s’assemblen gens la Madona de la Pietat d’en Miquel Àngel, una dona qui s’inclina damunt el cos net i manicurat del seu fill en un posat de dol refinat, i la Macarena sevillana, qui ens guaita plena de pompa insultant, vestida en la més xarona coentor africana.”




Banda de nazinyolis: —Segons el cronicastre Johnny (cap. 2, vers. 17 i següents): “—Amb sa mare, i amb els seus germans, i amb els seus deixebles arribà a Capernaüm i s’hi estigué uns quants de dies.” [Per cert, aqueixa mare (ja era vídua del fuster? on ha anat a raure el fuster?), aqueixa mare del capitost de l’escamot, quantes de vegades li calgué d’ésser verge? només cada vegada que paria un altre dels germans del psicòpata arraix de nazinyolis a la bestreta…? o era que aquell oldà amant, en Biel Angèlic, en sabia també molts, de trucs de passa-passa…?] “S’atansà a Jerusalem i al temple hi trobà, ben enfeinats, els qui venien bous, coloms i xais, i els canviadors de moneda. Va trenar-se amb unes cordes unes xurriaques i tothom els foté fora, amb bous i esquelles i xais, i les monedes dels canviaires les esbarrià pertot arreu i els capgirà els taulells. I als qui venien coloms els digué: ‘—Emporteu-vos tot això; no fareu de ca mon pare cap mena de mercat…’ Els jueus li digueren: ‘—Home, qui collons et dóna el dret de fer-nos això…?’ I Jesús [cal pensar que amb les espatlles ben guardades per tant de deixeble i de germà — si amb cap rapat i amb tatuatges i amb jaquetes de cuir, no ho diu enlloc] els respongué: ‘—Destruïu aquest temple, i en tres dies l’hauré tornat a aixecar.’” [Els jueus, fotent l’orni, no entenent-n’hi ni borrall, encara se’n fan creus… Cal creure que, acollonits, se’n tornaren esporrets cap a casa — ara, això sí, sedecs de revenja davant tanta d’injustícia i de brutalitat.]


El cronicastre Lluc això hi diu (cap. 12, vers. 49 i següents): “—[L’arraix ferotge de la noïble banda anava dient:] ‘—He vingut a calar foc a la terra — baldament ja fos encès! Tinc un bateig pendent i em veig constrenyut a esperar-ne el fet. Ara, no us penséssiu pas que he vingut a la terra a portar-hi pau. Divisió, hi duc. I d’ara avant, els cinc de cada casal seran migpartits, tres contra dos, i dos contra tres; pare contra fill i fill contra pare; mare contra filla, i filla contra mare, sogra contra jove i jove contra sogra.”


I (cap 15, versets 25 i 26, i prou per a no cansar la gent): “—Gernacions l’acompanyaven i s’hi tombà i els digué: ‘—Si n’hi ha cap qui se m’atansa i no odia ni son pare ni sa mare, ni la dona ni els fills, ni els seus germans i germanes, jotfot, i no odia àdhuc la pròpia vida, elis, elis, no pot ésser-me deixeble, nyeclis, no pas!”




D’on vénen els déus: —Ambrose Bierce (de la Revolta dels déus): “—From every vacant lot and public dumping ground, from every hedge and ditch and gutter and cistern, every crystal rill and the clabbered waters of all the canals and estuaries — from all the places, in short, which from time immemorial have been preëmpted by dead dogs and consecrated to the uses of them and their heirs and successors forever, they trooped innumerous: a ghastly crew!” [De cada terreny desocupat, de cada indret de descàrrega d’escombraries, de dins cada bardissa, del fons de cada sèquia, timba i pou, dels rierols cristal·lins i de les aigües enfangades de canals i estuaris — de tots els llocs, en fi, que immemorialment han estats a l’expectativa de l’espetec dels gossos morts qui hom hi llença, i doncs consagrats per a l’ús d’aquests difunts i llurs hereus i successors en perennitat — d’ací sorgiren les tropes innombrables: un esfereïment d’esgarrifosa voluda!] [Als mateixos bròfecs barrancs, a Mèxic també hi llencen la gent. El cònsul d’en Malcolm Lowry (Al peu del volcà), les autoritats l’assassinen i el deixen caure timba avall. Darrera frase del llibre: “—Somebody threw a dead dog after him down the ravine.”]




Pere Màrtir: —Per què Pere de Verona, molt sanguinari inquisidor del Milanesat, qui féu cremar i penjar i fer malbé tants d’heretges (és a dir, de gent qui pensaven millor, més clarament i neta, i recta i lliure, que no ell) és anomenat ara sant Pere Màrtir…? Per què no sant Pere Botxí, sant Pere Martiritzador, sant Pere Mortridor, sant Pere Maleït…? Per què la seua vida val més que la vida de tots els qui féu assassinar…?




