Vint-i-unè d’aclucallades

Vint-i-unè d’aclucallades









Boldró de companys on qui escoseix descobreix – o: qui és l’explorador és el descobridor, i els altres, qui només esguarden aparadors, no en saben prou, sempre romanen a les escapces: –Dic, tot caminant: “espera’t”, perquè havia vista una botigueta rònega amb un venedoret desolat, assegut per cominal damunt un tamboret, palesament sense esperança de vendre mai res, amb les mans damunt la cara, tot arrupidet. Fent el paperet del temorenc perquè no se m’esfereís, em vaig deseixir del meu boldró, els meus enriallats companys qui continuaren caminant galeria envant sense ni potser adonar-se’n que ja no hi era – i, ja doncs arronsant-me per les parets, fiu cap a la cambreta fosca. El venedoret aixecà els ulls. Feia una cara, més que no de trist, de pansit. El veies grogós, rebotit, amb una cara tacada de verosos sangtraïts, com si tornés d’un tacó que hom li hagués endinyat feia menys d’una setmana en qualque atzucac ronyós, emboscat per enemics molt poca-substàncies. Dic: “puc veure que hi…?” Fa: “feu, feu…” Me n’adoní encontinent que allí cap tresor. Tot hi era amuntec de peça inútil, qui sap de quina mà, anava a dir tercera o quarta, mes segur que sovint – vull dir, pel que feia als de més dels elements – em quedava curt. Esparracats pel racó certs llibres d’art… Dic: “això m’interessa…”, sense saber si dic ver o no. Diu, una mica menys desmenjat: “n’hi ha, n’hi ha...” I es va treure un paper que era una llonga llista d’objectes que tenia allí mateix o desats en qualsevol altre magatzem. Va dir: “podeu encomanar allò que us sembli…” Vaig dir: “m’estim més d’anar fent uns quants cops d’ull...” Musclejà. Continuí doncs cercant entre les deixalles. Ràdios de l’any de la picor, aparells que ja mai més no rutllarien, parracs a dojo, ja ho he dit… Rere unes capses altes de cartró, una porta; m’hi fiquí, corredors llargs, ombrívols alguns, d’altres espetarregant de lluminària, i portes que no s’obren, portes que rellisquen de costat per a obrir-se justament a una altra porta que aquesta no es bellugarà mai – o potser sí si mai obtens les claus dels múltiples panys. La noia em va dir: “troba el que vol…?” “No l’havia vista, ja em perdonarà...” “Sóc sa sorel·la...” I la veies molt més eixerideta que no el pansit del davant, son frare. “No té gaire feina…” Volia dir-li, mes aleshores me n’adoní: al rerebotiga era on l’acció s’esdevenia de debò. Fimbrosa se n’anà corredor avall, i jo darrere, flairant-ne espatotxí la flaire, és clar. I de part de baix una gernació comprant o si més no triant objectes de gran vàlua. Gent de qualitat per als instruments perfectes. Damunt el muscle, se’m tombà. I somrigué: És clar que sí, llençant-me un esguard trapella… El rerebotiga, el rerebotiga…, ve-t’ho-on…, ve-t’ho-on la bona teca rau. Xiqueta, tens tota la raó, i poc que me’n desdiré pas anc.



Compensacions: –D’on no n’hi ha en raja en excés. Per a certa gens, la naquissitat cerebral empeny al contrapès carnal. Massa poca substància al cervell cal justificar-la amb massa greix, massa carn. Un contraplat de balança. Sense prou feixuguesa material, doncs, no voldríeu pas que s’envolessin tantost bufés l’airejol. Si és naquis, si no fa prou el pes, prou cal sorrar-ho encara que només sigui de matèria bruta. Fira dels cossos, la societat.



Qui matarà la vaca sagrada dels ous d’or (!)…?: –Qui matarà aquell maligne monstre quimèric, a les mamelles del qual tants de milions d’estrafolles popen i xumen, bibliosos, alcoranosos, torahtatosos (torah torahtararà tururut tarantel·la) i allò dels hindús, i què em sé jo, sectes taral·lirots rai, sectes arreu a gavadals, creences a fètids, fastigosos dolls…? Ningú no és capaç de fer-ne cap truita; tantost el veuen arribar amb la forquilla a batre rovells i clares, se li llencen damunt i l’esclafassen sense cap pietat. “–Aquest volia pispar-nos la font de la farina (!) que mengem, assassí malastruc!” – diuen tant de predicador, de monjo, de capellà, de pel·liculaire barat, de novel·lista moralinós, i de polític, no cal dir, i el prim i el gras, i el místic i el cofoi, i tothom qui viu de la falòrnia: ço és, pel cap baix, mig univers!



Hitler, muà, muà: –Fa en Hitler, estrebant-se a efeminades estrebadetes l’engomadet bigotet, i enfotent-se’n molt dels qui resoldrien res sense la noves tècniques de les armes més mortíferes: “–Justament els mateixos qui [anava a dir, embarretinats, ballen sardanes, i, amb espardenya de veta neta, i la falç de plàstic i molt decorativa enfonyada pel mànec a la falcia, voldrien reconquerir la llibertat], justament els mateixos qui sacsen als cels espases teutòniques fetes de llauna (això sí, molt acuradament afaiçonades segons els models antics explicats pels clàssics) i es vesteixen amb pells d’ós, i hi duen, al cap barbat, capells de banyes de bou, i proclamen llavors que tots els conflictes contemporanis cal resoldre’ls amb les armes de raó i prou), i doncs, els mateixos qui foten el camp acollonits tantost apareix el primer garrot comunista..., prou dic que la posteritat poc tindrà gens a parlar-ne, ni èpiques ni èglogues ni collons en vinagre, d’aitan heroics lluitadors...!”



