Aclucallades XLII

Aclucallades 42








Ningú no dóna un all per les meues cabòries;

el mateix all que jo don a les llurs;

el món i jo som dos mons paral·lels destinats a mai no ensopegar.





(~0~) (~0~)





Secret del viure i de la felicitat: –El secret del bon viure rau en saber sempre escapolir-se prou a temps – i felicitat és reeixir-hi.



T’escapoleixes de la fama, la policia, la malaltia, la mort, la convenció, els “deures”, el fariseisme, els filisteus. T’escapes incessantment, i ets feliç cada cop que veus que hi has reeixit – t’has escapolit d’un altre perill imminent: no hi ha més sana mesurada eufòria del moment (és a dir, felicitat). Sempre sotjat pels malignes i traïdors qui voldrien endogalar-te a llurs “obligacions”: la bòfia, els xafarders i inquisidors, els hipòcrites i religiosos, els salvadors de pàtries, societats, civilitzacions, ànimes, els burgesos, els flagells episòdics, els gossos, les epidèmies, la mort, ah, i els assenyats.




Pregària: –Obsessió que es congria en matèria, en grumoll encès de carn, irritant tumoret – és l’instint del cos (ínfim) que vol guerxar (doblegar) els poders (immensos) de l’univers – (debades).





Corregudes de bous a la castelladra: –Espectacle repugnant, hereu directe del vil espectacle de la Inquisició castelladra – (sempre tan bons inventors els canfelipútrids!) Com en la Inquisició, en el corregudes de bous a la castellana l’espectacle consisteix en la llarga tortura i la cruel execució de l’innocent per a gaudi d’uns quants maleïts psicòpates covards qui encara engresquen els acarnissats botxins perquè la tortura s’empitjori.





Pol·lució i emmerdegament general produïts pels criminals qui s’aprofiten de la peguesa dels addictes a l’energia robada a la natura: –Per què no et cagues al got d’aigua que et beuries quan et mors de set? Ara també em diràs que els teus subproductes no embruten ni fan malbé res...?



Això mateix fas (cagar-te a l’aigua que beuries) quan vesses a rierols, flumissells, rius, estanys i oceans els fastigosos subproductes de les teues boges alteracions químiques només perquè ets avariciós i maligne com verinosa cuca. Si a la terra només t’hi caguessis rai. Com cuca verinosa caldria que hom et trepitgés abans no fessis tant de mal com fas (per comptes de què, llas, hom t’altreja premis i allera més “concessions”, i vius doncs no pas en cadenes com gos rabiós, ans festejat i vantant-te’n; els venuts “economistes”, en llurs revistes i programes àdhuc et posaran d’exemple a la menudalla: “això”, diran religiosament, “és un home qui produeix riquesa”, quan en realitat només produeixes corrosió que assassina la terra).





(~0~) (~0~)






Coses.



Ni el qui les conjumina, ni menys el qui les posa en acció; el qui les contempla és l’home ple.



Per llurs somnis els coneixereu.



Què somia el qui se les pensa? més alteracions a la folla realitat;

i el qui les fa? sang i budells;

el contemplatiu veu amb tots els detalls l’hipnòtic oníric escorregut recorregut de la processó que, com començà, s’acabarà: amb el trip-trap incansable dels mateixos caràcters qui silents s’escolen cap enlloc.



Només en l’immòbil observació la coneixença rau.




(~0~) (~0~)





Hi ha pseudo-ocupació més inútil a la vida que l’estudiar teologia, és a dir, fantasiejar ridículament sobre invents fantasmals d’ésser impossibles...?



Lliçó de teologia:



—“Qui es vulgui morir, que fiqui el nas ací, va dir déu, assenyalant el seu forat del cul...” desenvolupeu-hi carallotades rai... vint fulls mínim.





(~0~) (~0~)





Què fa un general sense guerra?: –Ai, pobrissó, el neguit! Correu-hi tots! Encontinent ha d’empescar-se’n una altra!





(~0~) (~0~)





Totes les bestiotes emprem el mateix mòdul de gèns per a bastir’ns molècules sensitives a la llum; allò que apellem ulls.





(~0~) (~0~)





Was will das weib? què vol la dona...?



Vol fer trempar – una dona qui veu que no fa trempar – que no fa trempar NINGÚ – ha esdevinguda monstre.



Els ulls de la dona, adoneu-vos-en, tot de sobte adquireixen una intenció (una intensitat) fàl·lica – et guaiten la carranxa...



Respon, som-hi!



Fes-les felices! No fossis escarransit!





(~0~) (~0~)




Qui sembla, és: –Ningú no es disfressa – què més voldríeu...? Tots sou com sou.


