trenta-cinquè d’aclucallades

Aclucallades (35) Triomf dels mariners: –En acabat d’aitanta de peripècia del viure... malgrat doncs maltempsades, atzagaiades i naufraigs rai... sempre hi ha el triomf... darrer... dels mariners... Sempre hi ha el triomf darrer dels mariners... tots... al capdavall... fan cap a la solacívola costa... Tots al capdavall assoleixen de fer cap a la costa de l’immens descans. Anar fent...: –Deduïm del gros al menut; induïm del poc (o gens) al munt... I no trobem res fins que, nus, no ho trobem... Trobat, pintem-ho (si ens lleu) al mur... Mes no balafiéssim mai estona a perdre’ns pels laberints de l’obligat, del decretat, del “lògic”, del que “és de llei”. Per aquelles endreçúries malsanes on s’esbarriava ambtant aquell carallot de Plató qui en calçotets cagats es passejava geperudament per un paradís boig de necessitats apriorístiques dit vulgarment fum. Construccions: –Tots fotem d’arquitectes amb argamasses de làbils arguments; ens creem una unitat on, com el cranc nu qui cerca i troba una closca vacant i s’hi amaga, també hi farem la viu-viu, també podrem-hi viure – tret que la nostra closca es diu “cos” i el ficte edifici que dins hi fa la viu-viu, tantost la closca s’esquerda i escrostona, cau fet sorra – sorra que s’afegeix a la sorra infinita dels fons. Per què crearen els homes déu?: –Doncs pel fet que, contràriament a les formigues, tenen els homes quelcom que hom apella “consciència”, que és un mecanisme mental que hom necessita per tal de justificar allò que de tota manera prou faria sense consciència, i segurament més acuradament. Per a això creà, doncs, l’home el concepte “déu”, per a tindre una nova (millor) excusa per al crim. Les tribus dels homes (com les tribus de les formigues) s’ataquen sense pietat per tal d’abassegar les fonts d’energia (la teca) – i, per a l’atac, qualsevol excusa és prou bona... Hom tanmateix inventà un nom misteriós: “déu” – i esdevingué nova excusa (més bona com més misteriosa) per a l’atac. Per què altre serveix el nom de “déu” sinó doncs per a fer mal a una altra tribu, el “déu” de la qual és sempre més lleig...? La coneixença és reconeixement: –Adona-te’n al capdarrer que quelcom és com és, i no pas com “hauria” d’ésser – car res no és mai obligat d’ésser com voldrien els dogmes que hom ha tractat de superposar-nos a l’esclet consirer d’ençà de nyecs – en acabat, doncs, despullat de tot invent, cau del ruc i entén el teu enteniment – el teu enteniment cau del ruc i entén, i fa “ah!” – fa “ah” i prou – car sempre n’hi ha prou (en té prou) amb la veritat. Les gosses són com les dones, i els homes feren déu a llur imatge: –Sovint el que val és el contrari del que hom ha après, de nyec amunt, per inculcació pega de bogejants falorniaires. L’impuls veneri de les dones, allò que hom en diu arreçó, verriny o estre, entre d’altres poètics meravellosos noms; diguem-ho així, les ganes de xinar, la fal·lera de cardar que tenen les dones és perpètua; en canvi, la dels animals més comuns és una fal·lera cíclica – quan els animals femella entren en zel o se’ls desvetlla l’estre semblen dones... No és pas doncs que les dones semblin posem per cas gosses. És que les gosses de trast en trast semblen dones. No val a confondre-s’hi. És com ara allò d’aquells “heretges” – potser es deien “arrians” perquè volien anar massa de pressa i deien d’arri a les rucades (els incommensurables infantilismes) de la interpretació teològica – heretges en tot cas de tot pèl qui, segons el deliciós Thomas Browne, la cagaven tant “perquè no sabien atènyer la deuteroescòpia i segona intenció dels mots escrits, i així, per manca d’abast d’enteniment, n'ometien les superconseqüències, i coherències, i figures o tropologies, i ni a prova de foc no els podies persuadir que anessin enllà de les literalitats”, la gruixària de llur crani potser era obstacle a llur comprensió, d’on que acabessin “reciprocant, o pus tost invertint la creació: fent ells déu d’una manera, quan és déu qui ens féu a la seua, és a dir, fent-lo a imatge nostra, com ell ens féu a la seua”. Tret que, és clar, si som fets a imatge de déu i nosaltres fem déu a la nostra imatge (que és la imatge de déu segons els qui creuen en aquestes bestiades), tot és un ridícul emmirallament pel qual semblaria que no calia posar sota molt cruels ordalies de fogueres, espellaments, tortures i d’altres esquarteraments, els pobres il·lusos “heretgets”. Dues