Tret, és clar, que la posteritat no existeix altre que en el magí enfebrat; el teu posterior, en canvi, sí, ho veus...? Existeix ans és. I és, oimés, el teu posterior, l’essència (perfumada) de l’escatologia – és la fi de la fi – i el fi de tota enrònia i dèria, i tasca i afamegament rere l’ideal, vós.



Jagut de gairó, mig oposat al corrent ineluctable, fent el mort al cresp del torrent escatològic: –Això és ésser, això és viure – fer el mort al riu que es diu Duad. El riu Duad és el darrer riu, el riu darrer que duu tots els morts i tota la merda mai haguts. Tret que mentre ets viu només hi (mal)sures – només hi fas el mort. Hi fem el mort mentre vivim. Tantost hi som morts, només hi fem tossa (i nosa als vius).



Espècia especial: -Una mica de merda (en pols o com fos, i sovint n’hi ha prou amb una “sospita”), una mica de merda, doncs, afegida a qualsevol plat, el fa una mica més francès.



Proesa del desinvent: –Car, és clar, desinventar és l’única acció de debò heroica; és quelcom molt més heroic que no pas inventar – de fet, inventar és complicar, és a dir, embolicar doncs la puta troca, emboirar el paisatge que podria si més no ésser mig entenedorament copsable.



Desinventéssim déu, desinventéssim tant de concepte merdegada: l’ànima, la consciència, el “govern”, la “llei”, la força, les esglésies, les històries... Desinventéssim la Fgance, E-panna [en acabat tot seguit també desinventarem Catalònia (per què serviria, altre que per a prendre-hi mal?), tret que això diem: “–Vostè davant, vostè primer...”, car som els catalans tan galants i educadets!]



Llencem el que existeix en les ments malaltes qui inventen – i quedem-nos només amb el que és – el que és fora de l’invent – no gaire – molt poc – matèria feta, estranyament, va pensament – matèria pensant en vanes existències. [Existències: pollosos, ratats, arnats retallets, escapolons i cassigalls, parracs pudents que ningú sinó els engalipats figots no compren.)



Progressant cap a la merda: –Confoses escatologies [both eschatology and scatology as one in the clearer mind of the Catalonian]. Allò darrer – tot el que en acabat no en roman – és la merda. A això tendeixen, esventats progressistes del cul estret.



Conceptes, tot conceptes. Buits, plens, nàquissos, curulls, vessant, amb prou feines amb cap mica de corquim a baix de tot… Mes, sense conceptes, què fórem…?: –Por. Cossos de pors. Cada concepte un antídot més o menys eficaç contra una altra por.



Ah...! O de l’absurd i afòtic al diàfan i amb cara i ulls: –Llegint qualsevol text filosòfic cal substituir arreu la paraula buida (o en tot cas sense cap contingut gens intel·ligent) “déu” per qualsevol altre mot més o menys adient i amb prou pes – figa, bròquil, llençol, mallerenga, pinces, espinacs, turó, botiga, tortuga, pastanaga, mal de ronyons... Veureu llavors com tot esdevé molt més clar, llegívol, concret, lògic, entenedor, sensat... “Al començament fou la figa...” “En el bròquil res no manca de sentit.” “Atenent a en Roger Bacó i les seues proves geomètriques de l’existència del llençol...” “Els bisbes feren més patent l’aspecte trinitari de la mallerenga.” “La necessària fosca nit llarga que precedeix la unió extàtica amb les pinces.” “Cal vigilar, car els espinacs ens sotgen tothora.” “La immaculada concepció és un atribut comú a mants turons i botigues.” “Pots atènyer la salvació només per la gràcia de la tortuga.” “És àvol, als ulls de la pastanaga, qui no inquireix rere el propi bé.” “És el mal de ronyons qui duu als humans la vera llum...” No fa?



Parlant de mots-falòrnia: –Si la paraula “déu” és un cossi d’odis i d’altres deixalles, què me’n dius de la paraula “llibertat”...? Quin sentit té als llavis dels armats...? I als dels desarmats...? Per què no la substitueixes pel mot “mort a... [el contrari d’aquell per a qui deman la llibertat]”...? Un lladre (un e-pannol) diu llibertat quan vol dir mort als catalans. Un català vol dir mort als lladres (“–endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba, bon cop de falç...?”) Un aprofitat escarransit diu “mort als qui esplet i mantinc en indigència”. Un indigent “mort als qui m’aplanen i amb llur robada riquesa m’ultratgen tothora”. Si un merdacaner bofiós o qualsevol altre funcionari diu llibertat ja sabeu que només avia un renec, renec que vol dir “no em prendràs pas els diners ni prendràs pas els dels amos qui em nodreixen (i els meus) i qui en epopeia tan estrènua adés te’ls robaren, probablement pels segles dels segles, si la llibertat per què m’esgargamell endura prou – i per a això m’esdernec, perquè duri”. Un vers d’un poema que algú amb dos dits de seny, i sense el verí de la falòrnia solcant-li les venes, podria haver escrit: “I heard the word liberty and I searched myself for blood and for a hole from the bullet in my body, for I knew he meant death and he was about to shoot me.” “Sentia el mot llibertat i em tocava el cos per veure on m’havien foradat, car prou sabia que em volien mort.” Hom sent sovint els pitjors mortridors omplir-se la boca de llibertats. Tota mena de dictador. En boca d’armat, saps què vol dir “llibertat”. Sempre vol dir “tu mors” – tu el condemnat obstacle, jo l’alliberador, el desempallegaire.