Els més caritatius sou els més cruels, els més cruels els més acollonits, els més acollonits els més aguts, els més valents els més covards, els més jutges els més criminals, els més panxacontents el més corromputs.


Qui et fas veure, esdevens.


(Idea vol dir forma.) La forma és l’essència.




(~0~) (~0~)




Anarquisme ja no sé què collons deu voler dir ara, mes abans (als primers anys del segle vint) només volia dir la destrucció de l’invent recent dels “estats”— la destrucció dels estats, que en realitat no són altre que màquines de guerra a favor dels instal·lats qui, amb les guerres, es desfan dels joves de qui les energies els podrien desbancar i alhora abasseguen més diners car posseeixen les factories on hom fabrica els armaments.




El soldat l’ésser més covard – abans encara com aquell, quan el combat era urta a urta, cos a cos; mes ara no, ara el contrari obté – les guerres d’agressió imperialista van contra la gent, mai contra els “combatents” – així, els més volpells i cagats s’apunten a l’exèrcit – quan tornen a casa, troben tots els veïns morts per bombardeigs de bombes llençades molt covardament de milles enlluny pels covards soldats.




L’univers només pot ésser il·limitat – si fos limitat fóra doncs com ara qualque mena de grossa capsa o contenidor – un contenidor primigeni hauria d’ésser ple de no-res, mentre que com hem conclòs abans només de tot pot sortir re. (Tret que res no vulgui dir alhora tot, en el qual cas tot tant se val.) Altrament, podria ésser fornit amb tot ja a dins? Rebent injeccions de matèria d’un altre univers qui el parís, com ou post? Mes sempre hi hauria l’obstacle de l’univers u. Què fer amb l’univers u? D’on no n’hi ha no en raja.




Democràcia: Els savis (sovint malignes com els “déus” d’arreu) proposen, i els folls (sempre crèduls) (fan veure que) disposen. Sempre en triaves el qui no hi és (ni anc el compten, és clar).




(~0~) (~0~)




Pertot el món, quan et volen conèixer, àdhuc les bòfies més repel·lents d’arreu, et demanen el nom... i els el dius, els dius em dic Aliret Cançons, i, car ningú no t’imagina culpable, un somriure perfuntori signa el ventís intercanvi, i au, tirem envant...



Tret que, ah, si ets prou dissortat de perdre’t per Castellàdria (allò que ells, vomitius, en diuen “epana”! Allí els canfelipútrids et demanen pel nombre! Com si fossin incapaços de comprendre que podria ésser que no fossis, com tots ells, un esclau en presó feixista. Que no fossis cap presoner autèntic o virtual, latent o patent, en camp de concentració, amb el nombre tatuat, perquè al capdavall no ets sinó carn de crematori destinat a l’arbitrari anihilament.



Ah, aquella púrria, foll qui s’hi fes! No ens hi atanséssim pas mai!



I, ah, si poguessis respondre, nombre? 666! I ésser de debò la irrisòria Bèstia Darrera qui nogensmenys tots els destrueix perquè no empudeguessin mai pus el món!



(~0~) (~0~)

I tothom content.



–Per què? per què? –hi deien els epitafis de cada mort.

–Perquè cua! –hi reepitafiàrem, tornant-los contesta, sense aquest cop fer-hi cap pífia ni patafi.




(~0~) (~0~)






La gent pallussa i dadapelcul veuen pertot arreu ninots fantasmagòrics qui màgicament influirien llur sort. Aqueixos ninots carrinclons i merdosets es dirien, entre els més coneguts, “la mort”, “la verge”, “el diable”, “l’àngel”, “el déu”, i “el fat”. Cap d’aqueixos ninots fantasmagòrics amb màgiques propietats no existeixen, és clar, sinó als magins escarransits dels pecs capdeconys qui allí els conreen, en uns cervells del tot erms o en tot cas només fèrtils en parides de peu de banc. Per tota autoritat només esmenten les ridícules delusions de qualsque boigs megalòmans qui els “revelaren” llurs tristes “visions” de mitjamerda xuclacagallons. Fotrem goig!



Senderi, cal, i no pas collonades sense suc ni bruc!



“La mort” no és cap ninot amb qui puguis raonar ni enraonar de re; és simplement un esfigassament lent o sobtat del mecanisme del cos. “La verge” ni cal dir que no és noieta si fa no fot fava i amb el tel encar per esbotzar; és a llur cap malaltís la imatge de la mare amb qui és pecat d’anc pensar a cardar-hi. “El diable” és l’excusa per a fer mal; i “l’àngel” la casualitat de les forces de flaquesa eixorivides per la por de rebre. “El déu” és la por als tacons de l’autoritat repressiva, i “el fat” l’explicació en acabat del fet que, de fet, no explica re.