altres paraules corrompudes: –Abans les paraules “afer” i “negoci” eren decents, volien designar la feina d’algú enfeinat – enfeinat a fer; enfeinat doncs, no pas en oci; enfeinat en construir quelcom de profit... No pas doncs com ara: designen la feina de l’enfeinat a fotre calers, és a dir, a prendre’ls als altres (perquè hom és més “viu”, ço és, més malparit, que no els altres, és clar). I d’ací totes les guerres, i totes les complaences davant les dictadures – per exemple: el partit dels negociants bascs és contra els alliberadors bascs perquè els alliberadors els espatllen la maquineta de fer calers. Ja els coneixem: són els pujolistes, els de la lliga d’abans, els del “foment”, els “fofialitah” d’ara... tota la púrria qui xucla dels llefiscosos xumins que pengen com mamelles repel·lents de les baixúrries pudents de la maquineta crematística. “...o et diuen que fores nat de cony de bandarra”: –“t’empenyem per via de pobretat a la prostitució i llavors et condemnem per prostituta.” Bogeria del repressor: –Amb les religions, passem del bon “qui la fa la paga” a “qui la pensa, la paga”. I ja, “lògicament” els subseqüents “pares de les esglésies” per força s’han de dir: “hum, i per què no passar a “qui neix, la paga”? Amb aquesta “lògica” anem a parar a l’atzucac dels qui més odien: els capellans, la “gent de bé”, els salvats a la bestreta qui troben que tothom qui no té llurs heretats avantatges només és mereix la garrotada i el garrot. Néixer, diuen aquests sants barons, ja et condemna. Car neixes culpable, amb el pecat original i tota aquella merda. Ja hi som. El primitivisme moral novament al capdavant, tornat especialment per tal acabar de destralejar l’espècie. Com fou a l’inici així al final... Pena capital sobre els presoners polítics. El pensament castigat amb la mort. The preemptive strike dels feixistes americans... Ataca abans – és a dir, fes tu el crim no fos cas que l’altre et fes el crim. [Com podem aplicar els mateixos principis (ara que les armes són letals per a l’espècie!) que empràrem quan l’espècie s’aixecava, de qui les armes eren amb prou feines rocs i garrots?] Qui et pot fer més fàstic que els inventors de cap altra “religió veritable”?: –Ah, en brollen a infeccions! I totes són les veritables i genuïnes als caps folls dels qui se les empesquen. I pitjor encar als caps inquisidors dels qui les estintolen i fonamenten en falòrnies sanguinàries. Tota religió pressuposa un ídol o altre fumós (i fumigant bestieses) damunt els caps dels “pecadors”... Vigilant de dalt a baix. Quan se n’adonaran que “dalt” i “baix”, “damunt”, “davall”, a l’univers aeri són conceptes sense cap ni centener? Cap religió no és veritable, cap déu no és veritable – tot és infecció corruptora, tot és excusa per al crim. déu: –un altre panòptic... “déu”, el nom d’un altre panòptic també inventat pels repressors a sou dels rics... per a sotjar els pobres no fos cas que fessin “crims” (mal)pensant de (re)prendre llur part de botí als molt avariciosos lladres qui ho abasseguen tot al cap de les corporacions i governs... déu et sotja vint-i-quatre hores per dia perquè el món sigui una presó, i, cada pobre, culpable... i els lladres “innocents” sempre campant-se-la rere les torres d’innombrables ulls... i els murs esdevinguts de sobte tots orbs... en avinentesa de neteja a cop de porra o de bomba atòmica... dementre doncs que els estiracordetes els fan la feina de la repressió... la vetlla a raig continu, l’amenaça latent, la tortura cruel, el càstig lent, el ràpid anorreament... no val a ésser moderat, ni prudent, ni primfilaire, pel que fa a les falòrnies: –...quant a les falòrnies religioses, patriòtiques, històriques, democràtiques, mèdiques, científiques, etc... cap falòrnia mai no es digna de creença... car... si mai te’n creus una... si et creus una falòrnia, per què no creure-te-les ja totes? déu malparit: –déu malparit, el meu, si mai en tinc null, o en tinc cap de per riure... déu malparit, déu d’odi, encar més malparit i odiós que no pas els déus més malparits, com ara els déus dels babilònics i els catalònics, de qui els déus dels jueus foren copiats i n’escrigueren llibres de fàstic i de rancúnia, i llavors els copiaren els moros... (els déus dels cretins són massa cretins; són malparits rai, mes malparits sobretot per com els pariren de malament, pobres desgraciats)... déus de revenja i de destrucció enemiga, com ara