Aclucallades 49
A cal Clar i Català cal caldre’s (som-hi doncs!)
De tots els animals, l’animal pensant és el més “ruc” — es passa la puta vida marejat amb falòrnies, amb camàndules, amb capfics de trucalembut induïts pels “capellans” maleïts, i tractant doncs llavors de trobar la “solució” a un problema que només n’esdevé al seu cap de “ruc”. No és pas tan “ruc” el ruc!
No hi ha solució perquè no hi ha problema.
No hi ha déu,
no hi ha destí,
no hi ha embruix,
no hi ha univers altre que material,
no hi ha si-mateix altre que de ficció.
No hi ha problema metafísic perquè no hi ha metafísica altre que al cap del malalt. Qui complica, s’hi complica; qui embolica, s’hi embolica!
No hi ha metafísica.
Hi ha física i prou.
Hi ha el que hi ha, i hi és perquè hi és.
Si no hi fos, no hi fóra.
Si no hi fos, tampoc no hi hauria cap “ruc” molt més “ruc” que no cap ruc, pelant-se els collons i perdent el lleixiu tractant de trobar la “solució” a què? A qualque pueril ximpleria inexistent altre que al seu meló de “ruc”.
(...)
filòsof.
se m’agita el pinyol
(l’edifici em trontolla)
li trac els aclucalls...
i a l’abís sens fi caic;
tinc tocat el voraviu de l’ésser;
terratrèmol de l’esperit
pensar m’ha dut a dida.
(...)
Tot credo és arbitrari, i com més “sentit” més fals.
Les “veritats” dels religiosos són heretades.
Si n’haguessin heretades d’altres, llurs “veritats” tampoc no foren menys “sentides”.
Això fa pensar que els religiosos neixen “tocats”.
Tocats de “gràcia” — o en tot cas en fan; tret quan comencen de matar i d’emprenyar per amor a llurs arbitràriament heretades “veritats”.
Una persona qui no qüestioni les creences heretades demostra ésser molt curta de gambals — ei, per molt “llesta” que sembli camandulejant pel món.
(...)
En acabar de néixer, me’n recordava que no recordava re.
No sabia si riure o plorar. (—Quin n’és el protocol...?)
Em vaig ficar a riure — i ja em prenien per foll?
(...)
Caràcters (fuig-los com del pitjor flagell).
Ull viu.
Et deixaràs dir d’escarransit pels escarransits de debò, i l’escarransit seràs tu, no ells.
Una vegada t’han caracteritzat, ja l’has cagat.
Qui es deixa definir, es deixa finir.
Delimitat, confinat, per sempre pus retratat.
Deixa’t dir de “pedòfil” i t’empaitaran fins a la mort.
Deixa’t dir de “segon” i mai no arribaràs primer.
Deixa’t dir d’esclau, i n’esdevens irremissiblement.
(...)
Parlant de (no) res.
—D’on ve el que hi ha?
—Del que no hi ha.
—El no-res prenyat de “res”.
—Com el “res” prenyat de no-res.
—Em diuen d’estrany. Que sóc “el que no hi ha”!
—Tu rai. Car només del que no hi ha en pot rajar!
(...)
Ocupacions.
Tot el que hi ha hi és.
El que no hi ha no hi és.
Només allò que lloc ocupa és.
Allò que no ocupa lloc, a tot estirar només existeix (al magí de qui se l’imaginés); mes ésser, no pas.
Penséssim molècules — les olfactives, gustatives, tàctils, sonores, i els fotons, etc. Car totes les essències ocupen lloc.
L’eternitat només pot ocupar l’infinit.
Quan no sabies d’on collons quelcom se t’esbalçava, deia hom, Ei, és obra (i doncs indesxifrable) de “déu”. Per això que calguessin pilots de “déus” — massa feina per a un de sol.
Llavors, a pleret, el territori dels déus la ciència se l’anava apropiant... fins que ni al déu (ara miserablement reduït a un de sol) no li roman territori on amagar’s sinó al cap dels fantàstics fanàtics. Sense aqueixos fantàstics, cap déu no troba lloc. I qui no ocupa lloc no és.
Temps era temps tots els déus s’acontentaven (quin remei!), s’acontentaven lògicament en estendre’s i perdre’s cap una direcció o altra fins que llur món no s’acabés.
Mes aquella genteta (ara no em ve a l’esment quina), quin déu més banyut llur déu, pobrissó!
Aquella genteta va fer vindre de llur magí esventat un déu (ara no me’n record doncs si cretí, jueu, spinozià, volterià o sarraí) i va voler ocupar també l’infinit. Era un déu molt ultracuidat, presumptuós. Tot per a mi — va dir, egoista, barralbuit, vanagloriós — i per als altres engrunes i d’altres merdes. I volia ésser “etern” (mai ni nat ni mort) sense fer cas de totes les fins del món ben evidents. Volia doncs ocupar l’infinit. Fins que no se’n va adonar que ja estava ocupat. Per l’eternitat.
