30 i salut i força recomana hom

“Salut i força, i cor fort” – Aclucallades 30 Qui ets?: –Ets punta d’agulla, embast, en tot cas petit sargit al vairat immens de la història de la humanitat. Ah, catalans! Cassigall nostre ben palès al llençol apedaçat que és el món, o fins i tot l’univers. Tota vida és punta d’agulla que “hi toca”...? Hi ha vides que hi fan de boïga, de xàldiga, de forat, o de set, o de descosit...? Això rai, prou compten! Car quantes de vides són de debò inútils...? Cap...? Un sarpadet...? Només les que no es reprodueixen o no inventen re que modifiqui (millori?) el llençol...? I tu...? Al gloriós tapís català delicadament afegit al vairat absolut, hi volies ésser, meravellosament i vivament brodat, estel de cinc puntes, vermell. Epicur: –Els seus àtoms són ganxuts: ganxets – la consciència d’hom s’afaiçona així: És el fer del fer ganxet entre certs àtoms qui la teua pell enclou, certs àtoms de taba durant un vespre d’estiu que s’acabarà, llas, tràgicament. [“Tota tragèdia es resol en una i prou – la tragèdia del pas del temps.” (Simone Weil)] Epicur: –Epicur diu que els déus, pel fet que els podem concebre, existeixen. Tot el que concebem existeix al nivell de la fantasia. Els catalans en bloc – els vint milions dins els territori, els trenta o quaranta milions esbarriats per la Terra – concebem la llibertat de la nostra nació. Per tant Catalònia és independent en el consirer de tots els catalans. Per això no mentim quan diem “Som catalans de la nació independent de Catalònia i prou – pertanyem, si voleu, a l’Andorra Magna, amb un exèrcit fet de cada català, i doncs inexpugnable.” Tot això existeix encara que de fet no sigui. Car de fet som sota la bota repugnant del castelladre i del gavatx qui ens trepitja (la llordíssima bota) com si fóssim merda. Mama: –Dèiem Mama! perquè teníem por. [Dient Mama! – així mor hom.] Encomana’t al coratge i prou: –Quan dius: “Em cag en déu” i ets ateu, no vol pas dir que et caguis en no-res, ço que fóra absurd; vol dir, en canvi, que et cagues en el “déu” del crèdul pampana fanoc supersticiós qui s’escau que tens més a la vora (vol dir que et cagues justament en el seu ídol o manitú o ninotet o fetitxe a qui tracta, gamarús i grofollut, de xantatjar amb precs i promeses de suplicis posteriors per a més honor del tòtem carallot, com si el tòtem fos quelcom altre que un fustot o el ninot altre que un bocí de guix xaronament pintat) – en aqueixa mena de “déu” et cagues (no n’hi ha cap altra). Com ara ara mateix, quan se t’envola l’avió i totes aquelles donotes (ninots de dona, de fet) se’t senyen i se t’encomanen part la vora a “déus” irrisoris i et fan, mig empegueïdes les simiesques mil-i-una, i tot només per a fer-li veure, a llur “déu”, que se n’abstingui, que aquest camí no foti pas el pastanaga, que ni la vessi ni la cagui, com fot, llas, sovint, amb tsunamis i terratrèmols i bombes de “terroristes” i d’altres catàstrofes que es treu com cagallons qui sap de quin infame foradot, i que doncs no badi ara, que són, totes plegades, pobrissones, altament acollonides, ací dalt periclitant, tafoi, pampana, i a frec de prendre un risc de cal collons tot ascendint cel amunt no pas amb ales o dut per les mans del “pare” o dels angelets, ans amb una merda de vehicle qui-sap-lo feixuc, i llur preciosa pelleringa demana ans exigeix el seu total diví, no pas va badoqueig, ans curós compte i atenció i via fora i ull viu, i som-hi, que si no fots bondat, et quedaràs amb una creient menys, o amb una filla menys – tot i que per a aquella mena de “déus” les filles només servien per a vendre-les a qui millor pagués (mes els creients són gent massa pallussa per a llegir