48è d'antiparrades

Enneàquer Xx (48)


Amb vers pervers vers el pervers em ves, on esversat hi vers.


Só qui só, i sempre he estat allò que els tips ignars en diuen un “pervers”.

De ben petit, transformant les imatges religioses, estampetes carrinclones que els repel·lents fanocs et repartien — especialment els “sants crists” ja ben nus — en dones grotescament popudes, culudes, peludes, per a púguer-m’hi pelar-me-la davant (imatge irresistiblement eròtica ara) i escórrer-m’hi amb lleterades encara segurament sense gaires — o gens de — virulents espermatozous; la dona “sacra” havent fet el seu servei de puta vestal, doncs, només servia ara per a torcar-m’hi la cigaleta i au.

O ja a l’internat, despenjant els miralls per a escriure-hi darrere les pitjors obscenitats, i les més absurdes malediccions, contra tots els vel·leïtosos presumits qui més tard, decebuts per les vanes façanes, les falses aparences, ximplets s’hi esguardaran.

I als raconets, nu com un cuc, pixant-me de dalt a baix i pudint a boc eixit mentre estic espiant dòcils tipes burgeses qui se t’assolellen, flasques figues, jagudes pels terrats quan els tips, llurs marits, no en tenen prou d’anar tips i d’acomplir molt socialment, anant a missa, i creient en déu, i fent creure les lleis, i se’ls moren de feridures i d’atacs al cor, i d’altres “malaurats accidents” que resultaven en “atacs” de suïcidi, mentre tractaven, amb el neguit i l’ofec, desesperats, de fotre un dòlar de més o tractaven d’espiar els “enemics” tips i tan faves com ells no fos cas que fotessin ells el dòlar extra o tinguessin de trascantó cap avantatge “estratègic” en l’standing o els negocis.

Quin tip de riure sempre m’he fotut a despeses del tips! No he respectat mai cap llei — he fet veure garneu que en respectava el lot sencer — mes en realitat, no, cap, cap llei, ni intimitat, ni sacralitat, ni codi, ni sentiment, ni sagrament. En tota aqueixa merdegada de les convencions, m’hi he sempre pixat, com m’he pixat jo mateix, trempant, i escorrent-me i espiant les tipes i violant llurs intimitats i, si mai he pogut, les vergonyosetes minyonetes llurs.


(...)


Fotos.


—Ah, els foscs topants plujosos d’on, sempre exiliat, visc i no visc, i que alfarràs de nits i on sempre t’has de perdre.

Llavors a una cantonada o altra esperant-hi el darrer autobús que no arriba mai, i quan mai no arriba mai no ets a la cua. Incapaç de mai fer-ne. Sempre n’he fotut, tip, el camp abans que el maleït autobús no foti cap. I la nit s’ha espesseïda i ara és l’hora on surten els malèfics gossos negres per, a cada nova inconeguda cantonada, empaitar-m’hi i mossegar’m.

Només quan es farà dejorn t’hi tornaràs a trobar. I ara correràs cap a la botiga a agafar-hi l’escombra i a netejar-ho tot ben net, el replà del davant, les terrasses, el jardinet, el caminet. Perquè quan l’obrim tot sigui tan acollidor.

(...)


—Aquí s’acabaren les meues historietes de firetes.

Hi feia sessions a la barraqueta del fons. Dins un receptacle de vidre doble i amb el nas tapat estretament amb una agulla semblant, tret que molt més forta que no les agulles d’estendre la roba, i emmordassat molt ajustadament, feia demostracions de servar el bleix uns cinc minuts o més. Tothom s’hi ficava tan nerviós. La musica de por no hi ajudava gens.

El dia que em feren plegar m’hi van haver de treure “mort”.


(...)


—Hà, el castell vist del balcó; què dec tindre, vuit deu anys?

Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg no aconhort mai angúnies; al contrari.

Minyó entotsolat, pels laberints del si mateix esbarzerant-se molt comès, són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, assoleix finalment de tastar la neu virginal.

El veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat.

O pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul.

I sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella.

O encara assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.

Me’l veig abandonant-se, ull clos, als sots i obstacles dels vessants del fortí, bo i mentalment alfarrassant punxegudes eiconals que amb llur nafradora lluminositat l’estuprarien — amb l’estupre alhora induint-l’hi la naixença de la visió.

Me’l veig, el piu, de naquis sàtir pels baluards, amb la ciutat estesa als peus, badant-se-li de cuixes, fins que no hi ploc.

I al capdamunt del cloquer o al capdamunt de mon cap, com nimbe, els voltors — llurs cercles que mistagog interpret com a cony que satisfet et vas aprimant... fins que ja no escanyes re.


(...)


—Ella; i tant.

S’enfonsà al prat i s’hi perdé, esbojarrada, i tantost hi copsà son drut fals, es tragué la pistola i el pelà.


(...)


—Oh, els grans magatzems Monstru [el mot duia de sotamà a l’esment el binomi menstru monstre, truc psicològic que semblava atreure força femella adeleradament premenstrual i enyorosament menopàusica].