Quin déu més bèstia, vull dir, més beta! Li va passar com a mi — tòtil que sóc, badoc i distret, vaig voler ocupar un dia un dels pous pregons sens fi de la dona i prou queia del ruc ben aviat, decebut, desenganyat, i me n’adonava doncs que tots ja estaven ocupats pels seus alfes de torn. [Entre ton Pipí breu i el seu Carles calb, tot un reialme (va dir la dona). Deal with it; a whole realm between your cowardly and short Pippin and his bold and bald Charles.)
Si l’eternitat és l’alfa qui ja ocupa l’infinit, cap déu no pot ésser altre que beta carallot i plepa qui s’autodecebia si a gaire més que a l’existència molt limitada al fantàstic magí del pec religiós no volia maldar.
(...)
No sé pas vers quin cony no mald
(va dir el camandulaire Romuald)
prou si caic em bald
i en la calda m’escald
si cada nafra no engalb
n’acabava ben balb
tot el que eixalb
de seguida esdevé falb
i males noves duu l’herald
vas ple de polls si no ets calb
i t’atacona el ribald
saps què? doncs com em dic Romuald
poc que tinc ho sald
i ja de monjo m’enfald
camandulaire i calb
i amb faldillot tot falb.
(...)
Els utòpics, ço és, els deluïts reformistes, ço és, els programàtics programaires qui programarien (i tan maleïdament panxacontents) la puta vida de totdéu altri.
(1) Els somnis dels moribunds.
Tots, finalment compenetrats
ens n’anem
enduts en la grogor
cap a horitzons de foc somort.
(...)
(2) Tot ho arreglarem.
Tot ho arreglarem... és clar, que mai definitivament — va el dir un dinosaure a un altre, ara fa un bon pilotet d’anys.
(...)
Modifica’m, això rai, mes amb què?
Amb força?
Amb persuasió?
Amb l’exemple?
Amb l’horror?
Tots em modificaven... és clar, que mai definitivament.
(...)
(3) Els utòpics (el nom mateix prou ho diu) no anirem mai enlloc.
En realitat, com qualsevol altra bèstia, la humana només pot ésser endolcida provisionalment... amb dolces llepolies... amb falòrnies, renuncis, il·lusions, façanes... i d’altres nyepes escaients i els contes de la voreta del foc.
O, més duradorament, amb mitjans físics i químics — manipulació genètica, castració i ablació dels centres més brutals, intervenció cerebral, etc... Mes llavors, si ja no és bèstia, és encara el mateix animal?
Per a dur-lo ara on...?
(...)
(4) Quan tots serem feliços, solaçats, riquíssims i satisfets per molt salaços ni crics que fóssim...
Això rai, sempre de trascantó renaixerà tard o d’hora el messies envejós i inic...
Qui cruel i àvol, pervers, enfitat, prou trobarà motiu per a re-remoure tota la merda.
Car només en el merder reeixim a surar.
(...)
Personatges de ficció.
No hi ha ningú qui (per via del paràsit tentacular encloscat al crani, allò afectat amb cròniques cagarrines imaginatives que en diem cervell), no hi ha ningú, dic, que no sigui personatge d’(auto)ficció.
Els altres en veuen, cascú, una ficció o altra. Ell mateix en veu la seua.
(...)
La meua ficció — la de l’estoic (de pa sucat amb oli). Putejat pertot arreu, i tanmateix incòlume.
(...)
Tots els morts hem passats a millor “vida”.
Cert!
Una “vida” sense xarnecs, sense moralistes, sense assassins.
Una “vida” sense metges, jutges, mestres, erudits.
Una “vida” sense superiors, monarques, tirans, dictadors. Sense terroristes d’estat.
Una “vida” sense bòfies, sense bòfies. Sense púrries amb “autoritat”.
Una “vida” sense déus, ni legisladors ni diputats, ni experts ni botxins.
Una “vida” sense botiflers, sense llurs carotes de jutge, ecs!
Una “vida” sense els emprenyaments del fals comcal.
Quin descans! Aür! Albíxeres! Prou podem!
(...)
Els xeics i els xerecs en “Per la lògica castigats”.
Miracle! miracle! — tot just acabada la batalla amb els xerecs fugits, i doncs els xeics, com també s’esqueia, força victoriosos... Quan vivia a l’oest, i un indi o un lladre de ramats o un lladre d’invasors i colonitzadors m’etzibà un tret... I la bíblia que sempre duc damunt n’aturava el projectil — miracle! — cridí, aprofitant la cosa, i tractant de guanyar punts amb els pallussos caravanaires, que veiessin que si n’era doncs, de plepa, i de beneït i benaurat, i com no podia pas doncs ésser gens perillós ni diabòlic per a llurs pàmfiles femelles — miracle, tu!
Cert, cert! — cridà el capellà de la caravana; i tothom em tractava d’heroi i d’escollit per déu.
Mes sempre hi ha d’haver pertot arreu un emprenyador o altre.
Un enemic meu, qui m’envejava l’elegància d’estil, i qui sempre em vigilava que no entrés d’estranquis a la seua tartana a cardar-se-me-li dona i filles, saltà a denunciar que on devia doncs dur la bíblia, perquè havia vist que el tret m’anava de dret al baix ventre, i allí era justament on amb l’impacte em servava, i no pas al cor, que prou hauria estat l’indret dels miracles de la bíblia, ben desadeta a l’infern de l’esquerra de la jaqueta de vaquer.
