Vidriols als salpassers (27 d’aclucallades)
Homes: –Bromera efímera del volcà maligne de l’ésser.
Sectes: –Cal incloure-hi la cristiana, la islàmica i la jueva: tot femta i falòrnia. Que raguin de mantinent al capdamunt del femer no vol pas dir que siguin menys fems que els fems que els rauen (que coven?) davall. [Coven pitjors monstres? Cada religió nova fa l’efecte que és més monstruosa que la d’abans. La religió del suïcidi universal pot ésser encara gaire lluny de surar? Serà el cagalló flotador qui al capdavall flotarà amb més embranzida. Apocalipsi. Barrum, barram! La pudor de santedat aquest cop sí que ens asfixiarà tots plegats.]
Por de morir...: –...em fa fer pixa estreta – ...em fa cagar prim – ...m’estreteix lo buderol – ...m’escarranseix l’esfínter jussà.
La por: –Només la por us fa coherents. Us ancora a l’ara. Altrament sou suros solts pel món qui pengim-penjam floteu, a l’oreig de les ones, i qui sap amb quins parracs d’idees arbitràriament empastifats.
L’enganyifa d’existir: –No existim – els esdeveniments ens existeixen – som un filtre per on l’esdevinença passa – quelcom s’hi encasta ventissament; en acabat res no roman – i el filtre, la teranyina, es fon en l’airejol del no-res.
Quatre asos: –O sia, merda, sexe vituperi i ludibri: els quatre asos per a emmasquerar l’angoixa del coneixement de la mort imminent – i doncs disfressar amb faramalles el pas definitiu cap al no-res infinit.
Merda és saber que al capdavall, i enjús la pell quillada i envernissada de les aparences, només hi rau la merda. Tothora la merda. La merda i prou. [Al centre, els budells; i al centre dels budells, què.]
Sexe és la perversió que eixoriveix, amanida sempre amb certa violència o agressió, pròpia o adreçada a altri, o alternativament o mútua o recíproca o intercanviable. Perversions són versions més assolides i senceres. Humiliacions, esgaldinys. Blaus, llepies, xuclets, sofregalls, escoixenudes. Nafres. Lleuger oblit de les tenebres. Alat escarxofament que esmicolat emprèn el vol. [Sí ves; fet i fotut, les petites misèries amagant les grosses, com sempre.]
Vituperi és l’insult a l’enemic: això el cor eixampla i fa bullir la sang. La vida exalça.
Ludibri és la riota adreçada al malparit, al fanoc, al burgès, al botifler, al castelladre, al quico, al quili, al mitjamerda, al carrincló, al fava. Al trencapins, al lleteret, a l’uniformat. T’enjogassa l’ésser. Et fa aprofitar les hores.
[Ah els innombrables ridículs aitan dignes de ludibri i vituperi – quines mines d’íntima, pregona, folgança! Donem-ne gràcies a déu, ca?]
Fotre-se’n del món és diví: –Hem de morir bo i rient-nos-en de tot plegat.
A tornajornals. Car com veuen els déus el que fotem “ací baix”? Se’n foten esmeperdudament, amb contumeliós ludibri.
Què salvaren dels antics els podrits clercs de l’església, maleïts adoradors de la mort...? En salvaren l’escombraria religiosa. En destruïren la joia del viure. Robert Graves: “Like Aeschylus, Euripides was writing religious propaganda.” Julian Gough: “Tragedy and comedy carried equal weight. Tragedy representing the human perspective; comedy reflecting the one of the gods’.” Només els inquisidors, els qui es s’escorren a les calces per fer-nos esclaus d’una quimera i reus de tots els patiments “per al nostre bé” (creu-t’ho!), ens volen nats per a treballar. El món ergàstul on cada humà és ergastre, macip, escarràs: aperussat treballador sempre esperant que li toqui la loteria de qualque paradís – i ells (els sinistres ensotanats) gratant-se la collonada amb les ungles llordes de sang maleixuta, a mig eixarreir.
Miracle?: –La verge de Llorda: potser és tan verge perquè és tan llorda. [Si es netejava una miqueta el cony, s’acabava (com ara per miracle) el miracle.]
Polònia no és Catalònia (gràcies a déu): –Informa Le canard enchainé: “Polònia, terra catòlica o reserva d’indis?” Segons Le Figaro del 23 de juliol, 2006, la Dieta a Varsòvia, teatre d’oldans rituals: “Bontròs de diputats polonesos pregaren ahir perquè caigués pluja. La pàtria, tocada per l’eixut. La missa, encomanada pel grup parlamentari del partit al poder, el Partit per al dret i la justícia (en polonès PIS)...” [I, si mai tenen èxit, que s’allargassin, en diví agraïment, per a més honor de llur ídol, una miqueta el nom en PISHERA. El partit de la pixera de déu.]
Déu: –El nom amb el qual cada boldró en posició de privilegi vesteix els propis desigs d’hegemonia. Sempre és prou dolent de dir mai “déu” per a justificar els teus crims, és a dir, per a responsabilitzar dels teus crims un ésser fantasmal, mes encar sembla prou pitjor (molt més covard) quan el boldró és voluda majoritària... Diuen “déu diu que...” quan haurien de dir “això ens convé, que...”
El déu dels jueus diu que la fi del món serà quan els exèrcits debel·ladors ans anorreadors entrin a Jerusalem – a fer-la doncs miques.
El déu dels moros es veu que li fan dir quelcom com ara: el déu qui sóc és el déu més gran de tots, l’únic, podríem dir i tot, i doncs no cap déu qui s’acollonirà per cap merdeta de predicció apocalíptica fet per cap deuetó inferior o bul, com ara el déu bord dels fanàtics jueus. Feu-me malbé Jerusalem a tesa i veureu llavòrens com riurem.
El degenerat déu dels cristians només existeix per a omplir-se les butxaques amb les guerres que provoquen les bajanades perbocades pels altres déus – és el déu més fastigós de tots – el qui recull la merda, és a dir, els diners plens de sang que els altres, en espitxar-la, deixen enrere...
Que què diu el meu déu? No en tinc cap; mes si en tenia, això si fa no fot que rai deia: Datspelcul, tot és camàndula!
Només la meteorologia compta en un planeta descordadament accelerat cap al no-res d’on com ventissa bombolla adés surava. [No hi ha enlloc temps que valgui. Això del temps és un invent sense solta ni volta. Només l’oratge de debò és!] Gaudíssiu de l’espectacle natural i jaquíssiu estar per a les mones ignares les batalles “metafísiques”, les disputes vanes vàcues fumoses sobre allò que no pot ésser car què hi pot haver més enllà del que hi ha...? Ens estalvieu tant de pet metzinós d’una puta vegada, si us plau.
|