Tornant de vacances a l’avió vam emprendre conversa; anava amb el petit, i ells també portaven un petit, i els dos petits s’entretingueren, i enraonant vam veure que vivíem força prop, i en arribar a l’aeroport ens volgueren portar a casa amb llur automòbil molt luxós. Tret que la dona volia fer-nos un “regalet de record” dels magatzems, on ell era un dels caps grossos. I per comptes d’anar a casa vam aturar-nos als magatzems.

Tantost s’hi presentà, el peix gros el demanaren a dalt a les oficines. Calia acunçar-hi quelcom o altre, hi havien innovacions que demanaven el seu vist-i-plau; ens va deixar en mans de la seua dona; baix de tot, ella va agafar un telèfon en un taulell i va trucar la cap del departament de llenceria fina. Li va dir que li calia una estoneta un dels emprovadors privats. Que li preparés les claus.

Després de travessar opulents llivells i llivells, un cop fets cap al departament de llenceria, l’encarregada la va saludar molt efusivament i deferent. La dona (una dona d’una qualitat extrema; una estàtua vivent plena de modernitat) va encarregar els petits a l’encarregada. Distreu-los, va manar. L’encarregada se’ls va endur amb els cantaires, uns nens disfressats amb disfresses molt bigarrades qui (ensinistrats per un pallasso no gaire mal pintat) cantaven molt divertidament cançons tradicionals, mentre les mares dels petits així enganyats despenien els calers dels pares en sumptuoses ximpleries.

I se’m va endur a l’emprovador privat. Com hi cardàrem! Encara ara em fan mal els ossos dels malucs, em sembla que me’ls va esmussar amb els fregaments salvatges dels seus ossos esbojarradament dedicats al fotre. Una dona part de fora tan fina! No ho hauries dit mai.

L’home no el vaig tornar a veure mai. Ella tampoc; no sé si li fotia nas de cera gaire sovint o potser amb tothom qui li fes mica de gràcia, o només amb poetes “inspirats” i plens d’un cert “misteri”, com jo. En tot cas, em sembla que, si aquest és el cas, ha degut sortir en moltes de notes, novel·les, poemes...

Que sóc poc original! (I potser tota la “fascinació” que va sentir era perquè l’“immortalitzés”, com molt obedientment no faig.)


(...)


—I ací una treta de la infame merdosa corrupta revistolla Hola!

Reialesa a manta,
alta burgesia molt purpúria perquè la púrria s’hi encanti;
reguitzells de molt repel·lents ambuts,
molt de pèl fi part de fora i parasitat i erinaci part de dins,
maleïts paràsits.

Diuen que tornen els repulsius energúmens de qui sap quina orgia.
Orgia? Què representa això per al cos?
El cos no es balma ni es torna gaf i llebrós
(per a resoldre això legions de fementits cirurgians
merdacaners prou ja els gombolden).

Llur cos és ambut (un ambut és cos de mort
molt maquillat part de fora i part de dintre podrit).

Les putes aristòcrates ensenyen molta d’oprobiosa cuixa,
els prínceps es mostren de cucuts agressius
i rere la bragueta amenacen de fotre-hi aparèixer prestigis
per a fer caure de cul raspes i cuineres
i d’altres escarafallosos marietes.

Mes la fètida professó, vull dir, l’efervescent putrefacció, va per dins.

Ara que tost esclati el volcà de tant de carrincló femer
com els curullament carregats de falorniosa merda no traginen
no en farà rai pocs
d’anys
que naltres ja ens aixoplugàvem sots el sa paraigua
de la incredulitat.


(...)


—D’aqueixa endiablada noieta de mal pèl n’estiguí molt enamorat.

My heart — li vaig dir.
What about it? — em va dir.
It pines for you — li diguí.
Your heart? Are you sure? — digué engrapant-me alhora collons i cigala amb la brutalitat que hauria calgut per a espinyar una ceba grassa i grossa fins lleixar-la tota eixuta.
Ai... I... — fiu.
Still pines? — féu.
Pains — fiu.
So... It wasn’t your heart after all — conclogué.
No — reconeguí.


(...)


—Ah, ecs, el guru Seta.

Maleït guru, tanmateix, venut empastifador, epítom del castelladrisme anorreador. Vestit de jutge, amb xiulet i tot.

El guru Seta, vestit de pop — ja sé que es diu pope, però així és com en deia de jove i sense diccionari; i ja sabia tanmateix que els pops no tenien popes (ni melic), perquè no eren mamífers, i en canvi tenien vuit braços (o peus molt llargueruts: òctopus), per a millor robar’t; i un bec amb el qual no pas que es bequetegessin (no són gens romàntics, vós), era per a fotre’t cop verinós de bec horrorosament xiuletejant; i, a més, si no vaig errat (o són les sípies? els calamarsos?), també se saben il·luminar amb tota mena de lluminàries i coloraines, amb cridaneres pampallugues de maldecap, amb lleis marejadores que sempre et perjudicaran, amb onades meteòriques, opalescents, psicodèliques (!) que els solquen les pells, com si fossin xitxarel·los suburbans amb molt poca imaginació, com si anessin sovint torrats o dopats, o potser quan s’enfurismen, o orgasmeixen...