La duus davant els collons? Per què la duries davant els collons? — volia sàpiguer el capellà, i tots se’m guaitaven com si havia esdevingut l’escollit del diable.
Estudiaren llavors la bíblia amb la bala dins, i se n’adonaren que hi mancaven un fotimer de fulls.
On són els fulls que no hi són? — histèric, el capellà.
Se’n deu torcar el cul! — va descobrir l’enemic, i és clar l’encertava de mig a mig, el malparit.
Aquest és un miracle on déu ens assenyala l’infidel qui vol que pelem! Déu ha fet vindre la banda de malfactors a robar’ns i matar’ns perquè una de llurs bales s’estavellés a la profanada bíblia que aquest heretge porta sempre als sacrílegs collons, no sols per a fer el tifa bo i fent veure que arrossega un aparell monstruós, d’on que tant n’enllepoleixi les nostres més putanes femelles, ans per a tindre’n els papers més a mà per a poder, quan se’n va a cagar, amb la paraula de déu torcar-se’n el cul — el capellà dictà, i tots plegats no sabien com matar’m allí mateix.
Pengem-lo! Esquarterem-lo! Sebollim-lo fins al coll enmig del desert! Violem-lo tots els mascles per tots els forats, inclosos els ulls, perquè tasti les roents lleterades de la fúria de déu! Rostim-lo de viu en viu i que els gossos se n’arrigolin! Lliguem-lo al tòtem i que les xiquetes el torturin, i els li torturin els minúsculs cigrons! — anaven triant, molt distrets, els entusiastes de la superstició, grans i menuts, mentre eu, de cua d’ull, atalaiava com s’atansava una polseguereta molt prometedora.
Sort doncs que en aquell instant tornaren a aparèixer els indis providencials, i aqueixos més nombrosos i amb fusells més ben oliats que no els de suara. Així... mentre queien morts els qui me’n volien, eu, ull viu, rabent, pujava al millor cavall i fotia el camp.
A la merda, capdeconys; ho veus? La lògica us ha castigat. Tant badar, enderiats ans corsecats per puerils ximpleries, i au, morts a cabassos; ja us ho fotreu; que us recullin els xacals, vull dir, els coiots.
(...)
Els “herois” els més cagats.
Si és cert que és la por que t’impel·leix a l’acció (preventiva, pal·liativa, retaliatòria, tant se val; noms rai; excuses rai per al traïdor i el tocat), els més “heroics” els més cagats.
Sense por, no hi hauria assassins.
(...)
L’univers és una mesquina gàbia inestable on el teu tu-mateix (tan ficte tanmateix) es perd — pujant-ne i davallant-ne escales, ara sòlides, ara líquides, ara gasoses, ara verinoses, ara letals al contacte com les cues dretes de certs esborifats gats de negre i de cendra molt arecs ni manyacs, de qui els vidrets tòxics a les cues se t’incrusten a la prima pell i en mors en un tres i no res, o...
O...
O, ah, ah, ara blau cel com el biquini d’aquella estatuesca beutat rossa, d’allò del millor Mallol, qui al petarrell del Sol, en platja groga, et té (i com més anem més fermament estrenyent-te’ls), et té pels collons. Sense que et calgui arribar mai enlloc. Mesquina gàbia inestable, pujar-hi i baixar-hi debades, perdut, per a sempre caure-hi a mig tram, i esclafat.
Gats negre i cendra, escorpins siena, escurçons cremats, escales, biquinis, biquinis, i els flairosos pentenills que en suren, cels blaus, platges grogues... Gàbia.
(...)
En un altre llampurneig mental nou de trinca i més vell que la tinya veig que les dones i la sang sempre hem anades plegades — potser perquè en fem naturalment tanta, tampoc no volem fer-ne més. No voldríem mai fotre com els homes molt artificialment “valents”, és a dir, fotre el mec matant, brutals, sanguinaris, covards.
(...)
Qui s’esdernega ho fot debades.
Com menys fotràs
menys espatllaràs.
(...)
Pensa’t mònada — harmònicament em desenvolup segons allò previst pel caràcter de la cosa qui sóc. Ara, si fossis mònada sola, rai. Tret que hi ha l’atracció d’altres mònades. Només amb la predeterminada atracció de certes mònades, la teua reïx. Car hi ha atraccions benèfiques i malèfiques, prou dolentes ambdues; i les pitjors, les indiferents, ço és, les que no són gens diferents, i doncs t’accentuen les tendències (excessives ara), i t’empitjoren els defectes, les malalties a les quals fórets propens. Les millors mònades a les quals l’atracció predeterminada t’hauria de dur, són, ben segur, les complementàries. Yin i yang.
(...)
La malparidesa ve determinada per la posició.
Ah posició “social”. Deessa dels pregoníssim abissos orquians — mare de tots els molt malignes monstres — parits pel doble gep horrorós del seu culàs.
Superstició de la posició. Si et fas soldat o de la bòfia segur que tens tendències de malparit, o potser només les “circumstàncies” covardament t’hi impel·lien.
