Vint-i-unè d’aclucallades

Vint-i-unè d’aclucallades









Boldró de companys on qui escoseix descobreix – o: qui és l’explorador és el descobridor, i els altres, qui només esguarden aparadors, no en saben prou, sempre romanen a les escapces: –Dic, tot caminant: “espera’t”, perquè havia vista una botigueta rònega amb un venedoret desolat, assegut per cominal damunt un tamboret, palesament sense esperança de vendre mai res, amb les mans damunt la cara, tot arrupidet. Fent el paperet del temorenc perquè no se m’esfereís, em vaig deseixir del meu boldró, els meus enriallats companys qui continuaren caminant galeria envant sense ni potser adonar-se’n que ja no hi era – i, ja doncs arronsant-me per les parets, fiu cap a la cambreta fosca. El venedoret aixecà els ulls. Feia una cara, més que no de trist, de pansit. El veies grogós, rebotit, amb una cara tacada de verosos sangtraïts, com si tornés d’un tacó que hom li hagués endinyat feia menys d’una setmana en qualque atzucac ronyós, emboscat per enemics molt poca-substàncies. Dic: “puc veure que hi…?” Fa: “feu, feu…” Me n’adoní encontinent que allí cap tresor. Tot hi era amuntec de peça inútil, qui sap de quina mà, anava a dir tercera o quarta, mes segur que sovint – vull dir, pel que feia als de més dels elements – em quedava curt. Esparracats pel racó certs llibres d’art… Dic: “això m’interessa…”, sense saber si dic ver o no. Diu, una mica menys desmenjat: “n’hi ha, n’hi ha...” I es va treure un paper que era una llonga llista d’objectes que tenia allí mateix o desats en qualsevol altre magatzem. Va dir: “podeu encomanar allò que us sembli…” Vaig dir: “m’estim més d’anar fent uns quants cops d’ull...” Musclejà. Continuí doncs cercant entre les deixalles. Ràdios de l’any de la picor, aparells que ja mai més no rutllarien, parracs a dojo, ja ho he dit… Rere unes capses altes de cartró, una porta; m’hi fiquí, corredors llargs, ombrívols alguns, d’altres espetarregant de lluminària, i portes que no s’obren, portes que rellisquen de costat per a obrir-se justament a una altra porta que aquesta no es bellugarà mai – o potser sí si mai obtens les claus dels múltiples panys. La noia em va dir: “troba el que vol…?” “No l’havia vista, ja em perdonarà...” “Sóc sa sorel·la...” I la veies molt més eixerideta que no el pansit del davant, son frare. “No té gaire feina…” Volia dir-li, mes aleshores me n’adoní: al rerebotiga era on l’acció s’esdevenia de debò. Fimbrosa se n’anà corredor avall, i jo darrere, flairant-ne espatotxí la flaire, és clar. I de part de baix una gernació comprant o si més no triant objectes de gran vàlua. Gent de qualitat per als instruments perfectes. Damunt el muscle, se’m tombà. I somrigué: És clar que sí, llençant-me un esguard trapella… El rerebotiga, el rerebotiga…, ve-t’ho-on…, ve-t’ho-on la bona teca rau. Xiqueta, tens tota la raó, i poc que me’n desdiré pas anc.



Compensacions: –D’on no n’hi ha en raja en excés. Per a certa gens, la naquissitat cerebral empeny al contrapès carnal. Massa poca substància al cervell cal justificar-la amb massa greix, massa carn. Un contraplat de balança. Sense prou feixuguesa material, doncs, no voldríeu pas que s’envolessin tantost bufés l’airejol. Si és naquis, si no fa prou el pes, prou cal sorrar-ho encara que només sigui de matèria bruta. Fira dels cossos, la societat.



Qui matarà la vaca sagrada dels ous d’or (!)…?: –Qui matarà aquell maligne monstre quimèric, a les mamelles del qual tants de milions d’estrafolles popen i xumen, bibliosos, alcoranosos, torahtatosos (torah torahtararà tururut tarantel·la) i allò dels hindús, i què em sé jo, sectes taral·lirots rai, sectes arreu a gavadals, creences a fètids, fastigosos dolls…? Ningú no és capaç de fer-ne cap truita; tantost el veuen arribar amb la forquilla a batre rovells i clares, se li llencen damunt i l’esclafassen sense cap pietat. “–Aquest volia pispar-nos la font de la farina (!) que mengem, assassí malastruc!” – diuen tant de predicador, de monjo, de capellà, de pel·liculaire barat, de novel·lista moralinós, i de polític, no cal dir, i el prim i el gras, i el místic i el cofoi, i tothom qui viu de la falòrnia: ço és, pel cap baix, mig univers!