The floater seen as survivor: –Al mirall damunt el rentamans, em recargol el bigot, aixec la tarota, amples oronells en ventall – hò, em faig l’important, m’inaugur recte inspector de palters abans no se’ls endugui el despietat sifó del canfelip… Els cagallons qui se’n van, i els costa… I, disfressant-me d’en De Gaulle, patètic, animant-los molt: “–Encore un effort, les français!” I tanmateix n’hi ha un qui encara sura (el fabulós flotaire). L’has de saludar i beneir, donar-li la medalla de sant Jordi, les creus de l’apostoli i companyia, i la cinteta i el galó, i l’andromineta que diu que ha servit de perfecte roplegapets per al manteniment de la societat… Car ell també és un supervivent. I tots ja ens hi veiem. I les llagrimetes d’agraïment en fluix qui flueix flueixen… Tot supervivent és mereix el reconeixement a tanta d’heroïcitat.



O que tanta de merdegada, vull dir, d’escarafall amunt i avall entre els engalipadors molt retratats…! No. Cal veure cada supervivent com a fragment de palter qui assolia de mantindre’s, si més no fins al propvinent desfermat aiguat. I prou.



Viure és viure penjat fins que es trenca la corda: –Cada juliol em ve el desfici pel suïcidi: “–M’hi bleg, no m’hi bleg...?” Al capdarrer, sobrevisc. Sobrevisc potser per a cantar un any més la Cançó del Secret de la Vida, segons els magnífics filòsofs del Monty Python. “–Always look on the bright side of death, for life’s a piece of shit, and when you look at it life’s a laugh, and death’s a joking through, keep on laughing as you go, just remember that the last laugh is on you.” –Et guaites la mort pel bon cantó, car viure és merda; la broma del viure s’estireganya fins que es trenca en la darrera broma del traspàs; vés rient doncs, sols serva a l’esment que ets tu de qui al capdarrer tothom se’n fot.”



Suïcidi: –No cal que corris tant al suïcidi. Si et saps esperar una estoneta, la natura mateixa qui et va parir se’t suïcida en tu.

Vintè

Vintè de coits si fot no fot interromputs



Vintè d’aclucallades








Imposició: —La poca-substanciada inaferrablement llefiscosa i repugnant que els xarnecs molt il·lusos en diuen e-panna — és a dir, la merdanya — ens ha caiguda al cap com si cap obscè monstre volaire se’ns hi hagués cagat sense avisar. Només néixer ja ens imposen la caguerada. On és la nostra llibertat…? No ens podem asseure al banc del parc de la vida a veure-hi l’espectacle de les flors i els pardalets sense que, abans de sàpiguer-nos el nom i tot, ja duguem el cagalló e-pannol per barret…! Qui ens demana si volem la palterada al cap? [I qui diu e-panna, és clar, diu la fragance (de merde) si ets de Perpinyà i encontorns: qui collons et demana si vols la imposició traïdora i feixista d’ésser allò que ells volen tantost no neixes i tot?] Te l’etziben de trascantó i t’has de fer fotre de per vida? No pas! Cal lluitar! Un català traïdorencament cagat al damunt amb una cagalló e-pannol o fragant de merda només se’n pot deslliurar amb el sabó de rentar que li duu la independència. (És com els qui et neixen cristià — o qualsevol altra brutícia que et vol pudent i esclavitzat.) Ningú no et pot néixer a res, i menys a res imposat agressivament i bestiarra, i, sobre, tan fètidament i fastigosament brut. Ets lliure de decidir allò que et defineix, ets lliure de triar el sabó de la llibertat, ets lliure de rebutjar el cagalló imposat, posat per barret traïdorencament i odiosa, perquè el duguis, asfixiadament, fins que ja no te’n mors, tip i agre, fracassat.




Catalans absents: —Llur identitat robada pels lladres — titelles i espantalls molt ferotges qui cal penjar fins l’asfíxia.




Ara és hora, catalans: —Quan la revolta no és fútil. [Cada mes som al mes de juny. Esmoléssim les falçs. Fins que guanyem la guerra.]




Monument al morts per Catalònia [—ara rau tot empastifat d’espetegades de cagallons tous llençats pels molt assenyats botiflers quan fan veure que us hi tiren flors.]: —Moríreu, alzinats companys, perquè els mateixos escarransits negociants de sempre us traissin cop i cop…, i cop i cop i cop…, i cop i cop i cop…? [Car al capdavall l’única “llibertat” per què clamen és la que fa créixer els rèdits. La de veritat (sense cometes) mai no toca.]




Lluita per la llibertat: —Sempre toca! Toca ara, tocava ahir, tocarà demà.




La independència és...: —Ara!



[Els botiflers i els sucursalistes us la voten per a vint anys enllà, i els mocs penjant. Llavors, fets cap aqueixos vint anys de candeles i candeletes…, us diran vint més... Prou els coneixem! Sucursalistes i botiflers són els traïdors qui sempre ens ajornen l’adveniment massa triganer de la llibertat. La llibertat — s’escau d’ésser l’únic bé pel qual val la pena sempre lluitar.]




