Vintè

Vintè de coits si fot no fot interromputs



Vintè d’aclucallades








Imposició: —La poca-substanciada inaferrablement llefiscosa i repugnant que els xarnecs molt il·lusos en diuen e-panna — és a dir, la merdanya — ens ha caiguda al cap com si cap obscè monstre volaire se’ns hi hagués cagat sense avisar. Només néixer ja ens imposen la caguerada. On és la nostra llibertat…? No ens podem asseure al banc del parc de la vida a veure-hi l’espectacle de les flors i els pardalets sense que, abans de sàpiguer-nos el nom i tot, ja duguem el cagalló e-pannol per barret…! Qui ens demana si volem la palterada al cap? [I qui diu e-panna, és clar, diu la fragance (de merde) si ets de Perpinyà i encontorns: qui collons et demana si vols la imposició traïdora i feixista d’ésser allò que ells volen tantost no neixes i tot?] Te l’etziben de trascantó i t’has de fer fotre de per vida? No pas! Cal lluitar! Un català traïdorencament cagat al damunt amb una cagalló e-pannol o fragant de merda només se’n pot deslliurar amb el sabó de rentar que li duu la independència. (És com els qui et neixen cristià — o qualsevol altra brutícia que et vol pudent i esclavitzat.) Ningú no et pot néixer a res, i menys a res imposat agressivament i bestiarra, i, sobre, tan fètidament i fastigosament brut. Ets lliure de decidir allò que et defineix, ets lliure de triar el sabó de la llibertat, ets lliure de rebutjar el cagalló imposat, posat per barret traïdorencament i odiosa, perquè el duguis, asfixiadament, fins que ja no te’n mors, tip i agre, fracassat.




Catalans absents: —Llur identitat robada pels lladres — titelles i espantalls molt ferotges qui cal penjar fins l’asfíxia.




Ara és hora, catalans: —Quan la revolta no és fútil. [Cada mes som al mes de juny. Esmoléssim les falçs. Fins que guanyem la guerra.]




Monument al morts per Catalònia [—ara rau tot empastifat d’espetegades de cagallons tous llençats pels molt assenyats botiflers quan fan veure que us hi tiren flors.]: —Moríreu, alzinats companys, perquè els mateixos escarransits negociants de sempre us traissin cop i cop…, i cop i cop i cop…, i cop i cop i cop…? [Car al capdavall l’única “llibertat” per què clamen és la que fa créixer els rèdits. La de veritat (sense cometes) mai no toca.]




Lluita per la llibertat: —Sempre toca! Toca ara, tocava ahir, tocarà demà.




La independència és...: —Ara!



[Els botiflers i els sucursalistes us la voten per a vint anys enllà, i els mocs penjant. Llavors, fets cap aqueixos vint anys de candeles i candeletes…, us diran vint més... Prou els coneixem! Sucursalistes i botiflers són els traïdors qui sempre ens ajornen l’adveniment massa triganer de la llibertat. La llibertat — s’escau d’ésser l’únic bé pel qual val la pena sempre lluitar.]




Egrègia confluència: —Tots els eximis filosops hi convenim: —Puix prou cal morir, cap millor manera no hi ha que per la causa de la llibertat.




Un cas com un cabàs: —Oi que el grop irrita, i el neguiteig que et causa et duu a rumiar-hi de valent? Tothom vol ésser independent. Tothom…, tret dels castelladres! Quin poble més estrany! Bascs, andalusos, gallecs, catalans…, cada nació vol la independència. Hauria d’ésser borda i desnonada una nació per a voler-se vassalla i llepamerdes! Mes… Per què no vol ésser independent com tothom la nació castelladra…? És potser que els castelladres independents, i ja sense d’altres Amèriques a “descobrir” — ço és, a robar i a fer malbé i a anihilar — a qui altre robarien i provarien de treure del mapa? Potser — ah, malastrugança! — fins i tot haurien de deixar de xuclar i haurien doncs de pencar com totdéu, com el romanent dels independentistes…!




Per a quan la fi del maleït sucursalisme feixista pseudosocialista (els fofialittah)?: —Encara esperem ara. [Esperem encara que es resolgui tanta de brutícia escanyadora. Encara esperem que es fongui el Merdanyol. Encara esperem que ningú no ens insulti al món bo i identificant-nos justament amb l’enemic. Encara esperem la veritat que digui que tot el que és merdanyol és això: merda i espanyol. Encara esperem la llibertat, encara esperem que el feixisme merdanyol sigui denunciat i esclafat i reconegut arreu pel que fou i pel que és: un fàstic impaïble. Encara…]




Mitjans de ràdio i televisió “catalans”: —Ço és, “cagalans”. La meitat o més de les llefiscoses secrecions que amollen, les engegen en xarnec. I tenen la barra de no traduir-ho, sense fer cap cas que els de més dels catalans no comprenem què cony s’empatolla l’enemic. Hi ha catalans arreu, n’hi ha a Perpinyà, per si no ho sabíeu. N’hi ha a Amèrica, n’hi ha a Austràlia, n’hi ha a l’Àfrica, n’hi ha qui som a la Xina…, i cap ni entenem ni volem entendre el castelladre — vil algaraví d’ocupació.