Hitler, muà, muà: –Fa en Hitler, estrebant-se a efeminades estrebadetes l’engomadet bigotet, i enfotent-se’n molt dels qui resoldrien res sense la noves tècniques de les armes més mortíferes: “–Justament els mateixos qui [anava a dir, embarretinats, ballen sardanes, i, amb espardenya de veta neta, i la falç de plàstic i molt decorativa enfonyada pel mànec a la falcia, voldrien reconquerir la llibertat], justament els mateixos qui sacsen als cels espases teutòniques fetes de llauna (això sí, molt acuradament afaiçonades segons els models antics explicats pels clàssics) i es vesteixen amb pells d’ós, i hi duen, al cap barbat, capells de banyes de bou, i proclamen llavors que tots els conflictes contemporanis cal resoldre’ls amb les armes de raó i prou), i doncs, els mateixos qui foten el camp acollonits tantost apareix el primer garrot comunista..., prou dic que la posteritat poc tindrà gens a parlar-ne, ni èpiques ni èglogues ni collons en vinagre, d’aitan heroics lluitadors...!”



Tret, és clar, que la posteritat no existeix altre que en el magí enfebrat; el teu posterior, en canvi, sí, ho veus...? Existeix ans és. I és, oimés, el teu posterior, l’essència (perfumada) de l’escatologia – és la fi de la fi – i el fi de tota enrònia i dèria, i tasca i afamegament rere l’ideal, vós.



Jagut de gairó, mig oposat al corrent ineluctable, fent el mort al cresp del torrent escatològic: –Això és ésser, això és viure – fer el mort al riu que es diu Duad. El riu Duad és el darrer riu, el riu darrer que duu tots els morts i tota la merda mai haguts. Tret que mentre ets viu només hi (mal)sures – només hi fas el mort. Hi fem el mort mentre vivim. Tantost hi som morts, només hi fem tossa (i nosa als vius).



Espècia especial: -Una mica de merda (en pols o com fos, i sovint n’hi ha prou amb una “sospita”), una mica de merda, doncs, afegida a qualsevol plat, el fa una mica més francès.



Proesa del desinvent: –Car, és clar, desinventar és l’única acció de debò heroica; és quelcom molt més heroic que no pas inventar – de fet, inventar és complicar, és a dir, embolicar doncs la puta troca, emboirar el paisatge que podria si més no ésser mig entenedorament copsable.



Desinventéssim déu, desinventéssim tant de concepte merdegada: l’ànima, la consciència, el “govern”, la “llei”, la força, les esglésies, les històries... Desinventéssim la Fgance, E-panna [en acabat tot seguit també desinventarem Catalònia (per què serviria, altre que per a prendre-hi mal?), tret que això diem: “–Vostè davant, vostè primer...”, car som els catalans tan galants i educadets!]



Llencem el que existeix en les ments malaltes qui inventen – i quedem-nos només amb el que és – el que és fora de l’invent – no gaire – molt poc – matèria feta, estranyament, va pensament – matèria pensant en vanes existències. [Existències: pollosos, ratats, arnats retallets, escapolons i cassigalls, parracs pudents que ningú sinó els engalipats figots no compren.)



Progressant cap a la merda: –Confoses escatologies [both eschatology and scatology as one in the clearer mind of the Catalonian]. Allò darrer – tot el que en acabat no en roman – és la merda. A això tendeixen, esventats progressistes del cul estret.



Conceptes, tot conceptes. Buits, plens, nàquissos, curulls, vessant, amb prou feines amb cap mica de corquim a baix de tot… Mes, sense conceptes, què fórem…?: –Por. Cossos de pors. Cada concepte un antídot més o menys eficaç contra una altra por.



