trenta-sisè d'escarxofalls

Aclucallades (36) Llegat i llevat, la poesia: – “A través de l’esplai de càrregues emotives... de miralleig dels sentits translaticis... de reacció radiant contra la indigència del destí... la poesia expressa l’esperit i el reforça... rejoveneix la paraula i l’enriqueix. Després, fesomia i síntesi de les edats, troba encara ressò en els dies futurs: és llegat i llevat.” Amb boina: –La gent amb boina és palesament més ruc que no l’altra gent ; els cofats són generalment més rucs que no els descofats; deu ésser que el barret els estreny el crani i no tenen el cervell prou ben banyat; pitjor que els de la boina semblen ésser encar els monarques: és clar, amb llurs feixugues corones de joiells robats; ah, i els bisbes amb aquells cucurulls de bruixot... oh, i les gorres de bòfies i exèrcits, allò sí que deu restrènyer i constrènyer, no hi ha púrria més ruc... En fi, és apodíctic, diguem-ho clar: “com més encapellat, més desgraciat.” Ai la carcanada: –Tinc la carcanada cada cop més enrunada per les repetides bombardes dels repatanis jorns. Vida aturada: nyac!: –“Minyó, monejaves pel món, i llavors la gran sorpresa se t’abat: la mort...” [A child so frisky, and then voilà, from the very beginning he was in for a great surprise: death.] Tot ja s’ha dit: –Tot ja s’ha dit; només mancar redir-ho una mica més malament. comencem rucs i acabem savis?: –No; comencem rucs i acabem més rucs. Com més alts més animals; com més vellarres més bandarres. you say holy: –“You say holy, I say assholy” [Dius sagrat, dic datpelsac]. Verges parint: –Pretén la púrria infecta dels capellans que llur déu (el cretí en cap) va néixer del cony d’una verge (!); això vol dir que el cretí en cap va desminyonar sa mare; això vol dir que el déu qui la púrria podrida dels capellans adora és un capdecony d’aquells als quals l’incest tant els abelleix... Ei, prou s’ho fotran... hi ha d’haver déus per a cada gust, per pervers que sigui; qui tasta s’ho sap... Ara, potser el cretí en cap en acabat el traumatitzava allò de desminyonar sa pròpia mare i per això es tornava marieta i creava amb els seus cosons “deixebles” la secta dels marietes dita de la “dotzena de frare” (o quelcom si fa no fa)... I em diuen alguns dels seus llunyans deixebles marietes qui aprengueren d’escriure i escrigueren rucadetes rai, pobrissons... rucadetes llavors per la púrria infame dels capellans reunides en un llibre fastigós on només, a part de fantasies d’extraterrestres, i paradisos i inferns col·locats qui sap a quines galàxies, i en fi pler de merdes fades d’aqueixes, s’hi predica l’odi i la revenja... em diuen, dic, si el sé llegir prou bé, que potser, per comptes de sortir de la fufa de sa mare així de cap com ixen els de més de nadons, el cretí en cap n’eixia amb la xil·la al capdavant, d’on que fos amb la xil·la que desminyonés sa mare... d’on que incestuós encar més... I que d’aquella xil·la el cretí i els tretze cretinets marietes (qui l’acompanyaven fins quan se n’anava a cagar rere cap olivera) li’n deien... doncs, a aquella xil·la torta, li’n deien pel nom capriciós i marieta de “Llàtzer...” i que en acabat de tres dies que no se li aixecava la xil·la, es neguitejaven tot tots tost i li demanaven que els la “ressuscités” o no foren prou feliços en aquest món de tant de pansiment ja clafert. I el cretí en cap es fitava la xil·la, li fitava l’ull i l’hipnotitzava que se li elevés amunt... I la fórmula, segons els quasi-analfabets qui n’escrigueren els mots no gens imaginatius, anava així (tot i que depèn de les versions): “Aixeca’t i camina, Llàtzer... Camina amunt i avall pel recte del deixeble més faitís, arredoladís...!” O: “Llàtzer, t’aixeques i camines! Malparit, em