trenta-sisè d'escarxofalls

Aclucallades (36) Llegat i llevat, la poesia: – “A través de l’esplai de càrregues emotives... de miralleig dels sentits translaticis... de reacció radiant contra la indigència del destí... la poesia expressa l’esperit i el reforça... rejoveneix la paraula i l’enriqueix. Després, fesomia i síntesi de les edats, troba encara ressò en els dies futurs: és llegat i llevat.” Amb boina: –La gent amb boina és palesament més ruc que no l’altra gent ; els cofats són generalment més rucs que no els descofats; deu ésser que el barret els estreny el crani i no tenen el cervell prou ben banyat; pitjor que els de la boina semblen ésser encar els monarques: és clar, amb llurs feixugues corones de joiells robats; ah, i els bisbes amb aquells cucurulls de bruixot... oh, i les gorres de bòfies i exèrcits, allò sí que deu restrènyer i constrènyer, no hi ha púrria més ruc... En fi, és apodíctic, diguem-ho clar: “com més encapellat, més desgraciat.” Ai la carcanada: –Tinc la carcanada cada cop més enrunada per les repetides bombardes dels repatanis jorns. Vida aturada: nyac!: –“Minyó, monejaves pel món, i llavors la gran sorpresa se t’abat: la mort...” [A child so frisky, and then voilà, from the very beginning he was in for a great surprise: death.] Tot ja s’ha dit: –Tot ja s’ha dit; només mancar redir-ho una mica més malament. comencem rucs i acabem savis?: –No; comencem rucs i acabem més rucs. Com més alts més animals; com més vellarres més bandarres. you say holy: –“You say holy, I say assholy” [Dius sagrat, dic datpelsac]. Verges parint: –Pretén la púrria infecta dels capellans que llur déu (el cretí en cap) va néixer del cony d’una verge (!); això vol dir que el cretí en cap va desminyonar sa mare; això vol dir que el déu qui la púrria podrida dels capellans adora és un capdecony d’aquells als quals l’incest tant els abelleix... Ei, prou s’ho fotran... hi ha d’haver déus per a cada gust, per pervers que sigui; qui tasta s’ho sap... Ara, potser el cretí en cap en acabat el traumatitzava allò de desminyonar sa pròpia mare i per això es tornava marieta i creava amb els seus cosons “deixebles” la secta dels marietes dita de la “dotzena de frare” (o quelcom si fa no fa)... I em diuen alguns dels seus llunyans deixebles marietes qui aprengueren d’escriure i escrigueren rucadetes rai, pobrissons... rucadetes llavors per la púrria infame dels capellans reunides en un llibre fastigós on només, a part de fantasies d’extraterrestres, i paradisos i inferns col·locats qui sap a quines galàxies, i en fi pler de merdes fades d’aqueixes, s’hi predica l’odi i la revenja... em diuen, dic, si el sé llegir prou bé, que potser, per comptes de sortir de la fufa de sa mare així de cap com ixen els de més de nadons, el cretí en cap n’eixia amb la xil·la al capdavant, d’on que fos amb la xil·la que desminyonés sa mare... d’on que incestuós encar més... I que d’aquella xil·la el cretí i els tretze cretinets marietes (qui l’acompanyaven fins quan se n’anava a cagar rere cap olivera) li’n deien... doncs, a aquella xil·la torta, li’n deien pel nom capriciós i marieta de “Llàtzer...” i que en acabat de tres dies que no se li aixecava la xil·la, es neguitejaven tot tots tost i li demanaven que els la “ressuscités” o no foren prou feliços en aquest món de tant de pansiment ja clafert. I el cretí en cap es fitava la xil·la, li fitava l’ull i l’hipnotitzava que se li elevés amunt... I la fórmula, segons els quasi-analfabets qui n’escrigueren els mots no gens imaginatius, anava així (tot i que depèn de les versions): “Aixeca’t i camina, Llàtzer... Camina amunt i avall pel recte del deixeble més faitís, arredoladís...!” O: “Llàtzer, t’aixeques i camines! Malparit, em sents?” La renya fort... “T’aixeques i camines endins i enfora, i amunt i avall, i amunt i avall moltes de vegades, fa? Llàtzer, Llàtzer! Em cagaré en déu! Ni en quin no sé! En tots...?” I si se li aixecava, la xil·la, i li feia estret camí, ai els ohs i uhs de pregona admiració...! “I quin miracle, tu!” –dèiem el chor de deixebles ensems... I