19è d'antiparrades

Dinovè de diorismes






Diorismes, definicions: —Doncs, de delimitacions; i, de delimitacions, doncs, de limitacions, car què altre fóra “definir” que no pas posar entre confins, o termes o vedrunes, cert objecte a consirar…? És, doncs, com ara esguardar-se quelcom amb aclucalls, vull dir, amb ulleres d’ase, de mula, de cavall…, perquè, com ells, el qui consira no es distregui pensant en altre que en la tasca per acomplir davant. Tinc tres mots per a aqueixes ulleres (supòs que furgant-hi una miqueta en trobaríem més), aclucalls, doncs, i antiparres i orberes. En diré, d’això que escric fixant-m’hi molt, com un mussol, aclucallades, o antiparrades, o orberades, doncs. Si en res fixes massa fit a fit l’ull, se’t torna al capdavall no-res. Car tot ve de res i a res se’n va. I doncs, amb aquestes antiparrades meues, o enderiaments de ruc, no miréssim tampoc gaire prim, no fos cas!




Escriure: —Escric perquè no puc acceptar un sol destí. Només escrivint pots viure en el somni de tots els destins.




Resignació: —Cada cop on et veus aculat a haver de tornar a signar (sempre a la baixa!) el teu contracte amb la vida. Per això et duu a tanta d’eufòria cada avinentesa on tries d’estripar el contracte. (I ací els anys tampoc hi haurien d’ésser obstacle. Per molt rossí que fossis…)




Rossí: —Fes-les de pollí, molt imprevisiblement, fins a la darrera guitza…!




Òrgan esssencial: —L’esme. Tothom mancat d’aqueix òrgan cau en la crueltat i pertany doncs a l’element criminal. Una persona sense imaginació, sense capacitat per a veure les conseqüències de qualque acció dolenta, és a dir, allò que se’n diu un “valent”, un torturaire, una “persona d’honor”…, és això, un criminal, un esguerrat perillós.



Pler n’hi ha arreu, mes solen aplegar-se en els cercles “bempensants”: entre els militars, la bòfia, els eclesiàstics, els legisladors, els jutges, els carnissers, els caçadors… Els aburgesats. Els “bibliosos”. Els qui “només obeeixen les ordres dels superiors”. Els “orbs servidors de l’orba llei”…



La malaltia de la crueltat deu ésser la pitjor existent. I en acabat, tots els malignes cruels, nats sense l’essencial òrgan d’humanització, és a dir, el magí… Pel que fa a aqueixa nècsia infame, cal demanar-se… De tots els dolents de mena (tan dolents en el sentit de malalts com en el sentit d’àvols), de tots aquests esguerros esfereïdors, què doncs fer-ne en un món comcal…?



Tarats, mancats, nàquissos, no pas del tot humans, on es divertirien millor que no pas en un món separat, per a ells tots sols, on a lloure es poguessin anar entremortrint, i tan cruelment com els rotés…?



(Aquest és precisament el concepte que tenen de la Terra mateixa molts de pensaires d’utopies. Veuen la Terra com el que prou sembla de prop: un infern on, entre la bona gent — és a dir, els “patidorets” [i quin paradís no fóra aquesta Terra en canvi si ara fos doncs plena només de dones patidoretes i, campant-hi llambrescament pel mig, el vostre rossí, i fent-hi les seues molt indecents — és a dir, xalestes i solaceres — pollinades!] — entre la bona gent, doncs, diuen els descriptors de distopies, hom hi ha anat ficant molt cruelment l’element criminal de pertot arreu — tots els “molt honorífics” personatges qui pertot a l’univers, per llur manca innata d’imaginació, mai s’avingueren a torturar altri — i així, sovint, per guardó, escalaren posicions en la vil correguda cap a veure qui acaba campió dels torturadors i empescaires de novelles i cada cop més cruels guerres, fins a esdevindre doncs enlairats terroristes, com més amunt millor en aquest selecte capbreu de notables infernals: bisbes, jutges, generals, dictadors i imperials presidents qui dirigeixen, ben encadirats i honorats, amb repel·lent caprici, les matances a distància, i, com més anem, millor es poden permetre el luxe i l’afegit privilegi d’anar cometent vastes atrocitats amb bombes pus i pus salvatges… Si mai la medicina surés prou fins a ésser capaç d’albirar, al cervell del qui neix, la manca d’aquest òrgan essencial, quin plaer i ensems quina ferma obligació no fóra bandejar-lo, el maleït canviot, cap a un altre infern molt lluny de ca nostra!)




Ànima: —Fètida flatulència del cos. Ho heu provat mai? Si sentiu algú qui diu “ànima”, ensumeu-lo — oh, la pudor!




“Tots som fets de matèria angèlica, tots tendim al cel”: —Em diu el pipinet quan trempa. “Tinc set de paradís!” — em diu, molt místic i metafísic i transcendent, el pipinet, molt devotament i sovint amb una prístina llagrimeta a l’ull (és noblement monoftàlmic, sabeu?). “Com el parafuets crida el fuet, així la glòria fragorosa aqueixa fua fulminant m’inspira” — ell qui em diu, trempant de valent, el massa insistentment poètic pipinot. I me n’adon que, en la seua emoció de bategosa puixança, quan declama que: “Tots aspirem a la despesa benaurança dels trons celestials”, es refereix, molt exclusivament, als pipinets — i mai (llas!) a la resta dels mortals.