sents?” La renya fort... “T’aixeques i camines endins i enfora, i amunt i avall, i amunt i avall moltes de vegades, fa? Llàtzer, Llàtzer! Em cagaré en déu! Ni en quin no sé! En tots...?” I si se li aixecava, la xil·la, i li feia estret camí, ai els ohs i uhs de pregona admiració...! “I quin miracle, tu!” –dèiem el chor de deixebles ensems... I etc. [Pse. No sé per què em capfic ni balafii encar tinta amb banalitats d’aqueixes...] Literatura fantàstica: –A la literatura fantàstica pertany la tossa soporífera dels escrits dels “pares” de les “esglésies”. Els escrits “religiosos”: exactament com els “fantàstics”; amb les mateixes situacions i els mateixos personatges totalment tocats del bolet. La mateixa literatura fantàstica (que ara hom apariona molt erradament amb la “ciència-ficció” – o com fem, millor, en rus: la “literatura de fantasia científica” – tot i que no és mai tan bona perquè no hi entra ni mica d’investigació del que és possible i tot hi és doncs fantasia descordada sobre espectres, i buidors galàctiques habitades per esperits, i mons paral·lels amb tota mena de ninots d’enjondre, d’alienígens, d’homenets verds vinguts qui sap de quins planetes amb qui sap quins màgics mitjans, i ximpleries d’aqueixes, amb àngels, fades, dimoniets, menairons, elfs, quimeres, inferns, senyors del cel, ulls sense cos i qui nogensmenys ho veuen tothora tot, i capdeconys qui volen o “ascendeixen” sense ales ni propel·lits per cap altre mecanisme o mitjà energètic o maquinal i tenen més vides que no us gat, i són esperits fets carn i carn feta esperit, i qui sap les abominacions de carrinclona impossibilitat...) és la literatura de tots aquells “sants” plens de cabòries produïdes per estats mentals malalts o drogats... Ben mirat, hi ha hagut mai cap d’aqueixos “sants” qui ara hom no etzibaria sense més punyetes de dret dins manicomi...? Tret si pretenien ésser escriptors de literatura fantàstica, és clar, d’on que fins i tot en traguessin mica de nyapa, se’n fessin quatre pistrincs. No crec que tinguessin la sort dels d’abans, els quals hom fins i tot anomenava bisbes i papes perquè anessin engalipant babaus. La literatura que fan ara bisbes i papes no arriba ni a fantàstica – no gosen “inventar” perquè tot és “inventat”, només gosen repetir l’inventat durant tots aquells segles de frenètica idiotada. Qualsevol exemple valdria prou. Mes fiquem-hi com qui diu de bolla o a l’atzar i per a fer bonic (tretze són tretze) el capítol tretzè del llibre tretzè de les confessions del “sant” Agustí, un carallot qui diuen que féu la viu-viu ensumant haixix entre àrids ventijols cap a l’any 400 o així. Fot l’Agustí en mística caguerada: “...sedega aspira l’ànima pia a atènyer déu... i ensems caminem per via de fe i no pas amb ajut dels ulls del cos, car només arribarem salvats ara guiats per l’esperança i no pas per allò vist... pregoneses es responen en retrunys cavernícoles, mes ets tu qui parles, desbocat... i qui diu que no pot dir sinó carnalment àdhuc ell se sap incapaç de comprendre... car oblidant allò passat i esgarrapant cap allò que s’escunçarà... la feixuguesa de tant de misteri el pot i l’enfonsa... i és la seua ànima qui encar més és deleix pel déu viu, com el cervató es deleix per la font... i insisteix: “encar no hi som...?” ans, basquejant-se per abillar-se amb la casa celestial que és la casa seua de debò... va cridant avall en aqueix abís d’on ix, i atiant: “adona-te’n que no en tens pas prou amb aquest món, et cal quelcom per força nou...” i: “no en entendre ans en murrieria especialitza’t, perquè així comprendràs perfectament...” i: “folls galateus, qui us embruixava...?” i qui parla no és ell, ets tu... tu qui trameteres avall el teu esperit qui çasús