etc. [Pse. No sé per què em capfic ni balafii encar tinta amb banalitats d’aqueixes...] Literatura fantàstica: –A la literatura fantàstica pertany la tossa soporífera dels escrits dels “pares” de les “esglésies”. Els escrits “religiosos”: exactament com els “fantàstics”; amb les mateixes situacions i els mateixos personatges totalment tocats del bolet. La mateixa literatura fantàstica (que ara hom apariona molt erradament amb la “ciència-ficció” – o com fem, millor, en rus: la “literatura de fantasia científica” – tot i que no és mai tan bona perquè no hi entra ni mica d’investigació del que és possible i tot hi és doncs fantasia descordada sobre espectres, i buidors galàctiques habitades per esperits, i mons paral·lels amb tota mena de ninots d’enjondre, d’alienígens, d’homenets verds vinguts qui sap de quins planetes amb qui sap quins màgics mitjans, i ximpleries d’aqueixes, amb àngels, fades, dimoniets, menairons, elfs, quimeres, inferns, senyors del cel, ulls sense cos i qui nogensmenys ho veuen tothora tot, i capdeconys qui volen o “ascendeixen” sense ales ni propel·lits per cap altre mecanisme o mitjà energètic o maquinal i tenen més vides que no us gat, i són esperits fets carn i carn feta esperit, i qui sap les abominacions de carrinclona impossibilitat...) és la literatura de tots aquells “sants” plens de cabòries produïdes per estats mentals malalts o drogats... Ben mirat, hi ha hagut mai cap d’aqueixos “sants” qui ara hom no etzibaria sense més punyetes de dret dins manicomi...? Tret si pretenien ésser escriptors de literatura fantàstica, és clar, d’on que fins i tot en traguessin mica de nyapa, se’n fessin quatre pistrincs. No crec que tinguessin la sort dels d’abans, els quals hom fins i tot anomenava bisbes i papes perquè anessin engalipant babaus. La literatura que fan ara bisbes i papes no arriba ni a fantàstica – no gosen “inventar” perquè tot és “inventat”, només gosen repetir l’inventat durant tots aquells segles de frenètica idiotada. Qualsevol exemple valdria prou. Mes fiquem-hi com qui diu de bolla o a l’atzar i per a fer bonic (tretze són tretze) el capítol tretzè del llibre tretzè de les confessions del “sant” Agustí, un carallot qui diuen que féu la viu-viu ensumant haixix entre àrids ventijols cap a l’any 400 o així. Fot l’Agustí en mística caguerada: “...sedega aspira l’ànima pia a atènyer déu... i ensems caminem per via de fe i no pas amb ajut dels ulls del cos, car només arribarem salvats ara guiats per l’esperança i no pas per allò vist... pregoneses es responen en retrunys cavernícoles, mes ets tu qui parles, desbocat... i qui diu que no pot dir sinó carnalment àdhuc ell se sap incapaç de comprendre... car oblidant allò passat i esgarrapant cap allò que s’escunçarà... la feixuguesa de tant de misteri el pot i l’enfonsa... i és la seua ànima qui encar més és deleix pel déu viu, com el cervató es deleix per la font... i insisteix: “encar no hi som...?” ans, basquejant-se per abillar-se amb la casa celestial que és la casa seua de debò... va cridant avall en aqueix abís d’on ix, i atiant: “adona-te’n que no en tens pas prou amb aquest món, et cal quelcom per força nou...” i: “no en entendre ans en murrieria especialitza’t, perquè així comprendràs perfectament...” i: “folls galateus, qui us embruixava...?” i qui parla no és ell, ets tu... tu qui trameteres avall el teu esperit qui çasús vivia... parles per boca de qui ascendí al cel i obrí de bat a bat les aixetes dels seus oferiments... per tal que, amb tant de raig, joiós esdevingués el burg diví... car per ell fretura l’amic del nuvi... amb l’avantatge que ara doncs l’esperit li ponia com ouets els primers fruits entre membranes... tot i el desfici que encar el martiritza... car prou voldria ésser adoptat d’una vegada... tindre ja el cos remut o redimit... i li bleixa, a ell, com si fos un altre membre de la núvia... i li porta gelosia com si és alhora amic del nuvi... a ell li porta enveja o desig, no pas enveja ni desig a si mateix... perquè és amb la veu de les teues aixetes esbatanades, no pas en la seua veu, que