Mes l’hàbit prou fa la cosa. Un cop t’has venut i ets a l’altre costat del mèdol que et separa de la gent sense “autoritat”, sense comeses de “responsabilitat social”, ja has caigut al bertrol de la brutalitat, has esdevingut fàmul armat i t’has compromès a defensar (tot fent sang “si cal”) les “lleis” dels qui manen, les “lleis” dels malignes aprofitats.
Investit de bòfia, de soldat, de manaire, de jutge... només pots ésser un malparit. Ho vol la posició. Ho diu la “llei”.
Caldria doncs eliminar les malèfiques institucions que fan tornar tothom qui s’hi esbalça malparit de mena. Tot el que t’enxampa d’uniformat en general, sigui de capellà bòfia militar jutge... de “vetllador” qualsevol de les “moralitats”, és a dir, tot el que t’inclou entre les armes de la crueltat, a la merda. Això caldria, dic.
(...)
—Els capellans pitjor que si et venien aire. Es pot ésser més malparit que algú qui et fa pagar l’aire que respires?
—Sí, es pot ésser capellà qui et faria pagar (com als règims feixistes) la pudor de merda irrespirable de la seua sempre repulsiva religió.
(...)
Són els més lladres els qui amb lliçons de moral t’esclafarien.
Ni hi ha moralitat
sense abans no haver robat.
(...)
poeta maleït?
maleït per qui?
pels qui gens no compten
maleït pels corromputs
maleït pels maleïts capellans de merda [els qui et venen (caríssim) l’aire podrit de llur pudent aflat]
maleït pels sicaris de la bòfia [destructors del bo i amb permís de fer-ho]
maleït pels assassins soldats [professionals de l’agressió i l’anorreament impunes]
maleït pels lladres plens de la mateixa merda de sempre [s’escuden rere la impostura de la moralitat per a aprofitar-se de la bondat o la innocència dels qui no es volen desposseïdors]
si aqueixa femta és la qui t’ha de maleir, rai que compten zero
i tot el que diuen com si ho caguessin
malparits, a fer la mà!
(...)
Comcalerisme (moralitat, ètica) suïcidari.
Si són precisament les lleis i comandaments de les maleïdes ments escarransides que ens han portat a aquest punt de desastre planetari, no fóra traïdor a la humanitat qui encara les seguís o promogués, i pitjor obligués els salutífers rebels a complir-les?
(...)
Qui ja ve dotat per la natura per a realitzar una certa activitat, mai no presumirà de fer-la bé. Poc pots pas presumir del que no et costa gaire esforç, del que et ve donat. Algú qui se’n gabés (i hi ha tants de desgraciats fatxendes qui ho fan) fóra com el malparit fill de la podrida bandarra qui presumeix de tot el que ha heretat de la seua maleïda família de lladres.
Val la pena fer el que et costa — de què altre podries sentir-te’n complit?
(...)
—De què serveix viure? — em vaig fotre a dir.
—D’ençà del cel, la terra és el cul d’un elefant recacejat pels guants blaus d’un metge foll.
—Quina puta fam porta el no re! Guaita-te-li la gola — se l’empassa, s’ho empassa tot!
—Savis aviadors de veu sorda, els desesperançats contemplem el fútil enrenou que es desprèn dels molt emprenyadors esperançats: carallots, sempre perdent esmeperdudament el cul rere qualsevol sonsa il·lusió.
—És l’esperançat un il·lús?
—Sempre!
(...)
—Pits i natges quan camina li boten!
—Merda que d’engrapar’ls sigui Verboten!
(...)
Déus, que sou de plànyer, pobrissons!
Cada trist déu només té la capacitat mental (paupèrrima, mínima!) d’aquells qui se l’empesquen — se’l dibuixen a llur magí (monstruós rai).
Ai, déus, us pensaríeu que sou, mes tan sols existiu (a la mesquina ment del qui us pensa).
Cada déu (i tothom qui en té, en té un de canviat) tanmateix existeix; existeix en la mateixa capacitat que existeix el flogist — al magí de qui se l’imagina. Això no vol dir pas que sigui; només ens mancaria aquesta! Car ésser és el que val; existir va de riure.
(...)
Gràcies al magí dels ignars humans hi ha moltíssimes “coses” més que absurdament existeixen (sense cap possibilitat d’ésser — i allò que no és no hi és); si fossin, hi foren. I prou.
Els déus existeixen com tantes d’altres impossibilitats; penseu-hi. Com ara la Fra(gan)ce de Merde. Com ara Asspain. Mai no han viscut, mai no viuran. Són delusions de magí malalt. Allí és on viuen, allí és on viuran. I mai en la realitat.
(...)
Ambut ambulant.
Té dos ulls, hò.
Un el duu de vidre, davant l’altre hi porta un monocle tot fosc, de cec.
Diu que No vol viure, que Es vol viscut.
Per això es llegeix tots els diaris i esguarda totes les televisions. És un mort molt elegant.
(...)
Si no dic res de nou, per què collons garl encara? Com tènia al budell, m’estic repetint, idèntic... o si fa no fot... fins que hom no em cagui.
(...)
Tot vici és vici — i tota virtut, vici.
