tripudi, tu!

TRIPUDI



Els vaig veure menjant a la mateixa taula, i vaig pensar: “—Tripudi, tu…”

Hum, tripudi, hò.

Hi havien les tres gallines principals, la gallina llangardaixa o saurina, la carotena o tothora ensafranoriada de vergonya, i la pitjor o olímpica, la gallina sucursalina.

Em guaitava bé com menjaven… Pler d’averanys en pots extreure, de tres com mengen. Si s’entenen o no s’entenen. Si s’enganyen gaire — i, sobretot, llas, com ens enganyen.

Les gallines i els pollastres hom els ha emprats sovint per endevinar l’esdevenidor. Què us haig de descobrir, pobre de mi. Llegeixc que un dels mètodes més bèsties era el que se’n deia alectriomància (dues paraules gregues: alector, pollastre, i marteia, endevinament). On hom prenia un pollastre, com més blanc millor, hom li tallava els peus, d’ací que trepitgés com ara si ballés qualque ball boig (i doncs divinament inspirat), llavors hom li forçava els peus desunglats gargamella avall, sense oblidar d’embolicar-hi certs escrits màgics (devien ésser els d’alguna altra sagrada contitufion, pitjor que cap llefiscós cagalló).

Tant se val. Així engargussat, el pobre animal, hom el posava, amb càntics i pregàries a betzef, enmig d’un cercle com ara un collaret rodó, amb una caselleta per a cada lletra — cada lletra escrita al terra. Llavors l’arúspex ficava granets de blat a cada casella i esperava l’animal espeuat i malballós quin n’espicossaria. Quan espicossava un gra, la lletra de sota l’arúspex se l’apuntava i alhora ficava un nou granet a la casella òrfena. Abans el pollastre no l’espitxés d’ofec, normalment haurien de tindre un text si fa no fot a punt de destre (tret que molt camandulaire) torsimany.

És escrit als llibres d’història (fantasies irrisòries, llibres sovint ben divertits) que en Libani i en Jamblic, filòsofs, i doncs arúspexs, sensacionals — abans no la caguin, i calgui pelar’ls perquè no van prou fins — descobriren (i bé que cobraren per la descoberta) qui havia de succeir l’emperaire Valentinià. El pollastre picà les lletres T, H, E, O, D… Amb això confegiren Teodosi. I en Teodosi — si fa no fa com els polítics elegits amb els mètodes d’avui com avui, no pas menys bèsties, és clar, car basats també en la feblesa mental del públic, tot enverinat per propagandes perbocades per “professionals” pagats a endevinar qui guanyarà — en Teodosi, dic, vantant-se carrinclonament del triomf — com els qui guanyen ara amb les mateixes trampes.

També vaticinaven els arúspexs professionals d’adés, de cap als anys dels imperials romans, amb el mètode aquell segons el qual hom agafava certes gallinetes o pollastres ja criats per a aquesta delicada feina. Venia secretívol en el silenci de la fosca matinada el mestre-tites (pullarius, en llatí), abans no hagués eixit el Sol, i es guaitava el barrastral del galliner privilegiat. Molt cautament, els tirava la beneïda teca… Si els sacres ocells no en feien cap cas (massa son i poca gana), malament rai, l’averany no feia cap gràcia. Ara, si s’aixecaven xirois i amb déu-n’hi-doneret la fam, llavors albíxeres, companys, car totes ens ponen, com aquell qui diu. Si, sobre, de tanta de goludam, el gra els queia i tot del bec i s’espargia boterut per terra, encara millor: llavors els presagis, vós, eren excel·lents. Quan això s’esdevenia, aquell bé de déu de gra que els queia del bec a rebotre entre la gallinassa, meravellós, tu, el bon averany es deia: tripudi d’allò més estalvi (tripudium solistimum).

Ara, no valia a badar ni menys a fer patotes, car descobert l’engany (i havia d’ésser engany si l’empresa que hom havia empresa empès per l’averany llavors no reeixia gens), qui patia era el mestre de les titetes. Diuen que a l’any romà 459, un pic abans l’ensopegada entre les legions d’en Papiri Cursor i l’arroplegat exèrcit dels Samnites, s’esdevingué que el mestre dels sacres pollastres va veure la soldatalla tan delerosa de trencar cranis que gosà inventar’s un vaticini. Diu: “Els faré tots contents; car això volen, això tindran; a part que llur superioritat fa l’endevinalla fàcil a més no púguer.” I doncs, tot i que les gallines desmenjades rai, féu dir al cònsul que endavant les atxes, car el tripudi molt estalvi havia tingut lloc aquella matinada. Un anunci astruc d’allò pus. Molt animat, en Papiri diu: “Apa, som-hi, miquelets!” i els romans s’amaneixen a l’envit, a l’embat.

