50è d'Aclucallades

Qui esdevenies, ets.


—Un cop t’has creguda la màsquera, aviat te l’has de recreure si mai te la treus, car altrament prou et trobes orfe de tu mateix.
—Qui sóc? On sóc?
—No remake.


(...)


Reguitzell.


—No ho trobeu estrany? Perdura el desig quan el cos ni pot.
—Em crec el desig, mes no pas el cos, altre que com a embolic del desig; un embolic de carn qui es corca... i mor. Mes el desig roman.
—No ho trobeu rucament espiritual? Això que dieu.
—No; el desig és la força que mou l’univers.
—Allò que els ignorants dels anys sarnosos en deien déu?
—No; el desig dels ions és inherent. Tot déu només pot eixir de qualque reacció química o altra. Com qualsevol altra entitat.
—El desig és química.
—Química.


(...)


—Als anys seixanta del segle passat els pares de la bomba atòmica catalana ho van predir. Només la farem per a resoldre-ho tot. I fou llavors que signaren el SCA.
—El pacte pel Suïcidi Col·lectiu Absolut.
—En tingueren prou amb les primeres quinze bombes. Tantost obtingudes, les feren esclatar alhora. Els Països Catalans desaparegueren més sobtadament i més definitivament que no cap Atlàntida. Tothom feliç. Els catalans ens meravella complaure.
—A part que era un poble que n’estava de debò tip.
—L’avarícia dels veïns l’escanyava. Veïns odiosos, assassins i irritants qui el volien constantment esborrat, totalment destruït, terminalment esfumat... d’una puta vegada anorreat... sense que no fos enlloc, ni en la vel·leïtosa història.
—Van deure pensar: De què ens serviria llençar les bombes als veïns, de qui l’odi ens ha nodrit tots aquests segles? Sense llur odi, llur rapacitat, llur dèria per a extingir’ns, ens trobàvem buits.
—Com ara se’n deuen trobar els avariciosos veïns. Car què deuen cobejar a mort, llur odi orfe, llur ràbia nàquissa, com qui diu. On adrecen llur esquírria, llurs depredacions, llurs afanys esmeperduts i cagarrinosos d’anorrear’ns? Maleïda farfutalla, sense quest, esgarriats en l’absurd.
—Sense objecte, es migren, es morfonen. Com enyoren, com envegen el gest sublim dels catalans!
—Si no fossin altre que covards fatxendes delerosos sempre i debades dels béns d’altri, signaven ara mateix llurs propis SCA!
—Segur.


(...)


—No use crying over spilled milk — ep, tret que hom plorés llet, és clar!
—I son vit, com s’escorregués... que ho fes en llàgrimes.
—Ai que romàntic! Totes les damisel·les us hi veníem que us ens voldríem cardar sense aturador! Lleterades en torrents de molt sentides llàgrimes! Que màgic, que majestàtic, que delicat! Una visió! Miraculós.


(...)


—Sexe, esports, literatura, filosofia, ciència. Amb aqueixes cinc robustes columnes l’edifici es manté.
—Què me’n dieu de la musica, el teatre, el cinema...?
—Columnetes.
—Política? Jurisprudències? Economia?
—Corcs que corcarien la fusta de les columnes, si les columnes no fossin de sòlid serè marbre.
—Hà!
—Diguéssim que m’interessen de no gaire a no gens.
—Hi deu haver quelcom que, com ameu les columnes, deveu avorrir com terratrèmol d’absoluta destrucció?
—Voleu dir les forces del Mal. Allò que em produeix un fàstic incommensurable.
—Ve-li.
—Els maleïts “afers” religiosos i militars. Els covards repugnants repressius! Amb quin goig no les feia desaparèixer del món!
—Les cinc columnes, però. Sublimacions de guerra, ben pensat.
—Sexe? Esports? Literatura? Filosofia? Ciència? Els dos primers, ben cert. El tercer una mica. Els altres dos?
—Guerra, inútil, contra la mort.
—Ah.


(...)