Mes per què m’empatoll amb pops i popes (i popes), si ni les popes de les dones mai no m’han interessat gaire... i menys els capellans dels collons, i els monstres marins tentaculars no pas tampoc sinó al plat — els pesquen a l’olla, ca? Doncs a l’olla tothom, i au.


(...)


—Hò i tant, l’orinal màgic.

El mateix vell conte de la vora del foc amb l’olla del no mai buidar’s (on hi ha l’olla màgica plena de teca i recapte que, per molts de tecs que te’n fotis, no es buida mai, d’on la nombrosa pobra alegre família ara jamai no enduren fam...), es reproduí a casa nostra per la part dels collons.

A casa teníem només un orinal — tots hi cagàvem i pixàvem i l’orinal de mai no omplir’s no s’omplia doncs mai; pixats i merda que hi encabissis, rai, que sempre podies encabir’n més. És que tenia el cul foradat.

(De nit, amb la foscor, mai no ens n’havíem adonat...? On anaven tants de novells fems a parar? Avantatges del viure sots el pont del tren damunt el riu? Mon pare burot...? Mon padrí cap d’estació...? Ma padrina dient-me, No hi ha millor consol (ficant-me el cap al seu parruf), si estàs angoixat o tristet? D’ella les torretes de flors a les finestres? D’ell el selló fresc a l’ampit? Els raïms de l’emparrat? Els enciams a l’hortet? Meues l’heura que s’enfila al costat, amb les arnes, falenes, xicaloris, cargolins? Les cassanelles a la roureda...? Se’m barregen ara mateix els records; millor enclotats els dels jorns assolellats, atenuant doncs els nocturns, amb rels molt més etèries al sas adés més feraç on no s’enteranyinaven els joves dies.)


(...)


—Present a l’accident on de fet re no s’esdevenia altre que sonor repetit perllongat esglai.

Tret que enxampat a primer reng dels espectadors, qui en fotria ara el camp? La gernació qui darrere meu s’hi congria s’estén, inútilment pregona, cap als sis o set quilòmetres. M’he assegut damunt la motxilla.

Tinc present que he de tornar les claus a l’hotel d’on plegava aquest matí. Les enviaré per correu, si mai en sé sortir-ne viu. I només en sortiré si hi sóc com si no hi sóc. No hi ha millor recepta per a sobreviure.


(...)


—Qualque àpat o altre, celebrant quelcom indeterminat.

Poc us ofendré dient-vos la teca del tec que ens cruspíem.

“No em parlis mai del que has menjat; ja et veig cagant-ho.”


(...)


—I ací la meua dona Andrea qui donava sempre a sa moixa llet.
I llet, i llet i llet...

A sa moixa de pèl moixí i flaire flairosa de flor de mel.

I el lleter?

El lleter era sempre algú o altre de molt ben parit.


(...)


—Com veieu, més que no foto això és dibuix. Un bon record. Incunable, collons, vull dir, inèdit. Signat.

Aqueixos dos cardant són n’Andrea i un seu “vrai homme” del moment. Era ninotaire, un normand. El dibuix és d’ell, un regalet que em féu. Com veieu, alhora que carden i riuen (ella rient follament, més enjogassada per la xanxa que li conta el drut de l’enorme cigala que no per l’acte mateix del delitós cardar); alhora que carden i es moren de riure, dic, tasten molt delicadament una truita.

Us n’adonareu que la cara que fa la truita és la meua (en sofert cuguç, carregat de cabronades a betzef; paperinot; banyut gens banyegaire, pagant no solament el vermut, esdevingut elleix truita de recapte i tot).

Un parell de jocs de mots que el drut xiuxiueja a la dona són la rel de tant de riure.

—Plus question, plutôt que femmelette, ton mari est hommelette; elle a perdu ses œufs.

—Goûtes-y; pas mâle du tout, ton hommelette!

[Més que no doneta, ton marit és homeneta feta truita; hi perdia els ous!][Tasta-hi; no gens mascla (però prou gustosa, oi?), la teua truita d’homeneta!]

Sí ves, i així anar fent. Emasculat, deien els jocs de mots del pallard, garneu, normand. Mos ous cruspits literalment per n’Andrea, portadora ara dels ous assumits, sobretot quan el normand, o qualsevol altre mascle de debò, manca a casa, car quan hi és aleshores prou és ell la magnífica lloca de tots els magnífics ous.