Egrègia confluència: —Tots els eximis filosops hi convenim: —Puix prou cal morir, cap millor manera no hi ha que per la causa de la llibertat.




Un cas com un cabàs: —Oi que el grop irrita, i el neguiteig que et causa et duu a rumiar-hi de valent? Tothom vol ésser independent. Tothom…, tret dels castelladres! Quin poble més estrany! Bascs, andalusos, gallecs, catalans…, cada nació vol la independència. Hauria d’ésser borda i desnonada una nació per a voler-se vassalla i llepamerdes! Mes… Per què no vol ésser independent com tothom la nació castelladra…? És potser que els castelladres independents, i ja sense d’altres Amèriques a “descobrir” — ço és, a robar i a fer malbé i a anihilar — a qui altre robarien i provarien de treure del mapa? Potser — ah, malastrugança! — fins i tot haurien de deixar de xuclar i haurien doncs de pencar com totdéu, com el romanent dels independentistes…!




Per a quan la fi del maleït sucursalisme feixista pseudosocialista (els fofialittah)?: —Encara esperem ara. [Esperem encara que es resolgui tanta de brutícia escanyadora. Encara esperem que es fongui el Merdanyol. Encara esperem que ningú no ens insulti al món bo i identificant-nos justament amb l’enemic. Encara esperem la veritat que digui que tot el que és merdanyol és això: merda i espanyol. Encara esperem la llibertat, encara esperem que el feixisme merdanyol sigui denunciat i esclafat i reconegut arreu pel que fou i pel que és: un fàstic impaïble. Encara…]




Mitjans de ràdio i televisió “catalans”: —Ço és, “cagalans”. La meitat o més de les llefiscoses secrecions que amollen, les engegen en xarnec. I tenen la barra de no traduir-ho, sense fer cap cas que els de més dels catalans no comprenem què cony s’empatolla l’enemic. Hi ha catalans arreu, n’hi ha a Perpinyà, per si no ho sabíeu. N’hi ha a Amèrica, n’hi ha a Austràlia, n’hi ha a l’Àfrica, n’hi ha qui som a la Xina…, i cap ni entenem ni volem entendre el castelladre — vil algaraví d’ocupació.



Hi ha catalans catalònics, els únics als quals els mitjans catalans haurien de servir, i els únics qui mai anirem a veure’ls o escoltar-los, car qui altre els veurà ni escoltarà…! Cal ésser gamarús o ésser podrit per a no veureu-ho o voler-ho veure! I tanmateix els mitjans s’adrecen únicament als pseudocatalans qui mai no es “rebaixaran” a escoltar-se’ls. Ni els “catalans” pikhos, ni els botiflers, ni els xarnecs, ni els sucursalistes, ni els traïdors, ni els enemics, no aniran a fer cap cas de cap mitjà catalònic. Cal ésser badoc per a no adonar-se’n. Badoc o incapaç (o caragirat). Aniran els caragirats cap als mitjans merdanyols directament. I, en canvi, als mitjans cagalans es veu que només hi tenen a dir els oficials de l’estat enemic — cap dels quals no és mai prou educat ni intel·ligent per adreçar-se’ns en la nostra llengua! Lladres ignorants.



Els mitjans passaren dels botiflers als sucursalistes, però tant se valia: no sembla pas que mai hagin estat en altres mans que en les de l’enemic. Els sents traduir de l’anglès, que és tanmateix un idioma que tothom capeix, i en canvi no tradueixen el castelladre, un algaraví que al món nidéu no entén. Quin garbuix!



Anys i panys amb la mateixa buidarada. Fins a quan…?




Metges: —Crec que la humanitat faria bé d’educar tants de metges com d’altres humans no hi ha. Cadascú al món tindria el seu metge exclusiu. I cada metge el seu. Aleshores potser els metges deixarien d’ésser balbs botigaires, sarcàstics carnissers.



La meitat dels humans esdevinguda versada en les tècniques mèdiques. Cada metge és metge d’un humà i alhora d’un altre metge. Cada metge té la responsabilitat de curar de dos pacients i prou: un col·lega i un llec. Eh que ara podran esdevindre éssers plens de pietat, és a dir, éssers amb compassió i devoció i interès devers el benésser d’altri…?




Amb els somnis reaprens la mort: —Aquest és el teu estat natural. Abans no fores viu, fores mort tota una eternitat durant. I una altra eternitat de mort vindrà en acabat. Quantes d’eternitats hi ha, diràs. Quinze mil el darrer cop que les comptava. Com ets a l’eternitat catorze mil nou-cents noranta-nou, se’t fa una eternitat esperar l’arribada de l’eternitat darrera, que és la bona.



[Dreams are there so that you might relearn death: —In dreams, whatever the action which occupies your life (paradoxically busier than ever when in suspension) — the action, whether terrifying — as when you must keep on wiping the mucus full of blood that keeps on flowing unabatedly on the frail body of a dying baby — or so delicious — as when on the ring you’ve won the fair battle and on the floor, all smiles and promises, beckon the soft warm ladies — whatever the action, yes — it always finishes with your head suddenly smashed. Good and bad are there only for the duration. Next comes oblivion sempiternal.]



Els somnis, tant els bons com els dolents, s’aturen tot de sobte. I això et diuen: facis el que facis, bona nit tot d’una.



Pots ésser en la més esborronadora de les feines, fregant un infant que se’t mor, tot aquell moc sanguinolent que no atura de rajar-li pels esfínters… Per sort, l’horror s’atura amb un agraït no-res de cop i volta.