crida de desig cap aquell altre abís per al qual la gelosia no vol que el prengui... no fos cas que, com el serpent decebé amb subtileses n’Eva, així llurs ments es corrompessin allunyades de la puresa que rau en el nostre nuvi, el teu sol fill... ah la llum de beutat que s’inaugurarà llavors que serem amb ulls veient-lo tal com és... sense les llàgrimes que m’eren quasi-opacs tels jorns i nits que em deien constantment: “on s’amaga ara el teu déu...?” Ausades... on s’amaga... o l’entrellat? Car no en trec (dec ésser més ruc que no l’altra gent) cap fil, de tot aquest trist garbuix, cap fil amb què teixir cap idea que no sigui bogeria o fantasia ben pobra, i sense solta ni volta. Per això potser ningú ja no llegeix aqueixos “èxits” d’antany... Els d’ara, amb alicorns i astronaus, i robots i hiperespais i recomposicions cel·lulars que et duen a la quinta forca en un tres i no res, i la tresca i la verdesca de fòtils rai, i no cal dir les varetes de les magues i aloges, i els geps dels elfs i els pipins dels gombutzins, i les cogomasses garlaires, i ah els milions de morts qui tornen a emprenyar els vius com a les pel·lícules terribles..., almenys aqueixes historietes tenen una certa continuïtat... Les drogues que l’artista pren no li toquen ara el cervell tant... O potser els artistes són menys boigs, millor pagats...? [Ara, qui capítol més mal triat! Volia trobar de casualitat un altre episodi que recordés allò dels cosmonautes d’altres planetes qui colonitzaren la terra per a fer-ne un infern o presó per a esperits o ànimes bandejades d’altres planetes més “civilitzats”, i m’he trobat amb aquest pastitx! Hauria poguts trobar en molts de “pares” molts de capítols molt més adients per al meu argument... Això de l’atzar no pas que funcioni sempre. Ara, però, abillar-se amb la casa celestial...? – això és fort, recorda els humans tan febles i intel·ligents, llavors que seran gairebé tot cervell, que els caldrà una cuirassa que els reforci o estintoli un cos tot llenegós, escaguitxat... Veig en el “pare” Tertul·lià, aquell profeta per a terroristes, que diu això: “Els adoradors de déu seran vestits amb una substància idònia que els duri a perpetuïtat car això durarà llur unió amb déu.” Un vestit que duri per sempre, no pas solament al llarg d’una vida, mes eternament: un bon invent ja inventat doncs, i qui algun dia el reinventi li haurà de donar crèdit al Tertul·lià: un vestit que no cal rentar mai, sempre net per molt que t’hi caguis, hi sagnis o te la pelis damunt, hum, o t’hi caigui oli, greix, xocolata... de l’entrepà. Aqueixos literats qui es paguen les esglésies són fantàstics, tu.] Gastrònoms: –No se’n deuen adonar tots els datspelcul qui parlen amb tant de goig d’allò que mengen que ens parlen alhora (ecs!) d’allò que caguen. coca-cola: –És clar, de tots els qui s’escarrassen per la difusió de l’islam entre els “negrets” i d’altres gents pallusses, hi ha els gegantins predicadors o propagandistes d’aquells pixats de mona diabètica que en diuen coca-cola... Car altrament la gent pallussa cal mantindre-la ben pallussa; els pallussos treballen a millor mal preu, i, si per comptes de beure pixats de mona diabètica bevien per exemple cervesa, que n’al·lah aquell es veu que expressament prohibeix al seu llibret dels collons, potser se’ls esmolava el sensori i llavors per a treballar o solament viure demanaven més i tot... o pel mateix preu treballar menys... o no haver de viure sempre a ombra i mercè dels menjamerdes (bòfies i exèrcits) armats pels estats terroristes que manen pertot, i encar més al tercer món. Per què serveix el poder sinó per a mortificar altri? I el qui condemna amb poder ha d’ésser molt més culpable que el qui condemna sense: –Exemple. L’escriptor Braç i Llac voldria els jueus enjondre – tot i així, amb tot el dret de voler-los enjondre o on sigui, tampoc no en fot cap enfora – ni pot (ni qui sap, potser de fet ni ho vol del tot; potser és un tifa i prou; potser és un “escandalós” i au, car per a fer-te “notar” quan escrius sovint has de fer les mil-i-una o ningú no