“Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…”

“Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…”

Això us diu el pobre pigobranquiat…, un altre dels tovets mol·luscs qui sota l’invocació de la deessa oceànica Na Doris voltem les costes del món.

Homenets de déu, tanta de cruel pallassada! Que tant d’anar de bateig per aquests mons dels déus a batejar-hi monstres no pas terrícoles…, si ensems desdenyeu molt sobergament i malalta de batejar’ns a naltres, qui ens teniu a tocar…!

Si us trobàveu cap bunyolet d’hidrogen, d’oxigen, de carboni… a la Lluna, a Mart o a cap asteroide distret, hi pujàveu escopetejats, amb els sacres pixats que llenceu als ulls dels infants en les vostres abstruses i estruces cerimònies de vudú…, a batejar’ls d’espetec, no fos cas que es morissin i acabessin als llimbs per a l’eternitat.

I ens teniu a naltres al costat vostre, bramant, belant, mugint, xerrotejant…, i no ens en feu cap cas!

Tenim cara i ulls i som sovint molt més intel·ligents que molts dels monstres humans qui bategeu per tal que entrin sense entrebancs al paradís. I naltres doncs…! Els bous, els xais, els cavalls… qui assassineu constantment sense ni demanar’ns perdó…! I naltres doncs…! No hi pintem re…?

Us trobàveu un broma — un broma o corc marí és un teredo (en llatí, perforaire) qui corca la fusta dels vaixells — (d’ací ve el nom català broma de malgust, “malparit de broma!” s’ha tornat “malparida broma!”) (“Great piddock, what a nasty joke!”) I quina broma més lletja i fastigosa que bategéssiu els bromes llunàtics i marcians, però alhora féssiu tots els possibles per a fer malbé els nostres coterraqüis. Volem tindre tants de drets els bromes marcians com els murcians!

Tanta d’estrafolleria! Bategeu cada afoll qui us trobeu pel camí… i, entost d’això, al contrari, cada exemplar magnífic d’altra espècie — com aquell català immortal en Floc de Neu! — que déu l’empari, oi!

Sóc un pigobranquiat molt melangiosament emprenyat, molt iradament desencantat. Per què tanta de discriminació! On són els nostres drets…? Per què valtres una ànima amb els tots els uts i ets, i naltres merda al sarró…?

On és la justícia divina…? Tot és una ximpleria de muntatge obtús.

Com si naltres potser no fóssim de déu, capdeconys. Només valtres en sou…! Us ho foteu ja tot massa rodó i mastegat, maleïts golafres, que no…?

I parlant de pigobranquiat — on “pigo” vol dir cul, i “branquiat” es refereix a les ganyes per on respirem… — d’on que ací siguem, pobrets de naltres, raent tranquil·lament per aqueixes mars dels déus, amb les ganyetes al cul… De fet, tenim, voltant’ns-e el trau del cul, una roseta de ganyes molt bufona… D’on que en respirar respirem alhora tothora allò que diem molt perfumadament cagant… D’on em direu que tot el que dic és merdós rai, i doncs ni paga la pena escoltâ-ho, i que per això sol ja em mereixc d’anar de dret als llimbs si doncs no als orcs i tot… Mes no em direu pas així poc que tots els dogmes vostres no duen la mateixa arometa de sofre molt pudent…! I, com diu el savi N’Erasme, això rai, car tothom s’agrada dels propis pets... Cert tanmateix és que ningú a cap dels universos no pot concebre la baixíssima crueltat de negar la redempció — i fins i tot la simple tinença de cap animeta! — a tota altra bèstia del planeta faduc tret dels escarransidíssims humanoides, qui per tanta d’avarícia rosegaire es mereixen, al contrari, tots els turments ultratòmbics.

I ara que som a “pigo”, o cul.

Què me’n dieu dels pigodídims…? On “dídim” vol dir bessó encastat. D’on que parlem de bessons amb “pigos” rai. Els pigodídims són bessons units per la banda cefalotoràcica i amb dos parells de natges enlaire… Hum. Quan els bategeu, què en bategeu…, les natgeres, els caps…? I quantes de vegades, una…? Dues…? Quatre…?

Pitjor. Què me’n dieu dels pigòmels…? Els pigòmels són bessons encastats on el bessó amfitrió serva un bessó hoste o paràsit (paràsit per tal de parlar en metge) justament eixint-li del cul. Si allò que n’ix és amorf del tot, els bessons encastats es diuen pigoamorfs i… Això em deman: què en bategeu…? El generós bessó amfitrió, per descomptat…? Mes i el paràsit…? I la massa amorfa…? Val més una massa amorfa que un raor de costa, que un cargol de bardissa, que un conill de prat…? Que un poll, una puça, un helmint…?

I parlant de bessons encastats… Ço és, de monstres, com en diuen els metges, o de teratògens… Vejam els catadídims. Hi ha els pigòpags, units pel cul: doble bateig. Hi ha els isquiòpags, només per l’os bertran i el carpó: també doble bateig, és clar. Hi ha els dicèfals: dos caps, un cos. Doble bateig, cal suposar. Hi ha els dipròsups: dues cares en un sol cap i un sol cos. Hum, hum, hum… Dos cervells…? Cervell i mig…? Doncs, un bateig i mig…?

Més fàcil. Els anadídims. Un bateig i a córrer, a tot estrebar bateig i quart… Això val per als cefalòpags, fosos en la volta cranial… Els sincèfals, units per la cara (si per la cara i el pit, hom els anomena cefalotoracípags)… I els dípigues, un sol cap, dos culs, dos ormeigs de material cardaire, quatre potes…

Passem als ancatadídims. Doble bateig sense discussions per a la bona gent toracòpaga, omfalòpaga i raquípaga. Només junteta pel pit, o pel melic o per l’espinada damunt els lloms…

Podria semblar que me’n ric d’aquests monstrets del cor, mes no, qui això pensi la caga rodonet, me’n ric dels desvergonyits farsants (arrenca-rals dels més necessitats) qui els bategen a tort i a dret, i qui ara volen batejar monstres i aprenents de monstre per totes les galàxies, i en canvi ens maltracten a naltres, animalets molt més fets i drets, i ens tenen com si no existim. Molt convenient per a caçar’ns cruelment, per a torturar’ns amb totes les de la llei, per a sacrificar’ns amb riotes i d’altres misses, per a menjar’ns molt panxacontentament…

Tigres, ximpanzès, papagais, gats, gossos, ases, pigobranquiats…, protestem molt alçuradament i digna. Potser fóra hora — abans no sigui massa tard i ens hàgiu covardament despatxats del tot — com ja heu anihilat tant d’indefens coterraqüi — i ens hàgiu, doncs, anorreats, diem — no solament — dogmàticament i buida i sense cap solta ni volta — i a la bestreta! — de l’altre món — com ara — i amb quines credencials, ximplets de merda, tifes de caldéu? — qui sou valtres per a barra’ns el pas als déus…? — sinó doncs aitambé d’aquest món i tot, on tots hi som i hi raem fent-hi la viu-viu exactament com valtres — potser fóra hora, diem, per a certes reparacions ja massa triganeres…? Justícia ara! No és tant que vulguem els vostres ridículs bateigs com el respecte degut — degut de llonga data, recollons.

Com us ho farem compendre…? Tan fàcil que fóra només ficant-hi l’escrúpol bonhomiós d’una mica de bona fe.