(~0~) (~0~)






Infantilismes assemblats i diferents, o els tions nadalencs i els déus innombrables







Un infant de mitjana intel·ligència comprèn cap als quatre o cinc anys que qui “caga” llepolies i joguinetes no és pas de debò aquell generós tronc ben amoixat, ans els pares o gent gran qui, tantost la quitxalla distreta, sota la flassada d’abric hi fiquen les boneses.



Per què aqueix mateix infant de mitjana intel·ligència perd (o fa veure que perd?) aquest pesquis mòdic i ara es creu (o diu que es creu?) que hi ha rere els núvols, assegut i sempre a l’aguait, qualque déu o altre, malparit rai, fotent putades i d’altres jocs màgics de mans i de peus i de boca i d’anus, on tothom fet i fet acaba rebent... un déu ferotge, doncs, ei, qui tanmateix, si hom li ho demana molts de cops i amb prou d’acolloniment ni baixesa, us allera, si mai li passés de casualitat pels collons, prou benifets i bonicors?



S’estima més perllongar l’infantilisme fins al moment de la mort — car ves, anguniós, la nua veritat li desplau fins al grau més alt d’una desesperació que el duria potser a fons. El vaccí persuasiu de la delusió el manté si fa no fot surant. Il·lusionat. Com l’infant qui es deu creure les meravelles del màgic de la barraqueta. Tret que aqueix altre màgic apellat “déu” en fa de més grosses i tot. Fa trucs de passa-passa i entona, pretensiós, qualsque abracadabres, i au, produeix els prestigis espectaculars de móns i llunes, i bledes i prunes, i vides i morts, i peixos i porcs, i paradisos i orcs, amb la facilitat del mateix màgic ximplet a les firetes del poblet. (I, abillats xaronament com al circ, els capellans imitatius, amb llurs hòsties i falòrnies, fotent també jocs pseudo-alquimistes de màgia, amb tot de mots confusos (i sense gens de ciència), au que et pseudo-transmuten ells també la matèria.) Tothom hi badaria, i qui fos curt de gambals o pagerol encara més.



Com en el cas del tió, l’única autoritat de l’existència de la màgia d’aqueixos déus ve de la paraula dels “pares” — i així es fan dir també els capellans, i els altres “pares” tirànics: els “pares” de la pàtries, els “pares” de les esglésies, els “pares” de les constitucions... Ningú no enganya millor ni amb més facilitat el babau infantilitzat qui es sotmet (sense qüestions doncs, ni sospites, ni dubtes adventicis) a l’autoritat de qui es fa dir amb el nom fastigós de “pare”. Cada “pare”, dictador garrotaire, pengem-lo pels collons al primer fanal.



I els “pares” de cada tipus, què hi guanyen amb llur “paternitat”, la qual hom ha de coldre... o malament rai? Els pares de debò hi guanyen la fidelitat dels fills “deutors”, garneuament i martellejada culpabilitzats durant tot l’aprenentatge que és la infància: una assegurança per a més tard, no fos cas que amb les velleses esdevinguessin impotents. Ara, els altres pares, els pares àvols i impostors, els pares de la mentida, capellans i vils capitosts, es guanyen per a llur ús exclusiu un reconeixement indiscutible i sobretot un manteniment pecuniari; es guanyen la vida, i se la guanyen bé, com bons paràsits de letals verins (xuclant vida i cabals a adolorits i necessitats), no pas fent altre que amenaçant llurs infants i “creients” amb encara pitjors caos infernals i inferns caòtics, si hom no els col prou, ni compleix els manaments per ells lliurats per a llur propi benefici i prou.



Què hi guanyen els fills i els “fills” en pretendre que en llur infantilisme es creuen les màgies del tió i les màgies del déu de torn? Home, mirat amb benignitat, tot anant bé, els fills de debò hi guanyen una festa nocturna, una complicitat implícita amb els pares de debò, i sobretot unes llepolies i unes joguinetes ben tangibles.



Ara, els “fills” enganyats, cretinitzats, hi “guanyen” viure en fals, en la mentida, en l’abjecció, i espletats a cient pels mitgesmerda i els vividors. Guanyar de debò no hi guanyen re. Hi perden humanitat, hi perden llibertat, hi perden intel·ligència, hi perden diners. Viuen en l’esclavatge del cos, i sobretot de la ment, usurpat l’un i posseïda l’altra; hostes enverinats per les urpes i els ullals del paràsit autoritari i doncs maligne qui corretjós se’ls arrapa. En pic infantilitzats, han esdevinguts desgraciats patentats. Sense remei ni redempció possibles altre que per la rebel·lió i el desempallegar-se doncs del maleït depredador qui els buida no solament les butxaques, els buida de vigoria i, pitjor, de tot seny.







(~0~) (~0~)