I que la truita portés banyes, evident! Portar banyes, que sempre havia estat senyal d’extrema virilitat, és símbol que s’ha anat aperduant, estrafent, virant vers el contrari. Les banyes qui et surten pel front ja no són les de la teua virilitat; són les de la virilitat del qui t’usurpava els ous i n’ha fet truita banyada, el qui se’t carda molt cabronament la dona; ets cuguç tan datpelcul que et surten els atributs del mascle qui (analògicament) te l’ha endinyada part de baix part de dalt de tot (perquè tothom se n’adoni). Fores només banyot (amb una sola banya) si el cas fos només un, per una petita badada de femella contenta i calda (car això rai, de sull a banyot, un pas; petita ascla a un dels dos ous i prou?); ara, quan ja en duus dues, dues és el súmmum; el banyut amb dues banyes és el banyut perfecte: porta totes les banyes possibles, tantes com a la qui et co-robava els ous no li plau de plantificar’t. El segon amant trencava totes les closques, tota clara i tot rovell a lloure es vessaran; esportellava totes les rescloses del banyam descordat: banyes sens fi se’n seguiran, posa-t’hi bé!

Feminitzat, cabrit capat, pres, atrapat; com el boc, rac a llur llaç; els dos becs del llaç rosa on m’han pres per a capar’m es mostren com a dos coquets banyons...? En tot cas, ara, escarnidors, em diuen de carrincló campió; ets el campió... dels banyuts... contents i batuts... amb ignominiosa corona de llorer de dues banyes, llorer ensaginat amb batter d’ous amb llet, tot ben pastat, pres, frappé.

En fi...

(La truita del dibuix és una mica com un “cruixant”, cruixent creixent, pastisset amb banyes, celebrant que al XVII als turcs i llur mitja lluna hom els donava pel cul? O és que els dos cardaires ja hi han pessigats cap al mig un parell de bocins, de tal faisó que les vores de l’original rodonesa ara aparentin “corns”?)

(Mai no he comprès el segriny ni la melangia dels embanyats; encara menys, les ires, dispèpsies, i esclats i agressions de boig. Al contrari, els queratòfors o queràsfors, els querasts, els cornífers, els metopoceronts, haurien tots d’exultar, astrucs! Benaurança millor no hi ha. Prou diu, perspicaç ans perspícua, la dita, Qui bé vol a hom banyes li alleva! Car cada nova banya li duu saviesa, i com més banyes més savi. Només qui se sap banyut és digne de dir-se’n, savi, assenyat. Li plouen damunt i constants les cabronades de la dona — i ell rai, com si sentís ploure; home de senderi, sap com va el món. En contrasemble, els no-banyuts, a quin món viuen? Trist aplec de quilis, al món dels enganyats.)

(Només em dic Enneàquer, amb nou banyes o “raigs” de llum i saviesa. Molt més content estic si Pànquer no em dic!)


(...)


—Ell, hò; ara em revé a l’esment. La dona li havia vist el cigalot, ell sortint i ella entrant al canfelip del garatge — diu, Amb aquest només hi cardava per a poder-t’ho contar; espantós, deliciós.

Què diràs? Mercès un món.


(...)


—I aqueixa, l’esglai!

Hi ha dones qui es desen el forat amb tants de ximplets escarafalls que si les espiaves de pèl a pèl et volien Acteó fet malbé pels gossos sempre repulsius, ço és, sos maleïts mafiosos germans. En diuen d’honor a un foradet pudent.

En canvi, el foradet per on les espiava en dic flairós. És el que en diem fantasma, phantasm, il·lusió de (no gaire) llunyà delit, de fit desitjat que tens a tocar de mà, d’ull, de nas, sense que tanmateix et calgui del tot allargar els dits, la mirada, l’olfacte, per a llavors heure’n el fruit (que prohibit és molt més atractiu).


(...)


—Aquesta és molt més recent. Era el veí del davant.

Quan es va morir, la dona i sobretot ma filla, un dia me les trob que han buidats tots els llibres i els papers, i àdhuc caixes, calaixos i petits mobles, del meu petit infame estudi.

Han decidides de fotre-hi el mort per a rentar’l i vestir’l.

Ja puc demanar’ls una explicació per a tal decisió. Cap paper en foten. A qui li passa pel cap de triar la meua cambra i fotre-m’hi fora per a encolomar-m’hi el mort, eh? Eh?

Ni la filla ni la dona no m’han respost. La resposta és sempre l’altívol menyspreu de la ganyota del Vés-te’n a la merda, noi; m’estàs xeringant amb les teues qüestions.

Que en sóc de desgraciat. Dec semblar més ruc encara del que no sóc. Tothom m’ha tractat sempre igual. De petit, encara més ingenu, demanava rai pertot. Per què déu? Per què l’infern? Per què la mort?

Cap contesta, o, màxim, Perquè cua! Fuig del mig!

Tan fàcil que hauria estat de dir’m, Perquè a quelcom o a algú extremadament sapastrot i barroer així li sortia, fet tan malament com podia, a la biorxa, com una merda.

O, en tot cas, Per què no? Què vols més? Fes-te fotre, manoi; les coses són com són; i au.