—Sublimacions de guerra contra la mort.
—Sexe. Mes quin pecat el d’aquests traus castigats (cony botxinejat, pudent roseta), i qui sagnen esporàdicament, i pruen sense descans, i ragen i ragen, i sifonegen en la bogeria, i molt adolorits expel·leixen excrementicis animalons...?
—Esports. Mes quin pecat el de l’esfèrula perquè vint-i-dos galifardeus li fotin constantment puntades?
—Literatura. Mes quin pecat el d’aquesta llengua qui destil·la espasmòdica mots infecunds, mots insubstancials; al llarg dels eons incoherents, mots obsolets, indesxifrables?
—Filosofia. Mes quin pecat el d’aquest cervell qui esbrina i escateix sense solta ni remei la pròpia mort, la pròpia... la pròpia... qui escateix la pròpia mort?
—Ciència. Mes quin pecat el d’aquesta matèria qui només és reconstrueix per a redestruir’s...?
—I tot això al capdavall hem descobert, emboscats cascú al seu tímid pinacle, que així el savi com l’eruga. El savi com l’eruga qui recaceja i escauja cada racó de la seua crisàlide... i prou d’hora se n’adona que naixerà, desclourà, s’esbadellarà tanmateix morta.
—Tota negra, escarransida, cremada, de dol.
—Cada història individual, exactament igual de continguda, comprimida, dramàtica: teatral.


(...)


—La il·lusió del campió es fon al cap de poca estona.
—Davallava per la rambla amb la copa penjada desmenjadament d’una mà; en la tristor del jorn pansit, me n’adonava que, copa i tot, re no romania resolt; la buidor de perdre i la buidor d’haver guanyat eren dues buidors que al capdavall s’assemblaven tant que en aquell moment no sabia distingir-les.


(...)


—Qui es creuria la ficció qui sóc si no me la crec ni jo?
—Segurament sóc qui menys se la creu i tot, car a qui altre li interessaria tant de creure-se-la?


(...)


—Sóc massa ruc per a púguer expressar com en sóc, de ruc.


(...)


Immortalitat.


—Haig d’ésser immortal si em vull cardar mitja humanitat (totes les dones del món).
—I si això no, doncs no cap.
—I tot d’una reesdevinc mortal.


(...)


Viure en cercle sens fi.


—Amb el fil primet de l’enyor o el vague desig, cada nou segment de somni, com gra d’ambre de collaret sense tanca, va lligat al precedent.


(...)


—Tots som monstres — hem nascut per a devorar’n i perquè ens devorin. Com els martells de les nostres ferramentes n’esborraven tot detall, així mateix els martells de llurs ferramentes amb tots els detalls d’allò que fórem ni ens pensàrem mai d’ésser.


(...)


—Qui se sent posseït s’hauria de sentir usat, no pas amat; i tanmateix si ames qui et posseeix i ames ésser-ne posseït, el fet d’ésser usat per qui et posseeix és per a tu el súmmum del benésser en amor.


(...)


—Que servis la impressió que vius una vida viscuda seguint fil per randa el text escrit per altri, està bé i és prou propi, car aquesta és la veritat.
—Tot el que t’hi escau i sobretot tot el que hi pensis és text redit. Tot el que raja de ta boca, sigui tímid rajolí o doll trencat, ha estat escrit i repetit, i ho repeteixes sota sospita que ho repeteixes.
—Doncs saps què? Això rai, tin-te tranquil, car tens raó; em pertanys; no ets altri que meu, per mi escrit i reescrit.


(...)


“Francesilles per al llec.”


—Francesilla: despesa carallot en cosa inútil. Són francesilles despendre ni un minut en religió, història, política, economia...
—Llec doncs en cada branca d’idiotada: tota mena de metafísica pseudohumana.
—Res de pseudo tocant-me gens, tot trobant-ho falornieta de no pas perdre-hi ni un segon el son.


(...)


—Els creients, els dogmàtics, els religiosos, els cretins, ço és, els pels malparits falorniaires posseïts...
—Quina pena de titella cascun! Atrofiats per la ignorància puta, llurs cervells només segreguen merdegada.


(...)


—Per a mi el “misteri de l’eternitat” i la pornografia de la putrefacció... si fa no fot.


(...)


Impressió diguem-ne zen.


—Damunt aquesta terra nua, nus prou tost fosos. Com cagueradeta expel·lida per cada altra bèstia.
—Damunt aquesta terra nua (tot plegat baleta efímera, enjòlit tentinejant), no pas millor cascú ni ningú que nu gargall desfent-s’hi.


(...)


“Tot ens ve donat, i re.”


—Tot depèn de naltres.
—Ens volem lliures i amb futur.
—O ja estem prou bé de fútils esclaus camí d’oblit?


(...)


—Totes les “dures” abstraccions — buidors, rai — déu justícia llibertat rectitud... — existència, rai; essència, gens.


(...)


U omnipotent.


—Només en va solipsisme tastes veres llepades de llibertat.
—Ara només hi ha un món: tu.
—Tu hi ets el déu; hi ets el destí; hi ets l’eternitat.