I, al contrari, ets dalt al ring, incòlume, amb el teu contrincant esfondrat, i els aplaudiments al voltant, tu victoriós, i elles, les toves madones escalfades fent-te l’aleta, fent-te la gairebé gens discreta gara-gara… Prou us enteneu. Tothom sap quina orgia delitosa no ha de vindre en acabat… Tret que de sobte, novament, ja hi som: res — cap esclatat qui neda en la impenetrívola negror de l’absolut oblit.




Per què et serviria la fama?: —Carallot, perquè dissortats i envejosos com jo t’insultéssim a tort i a dret. (I pitjor: perquè datspelcul rancs de senderi t’afalaguessin a manès i sense cap raó — d’on tost te’n senties culpable — per estafador — i, sobre, ultranú: robat de temps.)




Amors: -“Estimar” és projectar la teua imatge al mirall de la consciència de l’“amat” perquè hi marini (el teu tu tramès enjondre) en seguretat. Si el mirall es trenca, entres en dissolució — sovint embogeixes, sobretot si tens només un mirall en marxa — per això, més val tindre força miralls on (ad)mirar-te — i, encara millor, no confiar de fet altre que en el mirall propi — on tu mateix et veus tot sol — (no fóra pas autoamor; fóra autorespecte, fóra confiança en un mateix: un qui no es veu a bocinets de miratge, dibuixat molt aproximadament damunt els vidrets tèrbols esgarriats, ça i lla damunt el deserts interiors d’altres cossos).



[Qui “creu” en déu es guaita en un mirall “intrencable” on pot pelar-se-la, autoenamorat, com aquell qui diu “eternament”.]




Why Catalonians never die: —Catalonians are only seen when not sinning. Because they love so greatly their own nation, when they die they do it as “others” — preferably as the shitty enemy — as asspainers, then, or as frogs, never as themselves: as Catalonians. Another spic dead, another frog ready for dissection.



For dying is failing. And no Catalonian ever fails. Let’s say a Catalonian, due to causes unforeseen, pains today to achieve an erection... He says: “—Sorry, ma’am, we spics are really damaged, you know, never manage much, derisory degenerates.” Contrariwise, imagine the same Catalonian, as is wonted, with an erection worth a rocket to the moon; he says: “—Ma’am, I’m a Catalonian, of course.”



Same stuff obtains in the field of letters. Only when he is a piece of shit — and all the pieces that he writes are therefore shit — writes he in spanish.



Only when his work is worth enough — nothing short of magnificent — is the Catalonian writer a Catalonian writer.




Apòstol: —Res del que dic no és veritat… Fins que ho escric.




Done shitting (looking at my long curly turd as it travels into the maelstrom): —My daily offering to the gods.




Lligues: —Algú molt tètric i sotamanenc em va voler acostar a la molt carrinclona “Lliga del Bon Mot”; el vespre on m’hi atansava, algú altre, molt més educat, alliberadorament i clandestina havia escrit, part damunt el mot “mot”, el mot “toca’m els collons”. I ara pertanyc a la “Lliga del Bon Toca’m els Collons” — el nom (i no cal dir el contingut) són molt més eufònics, i vers, i engrescadors (a tothom li abelleix ara i adés que els collons li toquin — d’una faisó afeccionada i gens rude, és clar).




Fanocs: —Un altre mort per la puta verge. Aquell capdecony tan ple de fe en les falòrnies sense suc ni bruc, va entrar al temple. N’estava tot envaït de respecte i acolloniment. Ara va veure rere la sotana pudent del capellà, una noia tan angèlica, collons, s’hi atansà com ara pres, com se’n diu, posseït. Volia besar, al vitrall de l’església, la imatge escleta d’una noieta virginal…, i el vidre cedí i el cap se li enfonsà, i llavors el cos sencer li esbotzà el vidre, i s’estimbà al carrer on s’escarxofà com una botifarra aixafada pel peu merda-envescat d’un elefant.




Cristianisme: —És a dir, el feixisme més al·lucinat, excedit, dut als cels. El feixista és el qui vol quedar-se sol, la seua “raó” pollosa i xereca, arnada i escarransida, l’única imperant. Diu el cristià (ho “creu”, ho ha de “creure” per puta dogma): “—Sóc el millor; al paradís, hi visc guaitant déu una eternitat, dementre que tothom altri — els “separatistes”, els “vermells”, els “maçons”, els “jueus”, els “andalusos”, els “infractors, vils faedors de torts i pecats”, els “miserables…”, collons, això rai, tothom altri en general — ara es va rostint als orcs — i per sempre de sempre-sempre sempre, vós!




Crim: —És tot allò (fet i no fet) per què no saps esquitllar-te’n; tot allò per què els merdosos repressors t’enxampen. [És oficial: Si doncs no t’enxampen (facis el que facis) tampoc no és crim.]