La diferència entre ells i jo és que sé que sóc un gamarús, i els gamarussos d’ells es pensen que saben qui sap què, la mà i la mar. I al que fan no li cal cap explicació, ho fan per gamarusseria; perquè no els convé (o es pensen que no els convé) fer altrament. Autòmats de la irreflexió, es creuen les explicacions de les autoritats... i les automàtiques pròpies, tan fal·laces com les dels falorniaires principals.

D’altri (i com més alzinat pitjor) mai no me n’he cregut re; per a no creure’m, ni em crec les gamarussades que em pens que segreg, quan de fet me les segreguen els gamarussos mecanismes interns.

L’anècdota s’esdevé, i amb l’esdevinença salta l’avinentesa de la interpretació; i en la interpretació ben sospesada és on rauen el musament i la distracció. Em distrec destriant fils d’un tapís sense sentit, o esfullant esbarzers de caòtic laberint que mai no mena aumon.

I ara sé, carallot i tot, les de més de les respostes. Car les de més de les vegades hom demana el perquè de quelcom només existent al magí adipós i estiomenós del qui treia a relluir la fantasmal noció. Nocions sense essència no els cal perquès. Les anecdòtiques, sí; i si no en reps resposta quan, de cap, en demanes la raó, és o bé perquè qui el qui la fa, la fa d’esme, i ni sap ell mateix on collons s’empatolla, o perquè et negligeix molt ignominiosament. Tercera via poc hi ha pas, com deia el del cigró al nas.


(...)


parpelleig d’ull cluc i no.


t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc...?

t’hi clic!
t’ho cloc!

t’ho... t’ho...


(...)


La cloca compta els segons perquè sota seu els ous sàpiguen l’hora.


(...)


haiku del mascle rellotge.


triomf i desfeta
del que rau rere bragueta
clic, cloc; clic, cloc; clic.


(...)


triumph and defeat
of what beats behind one’s flies

clock, clock; clock, clock; cock.


(...)


home benastrúgol
ningú trobar no va púguer’l
ni cercant-lo al gúguel.


(...)


Aquesta és la faula on ningú no mor i tothom s’enamora d’una mora qui és la mort, tret que la mora Mort és ara la mora Enamora, i l’àngel de l’amor, sense feina, es fa fotre, es mor de fam; es mor de fam sense morir-s’hi, car ara ningú no es mor.


(Te l’escrius tu mateix, sòmines.)

(Ni per què voldries no mai morir? Per a tindre eternament mal de queixals, mal de cap, mal d’això, d’allò? Viure és patir... i somiar. I somiar és somiar de no patir, és a dir, d’ésser mort; mort i somiant.)


(...)


Diables.


Al món hi ha diables.

Són els capellans i d’altres doctrinaris. El que fan es posseir els pallussos. Ho fan amb llur màgia. La màgia de llurs mots, sobretot (també fotent el paper d’il·luminat molt ferotge, convençut, impressionant per als més merdosos, per als qui per comptes de cervell serven crani endins un fumós palteret). Amb llurs malèfics invents o construccions de paraules enredades, enredadores.

Tantost hom veu un “fidel” veu un “posseït”. Caldria “comonir-li’n la cuca” a mastegots. No hi ha millor exorcisme.

A mastegots. A mastegots entaferrats al diable, és clar, i en presència de la “víctima”, vull dir, el crèdul pallús qui es creia el pallàs. Perquè vegi el pallús que el diable és un pallàs.

Sots el fastigós maquillatge i les grotesques nocions de la “mística metafísica” (o quelcom de paregut; com més imprecís el mot més falòrnies t’hi amaguen) només hi nia un altre molt imbecil (sovint molt maligne) xarlatà.


(...)


El “prinfipé” Canfelip com presumeix vestit d’assassí franquista.


Per què van els militars lladres i assassins de l’exèrcit enemic vestits de merda? Merda i merda s’avenen. Asinus asino et sus sui pulcher. Si l’ase troba collonut l’ase, i el porc el porc, és clar que la merda la merda, i l’assassí l’assassí.


(...)


Tronem! Tronem!


Car qui trona destrona.


(...)


Més ~ per als pestilents d’allà baix.


Són molt afeccionats els catalans al “caganer”; sabríeu per què? – deia el foraster.

Els Països Catalans, no hi ha pas al món poble més generós. Pena que ens foten els repugnants veïns a ponent. Volem que els fastigosos “epanole” tinguin sempre prou cagallons (~, ~, ~, ~, ~, ~...) perquè se’ls fotin damunt llur molt fètida vomitiva “epana” – que responc, sempre educat.


(...)

