Aclucallades 43

Aclucallades 43


Amnèsies


—El feixisme canfelipútrid voldria que els catalans fóssim tots plegats amnèsics.

—Que haguéssim oblidat que tan sols nats ja ens prohibien de dir-nos amb noms catalans — que els cognoms mateixos havien estats generalment deturpats per maliciosos i ignorants buròcrates. [Això dels cognoms, me’n vaig adonar quan començant els anys seixanta l’autor i editor Víctor Hurtado va dir rient (car les veritats lleus només es podien dir rient; i les veritats fortes no es podien dir mai ni de cap manera) que el llinatge tradicional de la seua família havia estat Ortedó (amb la variant Ortadó) fins que un buròcrata massa diguem-ne zelós els el va deteriorar en Hurtado.] [I quants de noms que eren Eiximenis són ara Khimenezzzz, o Llop Lopezzzz, o Pere Perezzzz, i Roig Roch(e), i Puig Puch(e), etc?]

—[Buròcrates de merda. Com va dir en Thoreau, quan algú és un pigre qui tampoc no sap fotre re de profit, es fot a fotre de buròcrata.]

—Ens voldrien amnèsics també del anys jovenets on havíem d’anar a escola, i el “mestre” era un nazi mal-reciclat, per exemple, un veterà de la vergonyosa “Divisió Falangista” enviada a envair els russos sota el comandament dels hitlerians. Aquells “mestres” esdevenien boigs si et sentien dir un mot en català, els epilèptics mastegots, les garrotades, les cremades a la llengua amb puntes de cigarrets, i els càstigs bestials i les multes et plovien sense descans. I els pares, a callar. Els tocava altrament rebre també a ells. Com arribàvem plens de sang i plens de boïgues a la pell! I com ens desesperàvem tots plegats un instant, per a més tard fer el cor fort i esperançar que allò s’acabaria un dia o altre. Potser amb l’ajuda dels països “demòcrates”? Car oi que només sobrevivia a Europa un règim nazi? I llavors els americans (sempre tan exemplars, ca?) van donar el vist-i-plau al nostre genocidi. I com se’n van aprofitar els canfelipútrids feixistes — i els encara impunes botiflers de sempre!

—Amnèsics? I una merda! No oblidarem mai els qui som vius que a mitjans segle XX ens volien esborrar la consciència. Ens volien fer esdevenir enemics de nosaltres mateixos per a sempre pus. O això, o morts; anorreats; ni memòria. Tot falsificat. [I ara molts de canfelipesos encara es creuen les falsificacions franquistes, i hi pugen dempeus, i continuen de fotre’ns la vida impossible.]

—Voldrien que oblidéssim la por dels nostres avis, dels nostres pares, qui havien assolit potser d’amagar alguna publicació en català (innòcua i tot, com ara una col·lecció relligada de “En Patufet”). Por feral que fossin descoberts amb un producte tan criminal a casa — potser perquè un infant no havia estat prou discret i un amic seu bocamoll la vessava. No pas solament por de perdre aquella petita possessió sentimental que era un pont al passat il·lusionat, ans, molt pitjor, que, descoberts, t’assaltessin el domicili, t’ho destruïssin tot amb fúria “epanole” i, damunt, aprofitant que hi eren, atupessin de valent tothom qui fos a casa, i més tard, encara denunciats, els “responsables” d’aquell tort tan immens (posseir un volum en català) acabessin engarjolats mesos sencers, i la família multada horriblement, perquè entressin en encara pitjor pobretat.

—Voldrien que haguéssim oblidat ara els constants insults, les constants humiliacions, les constants amenaces, les constants menyspreances i ignomínies, les constants degradacions, que havíem de rebre per part de tota mena d’“autoritat” [tantes d’autoritats forasteres! n’arribaven a onades letals. Buròcrates repulsius i la bòfia brutal, aquests darrers a dreta (molt torta) llei! Mes, llavors, auto-inclosos, amb la vènia dels militars, els brètols i repulsius “epanole” de professió: els desgraciats cambrers amb delusions de grandesa pàtria, ultraguardiacivilint llurs molt adorats “guàrdia civil” assassins; els miserables lliuradors de bitllets rere les gàbies de les estacions; les fastigoses monges als hospitals... tota aquella púrria inútil, invasors, feixistes convençuts, “perfeccionant” de franc la feina bruta dels armats ocupants. Tots plegats amb més drets (amb tots els drets, segons ho veien ells) que no els catalans, esdevinguts mitges persones (i ni això) d’una nació condemnada.

—I encara ens hi tenen, a caire d’ofec. Encara hi som.

—Tret que (també) encara hi som. (Fent memòria, això sí.)


(...)


—Per què tantes de carallotades dites pels cridaners feixistes de les estacions de ràdio i televisió? Home, perquè només se’ls escolten i esguarden carallots feixistes. Cascú (si fa no fa) fa bona cara al seu client.

—Cada polític, cada farsant, cada cretí religiós, diu el que els datspelcul qui se l’escolten i esguarden volen sentir-se dir: que són els millors datspelcul del món, i que no hi ha res al món com ésser datpelcul, i que quan es moriran aniran al cel dels datspelcul a fer-hi eternament les mateixes datpelculades — o millors i tot.


(...)