Hi ha catalans catalònics, els únics als quals els mitjans catalans haurien de servir, i els únics qui mai anirem a veure’ls o escoltar-los, car qui altre els veurà ni escoltarà…! Cal ésser gamarús o ésser podrit per a no veureu-ho o voler-ho veure! I tanmateix els mitjans s’adrecen únicament als pseudocatalans qui mai no es “rebaixaran” a escoltar-se’ls. Ni els “catalans” pikhos, ni els botiflers, ni els xarnecs, ni els sucursalistes, ni els traïdors, ni els enemics, no aniran a fer cap cas de cap mitjà catalònic. Cal ésser badoc per a no adonar-se’n. Badoc o incapaç (o caragirat). Aniran els caragirats cap als mitjans merdanyols directament. I, en canvi, als mitjans cagalans es veu que només hi tenen a dir els oficials de l’estat enemic — cap dels quals no és mai prou educat ni intel·ligent per adreçar-se’ns en la nostra llengua! Lladres ignorants.



Els mitjans passaren dels botiflers als sucursalistes, però tant se valia: no sembla pas que mai hagin estat en altres mans que en les de l’enemic. Els sents traduir de l’anglès, que és tanmateix un idioma que tothom capeix, i en canvi no tradueixen el castelladre, un algaraví que al món nidéu no entén. Quin garbuix!



Anys i panys amb la mateixa buidarada. Fins a quan…?




Metges: —Crec que la humanitat faria bé d’educar tants de metges com d’altres humans no hi ha. Cadascú al món tindria el seu metge exclusiu. I cada metge el seu. Aleshores potser els metges deixarien d’ésser balbs botigaires, sarcàstics carnissers.



La meitat dels humans esdevinguda versada en les tècniques mèdiques. Cada metge és metge d’un humà i alhora d’un altre metge. Cada metge té la responsabilitat de curar de dos pacients i prou: un col·lega i un llec. Eh que ara podran esdevindre éssers plens de pietat, és a dir, éssers amb compassió i devoció i interès devers el benésser d’altri…?




Amb els somnis reaprens la mort: —Aquest és el teu estat natural. Abans no fores viu, fores mort tota una eternitat durant. I una altra eternitat de mort vindrà en acabat. Quantes d’eternitats hi ha, diràs. Quinze mil el darrer cop que les comptava. Com ets a l’eternitat catorze mil nou-cents noranta-nou, se’t fa una eternitat esperar l’arribada de l’eternitat darrera, que és la bona.



[Dreams are there so that you might relearn death: —In dreams, whatever the action which occupies your life (paradoxically busier than ever when in suspension) — the action, whether terrifying — as when you must keep on wiping the mucus full of blood that keeps on flowing unabatedly on the frail body of a dying baby — or so delicious — as when on the ring you’ve won the fair battle and on the floor, all smiles and promises, beckon the soft warm ladies — whatever the action, yes — it always finishes with your head suddenly smashed. Good and bad are there only for the duration. Next comes oblivion sempiternal.]



Els somnis, tant els bons com els dolents, s’aturen tot de sobte. I això et diuen: facis el que facis, bona nit tot d’una.



Pots ésser en la més esborronadora de les feines, fregant un infant que se’t mor, tot aquell moc sanguinolent que no atura de rajar-li pels esfínters… Per sort, l’horror s’atura amb un agraït no-res de cop i volta.



I, al contrari, ets dalt al ring, incòlume, amb el teu contrincant esfondrat, i els aplaudiments al voltant, tu victoriós, i elles, les toves madones escalfades fent-te l’aleta, fent-te la gairebé gens discreta gara-gara… Prou us enteneu. Tothom sap quina orgia delitosa no ha de vindre en acabat… Tret que de sobte, novament, ja hi som: res — cap esclatat qui neda en la impenetrívola negror de l’absolut oblit.




Per què et serviria la fama?: —Carallot, perquè dissortats i envejosos com jo t’insultéssim a tort i a dret. (I pitjor: perquè datspelcul rancs de senderi t’afalaguessin a manès i sense cap raó — d’on tost te’n senties culpable — per estafador — i, sobre, ultranú: robat de temps.)




Amors: -“Estimar” és projectar la teua imatge al mirall de la consciència de l’“amat” perquè hi marini (el teu tu tramès enjondre) en seguretat. Si el mirall es trenca, entres en dissolució — sovint embogeixes, sobretot si tens només un mirall en marxa — per això, més val tindre força miralls on (ad)mirar-te — i, encara millor, no confiar de fet altre que en el mirall propi — on tu mateix et veus tot sol — (no fóra pas autoamor; fóra autorespecte, fóra confiança en un mateix: un qui no es veu a bocinets de miratge, dibuixat molt aproximadament damunt els vidrets tèrbols esgarriats, ça i lla damunt el deserts interiors d’altres cossos).