els mateixos dogmes que segueixen)... Doncs hò, en aquest, en llur “déu” et cagues. I hi ha un instant que penses fins i tot: Ves recony si fos pilot, estavellava l’avió ara mateix, només per a provar-los que llur “déu” és una merda – i de fet molt menys que una merda, és clar – tret que no val aitampoc la pena de jugar-s’hi la rònega pell per ramat tan tristament arnat. [Home, si se t’encomanaven a sant Guinyolet, encara com aquell! En Guinyolet i el seu carall de tres metres i mig! A qui les fartes bacives i les raquítiques xorques es veu que van a pregar-li, cony plorós, perquè es digni fer-les fèrtils. Llavors potser no les hauria criticades tant. Car no hi podem fer res contra la natura qui ens vol petites puntes d’agulles al llençol apedaçat de la història dels qui visquérem durant un instant florit a l’enfarfec fastigós d’un univers molt més llarg.] Races: –Al món només hi ha dues races – la dels malparits, i la dels bemparits. Només l’ateu porta a l’enteniment el “bon” déu – el déu qui serà creat, pastat, funyit, maurat, pels ateus qui sobreviuran i, plegats, estabilitzaran l’univers – aquest caos maligne – d’un puta cop. Hem de coldre amb extrem afecte cada ateu al món, car cada ateu és ausades un sant: heroic, estoic, savi, comcal. L’únic factible esdevenidor d’un esdevenidor molt pelut, feble, greu, leri-leri, pioc, cloc-piu, si caic no caic, llepant l’abís del mai pus, ja relliscant avall, pou fosc, sense demà... Progrés: –Progrés només n’hi ha un. L’únic progrés és contra l’obscurantisme. I tot el que comporta “déu” o un “déu” és obscurantisme. Els únics benefactors de la humanitat: els qui ens alliberen del jou dels déus, i tota la merdegada i la falòrnia que arrosseguen. Ah, per un altra revolució cada trenta anys on cada nou venedor de vent de verí fos executat sense contemplacions ni pietats! Progrés: –Infecció maligna qui ataca el cos – i assenyaladament el cervell: hi crea i hi cria necessitats. Necessitats empescades del no-re. Temptacions per a l’estimbament. Com més necessitats tens, més sorrat vas perquè et capgiris cap al buit, i perquè caiguis més acceleradament i t’estavellis amb més d’escarafallós barrabum. Hom es fot el puta patiment a l’esquena – com la dona sorrada amb massa de pits, els pits massa grossos, massa llargs, se’ls fot a l’esquena – i l’home amb un cigalot massa llarguerut se’l fot a l’esquena perquè no voldria pas entrepussar-s’hi – així cal fer – el patiment damunt el muscle, i au, avall – i hom avença, alhora feixuc (degut a la càrrega del patiment, degut a la pena de dur-la) i tanmateix lleuger (perquè la duu darrere i no pas davant, i tot fa de millor dur a l’esquena que no pas al pit, d’on t’estrompaves, contrabalançat, cada dos per tres). Predisposat fatalment a les necessitats: –La pulsió genètica t’impel·leix al crim del voler – no vulguis doncs altre que somiar – car allò somiat és més autèntic (i plaent i immarcescible, car deixa petja permanent a la psique) que no pas el fet – el fet oblidable, adotzenat, estantís, oïble, mesquí i fastigós. Allò fet, o sofert, es panseix i corromp tantost fet, sofert, atacat per l’enveja marcidora del qui espia – el no acomplert – amb pler de buit, mortridor, voler. Et porta esquírria; el seu malvull, la seua mala voluntat se t’encasta a l’acte. En canvi mai t’ateny si ets al teu domini, si ets campant-te-la pel somni, on saps perdre’t, com pastoret per fresc prat amb l’amatent ramat. Hi ha somnis i somnis: –El somni engalipador és el defecte en la construcció. Per què ens aperussa el somni? Per què ens fa veure – i pitjor: viure – en un món on som lleugers i lliures com ocells sense necessitats? Per què ens refereix