Malalt, o sia, dolent. Dolent, o sia, malalt: —“Sempre ho he dit.” I tampoc se’n desdiu en Nietzsche. Això fa, si fa no fa: —Tot i que el cristianisme i el budisme són nihilismes, si més no el budisme sap tocar de peus a terra. Ha tramès a can pistraus el corruptor concepte de “déu”. I no “es baralla contra el pecat” [concepte absolutament feixista i prou], es “baralla contra el sofriment”. A l’inrevés del nihilisme embrutidor dels cristians, el dels budistes és higiènic. El budista no es fot nerviós amb el sac de mastegots que és el cos, que, només pel fet de viure, rep per tots cantons; el budista no “prega”, no es “rebaixa”, no “s’agenolla”, no s’acolloneix, no “fa penitència”, no s’autoflagel·la, no és cap fantasiós “esclau”, ni cal que el “redimeixin”, ni “regracia” cap il·lusori torturaire molt alt, ni menys balafia l’estona autoenganyant-se com cap tros de bleda a mig podrir; no ha de “creure’s” cap dogma ni cap altra falòrnia repressora bavejada pels quatre faldilletes datspelcul de servei, les quatre donetes buides molt emmedallades i entorxaterades i decorades en uniformes molt marcials i carrinclons de guerres molt necessàries per la part del cul. El budista només va contra el patiment. Tot sacrifici no treu cap a res; tot sacrifici innecessari és massa ridícul per a ningú amb dos dits de seny, irrisori, un pet esclatallós enmig de la perorata, l’arenga, el sermó. Per definició: el qui pateix és el dolent. El dolent és el malvat, l’àvol. Com menys pateixes, més bo ets. I sa.




Join the army… Join the great international army of the dead!: —Hail to all wars!

19è d'antiparrades

Dinovè de diorismes






Diorismes, definicions: —Doncs, de delimitacions; i, de delimitacions, doncs, de limitacions, car què altre fóra “definir” que no pas posar entre confins, o termes o vedrunes, cert objecte a consirar…? És, doncs, com ara esguardar-se quelcom amb aclucalls, vull dir, amb ulleres d’ase, de mula, de cavall…, perquè, com ells, el qui consira no es distregui pensant en altre que en la tasca per acomplir davant. Tinc tres mots per a aqueixes ulleres (supòs que furgant-hi una miqueta en trobaríem més), aclucalls, doncs, i antiparres i orberes. En diré, d’això que escric fixant-m’hi molt, com un mussol, aclucallades, o antiparrades, o orberades, doncs. Si en res fixes massa fit a fit l’ull, se’t torna al capdavall no-res. Car tot ve de res i a res se’n va. I doncs, amb aquestes antiparrades meues, o enderiaments de ruc, no miréssim tampoc gaire prim, no fos cas!




Escriure: —Escric perquè no puc acceptar un sol destí. Només escrivint pots viure en el somni de tots els destins.




Resignació: —Cada cop on et veus aculat a haver de tornar a signar (sempre a la baixa!) el teu contracte amb la vida. Per això et duu a tanta d’eufòria cada avinentesa on tries d’estripar el contracte. (I ací els anys tampoc hi haurien d’ésser obstacle. Per molt rossí que fossis…)




Rossí: —Fes-les de pollí, molt imprevisiblement, fins a la darrera guitza…!




Òrgan esssencial: —L’esme. Tothom mancat d’aqueix òrgan cau en la crueltat i pertany doncs a l’element criminal. Una persona sense imaginació, sense capacitat per a veure les conseqüències de qualque acció dolenta, és a dir, allò que se’n diu un “valent”, un torturaire, una “persona d’honor”…, és això, un criminal, un esguerrat perillós.



Pler n’hi ha arreu, mes solen aplegar-se en els cercles “bempensants”: entre els militars, la bòfia, els eclesiàstics, els legisladors, els jutges, els carnissers, els caçadors… Els aburgesats. Els “bibliosos”. Els qui “només obeeixen les ordres dels superiors”. Els “orbs servidors de l’orba llei”…



La malaltia de la crueltat deu ésser la pitjor existent. I en acabat, tots els malignes cruels, nats sense l’essencial òrgan d’humanització, és a dir, el magí… Pel que fa a aqueixa nècsia infame, cal demanar-se… De tots els dolents de mena (tan dolents en el sentit de malalts com en el sentit d’àvols), de tots aquests esguerros esfereïdors, què doncs fer-ne en un món comcal…?



Tarats, mancats, nàquissos, no pas del tot humans, on es divertirien millor que no pas en un món separat, per a ells tots sols, on a lloure es poguessin anar entremortrint, i tan cruelment com els rotés…?



(Aquest és precisament el concepte que tenen de la Terra mateixa molts de pensaires d’utopies. Veuen la Terra com el que prou sembla de prop: un infern on, entre la bona gent — és a dir, els “patidorets” [i quin paradís no fóra aquesta Terra en canvi si ara fos doncs plena només de dones patidoretes i, campant-hi llambrescament pel mig, el vostre rossí, i fent-hi les seues molt indecents — és a dir, xalestes i solaceres — pollinades!] — entre la bona gent, doncs, diuen els descriptors de distopies, hom hi ha anat ficant molt cruelment l’element criminal de pertot arreu — tots els “molt honorífics” personatges qui pertot a l’univers, per llur manca innata d’imaginació, mai s’avingueren a torturar altri — i així, sovint, per guardó, escalaren posicions en la vil correguda cap a veure qui acaba campió dels torturadors i empescaires de novelles i cada cop més cruels guerres, fins a esdevindre doncs enlairats terroristes, com més amunt millor en aquest selecte capbreu de notables infernals: bisbes, jutges, generals, dictadors i imperials presidents qui dirigeixen, ben encadirats i honorats, amb repel·lent caprici, les matances a distància, i, com més anem, millor es poden permetre el luxe i l’afegit privilegi d’anar cometent vastes atrocitats amb bombes pus i pus salvatges… Si mai la medicina surés prou fins a ésser capaç d’albirar, al cervell del qui neix, la manca d’aquest òrgan essencial, quin plaer i ensems quina ferma obligació no fóra bandejar-lo, el maleït canviot, cap a un altre infern molt lluny de ca nostra!)