(...)


Llufes.


—Sóc un cagadet. Mon únic urc (circ? viró? virtut?) és de no haver mai fet... cap pet... fortet.
—No fos cas que mai ningú n’acabés ofès.
—I t’atupés?
—Amb qualque àvol llambregada prou n’hi havia prou. O amb qualque ganyota de despit.
—Cagadet, cagadet.


(...)


Pensar fa de rucs.


—Em pensava que allò era el forat d’un rat, mes era el cony de la tieta Montserrat.
—Em pensava que allò era de qualque pudent cuc el cau, mes era el trau al cul de l’oncle Nicolau.
—Veia una cuca menjada per un moixó, mes eren el cony de la dona i el piu d’en Gastó.
—No sabia què fos, si busní o busnó, o vespa metàl·lica, o bala bulbul...
—Mes és clar que era un frare marista qui em donava pel cul.
—Ets remor o piuladissa...? Em rosegues, corcó...? Et rosec, llonganissa...?
—Sóc zum-zum de borinot de frontissa... o d’ampit d’abís qui s’esllavissa?
—Quina ferum! Dec ser mort, o a cal xarnec, o a la comuna.
—No n’endevín mai ni una. Mossegava una pedra pensant-me-la pruna.
—En perdia quatre queixals i els prenc per llavors i, en pic plantats, vull que en creixin créixens.
—Sóc tot orelles i a una petxina n’oïc l’oceà, i n’ixen quatre piranyes qui comencen de péixer’ns.
—Sense orelles i sense esperit, un paradís amb catorze selves submarines em floreix al pit.
—I ara em pensava que allò era un tornavís, mes era la llengua del cosinet Narcís.
—I eren aquells qui em punxaven els esmolats anfractes d’un vis...?
—No, eren d’un estront putrefacte de carnívor les altes vellutades flaires.
—Em pensava de sobte que veia les agressives virolles d’uns boletaires...
—...i eren les orelles vermelles d’un altre pellaire indefens, afracte...
—...qui cantava amb les caramelles palinòdies de balenes qui corrien maratons...
—...o potser l’oceà era el desert, i del desert les dunes els pits de ta mare coronats de gerdons.
—Em pensava mastegar-ne els mugrons, mes eren les arestes d’un rap.
—Em pensava torcar’m la sang amb un drap, mes eren llimacs qui em llepaven el nas.
—Em pensava dormir a l’estiribel entre els enciams, mes volava en avió cap als pols.
—Queia ultratjat a tots els bertrols, pensant-me metre’m en joiós malpàs...
—...d’orgiàstics despullats que en vies de foc són locomotrius del fotre.
—Dels rellotges de la mort diapasons m’empàs.
—Damunt davall esglaons on botre i rebotre...
—De malson a malson...
—Escales... cap a la pira...
—On tota errada expira.


(...)


—De petit em pensava que el castellà era la llengua dels cretins.
—Parla’m en cretí! esgaripava el mestre primari (exactament) quan ens assenyalava uns pèsols, i volia que li digués allò què fos, i doncs li deia Pesolos...? o burxava el dibuix d’unes mongetes, i li deia Montxetas...? i s’esfereïa com un boig... i et feia treure la llengua i t’hi extingia la punta d’un cigarret encès.
—I anaves un bon matí amb l’autocar a la capital amb la padrina perquè s’havia de “treure” el “carnet d’identitat” i tots els pobletans fent cua, i ma padrina va voler demanar quelcom a un dels buls de la bòfia qui a empentes i rodolons volien que la cua fos perfecta tot al voltant del molt irònicament o potser sarcàstica anomenat “govern civil”... i el bul com s’emprenyava (això sí tot rient), i com començava de fotre puntades a ma padrina, i com esgaripava alhora.
—Parla’m en cretí! s’esgargamellava, com s’esgargamellaven tots sos brutals bàrbars cruels psicòtics enriallats companys.


(...)


Stranger in Paradise (1953)


Ma mare, deessa al paradís estrany de ma infantesa.

Fat (o qismet) que em duu a recules fins a la botiga blau marí
Jardí encantat
On les dones se’t revelen
En tota llur meravella
I diuen les amors
Diuen els mots i les facècies
I entre somieigs somriguts i llegits ninots
Esclaten molt picants els rum-rums
Rere bon plec
(I plecs i plecs, pler de fins plecs lleument blaus cel)
De roba estesa.


(...)


Vocació de vell.


