Aclucallades 51
51 d'Aclucallades
Tots.
—Tots (us) moriu inútilment.
—Només la meua mort significa re.
—Significa que re no significa. Que d’ara envant si més no re no significa.
—Ni, com abans, il·lusòriament.
(...)
—Tots patiu per no re.
—Tots (us) sacrifiqueu doncs a no re.
—Demaneu a no re que baixi (o pugi) i us ho expliqui.
—No re pot explicar re.
—Re (no) pot explicar no re.
(...)
—Sense re, no hi ha culpable per al teu patiment.
—Sense culpable, ton patiment és buit.
(...)
—Assereneu-vos. Esguardeu-vos al mirall del paisatge.
—Poc hi ha altre.
(...)
—Món meu, si no et comprenc qui et comprendrà?
—Romandràs per sempre pus orfe.
—Món incomprès.
(...)
T’ungeixen per a millor fregir-te.
—En suc de plàcid anonimat et rabejaves — fins que t’anunciaren.
—Qui anuncia, denuncia — ja has begut oli.
—Oli de benedicció i oli de maledicció s’equivalen.
(...)
—Com més hi penses, més malparit et tornes.
—Pensar no sols fa de ruc, et fa ruc.
—Quan volíem fer ploure, tots ens ficàvem els pantalons davant darrere.
—Potser si haguéssim pensat, hauríem vist que allò era una rucada; i per a fer ploure ens en pensàvem de molt pitjors, com ara d’implorar un déu de la pluja o altre oferint-li sacrificis — els sacrificis dels infants, diguéssim, o el dels heretges, o el dels infidels, o el dels “indis”, els “negres”, les “bruixes”, i així anar fent.
(...)
—Què és la veritat?
—Una ficció (mentida) com una altra.
(...)
—Hi ha barrals i barrastrals de mentides als llibres.
—Tret que només llegint-ne s’aprèn qualque veritat.
(...)
el gran secret és que n’és...
el gran secret de tots els misteriosos místics mítics
dels sàbats de disfressats datspelcul...
covades de taumaturgs...
conventícoles faves...
sínodes carrinclons d’enfaldillats amb varetes màgiques i aigües miraculoses
tota l’empastifada de capellans...
profetes (no hi ha pas pitjors merdetes)
i els ramats degenerats
d’inspirats agraciats infusos
llurs merdacaners confusos...
mèdiums cuits tronats
psíquics tocats buits
i espiritualistes filosops...
obscurantistes teòcrates...
ectoplasmàtics espectrals...
assortits bruixots...
les conspiracions
concilis
conciliàbuls
conclaus (al cul)
falòrnies
mentides...
i el gran secret...
el gran secret és que n’és
i que ningú qui no n’estigui iniciat i conjurat no ha de ensumar-se’n borrall
de tot allò
les falòrnies mentides empastifaments
no fos cas que descobrissin els creguts creients que tot era falòrnia...
mentida...
i empastifat poti-poti...
i s’abstenguessin llavors
de continuar pagant els malparits associats...
qui mandrejant viuen centúries ha
de l’enorme enganyifa.
(...)
Cada superstició dels cretins. —Sempre eixint d’un arroplec qualsevol de rucades que els rics etziben als aenzats betzols perquè, per comptes de pelar’ls, els continuïn fotent la farina ben blana.
(...)
Vides.
—Com més vell, més vides visqueres.
—Quin embull no te’n fots!
—Qui érets?
—No pas qui sóc.
—Això, segur!
—Qui es morirà, això rai. No serà pas cap d’aqueixos.
—Car tots aqueixos qui et foren no en fa pas pocs, d’anys, que en són.
—Morts.
—I sebollits al cementiri infinit de la meua desmemòria.
(...)
—Tots som geperuts faquins portant la càrrega feixuga de viure fins a la vera puta fi.
(...)
—Com diem els georgians, la vida és curta com la cua d’un ase; només el dolor te la faria mica llarga; i doncs...
—Per a quan els vius malparits qui carvendran comprimits de dolor per a allargar la vida...?