a un món d’abans, on érem lliures i diàfans com volioles sense necessitats? Per què ens remet a un món promès on serem lliures i acomplerts, com guspirejaires voliaines sense necessitats? Quina farsa! Trufà! Paràsit qui segrega un sucre paralitzador! Quin cervell més mal ajustat! L’engany ens duu pel nas fins a la fossa del no-res. I ara diguem: “No em venc!”: –Viure és, per definició, un mal afer. Al capdarrer hi perds bous i esquelles. Aquest és l’ineluctable contracte que t’han fet signar a mig concebre, com no tenies encara dits ni mans. I el compliràs peti qui peti. I qui petarà més fort (almenys, per causa de proximitat, en sentiràs tu l’espetec més fort) seràs tu. Tant si hi esmerces molt (o tot), com si no hi esmerces gaire (o gens), el resultat és el mateix. Tot el que hi esmerçares, ho perds. És de nefast betzol no solament dedicar-se a ésser comerciant en els afers dits “normals” (i doncs amargar la vida a totdéu perquè els teus afers surin), encara n’és més en l’afer (vital) de viure; fer de negociant en els afers del viure vol dir veure’t el cos com a producte que al capdavall, tard o d’hora (de fet, sempre d’hora), només pots vendre a la mort – la qual, per tornes, mai no et pagarà ni bri! Cal ésser doncs quelcom altre part dessobre el cos. Res a vendre-hi. I menys el teu tu. Donar, i tant. Mes vendre’t, ecs! I al capdavall no serveix absolutament de res. “Jo em donaria a qui em volgués... Com una almoina que hom em fes.” That’s the ticket! Lo boc al llaç! On li pruu hom s’hi grat. Aquest és el nou pla, som-hi, som-hi, fóssim-hi sense retrets, car aquest és... el programa que cal. [On veu prou coratge, s’asseu el fat i es desa i calla, s’apaga i se’n desdiu. On veu malcoratge, on veu desídia, sempre se t’abat damunt i et destrossa, sense pus compliments.]

29 graus al bon vidriol

Aclucallades o salpasserades: les vint-i-nou tocades Inutilitat dels presagis: –Car mai enlloc cap predicció no s’acomplia – tret la de la mort sobtada – i la buidor i la tristor que se’n seguien. El temps nacional dels catalans: –Leo Steinberg, març del 1957, comentant una exposició d’en Juli Gonzàlez: “A.C. Ritchie suggests in his catalogue introduction that Juli Gonzàlez’s deferred maturation may relate to the elastic and procrastinating time sense of the typical Catalonian. But the case of Juli Gonzàlez, son and grandson of Catalonian metal workers, who, late in life, discovers his true self close to his father’s occupation is better explained by individual than by national psychology.” Hum. Pertany a la psicologia nacional dels catalans aquest sentiment que el temps és elàstic i que més val jaquir fins a més tard allò que tampoc no cal fer ara mateix car, com tot elàstic, allò que se’n va – zas! – torna de sobte, i probablement millorat com un bon vi...? Cert que els catalans naixem amb un sentiment íntim d’ésser superiors a tots els altres pobles. I que no ens cal ni ensenyar-ho gaire. Car qui vol presumir davant els inferiors...? Sabem que tornarem a ésser els campions del món – com sempre, com ens pertoca, ei, perquè som millors, què hi farem! Campions? Ho som ara mateix (d’amagat). En pic prou forts (i abans l’oratge no esclati i tot es desfaci: l’univers es faci miques, l’última rauxa s’instal·li) ho tornarem a ésser en espectacular zenit, triomf, aconseguiment, reeiximent, apoteosi, vós. Hum. [Afegim-hi això: fa la dita: “Cada català hi té un rei al cos.” Ara, cap català no hi té un borbó. Tot borbó es mereix de mantinent la guillotina. Qui hi tingués un borbó estaria malalt, fóra dement, tindria un molt greu defecte al mecanisme cerebral; malament rai, pobrissó.] Els estats: –Per què serveixen els