—Cada matí t’aixeques feliç. Car ara a la fi fas l’única feina que sempre has volguda fer, la feina per a la qual només, i d’ençà de petit, has tinguda sempre vocació. La feina de vell.
—Als qui tenim vocació de vell ens costa de florir, mes florim. A la fi florim!
—Ah quina felicitat! Hi som, hi som!
—Senil guru taciturn al qual ningú no fot gaire cas. Ningú no n’espera re. De qui gens no en raja, ni ningú no confia pas que en ragi.
—Secretívol entès, tanmateix.
—A la fi inapercebut! Gairebé ni vist, veient-ho tot de rere el vel pseudo-inofensiu de la imperceptibilitat.
—Aquell què pinta...? Què mastega? Què somriu? Res! Peu i mig al sot. [Creu-t’ho, carallot!]


(...)


L’esperit viu en molt millor casa.


—L’arquitectura de l’esperit és molt més sòlida i sobretot sorprenent que no la tangible del cos.
—Ah les exquisitats de la construcció!
—I tot hi és a punt!
—Tret que, aitambé, part davall la simplicitat aparent, ah la complexitat dels intricats passatges, els mons recòndits, els insospitats nous llivells!
—I, si no pots sortir per la porta del davant (pels ulls)...
—Per quins altres andarivells? Com n’endevines, dels trencacolls del laberint, cap millor eixida?
—Hauràs de sortir pel soterrani ignot.
—Desert assoc ombrívol, on deu dur aquest ramal?
—I hi trobaràs tresors, troballes? Hi faràs descobertes?
—Ambtant, cal reconèixer que el procés sencer és prou decentment entretingut.
—Amb cada cosa al seu lloc; un pic localitzada, és clar.
—Tret que, ja t’ho diré, traure’n l’entrellat serà ardu.
—Deu ésser per això que gairebé mai ningú no hi davalla.


(...)


Terror arreu, i au.


—Com pot cap “terrorista” terroritzar’ns més que ja no ens terroritza la implícita terror de viure molt efímerament entre dues eternitats d’absolut no re en un ínfim forat oblidat de l’existent?

—Quina casualitat que els agents de la terror vulguin ajudar-la a remenar el merder?
—Cap. S’ho porta l’esdevindre’s de l’existent.

—Flors d’estalzí et floreixen fins que cada estel és taca negra que esclata com tinta.
—I tos ulls no veuen mai més re.

—Llibertat vol dir no tindre por dels agressors; qui en té, no és lliure. Els agressors, merda per a ells; com més empentegosos, més covards; com més agressius, més acollonits; com més armats, més culcagats; han empestegada tanta de gent que pertot arreu tenen enemics. Tot el mal que rebran, massa poc. Massa poc.


(...)


Tot assassinat és un negoci.


—L’estat (és a dir, la col·lusió entre negociants) s’empesca (no pas gens arbitràriament) tota mena de guerres, presons, lleis i interdiccions, per tal que suri el negoci que és l’anar assassinant.


(...)


—Si hom se n’adona, com més immensa ni “transcendent” la cerimònia, més merdós ni insignificant l’acte que celebra.


(...)


~0~0~

Oït als trens.


Avariciós castelladre.


—Molt generós amb ço d’altri; extremadament escarransit amb la misèria que assedegadament serva.
—For who the fuck gave them the right to dishonestly appropriate the common name...? Avaricious trash; thieving castilian shit.
—Aren’t the Portuguese, the Andalusians, the Basques, the Catalans, also peoples of the old peninsula? Aren’t Catalonian, Basque, Portuguese and Andalusian also peninsular languages?
—Why should castile arrogate exclusively for itself what belongs to everybody?
—Who falls in this fascist trap when by saying the name “Spain” names only the castilian fascist state? And by naming “Spanish” its piddling language?
—Why are not the other nations (Portugal, Euskadi, Catalonia, Andalusia) Spain? Why their much nobler generous languages are not Spanish?
—Qui collons els donava el dret de prendre el nom als altres? Per què els castelladres s’apropien d’allò que pertany a tots? Històricament prou ens pertanyia a tots!
—Merda, tu, si quan les cròniques d’arreu deien “espanyol”, no sabies mai del cert quin dels idiomes d’Espanya volien dir! Hi havia molts d’idiomes “espanyol”! Merda, tu, tornem-hi. Si la mateixa collons de “Marca d’Espanya” d’en Carlemany era Catalònia i prou! No era pas cal moro, no! Per què permetre als castelladres llur fastigosa expropiació! Cobejosa púrria! Pompous little pricks!
—Posats a dir, els escauria molt més als castelladres de dir-se “merdanyols”, car prou són la part més merda d’Espanya. I “merdanyol” allò que parlen, per merdós, papissot i xafallós.
—Clavau-la, company. Per als castelladres “espanyolisme” i franquisme són consubstancials. L’un sempre inclou l’altre.
—Als 70 del segle darrer s’empescaren la faula repel·lent de la “democràcia a la xarnega” perquè el mateix feixisme i el mateix terrorisme d’estat (ara sense llur fastigós cap visible) continués sense gaires sotracs. Tot el que fos castelladre continuava essent obligatori; tot el que no ho fos continuava essent subversiu, impunement atacat, inquisitorialment i terroristament trepitjat. Cap dret guanyat per als no castelladres. El feixisme i els botxins encara més avalats, validats.
—Per als castelladres i castelladristes el concepte mateix d’Espanya és indestriable del concepte “feixisme”. No es pot ésser castelladrista sense ésser feixista.
—Ben clar.


