Aclucallades (32)
Es veu que dels Catalans cal anihilar-ne el record i tot: –Ara que tornem a descobrir les barroeres, vastes, gairebé ubiques, falsificacions dels nostres enemics els castellans – falsificacions enderiades, o infectades només amb la idea maniàtica de robar-nos-ho tot – comencem de comprendre petits detalls que adés ens intrigaren... Per exemple, deu fer quaranta anys..., encar prou ingenu, marcava amb tres o quartre interrogants aquella frase d’en Henry Miller a My Dream of Mobile, inclòs a The Air-Conditioned Nightmare (1945)...
“In my dream I never pictured myself as entering Mobile by automobile. Like Admiral Farragut, I saw myself steaming into Mobile Bay, generating my own power. I never thought I would pass through places like [...], or that I would be within striking distance of [...], or that by crossing Millers Ferry I would be on the way to the Ponce de Leon Springs. In their dream of gold the spaniards had preceded me. They must have moved like fevered bedbugs through the swamps and forests of Florida. And when they hit Bon Secours they must have been completely whacky – to give it a french name, i mean. [...] In Pensacola I had a crazy room in a crazy hotel I thought I was in Perpinyà again...”
Sobta que en el mateix paràgraf esmenti l’almirall Ferragut i la ciutat Catalana de Perpinyà, i ens digui que “enllaminits pel somni de l’or... els espanyols passaren per tots aquests llocs abans no hi passés jo... es devien moure com xinxes enfebrades pels aiguamorts i les selves de la Florida... I quan arribaren a Bon Socors segur que ja s’havien begut del tot el seny... Vull dir, pel fet que ja donessin un nom en francès a un dels indrets...!”
Els espanyols donant un nom en francès...? No vols dir els Catalans donant noms en Català...?
Noms a hores d’ara ja gairebé tots falsificats... Només romanen, encar escrits en aproximat Català, els oblidats de “corregir” pels “corregidors” inquisitorials dels avariciosos castellans... Hi ha l’exemple conegut, més recent, de Yorba Linda, a Califòrnia, deturpant el nom del Català Jorba... [Tants de noms a la Florida i a Califòrnia, arreu d’aqueix continent, que, d’en Colom avall, eren magníficament Catalans... i ara quina merda cacofònica no són...?]
Relativitzéssim-ho: –Per què tindre por de morir? Només et mors un cop. Els altres se’t moren repetidament, a milions i milions. I imagina’t sense mort... Encar tindries damunt cada dictador, emprenyant. Cada dictador qui moria molt més angoixadament que no moriràs mai tu. Car... “Molt més lleig cau un gros gegant que un petit nan”, diuen els clàssics Catalans. Tindríeu en Franco damunt. Com ara hi teniu els seus successors. Tots franquistes. Tots moridors. El “fuares”, el “canfelipa”, el “ass-nas”, el caquetes d’ara..., i, assegut a la gatzoneta damunt llurs caps molt cagats, el coronat de sangonosos palters...
O poséssim per un cas que els irritants xarnecs guanyessin re (qualque copeta en jocs nazistes qui sap on). Per què ens n’entristiríem...? Què fóra una copeta d’aixarop per a ells, quan ens n’han donades tantes (milions de copetes virtuals que ens bevíem a tastets molt deliciosos) sempre que perdien ridículament i havien de beure-se’n el molt despitat fel que els rajava per cada cantó molt provincianament...? I només cal recordar que si mai guanyen re, ho fan no pas contra nosaltres, car hom no ens hi permet pas de participar, en la contesa o la competició o el campionat, per por segurament que no ens ho enduguéssim tot; ho guanyen contra d’altres nazificades “nacions” com la d’ells.