estats altre que perquè els més podrits i doncs balmats surin al cresp i a polit o gradualment enverinin cap avall el romanent dels llivells fins al mateixos abissos on els peixos més monstruosos no hi fotem l’espectral viu-viu...? L’estat és un invent intrínsecament feixista. Fan riure (i plorar de fàstic i angúnia) els qui deien i diuen que lluitaren i lluiten contra els estats feixistes (com ara el del Hitler o el del Stalin o el d’aquell Mussol Llosc, o el del de Gaulle, o el del Churchill, o el del Kennedy) a favor de la llibertat, i en acabat continuïn estabornint-te amb tota mena de lleis on l’estat controla l’individu. I on la “nació” que cada estat representa és elevada com a fetitxe que hom cal que adori amb delectança, o altrament és torturat – o ja mort de trascantó per les urpes assassines dels serveis secrets que cada estat s’altreja perquè els podrits continuïn surant. Deia n’Adam Smith ja el 1776, parlant de les riqueses “nacionals”: “Amb l’excés de diners mal adquirits per l’estat, amb això es fa la guerra. L’estat s’endeuta sempre per motius de fasts inútils – banderetes, desfilades marcials, monuments, cementiris, militarades de subnormal – i per a fer la guerra.” O s’inventa un enemic – Oçama bin Laden, Pearl Harbor, etc. – i continua encara amb més impunitat prenent els diners de tothom, mes sobretot prenent la llibertat dels individus, perquè els podrits qui suren al crest del podrimener encara s’engreixin, i sobretot doncs perquè adquireixin gruix, el gruix feixuc que atorga el titllet del necessari... Perquè hom els albiri doncs de necessaris, àdhuc vitals per a la supervivència de cascú. Quan tothom qui hi consirés dos segons veuria que no serveixen sinó per a escurçar-ho tot: la vida, la llibertat, el goig que pertany a la persona i a ningú altre. Només allò que fa mal al proïsme hauria d’ésser prohibit (i t’ho dicta l’estiba o equilibri mental i només cal que li’n facis cas sense les crosses corcades que t’imposa l’estat perquè sempre jutgis a tort i tort i ranc). I, a canvi, qui fot més mal que els tarats qui produeixen les lleis a l’empara de l’estat? Ningú. Cap estat no fa res per les arts sinó esmorteir-les: –Ara, fa molt per als llausangers i els aplegapets. Amb raó. És comprensible. És allò que en diuen saprofitisme. Se n’aprofiten mútuament, dos cadàvers qui es vivifiquen per intercanvi de fluids flixs i altres fluixos fastigosos, ecs. Els intel·lectualoides qui estintolen l’estat en treuen benefici. I són d’allò més útils per a emmordassar els rebels amb llur gruix de femta segregada (llurs obres). Són ninots de substitució. Són reserves [de les essències pàtries: hà!]. Són titelles usurpadors, els trencats i aparionats amb quatre fustes qui hom empra per comptes de l’actor de debò. Són els zombis grotescament electrificats mentre hom sebolleix, viu, el genuí. Txèkhov: “En trauria més profit el pagès qui criés rats per al seu graner, que no el burgès qui criés artistes, l’única feina autèntica dels quals és minar les institucions que engavanyen la llibertat.” Car cada estat és burgès. I cada artista de debò un minaire de fons. Foix: “Quants homenets amb aire de femella. Quants homenots que escriuen el que els paguen. Quants homes francs amb la boca tapada. Quants homenassos morts sense llegenda. Quantes cases obertes als sapastres. Quantes portes tancades als poetes. Quants saberuts que no llegeixen gaire. Quants elefants sagrats que no llegeixen re. Tot n’és ple.” Pedrolo: “La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors [i d’altres llepaculs] que més bel·licosament defensin aquesta submissió.” Racismes: –Dos discutidors dels llibres descordats d’en Céline (“bagatel·les” i “roba bruta”), que vaig llegir a començs del setanta banyat llavors per les llunyanes sentors d’airejol benèfic pel que duien d’agosarat i de divertit en l’escriure, hi toquen de mig a mig. Fa en Plisnier: “Si els jueus duen qualque taca molt palesa ans penible és llur passió racista que els entrevé l’esme fa segles i segles. Ara, què hauríem de fer? Oposar a llur racisme el nostre? Això fóra remei?” Fa en Zérapha: “Qui odia un jueu de debò no el fa pas occir per mà d’altri. Hi va ell mateix. L’odi, com l’amor, si són autèntics, accepten tots els riscs. Si en Céline empeny els altres que anorreïn els jueus sense ell aixecar la mà, és que no els odia prou del tot, o que és un covard – o potser més segurament que ens trobem davant el raig irresponsable d’una ànima fotuda que vomita contra un malson nat al seu propi enteniment.” Què fer doncs contra el racisme de l’altre contra tu? No ens cal imaginar que som jueus ni moros ni negres. [I negres, jueus i moros són entre els més racistes del món. Cal creure que et fa racista el racisme que els altres t’endollen. Només te n’alliberes quan ets mort, és a dir, assimilat, és a dir, menjat i paït pel qui se’t cruspia.] No ens cal posar en la pell de cap altra víctima del racisme, dic, doncs. Els catalans hom ens odia racialment i racista i prou que ho sabem. Gavatxs i castelladres, per dir-ho en nom bonic, ens maltracten tant com poden, perquè els fem fàstic. Alguns de nosaltres ens hem tornats racistes contra gavatxs i castelladres perquè som uns maleïts reaccionaris. I potser cal reaccionar quan hom tracta de cruspir-se’t i no jaquir-ne (de tu, i els teus i tot el que féreu al llarg de les edats ni eres) ni els ossos més folklòrics = folls clòrics = pintats d’un verdet lleig, pàl·lid = folls amb còlic. Folls amb còlic, que és el que som ara. I amb el nostre racisme defensiu voldríem tornar a la plenitud del qui pot odiar altri amb paraules de riure, com ara “democràcia”, o “amor al proïsme”, o “cultura superior”, o “dret dels homes (dels homes com cal, no dels qui parlen patuès o se’n recorden enyorats que hom, un dia malastruc, va vindre’ls a casa i els ho va robar tot)”. Però tot és trampa, és clar. Per comptes d’esdevindre, com ells, racistes doncs, i, amb el mateix odi llur, atacar-los, podríem atacar els fonaments on llurs mentides borbollen com bombolles de volcà mefític. “Democràcia”, “votacions”, “majories”, “religions”, “vencedors”, “superiors”, “benaurats pel déu qui sempre tria amb encert”... Aquestes són les paraules que cal desmuntar. Totes les paraules a través de les quals la guerra neix. La guerra (per quin déu ni per quin sistema de millor esplet?) on qui perd esdevé tan esclau com el qui guanyava, tret que una miqueta més, perquè ha de dur un odi d’afegitó o de sobrecàrrega, l’odi al qui el maltracta per dret de conquesta. [Totes les guerres són de religió – de la religió molt fanoca que col esmeperdudament el déu del poder – del poder fotre l’altre. Segurament no hi ha res més, per a l’aviciat pallús, que li porti més satisfacció.] Educació: –T’e-duu: et duu apart del camí natural – et duu per comptes al camí artificial on els mosquits fiblen amb menys virulència i els ullals de les feristeles són menys esmolats. Mes on hom t’aixeca la camisa, o t’hi cala foc, amb més facilitat, perquè inerme badaves. Per què serveixen les escoles: –Tots naixem ensenyats – tret que després cal que vinguin els aprofitats (i els bavosos qui tenen a sou) a fer-nos desaprendre – car altrament no treballàvem, i doncs no produíem prou, per als superiors, és a dir, per als paràsits. Mals: –Cap mal no en treu un altre: s’hi afegeix. Un mal no en justifica