Tanmateix, un fill filldeputa d’en Papiri havia tramès un dels seus espietes a tol·lar a través les escletxes del galliner, i doncs va vindre a la vora de son pare a dir-li la magarrufa o decepció perpetrada pel gallinaire. “Papa, el gallinaire és un estrafolla, hi va d’estranquis i ens ve amb renuncis i contes de la vora el foc.”

“Doncs saps què, minyó? Encarrega-te’n, com la providència s’encarrega, amb els ajuts que li calguin, d’anar-ho arreglant tot”, digué el pare, “i que no resti pas impunit cap tort ni destret.” I vet ací que enmig de la batalla, una llança es perd de molt lluny, salla enjòlita, i quina casualitat que en caure foradi el pit fementit del reressagat gallinaire a recer.

Crida en Papiri del bon pap: “Ah, els déus garneus, amb prou feines ocults, qui pel cel es mig celen i es mig manifesten, ells mateixos zelen a punir els traïdors. Ara, el tripudi venjat, tot és pla per a mi i el meu exèrcit.” Ximpleries d’aqueixes per a enganyar l’ignara púrria legionària (o la no pas menys ignara púrria electora).

Això feien, doncs, davant la premsa bavosa, les tres gallines, sopant i fent veure que discutien del nostre bé… Com si ens calgués algú altre per saber el que ens convé — que és la llibertat — que és l’independència — perquè els lladres deixin de robar’ns…!

Els tres s’abocaven al tec. Era allò bon senyal…? I és cert a més que, xerrant i buidant doncs el pap, força de capellans els brollaven, xafallosos, en xerrar i endrapar alhora. (Això dels capellans que esbarriaven llambrots enllà devia fotre content la repapiejant gallina del mas lleidatà, la repel·lent gallina amb dos caps, de més a més de molt missaire, merdegaire.)

La carotena era la qui s’embrancava més en xerroteigs vans. Li queia a ella més recapte que a cap altra. S’havia de justificar probablement molt més.

La llangardaixa bequetejava a rauxes. Feia veure que no hi era i de sobte, si cap del costat badava gaire, se li empassava el que tenia al plat. Semblava ésser-hi només a enxampar allò que als altres els passés per alt.

La qui menjava menys era la sucursalina. Feia la boca petita, en cul de gallina, com si garlés en gavatx, com si anés més restrenyuda que de costum. No era segurament pas que no volgués menjar, és que la puta venuda tenia un tec de més categoria emparaulat per a més tard. Ara, rosegar i ratar també ho feia de tant en tant, que no fos dit.

Contrastant amb els mesquins gallinaires de la premsa còmplice, sempre cofois i enriolats perquè on mengen els corruptes sempre hi ha crostetes que sobren i cauen, d’on ells se n’atipen, jo, i els ciutadans qui sabíem el que ens convenia sense mitjancers caragirats, tristoreta rai. Car vèiem que, al cap i a la fi, aquell tec era de riure, que salivaven debades i per a la galeria. I, en tot cas, que allò que es cruspien, allò que rataven amb dents de rateta múrria, allò que menjotejaven desmenjadament, allò que mastegaven i esbocinaven i esqueixaven i amanien amb orqueries i oradures i brutícies alienes fetes rajar de setrilleres amb verins xarnecs (de contitufione enemigues), allò que les tres gallines dels mals auguris eren aitan espectacularment a mal pair… era la nostra llibertat, eren les nostres esperances immediates d’independència. Allò que es cuinaven les malparides era l’ajornament (un altre ajornament, un altre pegat de mentider remei provisional!), era la demorança de la realitat tan llongament gruada (tres cents anys!) — i per tants de sempre traïts herois (milers, milions de catalonis sacrificats!).

Ah, la vergonya dels poca-vergonyes, i dels qui els fotografien i en fan cap cas!

(S’atansa, tanmateix, diuen, el flagell aviari…? Tot l’aviram covard a parir panteres aviadet…? Ah, que els fos doncs el darrer tec!)