Aclucallades - 32

Aclucallades (32) Es veu que dels Catalans cal anihilar-ne el record i tot: –Ara que tornem a descobrir les barroeres, vastes, gairebé ubiques, falsificacions dels nostres enemics els castellans – falsificacions enderiades, o infectades només amb la idea maniàtica de robar-nos-ho tot – comencem de comprendre petits detalls que adés ens intrigaren... Per exemple, deu fer quaranta anys..., encar prou ingenu, marcava amb tres o quartre interrogants aquella frase d’en Henry Miller a My Dream of Mobile, inclòs a The Air-Conditioned Nightmare (1945)... “In my dream I never pictured myself as entering Mobile by automobile. Like Admiral Farragut, I saw myself steaming into Mobile Bay, generating my own power. I never thought I would pass through places like [...], or that I would be within striking distance of [...], or that by crossing Millers Ferry I would be on the way to the Ponce de Leon Springs. In their dream of gold the spaniards had preceded me. They must have moved like fevered bedbugs through the swamps and forests of Florida. And when they hit Bon Secours they must have been completely whacky – to give it a french name, i mean. [...] In Pensacola I had a crazy room in a crazy hotel I thought I was in Perpinyà again...” Sobta que en el mateix paràgraf esmenti l’almirall Ferragut i la ciutat Catalana de Perpinyà, i ens digui que “enllaminits pel somni de l’or... els espanyols passaren per tots aquests llocs abans no hi passés jo... es devien moure com xinxes enfebrades pels aiguamorts i les selves de la Florida... I quan arribaren a Bon Socors segur que ja s’havien begut del tot el seny... Vull dir, pel fet que ja donessin un nom en francès a un dels indrets...!” Els espanyols donant un nom en francès...? No vols dir els Catalans donant noms en Català...? Noms a hores d’ara ja gairebé tots falsificats... Només romanen, encar escrits en aproximat Català, els oblidats de “corregir” pels “corregidors” inquisitorials dels avariciosos castellans... Hi ha l’exemple conegut, més recent, de Yorba Linda, a Califòrnia, deturpant el nom del Català Jorba... [Tants de noms a la Florida i a Califòrnia, arreu d’aqueix continent, que, d’en Colom avall, eren magníficament Catalans... i ara quina merda cacofònica no són...?] Relativitzéssim-ho: –Per què tindre por de morir? Només et mors un cop. Els altres se’t moren repetidament, a milions i milions. I imagina’t sense mort... Encar tindries damunt cada dictador, emprenyant. Cada dictador qui moria molt més angoixadament que no moriràs mai tu. Car... “Molt més lleig cau un gros gegant que un petit nan”, diuen els clàssics Catalans. Tindríeu en Franco damunt. Com ara hi teniu els seus successors. Tots franquistes. Tots moridors. El “fuares”, el “canfelipa”, el “ass-nas”, el caquetes d’ara..., i, assegut a la gatzoneta damunt llurs caps molt cagats, el coronat de sangonosos palters... O poséssim per un cas que els irritants xarnecs guanyessin re (qualque copeta en jocs nazistes qui sap on). Per què ens n’entristiríem...? Què fóra una copeta d’aixarop per a ells, quan ens n’han donades tantes (milions de copetes virtuals que ens bevíem a tastets molt deliciosos) sempre que perdien ridículament i havien de beure-se’n el molt despitat fel que els rajava per cada cantó molt provincianament...? I només cal recordar que si mai guanyen re, ho fan no pas contra nosaltres, car hom no ens hi permet pas de participar, en la contesa o la competició o el campionat, per por segurament que no ens ho enduguéssim tot; ho guanyen contra d’altres nazificades “nacions” com la d’ells. Morirà el dialecte Català, com ha mort el dialecte llatí, o el dialecte aqueu, i, què us diré?, mant dialecte encar pus arcà... Car... Quin dialecte no morirà...? Morirà el dialecte parisenc, per molt que els dolgui als decrèpits espantalls de l’acamérdie.... (l’acamerdesa franmerdesa)... I morirà el dialecte peruà... I morirà el dialecte argentí... Quan hom ens enverina el dialecte, s’enverinen el propi... Tots els dialectes moren com els rius (va dir el poeta) que espeteguen a l’oceà... I qui enverina dialectes, enverina l’oceà dels mots... Hi ha gent aitan ruc al món! No val la pena de barallar-s’hi. Qui es barallaria amb una mofeta...? (deia el poeta), no en trauries sinó un raig de fètida maror! Enraonant de dialectes... Per què trobem que el Català és tan musical i cristal·lí, precís, meravellós i eufònic? I trobem que aquell garbuix dels castellans ens sona com una merda... ? Per què trobaríem mica rar el contrari...? I què me’n dieu dels agressius fanocs i llurs dèries de convertir-te (o de mortrir-te si no et converties?)