La idea que vivifica el jovent: —Sortós jovent català, únic al món amb un projecte perfecte: La restitució de la unitat, la llibertat i la independència d’una Catalònia solidària, de bell nou al capdavant de tot el món en cos ferreny ferm, assolit i ivarçós al capdavant— primer, destacat, a la marató universal — portant amb salutífer urc la samarreta on la senyera estelada al capdavall haurà d’atraçar tothom altri dins les altrament fosques profundàries i eixamplàries interplanetàries. Prou poden, jovent benaurat! I ara sense por! Això rai! Som-hi, cor fort! Fins a la victòria, fins a la llibertat! Perfecte projecte, ja ho he dit!




Gernika: —Vila heroica basca anorreada per la covarda aviació nazi bo i servint el feixisme franquista castelladre. Així mateix, “Gernika” és un quadre picassià robat pels mateixos lladres (hereus directes del feixisme franquista), a qui la covarda aviació nazi adés serví bo i bombardejant a tesa l’heroica vila basca.




La dama d’Elx: —No és pas a Elx. És també a cal lladre, és clar.




I on són els papers robats a baleàrics i a valencians?: —On vols que siguin? A cal lladre!




Orientals: —Tots aqueixos migjornencs sense un dit de seny i qui tan talossament s’han deixats ensibornar pel discurs casernari merdileny, i ara, a còpia de sentir-s’ho insultar, es fan dir “llevantins”… Amb un club de futbol, amb un diari i tot així malanomenats…!



Això els propòs, un sinònim amb connotacions molt menys deplorables.



Per què no es fan dir, si tant s’hi agafen — com qui s’agafa al rat ronyós qui la pesta li tramet, i només perquè aquell rat és un rat qui coneix de tindre’l sempre rosegant-li els ulls de poll, i això al capdavall a la llarga fa família…



Per què doncs no es fan dir “orientals”…? Oriental Club de Futbol, Diari Oriental. Vol dir el mateix, saben?



Tret que amb el nom d’“oriental” s’estalvien tot el regust estercorari que acompanya l’entecós epítet “llevantí”. Ah, l’esfereïment, “llevantí”, fuig!



Pertot al món, el dissortat mot “llevantí” duu immediatament a l’esment el trapella putifeina; l’oliós, llefiscós, garneu i deslleial serpeta qui només és a l’aguait tothora per a fotre’t…! Sinistre, verdós i simiesc… És un maligne repugnant, la púrria de la Mediterrània…! Ecs, i això n’hi ha qui es deixen dir pel fastigós merdileny!



L’oriental és molt més digne, i pausat, i complidor. Si cal, el tòpic insultant també se li encasta: tragina amunt i avall un aire massa sotamanesc, amb ulls esbiaixats de bare punxapanxes, i amb aquella rialleta enigmàtica que tan nerviosa fot la “gent de bé”. Roí i mal subjecte, doncs, igualment, és clar; mes un mal subjecte fi i si fa no fa virtuós — no pas groller, pudent, coent, brètol i peuplà com l’altre.



Només els ho suggeria. Si volen ésser apèndix cianòtic de ningú — i per a més martiri de l’enemic qui així els bescanta i a sobre els espleta com si són camp de cols — poden tanmateix endolcir l’agror i la pudor de col malpaïda del nom que tant els enllepoleix.



Per acomparament simètric, em diuen si els portuguesos són (ni de molt lluny) tan datspelcul…! Quants de “Diaris de Ponent” i quants de clubs de futbol es diuen “Ponent” posem per cas a Lisboa…? Cap! No els cal recórrer a ridículs expedients, com ara potser poder dir-se occidentals. Occidentals de qui, de què?



I s’imaginen! Molt menys ponents…! No són gallines. Gallines els llevantins, és clar, traïdors com déu. Ara, els lisboetes, ni ponents ni ponedores… Això de ponents dels ous deixem-ho per als babaus lleidatans. Ningú no és a ponent ni a llevant de ningú — i molt menys de cap envenjós opressor. Tothom qui s’ho valgui és al centre d’ell mateix.



Si els catalans de migjorn (terme eòlic i geogràfic) es volguessin dir res de veritat diguem-ne si fa no fa ventós o geogràfic (ço que només recoman molt localment — a ponent del predi, a tramuntana del turó — o ja a escala global: l’Orient Exprès, les esteses àrctiques, el reialme hiperbori) s’haurien de dir precisament així: Migjorn Club de Futbol, Diari de Migjorn — això a escala de pàtria (on els capsdecony lleidatans són a mestral i no pas a ponent!). I, per descomptat, tan occidentals i tan ponentins, o tan el que calgui, a escala global, com tots els qui no són ni orientals ni llevantins (ni australs ni polars) (ni què més hi ha?) (ruc de manguis ara no me’n record).