saps ni que hi ets). En canvi, l’engorrat d’en deGaulle (fent abstracció d’altres morts al seu compte pel fet que és general) assassina o fa assassinar per ordre directa (perquè en té el poder) en Braç i Llac. Qui és (més) culpable...? Hi ha un tram del dir al fer. La coneguda objecció: com diu na Florence King: “The mass of people can be swung like a lariat and are incapable of making fine distinctions between the theory of anti(...) and its ultimate practice: to write the former is to invite the latter”, no sembla pas gaire sòlida. És cert que molt de malparit només espera l’excusa del poder aquiescent per a fer mal. Qui té el poder dicta la llei criminal, i els qui se senten “dictats” se n’emparen, de tal llei, i crims rai. Només cal veure els franquistes de llavors i els d’ara (els mateixos amb un lleuger vernís “contitufionà” damunt). Ara, això no vol dir que tothom sigui betzol ni malparit (o diré betzol i prou, car qui és betzol és malparit). Ara, per què creure que els de més són uns betzols? Si ho són, de qui és culpa? Per què els qui veuen les qüestions d’una manera poc o gens “ortodoxa”, és a dir, poc o gens betzol, haurien de pagar per la culpa dels qui no eduquen prou bé els imbècils...? Hi ha menys de betzol que no sembla. Si això no, fotríem goig. Car, Hitlers i hitlerets, no hi ha res al món de més adotzenat. N’hi ha a cada llogarret – hitlerets pobletans. No tots tenen la mateixa bolla que l’ensarronada general els surti bé. Els de més hom els desemmascara tard o d’hora – generalment a la primera espifiada reben de valent. Aquell Hitler tenia el dit de déu al cul: titella diví, per això tot li sortia bé, fins que aquell déu maligne que el menava amb el dit al cul va tindre qualque mena de rampa digital, o se li rovellà el didal massa cagadet... O cal distingir entre la gent intel·ligent i el patoll ignar? Qui assassinà Braç i Llac? (És, com dic, un exemple). Fou deGaulle ell mateix, adonant-se a l’assassinat, o el cagat i tanmateix molt ambiciós i vanitós deGaulle, fotent de batlliu del patoll infame, fotent d’estiracordetes bavós, assassinant per ordre del “poble”, per procuració? [Ara, no em facis creure tampoc segons què. Tampoc no sóc tan pampana. Sempre pots dir: No! Car el poder no et ve mai del poble. El poder el prens. I el prens, també, al poble.] Aquell deGaulle era un assassí – l’excusa (més glòria per a la “pàtria”) és només excusa, i no t’hauria d’excusar mai de re. “Matarem aquell desgraciat, i tindrem els jueus contents. Mates un mosquit i tens un borinot menys emprenyant.” El poble no pot ésser mai altre que formiguer, i cada formiga soldadet a cremar. Si el soldadet ganyola gaire, l’afusellarem.

trenta-cinquè d’aclucallades

Aclucallades (35) Triomf dels mariners: –En acabat d’aitanta de peripècia del viure... malgrat doncs maltempsades, atzagaiades i naufraigs rai... sempre hi ha el triomf... darrer... dels mariners... Sempre hi ha el triomf darrer dels mariners... tots... al capdavall... fan cap a la solacívola costa... Tots al capdavall assoleixen de fer cap a la costa de l’immens descans. Anar fent...: –Deduïm del gros al menut; induïm del poc (o gens) al munt... I no trobem res fins que, nus, no ho trobem... Trobat, pintem-ho (si ens lleu) al mur... Mes no balafiéssim mai estona a perdre’ns pels laberints de l’obligat, del decretat, del “lògic”, del que “és de llei”. Per aquelles endreçúries malsanes on s’esbarriava ambtant aquell carallot de Plató qui en calçotets cagats es passejava geperudament per un paradís boig de necessitats apriorístiques dit vulgarment fum. Construccions: –Tots fotem d’arquitectes amb argamasses de làbils arguments; ens creem una unitat on, com el cranc nu qui cerca i troba una closca vacant i s’hi amaga, també hi farem la viu-viu, també podrem-hi viure – tret que la nostra closca es diu “cos” i el ficte edifici que dins hi fa la viu-viu, tantost la closca s’esquerda i escrostona, cau fet sorra – sorra que s’afegeix a la sorra infinita dels fons. Per què crearen els homes déu?: –Doncs pel fet que, contràriament a les