(...)
Constructors.
—Les dones de lluny en lluny construeixen qualque esfereïdora cuca nua, tota bruta de formatjots pudents, qui s’arrossega a quatre potes.
—Els homes, i tan sovint com s’escaigui, construïm enormes torres de carn, esbalaïdores constants meravelles de l’univers.
(...)
Tornem-hi. —Un cop ets, penses. Pensant fas. Car essència precedeix (i presideix) existència. Re d’afegit al material que hi ha no pot existir si abans no és pensat per aquell qui és; el qui pensa pensa el que vol; i allò pensat pel qui pensa existeix com a pensat; la realitat, en canvi, és la substància, els elements, el que hi ha, d’on l’essència del pensant es forma. El qui hi ha (el material universal) forma l’essència. Sense el que hi ha no hi ha re. L’essència pensant es formava independentment de tota essència pensant, és a dir, creadora d’existències. Després, quan les diferents essències foren formades pel que hi havia (samfaina d’objectes químics), aqueixes essències afegiren qualsque existències; les existències són factibles (un nou element químic utilitzant les matèries ja creades, per exemple) o quimèriques (la resurrecció dels cossos destruïts, per exemple). Molts de conceptes existents no existeixen altre que als llimbs de la creació pensant: el cercle quadrat, l’ànima, la consciència, la moral, els déus... i així anar fent, oxímorons rai.
(...)
Neguit inútil d’absolut. —L’absolut incopsable és el pou buit que hi ha entre els muntets de construccions relatives; és a dir, l’absolut només és l’espai pregon que resta per a construir (sovint reconstruir si ja ho hem viscut) mentre vivim. Quan hom es mor, si té temps d’adonar-se de re, se n’adona que el pou ha romàs buit; que l’espai era massa vast per a construir amb una vida. Que l’absolut s’haurà de fer fotre; que no és sinó mancança; literalment, espai mancat, no gens acomplit.
—Tenim set d’absolut! — diuen esmeperduts els sòmines qui tenen, i gràcies, una relativa set. Una relativa set de quelcom que els manca — què...? aigua? ratafia? cony? boniquesa? reconeixement? afecte? aclamació...? Una cosa o altra, el cervell naquis, la intenció encetada i sense possibilitats d’acompliment, la dèria o l’impuls no gens assadollats. Mancança, mancança.
(...)
Ruques passions només et duen a mal borràs.
—Si en cap orgia et plouen deesses — quin paraigua no treus?
—Ai que això només n’és el mànec! N’acabaràs tot esclafat.
(...)
Engrunes.
—Millor sempre fora que no dins.
—De l’ordre social.
—Els marges, els marges.
—On de cops hi cauen crostetes i escorrialles...
—De l’enfeinat festí.
—Car som ocells de pellucalles.
—Mai al centre de l’acció.
—Les responsabilitats hi són angoixants.
—Maleïda gàbia d’asfixiants afegitons pensats!
(...)
—Esguardava inspirat el miraculós paisatge del pòdex.
—En contemplava esbalaït la còsmica harmonia.
—Ah benaurat pipioli!
(...)
—Perdut? Com digué l’indi: Perdre’m, mai! Com em puc perdre?
—Car sempre sóc on sóc. Sempre sóc qui sóc.
—En tot cas, qui es perden són ells: els topants, la casa, els coneguts...
—Car qui altre voleu que hi visqui, al laberint tanmateix tan ben apamat del meu cos sinó eu?
—I és prou cert que ningú que se sàpigui ell mateix pot mai perdre’s sinó definitivament en les aigües fosques de la mort.
(...)
—Amb una mica de paciència, tota babel entens.
—I se t’acunça en obra d’art perfectament estructurada.
—I, a més, bonica de veure.
—Car només t’han d’interessar les idees clares.
(...)
—Zel àvol del taüt que m’empaita!
—“Espixa’t a espitxar-la, padrí!”
—Sense adonar-me’n, zop!
—És que hauràs trepitjada la fina membrana que et separa del pou infinit de la mort.