Sense vicis, què fórets? Element nul — sense propietats.
(...)
El goig de debò rau en el desig... el desig d’escorreguda... i no pas en l’escorreguda mateixa...
Per això cal allargassar el desig... ço és, trastocar la tirania linear del temps.
(...)
Un altre dels meus ingenus conceptes que se’n va als collons.
Si el meu concepte del temps — que és espai estireganyat — fos veritat, què vol dir que tot sembli anar més de pressa, que totes les mesures de la duració vagin esdevenint nàquisses i nàquisses, que les hores doncs s’escurcin, els jorns s’esvaeixin en un tres i no res, les nits es despenguin en un buf? Es tracta d’un defecte de percepció? O és que l’espai ja ha començat d’escarransir’s...?
Puc pensar que arribarà l’instant on el temps esdevindrà negatiu? Que per comptes de viure un espai de temps, el mors? Que per comptes d’ésser mort doncs una eternitat només interrompuda per un petit bleix de vida, vius dues eternitats dividides a un lloc o altre per un breu instant de mort?
Quines rucades! El meu concepte d’inepte aprenent es fotia mortal trompada. No el ressuscitarem pas!
(...)
Les rucades són com els traïdors forats de les sorres xucladores; quan caiem a dir-ne, l’únic que ens en salvaria fóra callar i disculpar-se’n, i fotre el camp amb la cua entre les cames. Això que deia, una parida; perdó.
Car justificar una rucada és quelcom que només es pot fer amb una altra. Aviat ens hem negat en un fangar de rucades.
(...)
Tot l’ecdòtic (tot el que ha estat dit), no es val mica l’anecdòtic, bon tros del qual (diguem-ne pel cap gros un 86%) és inefable.
(...)
La vida — suc qui et traspassa.
El mateix suc qui davallava mort es vivifica durant un petit tram “vital” per a esdevindre duad — torrent on davallen ensems, damunt-davall, tots els morts cap al mateix toll pregon sens fi on cada partícula s’allibera per a ennuviar’s qui sap amb què ni (molt més rarament) qui.
(...)
Per tots els torts que em fotéreu, agraït, i pler. D’allò pus que us regracii. Més pedres a les butxaques — o, merdetes com sóc, un mal vent se m’emportava.
(...)
Al cap efervescent, bombolles d’idees.
(...)
Mon pare traient-me de la cleda on visc amb el bestiar i havent-me dut al circ: “L’hem dut a veureu-ho tot i fotia en acabat el mateix paper (si no pitjor) que quan no havia vist re. Un bou hauria fotut millor paper.”
[El circ? Ecs, ple de fanàtics. I sempre m’han emprenyades les serioses collonades — la vida ja és prou merda.]
Portat a les “xiroies” “excitants” “exòtiques” “espectaculars” summitats (noiet mesell pansit disgustat empedreït), i hi acaba fotent el mateix impàvid paper que ja no fotia tancat a casa amb el sofert bestiar.
Quin xiquet més estrany!
[Sóc xiquet foguejat. Conec allò de les plaques tectòniques. Tot és efímer. La mateixa pedra que contemplava a la vall entre les quadres rau ara al cim.]
[Si fas abstracció de l’efímer espai del “temps”, s’escau que la pedra de dalt de tot i la de baix de tot és la mateixa.]
[És veritat doncs que tard o d’hora tot s’equival, i al capdavall el re pertany al tot.] [Home, potser si hagués plogut. Com les pedres mostren llur ver visatge sota la pluja, així servidor.] [I passatgerament content, hauria belat, aïnat, bramulat, udolat; parrupat, escatainat... raucat i tot?] [Sempre he admirat ço que relluu sense fer mal als ulls (sense enlluernar).]
(...)
De jove pensava (n’havia escrit tot un altre perdut ridícul pamflet i tot) que qui hauria d’anar a les guerres (atès que ells les declaraven, i en acabat per què servia un vell, a part de declarar guerres?) eren els vells; els joves mentrestant a viure i a cardar. Ara que sóc vell me n’adon tot d’una que tot — oi? — prou ho tenim ben muntat; els nois al bèl·lic escorxador, els vells darrere cardant i rient — o si més no vivint, que tampoc no és poc.
[La casualitat volgué que després de la migdiada sota l’om, Cupido prengués el buirac de la Mort i aquesta el d’aqueix. Quina gràcia els vells tot espatotxins enamorant-nos i cardant pels descosits, i els joves com déu mana morint-se de mig podrits.]
(...)
Musclos.
Així que això és el que hi tenen, oi? No n’havia vist mai cap. Home, n’havia vists pler pels carrers; les minyonetes qui a l’estiu anaven sense calcetes i ensenyaven el culet i aquella ascleta; però sabia que allò que les dones portaven entre engonals havia d’ésser catastròficament miraculós, molt mills que no pas l’ascleta i au. I flairós, i suat i pelut.
Tornava d’estudi amb els bessons Procte, en Joà i en Jordà, ambdós força escarransits; els havia de defensar sovint que no acabessin ataconats, ells guaitant com trencava la cara a qualsevol mitjamerda qui els hagués arramits; però és cert que ells havien vists plecs intercrurals per a donar i vendre, i que se’n reien quan els deia que també me n’agradaria veure’n cap, ni que només fos un.