Ah...! O de l’absurd i afòtic al diàfan i amb cara i ulls: –Llegint qualsevol text filosòfic cal substituir arreu la paraula buida (o en tot cas sense cap contingut gens intel·ligent) “déu” per qualsevol altre mot més o menys adient i amb prou pes – figa, bròquil, llençol, mallerenga, pinces, espinacs, turó, botiga, tortuga, pastanaga, mal de ronyons... Veureu llavors com tot esdevé molt més clar, llegívol, concret, lògic, entenedor, sensat... “Al començament fou la figa...” “En el bròquil res no manca de sentit.” “Atenent a en Roger Bacó i les seues proves geomètriques de l’existència del llençol...” “Els bisbes feren més patent l’aspecte trinitari de la mallerenga.” “La necessària fosca nit llarga que precedeix la unió extàtica amb les pinces.” “Cal vigilar, car els espinacs ens sotgen tothora.” “La immaculada concepció és un atribut comú a mants turons i botigues.” “Pots atènyer la salvació només per la gràcia de la tortuga.” “És àvol, als ulls de la pastanaga, qui no inquireix rere el propi bé.” “És el mal de ronyons qui duu als humans la vera llum...” No fa?



Parlant de mots-falòrnia: –Si la paraula “déu” és un cossi d’odis i d’altres deixalles, què me’n dius de la paraula “llibertat”...? Quin sentit té als llavis dels armats...? I als dels desarmats...? Per què no la substitueixes pel mot “mort a... [el contrari d’aquell per a qui deman la llibertat]”...? Un lladre (un e-pannol) diu llibertat quan vol dir mort als catalans. Un català vol dir mort als lladres (“–endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba, bon cop de falç...?”) Un aprofitat escarransit diu “mort als qui esplet i mantinc en indigència”. Un indigent “mort als qui m’aplanen i amb llur robada riquesa m’ultratgen tothora”. Si un merdacaner bofiós o qualsevol altre funcionari diu llibertat ja sabeu que només avia un renec, renec que vol dir “no em prendràs pas els diners ni prendràs pas els dels amos qui em nodreixen (i els meus) i qui en epopeia tan estrènua adés te’ls robaren, probablement pels segles dels segles, si la llibertat per què m’esgargamell endura prou – i per a això m’esdernec, perquè duri”. Un vers d’un poema que algú amb dos dits de seny, i sense el verí de la falòrnia solcant-li les venes, podria haver escrit: “I heard the word liberty and I searched myself for blood and for a hole from the bullet in my body, for I knew he meant death and he was about to shoot me.” “Sentia el mot llibertat i em tocava el cos per veure on m’havien foradat, car prou sabia que em volien mort.” Hom sent sovint els pitjors mortridors omplir-se la boca de llibertats. Tota mena de dictador. En boca d’armat, saps què vol dir “llibertat”. Sempre vol dir “tu mors” – tu el condemnat obstacle, jo l’alliberador, el desempallegaire.



The floater seen as survivor: –Al mirall damunt el rentamans, em recargol el bigot, aixec la tarota, amples oronells en ventall – hò, em faig l’important, m’inaugur recte inspector de palters abans no se’ls endugui el despietat sifó del canfelip… Els cagallons qui se’n van, i els costa… I, disfressant-me d’en De Gaulle, patètic, animant-los molt: “–Encore un effort, les français!” I tanmateix n’hi ha un qui encara sura (el fabulós flotaire). L’has de saludar i beneir, donar-li la medalla de sant Jordi, les creus de l’apostoli i companyia, i la cinteta i el galó, i l’andromineta que diu que ha servit de perfecte roplegapets per al manteniment de la societat… Car ell també és un supervivent. I tots ja ens hi veiem. I les llagrimetes d’agraïment en fluix qui flueix flueixen… Tot supervivent és mereix el reconeixement a tanta d’heroïcitat.



O que tanta de merdegada, vull dir, d’escarafall amunt i avall entre els engalipadors molt retratats…! No. Cal veure cada supervivent com a fragment de palter qui assolia de mantindre’s, si més no fins al propvinent desfermat aiguat. I prou.



Viure és viure penjat fins que es trenca la corda: –Cada juliol em ve el desfici pel suïcidi: “–M’hi bleg, no m’hi bleg...?” Al capdarrer, sobrevisc. Sobrevisc potser per a cantar un any més la Cançó del Secret de la Vida, segons els magnífics filòsofs del Monty Python. “–Always look on the bright side of death, for life’s a piece of shit, and when you look at it life’s a laugh, and death’s a joking through, keep on laughing as you go, just remember that the last laugh is on you.” –Et guaites la mort pel bon cantó, car viure és merda; la broma del viure s’estireganya fins que es trenca en la darrera broma del traspàs; vés rient doncs, sols serva a l’esment que ets tu de qui al capdarrer tothom se’n fot.”



Suïcidi: –No cal que corris tant al suïcidi. Si et saps esperar una estoneta, la natura mateixa qui et va parir se’t suïcida en tu.