XVIIè de definicions

Dissetè de definicions




Nacions: —Només la catalana és dolenta. La gavatxa i la xarnega són collonudes. Són allò que no hi ha.



D’ençà que això de les nacions fou reinventat…



(Car segons en Fuster i d’altres, els catalans — és clar, car cada terra no solament fa sa guerra, també ho ha inventat tot; i abans que els altres…! — els catalans, gràcies a en Muntaner, ja havíem inventada la nació al segle XIII, sis cents anys abans que no els gavatxs, qui, en reinventar-la, la fan virulentment metzinosa.)



D’ençà doncs que els gavatxs, just en acabat de la revolució, reinventaren el concepte de nació, tot seguit els castelladres o merdanyols, sapastrívols imitadors de tot allò gavatxívol, s’hi apuntaren amb bavós desfici…



Ja Michelet, mestre i “model” de tant de desvari que portarà a tant de desori, encara ara admirat per tota la gavatxitud — i, si no fossin tan rucs, qui sap si per tota la merdanyolitud i tot — deia, modèlicament i mestrívola rai (al tom setè i darrer de la “Revolució Francesa”, 1853):



—Els obusos dels prussians, millor dirigits, sembraren la confusió. Caigueren damunt dos caixons que esclataren; mataren bon tros de gent. Els qui guiaven els carros s’allunyaren cuita-corrents dels espetecs; alguns dels batallons semblaven començar de perdre els nervis. La malastrugança volgué encara que en aquest instant un bola de canó matés el cavall del general (francès) Kellermann i el llencés per terra. El general, amb pler de sang freda, pujà a un altre cavall; llavors ordenà que els rengs es tornessin a serrar…



—Cap a les onze, els prussians, amb la cavalleria presta i sostenint la infanteria, feren que aquesta, formada en tres columnes, marxés devers el calm de Valmy. En veure aquest moviment, Kellermann forma també tres columnes i fa dir tot al llarg dels rengs: “Ningú no tira, hom els espera i els rep amb la baioneta.”



—Silenci. El fum s’esvaïa. Els prussians… es disposaven a pujar cap als francesos. El general (dels prussians) Brunswick adreçà el seu monocle i veié un espectacle sorprenent, extraordinari. Prenent d’exemple Kellermann, tots els francesos, amb llurs barrets aixecats al capdamunt dels becs dels sabres, les espases, les baionetes, havien elevat un gran crit. Aquest crit de trenta mil homes omplia tota la coma. Era una mena de crit de joia, mes estranyament prolongat; no durà pas menys d’un quart d’hora; i, acabat, el crit començava de bell nou amb més força encara; la terra en tremolava… Deien: “VISCA LA NACIÓ!”



—Ferms i ombrívols, els prussians pujaven. Mes, per ferm que fos cada home, els rengs s’esclarien, hi havia sovint buits que calia tornar a omplir ràpidament. Del cantó esquerre rebien una pluja de ferro que el general Dumouriez els feia enviar.



—Brunswick aturà aquesta carxena, féu tocar el so de replec.



—L’espiritual i savi general havia comprès perfectament, en l’exèrcit qui tenia davant, un fenomen que no es veia d’ençà de les GUERRES DE RELIGIÓ: AQUELL ERA UN EXÈRCIT DE FANÀTICS, i, si hagués calgut, de màrtirs.



—…el rei prussià, sense consultar Brunswick, envià els seus exèrcits a la càrrega. Hom diu que ell mateix en persona, acompanyat del seu estat major, s’hi atansà, per tal d’escosir de més a prop aquells FURIOSOS, aquells SALVATGES. Llavors, sota el foc de metralla, empenyé tanmateix la seua coratjosa i dòcil infanteria cap al calm de Valmy. Bo i avençant, reconegué el ferm tarannà dels qui l’esperaven allà dalt. Ja s’havien acostumats al tro insistent que no cedia després de tantes d’hores, ja començaven de riure-se’n i tot. Un sentiment de segurat regnava al llarg dels rengs. Damunt tot aquest exèrcit tan jove hi surava quelcom, una mena de lluïssor heroica, que el rei no va comprendre fins que no tornà a ca seua.



—Aquella lluïssor era LA FE.



—I aquell feliç exèrcit que se l’esguardava de dalt de tot estant, era ja l’exèrcit de la república.



Ah, yes, baby! Si ets gavatx (o apèndix potiner de gavatx, és a dir, merdanyol o castelladre), llavors hò, i tant, pots esgargamellar-te hores i hores cridant “VISCA LA NACIÓ”; pots fer-ho FANÀTICAMENT, i RELIGIOSA; pots fer-ho FURIOSAMENT i SALVATGE; amb ulls lluents de FE…!



Si ets català, no; si ets català, fores un provincià xarrupamocs si mai volguessis per a la teua nació un grau si fa no fa d’igualtat.





Igualtat: —No podrem mai dir que en aquesta ridícula península hi hagi mica d’igualtat si doncs no podem concebre que al Merdís, capital de la Castellàdria, no hi hagi un equip de futbol qui es digui CATALÀ i qui, per dolent que sigui, si mai s’escau de guanyar quelcom, com ara la trista COPA DEL REI CATALÀ, els seus fanocs culers (es a dir, putejats afeccionats sempre sobreexint de fel de revenja) no puguin, en llur adelerat desfici, no puguin doncs cremar tota mena de bandera merdanyola, castelladra i xarnega als nassos del Merdís sencer, i no puguin oimés fotre-se’n molt escarnidorament i ultratjosa, a tot raig, per ràdios i televisions, del CARRINCLÓ NACIONALISME MERDANYOL.



[Tots sabem que una bandera és un tros de drap. És cert que hi ha hagut gent qui ha morta per una bandera. Encara hi ha, però, molta més gent qui s’ha morta del cor. I no pas per això fem gaire escarafall quan cap cuiner matusser crema un cor — o als crematoris, quan els cors es cremen. Tampoc doncs caldria fer cap escarafall quan les banderes — ni les nostres ni les llurs — cremen. Això del nacionalisme és un malèfic invent que cal desinventar. Només compta la terra i la guerra que cada terra fa. La nostra guerra es diu: Sobreviure tal qual al món. Els qui pensen detenir la veritat i l’exporten per la força, aquests són els nacionalistes, aquests cal anorrear.]