Una altra d’aquelles esmarridores “pàgines viscudes”
Sempre te n’escunces qui te’n diuen
que n’hi hauria per a penjar’t
(o penjar’ls, si l’esforç valia la pena).
Els casats amb sudamerimerdes,
sobretot: racistes anticatalans
molt frenètics, adu quan duen
cognoms catalans.
Hi havia aquell gamarús,
pobre carrincló, qui em diu:
“A casa meua, amb la dona
i els seus, tan anticatalans,
només puc parlar en català
amb el gos.”
O la vella patètica, casada adés
amb un militar (sempre greu cagada!),
encara ara amarga d’haver rebudes
destructores atupades si doncs
mai se li escapava cap mot en català.
“Tret que d’amagatotis (diu) tots
mos fills n’aprengueren, i
quan dormien els en cantava cançons;
i tots saben dir setze jutges impecablement,
si ara mai en volguessin presumir.”
D’altres ens en sortim millor.
Em diu: “Les dues úniques vegades
al món que m’he fet passar per ecs-panyol
(no li ho digueu pas a la dona!)
(com si fos de mena traïdor,
o ni si sabés, pobre estaquirot, qui fos),
foren un dia que havia anat de putes
amb una holandesa gegantina,
i com se me li esquitllava
la pitxolineta del conyàs,
Boy, aren’t you small-pricked!
es planyia, i li responc: Alas, alas,
that’s how we spics are all —
very small-pricked indeed,
ha-hà… I la segona serà: quan em mori,
car em sabria molt de greu que es morís
cap altre català.
“Els hem d’aprofitar tots!
I de catalans al capdavall tampoc
no se’n mor mai cap — qui ni al mapa no és
com pots esborrar-l’en llavors…?
“Vull al contrari que vegin
que de xarnecs se’n moren molts més.
Un castelladre més de mort! Bufa,
se’n moren tants, són tan fàcils d’anorrear!
Molt més febles no sols d’enteniment
(és clar, arreu del món ecs-panish és tradueix
per ignorant), mes també de cos,
i que de ser’n, doncs, deu ser
pega grossa (i n’és!), mala sort doncs (per a ells)
a collons…!”