aquell cèlebre Marduc... tret que el meu déu d’odi i venjança (més gruixudament potent com més gruixuda la meua impotència) no es diu pas Marduc... es diu Merduc, perquè encar és més merdós que aquell dels babilonis i catalonis... i per a això serveix un déu al capdavall, per a fer de malparit, de rancuniós, de venjatiu... perquè tota la teua malparidesa el déu te la prengui en nòlit... se’n faci càrrec, com qui diu... i de totes les malparideses i odis doncs se n’encarregui... altrament un déu no serveix de res, ni per a emprenyar gaire...! Ah sa déu d’intercanvi! Desigs d’odi – entre tu i el teu déu passa l’entesa – l’entesa íntima – desigs d’odi, desigs d’odi: mutu estintol. Meravellós pacte – li instil·les l’odi que ell et transmuta en odi destil·lat – odi més fi, que mata l’enemic per excés d’enjòlitament transmès mal voler... i mal ull... i mal vull... i mal bull... i mabull... per excés d’entema i quimera, i d’esquírria, i d’enrònia i mala dèria... i de nits, al déu malparit, això cal dir-hi, en forma de precs i soplecs, o d’imprecacions i d’improperis i desalts, o de cançonetes, cantarelles, caramelles, esquellots... perquè en acabat puguis dormir sense càrregues... li dius: Encarrega’t, ja ho saps... encarrega’t de la mort de mos enemics, i dels enemics del meu poble! –Que morin mos enemics més avorrits, que morin els maleïts enemics del meu poble! (Ho foten els jueus, ho foten els moros, ho foten els babilònics... per què ens n’hauríem d’estar els catalònics? Som-hi, som-hi!) Li dius: “Mort als invasors, mort als xarnecs, mort als castelladres, mort als feixistes i jacobins, mort als botiflers i traïdors, mort a torturaires i inquisidors, mort als pudents i virosos, mort als elets, mort als infectes, mort als lladres més lladres, mort als dits capitalistes, mort als explotadors, mort als militars, mort als jutges, mort als menjamerdes, mort als caps d’empresa, mort als polítics, mort als escarcellers, mort als capatassos, mort als buls i tifes... ah i als borbons... ah i als borbons... ah i als borbons!” i potser li xantes (sense por, car qui xiula a taula i canta al llit té el seny molt més complit que no els altres qui només canten i xiulen, on els manen, el que els manen dels dalts... dels dalts... que és d’on plou tanta... tanta de... tanta de contínua quisca), li xantes, doncs, dic, mentre els altres coregen ridículament i obscena i sinistra, i amb musiquetes molt merdes, déus inexistents... li xantes, a propòsit, per exemple: mort als borbons en volem la mort? la mort la mort! dels borbons? dels borbons dels borbons! dels corcons! i korkons i qorqons! dels dordons dels forfons dels gorgons! dels horhons dels jorjons dels lorlons dels mormons! dels nornons dels porpons dels rorrons dels sorsons dels tortons! dels vorvons i worwons i xorxons i yoryons i zorzons! i llorllons i els l·lorl·lons i txortxons i nyornyons i çorçons... dels borbons dels borbons dels borbons la mort de tots els borbons fins a llur darrera disfressa això volem la mort la mort la mort dels borbons amb mínima fressa la mort de cada borbó perquè de debò comenci la peça la peça novella on entren els nous personatges de la independència la llibertat la justícia la revolució car on hi ha encar cap borbó no hi neix ni hi creix sinó el feixisme i cada altre personatge hi és serf merdós corcat incessantment pel fastigós corcó pec boig vomitiu botinflat coronat dit borbó mort al borbó mort al borbó mort al borbó. Del diccionari: –[Greuge: Paraula o acció que fereix algú en la seva dignitat, que el mortifica greument. Exemple: “El borbó ens feia tants de greuges i de torts que tots desitjàvem la seva mort.”]    Pla i com cal: els castelladres borbonistes ens odien: –Com més mal et fan, més t’odien; i llavors, com més àvol et fan (més àvol els esdevens), més t’odien damunt. Eric Hofer: “No hi deu haver manera més segura d’injectar-nos d’odi molt virulent devers algú altre que fent-li qualque injustícia. Si algú ens vol àvolament per la injustícia que li férem, amb això en tenim prou per a odiar-lo amb més constància. L’odiem més fort pel fet que voldria justícia que no pel fet que ens fes abans cap altre greuge.” Els “purs”: –Llegia al Guardian, fa quatre dies, d’un nou estudi on hom ha vist que la gent més “pura”, la qui es purifica el cos en acte religiós o quasi-religiós (com ara el del constant nacionalista feixista castelladre qui combrega amb els