Llur mare tenia una botiga al barri, hi feia ella mateixa d’adroguera i hi venia de tot. Musclos inclosos. I això em deien els bessons: els pipins de les dones són així, com musclos, peluts, mullats, incandescents, amb olor de marisc. Havien vist el de llur mare, sí, però també el de mantes de clientes veïnes. Car llur mare a les veïnes els ficava certes herbes per a guarir-les de moltes de malalties, inclosa la pitjor del prenys mai pretès. I ells de petits hom els lleixava estar-s’hi, i de més grandets podien espiar-hi de rere les cortinetes, com llur pare.
M’hi convidaren mai? Sóc llur campió, és el mínim que podien haver fet per a mi; o ni això?
Hi fui descobert? Ai, les cridòries, els tacons! Fruits prohibits.
(...)
No m’hi enxamparen pas.
L’únic crim del criminal és fer-se’n heure; criminal hagut, criminal inútil. Un criminal amb cara i ulls no fot mai el crim de fer-se heure.
(...)
Fins ara als aprofitats, els lladres abassegadors, sempre els havia calgut un déu omnituent, amenaçador, carrinclonament tronant al capdamunt del seu panòptic en joli, i vigilant, vigilant, sempre vigilant, jorn i nit, fotent-hi el moc pertot arreu, part de fora i part de dins, fessis l’acte que fessis, i entre el vellut eriçat del teu fur intern més pregon.
El déu més maligne, ferotge, repugnant imaginable. Déu de càstig etern en infinit infern. Vigilant que vigilés que la purrialla no els robés re del robat.
Ara que en l’odiós ull de déu no hi creu nidéu — a tot estrebar-hi quatre idiotes amb menys d’un dit de cervell — això rai, quina sort (i quina casualitat!), als lladres abassegadors algú els ha inventats tota mena d’andròmines que espien tant o millor com no espiava llur antic déu ara obsolet.
De maleïdes càmeres que tot ho veuen, que tot ho senten, que tot ho desxifren (i interpreten indefectiblement a favor del lladre), n’han fotudes pertot arreu; no pots anar enlloc a cagar que una càmera no estudiï molt seriosament què has menjat. No fos cas que haguessis menjat més del que et tocava. Quina por que tenen que no els hagis pres re, ni un pèsol mig corcat!
Les càmeres, les innombrables andròmines d’espia, hi són, ocultes i patents, diran, perquè cap crim no sigui comès. No volen que fotis cap crim, és a dir, no volen que els robis mica de tot el que et roben. Per això cal que controlin tot el que fas, dius, penses, perquè et puguin condemnar sense contemplacions si endevinen o suputen que malpenses i potser no els fotries la farina prou blana. Són pitjor que no era aquell capdecony execrable que abans en deien déu.
Ajudats per la més pestilent, caragirada, de les purrialles, la bòfia, epítom de l’enganyat, súmmum del repel·lent, et tenen pels collons, i et tenen pel cervell. No tindràs ocasió de prendre’ls mai re. Amb déu, ço és, amb el qui abassega el poder, no s’hi juga. Ni ganyotes dormint no et deixen fer. Crema’t les faccions, esdevén mòmia, no pensis ni diguis ni vegis ni escoltis ni duguis mai re, ni et belluguis mai d’enlloc; ep, si no et vols veure gaire espiat; car, espiar’t, t’espiaran, fotis el que fotis, això rai. El món on de cops encara cagaves tranquil s’ha acabat.
Ah per un moviment iconoclasta que destruís totes les andròmines espiaires (i els malèfics bofiescs paràsits qui darrere les maneguen)! Com ens xalàvem, que no?
(...)
Bogeria del martelleig incessant de les màquines mortificants.
No ets solució a re.
Ni mort no s’aturaran.
Quan et mors només se t’aturen per a tu.
(Uf, ja és prou!)
(...)
L’únic secret és que no n’hi ha. L’únic que hi ha... (i gràcies, tu!)... L’únic que hi ha — certes curiositats a prendre (i prou) pel caire científic.
(...)
De petits érem amics, en Ruf Ros i jo; dels carxots que li fotien a escola perquè aprengués el fútil franquista, ço és, el repulsiu xarnec, en Ruf, cap als sis anys, esdevenia sord.
Després, això rai, tot això que s’ha estalviat. La cacofonia cervellmenjaire de tota la puta musica que es fot i desfot al món.
A part que, amb un cervell sense sorolls, se sap, per lògica, tots els idiomes del món, tot i que tret del català no en parli cap.
(...)
La meua llengua és el català,
i qui no n’estigo content se’n pot anar a cagar.
(...)
Enfonsat en l’abjecció
no manant enlloc
destituït
gens orgullós
flameta inconspícua mig acugulada
d’embarumada runa
de perifèric daltabaix oblidat
m’embolcalla la felicitat.
(...)
Gens orgullós, diu (mes de què podria mai ser’n... sinó de no ser’n?)
(...)