Morirà el dialecte Català, com ha mort el dialecte llatí, o el dialecte aqueu, i, què us diré?, mant dialecte encar pus arcà... Car... Quin dialecte no morirà...? Morirà el dialecte parisenc, per molt que els dolgui als decrèpits espantalls de l’acamérdie.... (l’acamerdesa franmerdesa)... I morirà el dialecte peruà... I morirà el dialecte argentí... Quan hom ens enverina el dialecte, s’enverinen el propi... Tots els dialectes moren com els rius (va dir el poeta) que espeteguen a l’oceà... I qui enverina dialectes, enverina l’oceà dels mots... Hi ha gent aitan ruc al món! No val la pena de barallar-s’hi. Qui es barallaria amb una mofeta...? (deia el poeta), no en trauries sinó un raig de fètida maror!
Enraonant de dialectes... Per què trobem que el Català és tan musical i cristal·lí, precís, meravellós i eufònic? I trobem que aquell garbuix dels castellans ens sona com una merda... ? Per què trobaríem mica rar el contrari...?
I què me’n dieu dels agressius fanocs i llurs dèries de convertir-te (o de mortrir-te si no et converties?)... No; no. Relativitzéssim-ho. Relativitzéssim-ho (si doncs no tot, bontròs). Vés amb la roent onada... si esdevé massa ferotge, no fos cas que n’acabessis cendra... vés-hi, si fa no fa a cavall, fins que l’onada no mori i no et trobis, ja agraïdament sol, rabejant-te entre les restes del naufraig, i descobrint al Solell noves curioses facetes als rebuigs ara nets... Car tota tempesta d’odi també es despèn... Despesa, s’escola cap al no-res... O cap als records graciosos... Tant de rebel torturat i mort per bisbètiques, vesàniques, heretgies...!
Filustra’t l’atzep, petit com espotzim de boina... I filustra’t en acabat l’esperma oceànica d’on n’Afrodita brolla... Esperma a betzef... Carallot qui s’hi compara!
O et dius: això rai. Sempre això rai. Al pot petit, la bona confitura!
Les set sets:
–Set d’immortalitat
set de llibertat
set de totalitat
set d’individualitat
set de destructibilitat
set d’ascensió
set de silenci.
Cada deessa generatriu fou adúltera: –Bon exemple per a cada dona “creient” de les que ara cuegen (en aquests temps no pas menys supersticiosos, llas, que els de mil·lennis ha!).
Apunteu-vos-hi totes que ara hi venim.
Entre les deesses aquests dies més conegudes, hi trobem doncs la Virgin Mary (amb “déu” de drut ans d’arlot, fotent banyes al Pep Banyut), i hi tenim n’Eve [aquella en qui la Mary s’emmirallà i ara, en contraimatge, trepitja titoles; n’Eve (ho dic en anglès americà, que, com abans el llatí, ara és la llengua escollida dels cristians), la qual foté banyes a l’Adam. Banyes a l’Adam? Mes amb qui...? Hum... Qualcun “Qui” qui la feia justament llarga i ampla i bona. Qualque “Qui” amb una titola llarga i dobla, fa! Amb una “diabòlica” serp, hà!]
Seguiu l’exemple, dones. Una dona qui no fotés banyes al seu marit pas que fóra gens bona religiosa.
I on tindríem la sort, si hom no ens fotés banyes...?
Car en Català: “banyut, bollut” (el bollut té bolla: sort). I diu el francès: quel cocu! (si et veu amb sort). I fa de continu l’italià fatxenda, sempre supersticiós: facendo le corne! (demanant sort, tocant ferro!).
Déus rai: –Suprems “únics” n’hi ha per a donar i vendre... I llavors... Per què ell el suprem i no jo...? En què ets més suprem que no jo...?
Quan l’ésser suprem em jutjava, li vaig dir que per què no es guaitava aquell documental que li duia a la butxaca – era un documental on un altre ésser suprem jutjava algú qui li deia “per què tu i no jo...”?, i li donava per a veure un documental on un altre ésser suprem el jutjava... Jutjava un altre ésser suprem... “En què ets més suprem...?”