seus mitjans que sempre li donen la raó perquè sigui mortífer), és més fàcilment cruel. Com més “neta” la persona, millor accepta que els “bruts” siguin torturats fins a la mort. Això casa amb allò que deia en Hofer (1951): “La religió sublim per força genera un sentiment de culpabilitat. Per culpa de la diferència inevitable entre l’alçada de la intenció i la pràctica sempre nàquissa. Voler anar tan alt i romandre tan baix genera la culpabilitat. I la culpabilitat l’odi i l’agressivitat. Així sembla que com més sublim la religió, més virulent és l’odi que duu.” “Tot entusiasme, devoció, passió, així com tota galivança d’esperança, en descompondre’s, genera odi. La via contrària funciona igualment: activant l’odi, pots sintetitzar entusiasmes, devocions, esperances... Mot del protestant en cap, Martí Luter [aquell qui, restret, maleïa els dimonis especialitzats en els cagallons massa refractaris, hà!]: Quan la pregària no em ve perquè estic massa fred d’emoció, em deixuplín l’esperit consirant en la ingratitud i la impietat dels meus enemics: el papa de Roma i els seus llausangers i cucs còmplices... i Zwingli i els altres... per tal que el meu cor s’ompli d’odi i de recta indignació, i llavors pugui dir, amb prou ràbia i escalfor: Beneït sigui el teu sacre nom, que el teu reialme s’esdevingui, que la teua voluntat s’imposi! I com més emprenyat esdevinc, més ardents els meus precs.” La voluda equival a la bogeria: –Qui perd la individualitat esdevé serf de la idea. Qui pertany a l’anònima voluda pertany a la bogeria assassina. Hofer: “T’alienes de tu mateix, i esdevens procliu a l’odi apassionat.” Qui s’auto-apaga com a individu per a ésser flameta de foguera es veu amb dret a l’incendi. Hofer: “L’acte d’autonegació sembla que ens dóna el dret d’ésser malparits i despietats devers els altres. La impressió general és que el creient de debò és una persona humil – de fet, l’acte de retre el propi jo nodreix urc i arrogància. El creient de debò tendeix a veure’s entre els escollits: la sal de la terra, la llum del món, príncep disfressat de captaire, destinat a heretar tant aquesta terra com el reialme del cel. I els qui no són com ell, de la seua fe, són àvols maleits, sords a la veritat, són els qui seran condemnats, esclafats i anihilats.” “Encara més: renunciant a la nostra individualitat i adherits a un tot compacte, no sols ens en pairem dels avantatges personals, ens en pairem també de tota responsabilitat. Sense les traves de pors, dubtes, pessigolleigs de consciència o de decència, tot aquell bagatge vague que duu damunt l’individu responsable de les pròpies accions, alliberat doncs d’allò que el constreny a ésser com cal, [el creient, el fidel, el manat, el soldat obedient al tòtem adient] es llença sense problemes als pitjors extrems de crueltat i brutalitat. Tantost perdem la independència individual dins el cos massiu d’un moviment fanàtic, guanyem una nova llibertat: la llibertat d’odiar, de torturar, de mentir, d’assassinar, de trair, de gallejar... sense vergonya ni recança.” “L’odi no és sols un mitjà d’unificació, és també el producte d’aquesta unificació. Diu en Renan que mai no hem sentit a parlar, d’ençà que el món és món, d’una nació que perdoni.” “L’odi i la crueltat que es porta l’individu egoista no són res comparats amb el verí i l’atrocitat que segrega l’abnegació. La desindividualització, prerequisit per a la total integració i la dedicació abnegada, és alhora un procés de deshumanització. Les cambres de tortura són unes institucions corporativistes.” I ara?: –I ara, sense fanatismes, pinta’t fulla, cavà? Pinta’t lliure fulla d’arbre. Car no ets àtom, ets cèl·lula. Ni que et sembli que no pertanys, tanmateix ho fas. Pertanys. En una eternitat d’absoluta nul·litat, ets cèl·lula de quelcom molt més gros. Mai no ets sol. I encara menys si ets solidari. Solidari amb el de baix, sovint amb les fulles descartades, caigudes, tornades saó, humus o fum... Sigui com sigui, tant se val... L’arbre evolueix cap a una plenitud o altra... i la teua fulla... hi fou! Consira’t inclòs en la teua marginalitat. Consira’t inclòs... Tens encar dret al mateix aire... a la mateixa àrea... ni que t’hi anul·lin, nul·lifiquin, no t’hi han nul·lificat... les traces hi són... hi són... Hi ets...? Hi sóc, el meu pecíol va i ve a la fenella del tronc! A l’airet suau escabellat. Quin nou arbre no prenyaràs fins a les orelles? D’il·lusions!