cap altre: l’empitjora. [Tan bonic que fóra cardar i prou.] Qüestions: –Richard Wright dient: “–Quin problema negre als Estats Units...? L’únic problema és el que tenen els blancs.” Sartre dient: “–El problema dels jueus no és pas perquè siguin jueus; és perquè això és un problema per als gavatxs que el problema dels jueus és un problema.” El problema català, o pseudoeufemísticament, la “qüestió” catalana (potser com la “qüestió” basca), és el problema que tenen els castelladres. El problema castelladre: llur goludam, llur avarícia, llur dèria per anihilar-ho tot, llur afany de robar el territori, d’ocupar-lo, de treure’ns-hi. Copiant el model gavatx de genocidi, d’assimilació i de dissolució, imposant un castelladrisme hegemònic, en nom d’un universalisme o “destinisme” abstractes [paraulotes rai], per a millor esclafar-nos. “Al començament (de tot conflicte) hi ha el mot.” – Tomba el fruit al jardí – tantes d’espècies qui hi conviuen! – si tinguessin la paraula, és a dir, l’insult, ah, llavors! tot hi fóra carxena! El món és el fruit que queia a l’univers – la nostra espècie una de tantes – mes pel fet que té la paraula ajuda el fruit de podrir-se en odiar tothom altri (i és clar ell mateix). La paraula no és el començament altre que de la catàstrofe. Sense mots tothom viu millor. Parlant ningú no s’entén.

Vidriols als salpassers (28)

Vidriols als salpassers (28 d’aclucallades) Paciència: –“Car paciència és virtut qui venç i no pot ésser vençuda, i és virtut per què el gavatx (o el xarnec) (o el mitjamerda en general) és més vegades vençut que per nulla altra virtut.” [Estrafent una micoia en Llull.] Transcendència: –A quina mida, vull dir a quina muda, t’atraparà l’exúvia...? Dissortada taràntula qui, esclava de la creixença, et veus escanyada a mort per la pròpia despulla? T’escanya l’antiga despulla com a d’altres els escanya l’afany inútil, preprogramat, esclavitzador, de transcendència. El riure és propi de l’home: –El riure és propi dels animals més intel·ligents, com ara les mones, els papagais, els corbs... Tots els animals riuen – els més pallussos són els qui menys riuen: certs gossos de jutge, certs gossos d’escarceller. El riure és propi dels déus. El riure és propi d’angelets i de mongetes enjogassades – especialment les qui van en tren i amb els vaivens i les ziga-zagues tenen pessigolletes a l’escarranxa. El riure és doncs angèlic, benèfic, saludable, allò més noble que enlloc no hi ha. Hi ha capsdecony qui no riuen mai. Són satànics, diabòlics, desgraciats. Els dimonis qui cremen la gent, els qui atenen les graelles, els qui torturen als orcs. No riuen mai ni els profetes ni els éssers maleïts. No riuen els terroristes, els cristians, els mefítics mafumètics, els jueus. Els hitlerians, els botxins. Les hidres, les parques. No hi ha pitjor que la fauna merdosa ans infame dels profetes. Ni aquell capdecony qui els romans creuclavaren no rigué mai, ni el “déu” qui el va parir tampoc. Això segons les ridícules pseudo-cròniques que són els “evangelis” per a un i la “bíblia” per a l’altre. Una religió creada per algú qui no riu ha d’ésser per força una religió antihumana, pitjor: antianimal. Pitjor: antiangèlica. Pitjor: diabòlica de bec a bec. Hi ha mentiders qui diuen que en Fourier no rigué mai. En Fourier no rigué mai...? La seua religió d’Harmonia és tota una rialla, no fotem! Estic segur que quan era sol a casa es fotia, escrivint-escrivint, els panxots més sublims. Heu triat quina de les setanta-sis (76!) menes de banyuts qui en Fourier divinalment ans molt divertidament cataloga sou vós...? Jo sóc un banyut sui-gèneris (vull pensar, massa vanitós), mes m’atans qui-sap-lo a aqueixos