[Qui “creu” en déu es guaita en un mirall “intrencable” on pot pelar-se-la, autoenamorat, com aquell qui diu “eternament”.]




Why Catalonians never die: —Catalonians are only seen when not sinning. Because they love so greatly their own nation, when they die they do it as “others” — preferably as the shitty enemy — as asspainers, then, or as frogs, never as themselves: as Catalonians. Another spic dead, another frog ready for dissection.



For dying is failing. And no Catalonian ever fails. Let’s say a Catalonian, due to causes unforeseen, pains today to achieve an erection... He says: “—Sorry, ma’am, we spics are really damaged, you know, never manage much, derisory degenerates.” Contrariwise, imagine the same Catalonian, as is wonted, with an erection worth a rocket to the moon; he says: “—Ma’am, I’m a Catalonian, of course.”



Same stuff obtains in the field of letters. Only when he is a piece of shit — and all the pieces that he writes are therefore shit — writes he in spanish.



Only when his work is worth enough — nothing short of magnificent — is the Catalonian writer a Catalonian writer.




Apòstol: —Res del que dic no és veritat… Fins que ho escric.




Done shitting (looking at my long curly turd as it travels into the maelstrom): —My daily offering to the gods.




Lligues: —Algú molt tètric i sotamanenc em va voler acostar a la molt carrinclona “Lliga del Bon Mot”; el vespre on m’hi atansava, algú altre, molt més educat, alliberadorament i clandestina havia escrit, part damunt el mot “mot”, el mot “toca’m els collons”. I ara pertanyc a la “Lliga del Bon Toca’m els Collons” — el nom (i no cal dir el contingut) són molt més eufònics, i vers, i engrescadors (a tothom li abelleix ara i adés que els collons li toquin — d’una faisó afeccionada i gens rude, és clar).




Fanocs: —Un altre mort per la puta verge. Aquell capdecony tan ple de fe en les falòrnies sense suc ni bruc, va entrar al temple. N’estava tot envaït de respecte i acolloniment. Ara va veure rere la sotana pudent del capellà, una noia tan angèlica, collons, s’hi atansà com ara pres, com se’n diu, posseït. Volia besar, al vitrall de l’església, la imatge escleta d’una noieta virginal…, i el vidre cedí i el cap se li enfonsà, i llavors el cos sencer li esbotzà el vidre, i s’estimbà al carrer on s’escarxofà com una botifarra aixafada pel peu merda-envescat d’un elefant.




Cristianisme: —És a dir, el feixisme més al·lucinat, excedit, dut als cels. El feixista és el qui vol quedar-se sol, la seua “raó” pollosa i xereca, arnada i escarransida, l’única imperant. Diu el cristià (ho “creu”, ho ha de “creure” per puta dogma): “—Sóc el millor; al paradís, hi visc guaitant déu una eternitat, dementre que tothom altri — els “separatistes”, els “vermells”, els “maçons”, els “jueus”, els “andalusos”, els “infractors, vils faedors de torts i pecats”, els “miserables…”, collons, això rai, tothom altri en general — ara es va rostint als orcs — i per sempre de sempre-sempre sempre, vós!




Crim: —És tot allò (fet i no fet) per què no saps esquitllar-te’n; tot allò per què els merdosos repressors t’enxampen. [És oficial: Si doncs no t’enxampen (facis el que facis) tampoc no és crim.]




Malalt, o sia, dolent. Dolent, o sia, malalt: —“Sempre ho he dit.” I tampoc se’n desdiu en Nietzsche. Això fa, si fa no fa: —Tot i que el cristianisme i el budisme són nihilismes, si més no el budisme sap tocar de peus a terra. Ha tramès a can pistraus el corruptor concepte de “déu”. I no “es baralla contra el pecat” [concepte absolutament feixista i prou], es “baralla contra el sofriment”. A l’inrevés del nihilisme embrutidor dels cristians, el dels budistes és higiènic. El budista no es fot nerviós amb el sac de mastegots que és el cos, que, només pel fet de viure, rep per tots cantons; el budista no “prega”, no es “rebaixa”, no “s’agenolla”, no s’acolloneix, no “fa penitència”, no s’autoflagel·la, no és cap fantasiós “esclau”, ni cal que el “redimeixin”, ni “regracia” cap il·lusori torturaire molt alt, ni menys balafia l’estona autoenganyant-se com cap tros de bleda a mig podrir; no ha de “creure’s” cap dogma ni cap altra falòrnia repressora bavejada pels quatre faldilletes datspelcul de servei, les quatre donetes buides molt emmedallades i entorxaterades i decorades en uniformes molt marcials i carrinclons de guerres molt necessàries per la part del cul. El budista només va contra el patiment. Tot sacrifici no treu cap a res; tot sacrifici innecessari és massa ridícul per a ningú amb dos dits de seny, irrisori, un pet esclatallós enmig de la perorata, l’arenga, el sermó. Per definició: el qui pateix és el dolent. El dolent és el malvat, l’àvol. Com menys pateixes, més bo ets. I sa.




Join the army… Join the great international army of the dead!: —Hail to all wars!