Ànima: —Fètida flatulència del cos. Ho heu provat mai? Si sentiu algú qui diu “ànima”, ensumeu-lo — oh, la pudor!




“Tots som fets de matèria angèlica, tots tendim al cel”: —Em diu el pipinet quan trempa. “Tinc set de paradís!” — em diu, molt místic i metafísic i transcendent, el pipinet, molt devotament i sovint amb una prístina llagrimeta a l’ull (és noblement monoftàlmic, sabeu?). “Com el parafuets crida el fuet, així la glòria fragorosa aqueixa fua fulminant m’inspira” — ell qui em diu, trempant de valent, el massa insistentment poètic pipinot. I me n’adon que, en la seua emoció de bategosa puixança, quan declama que: “Tots aspirem a la despesa benaurança dels trons celestials”, es refereix, molt exclusivament, als pipinets — i mai (llas!) a la resta dels mortals.




La idea que vivifica el jovent: —Sortós jovent català, únic al món amb un projecte perfecte: La restitució de la unitat, la llibertat i la independència d’una Catalònia solidària, de bell nou al capdavant de tot el món en cos ferreny ferm, assolit i ivarçós al capdavant— primer, destacat, a la marató universal — portant amb salutífer urc la samarreta on la senyera estelada al capdavall haurà d’atraçar tothom altri dins les altrament fosques profundàries i eixamplàries interplanetàries. Prou poden, jovent benaurat! I ara sense por! Això rai! Som-hi, cor fort! Fins a la victòria, fins a la llibertat! Perfecte projecte, ja ho he dit!




Gernika: —Vila heroica basca anorreada per la covarda aviació nazi bo i servint el feixisme franquista castelladre. Així mateix, “Gernika” és un quadre picassià robat pels mateixos lladres (hereus directes del feixisme franquista), a qui la covarda aviació nazi adés serví bo i bombardejant a tesa l’heroica vila basca.




La dama d’Elx: —No és pas a Elx. És també a cal lladre, és clar.




I on són els papers robats a baleàrics i a valencians?: —On vols que siguin? A cal lladre!




Orientals: —Tots aqueixos migjornencs sense un dit de seny i qui tan talossament s’han deixats ensibornar pel discurs casernari merdileny, i ara, a còpia de sentir-s’ho insultar, es fan dir “llevantins”… Amb un club de futbol, amb un diari i tot així malanomenats…!



Això els propòs, un sinònim amb connotacions molt menys deplorables.



Per què no es fan dir, si tant s’hi agafen — com qui s’agafa al rat ronyós qui la pesta li tramet, i només perquè aquell rat és un rat qui coneix de tindre’l sempre rosegant-li els ulls de poll, i això al capdavall a la llarga fa família…



Per què doncs no es fan dir “orientals”…? Oriental Club de Futbol, Diari Oriental. Vol dir el mateix, saben?



Tret que amb el nom d’“oriental” s’estalvien tot el regust estercorari que acompanya l’entecós epítet “llevantí”. Ah, l’esfereïment, “llevantí”, fuig!



Pertot al món, el dissortat mot “llevantí” duu immediatament a l’esment el trapella putifeina; l’oliós, llefiscós, garneu i deslleial serpeta qui només és a l’aguait tothora per a fotre’t…! Sinistre, verdós i simiesc… És un maligne repugnant, la púrria de la Mediterrània…! Ecs, i això n’hi ha qui es deixen dir pel fastigós merdileny!



L’oriental és molt més digne, i pausat, i complidor. Si cal, el tòpic insultant també se li encasta: tragina amunt i avall un aire massa sotamanesc, amb ulls esbiaixats de bare punxapanxes, i amb aquella rialleta enigmàtica que tan nerviosa fot la “gent de bé”. Roí i mal subjecte, doncs, igualment, és clar; mes un mal subjecte fi i si fa no fa virtuós — no pas groller, pudent, coent, brètol i peuplà com l’altre.



Només els ho suggeria. Si volen ésser apèndix cianòtic de ningú — i per a més martiri de l’enemic qui així els bescanta i a sobre els espleta com si són camp de cols — poden tanmateix endolcir l’agror i la pudor de col malpaïda del nom que tant els enllepoleix.



Per acomparament simètric, em diuen si els portuguesos són (ni de molt lluny) tan datspelcul…! Quants de “Diaris de Ponent” i quants de clubs de futbol es diuen “Ponent” posem per cas a Lisboa…? Cap! No els cal recórrer a ridículs expedients, com ara potser poder dir-se occidentals. Occidentals de qui, de què?



I s’imaginen! Molt menys ponents…! No són gallines. Gallines els llevantins, és clar, traïdors com déu. Ara, els lisboetes, ni ponents ni ponedores… Això de ponents dels ous deixem-ho per als babaus lleidatans. Ningú no és a ponent ni a llevant de ningú — i molt menys de cap envenjós opressor. Tothom qui s’ho valgui és al centre d’ell mateix.