formigues, tenen els homes quelcom que hom apella “consciència”, que és un mecanisme mental que hom necessita per tal de justificar allò que de tota manera prou faria sense consciència, i segurament més acuradament. Per a això creà, doncs, l’home el concepte “déu”, per a tindre una nova (millor) excusa per al crim. Les tribus dels homes (com les tribus de les formigues) s’ataquen sense pietat per tal d’abassegar les fonts d’energia (la teca) – i, per a l’atac, qualsevol excusa és prou bona... Hom tanmateix inventà un nom misteriós: “déu” – i esdevingué nova excusa (més bona com més misteriosa) per a l’atac. Per què altre serveix el nom de “déu” sinó doncs per a fer mal a una altra tribu, el “déu” de la qual és sempre més lleig...? La coneixença és reconeixement: –Adona-te’n al capdarrer que quelcom és com és, i no pas com “hauria” d’ésser – car res no és mai obligat d’ésser com voldrien els dogmes que hom ha tractat de superposar-nos a l’esclet consirer d’ençà de nyecs – en acabat, doncs, despullat de tot invent, cau del ruc i entén el teu enteniment – el teu enteniment cau del ruc i entén, i fa “ah!” – fa “ah” i prou – car sempre n’hi ha prou (en té prou) amb la veritat. Les gosses són com les dones, i els homes feren déu a llur imatge: –Sovint el que val és el contrari del que hom ha après, de nyec amunt, per inculcació pega de bogejants falorniaires. L’impuls veneri de les dones, allò que hom en diu arreçó, verriny o estre, entre d’altres poètics meravellosos noms; diguem-ho així, les ganes de xinar, la fal·lera de cardar que tenen les dones és perpètua; en canvi, la dels animals més comuns és una fal·lera cíclica – quan els animals femella entren en zel o se’ls desvetlla l’estre semblen dones... No és pas doncs que les dones semblin posem per cas gosses. És que les gosses de trast en trast semblen dones. No val a confondre-s’hi. És com ara allò d’aquells “heretges” – potser es deien “arrians” perquè volien anar massa de pressa i deien d’arri a les rucades (els incommensurables infantilismes) de la interpretació teològica – heretges en tot cas de tot pèl qui, segons el deliciós Thomas Browne, la cagaven tant “perquè no sabien atènyer la deuteroescòpia i segona intenció dels mots escrits, i així, per manca d’abast d’enteniment, n'ometien les superconseqüències, i coherències, i figures o tropologies, i ni a prova de foc no els podies persuadir que anessin enllà de les literalitats”, la gruixària de llur crani potser era obstacle a llur comprensió, d’on que acabessin “reciprocant, o pus tost invertint la creació: fent ells déu d’una manera, quan és déu qui ens féu a la seua, és a dir, fent-lo a imatge nostra, com ell ens féu a la seua”. Tret que, és clar, si som fets a imatge de déu i nosaltres fem déu a la nostra imatge (que és la imatge de déu segons els qui creuen en aquestes bestiades), tot és un ridícul emmirallament pel qual semblaria que no calia posar sota molt cruels ordalies de fogueres, espellaments, tortures i d’altres esquarteraments, els pobres il·lusos “heretgets”. Dues altres paraules corrompudes: –Abans les paraules “afer” i “negoci” eren decents, volien designar la feina d’algú enfeinat – enfeinat a fer; enfeinat doncs, no pas en oci; enfeinat en construir quelcom de profit... No pas doncs com ara: designen la feina de l’enfeinat a fotre calers, és a dir, a prendre’ls als altres (perquè hom és més “viu”, ço és, més malparit, que no els altres, és clar). I d’ací totes les guerres, i totes les complaences davant les dictadures – per exemple: el partit dels negociants bascs és contra els alliberadors bascs perquè els alliberadors els espatllen la maquineta de fer calers. Ja els coneixem: són els pujolistes, els de la lliga d’abans, els del “foment”, els “fofialitah” d’ara... tota la púrria qui xucla dels llefiscosos xumins que pengen com mamelles repel·lents de les baixúrries pudents de la maquineta crematística. “...o et diuen que fores nat de cony de bandarra”: –“t’empenyem per via de pobretat a la prostitució i llavors et condemnem per prostituta.” Bogeria del repressor: –Amb les