Escriure: —Escrius una lletra a un company. Com s’esdevé sovint, s’escau que aqueix company ja és mort d’ençà d’ara fa uns mesos. (No t’havies assabentat de la seua mort precisament pel fet que érets lluny.) La lletra es perd (com perderes el company; ja no en sabràs mai més res). Era una lletra comunicant-li el teu suïcidi imminet. Una dolça lletra d’adéu…



I ara…? Ara tots som morts. Tret la lletra — per una d’aquelles casualitats arxivada en qualque indret — i incompresa. El lector diu “—L’home al qual el suïcida trameté la lletra, com ho va rebre? Quin batzac moral, portser!”



Mes ara em ve a l’esment que el lector anònim de la lletra (un erudit de bot i fora, un estudiós de secà, un lamentable verm de biblioteca), a hores d’ara també és mort.



Tornem-hi: i ara…? Ara res. Sé que és fútil interpretar res. Tot és exactament com sembla.




De més estranyes se n’esdevenen: —Per què sovint, bo i llegint les memòries d’algú, reveus tot de sobte qualque somni que havies tingut (de vegades vell d’anys, o que doncs havies fins i tot transposat en full de paper per la força o la curiositat que es portava), i te n’adones que molt de recapte s’adiu entre teca i teca: entre el fet més o menys esdevingut a la persona i el somni per tu pregonament experimentat…? Ésser humà és comuna experiència, això és palès. Però fóra meravellós si podies, com a humà (o fins i tot animal), anar pouant en bassa universal de somnis.



Tota experiència humana prou colpidora cau en qualque receptacle psíquic d’on els cercapous dels somnis poden pouar-hi. Poden escandallar-hi, escorcollar-hi a lloure, i poden, per diverses xiripes, enganxar-ne parracs, de vegades llenques senceres, acolorides, vívides… Certs elements dels somnis foren com ara hams qui enxampen filagarses d’acció en el receptacle de l’experiència humana… Això explicaria les coincidències, mes sobretot les penetracions en mons insospitats pel molt lúcid, molt batallador, somiaire — més actiu i heroic (i intel·ligent!) que no els més actius dels heroics malfeiners qui amb llurs heroïcitats molt guerreres el món espatllen, mai amb prou estona, ells, és clar, per a analitzar l’acció. Car que els vas, carallot, amb falòrnies de somiador; només volen morir matant!




Consciència de camí deixat enrere i prou: —Per on has passat…? Carrers deserts, cairats, closos — cap botiga ni magatzem oberts. Cap amenitat. Carrers sinistres, duient enlloc, o, a tot estirar, a l’estació. Sempre hi és massa dematí. O massa tard.



I al capdavall dels carrers, les caigudes en blanc. Les vies interminables. Els túnels o els corredors. I les estades als hospitals, on, bocí a bocí, t’han anada tolent la consciència. Et trobes d’antuvi rere les brèndoles del bres — tot just en acabat de la primera operació. Qui ets…? Qui ets…? Solet. Solet, ignot. Un grumollet de carn pensaire, dient: “Eh…? Eh…?”



I ara…? Una altra consciència tolta. Estranys instruments al costat. Apagats. Tret que et solca a manès el record en llampec d’un projector fix als ulls, molt poderós. El record — en crus, creuats llampecs — d’uns ganivets molt esmolats qui relluen a la llum del projector, enjòlits, agressius, papallonejant-te damunt el cap.



I encara…? Abandonat rere el dipòsit dels gasos, o els hidrògens o els oxígens o els azots, a un cantó de la cantonada de l’hospital molt cairat, vora els cossis curulls dels rebuigs. No pas que t’hagin pres per mort, i doncs llençat com qualsevol altre afoll. És només que et donaven l’alta i no sabies qui érets — qui érets a part de tu — i t’ensulsiaves, sense traç. Car qui ets doncs mai, a part de tu…? No ningú.



Tanta de consciència escapçada. I tanmateix encara et reconeixes com essent tu mateix — quin remei — escarit del tot, ragut, esporret, sense res — només tu, atrapat en un cos, atrapat en un llit — un llitet d’infant, un llitot de jove, un llit d’adult, un marfegó de vell…




Dobles: —N’hi havia vint a repartir entre nosaltres. Només en vaig afagar un. El meu doble em va dir: “—Agafa’n més; tenim-ne dret a força més, saps?”



Li vaig dir: “—No! No veus tots aqueixos dobles nostres, darrere entre les ombres, a llarg llarguíssim i pregon de l’infinit…?”



Diu: “—No. Només hi ha dos dobles darrere. El teu i el meu.”



—Vols dir?



—I tant. Compta’ls bé.



(I era veritat.) Vaig fer: “—Doncs això vol dir que, dels vint, ens en toquen…, vint dividit per quatre…, cinc. Cinc per cap!”



Digué: “—Exacte.”



I ell i jo n’agafàrem doncs cinc cascú. I els altres deu els deixàvem per als nostres dobles. Què farien ells amb llur dobles — aquest era llur afer, és clar.