Ara tu ets el jutjat...
Tot ésser suprem cal que depengui d’un altre. Així funcionen les burocràcies, així funcionen les jerarquies... Així són les religions. Tot depèn d’un abans. Fins i tot l’u. Depèn del zero.
I el zero...? Del menys u, això rai.
Per què ens captenim?: –Perquè som obedients de mena? O desequilibrats de mena, i on trobem un clap de terra ferma ens hi arrelem perquè de la capçana peluda de l’arbre que som se n’enlairin bromeres..., i deu ésser cert que enllà d’aquesta bombolla del somni tot hi és por...? O prenem l’excusa dels japonesos i ho fem “per tal de no pas ofendre els avantpassats...”? Els avantpassats? Aquella colla de fanàtics destralers? O, ja, per dignitat ho fem...? Per què serveix la dignitat? Per a fer l’encarcarat paperet? Ecs. O ho fem per vanitat, per qualque sentit de superioritat...? Qui no es capté, no es mereix doncs altre que el tret al cap...?
Car qui de fet és lliure, cal assassinar-lo, car prou fa ballar la galleda d’àcid damunt el cresp tremolós del qual hi ha el suro de la civilització establerta, on, molt leri-leri, hi som, tothora a frec de periclitar, de caure daltabaix a l’infern de la realitat...?
Només interessa: –Només interessa veure-us néixer, llavors. Només interessa veure-us créixer, plançons.
Obrers, o formigues verinoses ans molt culpables: –Per què no els foten tots a la presó per assassins, els qui ara mateix són a les fàbriques molt enfeinats construint aquelles caríssimes bombes que d’altres assassins encara millor modificats, més qualificats, millor ensinistrats, formigues encara més eficaces, no llençaran sense contemplacions damunt les poblacions mig adormides...?
La conxorxa industrialo-militar necessita enemics i se n’inventa tothora per tal de mantindre la producció, i doncs els profits – món de mercaders qui veuen el món com un mercat.
Bàrbars: –Com diu en Cavafis, sense “bàrbars”, sense “terroristes”, els aprofitats no tenen raó d’existir. Es queden sense excusa. Els aprofitats, és clar: els privilegiats, els possessors, els bisbes, els terratinents, els generals, els rendistes... Sempre hi haurà doncs bàrbars, hom se’ls traurà de la màniga, “terroristes”, “subversius”, “endimoniats”, el que calgui... Car altrament es quedaven com dic sense excusa... Sense “dimonis”, de què serveixen els capellans...? Sense “enemics”, de què els generals? Sense “lleis”, de què els jutges i d’altres umflats d’ultracuidança reblerts...? Sense “criminals”, doncs, de què tanta de bòfia secreta i palesa...? Tot és continu vergonyós invent.
Els americans qui anaven a “produir” el film d’en Visconti, del llibre d’en Mann, Mort a Venècia (segons conta en Bogarde), posaven com a condició que el minyó de qui el vell escriptor tendrament s’enamora esdevingués noieta. [!] No volien pas un film sobre “a dirty old man chasing a kid’s ass”, un vell brut bavejant rere el cul d’un minyonet. No; allò era inacceptable per al públic americà. Diu que hi diu en Visconti: “I creuen que li fóra més acceptable que l’objecte del desig fos una minyoneta...?” “Misser Visconti, als americans ni ens passen pel cap implicacions d’aqueixa mena... No som pas tan degenerats com els europeus.” [!] Comenta en Bogarde: “Allò del Vietnam ho estaven encara covant, amanint...”
Les hosts amerdicanes, instruments de “creació”: –Aitan creadores (les hosts amerdicanes) com llur maligne déu mateix: aquell ridícul datpelcul, venjatiu inventor d’inferns – dit “gad” o “dgizas”.
Han creat els croats a Mesopotàmia un altre duad. El riu Tigris baixa ple de cadàvers escapçats i a mig podrir.