tres o quatre exemplars ans arquetípics paradigmes: Banyut 22: “–Optimista i vividor, tot ho veu pel bon cantó. Les intrigues de la seua dona li ofereixen diversió; trinca amb sana ans entremaliada oblivió per la salut dels banyuts com ell, i allí on d’altres més datspelcul s’arrenquen d’esquírria boja els cabells, ell riallades rai. No creieu que és el més savi del tots?” Banyut 31: “–Espigolaire nat i banal, s’atansa al pastís i hi pren amb humilitat el que pot. Festeja amb delit la seua adorada meitat per si n’obtindria per caritat allò que els altres obtenen sense gaires miraments; després d’ells, ell hi ve a recollir no fos cas que encara en caigués (del pastís) algun bocinet, tot i que rebregat, prou aprofitable.” Banyut 45: “–Cornut de carn d’olla i escudella o marit subaltern és aquell qui viu de la dona i qui doncs es sotmet a tot el que calgui per tal que el comerç amorós rutlli bé. És una espècie de banyut no pas gaire rara.” Banyut 50: “–Banyut vocacional o per gràcia infosa. També anomenat banyut quietista. És de natura allò que el banyut ortodox (n. 35) no esdevé sinó després de feina rai... Troba en la carrera de cugucia tots els béns que la famosa constitució ens havia de dur als ciutadans: pau, unió, concòrdia..., d’on la calma i la tranquil·litat es segueixen. No hi ha millor pasta d’home en tota la confraria.” Banyut 54: “–Filantrop o fraternal és el qui considera que tots els mascles formen una família de germans, entre els quals cal que els béns siguin del comú. Així, nodreix de grat tota un tropa d’infants qui, tot i que duen el seu nom, pertanyen per sang a veïns i coneguts, i tothom ho sap. El banyut tanmateix s’estima cada minyó igual, amb esperit fraternal, igualitari, filantròpic, republicà.” Banyut 66: “–Judiciós o garantit, és l’escollit dels banyuts, la flor de la raça. Aquest banyut tan assenyat es mullera amb dona rica. Aqueixa dona d’aquesta manera (amb l’escut del casament) es cobreix les espatlles, fa callar els repugnants fanocs, i es lliura a les seues fantasies, sallant pel món galant amb gallardó assegurat. El marit, mentrestant, gaudeix de la llibertat que duu la riquesa, sense la qual hom no és altre que esclau (tret que hom es faci ermità)... Aquesta és la cugucia que triava jo personalment si cap dona se’m presentava per a concloure aital avantatjós contracte, perfecte tant per a ella com per al tit.” [Això darrer dit també per en Fourier, qui, a l’inrevés meu, mai no assolí de trobar la bona bella dona qui li fes portar les banyes amb tant de seny meravellós.] Banyut 74: “–L’antedatat o de precessió és el banyut de qui la dona es limita, ara que duu una existència reglamentada, a veure i a afavorir els mateixos amants amb els quals ja s’havia entesa abans de no casar-se amb el banyut tan ben triat. Bo i continuant les mateixes intimitats sense afegir-ne de noves, no troba la bella senyora que conculca cap principi moral. A part que els antics amants són com si fossin de la família, ajudant i fent llur part en l’èxit de l’amorosa estreta.” Banyut 75: “–El preferit és el marit qui es complau, tot amabilitat, a compartir amb uns quants d’altres allò que ofereix la dona. La dona el prefereix i només de trast en trast se’n va a fer tastets amb ço d’altres. El marit la protegeix si n’hi ha cap de massa viu qui s’ultrapassaria en espletar-la. És llur fortuna que s’entenguin tan bé i sàpiguen dosificar-se... Les dones aqueixes sovint tornen encantades al marit en acabat de tastar qualque amant i, comparant, doncs, troben que el marit els sobrepassa, i que l’únic bé que duen els amants és la varietat. No hi ha matrimoni més feliç que el que menen aquesta mena