—I que satisfets els romanents!
—Veient un sens fi de gaiatells que els assenyala la via cap a un oceà de vida.
—Fins que amb el llast d’uns quants d’anys...
—No n’escandallaran les pregoneses.
—Ai, escandall al no re!
—Escandall al no re.
(...)
Engruna.
—Les nacions com la catalana — molt menys supersticioses (ni espectres, ni angelets, ni déus ni res de tota aqueixa merda “espiritual” no hi cap) — molt menys supersticioses que les més pobres nacions qui no tenen en llur vocabulari un nom especial per al dia sencer — el dia de vint-i-quatre hores. Per als catalans, segons la claror prou es diu, el dia, jorn o nit, mes prou així mateix que continua essent el mateix dia; no hi ha cap divisió del dia, un de clarós i l’altre fosc on els esperits* es puguin amagar. No hi ha diferència, el dia és el mateix. Les hores se segueixen sense interrupció.
*[Es podrien amagar a les hores fosques (la nit) si les hores clares (el jorn) es poguessin confondre amb les hores del dia. Les nacions de pobre vocabulari qui confonen les hores clares (el jorn) amb el dia sencer, fan com si mig desmenjadament, com qui vol i no vol la cosa, bandejaven les hores fosques als llimbs de l’incert (on llavors podrien amagar-se els poixèvols éssers inconcrets).]
Per als catalans clars i catalans el dia és u, les hores del jorn i les hores de la nit fan el mateix dia. Res sinó la claror al cel no ha canviat.
Què importa que siguin les dues del migdia o de la matinada, les vuit del vespre o les del matí; la qüestió — que tot són hores del jorn o de la nit del mateix dia; no hi ha transició. La mitjanit separa el dia i prou. Hi ha el dia vell i el dia nou. I això és tot. Pertanyen a mons diferents.
Totes les penes i pegues del dia abans — esborrades. El dia nou és nou. Quan menys de por hom pot tenir (si mai calgués tindre’n gens) és justament llavors, quan el dia és nou. A les onze del dia abans t’hi neixien posem per cas monstres mentals; a la una de la matinada del dia nou els havies ben oblidats. Pertanyien al món esborrat de l’ahir.
(...)
—El passat és el conegut amat paisatge pol·luït pel grotesc present.
—Pol·luït present, hi ets l’estrany, l’estranger.
—I ara te n’adones.
—No hi coneixes ningú.
—No hi conegueres ningú.
—No hi coneixeràs ningú.
—No t’hi reconeixeràs mai.
(...)
Passeu-ho bé, passeu-ho bé.
—No teníem cap guió establert.
—Si n’haguéssim mai tingut potser l’hauríem qualque cop o altre volgut seguir.
—I qui vulgui seguir mai cap guió vital, ai dissortat, malaguanyat!
—Car tota mena d’imponderables l’obsten, enjòdols l’engavanyen.
—La frustració és constant.
—La intenció suïcidària sempre rondant-lo, amatent, leri-leri, si caic no caic, per al seu descans.
(...)
—Tota substància va tornant-se’m enemiga.
—Fugint de mi mateix...
—Esdevenint doncs carcassa ocupada qui em cal abandonar.
—La idea del jo era falsa.
—No sóc sinó atzar abolit.
~0~0~
Oït als trens.
Never Buy a Product of Asspain.
—Never buy a product of Asspain.
—Imagine the painful shit!
(...)
Pares coronats amb trenes d’estronts, d’on les aromàtiques idees se’ls deuen desprendre.
—Pares del cagalló allargat dit molt adientment Canfelip.
—Com es pot ésser tan ninot curt de gambals d’anomenar el fill, per molt fastigós que et neixi, ni odi que li duguis, amb el nom de la cagadora?
(...)
Invitació a l’esclavatge.
Passava, carranca, la ruïnosa processó dels pitjors imbecils mai inventats — els datspelcul esparracats i curtíssims de gambals Catalans qui volien, amb la Independència de la nació, una nació de sobte sense exèrcit! Anaven escarransits, ajupits, amb vestes tristes, i no repartien pas caramel·lets, repartien invitacions a l’esclavatge.