religions, passem del bon “qui la fa la paga” a “qui la pensa, la paga”. I ja, “lògicament” els subseqüents “pares de les esglésies” per força s’han de dir: “hum, i per què no passar a “qui neix, la paga”? Amb aquesta “lògica” anem a parar a l’atzucac dels qui més odien: els capellans, la “gent de bé”, els salvats a la bestreta qui troben que tothom qui no té llurs heretats avantatges només és mereix la garrotada i el garrot. Néixer, diuen aquests sants barons, ja et condemna. Car neixes culpable, amb el pecat original i tota aquella merda. Ja hi som. El primitivisme moral novament al capdavant, tornat especialment per tal acabar de destralejar l’espècie. Com fou a l’inici així al final... Pena capital sobre els presoners polítics. El pensament castigat amb la mort. The preemptive strike dels feixistes americans... Ataca abans – és a dir, fes tu el crim no fos cas que l’altre et fes el crim. [Com podem aplicar els mateixos principis (ara que les armes són letals per a l’espècie!) que empràrem quan l’espècie s’aixecava, de qui les armes eren amb prou feines rocs i garrots?] Qui et pot fer més fàstic que els inventors de cap altra “religió veritable”?: –Ah, en brollen a infeccions! I totes són les veritables i genuïnes als caps folls dels qui se les empesquen. I pitjor encar als caps inquisidors dels qui les estintolen i fonamenten en falòrnies sanguinàries. Tota religió pressuposa un ídol o altre fumós (i fumigant bestieses) damunt els caps dels “pecadors”... Vigilant de dalt a baix. Quan se n’adonaran que “dalt” i “baix”, “damunt”, “davall”, a l’univers aeri són conceptes sense cap ni centener? Cap religió no és veritable, cap déu no és veritable – tot és infecció corruptora, tot és excusa per al crim. déu: –un altre panòptic... “déu”, el nom d’un altre panòptic també inventat pels repressors a sou dels rics... per a sotjar els pobres no fos cas que fessin “crims” (mal)pensant de (re)prendre llur part de botí als molt avariciosos lladres qui ho abasseguen tot al cap de les corporacions i governs... déu et sotja vint-i-quatre hores per dia perquè el món sigui una presó, i, cada pobre, culpable... i els lladres “innocents” sempre campant-se-la rere les torres d’innombrables ulls... i els murs esdevinguts de sobte tots orbs... en avinentesa de neteja a cop de porra o de bomba atòmica... dementre doncs que els estiracordetes els fan la feina de la repressió... la vetlla a raig continu, l’amenaça latent, la tortura cruel, el càstig lent, el ràpid anorreament... no val a ésser moderat, ni prudent, ni primfilaire, pel que fa a les falòrnies: –...quant a les falòrnies religioses, patriòtiques, històriques, democràtiques, mèdiques, científiques, etc... cap falòrnia mai no es digna de creença... car... si mai te’n creus una... si et creus una falòrnia, per què no creure-te-les ja totes? déu malparit: –déu malparit, el meu, si mai en tinc null, o en tinc cap de per riure... déu malparit, déu d’odi, encar més malparit i odiós que no pas els déus més malparits, com ara els déus dels babilònics i els catalònics, de qui els déus dels jueus foren copiats i n’escrigueren llibres de fàstic i de rancúnia, i llavors els copiaren els moros... (els déus dels cretins són massa cretins; són malparits rai, mes malparits sobretot per com els pariren de malament, pobres desgraciats)... déus de revenja i de destrucció enemiga, com ara aquell cèlebre Marduc... tret que el meu déu d’odi i venjança (més gruixudament potent com més gruixuda la meua impotència) no es diu pas Marduc... es diu Merduc, perquè encar és més merdós que aquell dels babilonis i catalonis... i per a això serveix un déu al capdavall, per a fer de malparit, de rancuniós, de venjatiu... perquè tota la teua malparidesa el déu te la prengui en nòlit... se’n faci càrrec, com qui diu... i de totes les malparideses i odis doncs se n’encarregui... altrament un déu no serveix de res, ni per a emprenyar gaire...! Ah sa déu d’intercanvi! Desigs d’odi – entre tu i el teu déu passa l’entesa – l’entesa íntima – desigs d’odi, desigs d’odi: mutu estintol. Meravellós