Tot se t’espatlla
(tot se t’espatlla, indefectiblement, car prou és llei de vida, tot decau, esdevé caduc, decrèpit, etc)...
tot se t’espatlla...
tret que comencis espatllat.
Encara que acabis espatllat en re no t’aperduaves ni anaves pitjor.
(...)
Sempre caus del ruc.
Si no hi pugessis, no en tombaves.
(...)
Per què assumir assumpcions si a la summitat on mai no et duen és sols capdamunt de tou baló que tot d’una es desumfla?
(...)
Assumeix-te arribat abans de començar, i au.
Ja no et cal mai més pujar a cap ruc per a no anar enlloc, és a dir, enlloc.
(...)
Esguarda girientorn.
Troba’t (n’hi ha pertot) un altre cadàver qui hom devora.
Devora el devorat, rau-hi;
i sàpigues que ets al devora del devorat perquè a qui toca devorar després ets tu.
La natura del món és de devorar devorar devorar...
Fins què? Fins que el darrer devorador no ho hagi devorat tot.
Planyéssim el darrer devorador.
Ara afamegat i re no romanent
sinó el propi cos... qui caldrà devorar
per a acabar transformat en merda.
I així anar fent.
(...)
Com (ni quan no) s’acabarà aquesta història de rucs?
(...)
La fi del món? S’acaba el món quan se t’acaba el viure. Aquest món només existeix perquè el vius. Sense que el visquis, no n’hi ha que valgui.
(...)
Tothom et deia de banyut
tothom et deia de banyut
tothom
tothom
i és que trobaves cansat
l’acte envanit del tururut
el cony és sòpit cimbell
ningú amb seny ja decep
és cep de ressort espatllat
no s’hi pren ni el més barrut
qui en perd la novetat
mai pus no se’n sent endut.
(...)
Serveix de gaire d’ésser estrany, i doncs potencialment perillós?
I tant, sovint bon tros.
els soldats et volien fer la baca;
el qui em toqui ja ha rebut, vas dir.
Sí, tu podràs contra tots, et retreien.
M’haureu de matar; car quan sereu sols d’un en un us atuiré.
Incòlume romangueres.
(...)
Els “valents” qui s’acongrien per a fer mal sempre els acolloneix l’un a un.
(...)
El solitari es baralla amb la mort — qui s’ha barallat amb la mort, no tem altri.
(...)
Sempre me’n ric el darrer — perquè el darrer que faig és riure. Cada cop que m’he mort, ho faig rient (sardònicament).
(...)
Com la caga qui es pren la vida en tragèdia! Moralista segur; la làmia qui el parí; si no es podia haver mort abans!
Qui creu en tragèdies, creu en falòrnies. Qui creu en falòrnies, te les encolomaria; i si li volies obrir els ulls a la realitat, se’t sentia agredit i esdevenia pitjor que no cap merdós gos rabiós. Galdós, ja bevies oli. Allunya-te’n, que es podreixi en el seu suc verinós.
Menys anar de cul, cal. Car la vida és una burla... i tu, de la burla, el burlot.
Som-hi; val a prendre-se-la en pega fada facècia (ximpleta sonsa engalipada que de riure no en fa gens)... i tu, amb aquest consell, el pec una mica menys quinat ni encarallotut ni endatpelculit [una mica menys... no gaire... la mort t’enxampa igual... mes si més no no pas els déus ni llurs repulsius fanàtics, per exemple, ni tants d’inútils sentiments, ambicions, feinades].
(...)
—És tota la “informació” (i prou el mot t’ho diu: qui et vol in-formar, formar per dins, et vol programat), és doncs tot aqueixa cuinada de renuncis i guatlles i gargalls perbocada pels diferents (i al capdavall idèntics) mitjans de “comunicació” (i prou el mot t’ho descobreix: qui vol que combreguis amb ell, et vol enverinat), tot aqueixa buidarada rebuda en acabat pel llegidor, l’oïdor, l’espectador, és doncs obra o metzina dels agents d’intoxicació pagats pels governs instal·lats, és a dir, pels podrits moralistes de torn?
—Tota, tota; palès.
(...)
Oït als trens
Oït als trens
Botifler se’n ve de mena.
—Maleïts traïdors, si no els serveix una excusa, una altra; la qüestió anar amb el merdós enemic qui ens vol anorreats.
(...)
La pega de l’iconoclasta pec.
—Els “socialistes” merdanyols volgueren (en realitat, només pretengueren) “trencar” amb el franquisme — mentre el “trencaven”, mentre com qui diu assajaren (sense posar-hi gaire idea) d’enderrocar la xarona estàtua del merdetes Franco muntat carrinclonament dalt un trist cavallot llebrós, un bocí d’ensangonada pedra de l’estàtua de l’assassí castelladrista es desprengué i els tombà al meló — tocats i doncs trastocats, els pretesos “socialistes” merdanyols, es tornaren tan franquistes com els franquistes sense d’altres pretensions. No hi ha res a fer. Sembla que un merdanyol estigui per sempre condemnat a ésser-ho. Constitucionalment franquistes, ja ho veus.
(...)
—Els invasors allí on s’han cagat hi han deixada la merda. Casa nostra una latrina ara que en curulla molt fastigosament.