—When asspain attacks, rub in bengay quick! Això estossegaven, místics, inspiradíssims, il·luminats... També hi anaven, molt marcits, amb: —Prou ens defensarem dels enemics pregant al cel, i sacrificant’ns-e, màrtirs, pit i cul descoberts!
—Saps què? Ja els escriuré demà, si encara són vius, que, si saben cercar-la, trobaran a qualque vall secreta del Mont-rauxa una noguerola idònia que per comptes de fer nous, fa nous que també són ous. N’ixen i se n’envolen i se n’enfugen, tantost les nous-ous les ascles o s’asclen, nòctuls, muriacs i vampirs.
—Doncs bé. Els voliacs, rai. Allò bo per als babaus “pacifistes” esgarriats i negats en un oceà d’agressors és que de les closques hom podria fer-se’n barquetes, les quals és clar ja vindrien equipades amb naturals radars!
—Així doncs que amb aqueixes closques, i amb uns quants d’avions de paper de torcar’s el cul, la nostra nació tan “pacífica”, és a dir, babau, ja tindria l’armament per al seu inexistent exèrcit amb el qual tampoc no defensar’s dels ferotgement avariciosos veïns, sempre repel·lents bavosos enemics.
(...)
—Només el resultat compta. Si la Independència reïx, reeixim. Si continuem esclaus de l’enemic, l’hem cagada i se’n pot anar tot a la merda.
(...)
Casta de lladres.
—Quina casta de lladres són aqueixos desgraciats qui avariciosos lladres i repel·lents covards assassins es creuen amb dret, i se’n vanten, a continuar robant i matant?
—Thieving charlatans.
—Puix que xerra en castellà... saps que és lladre xarlatà.
(...)
—Tots els governs castelladres són franquistes degenerats (parlen en franquista, pensen en franquista, fan en franquista).
—Els castelladres i llurs sicaris als governs canfelipútrids (pallassets tètrics estil Assnàs) encara ara mateix obeeixen llur enyorat Hitleret de pa sucat amb merda.
—Al seu temps, llur Hitleret, perquè ja no l’hi romania jueus, a Asspain, es dedicà, com sos maleïts titelles d’ara, a exterminar els catalans.
(...)
—Si per a aquella casta cretina d’americans idiotes la solució a tot maldecap és la carrinclona qüestió: Què hi hauria fotut en Dgízass?
—Per a la casta de fastigosos lladres qui coneixem, la qüestió, explícita o implícita, és sempre: Què hi hauria fet en Franco?
—Car per a aquella casta molt repel·lent Franco és Jesús, és el Messies, és l’Al·lah, i és qualsevol altre Suprem Cul Merdós qui cal tothora llepar.
—Amb llengua franquista.
(...)
—No diré pas que (entre la feixuguíssima casta de lladres) no n’hi hagin que no siguin feixistes; no seré tan ruc.
—Ara, als catalans ens agradaria veure’ls (els qui no en són); que s’ensenyessin, que piulessin alguna vegada, que es fessin veure, ni que fos molt escadusserament...
—Car on collons es deuen amagar? O és que tenen por del gruix feixista que els envolta? De tots els adoctrinats en els “principis del moviment” gàstric? Dels desgraciats qui clamen que “etamo en epana!”? Dels qui, mestres, et cremen la llengua amb puntes enceses de cigarret si se “t’escapa” un mot en català? Dels qui estan disposats a “morir per la pàtria”? I doncs dels agressors defensats peti qui petit pels uniformats, capellans i buròcrates? Dels qui es guien per “la cokhtitukhion” feixista que tenen “lo epanole”? És a dir, per tots els terroristes de l’estat canfelipútrid, els quals són els únics qui sembles mai poder veure pertot... O és que són tan sapastres que no tenen millor ambaixadors a enviar pel món que feixistes declarats...?
~0~0~