pacte – li instil·les l’odi que ell et transmuta en odi destil·lat – odi més fi, que mata l’enemic per excés d’enjòlitament transmès mal voler... i mal ull... i mal vull... i mal bull... i mabull... per excés d’entema i quimera, i d’esquírria, i d’enrònia i mala dèria... i de nits, al déu malparit, això cal dir-hi, en forma de precs i soplecs, o d’imprecacions i d’improperis i desalts, o de cançonetes, cantarelles, caramelles, esquellots... perquè en acabat puguis dormir sense càrregues... li dius: Encarrega’t, ja ho saps... encarrega’t de la mort de mos enemics, i dels enemics del meu poble! –Que morin mos enemics més avorrits, que morin els maleïts enemics del meu poble! (Ho foten els jueus, ho foten els moros, ho foten els babilònics... per què ens n’hauríem d’estar els catalònics? Som-hi, som-hi!) Li dius: “Mort als invasors, mort als xarnecs, mort als castelladres, mort als feixistes i jacobins, mort als botiflers i traïdors, mort a torturaires i inquisidors, mort als pudents i virosos, mort als elets, mort als infectes, mort als lladres més lladres, mort als dits capitalistes, mort als explotadors, mort als militars, mort als jutges, mort als menjamerdes, mort als caps d’empresa, mort als polítics, mort als escarcellers, mort als capatassos, mort als buls i tifes... ah i als borbons... ah i als borbons... ah i als borbons!” i potser li xantes (sense por, car qui xiula a taula i canta al llit té el seny molt més complit que no els altres qui només canten i xiulen, on els manen, el que els manen dels dalts... dels dalts... que és d’on plou tanta... tanta de... tanta de contínua quisca), li xantes, doncs, dic, mentre els altres coregen ridículament i obscena i sinistra, i amb musiquetes molt merdes, déus inexistents... li xantes, a propòsit, per exemple: mort als borbons en volem la mort? la mort la mort! dels borbons? dels borbons dels borbons! dels corcons! i korkons i qorqons! dels dordons dels forfons dels gorgons! dels horhons dels jorjons dels lorlons dels mormons! dels nornons dels porpons dels rorrons dels sorsons dels tortons! dels vorvons i worwons i xorxons i yoryons i zorzons! i llorllons i els l·lorl·lons i txortxons i nyornyons i çorçons... dels borbons dels borbons dels borbons la mort de tots els borbons fins a llur darrera disfressa això volem la mort la mort la mort dels borbons amb mínima fressa la mort de cada borbó perquè de debò comenci la peça la peça novella on entren els nous personatges de la independència la llibertat la justícia la revolució car on hi ha encar cap borbó no hi neix ni hi creix sinó el feixisme i cada altre personatge hi és serf merdós corcat incessantment pel fastigós corcó pec boig vomitiu botinflat coronat dit borbó mort al borbó mort al borbó mort al borbó. Del diccionari: –[Greuge: Paraula o acció que fereix algú en la seva dignitat, que el mortifica greument. Exemple: “El borbó ens feia tants de greuges i de torts que tots desitjàvem la seva mort.”]    Pla i com cal: els castelladres borbonistes ens odien: –Com més mal et fan, més t’odien; i llavors, com més àvol et fan (més àvol els esdevens), més t’odien damunt. Eric Hofer: “No hi deu haver manera més segura d’injectar-nos d’odi molt virulent devers algú altre que fent-li qualque injustícia. Si algú ens vol àvolament per la injustícia que li férem, amb això en tenim prou per a odiar-lo amb més constància. L’odiem més fort pel fet que voldria justícia que no pel fet que ens fes abans cap altre greuge.” Els “purs”: –Llegia al Guardian, fa quatre dies, d’un nou estudi on hom ha vist que la gent més “pura”, la qui es purifica el cos en acte religiós o quasi-religiós (com ara el del constant nacionalista feixista castelladre qui combrega amb els seus mitjans que sempre li donen la raó perquè sigui mortífer), és més fàcilment cruel. Com més “neta” la persona, millor accepta que els “bruts” siguin torturats fins a la mort. Això casa amb allò que deia en Hofer (1951): “La religió sublim per força genera un sentiment de culpabilitat. Per culpa de la diferència inevitable entre l’alçada de la