... No; no. Relativitzéssim-ho. Relativitzéssim-ho (si doncs no tot, bontròs). Vés amb la roent onada... si esdevé massa ferotge, no fos cas que n’acabessis cendra... vés-hi, si fa no fa a cavall, fins que l’onada no mori i no et trobis, ja agraïdament sol, rabejant-te entre les restes del naufraig, i descobrint al Solell noves curioses facetes als rebuigs ara nets... Car tota tempesta d’odi també es despèn... Despesa, s’escola cap al no-res... O cap als records graciosos... Tant de rebel torturat i mort per bisbètiques, vesàniques, heretgies...! Filustra’t l’atzep, petit com espotzim de boina... I filustra’t en acabat l’esperma oceànica d’on n’Afrodita brolla... Esperma a betzef... Carallot qui s’hi compara! O et dius: això rai. Sempre això rai. Al pot petit, la bona confitura! Les set sets: –Set d’immortalitat set de llibertat set de totalitat set d’individualitat set de destructibilitat set d’ascensió set de silenci. Cada deessa generatriu fou adúltera: –Bon exemple per a cada dona “creient” de les que ara cuegen (en aquests temps no pas menys supersticiosos, llas, que els de mil·lennis ha!). Apunteu-vos-hi totes que ara hi venim. Entre les deesses aquests dies més conegudes, hi trobem doncs la Virgin Mary (amb “déu” de drut ans d’arlot, fotent banyes al Pep Banyut), i hi tenim n’Eve [aquella en qui la Mary s’emmirallà i ara, en contraimatge, trepitja titoles; n’Eve (ho dic en anglès americà, que, com abans el llatí, ara és la llengua escollida dels cristians), la qual foté banyes a l’Adam. Banyes a l’Adam? Mes amb qui...? Hum... Qualcun “Qui” qui la feia justament llarga i ampla i bona. Qualque “Qui” amb una titola llarga i dobla, fa! Amb una “diabòlica” serp, hà!] Seguiu l’exemple, dones. Una dona qui no fotés banyes al seu marit pas que fóra gens bona religiosa. I on tindríem la sort, si hom no ens fotés banyes...? Car en Català: “banyut, bollut” (el bollut té bolla: sort). I diu el francès: quel cocu! (si et veu amb sort). I fa de continu l’italià fatxenda, sempre supersticiós: facendo le corne! (demanant sort, tocant ferro!). Déus rai: –Suprems “únics” n’hi ha per a donar i vendre... I llavors... Per què ell el suprem i no jo...? En què ets més suprem que no jo...? Quan l’ésser suprem em jutjava, li vaig dir que per què no es guaitava aquell documental que li duia a la butxaca – era un documental on un altre ésser suprem jutjava algú qui li deia “per què tu i no jo...”?, i li donava per a veure un documental on un altre ésser suprem el jutjava... Jutjava un altre ésser suprem... “En què ets més suprem...?” Ara tu ets el jutjat... Tot ésser suprem cal que depengui d’un altre. Així funcionen les burocràcies, així funcionen les jerarquies... Així són les religions. Tot depèn d’un abans. Fins i tot l’u. Depèn del zero. I el zero...? Del menys u, això rai. Per què ens captenim?: –Perquè som obedients de mena? O desequilibrats de mena, i on trobem un clap de terra ferma ens hi arrelem perquè de la capçana peluda de l’arbre que som se n’enlairin bromeres..., i deu ésser cert que enllà d’aquesta bombolla del somni tot hi és por...? O prenem l’excusa dels japonesos i ho fem “per tal de no pas ofendre els avantpassats...”? Els avantpassats? Aquella colla de fanàtics destralers? O, ja, per dignitat ho fem...? Per què serveix la dignitat? Per a fer l’encarcarat paperet? Ecs. O ho fem per vanitat, per qualque sentit de superioritat...? Qui no es capté, no es mereix doncs altre que el tret al cap...? Car qui de fet és lliure, cal assassinar-lo, car prou fa ballar la galleda d’àcid damunt el cresp tremolós del qual hi ha el suro de la civilització establerta, on, molt leri-leri, hi som, tothora a frec de periclitar, de caure daltabaix a l’infern de la realitat...? Només interessa: –Només interessa veure-us néixer, llavors. Només interessa veure-us créixer, plançons. Obrers, o formigues verinoses ans molt culpables: –Per què no els foten tots a la presó per assassins, els qui ara mateix són a les fàbriques molt enfeinats construint aquelles caríssimes bombes que d’altres assassins encara millor modificats, més qualificats, millor ensinistrats, formigues encara més eficaces, no llençaran sense contemplacions damunt les poblacions mig adormides...? La conxorxa industrialo-militar necessita enemics i se n’inventa tothora per tal de mantindre la producció, i doncs els profits – món de mercaders qui veuen el món com un mercat. Bàrbars: –Com diu en Cavafis, sense “bàrbars”, sense “terroristes”, els aprofitats no tenen raó d’existir. Es queden sense excusa. Els aprofitats, és clar: els privilegiats, els possessors, els bisbes, els terratinents, els generals, els rendistes... Sempre hi haurà doncs bàrbars, hom se’ls traurà de la màniga, “terroristes”, “subversius”, “endimoniats”, el que calgui... Car altrament es quedaven com dic sense excusa... Sense “dimonis”, de què serveixen els capellans...? Sense “enemics”, de què els generals? Sense “lleis”, de què els jutges i d’altres umflats d’ultracuidança