Si els catalans de migjorn (terme eòlic i geogràfic) es volguessin dir res de veritat diguem-ne si fa no fa ventós o geogràfic (ço que només recoman molt localment — a ponent del predi, a tramuntana del turó — o ja a escala global: l’Orient Exprès, les esteses àrctiques, el reialme hiperbori) s’haurien de dir precisament així: Migjorn Club de Futbol, Diari de Migjorn — això a escala de pàtria (on els capsdecony lleidatans són a mestral i no pas a ponent!). I, per descomptat, tan occidentals i tan ponentins, o tan el que calgui, a escala global, com tots els qui no són ni orientals ni llevantins (ni australs ni polars) (ni què més hi ha?) (ruc de manguis ara no me’n record).




Escriure: —Escrius una lletra a un company. Com s’esdevé sovint, s’escau que aqueix company ja és mort d’ençà d’ara fa uns mesos. (No t’havies assabentat de la seua mort precisament pel fet que érets lluny.) La lletra es perd (com perderes el company; ja no en sabràs mai més res). Era una lletra comunicant-li el teu suïcidi imminet. Una dolça lletra d’adéu…



I ara…? Ara tots som morts. Tret la lletra — per una d’aquelles casualitats arxivada en qualque indret — i incompresa. El lector diu “—L’home al qual el suïcida trameté la lletra, com ho va rebre? Quin batzac moral, portser!”



Mes ara em ve a l’esment que el lector anònim de la lletra (un erudit de bot i fora, un estudiós de secà, un lamentable verm de biblioteca), a hores d’ara també és mort.



Tornem-hi: i ara…? Ara res. Sé que és fútil interpretar res. Tot és exactament com sembla.




De més estranyes se n’esdevenen: —Per què sovint, bo i llegint les memòries d’algú, reveus tot de sobte qualque somni que havies tingut (de vegades vell d’anys, o que doncs havies fins i tot transposat en full de paper per la força o la curiositat que es portava), i te n’adones que molt de recapte s’adiu entre teca i teca: entre el fet més o menys esdevingut a la persona i el somni per tu pregonament experimentat…? Ésser humà és comuna experiència, això és palès. Però fóra meravellós si podies, com a humà (o fins i tot animal), anar pouant en bassa universal de somnis.



Tota experiència humana prou colpidora cau en qualque receptacle psíquic d’on els cercapous dels somnis poden pouar-hi. Poden escandallar-hi, escorcollar-hi a lloure, i poden, per diverses xiripes, enganxar-ne parracs, de vegades llenques senceres, acolorides, vívides… Certs elements dels somnis foren com ara hams qui enxampen filagarses d’acció en el receptacle de l’experiència humana… Això explicaria les coincidències, mes sobretot les penetracions en mons insospitats pel molt lúcid, molt batallador, somiaire — més actiu i heroic (i intel·ligent!) que no els més actius dels heroics malfeiners qui amb llurs heroïcitats molt guerreres el món espatllen, mai amb prou estona, ells, és clar, per a analitzar l’acció. Car que els vas, carallot, amb falòrnies de somiador; només volen morir matant!




Consciència de camí deixat enrere i prou: —Per on has passat…? Carrers deserts, cairats, closos — cap botiga ni magatzem oberts. Cap amenitat. Carrers sinistres, duient enlloc, o, a tot estirar, a l’estació. Sempre hi és massa dematí. O massa tard.



I al capdavall dels carrers, les caigudes en blanc. Les vies interminables. Els túnels o els corredors. I les estades als hospitals, on, bocí a bocí, t’han anada tolent la consciència. Et trobes d’antuvi rere les brèndoles del bres — tot just en acabat de la primera operació. Qui ets…? Qui ets…? Solet. Solet, ignot. Un grumollet de carn pensaire, dient: “Eh…? Eh…?”



I ara…? Una altra consciència tolta. Estranys instruments al costat. Apagats. Tret que et solca a manès el record en llampec d’un projector fix als ulls, molt poderós. El record — en crus, creuats llampecs — d’uns ganivets molt esmolats qui relluen a la llum del projector, enjòlits, agressius, papallonejant-te damunt el cap.



I encara…? Abandonat rere el dipòsit dels gasos, o els hidrògens o els oxígens o els azots, a un cantó de la cantonada de l’hospital molt cairat, vora els cossis curulls dels rebuigs. No pas que t’hagin pres per mort, i doncs llençat com qualsevol altre afoll. És només que et donaven l’alta i no sabies qui érets — qui érets a part de tu — i t’ensulsiaves, sense traç. Car qui ets doncs mai, a part de tu…? No ningú.



Tanta de consciència escapçada. I tanmateix encara et reconeixes com essent tu mateix — quin remei — escarit del tot, ragut, esporret, sense res — només tu, atrapat en un cos, atrapat en un llit — un llitet d’infant, un llitot de jove, un llit d’adult, un marfegó de vell…




Dobles: —N’hi havia vint a repartir entre nosaltres. Només en vaig afagar un. El meu doble em va dir: “—Agafa’n més; tenim-ne dret a força més, saps?”



Li vaig dir: “—No! No veus tots aqueixos dobles nostres, darrere entre les ombres, a llarg llarguíssim i pregon de l’infinit…?”



Diu: “—No. Només hi ha dos dobles darrere. El teu i el meu.”



—Vols dir?



—I tant. Compta’ls bé.



(I era veritat.) Vaig fer: “—Doncs això vol dir que, dels vint, ens en toquen…, vint dividit per quatre…, cinc. Cinc per cap!”



Digué: “—Exacte.”



I ell i jo n’agafàrem doncs cinc cascú. I els altres deu els deixàvem per als nostres dobles. Què farien ells amb llur dobles — aquest era llur afer, és clar.