intenció i la pràctica sempre nàquissa. Voler anar tan alt i romandre tan baix genera la culpabilitat. I la culpabilitat l’odi i l’agressivitat. Així sembla que com més sublim la religió, més virulent és l’odi que duu.” “Tot entusiasme, devoció, passió, així com tota galivança d’esperança, en descompondre’s, genera odi. La via contrària funciona igualment: activant l’odi, pots sintetitzar entusiasmes, devocions, esperances... Mot del protestant en cap, Martí Luter [aquell qui, restret, maleïa els dimonis especialitzats en els cagallons massa refractaris, hà!]: Quan la pregària no em ve perquè estic massa fred d’emoció, em deixuplín l’esperit consirant en la ingratitud i la impietat dels meus enemics: el papa de Roma i els seus llausangers i cucs còmplices... i Zwingli i els altres... per tal que el meu cor s’ompli d’odi i de recta indignació, i llavors pugui dir, amb prou ràbia i escalfor: Beneït sigui el teu sacre nom, que el teu reialme s’esdevingui, que la teua voluntat s’imposi! I com més emprenyat esdevinc, més ardents els meus precs.” La voluda equival a la bogeria: –Qui perd la individualitat esdevé serf de la idea. Qui pertany a l’anònima voluda pertany a la bogeria assassina. Hofer: “T’alienes de tu mateix, i esdevens procliu a l’odi apassionat.” Qui s’auto-apaga com a individu per a ésser flameta de foguera es veu amb dret a l’incendi. Hofer: “L’acte d’autonegació sembla que ens dóna el dret d’ésser malparits i despietats devers els altres. La impressió general és que el creient de debò és una persona humil – de fet, l’acte de retre el propi jo nodreix urc i arrogància. El creient de debò tendeix a veure’s entre els escollits: la sal de la terra, la llum del món, príncep disfressat de captaire, destinat a heretar tant aquesta terra com el reialme del cel. I els qui no són com ell, de la seua fe, són àvols maleits, sords a la veritat, són els qui seran condemnats, esclafats i anihilats.” “Encara més: renunciant a la nostra individualitat i adherits a un tot compacte, no sols ens en pairem dels avantatges personals, ens en pairem també de tota responsabilitat. Sense les traves de pors, dubtes, pessigolleigs de consciència o de decència, tot aquell bagatge vague que duu damunt l’individu responsable de les pròpies accions, alliberat doncs d’allò que el constreny a ésser com cal, [el creient, el fidel, el manat, el soldat obedient al tòtem adient] es llença sense problemes als pitjors extrems de crueltat i brutalitat. Tantost perdem la independència individual dins el cos massiu d’un moviment fanàtic, guanyem una nova llibertat: la llibertat d’odiar, de torturar, de mentir, d’assassinar, de trair, de gallejar... sense vergonya ni recança.” “L’odi no és sols un mitjà d’unificació, és també el producte d’aquesta unificació. Diu en Renan que mai no hem sentit a parlar, d’ençà que el món és món, d’una nació que perdoni.” “L’odi i la crueltat que es porta l’individu egoista no són res comparats amb el verí i l’atrocitat que segrega l’abnegació. La desindividualització, prerequisit per a la total integració i la dedicació abnegada, és alhora un procés de deshumanització. Les cambres de tortura són unes institucions corporativistes.” I ara?: –I ara, sense fanatismes, pinta’t fulla, cavà? Pinta’t lliure fulla d’arbre. Car no ets àtom, ets cèl·lula. Ni que et sembli que no pertanys, tanmateix ho fas. Pertanys. En una eternitat d’absoluta nul·litat, ets cèl·lula de quelcom molt més gros. Mai no ets sol. I encara menys si ets solidari. Solidari amb el de baix, sovint amb les fulles descartades, caigudes, tornades saó, humus o fum... Sigui com sigui, tant se val... L’arbre evolueix cap a una plenitud o altra... i la teua fulla... hi fou! Consira’t inclòs en la teua marginalitat. Consira’t inclòs... Tens encar dret al mateix aire... a la mateixa àrea... ni que t’hi anul·lin, nul·lifiquin, no t’hi han nul·lificat... les traces hi són... hi són... Hi ets...? Hi sóc, el meu pecíol va i ve a la fenella del tronc! A l’airet suau escabellat. Quin nou arbre no prenyaràs fins a les orelles? D’il·lusions!