reblerts...? Sense “criminals”, doncs, de què tanta de bòfia secreta i palesa...? Tot és continu vergonyós invent. Els americans qui anaven a “produir” el film d’en Visconti, del llibre d’en Mann, Mort a Venècia (segons conta en Bogarde), posaven com a condició que el minyó de qui el vell escriptor tendrament s’enamora esdevingués noieta. [!] No volien pas un film sobre “a dirty old man chasing a kid’s ass”, un vell brut bavejant rere el cul d’un minyonet. No; allò era inacceptable per al públic americà. Diu que hi diu en Visconti: “I creuen que li fóra més acceptable que l’objecte del desig fos una minyoneta...?” “Misser Visconti, als americans ni ens passen pel cap implicacions d’aqueixa mena... No som pas tan degenerats com els europeus.” [!] Comenta en Bogarde: “Allò del Vietnam ho estaven encara covant, amanint...” Les hosts amerdicanes, instruments de “creació”: –Aitan creadores (les hosts amerdicanes) com llur maligne déu mateix: aquell ridícul datpelcul, venjatiu inventor d’inferns – dit “gad” o “dgizas”. Han creat els croats a Mesopotàmia un altre duad. El riu Tigris baixa ple de cadàvers escapçats i a mig podrir. Ja en tenien la mà trencada. No fa gaire cometien les mateixes imperdonables maleses tot al llarg del Vietnam – que aviat s’obliden les matances! La història només serveix per a anar repetint la mateixa matança sense cap ni peus: només per la força de la cobejança del qui té i vol tindre encar més; vol tindre-ho (“si pot ésser, ep!”) tot. Quan no ho té tot, li sembla que quelcom li manca, que algú li pren quelcom. No fa tampoc gaire al Japó... Rius plens de cadàvers en nom de la llibertat (de comerç), en nom de la llibertat (d’esplet), en nom del profit i del privilegi dels homes lliures (d’esclavitzar els altres). Tanta de falòrnia altisonant...! Deu de març de 1945: Bombes de foc (napalm) dels americans cauen damunt Tòquio, i hi occeixen cent mil persones. The Sumida River thick with bodies. Els rius (i les clavegueres) claferts de morts. Arquetípica impressió a l’enteniment, al rerefons inconscient de la col·lectivitat. Sempre la mateixa imatge. El riu del malson on cada cos qui visqué ara s’escola avall, cap a l’infinit forat... Un malson que molts han vist, no pas amb els ulls del somni, ans amb els ulls del cap. New York va rebre bombes en forma d’aeroplans, i els cristians més repugnants, com ara aquell tros de merda qui es deia Fallwell, van dir que allò era déu (llur déu, el déu més maligne) que castigava els depravats... No se n’adonaven, aquells cristians tan fanocs, que, en dir això, feien, dels esforçats “terroristes”, àngels, o missatgers, o instruments de llur déu. Que era justament el que pretenien els moros: que els “terroristes” eren justament això: màrtirs fets àngels, posant la directa cap al gaudi lasciu del paradís. Crec que el malentès ix d’això... S’esdevé que els dos déus, el dels moros i el dels cretins, no s’entenen perquè parlen llenguatges diferents: el dels moros parla en moro, el dels cretins en anglès. “La religió només serveix per a ensarronar babaus”: –O guaiteu qui ho diu, nasal. Aquell trosdecarn d’en Xatobriand mateix; monàrquic i catòlic reaccionari qui tant preà el “geni del cristianisme”. “Un Etat politique où des individus ont des millions...” “Un estat polític on hi ha individus qui tenen milions de renda alhora que d’altres individus es moren de fam..., creieu pas que pot subsistir quan hi manca la religió amb les seues promeses i esperances de fora d’aquest món per a explicar-ne el sacrifici...?” Aquell catòlic exemplar es plany que el que ell en diu “la matèria” (és a dir, la gent del poble) pugui rebre cap mena d’instrucció ni de lletra. “A mesura que la instrucció davalla entre aqueixes classes inferiors, descobreixen la nafra secreta que rosega l’ordre social irreligiós. L’excessiva desproporció de condicions i de fortunes s’ha poguda mantindre mentre ha romàs amagada; mes tantost hom ha, si fa no fa, apercebuda aqueixa desproporció, el cop mortal ha caigut. Ara com recompondreu les ficcions aristocràtiques, ni com persuadireu el pobre, en pic haurà après de llegir i s’haurà tornat un descregut..., quan tindrà doncs la mateixa instrucció que vosaltres..., com el persuadireu llavors que pateixi totes les privacions..., mentre el seu veí posseeix un excés de superfluïtat; per força l’haureu de matar, no fos cas!” [Els capitalistes han anat escoltant-se’l. Han matat i fet matar tothom qui els volia part dels diners, i alhora han tornada a instal·lar la verinosa merdegada de la religió a través dels mitjans de comunicació que posseeix, i a través dels estats polítics que compra amb els diners que no es lleixa de cap manera prendre perquè tothom en tingui tants.] Parlant no s’entén ningú: –Hi ha el qui porta les armes, i hi ha el qui porta les de perdre.