d’il·lustrats elements.” Ah, deliciós! I gens diabòlicament profètic. I molt, molt enriolat. Les corregudes de braus, l’“esport” dels marietes: –“Tothom” sap que als marietes no els abelleixen gaire els esports. Ara, com es deleixen pels “toros”! Allò de veure dos “mascles” “lluitant”! El mascle humà amb el penjoll ben palès cuixa avall, el penjoll del mascle animal penjant hercúliament i nua, uà! I ara oh! Tot el joc fàl·lic! Les banderetes amb colors carrinclonets clavadetes: “clavadetes”, i les capetes vermelletes, i els vestidets de llumets, i els culets, sobretot els culets! I tot hi és clavar-la, clavar-li-la, vós! Hom hi clava la llanceta, la bandereta, l’espaseta, el punyalet. Hom hi clava, oh, orgasme, la banya! Ah, si mai banya travessa el ventrell, ah-ah-àh, si s’enfila cul amunt del torer! Tots els marietes hi gaudeixen qui-sap-lo, el goig hi és excessiu, el camp de corregudes és una escorreguda de llefiscosa lleterada d’ofec! Etzigori, batibull, enrenou, cacofonia, celestials: –Com s’ho deuen fotre els sants quan carden...? Escolta, tu, amb aquells plats daurats que duen sempre a la coroneta...? Hi deu haver al cel de llamps i trons de continu un xivarri d’acompanyament de platerets de llauna de caldéu! Home, és clar, car cardar i donar pel cul, no fotéssim, què altre vols que facin al cel...? [Escanyant el bisbe, dius? I tant, i tant, en cadascuna de les accepcions que l’entranyable expressió es duu.] Seny va amb cigala: –Qui se sap manegar la cigala se sap manegar i prou. Si hom és un home qui son seny mestreja, hom és un home qui té el seny ben posat – en un mot, qui diu seny diu pebrots: hom els té ben posats o no. On dic que seny i cigala es retroben, doncs...? Seny té dos sentits (o senys) en català. El seny dels assenyats i el seny que fa dring dring i convoca o comoneix els sometents amb el toc-seny i d’altres tocs d’alerta. Seny doncs vol dir no solament allò que en diem Enteniment (en idiomes germans: Bewustsein, Conscience o Sense) (i, ai, també sovint, per degeneració del pensament, l’atot feixista dit “Ortodòxia”), mes si guaitem que el sànscrit (un altre idioma sublim i que enllepoleix tots els erudits, com el nostre), el sànscrit lingam vol dir alhora el penjoll de la cigala i el batall del seny (de la campana), i és clar seny en català és també campana... Signe i cigala. Ja hi som. Seny i cigala van junts. Els metges sempre te l’endevinen. Creu-t’ho!: –En Tissot, el metge qui m’advertia de petit que no me la pelés tant – que qui se la pela tant, el cervell se li esmicola, i esdevé foll i repapieja, i el cos se li engruna i artritis rai... I collons el malparit com ho endevinava, car porti pus de noranta anys pelant-me-la pels descosits i ara em fa mal tot, i el que dic tot plegat part de per ací, pas que fot gaire sentit, fa? Si somies en trens, quins rars averanys n’escoseixes, escateixes...?: –Cada dia somies en trens que et duen misteriosament a destins ocults. No t’esfereeixis que potser vas al port de la mort on la desdentegada desconeguda t’escanyarà amb esquírria mentre et besa. Ni vulguis interpretar-hi viatges empresos cap a indrets de promesa o d’amenaça... És només que la dona se te la pela al costat. I el xic-i-xic, nyec-nyec, nyic-nyac del llit i el xup-xup dels seus dits al suquet, tant sacsar i sondrollar et duen a l’esment, et dessonillen, et desvetllen a l’enteniment adormit, el catric-catrac del tren antic... On tantes d’aventures s’hi esdevenen. Estic marejat per culpa de tant de viatjar: –Dic, doncs: ni em moc. I em moc amb la terra amb la velocitat d’una exhalació fent milers de milions de milles al voltant del Solell, de qui la cara d’estaquirot ja m’avorreix.