—Cagallons pertot, les cagadores embussades, les aigüeres plenes d’estronts, tot de palters pels racons; a cada cambra pler de merda, pels corredors cagades a betzef.
—Merda, merda, pertot arreu merda.
—A naltres de treure-la. A força de braços. Cal embrutar-s’hi les mans. Som-hi. És tot just l’hora.
—A embostes plenes llencem les merdes finestres avall. Les finestres, dures d’apujar-ne els finestrons; de tants d’anys que ningú no les obria, ara totes, entrebancades, enramades amb plantes enfiladisses, adhesives, agressives, que s’arrapen fort, que enferritgen solcs i galzes, impedeixen que hi corrin els crestalls, els marcs de les mosquiteres corcats, les mosquiteres trencades; amb prou feines si les podem obrir un pam; que tota la merda hi ragi tanmateix, foragitem-ne els paràsits, arrenquem-ne les tossudes mates de males herbes que ho obstaculitzen tot.
—Encara l’obrirem; un esforç de més, up, up!
—Finestres amunt! Males herbes, au! Palterades fora!
—Part de fora, tots els regalims merdosos vessats per les finestres, mànegues d’aigua a dolls furients, a torrents, que ho rentin tot; que casa nostra torni a ésser nostra, i neta, doncs!
(...)
—I parlant de “valents”...
—Per al grotesc assassí Franco i els seus repulsius sequaços Castellàdria era Asspain. I prou.
—Exactament com per als castelladres d’ara — franquistes fins al moll. Castellàdria és Asspain. I prou.
—Els castelladres qui s’aprofitaren del franquisme, se n’aprofiten encara, i se n’aprofitaran fins que, finalment independitzats, no els tractarem com si no existissin.
—Ventada de verí que no quer ni cerca altre que a anorrear’ns. Àvol, malèfica ombra que ens pansiria fins a l’esborrament. Horror d’orcs a la vora que caldrà ignorar pels segles dels segles.
—Barreres, barreres!
—Estronquem-ne el tòxic influx. Cada dia és massa tard.
(...)
Victorious nation, Catalonia (the Catalan Countries); death never an option; even in defeat before barbarous forces, the Catalan culture, undaunted, pervades, perverts, destroys, the damned invaders.
—Els pobles ocupats per maleïts invasors obsedits (per molts de segles que inútilment s’escolin) en l’anorreament del poble ocupat, tenen dues vies vers l’alliberament.
—Per les armes i la lluita contínua (alliberament positiu).
—Pel suïcidi (alliberament negatiu, a través de la mort, on bats l’enemic qui et vol anorreat, anorreant-te abans tu mateix; negant-li alhora el seu màxim plaer i únic objectiu vital, d’on que sense plaer ni fita on fotre’s, figa fot i prou tost, o això vull extraure’n).
—El primer camí (el bo) sembla l’emprat prou recentment pels Països Bascs (Euskadi), amb llurs bens organitzats magnífics heroics nobilíssims lluitadors qui tantes de joies vicàries no ens duien.
—El segon camí (el pitjor) sembla ésser el darrerement emprat pels Països Catalans (Catalònia). Com més anem, més esborrats. Ens esborrem tot sols — un flagell letal se’ns abat, una excedència impaïble de botiflers ens duu a terminal ofec; el nombre de lluitadors sembla haver anat minvant fins a un rajolí insignificant. Malament rai! Quin paperet! Caldrà no badar més!
(...)
—Maleïts merdanyols, ells i llur “selefiong” de merda, llur “l’arrokhah” del pútrid vòmit enganxifós. Tan content estic quan hom els fot un altre gol que oblidava que duc el polze de l’esquerra dislocat; sense adonar-me’n, em fotia a aplaudir tot exuberant, i em dislocava doncs el polze una miqueta més. La joia, de moment se’m menjava la dolor, mes al cap d’estoneta em cagava molt més arreludament contra tots els merdanyols castelladres feixistes xarnecs menyspreables ridículs carrinclons... per haver’m empitjorada la mà amb què si podia ja no els escanyava tots plegats.
—Cal dir que no els he vists mai guanyar, els infames merdanyols. Tantost mai fotien de puta trampa cap podrit golet, ni que encara perdessin per trenta, tancava l’aparell emprenyat.
—Només quan perden, bon català, hi gaudeixc de valent. Fins al punt que com suara oblid que tinc de moment el tènar fotut.
(...)
On és la novetat?
—El castelladres tenen un lladre de cap d’estat...? On és la novetat...?
(...)
—Els castelladres han anat massa lluny en llur vil castelladrització dels Països Catalans?
—Fet!
(...)
—Els castelladres han podrida “epana”?
—Completament!
(...)
—Borbons, nècsia maligna!
—Malaguanyada guillotina de que som nàquissos!
(...)
Renaixença.
—Els envaïts no podem renéixer sinó damunt la carronya de l’invasor.
(...)
Frantz Fanon: “Per al colonitzat la vida no pot sorgir sinó de la carronya del colon.”
(...)
No n’hi ha d’altra.
—O els anorreem o ens anorreen.
—No n’hi ha d’altra.
(...)