vivia... parles per boca de qui ascendí al cel i obrí de bat a bat les aixetes dels seus oferiments... per tal que, amb tant de raig, joiós esdevingués el burg diví... car per ell fretura l’amic del nuvi... amb l’avantatge que ara doncs l’esperit li ponia com ouets els primers fruits entre membranes... tot i el desfici que encar el martiritza... car prou voldria ésser adoptat d’una vegada... tindre ja el cos remut o redimit... i li bleixa, a ell, com si fos un altre membre de la núvia... i li porta gelosia com si és alhora amic del nuvi... a ell li porta enveja o desig, no pas enveja ni desig a si mateix... perquè és amb la veu de les teues aixetes esbatanades, no pas en la seua veu, que crida de desig cap aquell altre abís per al qual la gelosia no vol que el prengui... no fos cas que, com el serpent decebé amb subtileses n’Eva, així llurs ments es corrompessin allunyades de la puresa que rau en el nostre nuvi, el teu sol fill... ah la llum de beutat que s’inaugurarà llavors que serem amb ulls veient-lo tal com és... sense les llàgrimes que m’eren quasi-opacs tels jorns i nits que em deien constantment: “on s’amaga ara el teu déu...?” Ausades... on s’amaga... o l’entrellat? Car no en trec (dec ésser més ruc que no l’altra gent) cap fil, de tot aquest trist garbuix, cap fil amb què teixir cap idea que no sigui bogeria o fantasia ben pobra, i sense solta ni volta. Per això potser ningú ja no llegeix aqueixos “èxits” d’antany... Els d’ara, amb alicorns i astronaus, i robots i hiperespais i recomposicions cel·lulars que et duen a la quinta forca en un tres i no res, i la tresca i la verdesca de fòtils rai, i no cal dir les varetes de les magues i aloges, i els geps dels elfs i els pipins dels gombutzins, i les cogomasses garlaires, i ah els milions de morts qui tornen a emprenyar els vius com a les pel·lícules terribles..., almenys aqueixes historietes tenen una certa continuïtat... Les drogues que l’artista pren no li toquen ara el cervell tant... O potser els artistes són menys boigs, millor pagats...? [Ara, qui capítol més mal triat! Volia trobar de casualitat un altre episodi que recordés allò dels cosmonautes d’altres planetes qui colonitzaren la terra per a fer-ne un infern o presó per a esperits o ànimes bandejades d’altres planetes més “civilitzats”, i m’he trobat amb aquest pastitx! Hauria poguts trobar en molts de “pares” molts de capítols molt més adients per al meu argument... Això de l’atzar no pas que funcioni sempre. Ara, però, abillar-se amb la casa celestial...? – això és fort, recorda els humans tan febles i intel·ligents, llavors que seran gairebé tot cervell, que els caldrà una cuirassa que els reforci o estintoli un cos tot llenegós, escaguitxat... Veig en el “pare” Tertul·lià, aquell profeta per a terroristes, que diu això: “Els adoradors de déu seran vestits amb una substància idònia que els duri a perpetuïtat car això durarà llur unió amb déu.” Un vestit que duri per sempre, no pas solament al llarg d’una vida, mes eternament: un bon invent ja inventat doncs, i qui algun dia el reinventi li haurà de donar crèdit al Tertul·lià: un vestit que no cal rentar mai, sempre net per molt que t’hi caguis, hi sagnis o te la pelis damunt, hum, o t’hi caigui oli, greix, xocolata... de l’entrepà. Aqueixos literats qui es paguen les esglésies són fantàstics, tu.] Gastrònoms: –No se’n deuen adonar tots els datspelcul qui parlen amb tant de goig d’allò que mengen que ens parlen alhora (ecs!) d’allò que caguen. coca-cola: –És clar, de tots els qui s’escarrassen per la difusió de l’islam entre els “negrets” i d’altres gents pallusses, hi ha els gegantins predicadors o propagandistes d’aquells pixats de mona diabètica que en diuen coca-cola... Car