(...)


Els qui bestietament proclamen llur ignorància.


—Maleïts datspelcul, la gossa qui els va cagar.
—Sent-los dir una frase molt repugnant tot començant a dir: “Com diuen en castellà...”, i ja saps que l’infame qui garla és un pobre desgraciat provincià molt ignorant. A la merda el tramets encontinent.


(...)


—Són franquistes tots els desgraciats qui del castellà en diuen “espanyol”?
—O franquistes són, o maleïdament ignorants.
—No saben que l’avarícia castelladra s’ha desmenjat durant segles perquè el castelladre esdevingués “espanyol”.
—No saben que de sempre els idiomes parlats a la península, l’andalús, el portuguès, el basc, el català... han estat “espanyol”, car prou es parlaven a la zona geogràfica anomenada Espanya.
—Per què el castellà lladre, abassegador, s’hauria d’apropiar (retroactivament i tot!) un nom que ha pertangut a tots?
—Qui els fa la farina blana? Qui no se’ls resisteix? Per què retre’s ara? Després de tants d’anys de lluita?
—El castellà és castellà. I prou.


(...)


—Probablement els castellans són com qualsevol altre poble. Hi deu haver de bo i de dolent.
—Tret que els castelladres han robada l’ànima als propis castellans, i més absolutament que a no ningú altre, de tal manera que les pregones barbaritats dels castelladres hom les imputa (injustament?) al gros dels castellans.
—Els castelladres, quin flagell! Mes sobretot quin flagell per als castellans qui no se n’han beneficiat ni se’n beneficien, qui no saben o volen aprofitar-se’n. Que també en deu haver!
—Els qui no són ni buròcrates, ni capellans, ni bòfies ni militars. Els qui penquen i van fent. Els qui no piulen ni ganyolen mai. Els qui els mitjans castelladres i castelladristes (com els dels botiflers barcelonins) ignoren, com si no fossin ni vius.
—Que no sigui que gairebé només hi hagi “vius”, entre els castellans.
—Cert que només sents que en sobresurten els assassins, els infectes, els franquistes.
—Fins que no sentim els castellans anti-castelladres mai no n’estarem del tot segurs, que de debò n’hi hagi.


(...)


Odiar és un plaer.


—Si hem apresa només una cosa durant tota la puta història és que el castelladre vol la nostra pell. La vol amb goludam extrema. De vegades ho dissimula una mica, quan ens necessita per a ajudar-lo en la feina bruta (penseu el maleït genocidi americà, el repugnant colonialisme marroquí), però tantost pot, tantost veu que només ens necessita per a esprémer’ns, per a torcar-se’n el cul i llençar’ns, hi va esmeperdut, descordat, cercant fet i fet la nostra anihilació.
—Qui hi pactés, fóra maleït botifler.
—Plegats, 0 els anorreem o ens anorreen. Només podem sobreviure (nosaltres sobretot, però també a fi de comptes ells) absolutament separats.


(...)


—L’avarícia castelladra no té límits ni aturador, aqueixa púrria només l’atures segant-los les sedegues urpes; són infecció que tots els pobles encara sans del món hauríem, ensems, d’esborrar sense més compliments, començant ara mateix.


(...)


—Odi doncs a tot el que és xarnec, ço és, castelladre, xerraire, franquista, papissot, fastigós, tifa, merdós.
—I odi a qui mai caigui al parany, a la falòrnia, al discurs fal·laciós del bare col·laboracionisme.
—Odi a tot a caragirat, botifler, castelladrista.
—Odi.
—Odi, oidà, odi! Res no duu al cor més optimisme!


(...)


~0~0~