Ja en tenien la mà trencada. No fa gaire cometien les mateixes imperdonables maleses tot al llarg del Vietnam – que aviat s’obliden les matances! La història només serveix per a anar repetint la mateixa matança sense cap ni peus: només per la força de la cobejança del qui té i vol tindre encar més; vol tindre-ho (“si pot ésser, ep!”) tot. Quan no ho té tot, li sembla que quelcom li manca, que algú li pren quelcom.
No fa tampoc gaire al Japó... Rius plens de cadàvers en nom de la llibertat (de comerç), en nom de la llibertat (d’esplet), en nom del profit i del privilegi dels homes lliures (d’esclavitzar els altres). Tanta de falòrnia altisonant...!
Deu de març de 1945: Bombes de foc (napalm) dels americans cauen damunt Tòquio, i hi occeixen cent mil persones. The Sumida River thick with bodies. Els rius (i les clavegueres) claferts de morts. Arquetípica impressió a l’enteniment, al rerefons inconscient de la col·lectivitat. Sempre la mateixa imatge. El riu del malson on cada cos qui visqué ara s’escola avall, cap a l’infinit forat... Un malson que molts han vist, no pas amb els ulls del somni, ans amb els ulls del cap.
New York va rebre bombes en forma d’aeroplans, i els cristians més repugnants, com ara aquell tros de merda qui es deia Fallwell, van dir que allò era déu (llur déu, el déu més maligne) que castigava els depravats... No se n’adonaven, aquells cristians tan fanocs, que, en dir això, feien, dels esforçats “terroristes”, àngels, o missatgers, o instruments de llur déu.
Que era justament el que pretenien els moros: que els “terroristes” eren justament això: màrtirs fets àngels, posant la directa cap al gaudi lasciu del paradís.
Crec que el malentès ix d’això... S’esdevé que els dos déus, el dels moros i el dels cretins, no s’entenen perquè parlen llenguatges diferents: el dels moros parla en moro, el dels cretins en anglès.
“La religió només serveix per a ensarronar babaus”: –O guaiteu qui ho diu, nasal. Aquell trosdecarn d’en Xatobriand mateix; monàrquic i catòlic reaccionari qui tant preà el “geni del cristianisme”.
“Un Etat politique où des individus ont des millions...” “Un estat polític on hi ha individus qui tenen milions de renda alhora que d’altres individus es moren de fam..., creieu pas que pot subsistir quan hi manca la religió amb les seues promeses i esperances de fora d’aquest món per a explicar-ne el sacrifici...?”
Aquell catòlic exemplar es plany que el que ell en diu “la matèria” (és a dir, la gent del poble) pugui rebre cap mena d’instrucció ni de lletra. “A mesura que la instrucció davalla entre aqueixes classes inferiors, descobreixen la nafra secreta que rosega l’ordre social irreligiós. L’excessiva desproporció de condicions i de fortunes s’ha poguda mantindre mentre ha romàs amagada; mes tantost hom ha, si fa no fa, apercebuda aqueixa desproporció, el cop mortal ha caigut. Ara com recompondreu les ficcions aristocràtiques, ni com persuadireu el pobre, en pic haurà après de llegir i s’haurà tornat un descregut..., quan tindrà doncs la mateixa instrucció que vosaltres..., com el persuadireu llavors que pateixi totes les privacions..., mentre el seu veí posseeix un excés de superfluïtat; per força l’haureu de matar, no fos cas!”
[Els capitalistes han anat escoltant-se’l. Han matat i fet matar tothom qui els volia part dels diners, i alhora han tornada a instal·lar la verinosa merdegada de la religió a través dels mitjans de comunicació que posseeix, i a través dels estats polítics que compra amb els diners que no es lleixa de cap manera prendre perquè tothom en tingui tants.]
Parlant no s’entén ningú: –Hi ha el qui porta les armes, i hi ha el qui porta les de perdre.
|