—Segons la teoria dels odis d’en Xopi, hom diria que els canfelipútrids ens odien tant perquè nosaltres els menyspreem tant; no poden suportar que (tips de llur persistència a endrapar-se’ns i cagar-se’ns de viu en viu) els trobem doncs fastigosos i repugnants, sense cap gràcia i, damunt, garlant en un algaraví papissot, ridícul i carrincló, i que doncs els tractem com els tractem — i tenim raó de tractar-los com el contemptibles que apareixen — és clar, cal considerar que ens envaeixen (de fora vénen i de casa volen treure’ns), ens envaeixen, doncs, amb llur purrialla més ignorant, i així l’única experiència que en tenim són de subjectes empesos pel règim feixista a fer mal — de miserables no gens educats i pus tost curts de gambals — com si els feixistes genocides canfelipútrids no tinguessin ningú més amb què envair-nos (em sembla que no): mà de minyones brutes i barroeres, de tifes brutals disfressats de militars i bòfies mitgesmerda, de monges i capellans cruels i tanoques, i d’un tou de mestres torturadors... Els mestres qui ens cremaven puntes de cigarret a la llengua si no sabíem traduir al canfelipès els mots bleda, o pèsol, o mongeta... Els bòfies qui ens cremaven les llibretes dels ninots perquè les bombolles dels personatges eren en català... Els militars qui empresonaven els nostres pares i els ataconaven a la presó tantost un altre ministre feixista, o el bisbe, o fins i tot el mateix dictador sanguinari, havien de fer cap acte d’afirmació patriòtica feixista, i doncs canfelipútrida, a la nostra vila.


(...)


Ocupants


—Com el nom assenyala, els ocupants se’ns caguen damunt. Qui parla amb els ocupants, tot això hi guanya: li fan caure un cagalló a la boca.


(...)


Collons, no fos cas


—Si parla en canfelipenc, fot-te mà a la cartera!


(...)


Fuig-los ben lluny; no en vulguis saber merda


—Qui s’entén amb castellufa, tost l’emboliquen com baldufa.


(...)


Respectem només els qui ens respecten


—De qui ens vol anorrear, només podem voler-ne l’anorreament.


(...)


Estront penjant del cul


—Asspain — the only country in the whole world stupid enough to put a wavy turd [ ~ ] in the middle of its own name. What a sick bunch of turds, those asspainful shitholers!

—Mal al cul [és a dir, Canfelip, és a dir, Epa~na] — només ells gosen fer-ho, car quin altre país al món fóra prou betzol i ridícul per a fotre’s un cagalló ondulat, un estront pudent, per barret enmig del nom?

—Retre’m tan ofensiu com puc als canfelipútrids — aquest és l’esport que més am d’exercir.

—Ver, aquest és un esport que tothom pot practicar, dels més jovenets als més vellots com jo, dels desvalguts als massa cansats. Fer emprenyar els ultranacionalistes canfelipencs, l’oprobi del món, tots plegats de gambals tan curts, que per no re la ira roent els aflora a la ronyosa pell.

—Que el que dius els nogui tant com puguis, car noure aquella purrialla verinosa és de debò esport delitós.


(...)


—Els fementits canfelipútrids en diuen art de torturar una bèstia.
—Desgraciats. L’únic art on excel·leixen és el de la tortura.


(...)


Utilitat de les corregudes de braus a la canfelipenca


—Tot d’una, ací els tenim, els torturadors, els mal intencionats.
—Torturen animals com torturarien l’animal home, amb el mateix desembaràs.
—I així, doncs, d’una esgarrapada, hom descobreix bon tros del gruix de “caràcters brutals” altrament dispersos, disfressats al llarg de l’ambient.
—Ja els tenim al sac, ramat repulsiu de psicòtics, sense empatia ni esperit d’ajut.
—Perillosos per a la benaurança de la societat, doncs, i qui cal extingir ipso-facte — tothom qui s’hi met, engabiat, i prou — estorcíem la societat dels pitjors elements.


(...)


—Diu un dels personatges a la gran novel·la còmic-filosòfica Cards of Identity (1955) d’en Nigel Dennis:

—A whore in the home is like a horse in Troy. (...) Any ass can get a woman into a house; to get her out is a labour of Hercules.
—Una meuca dins de casa és com el cavall a Troia. Qualsevol capdecony pot ficar una dona a casa; ara, treure-l’hi és un treball herculi.

—Si canviem meuca per canfelipès, ho entenem molt millor. Els botiflers, a l’històric cop de mà, al repulsiu cop d’estat, que va tindre lloc a Casp (1412), ficaren un maleït canfelipútrid de capità mania als Països Catalans. Ja no s’hi han mogut; al contrari, els paràsits qui no hem sabut treure cada cop que calia, han anant augmentant a tal velocitat que ja són a punt d’haver-nos tret del tot de casa. Hostes vingueren i ens anihilaren.

—Si encara roman cap català al món qui gosa fer la farina blana a cap canfelipútrid (és a dir, a l’enemic mortal), ningú no li deu cap respecte, i, doncs, en acabat, per molt que rebi, sempre direm massa poc. No, els qui encara hi som, intentant de treure’ns els letals paràsits de damunt, no pas que el planyerem gens!


(...)


Els qui, per comptes d’anar-se’n, “marxen”


—Exacte — féu, fotent-se’n bon tros, el pianista Krystian Zimerman (qui, en criticar els repugnants, sempre feixistes, militars, va veure que entre el públic qui se l’escoltava n’hi havia qui, fotent-se els ofesos, fotien el camp) — n’hi ha qui quan senten el mot “militar” comencen de “marxar”.


~0~0~