altrament la gent pallussa cal mantindre-la ben pallussa; els pallussos treballen a millor mal preu, i, si per comptes de beure pixats de mona diabètica bevien per exemple cervesa, que n’al·lah aquell es veu que expressament prohibeix al seu llibret dels collons, potser se’ls esmolava el sensori i llavors per a treballar o solament viure demanaven més i tot... o pel mateix preu treballar menys... o no haver de viure sempre a ombra i mercè dels menjamerdes (bòfies i exèrcits) armats pels estats terroristes que manen pertot, i encar més al tercer món. Per què serveix el poder sinó per a mortificar altri? I el qui condemna amb poder ha d’ésser molt més culpable que el qui condemna sense: –Exemple. L’escriptor Braç i Llac voldria els jueus enjondre – tot i així, amb tot el dret de voler-los enjondre o on sigui, tampoc no en fot cap enfora – ni pot (ni qui sap, potser de fet ni ho vol del tot; potser és un tifa i prou; potser és un “escandalós” i au, car per a fer-te “notar” quan escrius sovint has de fer les mil-i-una o ningú no saps ni que hi ets). En canvi, l’engorrat d’en deGaulle (fent abstracció d’altres morts al seu compte pel fet que és general) assassina o fa assassinar per ordre directa (perquè en té el poder) en Braç i Llac. Qui és (més) culpable...? Hi ha un tram del dir al fer. La coneguda objecció: com diu na Florence King: “The mass of people can be swung like a lariat and are incapable of making fine distinctions between the theory of anti(...) and its ultimate practice: to write the former is to invite the latter”, no sembla pas gaire sòlida. És cert que molt de malparit només espera l’excusa del poder aquiescent per a fer mal. Qui té el poder dicta la llei criminal, i els qui se senten “dictats” se n’emparen, de tal llei, i crims rai. Només cal veure els franquistes de llavors i els d’ara (els mateixos amb un lleuger vernís “contitufionà” damunt). Ara, això no vol dir que tothom sigui betzol ni malparit (o diré betzol i prou, car qui és betzol és malparit). Ara, per què creure que els de més són uns betzols? Si ho són, de qui és culpa? Per què els qui veuen les qüestions d’una manera poc o gens “ortodoxa”, és a dir, poc o gens betzol, haurien de pagar per la culpa dels qui no eduquen prou bé els imbècils...? Hi ha menys de betzol que no sembla. Si això no, fotríem goig. Car, Hitlers i hitlerets, no hi ha res al món de més adotzenat. N’hi ha a cada llogarret – hitlerets pobletans. No tots tenen la mateixa bolla que l’ensarronada general els surti bé. Els de més hom els desemmascara tard o d’hora – generalment a la primera espifiada reben de valent. Aquell Hitler tenia el dit de déu al cul: titella diví, per això tot li sortia bé, fins que aquell déu maligne que el menava amb el dit al cul va tindre qualque mena de rampa digital, o se li rovellà el didal massa cagadet... O cal distingir entre la gent intel·ligent i el patoll ignar? Qui assassinà Braç i Llac? (És, com dic, un exemple). Fou deGaulle ell mateix, adonant-se a l’assassinat, o el cagat i tanmateix molt ambiciós i vanitós deGaulle, fotent de batlliu del patoll infame, fotent d’estiracordetes bavós, assassinant per ordre del “poble”, per procuració? [Ara, no em facis creure tampoc segons què. Tampoc no sóc tan pampana. Sempre pots dir: No! Car el poder no et ve mai del poble. El poder el prens. I el prens, també, al poble.] Aquell deGaulle era un assassí – l’excusa (més glòria per a la “pàtria”) és només excusa, i no t’hauria d’excusar mai de re. “Matarem aquell desgraciat, i tindrem els jueus contents. Mates un mosquit i tens un borinot menys emprenyant.” El poble no pot ésser mai altre que formiguer, i cada formiga soldadet a cremar. Si el soldadet ganyola gaire, l’afusellarem.