Sant Puça: —Segons Nathanael West (Dream Life of Balso Snell): “—Saint Puce was a flea who was born, lived, and died, beneath the arm of our Lord… Sant Puça fou una puça qui va nèixer, i visqué i morí, a l’aixella de Nostressenyor. Sant Puça desclogué d’un ouet qui fou post damunt la carn del Crist com era infant i jugava a l’establia de Betlem. Que la carn d’un déu o altre ha esta l’indret on algun altre ésser ha estat covat és un fet ben conegut. Dinonís i Atena et vénen a l’esment… Ah, en Puça, quina benedicció de minyonia, astruc d’ell! Menjant la dolça carn del Salvador, bevent-ne la sang; banyant-s’hi, a la suor; combregant-hi, de la divinitat!… Ah, tastar-ne la sang: en aquest vi, tot plaer i tota emoció s’apujava fins a graus insostenibles; en èxtasi continu, el cosset de sant Puça rugia com un forn roent… De l’aixella fina com orella de porc, en Puça recorregué els boscs del pit de Nostressenyor; escalà el suau turó del seu abdomen; n’escandallà aquell pou pregoníssim, el melic; escosí i croquissà cada esquerda, i caverna i serralada del cos del Crist. De les notes que prengué durant els seus periples, més tard n’escrigué aquella gran obra: La Geografia de Nostressenyor… Arribà, llas, el dia del martiri!… El Sol ardent del Calvari cremava la carn de part dessota el braç aixecat del Crist creuclavat. En aquella cremor, la pell fineta com pètal s’anava pansint fins que al capdavall semblava la de l’aixella massa de vegades raguda de qualque vellarra actriu… Sant Puça, en pic el Crist mort, refusà de desertar cap a carns de menys categoria, fins i tot a les de la Maria, qui era prop la creu, i també perí…”




Sant Poll: Segons Lautréamont: —Sant Poll, amb la nineta escarransida i rebregada: “—Sentint aquest nom sagrat, bo i besant universalment les cadenes de llur esclavatge, tots els pobles s’agenollen ensems sobre l’empedrat august, davant l’altar de l’ídol boterut i sanguinari. El poble qui oblidés d’obeir als seus instints d’arrossegar-se bavosament, i per comptes fes continent de revoltar-se, tard o d’hora desapareixeria de la terra com fulla d’autumne, anorreat per la revenja d’un déu inexorable.”




Sant Cabell: —Segons Lautréamont: —Déu, el criminal més gros i primigeni, se n’anà de putes, i en els embats salvatges i mortridors on el seu verriny incommensurable es manifestà, un cabell sagrat fou perdut. Amargament, abandonat a la desolada casa de barrets, es plany el sacre cabellot: “—Je ne verrai plus les légions des anges marcher en phalanges épaisses, ni les astres se promener dans les jardins de l’harmonie. Eh bien, soit... Je saurai supporter mon malheur avec résignation. Mais, je ne manquerai pas de dire aux hommes ce qui s’est passé dans cette cellule. Je leur donnerai la permission de rejeter leur dignité, comme un vêtement inutile, puisqu’ils ont l’exemple de mon maître; je leur conseillerai de sucer la verge du crime, puisqu’UN AUTRE l’a déjà fait…” Consell del beat cabell: “—Llenceu la vostra dignitat com un parrac inútil, i xucleu, en exemple del meu mestre i antic propietari, el virot del crim.”




Sant Copròlit: —Regionalment, també anomenat sant Merda-Seca. Quants milions d’esglésies al món es vanten que tenen cap sagrat bocinet de cagalló de l’il·lusionista de nyigui-nyogui apellat Jesús…? No crec que gaires. En canvi, aneu a saber els munts i munts de creus que hom podria anar ajuntant si reunís totes les esberles de creu molt sagrada que diuen les esglésies que guarden molt reverentment…!


I per què hi ha tants de sagrats cors que ensenyen morals a les noietes i no hi ha cap sagrat cagalló que els ensenyi la veritat…? Per què tantes d’heteròclites relíquies, i cap de tan íntima com un mer esgardís de cagalló ressec…? Per què el Francó passejava amb aquell bocí fastigós de braç repodrit de santa Teresa i no, com li hagués escaigut molt més, amb un bocí de santa merda…? Per què els qui combreguen es mengen la carn i es beuen la sang de llur idolet, mes no en volen ensumar la caqueta…? Tot és tan estrany!




Més analectes hagiogràfiques: —Sant Tomàs d’Aquino (“el doctor angèlic”, tot i que “angèlic” es deu referir a l’àngel de la mort o al del terror, molt més pelut, unglós, ullalós i lleig, d’ulls de cremalls, dits de cruanys, llàgrimes de cendra, i alè de sofre i ous podrits), millorant sant Agustí, qui demanava la mort dels heretges sense entretindre-s’hi més, proposa clarament l’al·licient afegit de la tortura: “—Els heretges, mitjançant els càstigs corporals, seran així obligats a no desviar-se de la fe.” “En tota justícia, els heretges, a part d’excombregats, poden ésser també duts a mort.” “L’església els ha d’oferir al braç secular perquè, mijantçant la mort, siguin exterminats.” Ta-tang! Paraules totes de savi i de sant, oidà.